divendres, 22 de maig del 2009

La batalla d’Almansa. 1707-2009: 302 anys d’opressió nacional. Manifestacions a València i Palma

Un 25 d’abril de fa 302 anys, el 1707, les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria foren vençudes per les de Felip de Borbó a Almansa (Castella). Aquesta derrotà suposà l’inici de la fi de la llibertat del Regne de València i de la resta de territoris de la Corona Catalano-aragonesa.

El conflicte successori a la Corona hispànica entre l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjou, nét del rei de França i futur Felip V de Castella, motivà l’inici de les hostilitats entre els partidaris d’ambdós candidats. Els diversos territoris de la Corona d’Aragó, tant els catalans (Principat de Catalunya, Regne de València i Regne de Mallorca) com els aragonesos (Regne d’Aragó), es posaren al costat de l’austríac, el qual havia promès respectar la llibertat dels catalans i afavorir-los comercialment. Castella, tanmateix, es decantà pel candidat francès, partidari d’una Corona hispànica dominada pel regne castellà.


Els episodis bèl·lics començaren tot seguit i al País Valencià, l’antic Regne de València, Joan Baptista Basset amb les seves tropes desembarcava triomfant a Dénia (Marina Alta). Les classes populars valencianes van donar suport a les tropes de Basset, amb l’esperança que amb el triomf de l’arxiduc Carles s’abolirien els tributs senyorials. El temor al centralisme i absolutisme borbònics acabaren de decantar les classes més desafavorides del bàndol maulet, és a dir, antiborbònic. Bona part de la burgesia urbana valenciana s’afegí també als maulets, mentre que la major part de l’aristocràcia dirigent es declarà proborbònica (els partidaris de Felip de Borbó eren anomenats despectivament “botiflers” pel poble). Mentrestant, l’exèrcit de Basset i el coronel Rafel Nebot vencia les tropes filipistes d’Antonio Domingo de Mendoza, marquès de Villagarcía. Un cop Basset i els seus homes entraren a la ciutat de València, el desembre de 1705, substituïren l’anterior lloctinent filipista per Josep de Cardona i d’Erill.

Després d’una sèrie d’èxits militars de Carles d’Àustria, un exèrcit franco-espanyol borbònic vencia els austriacistes (portuguesos, anglesos i holandesos) a Almansa, una població de Castella molt propera a la frontera amb el Regne de València. Era el 25 d’abril de 1707. Amb la derrota austriacista, les tropes borbòniques entraren sense oposició al Regne de València. La resistència dels maulets fou debades i Xàtiva (Costera) (que va ser rebatejada pels espanyols amb el nom de San Felipe) i Vila-real (Plana Baixa) foren cremades per haver ofert resistència a l’exèrcit franco-espanyol. Encara avui, als habitants d’aquestes dues poblacions del País Valencià se’ls anomena “socarrats”, en record de l’incendi d’ambdues ciutats.

Molts valencians, després de la derrota, van haver de fugir cap al nord. Barcelona encara resistia, i els valencians que s’hi trobaven refugiats (el general Basset entre ells) s’organitzaren en dos batallons per defensar la ciutat: el de “sant Vicent Ferrer” i el de la “Marededéu dels Desemparats”.

Com a conseqüència de la derrota d’Almansa s’aplicà un decret de Nova Planta al Regne de València. El País Valencià fou annexionat a Castella, el seu règim constitucional abolit i la seva llengua, el català, prohibida.

La mateixa sort va córrer el Principat de Catalunya. L’11 de setembre de 1714 Barcelona era conquerida per l’exèrcit franco-espanyol. Mallorca, el darrer reducte de resistència catalana, va caure el 1715, després d’haver ajudat activament els assetjats de Barcelona.

En record d’aquella derrota i per a reivindicar la llibertat de la Nació Catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer les entitats valencianes en defensa de la llengua, el territori i la nació es manifesten cada 25 d’abril. Enguany, dins la campanya “300 anys d’Ocupació, 300 anys de Resistència” (integrada per les organitzacions CAJEI, Endavant, Maulets, Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, Alerta Solidària i COS) es va convocar una manifestació a la ciutat de València per al passat dissabte 25 d’abril, a la qual hi assistiren entre 2.000 i 3.000 persones. La manifestació va rebre el suport d’un centenar d’entitats, així com de diversos regidors d’arreu de la Nació Catalana, els quals han signat un manifest en què es recorda “la pèrdua dels furs i les institucions diferenciades i la incorporació total i forçada de la major part dels nostres territoris al projecte borbònic espanyol”.

Acció Cultural del País Valencià (ACPV) convocà els ciutadans a manifestar-se a València (“capital del País Valencià i dels Països Catalans”) el passat dissabte 9 de maig, sota el lema “Junts podem. Televisió sense fronteres. Per TV3 al País Valencià”. Per a acudir a aquesta manifestació Òmnium Cultural organitzà el tren Jaume I, per dur gent a València des del Principat. Segons la organització foren 30.000 persones que omplenaren els carrers del Cap i Casal del País Valencià de consignes a favor de la llengua catalana i de la unitat dels Països Catalans. ACPV aquest any passà el protagonisme de la reivindicació a les organitzacions juvenils valencianes, polítiques, culturals, sindicals i d’estudiants, que s’uniren en defensa de la llengua i la nació.

D’altra banda, l’Obra Cultural Balear va convocar una gran cadena humana el mateix 9 de maig a les 6 de l’horabaixa a Palma, per respondre a les agressions contra la llengua catalana que contínuament reben els ciutadans de les Illes Balears. La cadena humana (de tanta gent que hi havia, se’n varen fer dues, de cadenes) es va fer entre la plaça Major i la seu del Parlament Balear. Segons la organització hi acudiren entre 15.000 i 20.000 persones, encara que (cosa estranya!) la policia local de Palma i la policia espanyola afirmaren que es tractava només de com a màxim 4.000 persones (!). També es va fer una ballada popular a la plaça Major, una festa infantil a la plaça de Cort, a més de la participació de bandes de xeremiers que amenitzaren tot el recorregut de la cadena humana.

El vent que ve d’Almansa segueix bufant, avui, amb força, arreu de la nostra nació. Tanmateix, el poble català segueix lluitant per què aquesta ponentada no apagui la flama que manté viu el nostre poble.

Per a més informació de la campanya i les manifestacions:

http://www.acpv.cat/
http://www.300anys.cat/
http://www.ocb.cat/

dimarts, 12 de maig del 2009

El monument de l’Àngel de Lloret de Mar, d’Enric Monserdà (1904)

L’1 de maig de 1904, per la diada de la Mare de Déu de Gràcia, i durant l’aplec que en aquella data es celebrava cada any a Sant Pere del Bosc, s’inaugurà el monument de l’Àngel, situat al cim del turó de Ses Pedres Lluïdores. El monument es convertí en un homenatge a mossèn Cinto Verdaguer, el gran poeta català, autor de “L’Atlàntida” i “Canigó”, que havia visitat Lloret el 1898, amb motiu de la seva col·laboració en la reforma dels goigs a la Mare de Déu de Gràcia i del Cant a la Creu. El projecte del monument de l’Àngel era d’Enric Monserdà i Vidal, pintor barceloní, la part escultòrica anà a càrrec de Frederic Bechini, Eusebi Arnau i Joan Pujol, mentre que la part d’obra fou assumida pel mestre de cases lloretenc Valentí Soliguer. Les despeses anaren a càrrec d’en Nicolau Font i Maig, propietari del santuari, que aleshores tenia 74 anys.

El monument té quatre cares, “haventhi al lloc més vistós y de cara al mar, entre brancas de llorer y bessona llassada, en que s’hi llegeix el nom de L’Atlántida, Canigó, Idilis y Cants Místichs, el medalló ab el bust del eminent poeta catalá Mossen Verdaguer”. Sobre el medalló hi ha un relleu amb la Mare de Déu de Gràcia sota el qual hi ha aquests versos de mossèn Cinto:

“Maria al cel guia / per camí de flors; / anem-hi, correm-hi, / cantant sos amors”.

Al costat també hi ha els medallons del “patró de la costa catalana Sant Pere”, al peu del qual hi ha versos de Dolors Monserdà, i del patró de Catalunya, sant Jordi, amb versos a llaor seva de mossèn Jaume Collell, el canonge catalanista vigatà. També hi ha l’escut de Catalunya i l’escut de Lloret. Al capdamunt del monument hi ha l’Àngel, de cara a mar, el qual, amb una mà assenyala el santuari. Aquests són els versos (amarats de patriotisme català i religiositat) de Jaume Collell dedicats a sant Jordi, gravats al monument i que es troben just a sota de dos escuts, un de les quatre barres i l’altre amb la creu de sant Jordi, dues ensenyes omnipresents en l’imaginari simbòlic del catalanisme de finals del segle XIX i inicis del XX:

“De la fe martyr sagrat / a la terra catalana / deuli pau y llibertat”.

Aquests són els versos de Dolors Monserdà dedicats a Sant Pere:

“Sant Patro de esta encontrada / benehiunos llars y fruyts / y al Cel donaunos entrada”.

En una altra cara del monument hi ha un escut de Catalunya, a sobre del qual hi ha una creu gravada i la inscripció en llatí “Deo et pro patria”. A sota del dit escut hi ha la data en què es construí el monument, 1903, i, més a sota encara, la següent inscripció: “A major gloria de la Verge Maria de Gracia feu erigir aquest monument son devot Nicolau Font y Maig”.

La simbologia nacional catalana, tant present en l’art modernista de l’època, i que podem admirar en la creu de terme de Puig i Cadafalch, la trobem en aquest monument dedicat a Verdaguer, en els escuts de les quatre barres i de Sant Jordi que podem veure sota del Sant Jordi matant el drac (recordem que aquest element també és present a la creu de terme de Puig i Cadafalch) i en el vestit amb el qual va abillada la representació de la Mare de Déu de Gràcia que podem veure sobre l’efígie del mestre Verdaguer, i en l’escut de les quatre barres situat al damunt de la inscripció en la qual es cita Nicolau Font.

Els actes de la inauguració començaren a les nou del matí, al cim del turó, al voltant del monument, la part baixa del qual estava coberta amb unes cortines amb els colors de la bandera catalana. El rector de Lloret, mossèn Francesc Xavier Magí, beneí el monument, davant la presència d’en Nicolau Font i el batlle de Lloret, el seu nebot Agustí Cabanyes, dels artistes Enric Monserdà i Eusebi Arnau, del metge i director de “La Costa de Llevant”, Marià Serra, i d’una gentada que envoltava el monument.

Després de la benedicció, el cor de senyoretes de l’Orfeó de l’Harmonia Lloretenca interpretà el cant “Arbre sagrat”, amb lletra d’Emili Guanyabens i música d’Enric Morera. Tot seguit, el doctor Mas de Mataró, féu una al·locució al públic congregat, parlant de mossèn Cinto, i en la qual glossà “ab molt acert l’Art, la Patria y la Fé que digué, estavan armónicament representadas en aquell rich monument, símbol dels sentiments que niuhan als cors nobles dels catalans”. El públic “l’aplaudí en mitj de viscas á Catalunya, á la Mare de Déu de Gracia á Mossen Cinto y al Sr. Font”.

Després es va firmar una acta que s’enterrà en una urna juntament amb poesies de mossèn Cinto escrites en pergamí, premsa i llibres catalans, cants patriòtics i monedes de la Unió Catalanista.

Més tard, la gentada s’encaminà vers el santuari, on s’hi celebrà una missa cantada, i després, davant del santuari, l’Harmonia Lloretenca entonà “Crit de Pàtria”.

De seguida una salva de trets d’escopeta anuncià la sortida de la processó cap a la Creu de terme, de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Al peu de la Creu, l’Harmonia cantà “ab sas tres seccions y ab acompanyament d’orquestra, baix la batuta d’en Pujol [...] l’hermós himne del mestre Candi, lletra de Mn. Verdaguer”.

A la tarda, després de dinar, l’orquestra interpretà sardanes, que foren ballades pels assistents, i amb les quals es cloïa una gran festa de la cultura catalana d’època modernista, semblant a la que s’havia celebrat sis anys abans en aquests paratges, la de la inauguració de les obres de rehabilitació del santuari de la Mare de Déu de Gràcia de 1898.

Finalitzarem aquest article amb les mateixes paraules de l’article que “La Costa de Llevant” dedicà a aquest gran esdeveniment, referides a la gran vàlua del monument de l’Àngel per a tots els lloretencs i catalans:

“Lloret de Mar está d’enhorabona y Catalunya conté en son terrer nova fita gloriosa de la esplendidés de son renaixent art”.

Ampliació de l’article “La inauguració del monument de l’Àngel i l’aplec de Sant Pere del Bosc de 1904”, publicat a “Celobert” de Lloret de Mar (nº35, maig de 2008)

Fonts consultades:

Domènech i Moner, Joan “El cant coral a Lloret”, Club Marina Casinet, Lloret de Mar, 2002
“La Costa de Llevant”, nº19, 8 de maig de 1904

dissabte, 2 de maig del 2009

La creu de terme modernista de Lloret de Mar. Josep Puig i Cadafalch i el nacionalisme de l’art (1898)

La diada de la Mare de Déu de Gràcia, es celebrava a Lloret de Mar, per vot de vila des del 1703, cada 1 de maig a l’ermita de Sant Pere del Bosc, però des de les darreries del segle XIX, l’aplec adquirí una gran popularitat a Lloret i a tota la comarca. El diumenge 1 de maig de 1898, diada de la Mare de Déu de Gràcia, Lloret de Mar va viure un magne esdeveniment que va tenir ressò arreu de la comarca. Aquell 1 de maig de 1898 s’inauguraren les obres de restauració de l’ermita de Sant Pere del Bosc i del conjunt modernista dels seus voltants. El propietari del santuari, Nicolau Font i Maig (un “americano” lloretenc enriquit a Cuba i retornat a la seva vila nadiua acompanyat de la seva immensa fortuna), endegà una sèrie d’ambicioses reformes al santuari. La restauració anà a càrrec de l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, que aleshores només tenia trenta-un anys, i del pintor Enric Monserdà i Vidal. Al cor de l’església s’hi instal·là un orgue, ricament decorat, obra de l’orguener barceloní senyor Bertran.

Enric Monserdà decorà l’església segons els cànons del barroc català i dirigí la confecció d’un tern d’estil renaixement i la bandera de Sant Pere i Sant Jordi. L’obra de Puig i Cadafalch a Sant Pere del Bosc consisteix en el pedró o capelleta de la Mare de Déu que es troba en el camí del santuari i en les creus de terme.

La creu de terme de Lloret fou construïda amb pedra de Montjuïc i d’estil neogòtic, obra de Puig i Cadafalch, i al mig del fust hi ha dues estàtues de sant Pere, patró de l’indret, i sant Jordi, patró de Catalunya, matant el drac (obra de l’escultor Eusebi Arnau i Mascort), a sobre de les quals hi ha els escuts de sant Pere i el de les Quatre Barres catalanes. També hi ha una estatueta de Jesucrist, “ab los signes dels Evangelistas”, i una de la Verge amb quatre àngels adorant-la.

Al voltant de la creu de terme hi ha una artística cadena decorada amb diversos escuts de les quatre barres i de la creu de Sant Jordi, col·locats alternativament, tota de ferro forjat.

Ens trobem en un context històric de plena efervescència del catalanisme, tant en la seva vessant cultural i artística com política. No és estrany que aquell aplec de la Mare de Déu de Gràcia es convertís en una manifestació més de catalanitat. Els símbols catalans (la senyera de les quatre barres, la creu de Sant Jordi, el patró de Catalunya matant el drac) ressorgien a través d’un nou art autòcton, el modernisme català, que bevia de les fonts de la rica tradició artística de la nostra terra, preferentment del passat medieval, una època que el catalanisme considerava de plenitud nacional de Catalunya.

Veiem, doncs, com la simbologia catalana apareix i es fa ben visible en la creu de terme de Lloret. Podem apreciar, presidint la creu de terme, un poderós Sant Jordi matant el drac, coronat per un escut de les quatre barres. La creu és voltada, com hem dit abans d’una cadena amb tot d’escuts amb les quatre barres i de la Creu de Sant Jordi, un altre antic símbol català (recordem que els almogàvers portaren les quatre barres i la creu de Sant Jordi fins els llunyans confins asiàtics de l’Imperi Bizantí a principis del segle XIV), que renaixia aquells anys d’esplendor de la cultura catalana.

Les cròniques de l’època ens conten que de bon matí ja hi havia una gentada al lloc de l’aplec, que hi havia arribat de diversos indrets, a peu, en carros i tartanes. Tot seguit es celebrà ofici solemne en la qual s’hi cantà, sota la direcció del mestre barceloní Càndid Candi, la missa d’en Calvo i Puig, participant-hi, entre d’altres intèrprets, el senyor Coll, músic lloretenc. El sermó de la missa anà a càrrec del poeta i canonge de Vic, en Jaume Collell, i tot seguit es cantaren els goigs de la Mare de Déu de Gràcia, dels quals se n’imprimiren nous exemplars i en el revers del qual hi havia el “Càntic a la Creu de Sant Pere del Bosc”, amb música del mestre Candi i lletra de mossèn Cinto Verdaguer.

Després es féu l’acte de benedicció de la bandera dissenyada per Enric Monserdà. El setmanari La Costa de Llevant ens la descriu així:

“La bandera no pot pas esser mes catalana: te uns divuyt pams de llarch per deu d’ample, es de domás vermell y groch, te la forma de las de la edad mitja y tota l’ocupan las cuatre barras; en lo centre y de un tamany gran, hi ha la imatje de Sant Jordi á caball destacant per clar, matant lo drach que es de entonació fosca; está brodada de una manera primorosíssima ab or, plata y aplicacións de vellut y satí; lo pal te vinticinch pams en qual cim hi ha un remat de bronze repujat ab cuatre escuts de Catalunya, una corona de primcep y la creu del gloriós Patró de nostra terra; penjan de dit remat unas grosas medallas dauradas lligadas ab unas cintas de blau clar com á present de Ntra. Sra. de Gracia”.

Després una gentada es va dirigir cap a la creu de terme per veure’n la benedicció. Un cop la processó hi arribà s’introduïren en el clot practicat vora els fonaments de la creu alguns exemplars de periòdics catalanistes i una acta escrita en català firmada per una sèrie de personalitats de relleu. Tot seguit es van deixar anar una colla de coloms missatgers per portar la nova de l’esdeveniment a Mataró, Barcelona i Cabrils, mentre la cobla de Santa Coloma tocava acompanyada d’un cor.

Cap a les dues de la tarda, un cop beneïda la creu de terme, les principals personalitats assistents a l’acte van dinar al menjador del santuari. Assistiren al dinar, entre d’altres, el rector de Lloret, així com mossèn Jaume Collell, la poetessa Dolors Monserdà de Macià, el mestre Candi, l’arquitecte Puig i Cadafalch acompanyat de la seva esposa, el pintor Enric Monserdà, i diversos artistes i representants de periòdics catalanistes.

Per la tarda el jovent assistent a l’aplec va posar-se a ballar sardanes i altres danses nostrades davant de l’ermita, i encara posteriorment es van tornar a cantar els goigs a l’interior del temple.

Així va acabar una jornada festiva digna d’ésser recordada per molt de temps a Lloret i arreu de la comarca.


Transcripció de l’acta enterrada al peu de la creu de terme:

“En nom de Deu lo dia I de Maig del any MDCCCXCVIII fou colocada aquesta pedra en lo basament de la Creu de pedra que la pietat de D. N..... J..... y M..... vehí de Lloret de Mar, volgué erigir á major gloria de Deu y de la Verge María que sots la invocació de Mare de la Divina Gracia’s venera en la hermita que desde aquet revol de camí los romers oviran; de Sant Jordi gloriós, patró de Catalunya y de Sant Pere antich advocat de aquesta rodalia dita de Sant Pere del Bosch terme de la vila de Lloret de Mar.
En los temps presents de guerras que la maldat dels homes compatricis y extrangers han encés pera dissort d’aquesta malhaurada terra, s’ha erigit aquesta Creu al estil de las que en altres temps afitavan tota la Catalunya, pera que fos com una pregaria permanent al cel y com un para-llamps, que detingue sobre nostra patria la má ayrada de la Divina justicia.
Donant testimoni de tot aixó’s firma aquet document á peu d’obra.”

Ampliació de l’article “L’aplec de la Mare de Déu de Gràcia de 1898”, publicat a “Celobert” de Lloret de Mar (nº25, abril 2007)

Fonts consultades:

Domènech i Moner, Joan “Lloret de Mar”, Quaderns de la Revista de Girona núm. 38, Diputació de Girona / Caixa de Girona, Girona, 1992
“La Costa de Llevant”, 15 maig 1898, núm. 20, Any V (Arxiu Municipal de Blanes - AMBL)