dimarts, 31 de març del 2009

Josep Benet: les memòries d’un patriota exemplar

Un dels gèneres literaris de més ajut per als historiadors és el de les memòries. Molts grans personatges de la història, quan han arribat a l’etapa final de la seva vida, han sentit la peremptòria necessitat de deixar escrits els seus records, particularment els dels moments més importants que han viscut, sobretot els que han tingut una transcendència més enllà de la seva vida privada, amb l’objectiu de deixar un testimoni del seu temps i la seva lluita a les següents generacions. Catalunya és una nació força prolífica en aquesta mena d’obres.

El primer “homenot” (com segurament l’hauria anomenat Josep Pla) català en redactar les seves memòries, íntimament relacionades amb la nostra història medieval, fou en Ramon Muntaner. En època contemporània personatges com Francesc Cambó, Manuel Folguera i Duran o Amadeu Hurtado; d’altres menys coneguts, aquests relacionats amb l’independentisme, com Miquel Guinart, Jaume Martínez i Vendrell o Esteve Albert i Corp; i més recentment els expresidents de la Generalitat del Principat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, han vist publicades les seves memòries relacionades amb la seva tasca política o la seva lluita per Catalunya.

Aquí ens ocuparem de les memòries d’un altre personatge irrepetible de la nostra història, d’un home que (en les citades memòries) deia d’ell mateix que durant la seva vida havia estat montserratí i republicà (republicà de la República Catalana), d’un patriota que després de l’hecatombe de 1939 inicià una lluita sorda, abnegada i incansable, que seria la lluita de tota una vida, per la llibertat de Catalunya: en Josep Benet (1920-2008). Un home que lluità contra la tirania franquista, un dels pares de l’Assemblea de Catalunya, activista cultural (“Serra d’Or”), polític (senador del PSUC), advocat, historiador autor de moltes obres sobre la nostra història contemporània, i, un cop retirat de la política, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, des del qual esperonà la tasca historiogràfica d’una nova i jove generació d’investigadors.

Però centrem-nos en el llibre que ens ocupa. “Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939)” (Edicions 62), un volum aparegut gairebé simultàniament al seu traspàs el 24 de març del passat 2008, que esperem que tingui continuïtat en una segona part referida a les dècades de 1940 i 1950.

En aquesta primera part, Benet rememora els anys d’infantesa a la seva Cervera natal i al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona on, de ben petit, es traslladà amb els seus pares. Benet recorda amb afecte els anys passats al monestir de Montserrat (a l’Escolania), que ja aleshores era un focus de catalanitat i cultura durant la dictadura de Primo de Rivera.

A les seves memòries Benet fa un repàs dels principals esdeveniments històrics de la Catalunya d’aquells anys, que ell va viure amb ulls d’infant i adolescent, i en els quals ell volia participar-hi, en la mesura que li fos possible: la visita d’Alfons XIII a Montserrat, la proclamació de la República Catalana el 1931, els Fets del Sis d’Octubre de 1934, els mesos de l’“oasi català” just abans de la guerra, l’assassinat dels germans Badia, el començament de la guerra, els centenars d’assassinats de la FAI a Catalunya, el notori anticatalanisme dels alts dirigents de la República Espanyola i la persecució lingüística contra el català comesa per funcionaris republicans durant la guerra, l’entrada de les tropes d’ocupació franquistes el 1939... Benet relaciona els grans esdeveniments històrics de la Catalunya dels anys 20 i sobretot 30 amb els fets més rellevants de la seva vida d’infant i jove, i ens mostra com, tràgicament, el van afectar.

En aquest llibre l’autor no s’està, tampoc, de criticar la creació per part del conseller Joan Saura del Memorial Democràtic (o Memòria Històrica Democràtica), perquè segons Benet, “entre les moltes memòries existents sobre un fet, ¿quina és la democràtica?”. Per Benet, la tasca dels polítics en aquest sentit hauria de ser posar a la disposició dels historiadors totes les eines per investigar la societat catalana d’aquells anys, no pas triar quina de totes les memòries d’aquella època és la democràtica.

No vull pas acabar sense recordar l’entrevista que vaig tenir amb en Josep Benet el maig del 2006 al seu domicili del carrer de Calvet de Barcelona. L’editor de “Celobert”, en Lluís Amat, m’havia demanat que fés un article sobre Montserrat, de manera que em va concertar una trobada amb en Josep Benet, al qual ell coneixia, per què em fés partícip dels seus records sobre la seva lluita per Catalunya i la democràcia en relació amb el monestir. La conversa, però, versà també sobre l’actualitat del moment. Recordo perfectament que Benet es mostrà extremadament crític amb el procés d’elaboració de l’Estatut, amb la seva mateixa redacció i amb el paper que hi havia exercit la classe política catalana. Així, em va dir que ell votaria “no” a un Estatut retallat i que no era cap pas endavant en el reconeixement de la nació catalana.

Aquell dia vaig tenir l’honor de conèixer un personatge que Maurici Serrahima havia definit com “l’home més important de Catalunya”, membre d’una generació que, segons diu ell mateix a les seves memòries, “aconseguiria la independència de Catalunya”, un eminent historiador, però per damunt de tot, un gran patriota que va dedicar la seva vida al redreçament nacional de Catalunya.

divendres, 20 de març del 2009

“Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, de Fermí Rubiralta i Casas

Era del tot necessària l’aparició d’un estudi biogràfic rigorós i exhaustiu del pare de l’independentisme català, Daniel Cardona i Civit, que establís la seva evolució ideològica i la del catalanisme radical des de principis del segle XX fins a l’ensulsiada nacional de 1939. El professor Fermí Rubiralta, a “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política” (Afers, 2008), demostra, entre d’altres coses, com el nacionalisme integral de Daniel Cardona i el de les organitzacions en què participà i que ell inspirà, com ara Estat Català o Nosaltres Sols!, no fou en cap moment feixista o filofeixista, com algunes vegades s’ha insinuat malintencionadament.

El professor Rubiralta repassa la trajectòria política i vital de l’home d’acció que fou Daniel Cardona, des del seu naixement el 1890 a Barcelona, en una família fortament arrelada a Sant Just Desvern, fins a la seva mort el 1943.

L’autor destaca els primers passos de Daniel Cardona en el catalanisme, mentre treballava de dependent en una merceria del carrer de Ferran, a Barcelona, i era proper a la organització per excel·lència dels dependents de comerç barcelonins i catalans, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), sindicat catalanista íntimament lligat a la genèsi de l’independentisme català. En aquests anys, quan tenia només quinze anys, el jove Daniel Cardona va intervenir en els Fets del “Cu-cut!” quan, juntament amb altres aprenents de dependent llançaren, des del balcó de la merceria on treballava, una galleda plena de serradures mullades als oficials espanyols que havien acabat d’atacar les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, el novembre de 1905.

Llavors el jove Daniel Cardona militava a la Unió Catalanista, organització patriòtica de la qual formà part tota la vida. Des d’aleshores, com destaca el professor Rubiralta, Cardona col·laborà en diverses publicacions del catalanisme integral com ara “La Tralla”, “Renaixement” i “Catalunya”, i participà en projectes d’unitat nacionalista com l’Associació Nacionalista Catalana o la Joventut Catalanista de Barcelona, després de l’ensorrament de la Solidaritat Catalana.

En aquesta biografia tenim notícia també de l’amistat entre Cardona i el poeta Joan Salvat-Papasseit, així com de la relació amb altres companys de lluita com Manuel Pagès i Mercader, Daniel Roig i Pruna, Daniel López i Bribian, Lluís Escaler i Espunyes (assassinat pel franquisme per ser catalanista), o el patriota Jaume Compte, mort durant els fets d’octubre de 1934. Fermí Rubiralta, en relació a aquest nucli de patriotes, ens diu, tot citant el mateix Daniel López i Bribian que al voltant de Cardona “s’aplegaren un estol de minyons incondicionalment addictes a les seves iniciatives patriòtiques”.
Fermí Rubiralta analitza també el pas de Cardona per la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i per Estat Català (1923), organitzacions inspirades per Francesc Macià. En aquests anys Cardona es relacionarà amb organitzacions nacionalistes d’altres nacions sense estat: de Galícia, i sobretot el País Basc, en concret el Partit Nacionalista Basc, encapçalat el 1923 per Eli Gallastegi.

Gràcies a aquest llibre coneixerem també el trist episodi de l’assalt, l’any 1924, per part dels militars espanyols, a casa dels Cardona a Sant Just Desvern, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’esposa de Daniel Cardona, Madrona Gelabert fou bufetejada pels militars, fet que li va fer perdre el fill que esperava. Cardona es va haver d’exiliar a l’Estat francès, i fou allí quan, abans dels fets de Prats de Molló de 1926, trencà amb Francesc Macià.

L’obra ens parla també de Nosaltres Sols! (nom inspirat en el del Sinn Féin irlandès), organització independentista creada per Daniel Cardona a finals de l’any 1930, com a reacció a l’apropament de Francesc Macià i Estat Català als partits espanyols. El professor Rubiralta ens parla també dels contactes en aquells anys entre Cardona i el nacionalisme irlandès, basc (els “mendigoixales” d’Eli Gallastegi) i bretó, així com de la creació del Partit Nacionalista Català, una plataforma electoral independentista que no va tenir èxit.

No oblidem el Cardona batlle de Sant Just Desvern, que segons l’autor tenia fama de ser un polític honrat i bon gestor, i que durant la guerra, també com a batlle de Sant Just, evità l’assassinat de molts dels seus conciutadans perseguits pels criminals de la reraguarda.

Finalment, destaquem l’episodi de la mort (de resultes d’una llarga malaltia) de Daniel Cardona, un cop acabada la guerra. El seu enterrament al cementiri de Sant Just Desvern es celebrà a dos quarts de set del matí del 8 de març de 1943, per ordre del governador civil de Barcelona, per evitar que l’acte es convertís en una manifestació catalanista. Fou enterrat només davant la presència dels seus familiars més directes, davant la presència de la Guardia Civil, embolcallat per la senyera estelada. Tal com ens informa el professor Rubiralta, citant Antoni Malaret, durant uns anys, en l’aniversari de la seva mort, “Un grup de veïns obrien les portes del Cementiri de bat a bat i ofrenaven a la mitja nit una corona de flors amb la bandera catalana a la seva tomba”.

Només podem objectar a aquest minuciós i exhaustiu treball un petit detall, que no és altre que el fet que l’autor diu que la revista “Renaixement”, en la qual col·laborà Daniel Cardona a principis de la dècada de 1910, tenia en el seu encapçalament una àliga amb les quatre barres al pit. Cal remarcar que no és una àliga sinó l’Au Fènix, l’animal mitològic que, com la Nació Catalana durant la Renaixença, renaixia de les seves cendres.

En definitiva, una obra biogràfica excel·lent que aporta llum a la gènesi de l’independentisme català.

dimecres, 11 de març del 2009

“Els Almogàvers, una història a la Mediterrània”, de Trencavent

Vaig conèixer en Narcís Miranda la nit de sant Joan del 2007. Com cada any des del 2003, Acció Cultural es Viver va organitzar la revetlla de sant Joan a Blanes, i jo era a la barra, situada al costat del monument a la Sardana del passeig de Mar, juntament amb els meus companys de l’entitat, servint begudes mentre sonava el concert. Aleshores un home que no coneixia em va demanar una cervesa, a la vegada que es va interessar per una de les samarretes de l’entitat que teníem a la venda, la de l’escut dels vescomtes de Cabrera, que en temps medievals havien exercit el seu domini sobre Blanes. Llavors es va presentar, es deia Narcís Miranda, i em va dir que era de Barcelona, però que venia sovint a Blanes. Em va fer saber que la seva gran passió era la història medieval de Catalunya i que, fruit d’aquesta passió havia fet un disc de rock simfònic sobre la croada contra els càtars occitans i la relació que en aquest episodi de la nostra història van tenir-hi els catalans.

Vàrem estar parlant una bona estona del seu disc i d’història medieval catalana i em va informar que estava preparant un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l’epopeia dels almogàvers a Orient. Ho vaig trobar interessantíssim. La increïble història dels guerrers catalans en terres de l’Àsia Menor i Grècia sempre m’ha apassionat, m’he comprat tots els llibres sobre els almogàvers i els dominis catalans a Grècia (els ducats d’Atenes i Neopàtria) que he trobat, a la vegada que he fet mans i mànigues per aconseguir els articles publicats pel gran historiador de la Grècia catalana, Antoni Rubió i Lluch. I ara resultava que se’n faria un disc de rock. Un projecte increïble, però que era inevitable i necessari que algú, tard o d’hora, acabés portant a terme.

En Narcís Miranda també em va explicar la frustració que personalment li havia suposat la manca total d’ajut per part de les institucions catalanes a l’hora d’editar uns discs que, al capdavall, podrien servir per divulgar una part de la història de Catalunya. Malauradament, una part dels governants del nostre país rebutgen tot allò que, segons ells, forma part de la “crosta nacionalista”. Per a aquesta gent la història de Catalunya mateixa els és incòmoda. No volen que els catalans siguem conscients que en el passat la nació catalana regia el seu propi destí, i un producte cultural divulgador d’un moment de plenitud de la nostra història els hi representa un obstacle en la consecució del seu objectiu d’espanyolització de Catalunya.

Després d’aquesta conversa ens vàrem intercanviar els números de telèfon i vaig fer-li saber el meu interès per obtenir el seu disc “Els Càtars. Música per a una història” (2003), publicat per Discmedi Blau.

La nit de sant Joan de l’any següent, el 2008, ens vàrem tornar a trobar a la barra des Viver de Blanes. En Narcís que, com l’any anterior, anava acompanyat de la seva dona, va tenir la gentilesa de portar-me un disc de la seva obra “Els Càtars”. També va informar-me que el disc sobre els almogàvers sortiria cap al mes de setembre. I així fou. El mes d’octubre passat me’l va enviar per correu.

En Narcís Miranda havia creat un grup, Trencavent, format per ell mateix a la guitarra, piano i sintetizador, i per Ricardo Ruzafa (baix i guitarra) i Enric Pujol com a vocalista. El disc porta per títol “Els Almogàvers, una història a la Mediterrània” (2008), i també ha estat publicat per Discmedi Blau. La portada del disc és un fragment del conegut quadre de Moreno Carbonero de l’arribada de Roger de Flor i els seus almogàvers a Constantinoble. Les onze cançons del disc han estat composades tant en la part musical com en la lírica per en Narcís Miranda, en la línia d’un rock simfònic i melòdic, amb incursions en el rock dur, en cançons com “Mala sang” o “Gal·lípoli”, i amb fragments de música d’estil “banda sonora de pel·lícula” (“L’alè del vent Part I”) i música medievalitzant, com en “L’alè del vent Part II”, i relaten la història dels almogàvers des de la seva arribada a Sicília el 1282 fins a la seva victòria sobre els cavallers francesos al riu Cefís el 1311.

El disc és molt melòdic i escoltable per tots els públics. Personalment, m’agraden, per exemple, sobretot cançons com “Crònica”, que parla de Ramon Muntaner i la seva crònica i amb un èpic “solo” de guitarra, o “Viatge a l’Imperi” i “L’alè del vent Part II”, també amb excel·lents “solos” de guitarra.

En la part lírica destaco la lletra de “L’alè del vent Part II”, que recull l’èpica d’aquells catalans que van viatjar per la Mediterrània portant la nostra cultura a terres llunyanes, i que no puc estar-me de reproduir, en part:

“Foren senyors als ulls del món / en la victòria i la dissort / pobles i reis, els hi juraven lleis / pobles i reis, les nostres lleis. / Antics vaixells, galeres, llenys / viatgers d’un mar nostre com mai. / Sempre al davant d’aquells velams / hi ha els quatre pals sobre el daurat / del vell estol, sang damunt d’or, / del vell estol sang damunt d’or”.

El disc, però, té una taca. Hi ha un nombre no acceptable de faltes d’ortografia en el llibret, un error que, de cara al proper disc cal que sigui corregit, enviant les lletres a algun corrector lingüístic.

Pel que fa la presentació del llibret és correcta, amb nombroses imatges relacionades amb l’expedició catalana a Orient i la nostra història medieval i amb la prestigiosa col·laboració de l’escriptor Francesc Puigpelat, autor de la novel·la “Roger de Flor. El lleó de Constantinoble” i el llibre de viatges “La ruta dels almogàvers”, el qual signa un petit text introductori titulat “Guerrers de la Mediterrània”.

Un disc veritablement enriquidor, tant des d’un punt de vista musical com cultural i històric. Tant de bo que el següent disc conceptual d’en Narcís Miranda i Trencavent no trigui massa temps en sortir a la llum.

dilluns, 9 de març del 2009

TV3 contra els “Deu Mil Catalans a Brussel•les”

Vergonyós és l’adjectiu que millor defineix el comportament dels serveis informatius de Televisió de Catalunya (TVC) respecte la manifestació dels “Deu Mil Catalans a Brussel·les” del passat 7 de març de 2009. El silenci dels diversos programes informatius de TV3 i el Canal 33 en relació amb la convocatòria de la manifestació és la prova més contundent de la descarada manipulació política que pateix la que hauria de ser la nostra televisió nacional i que des de fa uns anys s’ha convertit en una eina propagandística del govern espanyol. TVC s’ha proposat no informar de totes aquelles manifestacions populars sorgides des de l’associacionisme encaminades a obtenir la independència nacional, i si n’informa ho fa tot just abans i poc després que es materialitzin. Perquè? Doncs per no fer difusió de les manifestacions sobiranistes, perquè com menys gent sàpiga que es convoquen, menys gent hi anirà.

Aquest ha estat el capteniment dels serveis informatius de TVC respecte de la manifestació dels Deu Mil de Brussel·les. La primera notícia apareguda en un Telenotícies de TV3 sobre la convocatòria de la manifestació es va fer tot just el dia abans de la manifestació, en el TN Vespre. Segurament milers de catalans es van assabentar en aquell moment del fet que l’endemà es faria una manifestació en ple cor d’Europa, a Brussel·les, per reclamar l’Estat Català dins la Unió Europea. I segur que un bon nombre d’aquests espectadors van pensar que si ho haguessin sabut abans hi haurien anat. En aquest sentit, la victòria de la crosta espanyolista que mana al Principat i descatalanitza TVC és relativa. Potser la manifestació no fou tant massiva com ho pot ser un desplaçament de seguidors del Barça amb motiu d’una final europea, però l’objectiu d’aconseguir un mínim de deu mil catalans manifestant-se a Brussel·les per la llibertat del poble català s’ha aconseguit, malgrat la descarada hostilitat de la televisió pública del Principat envers aquesta iniciativa.
El tractament de la notícia un cop feta la manifestació continua essent indigne del que hauria de ser la televisió pública nacional. En el Telenotícies Migdia del mateix dissabte 7 de març, la notícia de la manifestació de Brussel·les aparegué en tercer lloc, darrera de la notícia d’un accident de cotxe mortal i de l’entrevista a un magistrat espanyol. És tristíssim que la convocatòria independentista només ocupés 1 minut i 47 segons del temps de tot el TN. La notícia apareguda en el TN Vespre va tenir una durada similar a la de l’edició del migdia. Pel que fa els Matins de TV3, el programa del dilluns 9 esmerçà uns deu minuts de la tertúlia a parlar de l’esdeveniment, i una estona després Josep Cuní entrevistà Enric Canela, el blocaire que va llançar la idea d’organitzar una manifestació sobiranista a Brussel·les. Res més. El programa del Canal 33 Àgora, que tracta temes de l’actualitat política, no ha pas dedicat cap programa a l’estat actual de l’independentisme sociològic català, amb motiu de la convocatòria de la manifestació de Brussel·les.

Davant d’aquest panorama no és pas gens agosarada l’afirmació que TV3 és contrària als Deu Mil a Brussel·les; fet i fet, que està en contra del sobiranisme català. On s’és vist que una televisió menystingui informativament el desplaçament de deu mil dels seus ciutadans fora del seu territori per manifestar-se a l’estranger en demanda d’una sèrie de fites polítiques cabdals per al futur del país? Només una televisió entregada als interessos d’un partit polític contrari a la independència de la Nació Catalana és capaç de silenciar fins a aquest punt la organització d’un esdeveniment d’aquesta magnitud. Aquesta és la realitat de la “nostra” televisió, cada cop més manipulada políticament i menys democràtica i objectiva, menys lliure i més dependent d’interessos forans, en definitiva, menys catalana i més espanyola.