La Renaixensa

Mallorca 1229: còmic, història i nació

2010-12-28T08:23:00.000-08:00

L’any 1899, en els inicis del catalanisme polític, mossèn Norbert Font i Sagué, a la seva Història de Catalunya, va escriure:

“Si volguéssim esbrinar els factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana [...] sens dubte trobaríem que, més que els desencerts i vexacions del Centralisme, han estat els estudis històrics. Aquests són els fonaments sobre els quals descansen els carreus del nostre programa [...]”. Així mateix, afirmà que “la història pàtria és un dels medis indicats i pràctics per ajudar al desvetllament d’un poble”.

Fa més de quinze anys que el dibuixant Oriol Garcia i Quera, amb els seus còmics, contribueix al coneixement de la història de Catalunya per part de molts infants i adolescents catalans els quals, gràcies a aquesta lectura, adquireixen consciència nacional.

Ara acaba de sortir al carrer la seva darrera obra, Mallorca 1229. Jaume el Conqueridor (Ed. Casals, 2010). El còmic novel·la la conquesta de Mallorca per part dels catalans comandats pel Rei En Jaume. Hi apareixen els principals nobles que acompanyaren el jove monarca en la conquesta de l’illa: Guillem II i Ramon de Montcada, Nunó Sanç de Rosselló, Hug IV, comte d’Empúries i Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, que fou el primer lloctinent català de Mallorca i que apareix com a narrador de la història. Tots plegats s’enfronten al valí almohade de l’illa, Abu Yahyia, al qual acaben vencent definitivament el 31 de desembre de 1229.

Com en algunes de les seves obres, ha tingut cura de mostrar amb correcció l’heràldica, tant la catalana com, en aquest cas, també, la dels musulmans de Mallorca. Cal dir que el guió del còmic ha estat revisat per dos prestigiosos historiadors especialistes en la biografia de Jaume I: Stefano Maria Cingolani i Robert Vinas.

El còmic compta amb una extensa introducció històrica que parteix de la unió dinàstica de les cases reials de Catalunya i Aragó el 1137, ens parla de la infantesa del Rei En Jaume, de la Mallorca musulmana, dels aspectes militars i dels precedents i la marxa de la gegantina expedició marítima dels catalans, que salpà el 5 de setembre de 1229 dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona.

Al final del còmic hi ha un ampli epíleg, també de caràcter històric, que ens dóna informació sobre la Mallorca immediatament posterior a la conquesta, amb el repartiment de l’illa entre els nobles que participaren en la contesa militar, la colonització catalana, la vida posterior de Jaume I i el seu Llibre dels fets, els records d’aquells esdeveniments a la Mallorca actual i una petita relació dels altres còmics que s’han fet sobre la conquesta catalana de Mallorca.

És un llibre molt recomanable per a infants però també per a qualsevol amant del còmic i de la història de la nostra nació, amb unes il·lustracions espectaculars i, com ja hem dit, el rigor històric del qual és impecable. Esperem que la seva distribució a l’illa de Mallorca sigui, com a mínim, igual que la del Principat. Un molt bon regal de Reis i, encara més, ara que s’acosta el 31 de desembre, diada de Mallorca.

Altres obres de l’autor:
- Barcelona 1714. L’Onze de Setembre (Ed. Casals)
- Corpus 1640. La revolta dels segadors (Ed. Casals)
- Rocaguinarda (CIM Edicions)
- Trilogia Medieval (CIM Edicions)
- Guifré 897. L’origen de la nació (Ed. Casals)
- Pallars 1487. El darrer comtat (Ed. Casals)

Nadal i catalanitat

2010-12-15T08:25:00.000-08:00

A la Catalunya dels nostres pares i avis –fins i tot durant els anys negres per a la nostra cultura del franquisme- la celebració del Nadal era ben genuïna i catalana. De fet, la cultura popular catalana en tots els seus vessants era ben viva, espontània i la gran majoria dels habitants de Catalunya la sentien com a pròpia.

Els grans canvis demogràfics que va viure el nostre país durant el franquisme i el procés d’aculturació que el règim de Franco hi va portar a terme, juntament amb la globalització cultural que fa poques dècades que ens afecta, han comportat una minorització de la cultura i els costums catalans als territoris on són propis. I els costums catalans de Nadal, evidentment, també s’han vist afectats per aquest procés d’arraconament.

Avui a Catalunya moltes botigues opten adornar els seus aparadors amb el Pare Noel. La presència d’aquest ésser nadalenc propi de cultures del nord d’Europa és omnipresent als mitjans de comunicació i, com hem dit, a molts comerços de Catalunya.

El perill de descatalanització del Nadal a Catalunya mateix és un perill, desgraciadament, ben real. És, també, un exemple del perill de descatalanització cultural i lingüística del país. I, sigui dit de passada, un país que perd la seva cultura per l’acció de la cultura del país ocupant és un país l’economia del qual acaba enfonsant-se –ho recorda en Joan-Lluís Lluís al seu article de Presència del passat diumenge 12 de desembre, “Alsàcia, del declivi lingüístic al declivi econòmic”-.

Pel que fa el mateniment de la catalanitat del Nadal al nostre país cal esmentar i felicitar una sèrie d’institucions, entitats i individus que treballen pel manteniment de les nostres tradicions. A Blanes ja fa anys que Acció Cultural es Viver –a més de moltes altres activitats durant l’any- organitza una cercavila d’arribada d’un gran tió a la vila, es Tió de Blanes, i la vigília de Nadal celebra un caga tió on hi acudeixen centenars d’infants de Blanes. Acció Cultural es Viver edita l’“Auca des tió de Blanes” que es reparteix de franc a moltíssims nens i nenes, així com retallables i quaderns sobre es tió i organitza un concurs de dibuix del tió.

En aquest sentit cal també fer esment de la iniciativa del blanenc Narcís Balmanya, que dibuixa artesanalment simpàtics caganers catalans per penjar al balcó de casa. Si en voleu un només cal que el truqueu al telèfon 676.130.151 o que contacteu amb ell al correu electrònic n6balmanya@hotmail.com

Tot i els entrebancs i els atacs a la nostra cultura les iniciatives de la societat catalana a favor de les nostres costums i el nostre estil de vida ens fan ser optimistes. Esperem que a mitjà o llarg termini la cultura catalana torni a ser amplament predominant, com en el temps dels nostres avis, a Catalunya i la resta de Països Catalans.

Galceran, l’heroi de les guerres carlines

2010-12-02T11:07:00.001-08:00

Bona part del segle XIX es va veure sacsejat a Catalunya per les guerres carlines. El carlisme defensava que era Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, qui l’havia de succeir després de la seva mort el 1833, no pas la seva filla, la que fou Isabel II i que fou qui efectivament acabà essent reina d’Espanya. Endemés, el carlisme advocava per una monarquia absoluta, proposava el predomini de l’Església i s’oposava al centralisme castellà que proposava el liberalisme. Per aquest darrer motiu el carlisme va arrelar sobretot al País Basc i als Països Catalans. Al Principat de Catalunya el carlisme va tenir força principalment a les comarques interiors. Les mesures del règim liberal –privatització de terres ecelesiàstiques i comunals, que abocava els pagesos a la pobresa, i lleves que obligaven els joves a allistar-se al nou exèrcit de l’Espanya centralista- sollevaren milers de camperols catalans, que es posaren del costat del carlisme, que tenia per lema “Religió, Rei i Furs”.

En Jaume Galceran, protagonista de la magnífica novel·la de Jaume Cabré Galceran, heroi de la guerra negra (Proa, 2006), editada per primer cop el 1978, és un d’aquests pagesos carlins catalans que s’ha rebel·lat contra les arbitratrietats del règim liberal espanyol durant la segona guerra carlina, l’anomenada guerra dels matiners de finals de la dècada de 1840. El seu germà Ramon ha estat assassinat a traïció pels soldats espanyols i a ell, a en Jaume, el Queraltó, el pagès dels Rasos, no li quedarà cap altra opció que agafar el vell trabuc de casa i anar a cercar una partida de rebels per ajuntar-s’hi.

A partir d’aquest moment en Galceran no podrà tornar enrera. Ara és un rebel. S’ha alçat en armes contra l’autoritat de la reina i sap que per a ell no hi haurà perdó. Ha mort molts soldats i ha esdevingut el cabdill de la seva pròpia partida de guerrillers saltamarges, els galcerans, que es mouen per la Catalunya interior, del Cadí a les Guilleries. Els pagesos els ajuden però també els temen, perquè han entrat en un món de violència que de vegades no té aturador i no sap distingir amics d’enemics.

La d’en Galceran –i la dels seus companys galcerans, en Mitjagalta, en Segimon, en Toca-son, en Masbernat, els germans Tort i els altres- serà una vida de privacions, amb ben poques distraccions i constantment encalçat per l’exèrcit centralista. Per al governador Manuel Bretón i els seus soldats no serà una tasca fàcil acabar amb la resistència dels galcerans. Les emboscades a les columnes de soldats liberals seran llegendàries.

Però ja hem dit que en Galceran no podrà pas tornar a la seva vida anterior. Tants de morts l’acabaran arrossegant vers l’autodestrucció. La seva història és la història del carlisme, la ideologia d’uns rebels, potser abocats al fracàs, que s’oposaven als canvis –i a les injustícies que aquests canvis portaven implícits- que la màquina estatal centralista pretenia imposar a la terra catalana.

L’esperit del 28 de novembre

2010-11-23T08:18:00.000-08:00

N’hi ha que diuen que l’esperit del 10 de juliol ha mort. I potser tenen raó. Almenys pel que fa la classe política que fa la viu-viu en aquest dissortat país que es diu Catalunya. Fet i fet, si hi pensem una mica, els polítics professionals catalans no varen pas contribuir ni poc ni gens a reunir a Barcelona en una calorosa tarda de juliol un milió i mig de catalans de tots els origens i condicions. O si hi varen contribuir segur que va ser a desgrat llur i com a reacció al galdós paper interpretat per tots ells en aquesta tragicomèdia que és la política catalana.

El que és segur és que a la manifestació hi havia una gran majoria independentista. Gent que fins ara ha votat partits diferents. Gent que estima Catalunya perquè és el país que els ha vist néixer a ells i als seus avantpassats, i d’altres que tenen els seus origens fora de Catalunya i s’estimen el país que els ha acollit a ells o als seus pares. Gent de dretes i gent d’esquerres. Creients i no creients.

Jo vaig ser en aquella manifestació i vaig veure com la gent esbroncava els polítics de la capçalera, tant si eren del govern com de l’oposició. L’esbroncada fou unànime, absolutament generalitzada. Era evident que el poble estava indignat amb l’actitud de tota la nostra classe política. Si els polítics catalans volien que aquell fos un acte a favor de l’Estatut i contra el Partido Popular, encarnat en el tribunal constitucional espanyol, el tret els va sortir per la culata. La gent retreia als polítics catalans el seu mesellisme, les seves claudicacions, la seva genuflexió envers el poder espanyol i els tractava de botiflers. I no eren pas els crits de quatre exaltats. El clam era majoritari. I tot plegat amanit amb els crits continuats d’“independència!”. Veritablement, l’esperit del poble català era concentrat a l’Eixample barceloní, aquell 10 de juliol.

Personalment, em costa de creure que, després d’aquella data memorable en què els catalans vàrem saber que tot és possible i prenguérem consciència que ja no ens alimenten molles, ara, només quatre mesos després, continuem conformant-nos amb la grisor, la covardia i l’autoodi dels partits polítics de sempre. Sembla mentida, però segurament que moltes persones que en la manifestació varen tractar de botifler un polític determinat, el dia de les eleccions, incomprensiblement, el votaran. I això que ara hi ha més oferta electoral independentista. És kafkià, però Catalunya és així.

Malgrat tot, cal que el dia 28 de novembre optem per la construcció del nou Estat català. Hem de declarar la independència de Catalunya. No hi valen excuses. Només sortirem de la crisi si sortim d’Espanya. El progrés econòmic i social dels ciutadans de Catalunya només serà possible amb la independència. I per això cal que optem per la honradesa, la veritable democràcia, el treball, l’excel·lència. I per creure’ns que lluitar pel progrés de la nostra nació val la pena. Cal que fem reviure l’esperit del 10 de juliol, l’esperit del poble català. Aquest dia ningú no s’ha de quedar a casa. Hem d’aixecar l’esperit del 28 de novembre. Ara sí, ara toca.

Article publicat a Som Notícia ( www.somnoticia.cat )

Memòria (selectiva) històrica

2010-11-16T08:30:00.001-08:00

Els darrers anys, des de l’accés del tripartit al govern de la Generalitat de Catalunya i del PSOE al govern espanyol, que l’expressió “memòria històrica” s’ha posat de moda. És una expressió que certs sectors polítics catalans han emprat tot parlant dels convulsos anys de la dècada de 1930 i de la llarga fosca del franquisme al nostre país. Des d’aquests sectors s’ha vingut a dir que cal recuperar la “memòria històrica” per honorar el règim democràtic republicà que regia l’Estat espanyol des del 1931, la Generalitat de Catalunya dissolta pels franquistes, els soldats i milicians republicans que moriren al front durant la Guerra de 1936-1939 i tots els que lluitaren contra el franquisme. Una pretensió ben legítima. Però massa vegades aquesta tasca de divulgació de la nostra història ha estat esbiaixada i acrítica, per motius polítics. La memòria històrica que des de certes instàncies s’ha volgut promoure ha estat francament selectiva.

S’ha volgut construir una història de “bons” i “dolents”, com si tot plegat fos així de senzill. Se’ns ha presentat una República Espanyola d’allò més tolerant i democràtica, així com comprensiva amb el fet nacional català. En definitiva, una imatge mitificada, falsejada en bona part.

Si bé el règim republicà fou el més democràtic que hi havia hagut a l’Estat espanyol fins aleshores, s’ha volgut amagar que, per exemple, es conculcaren drets fonamentals com el de manifestació i reunió, prohibint les processons religioses. Així, es volia combatre la inacceptable intromissió de l’Església a la vida pública amb polítiques anticlericals de tall lerrouxista. Però s’estava adobant el terreny per als assassinats de religiosos de les primeres setmanes de la guerra.

D’altra banda, des d’un punt de vista nacional, s’ha volgut obviar la dissolució de la República Catalana forçada pels dirigents de la República Espanyola, la fortíssima retallada que va patir l’Estatut de Núria, la gran mediatització a què va ser sotmès l’ensenyament en català per part de les autoritats espanyoles o el tarannà visiblement anticatalanista de destacats polítics republicans. Certament, s’ha mirat d’amagar que la República Espanyola va maldar per afeblir al màxim el moviment de reivindicació nacional català.

En aquest punt em ve al cap l’article publicat a “La contra” del diari El Punt (01/03/2010), escrit per Xavier Castillón. El periodista ens parla de l’homenatge que es féu a La Vajol (Alt Empordà) als republicans exiliats que travessaren la frontera amb l’Estat francès per aquest poble, al final de la Guerra de 1936-1939. L’acte era organitzat per la Fundación Juan Negrín, constituïda en honor del darrer president del govern de la República Espanyola, que s’exilià per La Vajol, i s’hi descobrí una placa de la Fundación, escrita en espanyol, és clar. Però el que potser desconeix molta gent és el ferotge anticatalanisme de Negrín, que havia arribat a dir: “Y si esas gentes [el president basc Aguirre i els catalanistes] van a descuartizar a España, prefiero a Franco”. Aquesta frase s’assembla molt a la que pronuncià el polític espanyol de dretes i monàrquic José Calvo Sotelo, que havia dit que “entre una España roja y una España rota, prefiero la primera”. En aquest context, no és estrany que es produïssin fets com els que relata Josep Benet a les seves Memòries (Edicions 62, 2008), on conta com el cap de policia de Camprodon (el Ripollès) va dir en una arenga el setembre de 1938 que “se han terminado los dialectos, para luchar contra el fascismo todos tenemos que usar la misma lengua, el español”.
Però els defensors acrítics de la República Espanyola, la bandera tricolor i l’Himne de Riego això no ho saben, o no volen que se sàpiga. Per a ells és molt més còmode i més útil per al seu projecte nacional espanyol creure i fer-nos creure en una Història maquillada segons les seves conveniències electorals.

I és que aquells que al nostre país idealitzen la República Espanyola i afirmen que fou un règim tolerant i comprensiu amb Catalunya són els mateixos polítics i opinadors progres que creuen –o que diuen que creuen- en una Catalunya federada amb Astúries, Castilla-la Mancha, la Rioja, etc... Són els mateixos que ens volen fer creure que en ple segle XXI hi ha una Espanya –d’esquerres- que ens entén i ens estima, en contraposició a la que representa el PP.

Però desenganyem-nos, aquesta Espanya tolerant amb la cultura i la nació catalanes, l’Espanya castellana que sincerament acceptaria conviure amb igualtat de drets i deures amb Catalunya en un mateix estat ibèric, avui és –i encara ho serà més en el futur- residual en el camp de la cultura i pràcticament inexistent en el circ polític espanyol. Encara més residual que durant la dècada de 1930.

Article publicat a Som Notícia (http://www.somnoticia.cat)

“Els herois de la nit”, de Josep M. Quintana

2010-11-02T09:33:00.000-07:00

L’any 1558 l’illa de Menorca, concretament Ciutadella, fou assaltada per una gegantina flota turca. Els ciutadellencs no varen rebre ni la més petita ajuda de la flota de Felip II (I de Catalunya-Aragó) i els corsaris sarraïns arrasaren la ciutat i s’emportaren entre 3 i 5.000 captius que foren convertits en esclaus un cop arribaren a Istanbul, l’antiga Constantinoble, la gegantina, populosa i cosmopolita capital de l’Imperi Otomà. És per aquest motiu que l’any 1558 fou anomenat des d’aleshores a Menorca “l’Any de Sa Desgràcia”.

Josep M. Quintana parteix d’aquest fet històric ocorregut fa quatre segles i mig a la seva illa i de la vida de Joan Seguí, un ciutadellenc que va viure a la cort del monarca otomà, per escriure Els herois de la nit (Proa, 2010), una molt bona novel·la històrica i d’aventures. D’aventures en el sentit més novel·lesc de la paraula, les protagonitzades per n’Arnau Vidal, un esclau procedent de l’illa de Pregonda (el nom que pren Menorca a l’obra de Josep M. Quintana) que, un cop alliberat dels seus amos, es proposa de redimir el màxim nombre de compatriotes convertits, com ell, en esclaus i residents a Istanbul, especialment la bella Helena Martorell; i d’aventures, en aquest cas de l’aventura intel·lectual del jove prevere, arxiver i aprenent d’historiador Jordi Font que, a mitjan segle XVIII, amb motiu del segon centenari de l’atac, rep l’encàrrec per part dels seus superiors eclesiàstics i de l’aristocràcia illenca d’escriure una obra panegírica de l’heroisme dels avantpassats que es salvaren, tot restant a l’illa i dels que foren morts o esclavitzats pels corsaris turcs. Les investigacions del jove historiador el conduïran a conèixer l’existència d’uns quaderns obra del mateix Arnau Vidal redactats, tots menys un –aquest en llengua turca i caràcters llatins-, en català, en els quals conta la seva vida i miracles a la llunyana Constantinoble i els seus viatges per la Mediterrània que el portaren fins a la cort de Felip II i el feren tornar a la seva illa natal. Les investigacions del jove eclesiàstic el duran a descobrir una sèrie de fets que els descendents de la nova classe dirigent sorgida arran de les conseqüències de l’atac turc no voldran de cap de les maneres que es facin públics.

En la ficció de Josep M. Quintana el narrador és el prevere Jordi Font, el qual acaba d’escriure aquesta història l’any 1823. La novel·la, doncs, narra de forma paral·lela els fets ocorreguts al segle XVI i els esdevinguts el segle XVIII. Els primers són narrats en tercera persona per Jordi Font i els segons són escrits en primera persona per ell mateix.

Tal com hem dit, una molt bona novel·la que atrapa el lector des de bon principi i el transporta, en un excitant viatge en el temps, a la Menorca dels segles XVI i XVIII, a l’exòtica Constantinoble i fins i tot a El Escorial, a la cort de Felip II.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part IV

2010-10-22T08:58:00.000-07:00

A continuació transcrivim íntegrament el text “La bandera catalana”, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article:

“La bandera catalana

Las sanchs se’m revoltaren, quan poch abans de comensar el meeting de Canet de Mar, se’m digué: Que volían fer arriar la bandera Catalana, que fent pendant ab la de Sant Jordi, havía vist decorant, en primer terme, l’escenari del teatre, ahont aquest devía darse.

¡Arriar la bandera Catalana! – May, vaig dir, y en un esclat d’entusiasme vaig afegir: - Si’l fet passés a Premiá de Mar, primer deixaria de ferse’l meeting.

¡Arriar la bandera Catalana!

Allá en aquell meeting, hi havían coratjosos catalanistas, pero eran gent d’enterra. Si’ls mes haguessin sigut homes de mar, la bandera no s’hauria tocat del lloch ahont la posaren, los d’aquell Cau Nacionalista.*

Y es que per los homes de mar, “Arriar la bandera” vol dir: infamia, deshonor, derrota; y encare ha de sonar l’hora que la bandera Catalana, issada á la popa d’un barco, s’hagi hagut d’arriar, per cap d’aquells motius; y això que nostra bandera barrada no sols era issada en Aragó, Catalunya y Valencia, sino que sos vius colors, que may perden, flamejavan á Mallorca, Sicilia, Córcega, Cerdenya, Calabria, Costa Nort d’Africa, Sur d’Italia, seguint al Llevant cap Atenas, Neo-patria, fins arribar á la santa ciutat de Jerusalém.

Massa ho sabém que si un Ferrer nos ferrá á Casp, y un altre Ferrer nos féu traició en 1714, altres Ferrers prohibiren que la nostra senyera anés ab Colón á descubrir l’América, per més que’n Santangel hagués donat los diners necessaris per aquella espedició.

Massa ho sabém que l’any 14 d’aquest sigle, ‘n fará dos, que’s volen fer perdrer los colors de nostra bandera barrada, malgrat ser ella duas vegadas la que issada en altres popas, -la meytat de la nostra,- pero issada per mans barroeras, á la lleva-lleva l’han d’arriar per tot arreu, que seguint la proporció geométrica de pérduas de terrers, ben prompte no tindrán ni popas ni astas ahont issarla.

Massa ho sabém que avuy no’n tením de naus de guerra catalanas, que’ls homes de mar catalans, servém ab rel·ligiós amor, la senyera que onejava en ellas, y recordém ab rábia que un día sigué privada de creuar l’Atlántich; y jo mentres visqui recordaré l’ofensa, que trasmesa, fos per qui fos (un batlle ó un tricorni), sens vingué á fer, als catalanistas del meeting de Canet de Mar, de volguernos fer arriar nostra bandera.
Amunt els cors, gent de terra ó gent de mar, de nostra patria Catalana. En lloch proeminent d’ells, tots y cada un hi tením issada y clavada ab forts rablons la nostra senyera. Ningú’ns la fará arriar; pero trevallém, propaguém arreu de Catalunya nostres ideals, pera tornarla á veurer com abans ben lliure.”

Conclusió

Aquest incident de Canet, juntament amb el que hem referit que havia passat dos anys abans a Arenys de Mar i a d’altres de semblants que es devien produir arreu del Principat, és revelador de la persecució que patia el catalanisme, sobretot el nacionalisme radical proper a la UC. En el cas de Canet, la repressió exercida sobre la gent del Cau Nacionalista rau en l’intent d’imposar un símbol espanyol (la bandera espanyola) en un acte catalanista on seria rebut amb hostilitat, però sobretot en l’amenaça de suspensió de l’acte per part de les autoritats (alcaldia i Guardia Civil) un fet força comú a l’època.

Els fets del “Cu-cut!”, esdevinguts quatre mesos després, el 25 de novembre de 1905, propiciaren l’aprovació d’una llei el 1906, la Llei de Jurisdiccions, elaborada expressament per a la repressió del catalanisme (i, de retruc, també del nacionalisme basc).

La Llei de Jurisdiccions tenia aquests primers dos articles, que ho diuen tot de la seva intencionalitat:

“El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1). “Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2).

La repressió del catalanisme a finals del segle XIX i principis del XX no va fer més que empènyer vers l’independentisme els col·lectius que es situaven sota l’aixopluc de la UC. Aquest procés l’estudià el malaguanyat professor Jaume Colomer.[1]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Éssers mitològics també presents a l’Ateneu Canetenc.

* La bandera no fou arriada sinó cambiada de lloch, en punt més vistós; de manera que qui arriá las sevas pretensions fou l’alcalde ó’l tinent dels civils. Per altre part la gent d’enterra la estimém la nostra bandera, tant com la pugan estimar la gent de mar. L’entussiasme del amich Fontcuberta es gros, y com á marino vell, li semblá veurer en la gent d’enterra, no tota la forsa de carácter de la gent de mar: fou sols una presunció. No’n dupti, que uns y altres lo sentím per un igual l’amor per Catalunya y per la bandera que la simbolisa, que ocupá sempre el lloch d’honor, en lo meeting de Canet. – (NOTA DE LA REDACCIÓ.).
[1] Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part III

2010-10-16T02:55:00.000-07:00

La imposició de la bandera espanyola

Ben aviat, però, el Cau Nacionalista va tenir la seva primera topada amb l’espanyolisme de les autoritats locals de l’època. D’aquest fet ens en parla a bastament el setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, dirigit pel canetenc Marià Serra.

L’estiu de 1905 el Cau, “desitjós de fer coneixer als fills d’aquesta Comarca, l’ideal Nacionalista Catalá”, organitzà un míting que s’havia de celebrar el diumenge 13 d’agost al teatre de la societat El Foment (a l’edifici de l’Ateneu).[1] Segons “La Costa de Llevant”,[2] en aquest acte hi participaren com a oradors en Joaquim Carqués (president del Cau), el també canetenc Marià Serra, Miquel Balmas i Jordana, Antoni Sansalvador, un tal Pallés, en Daniel Roig i Pruna, el pinedenc Frederic Boix, i en Joan Llorens. Els oradors que no eren de Canet representaven el Centre Catalanista de Santiago de Cuba,[3] l’Aplec Nacionalista, el Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals i el setmanari nacionalista “La Tralla”.

A continuació, parlarem d’alguns d’aquests oradors i de les associacions i periòdics que representaven:

Daniel Roig i Pruna:
Entre 1898 i 1900 dirigí “Lo Jovent Català”, un “periòdic humilíssim” representant del catalanisme integral del moment. Membre de l’Aplec Catalanista (o Nacionalista) des de la seva fundació el 1903 (en serà elegit president el 16 de setembre de 1905), es guanyà un prestigi com a orador i propagandista del catalanisme integral i d’esquerres.[4] Més endavant fou company de lluita del líder independentista Daniel Cardona.[5]

Miquel Balmas i Jordana:
Fou un dels trenta catalanistes detinguts arran dels fets de l’11 de setembre de 1901. Col·laborador de la revista catalanista radical “Lo Jovent Català” (1898-1900), dirigida per Daniel Roig i Pruna, i membre de l’associació de suport als presos catalanistes La Reixa.[6]

Antoni Sansalvador:
Advocat. Defensà en Vicenç Albert Ballester (destacat membre de la UC i creador de la bandera estelada) en el judici que es seguia contra ell, Josep Catarineu i Manuel Pagès per haver repartit fulls de propaganda de l’Associació Catalana de Beneficència (entitat d’ajut als presos catalanistes, hereva de La Reixa) l’11 de setembre de 1908.[7]

Joan Llorens:
President de l’entitat Foment Catalanista.[8]

Aplec Catalanista (o Nacionalista):
Es fundà el maig de 1903 com a unificació de petits nuclis anteriors. Era adherida a la UC i molt propera al seu president des d’octubre de 1903, Domènec Martí i Julià. Tenia estretes relacions amb altres entitats del mateix caire com La Reixa.[9]

Centre Obrer Catalunya de Sant Martí de Provençals:
Entitat catalanista i obrera d’aquest barri barceloní, adherida a la UC des del 1901.[10]

“La Tralla”:
Setmanari satíric, nacionalista integral, que va sortir al carrer entre 1903 i 1907, en el qual hi participaren personatges com Josep Maria Folch i Torres, Marcel Riu, Pelegrí Llangort i Vicenç Albert Ballester. Gaudia d’especial predicament entre les masses de dependents del comerç barcelonins. Era contínuament suspès per les autoritats. Es vinculà estretament amb La Reixa i l’Aplec Catalanista.[11]

Tots els oradors vinguts de fora de Canet i les entitats i periòdics que representaven formaven part del catalanisme integral de l’època, proper a la UC.

Ara, continuem amb la narració dels fets segons “La Costa de Llevant”. L’escenari on s’havia de desenvolupar el míting en el Foment era guarnit (tenint en compte que la taula presidencial era al mig), al fons, amb “una grossa bandera catalana que penjava de dalt á baix y en los dos costats de la boca, hi havían dos estandarts, un de las cuatre barras y un altre ab la creu de Sant Jordi”.

Abans de començar l’acte comparegué al local “el delegat de l’autoritat”, afirmant que el míting no podria començar mentre no es col·loqués en un indret ben visible una bandera espanyola. Segons les cròniques, algú preguntà a l’esmentat delegat d’on venia aquesta ordre, tot afirmant, amb pragmatisme i amb to de burla que, donat que Catalunya formava part d’Espanya “y nó de Russia ni del Japó”, la bandera catalana podia ser considerada una bandera espanyola. El delegat “parlá del tinent de la guardia civil, del Alcalde, de ordres superiors, no trayentsen l’aygua clara de qui ho manava”.[12] El fet causà indignació entre els assistents. Una part “eren partidaris de treurer las banderas catalanas abans de consentir que s’hi posés la bandera espanyola”, mentre que uns altres “deyan que primer suspendrer l’acte y després preparar á Barcelona una sorollosa protesta”. Qualsevol cosa abans de deixar que la bandera espanyola fos present al lloc on s’havia de celebrar el míting. Per part del Cau Nacionalista es decidí enviar uns comissionats a parlar amb l’alcalde conservador i amb el tinent de la Guardia Civil per mirar de resoldre l’assumpte. L’arquitecte i diputat catalanista Lluís Domènech i Muntaner fou un “dels que més posá de manifest al tinent, la inconveniencia é ilegalitat de la imposició”. Mentrestant, “varias parellas de [guàrdies] civils rondaven pels carrers del voltant del Foment”. L’acord al qual arribaren els organitzadors del míting amb l’alcalde de Canet i el tinent del cos armat espanyol fou que “no’s posés cap bandera espanyola, peró que com á transacció se baixés un estandart posantlo dessobre de la tauleta dels oradors”. Els assistents a l’acte es van prendre amb bon humor la modificació.[13]

Un parell de setmanes després, l’incident de la bandera catalana encara cuejava a les pàgines del setmanari “La Costa de Llevant”. La Junta del Cau hi publicà un comunicat en el qual es responia a un article publicat pel diari lerrouxista de Barcelona “La Publicidad”, on es qualificava de “intransigencias pueriles” l’actitud resolta dels catalanistes de Canet. En aquest comunicat, a més, els del Cau negaren haver arriat la bandera catalana, a la vegada que asseveraven que si no havien volgut posar la bandera espanyola no fou per què es tractés de la bandera espanyola, sinó perquè se’ls volia imposar.[14] En aquest mateix número de “La Costa de Llevant” també hi apareix un article titulat “La Bandera Catalana”, signat per Josep Fontcuberta, un personatge que pensem que era fill de Premià de Mar. En aquest article en Josep Fontcuberta dóna la seva opinió sobre els fets ocorreguts a Canet, a la vegada que enalteix la nostra bandera nacional, es burla de la pèrdua per part d’Espanya del seu imperi colonial i afegeix que Catalunya ha de ser “com abans ben lliure”.[15] Tota una declaració d’independentisme ben poc dissimulada.

En el proper article transcrivirem íntegrament aquest text, incloent-hi una nota de la redacció de “La Costa de Llevant”, que rectifica una de les afirmacions que fa en Josep Fontcuberta en el seu article.

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escuts de les quatre barres i la creu de Sant Jordi, presents a l’Ateneu Canetenc.

[1] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1.
[2] “La Costa de Llevant”, 12 d’agost de 1905, pàg. 1; 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.
[3] A Santiago de Cuba hi havia un important nucli de catalanistes radicals (independentistes) que fundaren el Grup Nacionalista Radical, “com a revitalització de l’esmorteït Centre Català” (Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 114).
[4] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 27-28 i 85.
[5] Fermí Rubiralta i Casas “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, Afers, Catarroja-Barcelona, 2008, pàg. 31.
[6] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 28, 38 i 93.
[7] “Gent Nova” de Badalona, 9 de gener de 1909, pàg. 6.
[8] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàg. 89. No confondre aquest Foment Catalanista amb l’associació canetenca del mateix nom.
[9] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 69-71.
[10] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 467.
[11] Jaume Colomer “La temptació...”, op. cit., pàgs. 74-75.
[12] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 8 i 9.
[13] “La Costa de Llevant”, 19 d’agost de 1905, pàg. 9.
[14] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1.
[15] “La Costa de Llevant”, 26 d’agost de 1905, pàg. 1 i 2.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part II

2010-10-06T09:06:00.000-07:00

La repressió del catalanisme

Entre finals del segle XIX i principis del XX, el puixant catalanisme fou perseguit per les autoritats. El professor Jordi Llorens assenyala que, pel que fa a l’organització d’actes de propaganda catalanista, “els entrebancs governatius foren reiterats; fou habitual la denegació de permís per celebrar mítings o actes de propaganda en general [...]; molt sovint la localitat on tenia lloc el míting era ocupada per un fort contingent de la guàrdia civil”.[1]

La repressió del catalanisme propicià la creació, el 1901, d’una entitat dedicada a socórrer els represaliats: La Reixa, adherida a la UC, transformada el 1908 en Associació Catalana de Beneficència, en uns anys en què el catalanisme patia els moments de màxima persecució després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906. Aquesta llei s’havia elaborat com a conseqüència dels anomenats fets del “Cu-cut!”, que consistiren en l’assalt per part d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” la nit del 25 de novembre de 1905.[2]

En aquest article parlarem, com ja hem dit, de l’intent d’imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista celebrat a Canet el 13 d’agost de 1905. Dos anys abans, el juliol de 1903, s’havia produït un cas semblant a la veïna vila d’Arenys de Mar. Els fets ens els refereix Manuela Narváez Ferri en la seva tesi doctoral.[3] En aquest cas, també es produí una guerra de banderes provocada per la intervenció de les autoritats caciquistes locals durant una actuació de l’Orfeó Català, que acabà amb la imposició de la col·locació de dues banderes espanyoles a l’envelat (profusament ornat amb banderes catalanes i sense cap bandera espanyola) on es celebrava el concert, i amb la detenció durant una estona del president del Centre Catalanista d’Arenys de Mar, organitzador de l’acte. Tot plegat es produí entre la indignació generalitzada del públic, que protestava per la imposició de la bandera espanyola i per la detenció, tot cridant “Visca Catalunya!” i “Mori el caciquisme!”.

El Cau Nacionalista de Canet de Mar

Parlem ara de Canet. El maig de 1905 naixia a Canet de Mar el Cau Nacionalista, entitat que venia a unificar els catalanistes de la població. El Cau havia de ser “un núcleo de resistencia, de propaganda” catalanista, no pas “una altre societat recreativa ab la corresponent ballaruga y ab l’etern no fer res”. La primera Junta del Cau era formada per Joaquim Carqués (president), Isidre Jover (caixer), Candi Robert (vocal), Miquel Roura fill (vocal) i Josep Fors (secretari).[4] El Cau, en aquells temps, tenia la seva seu “en un vell casalot d’aquell nom situat al carrer de la Santíssima Trinitat”[5], una casa anomenada Can Clausell.[6]

El 20 de maig de 1905 el Cau Nacionalista realitzà el seu primer acte públic, una conferència d’en Joan Llorens, “obrer de Sant Martí de Provensals”, en la qual també hi intervingueren en Marià Serra, en representació de l’Associació Catalanista de la Costa de Llevant i de l’Orfeó Canetenc, i en Candi Robert i en Joaquim Carqués, en representació del mateix Cau Nacionalista. La conferència va tenir lloc al local del Cau.[7]

La relació amb l’altra entitat catalanista de la població, en aquest cas cultural i musical, l’important Orfeó Canetenc, havia d’ésser per força molt bona. El Cau es féu soci protector de l’Orfeó (associació que considerava com a “entitat germana”), pagant 25 pessetes anyals, “sustituint en aquest concepte la subvenció que li retirá” l’Ajuntament, dominat pel dinàstic partit conservador.[8] Un dels membres del Cau, en Josep Fors, a més, era cantaire de l’Orfeó.[9]

Pensem que el Cau Nacionalista devia d’ésser una associació propera al nacionalisme radical,[10] potser adherida a la UC, integrada per una nova fornada de joves catalanistes, una part dels quals propers al catalanisme més progressista[11] i republicà. Tanmateix, de ben segur que aquests joves nacionalistes servaven un pregon respecte per l’anterior generació de catalanistes, més conservadora socialment, representada a Canet per en Marià Serra (al qual convidaven als seus actes i que els devia patrocinar) que, amb les seves iniciatives cívico-culturals i polítiques, era la que els havia obert el camí. No en va, recordem que la casa on tenien la seva seu, can Clausell, era propietat del mateix Marià Serra.[12]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Els dracs formaven part de la simbologia emprada pels arquitectes modernistes catalans. Representava un retorn als orígens de Catalunya, donat que el drac és un animal mitològic present al llegendari català.
[1] Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista...”, op. cit., pàg. 411.
[2] Dels “fets del Cu-cut!” en parla extensament Francesc Santolària Torres en la seva obra “El Banquet de la Victòria i els Fets de ¡Cu-cut! Cent anys de l’esclat catalanista de 1905”, Barcelona, Editorial Meteora, 2005.
[3] Manuela Narváez Ferri “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005, pàgs. 235-240.
[4] “La Costa de Llevant”, 20 de maig de 1905, pàg. 12.
[5] Carles Carqués Martí “En Josep Fors Vidal model exemplar de patriotisme”, dins “El Sot de l’Aubó” nº23, Canet de Mar, abril 2008, pàg. 10.
[6] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.
[7] “La Costa de Llevant”, 27 de maig de 1905, pàg. 12.
[8] “La Costa de Llevant”, 24 de juny de 1905, pàg. 10 i 11.
[9] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet. L’històric Orfeó Canetenc”, dins “El Sot de l’Aubó” nº6, Canet de Mar, gener 2004, pàg. 9.
[10] El fet que convidessin per al míting del 13 d’agost de 1905 oradors com en Daniel Roig i Pruna, en Miquel Balmas o n’Antoni Sansalvador, capdavanters del catalanisme radical del moment, és del tot revelador del tarannà del Cau Nacionalista.
[11] Sabem que els germans Carqués (recordem que en Joaquim Carqués era president del Cau), més de quinze anys després, formaren part de la Unió Socialista de Catalunya (Carles Sàiz i Xiqués “Restauració, caciquisme i els orígens del catalanisme a Canet. Reflexions al voltant del seu status quo”, dins “El Sot de l’Aubó” nº4, Canet de Mar, juliol 2003, pàg. 15).
[12] Carles Sàiz i Xiqués “Catalanisme i cant coral a Canet...”, op. cit, pàgs. 5 i 6.

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part I

2010-09-30T11:03:00.001-07:00

L’article “La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme” fou publicat a la revista d’història “El Sot de l’Aubó. Quaderns d’Història local” (nº31, març 2010), del Centre d’Estudis Canetencs, una associació que treballa per la recuperació del patrimoni històric de Canet de Mar. En aquest sentit vull donar les gràcies al Centre d’Estudis Canetencs, especialment al seu president, el sr. Xavier Mas, per haver publicat el meu article. Per qüestions d’espai el publicaré en aquest blog dividit en quatre parts, la primera de les quals és aquesta que ara comença.

El mes d’agost de 1905 es va produir un incident a Canet d’allò més revelador de la persecució que patia el catalanisme que, entre finals del segle XIX i principis del XX, amenaçava la pervivència del sistema polític de la Restauració monàrquica espanyola i l’hegemonia dels partits Conservador i Liberal al Principat de Catalunya. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guardia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Feia poc de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia (Filipines) el 1898, i les instàncies de poder espanyoles tenien por que el creixent nacionalisme català acabés portant el Principat a la independència.

Aquest incident es va produir en un context de creixement del que la historiografia ha convingut en anomenar “nacionalisme radical” català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió.

El primer nacionalisme radical català

Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, amb l’esmentada pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat com a moviment polític regenerador de la societat catalana. El catalanisme creixia, a redós de la Unió Catalanista (UC), la organització que el 1892 havia aprovat les famoses Bases de Manresa. La UC era contrària a la participació en el joc electoral de la Restauració espanyola, que consideraven (amb raó) embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector més pragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de la Riba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se a les eleccions generals de 1901. La victòria d’aquells catalanistes fou esclatant i significà el naixement de la Lliga Regionalista.[1]

El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amples capes de la població. Així, en aquells anys sorgiren múltiples associacions catalanistes arreu del Principat. Ara, el catalanisme havia deixat de ser només un moviment d’intel·lectuals i s’anava escampant a poc a poc entre la classe mitjana, tant a Barcelona com a la resta del país, i entre una part de la classe obrera, sobretot entre els obrers qualificats i els dependents del comerç del Cap i Casal. Fou en aquests dos sectors professionals, així com entre els intel·lectuals modernistes més joves i mancats de recursos, que l’anomenat nacionalisme radical o catalanisme integral va trobar un gran predicament.

Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment al pragmatisme i a l’actitud favorable de participar en el joc polític dels catalanistes que acabaren formant la Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadora dels vells dirigents de la UC, organització en la qual, tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes de les diverses petites entitats en què s’organitzaren aquests catalanistes, diguem-ne, intransigents, tendien cap a posicions polítiques esquerranes; en això també diferien dels veterans dirigents de la UC.

D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava a l’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que, en aquells anys, defensin obertament la independència de la Nació Catalana. Hem de tenir en compte, però, que la repressió policial i judicial no ajudava precisament a que aquests catalanistes publiquessin a la premsa que ells mateixos generaven escrits diàfanament independentistes, que podrien suposar la clausura de la publicació i el processament dels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquest fragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, un personatge que trobarem més endavant, el 13 d’agost de 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900, en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa, deia:

“Tenim aspiracions més elevades, aspiracions que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancant sempre d’un principi: l’existència d’un cos nacional purament català.”
Ja ens podem imaginar a quines aspiracions es referia el jove Daniel Roig i Pruna.[2]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escut de l’Ateneu Canetenc.
[1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.
[2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Pruna es troba a la pàgina 58 de l’obra citada.

“Les dames del foc. Els càtars i el Sant Grial”, de Xavier Escura

2010-09-22T11:40:00.000-07:00

Aquesta novel·la de Xavier Escura (Proa, 2004) és la crònica del crepuscle d’una civilització, la de l’Occitània medieval dels trobadors, càtars i gentils nobles i dames, i de l’inici del genocidi físic i cultural del poble occità la primera meitat del segle XIII, propiciat per la monarquia francesa i el poder de Roma.

Xavier Escura converteix Pere Roger de Mirapeis, cap militar de la gairebé inexpugnable fortalesa de Montsegur, en autor d’aquesta crònica de ficció. Un Pere Roger ancià escriu aquest relat el 1260 al castell occità de So, proper a l’actual Catalunya del Nord, desposseït dels seus títols i les seves propietats, per evitar que la crònica dels vencedors francesos sigui la única versió de la Croada contra els occitans. El noble occità explica que llur crònica es basa en la que va començar a escriure Esclarmonda de Foix després de la batalla de Muret, el 1213, en una altra font, la còpia clandestina d’un dietari del bisbe catòlic de Tolosa, Folquet de Marsella i, en darrer terme, les converses entre el cronista i el seu amic Pau, monjo de Sant Pere de Rodes i un dels protagonistes de la novel·la.

A la novel·la hi apareixen una munió de personatges, reals i ficticis. N’esmentarem els històrics: el mateix Pere Roger de Mirapeis; Esclarmonda de Foix, germana del comte Ramon Roger de Foix, gran protectora de l’Església dels bons homes i les bones dones (els càtars); Orbria de Cab d’Aret “La lloba”, senyora de la Muntanya Negra i amant de diversos nobles occitans; Esclarmonda d’Alió, filla d’Orbria i del comte de Foix i muller de Bernat d’Alió fill; Bernat d’Alió fill, noble català, senyor del castell llenguadocià de So i del castell de Llo, a la Cerdanya; el rei Pere el Catòlic de Catalunya i Aragó; Bernat d’Alió pare; el comte Ramon Roger de Foix; els comtes de Tolosa Ramon VI pare i Ramon VII fill; el vescomte de Carcassona, el dissortat Ramon Roger Trencavell; el rei Felip August de França; el cap militar de la Croada, el francès Simó de Montfort; Arnau Amalric, legat papal a la Croada; i Folquet de Marsella, bisbe catòlic de Tolosa.

L’obra ens mostra l’Occitània de l’amor cortès, dels nobles trobadors i els místics càtars, un món que va ser destruït en pocs anys per l’afany expansionista dels poderosos veïns del nord. Se’ns relata el setge de Carcassona, les matances franceses, la derrota de Muret amb la mort del nostre monarca Pere de Catalunya i Aragó, la posterior i efímera recuperació dels occitans en una sèrie d’exitoses campanyes bèl·liques a Provença i el Llenguadoc, la mort de l’odiat Montfort al setge de Tolosa, la posterior continuació de la conquesta francesa i la fi del castell de Montsegur, el darrer refugi càtar i dels occitans lliures el 1244. Tot plegat mentre els diversos protagonistes de la història s’estimen, envelleixen i alguns d’ells moren (també les dames de foc) i amb l’ombra del llegendari Sant Grial i el gran tresor càtar planant al damunt de la història.

Un llibre que ens endinsa en l’univers de l’Occitània medieval, un país que, en el nostre imaginari col·lectiu, ha estat considerat, per molts, el bressol de la Nació Catalana (recordem que Catalunya ha rebut successives onades migratòries occitanes durant l’edat mitjana, des que Catalunya és Catalunya, i fins el 1800) i fins i tot una mena de paradís perdut pels catalans d’època medieval.

La Mancomunitat de Catalunya. La Barretina Vermella i l’ensenyament a Malgrat

2010-09-15T08:59:00.000-07:00

L’any 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, una administració sorgida de la unió voluntària de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tot el moviment catalanista, des de la Lliga Regionalista fins els republicans d’esquerres, passant per la Unió Catalanista, es va fixar com a objectiu la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya, que cristal·litzà finalment en la Mancomunitat. Aquest nou ens hauria d’exercir una funció de suplència de les tasques que eren responsabilitat de l’Estat espanyol i que aquest no desenvolupava a Catalunya.

La Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la nova administració la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Pel que fa a l’ensenyament la Mancomunitat tenia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat de Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les seves limitacions competencials. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes.

En el cas de Malgrat, la lluita contra l’analfabetisme i a favor de l’educació i la cultura fou una de les principals preocupacions de la gent de La Barretina a les primeres dècades d’existència de l’entitat.

L’Estat espanyol no tenia en l’educació dels ciutadans una de les seves tasques prioritàries i en el cas de Catalunya va haver de ser la xarxa associativa popular qui va haver de fer una tasca de suplència en aquest camp. Ens referim principalment als ateneus obrers, però també d’altres tipus d’entitats que molt sovint organitzaven escoles nocturnes per als seus associats i els seus fills.

L’any 1860 el percentatge de gent analfabeta a Malgrat era d’un 81%, i el 1900 encara era d’un 62%. L’any 1910 només 104 dels 397 infants malgratencs amb edat d’anar a col·legi assistien a les classes de l’escola pública del poble.

Des de La Barretina, doncs, s’engegà un servei d’escola per als fills dels socis que abastà un període cronològic de dues dècades (entre 1900 i 1920, aproximadament). En aquests anys, el percentatge de població alfabetitzada de Malgrat passà d’un pobre 38% a un respectable i positiu 61%. Així, gràcies a la tasca de La Barretina, Malgrat va passar de ser un dels pobles de la comarca amb un índex més gran d’analfabets, a ser una de les poblacions amb un tant per cent de gent lletrada més alt.

L’escola es finançava únicament amb les quotes mensuals dels alumnes, fet que motivà la inestabilitat i els constants problemes econòmics de l’escola. El president de La Barretina, Santiago Garriga, deia el 1919 que molts socis de l’entitat no duien els seus fills a l’escola per no haver de pagar una pesseta cada mes.

Aquesta inestabilitat de l’economia de l’escola havia de dificultar la tasca docent dels professors. Els mestres no podien ser gaire ben remunerats, de manera que no hi treballaven gaire temps, a l’escola. Un dels que més va durar fou en Josep Fuster, un catalanista de pedra picada, membre de la Joventut La Falç, que s’hi va estar de 1917 a 1919.

A partir de mitjans de la dècada de 1910 els joves catalanistes del grup de la Joventut La Falç (Vicenç Bayarri i Sebastià Fontrodona, a més de Josep Tapiola dirigien la secció d’escola i biblioteca de La Barretina) es dedicaren en cos i ànima al servei d’escola de La Barretina. L’any 1917 van aconseguir que l’escola tornés a obrir, després que el mestre i director fins llavors, hagués plegat. En Josep Fuster, membre de La Falç, fou nomenat nou mestre i director de l’escola fins el seu tancament el 1919.

Durant els anys de la Mancomunitat, l’escola de la Barretina (al costat de les escoles Fontlladosa, que funcionaven des de 1905) inicià un procés de renovació pedagògica amb l’inestimable suport del govern català. La Mancomunitat organitzà cicles de conferències sobre educació arreu de Catalunya, a càrrec de pedagogs de prestigi, com Rafel Campalans i Alexandre Galí, abans esmentats.

El 1915 i 1916 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat havia organitzat un curs ambulant per a mestres, a Canet, i amb la participació de l’Ajuntament de Malgrat i dels mestres de les escoles malgratenques. En aquest sentit, mencionem també que l’estiu de 1918 es va fer a Malgrat un curset sobre renovació pedagògica amb el suport de l’Ajuntament i la Mancomunitat, que es va cloure amb la participació de Campalans i Galí.

L’escola de La Barretina, doncs, havia assumit els nous aires de renovació pedagògica introduïts oficialment per la Mancomunitat de Catalunya. Així, el 1919 (darrer any de funcionament de l’escola de La Barretina), l’entitat convidà el mestre lliurepensador lloretenc E. Gimbernat per fer una conferència sobre l’escola racionalista.

Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002

Publicat a “Celobert” edició de Malgrat, nº19, febrer 2009

Primera imatge: Membres de la Joventut La Falç de Malgrat

Segona imatge: una vista actual de l'edifici de La Barretina

“Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera

2010-09-04T03:54:00.001-07:00

Ara que s’acosta la Diada Nacional de l’Onze de Setembre recordem un còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera que relata amb un impecable rigor històric els darrers temps de la Barcelona assetjada des del 1713, en plena guerra de Successió, pels exèrcits franco-espanyols que pretenien sotmetre el Principat de Catalunya –ja ho havien fet anteriorment amb el Regne de València i amb Aragó, i ho farien poc després amb les Illes Balears- a l’autoritat de Felip de Borbó i al domini absolut i a la corona de Castella, que es va annexionar els territoris de la corona catalano-aragonesa. Es tracta de “Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera (Casals, 2002).

La història és relatada pel montblanquí Francesc de Castellví, capità de la Companyia de velluters de la Coronela de Barcelona, exiliat català a Viena on va escriure les “Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”. Altres personatges que apareixen a l’obra són els històrics catalans Rafael de Casanova, que fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona des de novembre de 1713; Antoni de Villarroel, comandant suprem de l’exèrcit català i cap militar de la resistència barcelonina; Eudald Mas i Duran, sergent major del regiment de Santa Eulàlia; Francesc Mas i Duran, germà de l’anterior i capità de la companyia de notaris causídics de la Coronela; i per part borbònica, els ducs de Pòpuli i de Berwick, comandants suprems dels exèrcits franco-espanyols a Catalunya –el segon substituí el primer per la seva inoperància-. Els personatges ficticis són la Clara, muller de l’Eudald Mas, en Jaume, fill de tots dos i en Vidal, capità de cavalleria interessat en la Clara, personatge covard i traïdor als seus compatriotes.

El còmic relata, doncs, els darrers sospirs d’una Barcelona assetjada però lliure, els diferents fets bèl·lics que s’hi esdevingueren, i la resistència heroica fins a extrems inversemblants –als baluards de Jonqueres, del Portal Nou, de Santa Clara, de Llevant i de Sant Pere- dels catalans que defensaven Barcelona i la llibertat de Catalunya –es mostra especialment l’heroisme sense límits dels membres de la Coronela, la milícia gremial barcelonina-. Podem veure com els barcelonins, contràriament a l’opinió del cap militar Villarroel, partidari de no allargar la carnisseria, varen preferir resistir fins al martiri, fins a l’extermini, si havia d’ésser necessari, abans de renunciar a l’Estat català, dipositari d’un règim de llibertats individuals dels més avançats en aquell moment i amenaçat per la tirania hispànica.

L’altre fil argumental del còmic, paral·lel als fets històrics per tothom coneguts, és la trama protagonitzada per la Clara per protegir el seu fill enmig de la batalla i per guardar-se del pèrfid Vidal, que la volia separar del seu marit amb l’excusa de posar-la fora de perill, a ella i al seu fill.

Els dibuixos estan molt ben fets i els escenaris històrics de la batalla, aquells que s’han conservat, són reproduïts fidelment, com ara, per exemple, els interiors de l’Hospital de la Santa Creu, l’actual Biblioteca Nacional de Catalunya, al carrer de l’Hospital.

Una obra molt recomanable perquè tots plegats coneguem millor aquest episodi cabdal de la nostra història.

Festa Major petita i 750 anys de la Carta de Franqueses de Blanes

2010-08-27T07:47:00.000-07:00

Un any més Acció Cultural es Viver ha organitzat la Festa major petita de Blanes. I enguany la Festa dels sants Bonós i Maximià ha anat acompanyada dels actes del 750 aniversari de la Carta de franqueses de la vila de Blanes, organitzada per l’Arxiu Municipal i amb la inestimables col·laboració d’entitats i col·lectius blanencs: Acció Cultural es Viver, l’Esbart Joaquim Ruyra, la Colla Gegantera, la Confraria de Pescadors, el Centre d’Estudis Selvatans i la parròquia de Santa Maria.

Els actes varen començar el divendres 13 d’agost passat a les set de la tarda amb una cercavila pels carrers més cèntrics a càrrec de la gent d’Acció Cultural es Viver i la Colla Gegantera. Aquestes dues entitats tornaren a unir esforços el divendres mateix a la nit, en el places i carrers, acompanyats per la xaranga d’en Beni i els grallers de Canovelles. L’endemà dissabte 14 d’agost, a les 18:30 hores començà la cercavila medieval amb els gegants –els vescomtes de Cabrera Gastó i Caterina- i capgrossos de la Colla Gegantera pels carrers del centre de la vila. A les 19:00 hores va començar la cursa del cós, una cursa tradicional blanenca que s’havia portat a terme a la nostra vila des de feia segles i que recordava com els blanencs s’havien de refugiar rere els murs protectors de la muralla de la vila i el Palau vescomtal quan hi havia atacs corsaris tucs i berberiscos. Aquesta ancestral tradició blanenca, conservada encara a Tordera, s’havia perdut a Blanes a principis del segle XX i no va ser fins fa uns anys, el 2004, que va ser recuperada per Acció Cultural es Viver. La sortida de la cursa es fa al passeig de Mar, al monument del frare dedicat a Ruyra, fins a la plaça del l’Església i el Palau vescomtal, passant pel passeig de Mar, carrer Ample i carrer Nou.

A l’interior de l’Església parroquial de Santa Maria, després de la cursa del cós, es féu l’acte de presentació d’una publicació editada per l’Arxiu Municipal, la primera d’una nova col·lecció, els “Opuscles de l’Arxiu”. Es tractava d’un opuscle que porta per títol “L’expansió medieval de Blanes sota els dominis dels vescomtes de Cabrera (s. XIII-XIV)”, de l’historiador Alexandre Martínez Giralt. Dit això, recordem que la gent d’Acció Cultural es Viver fa temps, des de la creació de l’entitat el 2003, que divulguen l’existència dels vescomtes de Cabrera i el passat medieval de Blanes difonent una samarreta amb l’escut del vescomtat. Des de fa un parell o tres d’anys també difonen el passat medieval dels Cabrera mitjançant una samarreta que reprodueix l’anvers i el revers d’una moneda dels vescomtes que fou trobada fa uns anys en el subsòl blanenc. Aquests dos models de samarreta es poden adquirir contactant amb Acció Cultural es Viver ( http://www.esviver.cat/ ).

Tot seguit es varen fer les danses tradicionals interpretades per l’Esbart Joaquim Ruyra a la plaça i just després, allà mateix, un sopar popular cuinat per la gent d’Acció Cultural es Viver a base de pa amb tomàquet i sardines a la brasa.

L’endemà diumenge 15 a partir de dos quarts de sis de la tarda Acció Cultural es Viver, amb la col·laboració d’Una Tona de Joc, va fer jocs gegants per als infants a la plaça dels Dies Feiners i a partir de les set de la tarda, allà mateix, ball de plaça, amb la Colla Gegantera, Colla Sardanista Sa Palomera de Blanes i l’Esbart Joaquim Ruyra.

Els actes de la festa major petita d’Acció Cultural es Viver continuaren el cap de setmana següent amb la tirada de l’art a la platja de S’Abanell, el dissabte dia 21 a les vuit del matí, recordant així aquest art tradicional de pesca. Tot seguit, a partir de dos quarts de deu, en el mateix indret, els d’es Viver preparàrem una sardinada popular per a la gent que hagués participat a la tirada i per a tothom que en volgués.

L’endemà diumenge a les 12 del migdia, i sota l’arc dels copatrons sant Bonós i sant Maximià del carrer Ample, es Viver va fer la que ja s’està convertint en tradicional vermutada de festa major petita, amenitzada per la presència de la xaranga d’en Beni i el cantautor blanenc Toni Manyach. Després, a les tres de la tarda, va començar el dinar popular a base d’amanida i arròs, coca i cava, al carrer de la Muralla, davant de l’edifici de la Cooperativa. Després de dinar començà la quina, amb el sorteig de diversos premis per als guanyadors.

I en darrer terme, a partir de les set, el concert de fi de festa al carrer de la Muralla mateix, a càrrec del grup de música tradicional Bruel –al final del concert vaig comprar-los el disc que s’han autoeditat i del qual parlaré en aquest blog més endavant-, format per en Xavier Rota a la guitarra i l’Anaís Falcó al violí que, al so de melodies tradicionals catalanes i occitanes, ens féu ballar a tots plegats, fent-nos oblidar durant una bona estona que encara resta un any per a que comenci la Festa major petita de l’any que ve!

Imatges: del palau vescomtal dels Cabrera a Blanes i església de Santa Maria i la samarreta dels Cabrera.

“Serrallonga, l’últim bandoler” de Llorenç Capdevila

2010-08-20T09:33:00.001-07:00

Fa uns dies vaig acabar de llegir “Serrallonga, l’últim bandoler”, de Llorenç Capdevila, editat per Proa el 2006. És una altra aproximació a la figura del llegendari bandoler català, executat a Barcelona el 1634 després d’una curta però intensa vida de bandidatge i violència a la Catalunya nord-oriental del segle XVII.

El llibre és un intent d’acostar-se al Joan Sala “Serrallonga” més humà, a la seva infantesa, la seva família, els seus companys de quadrilla i les dones que va estimar, i ho fa a través dels ulls d’en Pere Vila, un jove de Barcelona aprenent de “periodista” que és enviat per l’impressor pel qual treballa a presenciar l’execució del bandoler per poder-ne escriure un opuscle. A partir d’aquest moment el jove Pere Vila comença a interessar-se per la vida d’en Serrallonga i iniciarà una recerca que el durà a entrevistar-se amb una sèrie de personatges que el varen conèixer per mirar de reconstruir-ne una biografia allunyada del mite i el més propera possible a la realitat.

Les anades i vingudes d’en Pere Vila per diferents pobles, viles i ciutats del Principat mirant de treure l’entrellat als aspectos més desconeguts de la vida d’en Serrallonga faran que certs poders fàctics d’aquella Catalunya, formalment independent però ocupada per terços hispànics, que estava a punt de ser l’escenari de la Guerra dels Segadors, vulguin mirar d’aturar la seva recerca.

Les aventures d’en Pere Vila s’intercalen sàviament en aquesta novel·la amb el relat elaborat pel mateix jove barceloní sobre la vida i miracles d’en Serrallonga esdevinguts en paratges de les Guilleries i el Montseny.

Una molt bona novel·la, que enganxa el lector des de la primera plana i que ens acosta a la Catalunya dels nyerros i els cadells, anterior als fets del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors de 1640.

L’espoliació fiscal a Catalunya (1890-1920)

2010-08-12T08:05:00.000-07:00

Aquest article fou publicat a “Celobert” edició de Blanes (abril 2010, nº78) i edició de Lloret de Mar (abril-maig 2010, nº52).

Que Catalunya ha estat drenada fiscalment els darrers anys, com a mínim des de la fi del franquisme, és quelcom acceptat per tothom. L’espoliació fiscal que ha patit el nostre país per part dels diversos governs espanyols, des de la UCD fins al PSOE, passant pel PP, ha estat de tal magnitud que ningú no en posa en dubte l’existència. Aquest tema és prou conegut i ha estat estudiat i divulgat a bastament per economistes i mitjans de comunicació.
I, com és lògic, aquest drenatge dels recursos econòmics catalans (del Principat de Catalunya, però també del País Valencià i de les Illes Balears) ha anat acompanyat d’una escandalosa manca d’inversió pública estatal. Però el que molta gent desconeix és que el dèficit fiscal existeix, com a mínim, des de fa més d’un segle. Aquesta situació fou estudiada i denunciada pels especialistes contemporanis.
Segons l’economista català Ferran Alsina (1861-1907), l’any 1890 Catalunya pagava de contribució més de 8’8 milions de pessetes de l’època, mentre que la resta de territoris de l’Estat hi aportaven 32’7 milions de pessetes, en un moment en què Catalunya tenia 1’8 milions d’habitants sobre els 17’5 milions de tot l’Estat espanyol. És a dir, que Catalunya aportava a les arques de l’Estat un 27% dels recursos, tot i representar només un 10% de la població.
Altres dades aportades per aquest economista fan referència al comerç. Segons Ferran Alsina, en l’exercici econòmic de 1899-1900, per impostos i drets d’entrada Catalunya aportà 48’9 milions de pessetes dels 130’3 milions recaptats per l’Estat, o sigui, un 37’5% del total, representant el Principat, tal com hem dit abans, només un 10% de la població estatal d’aleshores.
Tot això s’esdevenia a la vegada que, segons denunciava la publicació barcelonina “La Tralla” l’any 1905, els serveis públics a Catalunya estaven en un estat llastimós. De la mateixa manera, era notòria la pèssima conservació de camins veïnals i carreteres. L’articulista de l’esmentada publicació afegia que “Fins hem de garantirnos la seguretat creant cossos populars com els mossos de escuadra, somatents y vigilants, no trobant costat en la policia”. Segons “La Tralla” l’espoliació no era només econòmica, era també humana, car s’afirmava que Catalunya aportava a l’exèrcit espanyol 900 joves soldats de lleva més dels que li pertocaria per població. Aquests soldats anirien a lluitar i molts d’ells a morir a l’absurda guerra colonial que Espanya portava a terme al Marroc.
Uns anys després les coses no havien canviat pas massa. El segon president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, que ho fou entre 1917 i 1924, declarà que aquells anys l’Estat recaptava cada any al Principat 250 milions de pessetes, dels quals només en retornaven en forma de despesa estatal per a obres públiques, ensenyament, sanitat i agricultura 19’1, és a dir, un 7’6%. Mentrestant, Holanda, un país semblant a Catalunya, però dotat d’un estat propi, tenia un pressupost anual de 450 milions, dels quals en dedicava 98 a obres públiques i 69 a ensenyament. O sigui, que en funció tan sols d’aquests dos conceptes l’estat holandès, invertia un 37’1% del seu pressupost. El dèficit de serveis públics que patia Catalunya en funció dels diners que aportava a la caixa comuna de l’Estat espanyol resultava evident.
Era per això que la Mancomunitat es proposava de portar a terme una tasca de suplència en la implementació de tots els serveis que l’estat no duia a terme al nostre país. Ho va haver de fer amb els recursos propis de les diputacions provincials de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, donat que el govern espanyol es negà en rodó a traspassar a la Mancomunitat competències referents a la recaptació fiscal.
És exemplificador de l’estat de coses que vivia Catalunya en matèria d’espoliació fiscal un fragment d’un missatge institucional de Josep Puig i Cadafalch, del dia 12 de setembre de 1919. Aquest fragment porta per títol “Catalunya és una zona d’Europa devastada”, i que reproduïm a continuació:

“Hem d’emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats. El nostre no ho ha estat per la guerra actual [la Primera Guerra Mundial], però ho és pels mals governs i pels governs indiferents i hostils. No oblidem que en documents de les darreries del segle XIX, en documents oficials, les Institucions de l’Estat al·legaven el dret de conquesta sobre Catalunya. Tenim encara com un govern d’ocupació. A les terres devastades han desaparegut tots els serveis públics: aquí podem dir que no hem tingut mai altra cosa que la que hem fet amb les pròpies mans. No podem anomenar servei d’obres públiques les faixes de terreny fangoses i eriçades que creuen el país. No podem dir escoles aqueixos llocs vergonyosos on la infància aprèn, amb cantarella inútil, explicada amb llenguatge que no entén, el que la bona voluntat del mestre vol ensenyar. No podem dir Universitat els llocs on es recita per repetidors la ciència que s’elabora lluny, ben lluny!, on es migren qualques savis solitaris abandonats, sense mitjans d’estudi i sense estris de treball. Una gran part del país no té ferrocarrils ni camins, ni altra acció de l’Estat que la parella de guàrdies civils o l’agent d’apremi que s’incauta de la finca abandonada. Una part de Catalunya no té més accés que per França. Ni tan sols coneixem el país geogràficament, que l’Estat no ha tingut temps de fer un mapa geogràfic.
Tots els pobles tenen jornades històriques de llur reconstrucció estatal. No les trobareu, a Espanya, amb relació a Catalunya, les que foren per a França grans jornades de Lluís XIV i de Napoleó.”

Fonts consultades:

“La Tralla”, 23 setembre 1905
Albert Balcells; Enric Pujol; Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Proa, Barcelona, 1996

Imatges:

Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya

“Rebels a tramuntana”, de Joan Soler i Amigó

2010-08-04T09:36:00.001-07:00

La resistència dels catalans del Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Cerdanya a incorporar-se a França a mitjan segle XVII mereixia ser contada magistralment, tal com ho ha fet l’escriptor badaloní Joan Soler i Amigó a la seva excel·lent novel·la “Rebels a tramuntana” (Columna, 2003), que fou guardonada l’any 2002 amb el III Premi Leandre Colomer de Novel·la d’Història de Catalunya.

La novel·la relata la revolta liderada per Josep de la Trinxeria, pagès de Prats de Molló, i els patriotes guerrillers anomenats “angelets” que es va desenvolupar entre 1667 i 1675, i el complot de Vilafranca de Conflent. Hi apareixen personatges entranyables com en Nazari, un jove pastor del Conflent, o la Blaia, filla d’una família immigrant occitana instal·lada a Badalona, així com una colla d’angelets de la terra fidels a en Trinxeria, que lluitaran contra els francesos a les comarques del nord i del sud del Pirineu. Altres angelets, personatges de ficció, són en Temme, dit Bordegàs Gavatx, la seva amistançada Gracieta, anomenada la Vailet, en Ferriol, en Carana, en Caragravada o mossèn Hug, i d’altres foren reals, com en Joan Miquel Mestre, dit l’Hereu Just, en Lambert Manera, en Damià Noell i en Martí Llutero. Els nobles catalans, Manuel de Descatllar i Carles de Llar, que dirigiren el complot de Vilafranca de Conflent, que també pretenia expulsar els francesos dels comtats del nord, al costat de la frívola filla de Carles de Llar, són presentats a la recta final del llibre. Festes populars nord-catalanes com el ball de l’Ós de Prats de Molló o la Setmana Santa de Perpinyà són descrites amb mestria per l’autor, especialista en cultura popular.

L’obra és ben escrita, conté moltes dades històriques que ajuden a contextualitzar els fets, sense que això sigui un inconvenient per a una lectura àgil i atrapa el lector, amb les seves aventures, des de bon principi, transportant-lo al Conflent, el Vallespir i el Rosselló del segle XVII. “Rebels a tramuntana” hauria de ser lectura obligatòria a tots els instituts de la Catalunya del Nord on s’hi ensenya en català, però també als Països Catalans sota administració espanyola, perquè a través d’una lectura amena, els joves estudiants aprendrien que a mitjan segle XVII els catalans varen lluitar, alçant-se en armes contra els exèrcits estrangers que ocupaven el nostre país.

Imatge: La imatge inferior forma part d'un mural que hi ha a Sant Llorenç de Cerdans. S'hi representen diverses escenes de la cultura popular d'aquest poble del Vallespir i aquesta que reproduïm aquí és la que correspon al ball de l'ós.

Catalans a Buenos Aires

2010-07-27T12:42:00.001-07:00

L’any 2008 Montserrat Bacardí viatjà a Buenos Aires amb un permís d’estudis que li havia concedit la UAB “a fi de recollir documentació de Jordi Arbonès i de fer algunes perquisicions sobre la traducció catalana a l’Argentina”. Allí hi va conèixer en Fivaller Seras, un català d’Argentina nascut a Buenos Aires el 1930 i traspassat el passat 2009. La coneixença d’aquest patriota català de la diàspora féu que na Montserrat Bacardí es decidís a mirar de convèncer-lo de la conveniència d’escriure les seves memòries. Les fetes de la comunitat catalana d’Argentina, i en especial les activitats de l’independentisme català en aquest país de l’Amèrica austral encara són poc conegudes, i un llibre d’aquestes característiques podia aportar noves dades per al seu estudi. Com que en Fivaller Seras creia que ell no seria prou bo per a escriure’l na Montserrat Bacardí s’oferí per portar a terme aquesta tasca. Després de quatre setmanes intenses de converses, tot el material ja havia estat recollit. Vuitanta anys de la vida de la comunitat catalana de Buenos Aires (a més de tot allò que el pare de Fivaller, Pere Seras, li havia contat dels anys precedents al seu naixement) havien quedat recollits.

En aquest llibre, “Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras” (Pagès Editors, 2008) es descabdellen els records d’aquest català del Plata. Ens parla del Casal Català i del Casal de Catalunya, de les activitats de la secció argentina de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, del Comitè Llibertat, fundat el 1922, que des del 1926 instituí el Dia del Presoner Català, a favor dels presos independentistes catalans, i que edità La Nación Catalana, de l’Obra Cultural Catalana, entitat que una sèrie de joves catalanoargentins, entre els quals es trobava en Fivaller Seras, van crear, i que es dedicava a difondre la cultura i les reivindicacions nacionals catalanes a l’Argentina.

Gràcies a aquesta obra coneixerem a molts destacats catalans de l’Argentina, com en Pere Seras, pare de Fivaller Seras, nascut a Figueres (Alt Empordà) el 1892 i arribat a Argentina el 1913, que de jove, a Catalunya, ja havia estat membre de la Unió Federal Nacionalista Republicana, i que fugí a l’Argentina per no haver de fer el servei militar a l’exèrcit espanyol. També s’hi parla del gran patriota Hipòlit Nadal i Mallol, nascut al Port de la Selva (Alt Empordà), fill de pescadors i emigrat a l’Argentina el 1912 també per no fer el servei militar, que fundà el 1916 Ressorgiment, la publicació catalana de la diàspora que va durar més anys, puix que va publicar el seu darrer número el 1972.

Aquesta obra (conjuntament amb els estudis de la historiadora argentina Marcela Lucci) és una molt bona eina per aprofundir en la coneixença de l’activíssima colònia catalana de Buenos Aires, potser una de les que va exercir un activisme catalanista i independentista més important i continuat.

10-J: Gegantina manifestació independentista

2010-07-13T02:03:00.000-07:00

Fa poc, en aquest mateix blog, vaig penjar un post en què parlava d’“un altre èxit de l’independentisme català”, en referència a la manifestació del passat 12 de juny. Aquell dia milers de catalans ens vàrem manifestar per Barcelona sense que els mitjans de comunicació de masses catalans esmentessin la convocatòria de la manifestació. La gent hi va acudir gràcies al boca orella i convocats a través d’internet.

Aquest cop, ràdios i televisions catalanes n’han parlat a bastament, de la manifestació del passat 10 de juliol. El tribunal constitucional espanyol es va erigir en censor de la voluntat d’ésser (i d’ésser lliures) dels catalans i catalanes, i el nostre poble va sortir al carrer a demostrar que cap instància política o suposadament judicial no catalana no ha de tenir potestat a la nostra nació. José Montilla i les esperpèntiques i alhora inadmissibles pressions del PSC (instats pel PSOE) sobre Òmnium Cultural per la qüestió del lema de la manifestació varen fer la resta. El PSC-PSOE no vol acceptar que Catalunya sigui una nació, ni que tingui dret a decidir lliurement el seu futur. Però ja se sap que si som una nació, hem de tenir la plena sobirania sobre el nostre país, i això vol dir exercir-la, o sigui, esdevenir una estat independent. És lògic que el PSC no es trobés còmode amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. De cor haurien triat segurament “Som una regió d’Espanya. Espanya decideix per nosaltres”.

Més d’un milió de catalans ens vàrem manifestar per la dignitat del nostre poble, i encara que la Catalunya oficial (polítics i mitjans de comunicació) va voler confondre el personal dient que es tractava d’una marxa a favor de l’Estatut, tothom que va ser allí es va adonar que allò era realment una gegantina manifestació independentista. Els independentistes (els que ho som de gairebé tota la vida i els que ho són de fa relativament poc temps, desenganyats de la impossible Espanya federal) érem almenys un 70%. Els crits d’“independència” eren omnipresents, corejats per gairebé tothom. Personalment no vaig sentir cap crit ni cap càntic a favor del federalisme, a favor de l’Estatut o de l’Espanya plural. Els crits, les pancartes i les banderes independentistes ho dominaven tot. Hi havia milers i milers d’estelades amb pal onejant al vent. D’altres les duien els manifestants a l’esquena, com si es tractés de la capa d’en Superman.

Tan gran demostració de les ànsies d’independència nacional del nostre poble mai no s’havia vist. Va ser emocionant. Ara només falta que els polítics dels partits catalanistes en prenguin nota i posin la nostra nació en el camí de la independència. Perquè la necessitem com el pa que mengem, com l’aigua que bevem, com l’aire que respirem. Perquè el pa espanyol és de baixa qualitat, l’aigua espanyola està contaminada i l’aire espanyol està viciat. El nostre país s’enfonsa en el llot espanyol. Cal aixecar la nostra economia, dignificar i normalitzar la nostra llengua i la nostra cultura i crear la nostra pròpia democràcia, lliure dels vicis i l’autoritarisme del règim polític espanyol.

Cal que restem amatents i observem l’evolució dels partits polítics catalanistes des d’ara fins a les eleccions. Cal que només donem suport als partits que apostin clarament per la independència de Catalunya i no fem cas d’aquells polítics que ens vulguin fer recórrer, per arribar a la independència, viaranys amagats per la boira i plens de revolts i giragonses. I que quedi clar que parlo de partits, en plural, perquè potser n’hi haurà més d’un, i potser més de dos.

Ens acostem a la independència. Hi som molt a la vora. No en tinguem cap dubte. La independència depèn només de nosaltres.

Contra les fogueres

2010-07-01T08:47:00.000-07:00

Ja fa més de cent anys, quan el naixent catalanisme cultural i polític s’anava estenent pels diversos estaments de la societat del Principat, que els poders que mantenien junyida la nostra nació al decadent imperi espanyol maldaven per deturar aquell indeturable procés de conscienciació nacional. Ahir, com ara, l’espanyolisme esgrimia la legislació vigent contra la voluntat d’autogovern dels catalans. El 1906 el govern espanyol féu entrar en vigor una Llei de Jurisdiccions expressa per reprimir el catalanisme.

Els cacics polítics que encara regien en molts pobles catalans, membres dels partits polítics dinàstics espanyols, liberals i conservadors, representants del bipartidisme imperant a l’Estat espanyol post-1898 (equiparable a l’actual bipartidisme espanyol PSOE-PP), posaven tants pals a les rodes com podien a les entitats catalanistes locals per al desenvolupament de les seves activitats polítiques i culturals.

Durant les foguerades patriòtiques de Sant Joan de 1906 (també se’n feren els anys següents, i de les quals hem parlat anteriorment en aquest blog) els cacics de molts pobles catalans miraren de prohibir-les en molts indrets del país. Així ho recollí el setmanari catalanista radical “La Tralla” (29 juny 1906 pàg. 2), en un article titulat “Contra les fogueres” i signat pel pseudònim Korb. El transcrivim a continuació com a mostra d’un periodisme satíric, que denunciava els atacs que es feien contra Catalunya i el catalanisme i que contribuí a forjar la nostra identitat nacional:

Contra les fogueres

A la sola idea de que’ls nacionalistes catalans voliem fer un imponent acte de solidaritat encenent fogueres en totes les montanyes catalanes, els odis de nostres sistemátichs contraris varen encendres y al calor de les flames que’ls socarrimen la vergonya y la decencia maquinaren mil plans de prohibició de fogueres.

Hem rebut moltes cartes de companys de fora, indignats pels maquiavélichs plans posats en us pels cremats y encesos caciquets rurals, fins al punt de donar com á ordres governatives les seves secretes y severes disposicions qu’al sorpendre la bona fe d’alguns companys, lograren els seus propósits privant quelcunes fogueres.

Com que no’s poden expansionar d’altra manera, ni saben com llensar la bilis que’ls fa verdet pels racons de les barres els nostres sañudos enemichs han usat de la seva perspicacia pera destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals.

No hi fa res, l’any vinent els servirá més de trágala y sortint del foch que’ls ha cremat tant els llensarém á les brases perque’ls abrusin totes les males passions y les serpetes que’ls corren per dintre.

La festa de Sant Joan a Blanes, Lloret i Malgrat

2010-06-21T12:05:00.000-07:00

Aquest escrit és fruit de tres articles publicats al “Celobert” de Blanes (juny 2007, nº47), Lloret de Mar (juny 2007, nº27) i Malgrat de Mar (juny 2007, nº6).

Les fogueres de Sant Joan es remunten a la nit dels temps, i tenen el seu origen en l’antiga celebració pagana del solstici d’estiu, el dia en què el sol arriba al punt més alt de la volta del cel i la nit més curta de l’any. Amb l’arribada del cristianisme aquesta antiga tradició pre-cristiana es va identificar amb la diada de Sant Joan Baptista, de la mateixa faisó que la celebració del solstici d’hivern es convertí en la festa del Nadal. L’analogia entre Nadal i Sant Joan és tan gran que, antigament, Sant Joan era qualificat com “el Nadal de l’estiu”. Un altre component d’origen pagà de la nostra tradició és el de la coca, que antigament sempre era en forma de cercle i amb un forat al mig, en record d’algun antic ritus d’adoració al sol. Abans, molta gent remullava la coca (ben ensucrada, amb pinyons i fruita) amb vi dolç i, a voltes, amb aiguardent.

El costum d’encendre fogueres la nit de Sant Joan és comuna arreu dels Països Catalans i en certs indrets ha desenvolupat característiques pròpies. A les valls del Pirineu occidental català hi ha la festa de les falles, mentre que a Alacant les tradicionals fogueres van evolucionar, des de principis del segle XX, fins a convertir-se en una festa semblant a la de les falles de València.

Antigament, a les cases de pagès s’encenien quatre fogueres, una per a cadascun dels quatre vents, per protegir la llar de tota mena de malvestats i mals esperits. Els nostres avantpassats també creien que a la nit de Sant Joan es feien visibles una colla d’éssers fantàstics que la resta de l’any eren més difícils de veure. Dones d’aigua o fades, follets, i a la Costa Brava sirenes, es passejaven tranquil·lament per camps, boscos i platges.

Les fogueres normalment es coronaven amb un ninot, i un cop enceses els nois més agosarats hi saltaven per damunt. L’escriptor i folklorista blanenc Josep Cortils i Vieta, a la seva obra “Ethologia de Blanes” (1886), diu que aquella nit a Blanes s’hi feien fogueres i balls i que, tot seguit, molta gent pujava a la muntanya de Sant Joan. Les cròniques d’inicis del segle XX de la revista “La Costa de Llevant” ens informen que es feia una gran foguera al cim del turó de Sant Joan, que era la primera que s’encenia. L’any 1907 aquesta foguera la va fer un grup de catalanistes blanencs. En aquells temps (també segons la mateixa revista), els dies abans de la revetlla les criatures de Blanes anaven a bosc “á buscar estepas olorosas y tomanyins” per a les fogueres. El 1913 es va encendre una foguera a la plaça de l’Església.

La música era una part molt important de la festa. Ja hem dit que es feia ball, i la revetlla de Sant Joan de l’any 1895, segons el periòdic lloretenc “El Distrito Farnense”, la societat coral El Porvenir Blandense, dirigida per Delfí Dalmau i acompanyada d’una cobla, va recórrer la nostra vila oferint el seu repertori, a la vegada que es sentia el retruny dels coets.

En Joan Amades, al seu “Costumari Català”, ens parla d’una tradició blanenca de la nit de Sant Joan, la del “ball del càntir”, recuperada a la nostra vila per l’Esbart Joaquim Ruyra. L’Amades ens conta el següent:

“A Blanes, entorn de la foguera, ballaven el ball del càntir. Disposats els ballaires en rodona, feien diverses cadenes al so d’una variant melòdica de la Bolangera, i seguint diverses alternances es tiraven un càntir de l’un a l’altre i se’l feien passar rítmicament de mà en mà; aquell a qui queia el càntir havia de pagar la coca i la beguda. Per tal que el ball durés estona, si el càntir es trencava aviat, en feien voltar un altre o tants com convenia per a fer la ballada més llarga.”

Al Lloret de les darreries del segle XIX i principis del XX es cremaven a la foguera homes de palla, a més de feixines i mobles vells, però també s’hi covien patates i pomes al caliu.
En aquells anys, a Lloret els carrers es guarnien amb banderoles, branques, flors i garlandes, que és el que van fer la revetlla de l’any 1894 els veïns del carrer de Santa Eulàlia. La festa de l’any 1902 va ser sonada. Segons informa la revista “La Costa de Llevant” “la gatzara se comunicá al ball del Carrer Major que’s continuá las dos nits següents en el trós ahont s’hi escau la capelleta del Sant, engarlanada ab flairosas flors que’ls vehins guarneixen, aixís com bona part de casas ab fullam, canyas, fanalets y viroladas ensenyas”. L’any 1904 les esmentades festes, les del barri de Sant Joan (que incloïen la rifa d’un xai per pagar les despeses dels actes de celebració de la diada), no es celebraren. Les festes del barri de Sant Joan es reprengueren just trenta anys després, el 1934. Una comissió de veïns del carrer Pi i Margall d’aquest barri organitzaren, aquella revetlla, una colla de festejos entre els carrers de Santa Caterina i Francesc Layret, tot recuperant una tradició estroncada trenta anys enrera. El cronista de la revista “Aires Lloretencs” (el qual afirmava que, antigament, després de la diada de Santa Cristina, la de Sant Joan era la diada més important de Lloret) ens ho reporta així:

“Les dues capelletes –“Sant Joan vei” i “Sant Joan nou”- foren conciençosament restaurades de llur vellúria i bellament agençades; el carrer apareixia artísticament engarlandat i enramat en gairebé tota la seva extensió. El ball, amenitzat per l’Orquestrina Empòrium de Calella, durà fins ben avançada la nit, sense que ni per un moment, decaigués la seva extraordinària animació. / No hi mancaren les cèlebres coques ni el típic sorteig del xaiet.”

La restauració de la festa del barri de Sant Joan va tenir molt d’èxit. La diada del 1936 començà a les set del matí amb una missa a la parròquia. A les nou de la tarda la cobla La Principal de Llagostera va tocar dues sardanes davant les capelletes del sant, i tot seguit començà la passada, restaurada aquell any, pels carrers de Pi i Margall, Garcia Hernàndez, Santa Cristina, Sant Joan, Rambla de Romà Barnés, Passeig de Jacint Verdaguer i Travessia de Venècia. Segons “Aires Lloretencs”, “Obria la marxa la típica bomba seguida de l’orquestra, els mantenedors de la festa i una tumultuosa multitud amenitzant el trajecte amb un incessant dispar de petards i bengales de color”.

La revista “La Costa de Llevant” conté un article publicat l’any 1894 pel malgratenc Sebastià Pla i Salarichs en el qual ens parla d’una colla de costums del dia de Sant Joan dels pobles de la costa. Aquests són dos d’aquests costums de la nit de Sant Joan reportats per en Sebastià Pla i Salarichs, escrits en el català pre-normatiu de l’època:

“Quan hi ha una noya que te mes d’un galán, agafa tres escardots en flor y cremantloshi ben be lo florit y posantloshi los noms dels galans, los tíra dessota’l llit al ésser mitja nit, l’endemá si hi ha un escardot florit, basta mirar quin nom porta pera saber qui será’l seu galan preferit”.

“No son pas poques les noyes que agafen tres faves, una pelada, una altre á mitj pelá y la tercera sencera y tirantles á punt de mitja nit dessota’l llit; l’endemá demati á les fosques y ab los ulls cluchs les busquen y si la primera que troban es la sencera, senyal de que’s casaran ab un home rich, si es la mitj pelada, ab un de mitjana fortuna y si la pelada ab un home pobre. Mentres practican aquesta operació diuhen: Sant Joan Baptista / apostol y evangelista / per la virtut que Deu vos ha donat / feume conexer enamorat”.

La revetlla de Sant Joan és una nit de diversió en la qual el ball sempre hi és present. En el passat les cobles i conjunts musicals sortien espontàniament pels carrers de pobles i ciutats, fent ballar tothom al compàs de sardanes i altres melodies de la terra.

Des del 1955 l’encesa de les fogueres de Sant Joan, als Països Catalans, es fa amb la Flama del Canigó. Els origens de la Flama cal cercar-los a la Catalunya Nord, a Arles (Vallespir). L’any 1955, un veí del poble, en Francesc Pujades, inspirat en el poema “Canigó” de mossèn Cinto Verdaguer (el qual situa a la serra del Canigó els origens mítics de la Nació Catalana) va anar per primer cop al cim d’aquesta muntanya a cercar la Flama.

El 1966 la Flama travessà per primer cop la frontera artificial que divideix el Principat de Catalunya entre els estats espanyol i francès, i arribà fins a Vic (Osona).

Enguany, com cada any, la Flama va sortir de la pica del Canigó per escampar-se arreu de la nostra nació, per encendre les fogueres de tots els barris, pobles, viles i ciutats.

A Blanes, fa molts anys que l’Agrupament Escolta Pinya de Rosa porta la Flama fins al poble. Fins a l’any 2004 els escoltes de Blanes celebraven un sopar a la plaça de l’Església, i es ballava al so de la música tradicional catalana al voltant de la foguera encesa per la Flama. Des del 2005 aquesta entitat organitza la revetlla conjuntament amb Acció Cultural es Viver, al passeig de Mar, al costat del monument a la Sardana.

La Flama del Canigó ha esdevingut un símbol de germanor i d’unitat entre les catalanes i els catalans de tots els territoris i de l’esperança d’un futur en llibertat i plenitud, a desgrat d’ocupacions i persecucions.

12 de juny de 2010: un altre èxit de l’independentisme català

2010-06-15T09:01:00.000-07:00

Després de la manifestació del passat dissabte 12 de juny a Barcelona s’ha posat de manifest el gran i creixent poder de convocatòria que té l’independentisme al Principat de Catalunya. Personalment pensava que la manifestació convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD) no seria gaire concorreguda. D’una banda tenia la sensació que la PDD no havia sabut fer arribar al poble català que es faria una manifestació amb el lema d’“Autodeterminació és democràcia”, i de l’altra que els mitjans de comunicació massius catalans, públics i privats, televisius, radiofònics i escrits, havien ocultat o minimitzat la convocatòria de la manifestació que s’havia de celebrar.

Segurament totes dues impressions es corresponien força amb la realitat. El buit de ràdios, televisions i diaris als convocants de la manifestació va ser descarat. A TV3 gairebé no en varen dir res, només una petita entrevista d’en Josep Cuní a en Josep Cruanyes de la PDD el divendres abans i poca (o gens) cosa més. Les ràdios i els diaris (a excepció dels escrits en català “El Punt” i “Avui”) del Principat pràcticament no en varen dir res. No és estrany, doncs, que l’assistència a la manifestació no s’acostés, ni de lluny, a la de les massives del 18 de febrer de 2006 i de l’1 de desembre de 2007, que varen rebre el suport decidit de CDC i ERC i de les quals se’n parlà amb anterioritat i amb certa profusió per TV3. Aquest cop no es produí ni una cosa ni l’altra. Tanmateix, l’assistència a la manifestació fou molt important.

Mentre els organitzadors parlen de 50.000 persones la Guàrdia Urbana de Barcelona diu que érem uns 5.000. Crec que el nombre real es situa aproximadament entre aquestes dues xifres, unes 30.000 persones. La Via Laietana era plena de gent en tota la seva llargària des de la Plaça Urquinaona fins al Passeig de Colom quan encara no havia començat a desfilar, ni de bon tros, tothom.

Això ens demostra que l’independentisme és la única causa que, des de fa una anys, fa que milers i milers de catalans surtin el carrer a defensar-la, i això en uns moments de crisi econòmica que, en principi, farien pensar, almenys a aquells que prediquen que això de l’independentisme interessa a molt poca gent, que la defensa dels drets socials dels treballadors hauria de ser molt més important que la defensa dels drets col·lectius de la Nació Catalana.

Si només mobilitzant els organitzadors de les consultes sobre la independència i la gent que hi treballa o hi ha treballat darrerament ha sortit al carrer tanta gent, quanta gent es manifestarà el dia que el Tribunal Constitucional espanyol faci pública la seva sentència dirigida a esmicolar l’economia, la cultura i el sentiment nacional dels catalans?

Una altra passa més vers la Independència.

Manifestació 12 de juny: Autodeterminació és democràcia

2010-06-02T08:54:00.000-07:00

El dissabte 12 de juny la Platafroma pel Dret a Decidir (PDD) ha convocat una gran manifestació a Barcelona amb el lema “Autodeterminació és democràcia”. La marxa començarà a les 6 de la tarda a la Plaça Urquinaona per arribar fins el Parc de la Ciutadella i el Parlament.

Després de les altres dues grans manifestacions, la del 18 de febrer de 2006 i la de l’1 de desembre de 2007, i en ple debat social, judicial i polític a l’entorn de la publicació o no de la sentència del Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut de Catalunya, aquesta manifestació ha d’esdevenir un crit de dignitat del poble català adreçat als seus polítics, tantes vegades claudicants, exigint l’exercici efectiu del dret d’autodeterminació de la Nació Catalana.

Tal com ho va posar de manifest el president de la PDD Josep Cruanyes en la roda de premsa de presentació de la manifestació, la nostra nació es troba en estat d’emergència, culturalment i econòmica.

El proper dissabte 12 de juny tots els patriotes hem de ser a les 6 a la Plaça Urquinaona, en defensa dels drets catalans, fent palès que la única manera de sortir de l’actual moment de decadència nacional és declarant la independència de la Catalunya dins el concert internacional de les nacions lliures.

Imatges: dos moments de la multitudinària manifestació del 18 de febrer de 2006.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1926). Segona part

2010-05-26T08:56:00.001-07:00

Article publicat a “Celobert” edició de Blanes, nº55, febrer 2008

Tot i la migradesa dels recursos de què disposava, la Mancomunitat va intentar de dur a terme una tasca de suplència de les atribucions que l’Estat espanyol no desenvolupava a Catalunya.

En el Celobert anterior vam parlar del gran impuls que donà el govern mancomunal a l’extensió de la xarxa telefònica arreu del Principat. A Blanes, la línia telefònica entrà en funcionament a primers de maig de 1917. Ens n’informa el periòdic “La Costa de Llevant”, que ressenya (LCDL 13 maig 1917, nº19) que “Sense cerimonia de cap mena ha sigut inaugurat aquet servey urbá entre Blanes, Malgrat, Pineda, Hostalrich y Tordera, acabantse’ls treballs pera estendrel ab el reste dels pobles que han de constituhir la xarxa urbana, que son Calella, Lloret, Tossa, Sant Felíu de Guixols, Sils y’s diu si fins a Santa Coloma de Farnés”. La crònica diu també que aleshores ja es podia telefonar a Barcelona i que el nombre d’abonats al telèfon a la nostra vila era considerable.

En el camp de la sanitat, la Mancomunitat es va fer càrrec de l’atenció als malalts mentals pobres, dels asils, cases de maternitat i serveis de sanitat. La Mancomunitat va engegar la tasca de construcció de la Clínica d’Observació i Hospital de tractament de malalties nervioses, a Santa Coloma de Gramenet, que finançà en part, l’acabament del Manicomi de Salt, i la construcció de la Institució Maternal Catalana i la Maternitat de les Corts, a Barcelona, que també finançà en part.

En el camp sanitari, la Mancomunitat creà el 1920 el Servei de Sanitat, que bàsicament es dedicà a lluitar contra les malalties contagioses que assotaven Catalunya i tot Europa. Aquest servei es dedicà a sanejar zones d’aiguamolls del país, creant brigades antipalúdiques que actuaren als deltes dels principals rius catalans. Es lluità també contra el tifus amb campanyes de vacunacions, i contra la tuberculosi, amb serveis d’assistència social als malalts, assistència de profilaxi als familiars dels malalts per evitar el contagi, etc...

Pel que fa l’agricultura, la Mancomunitat assumí que calia afavorir-ne la modernització a través de la promoció de la petita i mitjana propietat de la terra com a base de la riquesa agrícola de Catalunya. En aquest sentit, la Mancomunitat introduí l’ensenyament agrícola als centres de l’Escola Industrial de Barcelona, a Can Batlló, i a quinze escoles professionals locals a la resta del Principat. A més, féu arribar a través de la seva Acció Social Agrària (que havia creat), cursets i conferències d’agricultura per als pagesos i ramaders a gairebé tots els pobles de Catalunya. D’altra banda, la Mancomunitat veia el cooperativisme com un factor bàsic en la modernització de l’agricultura catalana. Per això creà la Caixa de Crèdit Comunal, per concedir préstecs als sindicats agrícoles que volguessin construir cellers cooperatius o adquirir maquinària agrícola per al servei dels seus associats. Aquest servei anava dirigit sobretot a aquells sindicats que no tenien una Caixa Rural pròpia.

La Mancomunitat havia creat, com dèiem, l’Acció Social Agrària, que tenia com a un dels seus objectius la creació de sindicats agrícoles i assessorar-los en el seu funcionament. Així, la Mancomunitat, a través d’aquest organisme, només va haver de fomentar un cooperativisme agrari plenament arrelat a Catalunya de feia anys i que va permetre la modernització i rendibilitat econòmica de moltes petites explotacions agràries. Els anys de la Mancomunitat foren, doncs, de creixement del nombre de sindicats agrícoles arreu del Principat, i de la construcció (entre 1918 i 1923) dels grans cellers cooperatius (29), les anomenades “catedrals del vi”, i dels molins d’oli (14) dissenyats per l’arquitecte Cèsar Martinell.

La tasca realitzada en el camp cultural per la Mancomunitat fou d’una magnitud considerable, tot i els pocs recursos de què disposava. Foren els anys en què la cultura catalana, gràcies a la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), vinculat a la Mancomunitat, es projectà al món, essent reconeguda internacionalment com una cultura independent. La llengua catalana, també a través de l’IEC, es normativitzà definitivament, i es crearen i potenciaren unes institucions culturals autòctones. Tot plegat ajudà a consolidar el procés de presa de consciència de molts catalans de formar part d’una comunitat cultural i lingüística i d’una nació catalanes.

L’obra dels dos presidents de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, en el camp de la cultura, i dels gestors culturals de la institució, principalment Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates i Romà Sol, posà les bases d’un inici de normalització de la llengua i la cultura catalanes no només en l’àmbit de la Mancomunitat (les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) sinó també a ses Illes i (en força menor mesura) al País Valencià. Aquest projecte s’adeia amb l’ideal noucentista de la “Catalunya-ciutat”, segons el qual calia estendre els ideals modernitzadors de civilitat i catalanitat arreu dels Països Catalans.

Pel que fa a l’ensenyament hi havia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les limitacions competencials de la Mancomunitat. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes. La concreció final d’aquest projecte no es va poder acabar realitzant per la manca de recursos i sobretot per la repressió cultural exercida per la Dictadura de Primo de Rivera des de 1923. Amb tot, la Mancomunitat també va estendre una xarxa de biblioteques populars pel país (aquest era un dels objectius de la Mancomunitat, “escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera són tres elements que no ha de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”, havia dit Prat de la Riba).

La tasca de la Mancomunitat va tenir un curt abast cronològic (1914-1923/1926), fou mancada de recursos, va patir la indiferència i la desconfiança de l’Estat i fou abolida pel règim militar espanyol, enemic dels conceptes de cultura, modernitat i catalanitat. Tot i això, de la llavor que sembrà la Mancomunitat se’n beneficià la nova Generalitat, instituïda després de la caiguda de la monarquia borbònica i de la proclamació de la República Catalana (1931).

Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
“La Costa de Llevant” 13 maig 1917, nº19

Imatges:

Anunci d’un emprèstit de la Caixa de Crèdit Comunal aparegut al periòdic “La Costa de Llevant”.

El primer Consell i la primera Mesa de la Mancomunitat, l’abril de 1914. Dels asseguts, al centre, Enric Prat de la Riba (de la Lliga), president de la Mancomunitat de Catalunya.

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1926). Primera part

2010-05-14T03:02:00.000-07:00

Article publicat a “Celobert” edició de Blanes, nº54, gener 2008

Els primers anys del segle XX, després dels triomfs electorals dels catalanistes, aglutinats al voltant de la Solidaritat Catalana (el moviment polític unitari català generat com a instrument per a la defensa dels drets bàsics dels catalans) i de la seva dissolució, el catalanisme es posà un nou objectiu: la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya. El projecte de la Lliga Regionalista i la resta del catalanisme era aconseguir la unió voluntària de les quatre diputacions del Principat en un nou ens, la Mancomunitat, un organisme que fes una tasca de suplència de les funcions que l’Estat espanyol no desenvolupava a Catalunya.

Al costat de la Lliga, els republicans catalanistes de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i els partits dinàstics també s’integraren en aquest front per aconseguir la Mancomunitat (aquests darrers no van tenir més opció que transigir davant la força dels catalanistes, per no acabar del tot escombrats electoralment). Només els republicans espanyolistes del Partido Radical d’Alejandro Lerroux no s’hi uniren.

La tarda del 23 d’octubre de 1913 centenars de milers de persones es manifestaren a Barcelona en suport del projecte de la Mancomunitat, en una marxa que havia d’anar de la plaça de Catalunya a fins a la plaça de Sant Jaume passant per les Rambles.

El 8 de gener de 1914 es reuniren els 22 delegats de les quatre diputacions, els quals van subscriure el projecte de Mancomunitat. Segons aquest projecte la Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la Mancomunitat la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.
El 6 d’abril de 1914 es va reunir per primer cop l’Assemblea de la Mancomunitat, tot triant-ne com a president a Enric Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista. Prat de la Riba, dos-cents anys després del 1714, en el seu discurs inaugural va dir que “la Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n’inicia un altre, que és el demà”.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia per a Catalunya, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Els dirigents de la Mancomunitat constataren que els serveis públics estatals no eren repartits per tot el territori català, sinó que es trobaven concentrats a la ciutat de Barcelona, de manera que la resta del Principat no gaudia dels mateixos serveis que l’àrea barcelonina. Cal recordar Prat de la Riba quan afirmà que “escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. I aquesta era la ingent tasca que el govern mancomunal es proposà.

Pel que fa les comunicacions, la Mancomunitat va rebre el traspàs de la conservació de carreteres i camins veïnals, així com de ferrocarrils secundaris i manicomis el 1914. Pel que fa les comunicacions, la Mancomunitat volia crear una xarxa de carreteres i ferrocarrils adaptada a les necessitats del país com a conjunt i de les seves comarques, trencant amb la concepció radial de les comunicacions imposada per l’Estat espanyol a Catalunya. Els ambiciosos projectes mancomunals en aquest camp no es van poder portar a terme per la precarietat de recursos econòmics de què hom disposava i pel poc temps que es va tenir per a poder-los implementar, encara que es va construir alguna carretera local en zones rurals.

En canvi, pel que fa la construcció d’una xarxa telefònica catalana per la Mancomunitat fou d’allò més exitosa. Mentre la Mancomunitat s’encarregà d’aquest servei a Catalunya el nombre de municipis on arribava la xarxa telefònica no parà de créixer. L’any 1914, dels 1087 municipis del Principat, en només 38 hi havia telèfon. Al 1923 ja n’hi havia 410. En aquells anys s’havien construït 5.950 quilòmetres de línia i s’havia passat de 370 abonaments el 1916 a 2.749 el 1923. En el cas de Blanes, vila on hi havia estació telegràfica, després de la instal·lació del telèfon, el personal encarregat de la central telefònica era retribuït per la Mancomunitat.

L’afany modernitzador de la Mancomunitat per a Catalunya no es limità només al camp de les comunicacions i obres públiques sinó que també es deixà sentir en els de la cultura, ensenyament, sanitat i agricultura.

Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996

Imatges:

Els presidents de les quatre diputacions que formaren la Mancomunitat. A dalt, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya.

Mapa de comunicacions telefòniques de l’any 1918.

Mapa de comunicacions telefòniques de l’any 1922.

“Els Segadors. Com es crea un himne”, de Pere Anguera

2010-05-03T08:30:00.001-07:00

Aquest és el segon llibre del recentment traspassat historiador i patriota reusenc Pere Anguera, de la sèrie anomenada “La creació dels símbols nacionals de Catalunya”. El llibre ha vist la llum aquest 2010 gràcies a Rafael Dalmau Editor.

http://www.rafaeldalmaueditor.cat/

Ara Pere Anguera explica com Els Segadors va arribar a esdevenir himne nacional, a convertir-se en un altre dels grans símbols nacionals catalans. Fou en primer lloc Manuel Milà i Fontanals qui va publicar-ne la lletra, la lletra original, al seu “Romancerillo catalán” el 1882, el qual, al seu torn, la coneixia gràcies a mossèn Cinto Verdaguer, que l’havia recollida a la Plana de Vic o les Guilleries. Segons Pere Anguera, “Francesc Alió la publicà de nou, acompanyada, per primera vegada, amb la seva harmonització musical el 1892”. Se’n canvià una part de la lletra, substituint l’original “segueu arran, que la palla va cara / segueu arran” pel que ha durat fins avui, el “bon cop de falç, defensors de la terra / bon cop de falç”. El 1898 Emili Guanyavents féu una versió reduïda i reivindicativa de la lletra que fou la que s’acabà imposant, encara que no tothom hi va estar d’acord.

L’any 1899 varen tenir molt de predicament les harmonitzacions que en feren els mestres Lluís Millet, de l’Orfeó Català, i Enric Morera, amb la coral Catalunya Nova, l’altra gran formació coral catalana, juntament amb l’esmentat Orfeó Català. En aquell tombant de segle el catalanisme adoptà entusiàsticament Els Segadors com a himne nacional català, tot i que oficiosament. Només els espanyolistes (tant els lerrouxistes com els monàrquics) es negaven a reconèixer-lo. La gent el cantava espontàniament i era programat en totes les actuacions de corals i orfeons catalans i en totes les manifestacions de catalanisme i de catalanitat, acompanyant-lo de visques a Catalunya i a Catalunya lliure.

Els Segadors s’havia convertit en molt poc temps en un himne conegut per molta gent arreu del país, no només pels catalanistes. Era tingut per un veritable himne nacional i, com a tal, havia d’ésser escoltat amb respecte. La gent que el cantava o l’escoltava ho feia dempeus, amb la testa descoberta (en uns anys en què tothom duia barret), senyal de respecte. Fins i tot els estrangers que visitaven el nostre país el consideraven un himne nacional i, per tant, li devien tal consideració i reverència. Uns mariners alemanys que assistiren al concert de l’Orfeó Català al Teatre Novetats de Barcelona el 5 de febrer de 1903, l’escoltaren com calia, és a dir, dempeus.

Segons Pere Anguera, els primers anys del segle XX Els Segadors “es cantaven amb una doble i creixent voluntat: manifestar la catalanitat combativa i provocar els anticatalanistes i la policia en primer lloc”.

Un altre moment en què l’himne Els Segadors es va apoderar dels carrers, com a mínim els del Cap i Casal de Catalunya, fou a la fi de la Primera Guerra Mundial, en la celebració de la victòria dels aliats que portà a la independència de molts pobles europeus oprimits, i durant la campanya per l’autonomia integral de Catalunya.

Els dies de la proclamació de la República al nostre país, l’himne més escoltat als carrers fou La Marsellesa, himne del republicanisme internacional per excel·lència. Aquells anys, tant des de Catalunya com des de fora es va insistir en què Els Segadors era un himne massa amenaçador envers els espanyols. Eren els anys del miratge de la suposada tolerància del republicanisme i les esquerres espanyoles amb les reivindicacions nacionals de Catalunya. S’encarregà un nou himne per a Catalunya, El Cant del Poble, himne que no quallà i que mai no va arribar a substituir de fet Els Segadors.

En els anys de la campanya pro-Estatut de Núria (1931-1932), Els Segadors eren molt cantats i la seva popularitat augmentà. Tanmateix, amb la Guerra de 1936-1939, el nostre himne nacional es va veure relegat per l’Himne de Riego (l’oficial de la República Espanyola), A las Barricadas de la FAI i La Internacional.

El llibre es clou citant l’estatus que li dóna l’Estatut de Catalunya vigent. Un himne nacional per a una Catalunya convertida en autonomia espanyola.

Aquesta nova, excel·lent i documentadíssima obra anirà seguida de “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”, obres 3 i 4 de la col·lecció “Els símbols nacionals de Catalunya”, llibres que ja són al carrer des del proppassat Sant Jordi i dels quals en parlaré més endavant en aquest blog.

“Les quatre barres. De bandera històrica a senyera nacional”, de Pere Anguera

2010-04-19T09:13:00.000-07:00

Els darrers temps de la seva vida l’eminent historiador reusenc Pere Anguera va voler enllestir la seva tetralogia particular sobre com una sèrie d’elements històrics catalans, convenientment recuperats de l’oblit i la desmemòria de gairebé dos segles d’aculturació, varen esdevenir símbols del renaixement nacional català. L’esmentada tetralogia, convertida en col·lecció de l’editorial Rafael Dalmau, s’anomena “La creació dels símbols nacionals de Catalunya”. Aquests símbols són la bandera de les quatre barres, l’himne “Els Segadors”, el patró sant Jordi i la sardana. L’editorial Rafael Dalmau ha estat la que ha donat forma de llibre a aquestes quatre obres. De moment, ja varen sortir al carrer fa gairebé tres mesos les dues primeres obres, sobre les quatre barres i “Els Segadors”. Aquest sant Jordi les altres dues ja es podran trobar a les parades i llibreries, al costat de les primeres.

“Les quatre barres. De bandera històrica a senyera nacional”, llibre 1 de la col·lecció, s’inicia amb una introducció en la qual l’autor exposa com les banderes d’una colla d’altres països varen arribar a ser nacionals.

Després podem veure com la bandera i l’escut de les quatre barres es varen començar a fer servir una altra vegada a les primeries del segle XIX. Ja amb la Renaixença la recuperació de la bandera de les quatre barres, després de quasi dos segles de ser pràcticament eliminada de la vida pública catalana el 1714, començà a ser conscient.

Entre 1898 i 1899 es va estendre encara amb més força, com a conseqüència de la seva important difusió per part de les entitats catalanistes i de les prohibicions per part de les autoritats (com la que es va produir arran dels fets derivats del Missatge al Rei dels Hel·lens el 1897), que feien que encara fós més estimada i tinguda com a pròpia. Sobretot el 1899 una sèrie de fets, entre els quals la difusió massiva de segells de la Unió Catalanista, molts dels quals tenien com a motiu central les quatre barres, varen fer estendre entre la població el sentiment que aquesta era la bandera nacional catalana.

La seva difusió continuà encara amb més força a partir de l’eufòria catalanista desfermada arran la constitució de la Solidaritat Catalana el 1906. La bandera de les quatre barres, ja a la segona dècada del segle XX, era reconeguda com a pròpia per la gran majoria de la societat catalana.

La persecució patida per la nostra bandera durant la Dictadura de Primo de Rivera féu que amb l’època republicana de 1931-1936 encara se’n veiessin més, de banderes catalanes, per tot arreu. Ara la bandera catalana seria la oficial de la Catalunya autònoma republicana. El Govern de la Generalitat declarà el dia de sant Jordi com a Diada de la Bandera Catalana. Era el primer cop des de la pèrdua de les llibertats nacionals segles enrera que les autoritats del país la feien oficial.

L’autor finalitza la seva obra amb un brevíssim capítol, “Ara”, en el qual ens parla de com va arribar a ser bandera de la Comunitat Autònoma Catalana i esmenta l’article de l’estatut vigent que la oficialitza.

Cal destacar l’ús que ha fet Pere Anguera de les publicacions locals i comarcals catalanes de l’època estudiada, com la principal font historiogràfica per a l’elaboració de l’obra.

Esperem que en un futur no massa llunyà esdevingui la bandera nacional d’un Estat Català lliure i independent.

Per a més informació dels llibres de Pere Anguera sobre “La creació dels símbols nacionals de Catalunya” vegeu el web de Rafael Dalmau Editor.

http://www.rafaeldalmaueditor.cat/

Deu mil a Ginebra

2010-04-10T03:15:00.000-07:00

Deumil.cat continua amb la seva tasca mobilitzadora de la societat catalana i aquest cop ho fa amb una nova convocatòria de manifestació fora de les fronteres nacionals. Després de l’èxit de la manifestació de Brussel·les del passat 7 de març de 2009, en què la reivindicació nacional catalana fou portada davant de les institucions europees radicades a la capital de l’Estat belga, la ciutat triada per aquest 2010 és Ginebra.

La ciutat suïssa és seu a Europa de l’ONU i el proper dia 8 de maig serà testimoni d’una nova mobilització popular catalana per donar a conèixer al món la lluita per la independència de la nostra nació. La tasca internacionalitzadora del conflicte català és cabdal, d’una banda per legitimar davant la opinió pública europea i mundial els nostres desitjos d’independència, i de l’altra per continuar la tasca agitadora independentista Països Catalans endins, juntament amb les consultes sobre la independència, la propera de les quals es portarà a terme el proper 25 d’abril.

El lema de la manifestació, que començarà a les 12 del migdia del dissabte 8 de maig a Ginebra, serà “Volem un Estat Català”.

Esperem que tingui tant d’èxit, almenys, com la de l’any passat a Brussel·les i que serveixi per continuar visualitzant l’increment de l’independentisme dins la societat catalana.

Els inicis d’un orfeó catalanista. L’Orfeó de Blanes (1901-1903) (2ª part)

2010-03-25T10:36:00.000-07:00

Article publicat a “Celobert” de Blanes (novembre-desembre 2009, nº74).

En l’anterior article vàrem veure com va néixer l’Orfeó de Blanes, impulsat per un grup de catalanistes de la nostra vila amb l’objectiu de recuperar la música del nostre país. La catalanitat de l’Orfeó, com veurem tot seguit, no es reduïa a l’aspecte estrictament musical. Els elements simbòlics que giraven al voltant de l’Orfeó de Blanes, i els de tots els altres orfeons catalans, eren molt importants. Això ho constatem en la utilització de vestits tradicionals catalans, i en la inclusió de la bandera de les quatre barres, que aleshores ja havia adquirit entre els catalanistes el rang de bandera nacional, en la senyera de l’Orfeó. Però anem a pams.

Efectivament, els orfeonistes en les seves actuacions duien una vestimenta de gala, caracteritzada, en el cas dels homes, per “l’escayenta barretina vermella qu’estrenavan” (una peça de roba d’inequívoca catalanitat) i en el cas de les dones perquè anaven “engalanadas ab sos millors trajos” (LCDL, 17 agost 1902).

En els seus inicis es va voler evitar que els blanencs veiessin en l’Orfeó una entitat partidista, és a dir, relacionada amb cap partit polític local, en aquest cas amb els catalanistes. Per això Joan Baptista Alemany i Borràs afirmava que l’Orfeó no era una associació catalanista sinó simplement catalana (LCDL, 17 novembre 1901), per intentar no barrejar la innegable tasca de catalanisme en el terreny cultural i d’afirmació nacional catalana de l’entitat amb el joc polític i partidista municipal. L’objectiu era aplegar el nombre més gran possible de voluntats de gent de la vila al voltant del projecte de l’Orfeó de Blanes: és a dir, calia sumar, no pas restar. El lema de l’Orfeó, almenys en els seus primers moments fou “Art, germanor y independencia” (LCDL, 17 novembre 1901): “germanor”, perquè calia ajuntar esforços, i “independència”, perquè s’havia de deixar clara la independència de l’entitat respecte de la política partidista. Més endavant, la significació catalanista de l’Orfeó de Blanes ja va quedar prou clara amb el seu nou lema: “Art y Patria”, el mateix que l’Orfeó Català i del moviment orfeonista catalanista en general.

Sabem que l’Orfeó de Blanes va tenir una estreta relació amb l’Orfeó Català, el qual oferí una còpia de la seva nodrida biblioteca musical al blanenc (LCDL, 10 novembre 1901). A més, “Examinant els Estatuts de nostre Orfeó [de Blanes] s’hi descubreix l’esperit que anima á l’Orfeó Catalá de Barcelona, orgull y honra de nostra terra” (LCDL, 17 novembre 1901). Manuela Narváez, a la seva tesi doctoral sobre l’Orfeó Català, cita el de Blanes com un dels quinze orfeons d’arreu del Principat i les Illes que tenia més relació amb l’Orfeó Català, al costat d’altres de poblacions tant importants com Barcelona, Palma, Tarragona, Mataró, Sabadell i d’altres poblacions properes com Cassà de la Selva o Calella. La relació de l’Orfeó de Blanes amb l’Orfeó Català, societat coral d’inequívoca significació nacional catalana, també demostra el caire catalanista de la coral blanenca.

L’Orfeó de Blanes demostrà també la seva implicació amb el catalanisme polític enviant a la manifestació de Barcelona del 20 de maig de 1906, de suport a la Solidaritat Catalana, en representació de l’entitat, una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, els quals vetllaren la senyera de l’entitat a la manifestació (LCDL, 26 maig 1906). Dos anys després l’Orfeó obrí en el seu local social una subscripció, a petició de l’Associació Catalana de Beneficència, per a obtenir ajut econòmic per als presos i exiliats catalanistes (LCDL 24 octubre 1908).

Com hem vist, en poc temps l’Orfeó de Blanes reuní un nombre molt important de socis (més de 200 entre coristes i socis protectors el desembre de 1901) en una vila que en aquells anys tenia al voltant de 5000 habitants. A més, la revista catalanista “La Costa de Llevant” donava tot el seu suport “mediàtic” al nounat Orfeó, fent-se constantment ressò de les seves activitats, com per exemple una audició feta davant de la seva seu de Can Vila, amb una assistència de públic multitudinària: les cròniques ens parlen d’unes 2000 persones que inundaren el carrer Ample per assistir a l’audició (LCDL 16 febrer 1902). Aquesta és una xifra que ens serveix per fer-nos una idea de la magnitud de l’esdeveniment, que va fer omplenar de gom a gom tot el carrer Ample, en una manifestació de catalanisme cultural popular mai vista fins aleshores a Blanes. En aquest sentit, el 1906 la “Revista Musical Catalana” (creada per l’Orfeó Català), segons Manuela Narváez, “aplaudia la trajectòria dels modests orfeons de Blanes i Mataroní, que estaven fent molt bona feina musical, social i patriòtica dintre de les seves poblacions”.

El 30 de maig de 1903 es va dur a terme un festival artístic organitzat per l’Orfeó de Blanes dedicat a la inauguració de la seva senyera. L’Orfeó edità un opuscle (“La Senyera”) en el qual feia història de l’entitat, parlava de l’acte d’inauguració i descrivia detalladament la seva senyera. Aquest festival es convertí en una altra manifestació del catalanisme cultural modernista.

La senyera modernista de l’Orfeó, dissenyada per Francesc Brunet, era en si mateixa un símbol inequívoc de catalanitat: a més del nou lema de l’entitat, “Art i Pàtria”, s’hi podia veure clarament l’escut de Blanes i la bandera de les quatre barres. Altres símbols catalans recuperats pel moviment nacional català aquells anys i també presents en la senyera de l’Orfeó són l’escut de les quatre barres i l’escut de la creu de Sant Jordi, fets de metall, al costat de la lira, símbol del cant coral.

“La Costa de Llevant” descriu la senyera d’aquesta faisó:

“Lo seu aspecte es molt vistós: en lloch preferent s’hi destaca l’escut de nostra vila, en la part superior hi ha’l lema: <>, en una faixa en sentit diagonal s’hi llegeix lo nom de la Societat <> y com acabament inferior hi campejan las quatre barras catalanas, tot voltat de magnífichs dibuixos primorosament brodats ab sedas, or y plata: la part posterior es llisa tenint solament una bonica faixa en lo més alt y llegintshi l’any de la fundació. Las barras son dignes de l’emblema que sostenen, lo pal vertical remata ab una artística lira de metall orlada de ben trobat dibuix, y los remats del travesser consisteixen en l’escut de Catalunya y en lo de Sant Jordi també de metall y de parescut dibuix lo del coronament. En conjunt es vistosa y rica diferenciantse notablement de las moltas que s’acostuman á veurer” (LCDL 7 juny 1903).

L’Orfeó de Blanes s’estava convertint en un eficaç mitjà de culturització (més endavant, a més, el 1904, creà una escola per a obrers) i recatalanització de la societat blanenca, de la mà d’un ample moviment social, polític i cultural, el catalanisme, que pretenia regenerar el país en un context de decadència política i econòmica de l’Estat espanyol.
Els successius governs espanyols de la Restauració, efectivament, no volien reconèixer l’especificitat cultural, econòmica i nacional de Catalunya. I era a través d’una sèrie d’iniciatives (en aquest cas, cultural) com el cant coral i l’orfeonisme que el catalanisme volia fer progressar el país a desgrat dels entrebancs que hi posava l’Estat.

Fonts consultades:
“La Costa de Llevant” (AMBL), anys 1901-1903, 1906 i 1908
“La Senyera. Recort del festival artístich dedicat a la inauguració de la Senyera del Orfeó de Blanes que tingué lloch el día 30 de Maig de 1903”, Blanes, 8 de juny de 1903 (AMBL)
Narváez Ferri, Manuela “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005

Imatges:

Logo del setmanari “La Costa de Llevant”.

Senyera modernista de l’Orfeó de Blanes.

Els inicis d’un orfeó catalanista. L’Orfeó de Blanes (1901-1903) (1ª part)

2010-03-10T07:29:00.000-08:00

Article publicat a “Celobert” de Blanes (setembre 2009, nº72).

A partir de la segona meitat del segle XIX el nacionalisme (cultural i més tard polític) havia aparegut a una sèrie de nacions sense estat europees (Catalunya, Txèquia, Finlàndia, Irlanda, Noruega, País Basc, Flandes...) subjectes a la dominació política dels estats o imperis que les mantenien lligades. Aquestes nacions desenvoluparen un nacionalisme cultural que també es manifestà en la música culta. En aquests països sorgiren diverses escoles musicals “nacionalistes” que contribuïren a forjar la consciència nacional dels seus habitants. Aquest “nacionalisme musical” cercava en la tradició, en la música popular de cadascuna d’aquestes nacions, una sèrie de melodies i motius d’inspiració. Recordem els casos de compositors com Edvard Grieg (Noruega), Smetana i Dvorak (Txèquia), Jan Sibelius (Finlàndia) o Enric Morera (Catalunya).

A la Catalunya de fa cent anys el fenomen dels orfeons i el cant coral, lligat a la recuperació dels cants i melodies populars de la nostra terra, va ser un dels principals vehicles d’expressió del naixent catalanisme com a moviment de reivindicació nacional. I no només això, sinó que va esdevenir un important factor de propagació del catalanisme. Els actes polítics catalanistes normalment finalitzaven amb l’actuació d’una coral o orfeó i, inversament, moltes actuacions orfeonístiques s’acabaven convertint en actes d’afirmació catalana. Les actuacions dels dos principals orfeons del país (l’Orfeó Català i el Catalunya Nova) arreu del territori normalment acabaven amb crits espontanis de “visca Catalunya!” per part dels assistents i amb el cant de “Els Segadors”, que en aquesta època es popularitza com a himne nacional.

Els principals ideòlegs del catalanisme en la seva vessant cultural cercaven en la nostra música tradicional el batec de l’ànima catalana i, en conseqüència, la convertien en un instrument per a assolir la renaixença de Catalunya com a nació. Això s’esdevenia en un moment en què una sèrie de músiques forasteres (bàsicament el género chico) s’estaven propagant al nostre país com a conseqüència del procés d’unificació en un sol mercat de consum dels diversos territoris de l’Estat espanyol. La percepció de la ràpida substitució de la nostra música per una de forastera, com a conseqüència del fet de formar part de l’Estat espanyol, va posar en guàrdia aquells primers catalanistes, els quals (a través de l’excursionisme) iniciaren la tasca de recuperació de cançons tradicionals de totes les comarques. A la vegada, diversos compositors creaven noves cançons basades en la tradició musical catalana, amb lletres de poetes i escriptors del país. L’orfeonisme i el cant coral contribuïren també a popularitzar melodies procedents de la música culta europea (clàssica, del romanticisme i del nacionalisme musicals).

L’Orfeó de Blanes

La nostra vila va veure néixer l’any 1901 l’Orfeó de Blanes. La revista catalanista “La Costa de Llevant”, l’àmbit de difusió de la qual era la comarca del Maresme i la Marina de la Selva, va donar suport incondicional a l’Orfeó de Blanes des de la seva creació, a la vegada que informava puntualment de les activitats que tenia programades i publicava extenses cròniques dels actes realitzats. D’aquesta manera, hem elaborat aquests articles, que es refereixen als primers dos anys de vida de l’Orfeó, bàsicament, a partir de l’abundosa informació que sobre aquesta entitat ens ofereix “La Costa de Llevant”.

A principis de novembre d’aquell 1901 es van reunir al teatre de Can Vila (actual Teatre de Blanes, al carrer Ample) una colla d’afeccionats al cant, amb una comissió organitzadora formada per una sèrie de personalitats de la vida social blanenca vinculades al catalanisme. La Comissió estava formada per Josep Girbau, Salvador Roig, Joaquim Pons, Joaquim Rocafort i Joan Baptista Alemany i Borràs, i presidida per Joan Valentí i Feliu. En el seu parlament Joan Valentí afirmà de la música coral que “á l’hora que’ns servirá d’esbarjo y’ns recrearém ab l’art preciós de la música, també ajudará á ilustrarnos y ennoblirá nostras ideas y sentiments, ja que aquí, l’obrer, el treballador, el corista, hi trovarán l’esplai al seu treball, [...] y apendra á estimar l’art, las cansons nostras, de nostre ánima y coneixerá també la manera de sentir y cantar dels altres pobles” (“La Costa de Llevant”, 10 novembre 1901). L’objectiu de l’Orfeó era difondre la cultura als seus socis i per a això res “més eficás que’l cant-pairal [...] el cant natural, espontani, que surt de la casa pairal y mou las fibras més intimas del cor” (LCDL, 17 novembre 1901).

Per això formaven part del repertori de l’Orfeó cançons populars com “Muntanyes del Canigó” (harmonitzada per Enric Morera), “La filla del marxant” (harmonitzada per Amadeu Vives); d’altres de basades en la tradició catalana i composades per autors contemporanis, com “Muntanyes regalades” (lletra: Joaquim Riera i Bertran, música: Lluís Millet) i “L’emigrant” (lletra: Jacint Verdaguer, música: Amadeu Vives), interpretada el 1902 en homenatge a mossèn Cinto Verdaguer. També s’interpretaven peces de compositors europeus les lletres de les quals es traduïren al català, com ara el “Brindis del Rhin”, de Felix Mendelssohn. Mencionem també les composicions creades per autors blanencs, com “Marinesca” (lletra: Josep Cortils i Vieta, música: del mestre Massó) o “Himne de la Senyera” (lletra: Joaquim Ruyra, música: Francesc Brunet), dedicada a la Senyera de l’Orfeó.

Veiem, doncs, com les cançons catalanes, acompanyades per la música procedent d’altres nacions (del centre i nord d’Europa), havia de ser la base del repertori de l’Orfeó de Blanes.

L’Orfeó organitzava vetllades que combinaven el cant coral, moltes vegades amb acompanyament orquestral, amb la lectura de poesies per part de rapsodes locals i funcions dramàtiques, per part de les seccions de Literatura i Teatre de l’Orfeó (LCDL, 8 desembre 1901).

D’altra banda, sabem que l’Orfeó faria classes de solfeig per a homes i nois (LCDL, 1 desembre 1901) i que la seu de l’entitat era al teatre de Can Vila.

Es proposà com a president honorari de l’entitat August Maria de Borràs-Jalpí (el qual anys abans havia portat la llum elèctrica a Blanes) per subministrar energia elèctrica de franc al local de l’entitat, tant a la sala d’assaig com a la biblioteca (LCDL, 8 desembre 1901).

El maig de 1903, la Junta Directiva (“La Senyera”, 8 juny 1903) era composada per:

President honorari: August Maria de Borràs i Jalpí; president efectiu: Amat Carreras; vice-president: Josep Ferrer i Ferrer; secretari: Joan Baptista Alemany i Borràs; tresorer: Josep Girbau i Tordera; bibliotecari: Joaquim Pons i Albert; vocals: Salvador Roig i Pou, Josep Roca i Geremias i Pere Puig i Domènech; directors artístics: Emili Mestre i Joan Batlle.

El cor tenia tres seccions, una d’homes, una de nois i una altra de dones. L’Orfeó tenia també la Capella de Música, dirigida per mossèn Joan Batlle, “destinada á conreuhar la música relligiosa la constituirán 20 dels socis coristas” (LCDL, 17 novembre 1901), a més de l’Orfeó pròpiament dit, dirigit per Emili Mestre.

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (AMBL), anys 1901 i 1903
“La Senyera. Recort del festival artístich dedicat a la inauguració de la Senyera del Orfeó de Blanes que tingué lloch el día 30 de Maig de 1903”, Blanes, 8 de juny de 1903 (AMBL)
Narváez Ferri, Manuela “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005

Imatges:

Escut de l’Orfeó Català.

Fotografia dels membres de l’Orfeó de Blanes l’any 1903.

El CADCI, sindicat catalanista (1903-1939)

2010-03-01T09:00:00.000-08:00

Entre finals del segle XIX i principis del XX milers de joves de la Catalunya rural deixaren els seus pobles per anar a treballar a Barcelona. Una bona part d’aquest jovent trobà feina en el sector de la dependència del comerç: era l’anomenat proletariat mercantil, els assalariats que desenvolupaven feines que no eren manuals i que requerien una certa formació. Encara que no exercien feines manuals i que el seu nivell de formació era superior a la de la resta del proletariat barceloní i català, els dependents havien de patir deficients condicions de treball, sous baixos i jornades laborals de fins a dotze hores.

Com a resposta a aquesta situació, un grup de catorze dependents del comerç decidí crear a principis de març de 1903, en una de les seves reunions al Cafè dels Quatre Gats, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), la principal entitat representativa del catalanisme popular i obrer del primer terç del segle XX.

En aquells primers anys del segle XX el CADCI desenvolupà una ingent tasca a favor de la millora de la situació econòmica i de les condicions de treball dels “treballadors de coll i corbata”, com eren anomenats els dependents del comerç. Aleshores la consciència dels dependents de formar part d’un sector laboral pertanyent al proletariat era força tènue. El principal objectiu de tots els treballadors del comerç era estalviar prou com per poder plantar-se pel seu compte. No deixa de ser lògic, doncs, que aquell primer CADCI assumís els postulats del reformisme social, que predicava la solidaritat entre classes socials.

En aquest sentit és important la creació per part del CADCI de les Escoles Mercantils Catalanes, que tenien com a primer objectiu la formació professional dels treballadors del comerç i com a fita a llarg termini un ambiciós projecte: esdevenir l’Escola on es formés una legió de comerciants que haurien de fer reviure el domini comercial català a la Mediterrània. La creació d’aquestes Escoles (on s’hi ensenyava anglès, francès, alemany i fins i tot àrab, comptabilitat, educació mercantil, taquigrafia o geografia comercial) era conseqüència de la constatació que calia fer una tasca de suplència, donat que l’Estat espanyol no havia creat cap institució d’aquestes característiques a Catalunya. Per matricular-se a les Escoles calia ser soci del CADCI, i aquest és un dels motius del primerenc ascens del seu nombre d’associats, que anys a venir arribaria a més de deu mil.

Les campanyes per l’horari intensiu i per aconseguir que els dependents poguessin fer festa el diumenge també situaren el CADCI com l’entitat capdavantera al país en la defensa dels interessos dels dependents. Així, es convertí en el principal sindicat de dependents de Barcelona i en el model a seguir per una colla de societats obreres de dependents d’arreu del Principat.

Paral·lelament a la seva tasca social, el CADCI desenvolupà un constant activisme catalanista, apartidista i unitari. Entre d’altres activitats, el 1905 reprengué la celebració de l’11 de Setembre, iniciat el 1900 per l’entitat Catalunya i Avant, i a partir del 1916 inicià el “Dia de la Llengua Catalana”, celebrat des d’aleshores cada 1 de gener, destinat a la normalització i dignificació del català.

Vers la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918 el catalanisme del CADCI anà evolucionant fins a l’independentisme, coincidint amb l’aparició de l’independentisme de Francesc Macià. L’ideari social de l’entitat s’anà transformant també fins a assumir l’ideari socialista i catalanista del doctor Domènec Martí i Julià i de la nova generació de Manuel Serra i Moret (que fou batlle de Pineda entre 1914 i 1923) i Rafel Campalans, que el 1923 fundarien la Unió Socialista de Catalunya. Aquesta transformació ideològica venia precedida per l’increment de l’atur i pel procés d’empitjorament de les condicions econòmiques i laborals dels dependents durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), raons que possibilitaren una radicalització de l’obrerisme del CADCI.

El setembre de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera els locals del CADCI foren clausurats i el seu president, Francesc Xavier Casals, i altres directius de l’entitat foren empresonats. Més endavant, el 1926, les autoritats de la dictadura entregaren l’entitat als anomenats Sindicats Lliures, grups d’ultradreta enfrontats a l’obrerisme i el catalanisme i, per tant, enemics declarats del CADCI. Durant aquesta etapa i fins el 1931, quan en foren expulsats, els Sindicats Lliures maldaren per destruir l’obra social que l’entitat havia fet durant anys.

Durant el període republicà les tensions socials que afectaren Catalunya es varen veure també reflectides al CADCI. A l’entitat s’hi anà afermant una línia d’actuació que es decantava per l’agitació obrera i les mobilitzacions al carrer, paral·lela a un procés d’introducció del socialisme i el comunisme al CADCI. Durant els fets de Barcelona del 6 d’octubre de 1934, en els quals el president Companys proclamà la República Catalana, tres dels membres més destacats del CADCI, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, van morir en els enfrontaments amb l’exèrcit espanyol, donant suport a la Generalitat. Com a conseqüència d’aquests fets la seu del CADCI fou parcialment destruïda i clausurada l’entitat fins el 18 de febrer de 1936.

Amb la guerra de 1936-1939 el CADCI es posà del costat del nou Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però la dictadura de Franco significà la fi d’un sindicat professional, nacional i de classe que és una excel·lent mostra de la vitalitat de la societat catalana, i en concret dels seus elements més populars, de les darreries del segle XIX i el primer terç del segle XX.

Bibliografia:

Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, volum 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989
Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel “Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988

Imatges:

Escut del CADCI

Seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, 25, de Barcelona

Escut del Club de Mar del CADCI

Jaume Compte, a l’esquerra, i Manuel Gonzàlez Alba, membres del CADCI morts en combat el 6 d’octubre de 1934

Palestra. L’Organització Nacional de la Joventut Catalana (1930-1939)

2010-02-20T03:40:00.000-08:00

Del catalanisme del primer terç del segle XX en sorgí una entitat d’abast nacional que podríem definir com a “total”, sobretot pel que fa els seus ambiciosos plantejaments de formació integral (d’“escola de ciutadania”, com la definí Pompeu Fabra) de la joventut catalana. Aquesta entitat fou Palestra. El professor Lluís Duran* historia i analitza Palestra en la seva obra “Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)” (Afers, 2007).

A finals de la dècada de 1920 a Catalunya es va viure un intens debat en la intel·lectualitat nostrada sobre el jovent català i la seva formació. Calia educar els joves de l’època del nostre país en els valors de l’erudició acadèmica o bé en la consecució d’un caràcter resolut, ben dotat per al comandament? D’aquest debat en sorgí la convicció que calia crear una organització orientada a la formació del caràcter (i també de l’intel·lecte) dels elements més joves de la societat catalana.

Una sèrie de personalitats com ara Josep Maria Batista i Roca, J.V. Foix o Pompeu Fabra, que en fou el president, encapçalaren Palestra, la nova Organització Nacional de la Joventut Catalana, que es presentà públicament en un acte al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 30 de novembre de 1930. Abans, però, els principals diaris del Cap i Casal (“La Publicitat”, “La Veu de Catalunya” i “El Matí”) i segurament moltes altres publicacions de caire local i comarcal (el “Recvll” de Blanes en va ser una), varen publicar el manifest fundacional de l’entitat, titulat “Als joves de Catalunya”.

En el seu discurs al Palau de la Música, Pompeu Fabra digué el següent de la gent de Palestra: “No tenim un estret nacionalisme. Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania és per millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”.

El manifest de Palestra fou signat bàsicament per gent propera a Acció Catalana, Acció Republicana, el grup de “L’Opinió”, la Lliga, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, per elements que acabaran formant part de la futura Unió Democràtica de Catalunya, i de forma testimonial per un membre d’Estat Català. Parlem també de personalitats com el prestigiós historiador Ferran Soldevila, l’eminent filòleg Joan Coromines, el futur president del F.C. Barcelona assassinat pels franquistes, Josep Sunyol, aleshores president de la Federació Catalana de Futbol, l’esmentat escriptor J.V. Foix (que fou qui probablement redactà el manifest), l’arquitecte Isidre Puig i Boada o el metge Josep M. Girona. Altres personatges que col·laboraren amb Palestra foren homes de la talla de Ramon d’Alòs-Moner, Lluís Nicolau d’Olwer, Pau Vila, Pere Coromines, Jaume Massó-Torrents, Ramon Aramon i Serra i Antoni Rovira i Virgili.

L’entitat arribà a tenir més de 5000 socis arreu del Principat i a la resta de Països Catalans, amb delegacions locals a tot el territori.

Com hem dit, Palestra pretenia la formació del jovent, i ho volia fer en el sentit més ample. S’organitzaren cursets de diverses matèries com Història, Llengua, Dret i sobretot Economia i Geografia. Es va promoure la creació de biblioteques arreu del país, impulsades per les respectives seccions locals de Palestra, així com s’impulsà la formació professional dels joves amb tota mena d’iniciatives, com ara cursos de taquigrafia, d’idiomes o d’infermeria.

Les commemoracions històriques també formaven part de les activitats de Palestra. Cal recordar especialment la del Centenari de la Renaixença a Ripoll i la Crida del Foc, una iniciativa que tenia els seus antecedents els primers anys del segle XX en les foguerades patriòtiques de la nit de Sant Joan.

Es creà també l’Obra Social de Palestra, que pretenia educar social, física i moralment els joves catalans i prevenir i guarir tota mena de malalties. En aquest sentit, s’organitzà un campament l’agost de 1930 a Cala Llorell, que fou visitat pel president de l’entitat, Pompeu Fabra. La crònica del diari “La Publicitat” ens diu: “El campament marítim de l’Obra Social de Palestra està instal·lat a la cala Llorell, entre Tossa de Mar i Lloret, a 15 minuts de la carretera de Blanes i Sant Feliu [de Guíxols]. Fou inaugurat el dia 9 i no aixecà les seves tendes fins al 5 de setembre. Una vintena de minyons hi ha plantat set tendes”.

A Malgrat de Mar, l’entitat Acció Cultural Malgratenca, propera als ideals de Palestra, estudià la seva adhesió a l’organització patriòtica de joves. Sembla, però, que aquesta adhesió finalment no s’arribà a produir. Tanmateix, la primavera de 1931 Acció Cultural Malgratenca organitzà unes conferències en col·laboració amb Palestra. Així, per exemple, en Josep Maria Batista i Roca, veritable ànima de Palestra havia de venir a Malgrat el 18 d’abril d’aquell any per dissertar sobre “La Joventut i els ideals”.

Palestra fou també una entitat esportiva. La seva activitat excursionista i les seves sovintejades relacions amb el món de l’escoltisme són prou conegudes. Força més desconeguda és l’activitat que realitzà en els camps de l’aviació i de la navegació. Palestra tenia una secció de vol a vela, els Falziots, la qual organitzà cursos d’aviació en un planejador adquirit per l’entitat (més endavant Palestra en construïria de propis). Calia formar una generació de joves pilots catalans que havien de convertir Catalunya en una potència en aviació, en una nació que tingués les seves pròpies línies aèries, i en aquesta tasca comptaven amb la col·laboració de l’aviador Josep Canudas, el qual els cedia les seves instal·lacions al Prat de Llobregat per fer pràctiques. El Club Mare Nostrum, entitat sorgida de Palestra, tenia com a objectiu la formació dels joves mariners catalans. Catalunya, nació d’arrelada tradició marinera des de l’Edat Mitjana, havia de recuperar la seva pròpia Marina Mercant, i per això calia que els joves catalans tornessin a navegar. Mare Nostrum organitzava cursos de patró de iot i de pilot mariner.

Palestra desaparegué amb l’entrada de les tropes franquistes a Catalunya. La seva obra, que de ben segur que hagués estat encara més fructífera amb més temps per desenvolupar-se, quedà així estroncada. Abans, però, va tenir temps de formar una jove generació de catalans que durant la Dictadura de Franco contribuïren a sostenir el país (culturalment, política i econòmica) en unes circumstàncies totalment adverses.

Altres fonts consultades:

“Ciutadania” de Malgrat de Mar, 5 abril 1931 (Arxiu Municipal de Malgrat de Mar)

Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002

* Acabem de tenir notícia de la recentíssima publicació per part d’aquest prestigiós historiador d’una obra de síntesi sobre la història del catalanisme, des dels seus llunyans orígens el segle XIX fins avui. Es tracta de “Breu història del catalanisme. I. Del segle XIX a la Dictadura de Primo de Rivera” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat). La segona part abarcarà des de la proclamació de la República Catalana fins els nostres dies. El llibre pretén segons el mateix autor, “arribar a més gent, per oferir elements de coneixement, criteri i conviccions en un moment transcendent pel futur de Catalunya”, a la vegada que fomentar la consciència nacional dels catalans. Mirarem de parlar-ne amb profunditat més endavant.

Una nova entrega de l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans. Samper, Toldrà, Oltra, Martorell.

2010-02-08T08:07:00.000-08:00

El passat mes de juliol de 2009 vaig parlar en aquest blog de l’Orquestra simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC). En aquella ocasió em referia als dos primers discs de l’orquestra, un de dedicat a Manuel Palau, Enric Morera, Eduard Toldrà i Pau Casals, i l’altre a Matilde Salvador, Joaquim Serra i Jaume Pahissa. En aquella ocasió eren compositors del Principat de Catalunya i el País Valencià. El tercer disc d’aquesta Col·lecció Compositors dels Països Catalans ens ofereix la novetat de redescobrir una obra d’un compositor de les Illes Balears, en aquest cas el mallorquí Baltasar Samper.

L’enregistrament del disc fou en directe en un concert al Teatre Principal de Maó (Menorca) el 27 d’agost del 2008, en el marc de la gira que realitzà l’orquestra per la Catalunya Nord, Mallorca, Menorca i Eivissa (un intent de rememorar potser l’antic Regne de Mallorca d’època medieval, format per les illes Balears i la Catalunya nord-pirinenca?), que, després d’una estada a Pontós (Alt Empordà), la portà a l’església de Sant Pere, de Prada (Conflent), el 23 d’agost, com ja hem dit a Maó el dia 27, Sant Antoni de Portmany (Eivissa) el 29, i el Teatre Principal de Palma (Mallorca) el 30. Salvador Brotons, evidentment, continuà dirigint l’OJIPC.

El disc és editat per Forum Musicae, la Universitat Catalana d’Estiu i Solfa Recordings, amb la col·laboració de Catalunya Música. L’OJIPC rep el suport de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Lleida, la Diputació de Girona, el Consell de Mallorca, el Consell Insular de Menorca, el Consell d’Eivissa, el Govern de les Illes Balears, l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Fundació Baleària.

Baltasar Samper, Eduard Toldrà i Manuel Oltra són els grans protagonistes del tercer disc de l’OJIPC, autors que desenvoluparen la seva obra durant el segle XX i que tenen en comú el fet que tots tres incorporaren a la seva música influències de la música tradicional dels Països Catalans.

La primera peça del disc és el poema simfònic “L’alimara” (1983), del valencià (nascut el 1922) establert al Principat Manuel Oltra, originalment per a dues cobles i percussió i amb una versió orquestral del mateix autor, que és la que interpreta, lògicament, la OJIPC.

Tot seguit ens trobem amb l’esplèndida suite simfònica “Mallorca” (1929), del compositor mallorquí Baltasar Samper (1888-1966), potser l’obra d’aquest disc en què les influències de la música tradicional són més clarament perceptibles, tant que en certs moments sembla que podem sentir el carcaterístic so de la xeremia mallorquina. D’aquesta suite el pianista Miquel Estelrich, en el llibret que acompanya el CD, en diu que és “una de les obres simfòniques més significatives de la música mallorquina i catalana del seu moment”.

Després de la suite “Mallorca” podem escoltar una altra bella suite simfònica, en aquest cas del compositor de Vilanova i la Geltrú Edurard Toldrà (1895-1962), un dels més grans compositors catalans del segle XX. És la “Suite per a orquestra en Mi” (1919), que com la resta de l’obra de Toldrà s’inspira en la tradició musical popular catalana. Curiosament, tal com explica el llibret del disc, el mateix autor, no del tot convençut de com havia quedat aquesta suite, no deixà que tornés a ésser interpretada després de la segona vegada d’haver estat interpretada, l’any 1921, al Palau de la Música Catalana de Barcelona. Recentment, Antoni Ros i Marbà convencé la filla del compositor, Narcisa Toldrà, de treure la partitura del calaix que l’havia guardat el seu pare.

Finalment, el disc es clou amb l’obra “La mata de jonc”, del jove compositor de Porreres (Mallorca) Joan Martorell i Adrover (1976). “La mata de jonc” fou encarregada a l’autor per l’OJIPC i s’inspira en el famós exemple del gran cronista i militar medieval català Ramon Muntaner, escrit a la seva “Crònica”. Ramon Muntaner, nascut a Peralada (Alt Empordà), mestre racional de la Companyia Catalana dels almogàvers, ciutadà de Mallorca, ciutadà de València (vivia a la seva alqueria de Xilvella) i batlle d’Eivissa, simbolitza la primigènia unitat dels Països Catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Com una mata de jonc, si els Països Catalans resten units no podran ésser destruïts, va dir Muntaner.

És de destacar la tasca de la OJIPC de salvaguarda del patrimoni musical (pel que fa la música culta) dels Països Catalans. A més de l’edició dels tres discs esmentats, ha editat obres d’Enric Morera, Jaume Pahissa, i Jaume Mas i Porcel.

Esperem que ben aviat surti al carrer el nou disc de la OJIPC, una orquestra que, a més de fer música, fa país.

Pere Anguera i Nolla, historiador i patriota

2010-01-30T03:22:00.000-08:00

El món de la historiografia catalana està de dol arran de la mort, conseqüència d’una malaltia que patia des de feia cinc anys, el passat dia 4 de gener, del professor Pere Anguera, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili.

Pere Anguera va néixer a Reus (Baix Camp) l’any 1953, i el 1975, en ple franquisme, fou un dels fundadors en aquesta ciutat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), essent detingut juntament amb una vintena més de persones l’any 1981, en plena repressió postfranquista, acusat de pertànyer a Terra Lliure, fet que provocà grans mobilitzacions, liderades per la Crida a la Solidaritat. El seu activisme polític el portà a participar, en aquells anys, en diferents campanyes en defensa del país i per la llengua catalana.

La seva vocació, la seva passió, fou l’estudi de la història del nostre país. L’any 1977 es llicencià en geografia i història per la Universitat de Barcelona, fet que significà el punt de partida d’una profitosa i prolífica carrera de docent i investigador. Destacà en l’àmbit de la història local, disciplina de la qual en fou un veritable renovador, així com en la investigació del carlisme i dels orígens del catalanisme. Pel que fa a l’estudi i interpretació del catalanisme, s’esmerçà en demostrar-ne (aconseguint-ho) les arrels populars i progressistes, mercès a les seves múltiples investigacions i obres.

Pel que fa a la història del carlisme destaquem “Els malcontents del corregiment de Tarragona” (1993) i “Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya” (1995). Sobre catalanisme cal mencionar “El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional” (1997) i “Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme (1808-1868)” (2000).

Els darrers temps l’historiador i patriota reusenc els dedicà a acabar una obra en quatre volums, que ha de servir per historiar el procés, a cavall dels segles XIX i XX, de conversió d’una sèrie d’elements en símbols de la nostra nació. La magna obra es titula “Els orígens dels símbols nacionals de Catalunya” i serà publicada per Rafael Dalmau Editor. Constarà de dos llibres que sortiran al carrer de seguida, a finals d’aquest mes de gener, “Les quatre barres: de bandera històrica a senyera nacional” i “Els Segadors: com es crea un himne”, i de dos més que ho faran per la diada de Sant Jordi: “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”. Rafael Català i Dalmau, responsable de Rafael Dalmau Editor, conscient de la feinada que va tenir Pere Anguera per acabar aquestes quatre obres (amb l’ajut de la seva esposa Mercè Costafreda) i de la gravetat de la seva malaltia, en declaracions al diari “Avui” va dir el següent: “Crec que ha aguantat per acabar els textos que tenia pendents”.

En l’àmbit de la seva ciutat cal dir que va estar molt lligat al Centre de Lectura de Reus, entitat de la qual fou president entre 2001 i 2007.

El compromís patriòtic de l’historiador reusenc en els darrers anys es materialitzà, per exemple, ara des del camp de la història, amb la participació el 2007 en el I Congrés d’Història de l’Independentisme Català i amb col·laboració amb la Comissió del Centenari de l’Estelada, validant la data de l’efemèride i escrivint el pròleg a la reedició del llibre “Orígen de la bandera independentista” (2008) de Joan Crexell.

Jaume Renyer, en el seu blog, recorda el patriotisme de Pere Anguera tot recuperant una entrevista que li féu el “Diari de Tarragona” el 10 de març de 1991. En un moment de l’entrevista el periodista li preguntà que quina era la seva ambició. L’historiador reusenc contestà que “Ser president de la república dels Països Catalans”. Quan el repòrter li demanà que es definís ideològicament, ell respongué: “Per la pega, català”.

Dues de les seves darreres obres foren “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) i “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català” (Rafael Dalmau Editor, 2009), de les quals n’he parlat anteriorment en aquest blog i que es situen en l’esmentat àmbit de recerca de les arrels populars del catalanisme.

La historiografia catalana ha perdut un dels seus puntals, un home que des del rigor científic i l’honestedat intel·lectual treballà per consolidar una Història nacional catalana. Per sort el seu llegat perdura en la seva obra i, sobretot, en els seus deixebles, molts dels quals han continuat la línia investigadora que ell encetà.

El Front Nacional de Catalunya als anys cinquanta. Un llibre de Roger Prims

2010-01-23T05:19:00.000-08:00

És innegable que la lluita contra el franquisme al Principat de Catalunya no va ser exclusiva de cap ideologia ni de cap partit determinat. Foren diversos els moviments que treballaren des del camp polític, social, cultural, fins i tot militar, des dels sindicats, les universitats, etc... per fer caure la Dictadura i aconseguir l’autogovern de Catalunya. Dintre del conglomerat de forces antifranquistes l’acció del Front Nacional de Catalunya (FNC) moltes vegades ha restat en un segon terme.

En aquest sentit, si bé una part dels catalans republicans varen percebre la Guerra de 1936-1939 com una agressió de l’imperialisme espanyol contra els desitjos de llibertat del poble català, una altra part dels nostres compatriotes interpretaren el conflicte preferentment com un enfrontament entre el feixisme i l’antifeixisme, deixant de banda la qüestió nacional. Aquesta inèrcia continuà un cop acabada la guerra. A molts catalans que lluitaren contra el franquisme i que estaven enquadrats en organitzacions polítiques d’obediència no-catalana no se’ls va acudir mai de denunciar la supressió de la Generalitat ni la ferotge repressió cultural i lingüística (a més, òbviament, de la repressió social, laboral i moral) que patia el seu poble. Per a aquests antifranquistes la lluita per l’alliberament nacional català era una cosa secundària, una nosa, fins i tot.

D’altra banda, el procés de Transició política del franquisme a l’actual Segona Restauració Borbònica consagrà (a més de la perpetuació de la submissió del poble dels Països Catalans a Espanya) la legitimació per part del poder polític de la desmemòria de la lluita de molts catalans pels drets socials i nacionals catalans. Així, l’obra d’en Roger Prims i Vila, “De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) és una valuosa aportació, no només a l’anàlisi científic de la resistència independentista al franquisme, sinó també a la dignificació de la memòria d’uns homes i unes dones que es varen comprometre amb el redreçament nacional d’un poble vençut i humiliat.

És molt interessant el que diu l’autor en la seva introducció a l’obra, tot parlant de l’oblit (en aquest cas concret el de la historiografia) que ha patit l’activitat resistent del Front Nacional de Catalunya (FNC):

“I és que moltes vegades la priorització social de determinats fets o etapes històriques ha marcat, malauradament, l’agenda de la historiografia i, pel que sembla, han calgut més anys dels que hauria estat normal per donar a conèixer una història encara massa amagada que ha pagat les servituds de l’anomenada Transició amb tot el que això implica: un desequilibri en el reconeixement de l’antifranquisme que ha afectat especialment la història del nacionalisme i més encara la de l’independentisme.” (pàg. 7).

Roger Prims recorre en poc més de 130 pàgines l’evolució del FNC durant els anys 50. L’obra ha estat elaborada en base a la historiografia referent al tema, així com gràcies a llibres de memòries de membres del Front (al final de l’article citarem algunes d’aquestes obres emprades per l’autor), entrevistes realitzades per l’autor a alguns d’aquests militants, així com documents elaborats per l’organització.

L’autor situa el FNC en el context d’uns anys 40 que suposaren un afermament del règim franquista tot i la derrota de les potències feixistes en la Segona Guerra Mundial. A més, durant la dècada dels 40 el Front patí una colla de detencions que en bona part el desarticularen, fet que comportà que s’entrés en un període en què els seus membres en llibertat es varen haver de centrar en refer la organització.

A mitjans de la dècada dels 50 el Front començà a sortir de la fosca i, gràcies a l’entrada en l’organització de nous membres, molts dels quals estudiants universitaris, endegà noves accions de resistència d’ampla repercussió social a Barcelona, a la vegada que començava a definir-se ideològicament (es tenia en compte la qüestió social, es definien els Països Catalans com a marc nacional per part del FNC i s’introduïa el concepte “independentisme” en substitució del tradicional “separatisme”).

Una obra que ens acosta a un moment de la resistència independentista a la Dictadura de Franco, una resistència de la qual ens hauríem de sentir deutors, perquè sense el sacrifici de tots aquells homes i dones del FNC, i d’altres organitzacions polítiques i culturals catalanes d’aquells anys, de ben segur que avui (i demà) tots nosaltres no seríem com som.

Alguns llibres sobre el Front Nacional de Catalunya i el catalanisme i l’independentisme de l’època:

- Diaz Esculies, Daniel “El Front Nacional de Catalunya (1939-1947)”, La Magrana, 1983
- Diaz Esculies, Daniel “El catalanisme polític a l’exili (1939-1959)”, La Magrana, 1991
- Rubiralta i Casas, Fermí “Joan Cornudella i Barberà (1904-1985). Biografia política”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003

Llibres de memòries:

- Carbonell i Fita, Pere “Obrint camins a l’esperança. 1945-1960”, Editorial Mediterrània, 2005
- Espar i Ticó, Josep “Amb C de Catalunya. Memòries d’una conversió al catalanisme (1936-1963)”, Edicions 62, 1994
- Martínez i Vendrell, Jaume “Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946)”, Pòrtic, 1991
- Pi i Sunyer, Carles “Memòries de l’exili. 1. El Consell Nacional de Catalunya, 1940-1945”, Curial, 1978
- Pi i Sunyer, Carles “Memòries de l’exili. 2. El govern de la Generalitat. París 1945-1948”, Curial, 1979
- Viladrosa, Octavi “Sang, dolor, esperança”, Sírius, 1991

“Valencianistes a Catalunya”, d’Arnau Gonzàlez i Vilalta

2010-01-16T04:41:00.001-08:00

L’any 2007 va aparèixer “Valencianistes a Catalunya. Actuació Valencianista d’Esquerra a Barcelona (1932-1937)” (Afers), d’Arnau Gonzàlez i Vilalta. La publicació d’aquest llibre es deu a la iniciativa de l’Espai País Valencià, entitat de valencians residents al Principat, després que un dels seus membres descobrís l’existència d’un article d’Arnau Gonzàlez publicat el 2003 a la revista “Afers” sobre una associació semblant que funcionà a Barcelona els anys 30 del segle XX, l’Actuació Valencianista d’Esquerra (AVE). El text d’aquest petit llibre apareix en forma de capítol de l’obra del mateix autor “La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans” (Afers, 2006). L’obra conté una presentació de l’Espai País Valencià, un pròleg de Vicent Partal i una nota de l’autor.

El llibre ens parla de l’AVE, una entitat nascuda l’any 1932 amb l’objectiu d’enfortir el nacionalisme valencià a través de la important colònia de valencians residents al Principat. Aquesta entitat volia constituir un nexe d’unió entre el Principat i el País Valencià mitjançant el nacionalisme republicà d’esquerres. L’AVE a Barcelona, i per extensió a la resta del Principat, demanà als valencians que hi residien el seu suport a l’Estatut, així com a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i, políticament, el vot per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

L’AVE maldà, com ja hem dit abans, per enfortir els lligams entre el País Valencià i el Principat, i per això treballà per portar els capdavanters del moviment valencianista al nord del Sénia i, viceversa, dur dirigents d’ERC al País Valencià, com en la visita del president Macià i d’una expedició d’un miler de persones a València a bord del vaixell Jaume I, entre el 28 i el 31 d’octubre de 1933. Els actes aquells tres dies al País Valencià foren multitudinaris.

La idea de Països Catalans era central en l’AVE, encara que el nom per al conjunt de la nació no s’havia encara establert. El president de l’AVE, tornant de l’esmentat viatge, va dir que “Catalunya i València no són germanes, sinó que són una mateixa cosa”.

Una obra que ens mostra una pinzellada del nacionalisme valencià abans de Joan Fuster, d’un moviment polític valencià que abans de la guerra de 1936 treballava per uns Països Catalans units alhora que respectuosos amb la seva diversitat d’entitats polítiques i territorials.

Entrevista a en Francesc Bitlloch i Carbó, mestre de la Bressola, al “Celobert”

2010-01-09T03:04:00.000-08:00

Aquesta entrevista que vaig realitzar a en Francesc Bitlloch i Carbó fou publicada a la secció de “Blanencs a fora vila” de la revista “Celobert” de Blanes (novembre 2006, nº41). Cal tenir en compte, doncs, que fou feta fa més de tres anys i que alguna de les dades que hi apareixen poden haver quedat obsoletes. Per conèixer l’actualitat de la Bressola, entreu al seu lloc web: ( http://www.bressola.cat/ ).

Aquest mes parlarem amb en Francesc Bitlloch (Blanes, 1946), un blanenc que de jove va marxar de la nostra vila i que fa uns anys dirigeix una escola Bressola de Perpinyà. Després de passar uns anys a l’Estat francès tot formant-se i fent d’animador socio-cultural, es va instal·lar amb la dona i els fills a Montoriol (el Rosselló), un poble de la Catalunya del Nord. A més de la passió per la seva feina a la Bressola, a en Francesc també li agrada passejar per la muntanya i gaudir de la música (ara participa en l’entitat coral Associació Solstici Catalunya Nord).

Es pot dir que avui en dia el català és una llengua en perill d’extinció a la Catalunya del Nord?

Totes les llengües petites estan en perill d’extinció. Les que no tenen estat propi encara més. I les que viuen en un estat que els és bel·ligerant, encara més. A Catalunya del Nord, la prohibició i la bel·ligerància de l’estat fa més de tres-cents anys que dura.

Quina és la llengua que fan servir els infants de la Bressola a l’hora de l’esbarjo, al pati de l’escola?

La nostra mainada sap el francès per immersió familiar, social, televisiva, i aprèn el català per immersió escolar. Però un grup empra la llengua de la majoria. I la llengua que coneix millor. I amb aquestes condicions la llengua de la minoria o la que pretenem reintroduir no tindria gaire espai, en l’àmbit col·loquial i espontani, que és el pati. Però aquí s’ha pensat que no podíem renunciar a la utilització col·loquial del català, entre d’altres raons, per eficàcia immersiva.
Hem d’aconseguir que el català sigui no només una llengua “de comprensió” (el grau de comprensió de la nostra mainada és enorme, fins i tot literari), sinó que esdevingui una llengua en la qual la mainada s’expressi amb naturalitat en situació d’espontaneïtat. I ara estem treballant amb aquest objectiu.

Hi ha famílies immigrades, d’origen no català, que també portin els infants a la Bressola?

Al començament, els nostres alumnes eren exclusivament fills de, diguem-ne, militants per la llengua. També venien i vénen encara, els néts d’aquells avis que havien deixat de parlar en català als seus fills després de la Segona Guerra Mundial. Aquests fills, que ara són pares, l’han sentit parlar tota la vida però no l’han parlat mai i volen que els seus fills l’aprenguin. Actualment, la majoria dels 600 mainatges de les nostres escoles no tenen cap lligam familiar amb el català. Vénen perquè el projete pedagògic els interessa i perquè la Catalunya del Sud té ara una gran força d’atracció, i la gent s’adona que econòmicament val més començar a mirar cap al Sud que continuar emmirallant-se en un París massa llunyà en tots els sentits.

Quin percentatge d’infants de la Catalunya Nord estan escolaritzats a la Bressola?

Si sumes els alumnes de totes les nostres escoles catalanes i hi afegeixes la mainada que passa per les fileres dites bilingües de l’anomenada “Educació Nacional”, tot plegat fa un 1% de la població escolar de Catalunya del Nord. Avui, a totes les nostres escoles hi ha llista d’espera. A la meua, la de Perpinyà, el nombre d’alumnes que hem de refusar cada any és igual o superior al dels que podem acceptar. La majoria de vegades és per manca de locals i per manca de finançament dels llocs de treball.

Quantes “bressoles” hi ha obertes ara mateix? A quins pobles?

Doncs actualment hem arribat a set escoles i un establiment secundari que aquí es diu “col·legi”. Tenim una escola en projecte per al curs vinent. Tot això representa més de sis-cents alumnes. Dues escoles a Perpinyà, una a Prada de Conflent, una al Soler, una a Sant Esteve del Monestir, una altra a Nyils, i la darrera nascuda a Càldegues, a la Cerdanya, on s’accepta mainada del Nord, però també de Puigcerdà i rodalies.

Quina és la procedència geogràfica del professorat de la Bressola?

Aquest és l’altre gran problema que tenim plantejat, ja que ens cal gent formada com a mestre i en català, i d’això aquí no n’hi ha gaire. Sovint hem de demanar candidats dels altres països catalans. Ara s’ha creat un centre de formació en comú amb els bretons, bascos i occitans que tenen el mateix problema que nosaltres i s’han establert acords de formació amb la Universitat de Girona, amb la qual treballem ja fa temps. La majoria dels nostres mestres no són de Catalunya del Nord.

Quins nivells de l’educació ateny la Bressola?

“Maternal” (parvulari), primària i una part de la secundària. Ara ens falten aquells tres anys de “liceu” que correspondria al vostre batxillerat per tancar tot el currículum, ja que a la Universitat de Perpinyà es poden fer estudis de català fins al doctorat.

Com definiríeu l’actitud de l’Estat francès i les seves administracions envers la Bressola i l’ensenyament en català?

L’actitud de l’Estat francès cap a l’ensenyament en català és d’oposició frontal. És una actitud que ve de molt lluny. De vegades és el ministre, de vegades l’inspector, de vegades qualsevol funcionari, però sempre hi ha algú per posar bastons a les rodes. L’Estat francès ha conreat una mentalitat en la que no hi ha cabuda per a la qüestió de les llengües. L’Estat francès és segurament un dels més retrògrads i sectaris d’Europa en aquest tema. L’existència de les nostres escoles és fruit d’una tossuderia i de l’ajuda dels que a poc a poc hi han anat creient, ja que al començament era considerat inviable i utòpic.

Considereu suficient l'ajut institucional que rep la Bressola per part de les institucions de la resta dels Països Catalans?

Els governs successius de la Generalitat [del Principat] han ajudat la Bressola de manera creixent. Actualment l’ajut és important i institucionalitzat. També hi ha ajudes d’ajuntaments que es fan socis de la Bressola i dels Amics de la Bressola. Actualment hi deu haver uns dos-cents municipis del Nord i del Sud que són socis de l’entitat (el de Blanes, per exemple!). Darrerament s’han pogut signar convenis amb entitats importants com el Barça o l’USAP (l’equip de rugbi de Perpinyà) o d’altres que aviat es faran públics.

Per a un contacte directe amb l’associació Bressola: secretaria@bressola.cat

Per a un contacte personal: francesc.bitlloch@bressola.cat

Barça: 110 anys d’Història, 110 anys de Catalanisme

2009-12-28T07:39:00.000-08:00

En un número de fa relativament poc temps del diari “El 9 Esportiu de Catalunya” (diumenge 29 de novembre de 2009, nº2867), coincidint amb el 110 aniversari del nostre Barça, hi varen aparèixer dues notícies relacionades amb el procés engegat pel president del club, Joan Laporta, de recatalanització de l’entitat. En una d’aquestes notícies el diari es feia ressò de les declaracions del president de la penya barcelonista de Madrid: “A nosaltres, el fet de barrejar esport i política ens està perjudicant molt”. D’altra banda, Ferran Soriano, antic membre d’una de les juntes directives presidides per Joan Laporta, “considera que és “arriscat” i no gaire “bona idea” situar el club “a favor d’una determinada opció política””. Segons el diari “El 9”, Soriano pensa que “és complicat distingir la línia que separa el que és fer país amb fer política”.

Les declaracions d’aquestes dues persones de l’entorn blaugrana, el president de la penya barcelonista de Madrid i Ferran Soriano, no deixen de situar-se, tot i que matisadament i sense massa estridències, en la línia de crítica a Joan Laporta encetada per la premsa cavernícola espanyola, amb la col·laboració dels diaris amb seu a Barcelona escrits en llengua hispana, per haver portat, retornat, al cap i a la fi, al Barça en la defensa dels drets de la Nació Catalana. Un dels grans arguments que sostenen els que critiquen el posicionament públic de Laporta és que no s’ha de barrejar esport i política, per una banda, i que el president del F.C. Barcelona no pot fer pública la seva ideologia per no ofendre els socis que pensen diferent d’ell. Suposo que els que diuen això no deuen voler recordar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol, assassinat pels franquistes el 1936 que, a més de presidir el F.C. Barcelona, era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol. De moment, Joan Laporta no ha arribat, ni de bon tros, a posicionar-se políticament de forma tan nítida com Josep Sunyol (que popularitzà el cívic lema “esport i ciutadania”), però ja ha rebut moltíssima més pressió mediàtica que la que degué arribar a tenir mai el president assassinat.

Constatem també com des de l’espanyolisme mediàtic contínuament es recorda que no s’ha de barrejar mai esport i política, però casualment ningú no ha badat boca quan a la Comunitat Autònoma d’Euskadi els tres partits nacional-espanyolistes (PSOE, PP i UpyD) han votat a favor que la selecció espanyola de futbol jugui partits en territori d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, una de les “barreges” més flagrants entre esport i política que recordo. Evidentment tampoc no criticaren l’onada de nacionalisme espanyol que provocà la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa 2008.

Però el que cou més són les crítiques a la recatalanització del club que provenen de persones que (almenys suposadament) són del Barça. Aquestes crítiques són fruit de la ignorància, de la mala fe o fins i tot d’un odi pregon a la història del Barça, i per extensió a la de Catalunya. Per això, recomano a tots aquells que desconeguin la història del club que llegeixin la tesi doctoral del doctor en antropologia Jordi Salvador, “Futbol, metàfora d’una guerra freda. Un estudi antropològic del Barça”. La tesi demostra de forma irrefutable com el F.C. Barcelona es va integrar des de pràcticament el seu naixement al moviment nacionalista català, un moviment polític, evidentment, però també social, cívic i cultural. Aquesta tesi és en xarxa (http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0920105-140926/index_an.html ), i es pot trobar també en forma de llibre amb el mateix títol (Editorial Proa, 2005).

Entre d’altres coses, diu Jordi Salvador (pàg. 75), quan parla de la creació el 1910 de l’actual escut, que “L’adopció de la Creu de Sant Jordi era tot un senyal de continuïtat amb el corrent catalanista de l’època, que va prendre la icona de sant Jordi com un dels seus símbols principals” tal com ho feren entitats catalanistes (el Centre Excursionista de Catalunya el 1890), institucions culturals (l’Institut d’Estudis Catalans el 1907) i polítiques catalanes (la Mancomunitat de Catalunya i més endavant la Generalitat). El 1918 el Barça s’adherí a la demanda d’autonomia per a Catalunya feta pels ajuntaments del Principat, mentre que el 1919 participà en els actes de reivindicació nacional catalana de l’11 de Setembre (pàg. 76). “Els dirigents del Barça d’aleshores fan una política social que sintonitza perfectament amb àmplies capes de la població catalanista”. Així, el F.C. Barcelona va donar suport a altres entitats sorgides del teixit associatiu catalanista (pàg. 77).

El 1925, en plena dictadura anticatalana de Primo de Rivera, els 14.000 afeccionats del Barça que omplenaven el camp del carrer de la Indústria durant un partit del club blaugrana xiularen unànimement la interpretació de l’himne d’Espanya. De resultes d’això el camp fou tancat sis mesos i el president Joan Gàmper es va haver d’exiliar. Qui vulgui conèixer amb detall aquest incident pot consultar l’obra de referència de Josep Maria Roig Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1992).

Gràcies a l’obra del professor Lluís Duran “Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana” (Afers, 1997) sabem que el Barça era soci protector d’una de les entitats catalanistes més actives, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (pàg. 60), i als anys 30 participà, al costat d’associacions inequívocament catalanistes i independentistes com Palestra, el CADCI i Estat Català, en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll el 1933 (pàg. 323-325).

Molts anys després, el 1977, tal com ho recull Jordi Salvador a la seva tesi (pàgs. 110 i 111), el jugador del Barça Johann Cruyff fou entrevistat a la revista “Arreu”. L’entrevistador preguntà a Cruyff: “T’estimaries més que el Barcelona no tingués la representativitat que li han donat els seus seguidors durant el Franquisme i perdés la càrrega extraesportiva que els fets demostren que dificulta la marxa esportiva?”. Cruyff contestà el següent, tot captant el sentiment de l’afició blaugrana: “Aquesta representativitat és una part consubstancial del Barcelona, sense la qual el club seria una altra cosa.”

El que sí que demostren els fets és que el Barça té una inequívoca trajectòria catalanista, d’implicació amb la defensa de la Nació Catalana. El catalanisme és el moviment reivindicatiu que ha configurat la identitat del club. Des de l’accés a la presidència del Barça de Joan Laporta el club no ha fet una altra cosa que continuar aquesta història, aquesta tradició de reivindicació nacional, una història i una tradició que, des de les juntes que dirigiren el Barça des dels anys 80 fins el 2003, es varen mirar d’aigualir. Qualsevol cosa que no sigui aquesta “barreja” d’esport i política que ha fet gran el nostre estimat club representa una deslleialtat als orígens, a la identitat i a tota la història del F.C. Barcelona.

“La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera

2009-12-19T04:44:00.001-08:00

Molt interessant el darrer llibre de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor, “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera (2009).

Gràcies a aquesta obra podem comprovar com l’ús de la barretina era d’allò més comú entre diversos sectors socials del Principat de Catalunya fins a finals del segle XIX. El professor Anguera recorda que aquest tradicional capell català donà nom a una revolta popular que va tenir lloc al Principat entre els anys 1687 i 1688, la dels “barretines”, revoltats anomenats així perquè tots duien barretina. L’autor posa molts altres exemples del seu ús popular generalitzat, com el fet que les autoritats republicanes franceses autoritzaren l’obertura d’una fàbrica de barretines el 1790 a Prats de Molló (Vallespir). Així, l’any 1860, a la Garrotxa era emprada per “capellans, senyors rurals i pagesos”.

La barretina fou símbol polític emprat per republicans catalans el segle XIX, i els absolutistes la varen voler imposar a Reus el 1825, per oposar-se a la catxutxa, símbol liberal.

Tanmateix, segons Pere Anguera, la mitificació de la barretina com a símbol català s’esdevingué a partir de la campanya colonial del Marroc de 1859-1860. Els soldats del cos expedicionari català que fou enviat al nord d’Àfrica anaven cofats amb la característica barretina. Els voluntaris catalans que lluitaren per l’exèrcit espanyol a Cuba el 1869 també en duien. Entremig, el 1865, el llorejat poeta mossèn Cinto Verdaguer es presentà a Barcelona per recollir el premi obtingut en els Jocs Florals portant barretina.

Aleshores, a finals del darrer terç del segle XIX la barretina ja havia adquirit la dimensió de símbol de catalanitat, i fou amb l’extensió del catalanisme polític a finals del segle XIX que es convertí en icona catalanista. És per reforçar aquesta idea que l’autor cita tot d’exemples del seu ús per part dels catalanistes els darrers anys del segle XIX i principis del XX, precisament quan ja no era emprada com a peça de roba d’ús quotidià a la major part del Principat de Catalunya.

El professor Anguera ha fet servir a l’hora de realitzar aquesta obra, a més de diversos llibres on apareixen exemples de l’ús de la barretina, premsa catalana (en bona part catalanista), tant barcelonina com de la resta del territori català de l’època en què esdevingué símbol del catalanisme. El fet que moltes d’aquestes publicacions es puguin trobar en línia representa un gran avenç per als investigadors d’aquesta època de la nostra història.

Ens trobem davant d’una obra molt recomanable, ben escrita, fàcil de llegir i curta (potser es fa massa curta!), només 61 pàgines. Un altre apassionant Episodi de la Història catalana.

Conferència sobre Manuel de Pedrolo a Blanes

2009-12-12T03:05:00.000-08:00

Fa pocs dies, a la Taverna de N’Esteve ( http://www.latavernadesteve.blogspot.com/ ) de Blanes, vaig assabentar-me del fet que la Casa del Poble de la nostra vila acolliria una conferència organitzada per la delegació de la Selva Marítima d’Òmnium Cultural sobre l’escriptor Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra 1918 – Barcelona 1990). L’acte es va dur a terme el passat dijous 10 de desembre a les 8 del vespre, amb la col·laboració de la Fundació Manuel de Pedrolo ( http://www.fundaciopedrolo.cat/ ).

La notícia de la organització d’aquest acte a Blanes em va sorprendre agradablement. Volia conèixer més coses sobre aquest escriptor, el nom del qual li deu sonar a moltíssima gent. Tanmateix, llur obra i compromís social i nacional el coneixen ben pocs catalans i catalanes. Jo mateix no en sabia gaire res fins fa relativament poc temps. Havia llegit a l’institut, com milers i milers de catalans entre els anys 70 i 90 del segle passat, el “Mecanoscrit del segon origen”, obra cabdal de la ciència ficció en llengua catalana, lectura obligatòria a secundària durant ben bé un parell de dècades. També havia llegit d’ell, com a lectura obligatòria de segon de BUP a l’institut Sa Palomera, a principis dels 90, “El premi literari i altres coses”. Tenia referències també de la seva activitat com a articulista des dels temps de la transició fins a la seva mort, articles que denunciaven, ahir com avui, la subordinació nacional a què viuen sotmesos els Països Catalans, així com el procés de substitució lingüística que ha viscut el nostre poble des de fa 300 anys fins ara, concebut i aplicat des d’Espanya. Sabia que el grup de música Mesclat ( http://www.mesclat.cat/ ), per al seu disc “Cròniques colonials” (2008), s’havia inspirat en el llibre de Manuel de Pedrolo del mateix títol de 1982, recull d’articles escrits per l’autor al diari “Avui”. Tal com diuen Mesclat en el llibret del seu disc, articles posteriors de l’autor foren aplegats en un sol volum el 1988, anomenat “Cròniques d’una ocupació”. Els dos llibres han estat units en un de sol, “Cròniques”, per Edicions El Jonc ( http://www.eljonc.com/ ). Però a part d’això, malauradament, no en sabia res més, d’en Manuel de Pedrolo, ni havia llegit cap més obra seva. La conferència em va servir per assabentar-me de molts altres aspectes de l’obra i la lluita per la llengua i el país endegada pel gran escriptor de la Segarra.

Els conferenciants foren Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, i Josep Poveda, director de la Fundació Manuel de Pedrolo, i l’acte fou presentat per Salvador Roca. Després del passi d’un audiovisual sobre l’autor, els dos conferenciants destacaren el fet que Pedrolo conreà, en ple franquisme, gairebé tots els gèneres literaris. Conreà la novel·la negra, que en aquells anys tenia molt de públic, la ciència-ficció (amb el “Mecanoscrit del segon origen” al capdavant, novel·la que, segons l’autor, havia tingut tant d’èxit que havia arribat a tapar la resta de la seva obra), la traducció de grans autors de la literatura francesa i anglesa, el teatre (acostant a la llengua catalana les noves tendències del teatre europeu). Tot plegat, per guanyar el màxim nombre de lectors per a la llengua catalana en uns gèneres (sobretot la novel·la negra i la ciència ficció) que aleshores tenien molts adeptes. I tot això amb una constant lluita contra la castradora censura franquista, que provocà que moltes obres seves no fossin publicades en el moment de ser escrites.

El compromís de Pedrolo amb la llengua, la cultura i la nació catalanes, així com la denúncia de les injustícies socials, foren, segons Adelais de Pedrolo i Josep Poveda, els eixos sobre els quals girà l’obra literària de l’escriptor segarrenc. Això, i sobretot el seu independentisme declarat quan molt poca gent se’n reivindicava, el convertiren, durant la transició i els anys 80, en un artista incòmode, allunyat de l’elit cultural, i marginat pels mitjans de comunicació. El seu compromís amb la nostra llengua era màxim, arribant fins al punt que quan se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va cedir els diners que guanyava l’autor amb la obtenció del guardó a la nounada Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llur compromís amb la llengua catalana i amb l’independentisme militant, com ja hem dit, féu que s’allunyés de l’elit cultural del moment. Criticava aquells escriptors que havien guanyat prestigi escrivint en català i que després es passaren al castellà, sobretot els que escrivien als diaris en castellà del nostre país. La seva actitud amb els mitjans de comunicació fou també combativa. Parlava sempre i en qualsevol avinentesa en català. Adoptava aquesta actitud per posar en evidència la situació d’opressió lingüística i nacional que vivia el nostre poble. I si escrivia era per canviar la realitat, social, lingüística i nacional dels Països Catalans. De fet, ell mateix havia dit que, professionalment, no sabria fer res més a part d’escriure.

Pedrolo fou un lluitador per la llengua en moments crítics pel seu ús social, quan no gaudia de cap mena d’oficialitat, ans al contrari, quan era perseguit. Va mantenir viva la flama de la llengua a través de la seva literatura durant la foscor de la Dictadura. A més, era un independentista de pedra picada. Una de les frases que em va sobtar quan la vaig veure a la sala on es desenvolupà la conferència d’abans d’ahir, i amb la qual hi estic d’acord, com a mínim aplicada als anys 80, és la següent:

“Catalunya, un cos malalt [...], té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”.

Altrament, cal afegir que Manuel de Pedrolo fou un escriptor l’obra del qual té un abast universal. Segons Josep Poveda, la magnitud i la qualitat de llur obra el converteixen en un dels més grans escriptors de la literatura catalana del segle XX.

Per a molta més informació sobre la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo, el web de la Fundació Manuel de Pedrolo:

http://www.fundaciopedrolo.cat/

50è aniversari de Rafael Dalmau Editor, molt més que una editorial

2009-12-01T09:05:00.000-08:00

En aquest país hi ha moltes coses que són més que allò que són estrictament. El fet que la Nació Catalana no estigui constituïda en estat independent fa que hi hagi una sèrie d’institucions, d’entitats, d’iniciatives investigadores particulars i fins i tot d’empreses que han d’exercir tasques de suplència cultural i nacional en els seus respectius camps. El finançament d’aquestes iniciatives culturals, en la majoria de casos és, evidentment, molt dificultós. Diuen que a manca d’una selecció nacional catalana, el Barça en fa les funcions. Per això és “més que un club”. L’Orfeó Català durant més de mig segle va ésser molt més que una simple entitat de cant coral i es convertí en una institució que, mitjançant la música nostrada, representava nacionalment Catalunya cada vegada que sortia de terres catalanes i dins del país mateix.

Semblantment hi ha una editorial catalana que durant mig segle just ha estat molt més que una empresa mitjançant la qual una família s’ha guanyat la vida. Rafael Dalmau Editor fou l’estel que il·luminà el camí de molts historiadors catalans durant la llarga fosca del franquisme. Aquesta editorial, que va néixer el 18 d’octubre de 1959, ha fet que desenes de llibres sobre la història, la geografia i la cultura popular catalanes veiessin la llum en un context econòmic i polític que no és precisament favorable (ni en el passat ni tampoc en el present) a la vertebració d’un mercat editorial normal en llengua catalana, equiparable a qualsevol cultura europea de dimensions semblants.

Rafael Dalmau Editor, doncs, mai no ha renunciat a publicar obres sobre temes relatius a diversos aspectes de la història i el patrimoni cultural de la nostra nació, com tampoc no s’ha plantejat pas (ni pensar-hi!), d’emprar una altra llengua que no sigui la catalana.

L’ànima i pare de l’editorial, Rafael Dalmau i Ferreres, va néixer el 1904 a Barcelona. De ben jove s’afeccionà a l’excursionisme (disciplina esportiva la història de la qual ha estat un dels eixos editorials dels Dalmau-Català) i milità a l’independentisme, tant a les files de la Unió Catalanista (de la qual en fou secretari general) com a la organització Nosaltres Sols! (fou fundador de la publicació del mateix nom) encapçalada per Daniel Cardona. El 1935 fundà les Edicions Mediterrània, que només varen poder publicar un llibre, “Pilsudski”, sobre l’heroi de la independència polonesa, i que havia d’ésser el primer títol d’una col·lecció, la Biblioteca Nou Estel, dedicada als herois dels pobles alliberats d’Europa.

Després de lluitar a la guerra de 1936-1939, s’exilià. Passà pels camps de concentració del Barcarès i de Sant Cebrià, al Rosselló, fins que finalment va poder tornar. Obrí una llibreria i engegà, juntament amb els Biosca-Jover, l’Editorial Dalmau-Jover, que succeïa a les Edicions Mediterrània. Això era el 1945, any de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i de la derrota de l’Alemanya nazi i del Japó imperialista. De ben segur que aquell fou un any curull d’esperances per als catalanistes, molts dels quals pensaven que les potències aliades farien caure el règim de Franco i s’aconseguiria la independència de Catalunya. Recordem la xarxa d’espies i resistents catalans del Front Nacional de Catalunya que treballaren per als aliats durant la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu que, un cop acabada la guerra, Catalunya podria esdevenir un estat independent. Res més lluny de la realitat.

Bona part de la resistència catalana, aquells anys negres del primer franquisme, va haver de maldar en la clandestinitat per mantenir la llengua, la cultura i l’esperit de la Nació Catalana. En Rafael Dalmau i Ferreres fou un d’aquests patriotes anònims.

Així, el 18 d’octubre de 1959 en Rafael Dalmau inicià un nou projecte editorial, de caire familiar, Rafael Dalmau Editor, amb l’inestimable ajut de la seva filla, Maria Carme Dalmau i Dalmau. L’any 1960 la novella editorial inicià una col·lecció que, quaranta-nou anys després, ha esdevingut mítica per a qualsevol amant de la nostra història nacional: els Episodis de la Història. Aquesta col·lecció havia estat gestada per en Rafael Dalmau abans de la maleïda guerra de 1936-1939 quan, amb les Edicions Mediterrània, havia volgut engegar una col·lecció que havia de dir-se Episodis Nacionals de Catalunya. Els Episodis de la Història són uns llibres de petit format que, com el seu nom indica, versen sobre diversos moments de la nostra història, sobretot des que Catalunya és Catalunya, escrits per historiadors de prestigi de la historiografia catalana. Fins avui se n’han publicat 353. L’activitat resistent de l’editorial arribà fins i tot als símbols. L’emblema de l’empresa era (i és) un estel blanc de cinc puntes que guia des del cel un vaixell en alta mar, que tenia com a precedent el símbol de l’esmentada anteriorment Biblioteca Nou Estel de les Edicions Mediterrània d’abans de la guerra. Aquest astre no podia ser res més que l’estel de la senyera estelada. Aquest fet el posa en relleu el malaguanyat Joan Crexell en la seva obra “Origen de la bandera estelada” (pàgs. 131 i 132), la tercera edició del qual ha anat a càrrec precisament de Rafael Dalmau Editor (2008).

L’editorial s’ha especialitzat, amb les respectives col·leccions, en els castells catalans (a través de l’historiador i fotògraf Pere Català i Roca, gendre d’en Rafael Dalmau, marit de la seva filla Maria Carme), l’excursionisme (al qual havia estat tan vinculat l’editor), les herbes remeieres i la seva vinculació amb la cultura popular catalana, la història militar (els quatre volums de la “Història Militar de Catalunya” d’en Francesc Xavier Hernàndez), la història industrial, els castellers i diferents aspectes de la cultura popular catalana, entre d’altres temàtiques.

Per commemorar cinquanta anys d’estudi i divulgació, en definitiva, de dignificació de la nostra història, es va organitzar una exposició sobre Rafael Dalmau Editor (al Museu d’Història de Catalunya, del 6 al 25 d’octubre d’aquest 2009), comissariada per Enric Pujol, professor d’Història de la UAB i especialista en historiografia catalana d’època contemporània. L’exposició fou inaugurada pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, i el 18 d’octubre, data dels 50 anys, dia per dia, de l’editorial, actuà la coral Nova Euterpe, per celebrar l’aniversari.

Avui, l’editorial és dirigida pel nét d’en Rafael Dalmau, en Rafael Català i Dalmau, tercera generació d’editors de la família, el qual segueix el camí de feina ben feta i estimació pel nostre país i la seva gent obert pel seu avi, en uns temps difícils per a la família, després del traspàs en poc temps d’en Pere Català i Roca i de la seva filla, l’Anna Català i Dalmau.

Des de La Renaixensa espero que Rafael Dalmau Editor continuï la seva mai prou ben considerada tasca com a mínim 50 anys més, seguint amb la publicació de noves i rigoroses obres sobre el llegat cultural que ens van deixar els nostres avantpassats.

Per molts anys!

Per a més informació sobre l’editorial i els diversos llibres que ha publicat vegeu: http://www.rafaeldalmaueditor.cat/

Record d’en Feliu Matamala, llum i guia de patriotes

2009-11-24T09:11:00.000-08:00

Ahir dilluns es va morir en Feliu Matamala i Teixidor, l’home de Les Voltes, per mi la llibreria de referència de les comarques gironines. Quan encara tenia 96 anys, aquest mateix 2009, després d’haver lluitat per la nostra cultura durant tota la llarga nit del franquisme i els trenta anys de democràcia vigilada que representa l’actual restauració borbònica, segons una entrevista per al diari “El Punt”, en Feliu Matamala afirmava amb tota rotunditat i clarividència que el que li cal a la nostra nació és la independència.

En Feliu Matamala va néixer a Amer (la Selva) el 21 de setembre de 1912. Començada la guerra, el 1936 va ser detingut en el bàndol republicà dominat pels anarquistes simplement per ser militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Això el portà a passar-se al bàndol franquista, a lluitar en el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat, format únicament de catalans. Un exemple més de com la repressió de la FAI en territori republicà va empènyer a molts catalans, que, en d’altres circumstàncies, mai de la vida haurien donat suport a l’alçament franquista, a passar-se al bàndol dels militars revoltats. El fet de combatre al costat de requetès i falangistes no fou per a ell una experiència agradable. “Per mi, que pertanyia al sector més progressista del catolicisme, allò va ser un cop molt fort”, afirmà en Feliu Matamala en una entrevista al “El Punt” el 1982 que avui recordava el mateix diari.

Acabada la guerra engegà l’empresa Stein, que serví d’aixopluc per a les activitats de resistència cultural catalanista. En una de les reunions, en què participà un altre gran patriota, en Josep Espar Ticó, es gestà la idea de la creació d’una llibreria a Girona pensada per a la difusió del llibre en català. El maig de 1963, doncs, es va constituir una societat limitada la qual, de bon principi, tenia 43 socis, i que donà lloc a la llibreria Les Voltes ( http://www.lesvoltes.cat/ ), que es troba a la Casa Carles, propietat del bisbat de Girona, al costat de l’edifici on hi ha l’Ajuntament de Girona, sota les característiques voltes, a la plaça del Vi. Es donà el cas que quan es demanà a les autoritats de Madrid el registre de Les Voltes fou denegat com “Incurso en la orden de 20-5-1940 No podran ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”.

Les Voltes fou la primera llibreria gironina en posar una parada de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi. Una altra de les iniciatives patriòtiques que fa temps que es porta a terme des de la llibreria Les Voltes és l’emissió d’un Carnet de Nacionalitat Catalana.

Tornant a en Feliu Matamala, a més de la llibreria, a finals dels anys 60 del segle passat inicià a Girona la campanya “En català, si us plau”. Ell mateix es va fer un estri que podia pujar cinc o sis metres, que li servia per enganxar els adhesius de la campanya en aquells establiments que no respectaven la llengua del país. Els anys 70 fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit en el qual encara ara militava.

Per agrair-li tots els anys en defensa del país i de la llengua i la cultura catalanes, el 7 de juny de 2008 es celebrà un acte al Punt de Trobada de la Rambla de Girona, organitzat pels Amics del Museu d’Art i el Gremi de Llibreters de Girona, en homenatge seu. Darrerament, també va rebre el premi Ciutadania de l’Ajuntament de Girona, per la seva incansable trajectòria d’activisme cultural. Com a colofó a tots aquests homenatges, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Ara que en Feliu Matamala ja no hi és, el futur de la llibreria Les Voltes penja d’un fil. El propietari del local, el bisbat de Girona, sempre ha tingut uns altres plans per l’edifici. Tanmateix, esperem que el bisbat es mostri sensible amb la llengua i la cultura catalanes i garanteixi la continuïtat d’una llibreria que estimen els gironins i molts catalans que hem tingut la sort de conèixer-la.

En Feliu Matamala ha deixat aquest món, de ben segur que d’allò més esperançat pel futur dels Països Catalans, en un moment en què els referèndums locals per la Independència que començaran aquest proper 13 de desembre sembla que obren un nou camí per a l’alliberament de la nostra nació.

Jo encara el recordaré a la seva estimada llibreria del centre de Girona, lúcid i amable, tot un senyor, com un dia que ens preguntà a un amic meu i a mi si ja teníem el Carnet de Nacionalitat Catalana, per ell una eina d’allò més útil per a l’alliberament nacional.

Maldem tots plegats per fer-nos dignes del capteniment que un veritable patriota com en Feliu Matamala esperaria de nosaltres.

Per un espai català de comunicació. Suport a la ILP d’Acció Cultural del País Valencià

2009-11-14T09:02:00.000-08:00

L’extensió de la Televisió Digital Terrestre (TDT) arreu del territori de la Nació Catalana ha significat una important reducció del percentatge de televisió en català que poden sintonitzar els ciutadans dels Països Catalans. L’Estat espanyol, a més, en el seu afany secular per minoritzar i fer desaparèixer la llengua catalana, evidentment, des de fa dècades juga també la carta de la televisió com a eina d’espanyolització lingüística del poble català. En això, la dreta i l’esquerra espanyola sempre han estat d’acord. Els anys vuitanta, el PSOE va dificultar al màxim al govern de la Generalitat del Principat la creació d’una televisió pública catalana i en català. Avui, el govern de la Generalitat valenciana del PP (amb el silenci còmplice del PSOE) tanca els repetidors que han permès sintonitzar TV3 al País Valencià.

Efectivament, el govern de Francisco Camps no s’ha estat de res a l’hora de prohibir la recepció per part de centenars de milers de valencians dels canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A la dècada dels vuitanta la determinació de la gent d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), mitjançant la instal·lació de tretze repetidors, va permetre que TV3 i el Canal 33, aleshores els dos únics canals de televisió pública del Principat, es poguessin rebre entre el Sénia i el Segura. Però el 2007 el govern del PP valencià va començar a tancar repetidors, de manera que la recepció de TV3, 33, etc... a diverses comarques del sud del País Valencià ja no és possible.

D’altra banda, des de febrer de 2009 l’agència de freqüències francesa ha tallat l’emissió dels canals del Principat a la Catalunya del Nord en TDT; ara només es pot sintonitzar per analògic, però el 2010 arribarà l’apagada analògica a l’Estat francès.

A les Illes Balears la situació no és gaire millor. Des del 31 de maig de 2009, “Televisió de Catalunya substitueix a les Balears les emissions digitals de TV3 per les del canal TV3CAT, nom del que fins uns mesos abans havia estat el canal internacional de la cadena. A través de TV3CAT, els telespectadors no tenen accés a documentals, ni films ni sèries de producció externa” (“El Temps”, 15 setembre 2009, pàg. 19).

Davant d’aquesta greu situació, ACPV va proposar-se de tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en defensa de la lliure percepció de les televisions catalanes arreu del territori nacional, per sobre de fronteres autonòmiques i estatals. S’han de recollir 500.000 signatures perquè la ILP es pugui debatre al Congrés dels Diputats espanyol. El termini acaba el proper 24 de març de 2010. De manera que manquen uns quatre mesos i mig per acabar de recollir el mig milió de signatures. El projecte de llei redactat per ACPV té com a objectiu que les emissions de ràdio i televisió en llengua catalana (com en llengua basca i gallega) dels diferents territoris es puguin rebre lliurement en d’altres territoris de la mateixa llengua, d’acord amb la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. L’aprovació d’aquesta llei comportaria que, segons el mercat únic que promou la Unió Europea i l’esmentada Carta Europea, les emissions en català de les televions del Principat, el País Valencià i les Illes serien possibles també a la Catalunya sota administració francesa.

El triomf d’aquesta ILP significaria el primer gran pas cap al somiat espai de comunicació de tots els Països Catalans que tant anhelem. La unificació en un sol mercat televisiu i radiofònic dels 13 o 14 milions d’habitants dels Països Catalans faria augmentar les possibilitats de negoci a moltes empreses que volen treballar en llengua catalana. És a dir, la llengua catalana seria un molt bon negoci. I potser això faria que un grup privat volgués engegar una gran televisió en català per a tots els Països Catalans...

De moment això només és un somni, però els somnis només es converteixen en realitats si lluitem per aconseguir-los. I el primer pas és aconseguir mig milió de signatures per la ILP.

I com ho hem de fer per recollir signatures per la ILP?

Transcric el què en diu la revista “El Temps” en el seu número del 15 de setembre de 2009:
“La captació de signatures, però, requereix una passa prèvia: esdevenir-ne fedatari. Qui pot ser-ho? Qualsevol ciutadà de l’estat espanyol [per tant, pot signar qualsevol persona que tingui DNI espanyol] que òmpliga la declaració jurada emesa per l’organització [...], un full [cerqueu-lo a http://www.acpv.cat/, on el podreu imprimir] que haurà d’enviar, emplenat i acompanyat d’una fotocòpia del seu document d’identitat, a l’oficina central de la campanya, situada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12, 46001, València). A fi d’esvair dubtes, l’organització facilita –amb els fulls de signatures- un manual pràctic a cada fedatari. Les diverses entitats col·laboradores –associacions, partits polítics, sindicats...- també posaran a l’abast de qui vulga actuar com a fedatari tot el material escaient. Per a més informació, accediu a http://www.televisiosensefronteres.cat/, on trobareu tots els detalls de la campanya en qüestió, o adreceu-vos a fedataris@acpv.cat”.

Des de La Renaixensa animo i encoratjo a tothom a fer-se fedatari per recollir les signatures que ens calen per fer un pas de gegant, importantíssim, en la veritable normalització de la llengua catalana. Jo ja me n’he fet i fa una setmana que estic recollint signatures, perquè fer-se fedatari no costa res; de ben segur que tots coneixem molta gent que signaria gustosament per la nostra llengua. I aquí citaré “l’eximpli” de la mata de jonc d’en Ramon Muntaner, un dels pares de la Nació Catalana i de la llengua catalana com a llengua de cultura universal:

“La mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”.

Si anem units, tots plegats, catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, tard o d’hora aconseguirem l’anhelada Llibertat.

350 aniversari del Tractat dels Pirineus. Correllengua a Perpinyà, 7 de novembre de 2009

2009-11-09T08:58:00.001-08:00

Per cloure el Correllengua de cada any, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) convoca una manifestació a Perpinyà la primera setmana de novembre. Enguany la manifestació ha coincidit, dia per dia, amb el 350 aniversari del Tractat dels Pirineus, que es va signar a l’illa dels Faisans (País Basc) el 7 de novembre de 1659, acord al qual varen arribar Espanya i França per partir en dos trossos el Principat de Catalunya, un dels quals, el del nord, passaria a dependre de la monarquia francesa i deixaria de formar part de l’Estat català, essent-ne prohibida la llengua catalana i anorreat el sistema institucional propi.

Per això, varen acudir a Perpinyà centenars de catalans de tota la nació (la presència valenciana fou molt important), uns 5000 segons la organització i 1500 segons la policia francesa. Personalment, la meva opinió és que els manifestants devíem ésser uns 2500, de totes formes més del doble de la gent que hi vàrem anar l’any passat. Hi havia representació de diversos moviments polítics dels Països Catalans, la més nombrosa, segurament, la de l’Esquerra Independentista, però també hi havia força membres de les joventuts de CDC, gent d’ERC, Reagrupament i Unitat Catalana, partit de la Catalunya del Nord. Com hem dit, hi havia força gent vinguda del País Valencià, una part dels quals portaven una pancarta demanant la lliure recepció dels canals públics de televisió del Principat (TV3, Canal 33, 3/24, 300/Súper 3) al sud de la nació.

Tres independentistes blanencs ens vàrem desplaçar també a la capital del nord català en aquella data assenyalada. Després d’arribar a Perpinyà ens acostàrem a la plaça de Catalunya, on començaria la manifestació, que va transcórrer des de les quatre de la tarda i fins a les sis, aproximadament, pels carrers del centre de la ciutat. Els manifestants, mentrestant, vam poder gaudir de la música de dos intèrprets de música tradicional catalana, amb la coixinera o sac de gemecs i el flabiol i el tamborí. La manifestació va acabar al Castellet, per la part del casc antic de la ciutat. Allí, gent de la Catalunya del Nord se’ns adreçà als manifestants vinguts arreu de la nació. Hervé Pi denuncià l’ocupació francesa, es referí al procés d’autodeterminació començat a Arenys de Munt, atacà durament la repressió contra el català al País Valencià i es pronuncià en contra de la línia de Molt Alta Tensió que afectarà les comarques del Nord del Principat. Allí mateix, una coral dirigida pel blanenc instal·lat a la Catalunya del Nord i professor de la Bressola, en Francesc Bitlloch, interpretà els himnes nacionals Els Segadors i La Balanguera. Uns dolçainers interpretaren també La Muixeranga.

Mentre esperàvem l’inici de la Marxa de Torxes vàrem anar a donar una volta pel centre de Perpinyà. Al carrer que desemboca al Castellet des del casc antic vàrem visitar una botiga, anomenada Xot, que venia samarretes de tema català, molt divertides, moltes de les quals fent referència al burro català.

La Marxa de Torxes va començar a tres quarts de vuit, i tots els que hi vàrem participar ens dirigírem fins el lloc on finalitzava, la Casa de la Música de Perpinyà, també anomenada l’Arsenal, la mateixa sala de concerts on es va fer el de l’any passat. Allí vàrem estar força estona fent cua per comprar les entrades pel concert, sota una freda tramuntanada que ens va deixar força glaçats.

El concert començava a les nou, i nosaltres no vàrem poder entrar fins a un quart de deu, de manera que ens perdérem el començament de l’actuació de la mítica banda de música tradicional valenciana Al Tall. Tanmateix, vàrem ser a temps de poder escoltar cançons com “La Muixeranga”, “El Cant de Maulets” i “Tio Canya”, molt aplaudides. El concert d’Al Tall fou, definitivament, simbòlic. Sentir cançons com les esmentades, d’arrel tradicional valenciana, en aquelles terres septentrionals de la nació va ser tot un símbol de la unitat dels Països Catalans, a desgrat d’ocupacions i d’atacs a la nostra llengua i la nostra cultura. En aquest sentit, assenyalar la presència a la Casa de la Música de gent d’Acció Cultural del País Valencià, informant els assistents al concert de la Iniciativa Legislativa Popular que pretén possibilitar la recepció de TV3 al País Valencià.

La següent actuació fou la de Ralph Dumas & The Primaveras, oferint una eclèctica barreja de música de cobla (hi havia una cobla de la Catalunya del Nord al damunt de l’escenari) i música moderna. Entre d’altres cançons vàrem escoltar curioses versions com ara la de l’himne nacional Els Segadors, Muntanyes del Canigó o fins i tot la d’una cançó de Michael Jackson, entre d’altres.

Finalment, Allioli Clash, hip-hop de gent de Pirat’s Sound Sistema i d’un grup occità que va fer ballar a tothom fins a les dues de la matinada i que va posar fi a la jornada de reivindicació cultural i nacional.

La Setmana Tràgica. Reflexions de Josep Benet sobre catalanisme i obrerisme

2009-11-02T08:40:00.000-08:00

Una versió reduïda d’aquest article fou publicada a “Celobert” Blanes (nº71, agost 2009) i “Celobert” Malgrat (nº21, juliol 2009).

Enguany s’esdevé el centenari de la Setmana Tràgica, una setmana de violència generalitzada a Barcelona i arreu del Principat de Catalunya, que molts historiadors han considerat una mena de preludi de la Guerra de 1936-1939.

El 26 de juliol de 1909 es convocà una vaga general convertida de seguida en revolta popular. Els dies de revolta foren anomenats poc després “setmana sagnant”, “setmana de juliol” o “setmana gloriosa”, noms diversos amb els quals fou batejada la Setmana Tràgica pels diferents sectors socials i ideològics de la societat catalana de l’època.

El detonant del conflicte fou la movilització de milers de reservistes casats i amb fills (la majoria, potser punitivament, catalans), obligats per l’exèrcit espanyol a anar a lluitar a la guerra colonial del Marroc. L’11 de juliol de 1909 es varen començar a embarcar reservistes catalans al port de Barcelona. Al Principat de Catalunya ben poques eren les persones o col·lectius favorables a aquesta guerra colonial. Aquells dies el poble sortí al carrer, principalment a Barcelona, proferint el crit de “A baix la guerra!”. Eren les dones les qui, principalment, encapçalaven aquestes manifestacions en què es cridava contra el govern espanyol de Maura, contra la policia i contra el marquès de Comillas (amb interessos econòmics al Marroc colonial espanyol) i el comte de Güell, favorables a la guerra.

Tot seguit la premsa d’esquerres inicià una campanya periodística contra la guerra i l’enviament de catalans a un conflicte bèl·lic injust i llunyà. Els lerrouxistes (amb el diari “El Progreso”), anarquistes, socialistes (encapçalats per “La Internacional”), catalanistes republicans (amb el diari “El Poble Català” al capdavant) i catalanistes radicals (representats pel combatiu setmanari “Metralla”, clausurat immediatament per les autoritats després de la revolta) donaren suport al moviment antibel·licista.

Els anarcosindicalistes aconseguiren arrossegar els antimilitaristes cap a una vaga general que convocaren per al dilluns 26 de juliol. La vaga fou seguida massivament a Barcelona i pràcticament arreu del Principat, i era ben vista per la gran majoria del poble català.

Des del Govern Civil de Barcelona, evidentment, les coses no es veien pas de la mateixa manera. En la Junta d’autoritats del Govern Civil s’imposà el criteri del Capità General, Luis de Santiago, i del President interí de l’Audiència, Elpidio Abril (contra la opinió del governador civil Ossorio y Gallardo), que pretenien acabar per la força amb la vaga general. D’aquesta manera, es declarà l’estat de guerra a Barcelona i l’exèrcit espanyol sortí al carrer a reprimir el moviment obrer.

D’altra banda, la vaga anà prenent durant el dia 26 un caràcter d’insurrecció imprevist. Ja hi havia els primers intercanvis de trets entre els vaguistes i la Guardia Civil. Així, la Comissió de vaga de Barcelona intentà de canalitzar el moviment vers la proclamació de la República, però la majoria de dirigents republicans no van voler involucrar-s’hi. Els republicans lerrouxistes adduïren que el seu cap, Alejandro Lerroux, era a Sud-Amèrica, i que no podrien prendre cap decisió sense ell. Els dirigents republicans nacionalistes, que formaven part de l’ampli moviment catalanista de la Solidaritat Catalana, esquivaren també el compromís amb la insurrecció, abandonant així els militants de base del seu moviment que ja eren lluitant a les barricades, però sense cap mena de direcció. El moviment vaguista, indefectiblement, s’anava convertint en una immensa bullanga, una gran explosió d’ira popular sense cap mena d’objectiu polític definit.

El moviment popular havia desbordat la Comissió de vaga. El poble es va apoderar dels carrers, aixecà barricades, s’enfrontà a les tropes, i atacà edificis religiosos. Efectivament, es cremaren esglésies i convents, es desenterraren cadàvers dels cementiris d’algunes comunitats religioses i s’assassinaren tres capellans, en un context de misèria, injustícies socials i d’imposició de l’educació religiosa a moltíssimes famílies que volien però no els deixaven educar els seus fills en escoles laiques.

La revolta, però, no es va estendre a la resta dels Països Catalans, i encara menys a Espanya. El ministre espanyol La Cierva, per evitar que la insurrecció arribés a la resta de l’Estat, afirmà que es tractava d’una revolta “separatista” catalana.

L’arribada de més tropes de l’exèrcit espanyol a Catalunya féu que el 2 d’agost s’haguessin acabat els combats als carrers. El balanç oficial de víctimes dels enfrontaments fou de tres soldats i uns setanta-cinc insurrectes morts.

Ara, tot just havia de començar una duríssima i desmesurada repressió d’aquells que havien participat en la insurrecció o hi havien donat suport polític. Una repressió a la qual hi va donar suport la burgesia barcelonina. Cal remarcar l’existència de veus contràries a la repressió, les d’intel·lectuals catalanistes com ara la del poeta Joan Maragall, que intentà bastir ponts de concòrdia entre els diversos sectors socials enfrontats en una Catalunya que havia quedat commocionada per la violència d’aquells dies.

La repressió es materialitzà en la suspensió de molts periòdics d’esquerres, el tancament d’ateneus obrers i escoles laiques i l’execució de cinc penes de mort.

El cinema català s’acostà fa més de trenta anys als fets de la Setmana Tràgica a través de “La ciutat cremada” (1976), l’excel·lent pel·lícula del director Antoni Ribas que incomprensiblement Televisió de Catalunya no ha emès en cap dels seus canals amb motiu de l’esmentat centenari.

Un llibre de referència en la historiografia catalana sobre aquests esdeveniments és “Maragall i la Setmana Tràgica”, de Josep Benet (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1963, reeditat el 2009 per Edicions 62), el qual explica els fets que ocorregueren a la Barcelona de 1909 i com el poeta catalanista Joan Maragall va mirar de bastir ponts de diàleg i comprensió entre la venjativa burgesia i la classe obrera catalana. Endemés, Benet fa unes interessants reflexions sobre el primer catalanisme polític i l’obrerisme, recordant que en aquells primers anys del segle XX el catalanisme i l’obrerisme “es batien aferrissadament contra l’Estat”. A continuació reproduïré uns interessants fragments del llibre (pàgs. 15 i 16 de l’edició de 1963):

“Tots dos moviments, obrerisme i catalanisme, eren essencialment revolucionaris. El moviment obrerista ho era de paraules i d’intenció; el catalanista ho era també –bé que alguns sectors s’abstinguessin de dir-ho i de reconèixer-ho-, car la doctrina catalanista no podia triomfar sense que, alhora, fos canviada profundament l’estructura de l’Estat espanyol, i un canvi semblant equivalia a una autèntica revolució. Tanmateix, els dos moviments populars, en aquella època, eren impotents –per raons que ací no és el lloc d’escatir- per a fer la revolució; però amb llur doctrina i amb llur propaganda engendraven energies revolucionàries, com n’engendrava també, el carlisme.

>>El catalanisme era essencialment revolucionari –repetim-, com ho és tot moviment nacionalista reivindicatiu, i el catalanisme era nacionalista, bé que no sempre els seus capdavanters volguessin emprar aquesta denominació, per raons de tàctica. Aquest caràcter essencialment revolucionari del catalanisme ha estat massa oblidat pels qui tracten de la història d’aquest moviment, i aquest oblit potser explica que resultin incomprensibles alguns episodis de la història catalana moderna.

>>Altrament, el fet que el catalanisme –en gran part format per la classe mitjana- fos dirigit, ultra per la intel·lectualitat, per una part de la burgesia, no contradiu les anteriors afirmacions. Arreu, en els inicis, els moviments nacionalistes han estat menats per la burgesia, i, tanmateix, han representat moviments revolucionaris progressius. Al Principat, però, aquest fenomen fou condicionat per un fet nou: quan el catalanisme entrà de ple en el combat polític, a la darreria del segle XIX, la burgesia catalana es trobava al començament de la davallada; ja no era la classe social que arriscava béns i vides, com a mitjan vuit-cents –per exemple, els anys 1854 i 1868-, en defensa de la llibertati i del progrés. Al contrari, es convertia en una classe conservadora, temorosa de perdre les posicions econòmiques adquirides i esverada davant l’empenta de la nova classe proletària. Per això la burgesia catalana del 1901 era incapaç de fer la revolució, i representà, de fet, un fre a l’activitat dels seus dirigents nacionalistes. Resumint: podríem dir que el plantejament polític del nacionalisme català sofria un retard de cinquanta anys respecte a gairebé tots els altres nacionalismes europeus. Catalunya, ni socialment ni políticament, no havia tingut el seu 1848.”

Com a conseqüència d’aquest retard i del caràcter dretà de la Lliga Regionalista (seguint a Josep Benet), el catalanisme en el seu conjunt fou percebut com a retrògrad per la major part de la classe obrera els primers anys del segle XX. L’esquerra nacionalista catalana havia aparegut massa tard, després de la irrupció d’Alejandro Lerroux a l’escena política catalana, el qual, amb els seus incendiaris i pseudo-revolucionaris discursos sabé atreure’s molt bona part del proletariat català. Tanmateix, l’aparició dels nacionalistes d’esquerra catalans aplegats al voltant de la redacció del diari “El Poble Català” va poder servir per a sembrar la llavor d’una futura esquerra veritablement catalana.

La lectura de les primeres pàgines d’aquesta obra clàssica de Josep Benet és aclaridora de molts aspectes de la política catalana de principis del segle XX i de les dificultats que va tenir el catalanisme per a convertir-se en dominant al Principat la dècada de 1930.

Els exèrcits de Catalunya

2009-10-27T09:36:00.001-07:00

Francesc Xavier Hernàndez, conjuntament amb Francesc Riart, ha publicat una obra rigorosa d’història militar catalana, “Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments, organització” (Rafael Dalmau Editor, 2007). Després dels quatre volums de la també rigorosa alhora que divulgativa “Història militar de Catalunya” (Rafael Dalmau Editor), aquest autor s’ha centrat ara en els darrers dos anys de la Guerra de Successió a Catalunya.

El professor Hernàndez no es limita només a historiar els fets militars que altres historiadors abans ja havien treballat, sinó que ens detalla quin era l’armament utilitzat pel nou de trinca i professionalitzat Exèrcit Català format a corre-cuita l’any 1713 després de la marxa dels exèrcits aliats austriacistes arran del Tractat d’Utrecht, el seu equipament, formes de combat, organització militar, simbologia utilitzada (banderes), logística i fortificacions de la Barcelona de l’època. Un dels aspectes que criden més l’atenció del llibre és la constatació del caràcter multiètnic de l’Exèrcit Català, donat que havia acollit els soldats de diverses nacionalitats que no s’havien embarcat cap els seus països el 1713. Tanmateix, l’element ètnic que predominava era el català.

Gràcies al llibre, doncs, podem seguir el procés de formació de l’Exèrcit Català després que la Junta de Braços (el Parlament del Principat) decidís la no-rendició al Borbó el juliol de 1713. És evident que la formació d’un exèrcit reglat, modern, era possible només en un país amb estructures estatals. L’existència d’un parlament i la capacitat de formació d’un exèrcit, dos elements bàsics per considerar com a estat un territori determinat.

L’autor posa en relleu la tradició militar d’arrel autodefensiva i la cultura generalitzada d’ús d’armes dels catalans de l’època. En aquest sentit no m’he pogut estar de transcriure aquestes línies (pàg. 85) del llibre que expliquen perfectament aquesta idea: “Els catalans disposaven d’armes i sabien fer-les servir, i en el seu imaginari la possessió, el maneig i l’ostentació d’armes era un símbol sagrat que els identificava com a persones lliures en un poble sobirà”.

Com a historiador he de dir que estic completament d’acord amb la crítica de l’autor a les patums que han dominat el món universitari català, en aquest cas en l’àmbit historiogràfic, que han menyspreat i desencoratjat la recerca sobre història militar catalana, entre d’altres temes d’estudi. Segons l’autor, aquesta escola historiogràfica marxista catalana ha estat tutelada per certs sectors polítics (tornant a citar l’autor) “que van dictar temes, prioritats i ritmes” (pàg. 20). Per aquesta escola “Els temes militars eren considerats propis de l’èpica romàntica o de la ideologia militarista i per tant no rellevants, sempre conseqüència i mai causa, i per tant sense el suficient prestigi acadèmic. Aquesta realitat fàctica se sumava a la derrota catalana de la Guerra Civil que havia provocat en l’imaginari català un rebuig a tot allò referit a casuístiques militars, que alhora era producte d’una imposició en tant que el nacionalisme espanyol propiciava l’oblit sobre els conflictius aspectes militars de la història de Catalunya. Qualsevol que s’interessés per les variables militars d’un context històric podia ser titllat de militarista o fins i tot de feixista” (pàg. 19).

En tot cas, aquesta és una obra de referència per al coneixement d’un conflicte bèl·lic el desenllaç del qual propicià la pèrdua de l’Estat català, que des d’aleshores encara no hem tornat a recuperar.

Maçanet de Cabrenys: un poble a la ratlla d’una frontera artificial. Apunts per a la seva història militar fins a 1675

2009-10-17T05:38:00.000-07:00

Els rastres que la història ha deixat a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) han esdevingut testimonis petris, exemples silenciosos del passat de Catalunya, en un indret que la diplomàcia i els canons de països estrangers (França i Espanya) van convertir, fa tres segles i mig, en terra d’una frontera artificial, postissa.

Maçanet de Cabrenys, com gairebé tots els pobles i viles de la Catalunya naixent, fa mil anys, era una vila emmurallada. Un recinte fortificat, la força, protegia el clos on hi havia el castell (on hi vivia el senyor de Maçanet i llur família), l’església parroquial i les cases dels seus habitants.

A més del castell de Maçanet (descrit gairebé pedra per pedra per l’estudiós maçanetenc Pere Roura i Sabà al programa de la festa major d’estiu de Maçanet de 2002), en el terme també hi havia altres castells, com el de Falcó, el de Grillera, el de Cornell, el castell o força de la Masó, el Palau del Pi (aquests dos darrers eren pròpiament masos fortificats) i el castell de Cabrera.

Aquest darrer castell, el de Cabrera, encimbellat en un veritable niu d’àligues, la roca de Cabrera, situada a 850 metres d’alçada, ja fou pres i destruït per l’exèrcit francès el 1288, en el marc de les guerres que enfrontaven la monarquia catalano-aragonesa i la francesa a les darreries del segle XIII. El creixement del poble va fer que entre 1390 i 1410 es fortifiqués també el barri de la Borriana.

En època moderna Maçanet i aquesta part del país foren l’escenari de continuats enfrontaments bèl·lics. Es té constància que al 1570 l’antic hospital de Maçanet, situat al carrer Borriana, era destruït per acció de guerra, segurament en el marc de les guerres de religió franceses. Tanmateix, el geni de la nostra gent també s’havia d’esmerçar en bastir construccions de caire civil, per a les necessitats de transport quotidianes, com el pont de Can Saguer, proper al mas d’aquest nom i que veiem en una de les fotos que il·lustren l’article.

Fou en època moderna quan Catalunya va patir cruelment la circumstància geogràfica de viure encaixonada entre dues potències imperialistes, França i Espanya. L’any 1640 els catalans del Principat es revoltaven contra Espanya, farts d’abusos per part de les tropes hispàniques allotjades al país. Els francesos, durant aquesta contesa, l’any 1653, saquejaren l’església de Sant Briç del poble de Tapis (terme de Maçanet) i en cremaren els llibres d’òbits. La mateixa sort va córrer el poble de Maçanet, incendiat i saquejat. Així ho conta Geroni de Real a la seva Crònica (citat per Pere Roura):

“Mana lo baro de Sabach posar foch a Massanet i cremar-lo i se cremaren de les tres parts les dues de les cases”.

El resultat de la conflagració fou la segregació dels comtats del nord amb capital a Perpinyà (la segona ciutat més important del Principat, just després de Barcelona) i la seva annexió a França, això si, amb la connivència d’Espanya. Els catalans del nord, que no s’havien resignat a formar part de la Corona Francesa, es revoltaren contra els ocupants. Aquest conflicte ha estat magistralment novel·lat per Joan Soler i Amigó a la seva obra “Rebels a tramuntana” (Columna, 2003), on també apareix el setge de Maçanet, del qual en parlarem tot seguit.

Els rebels nord-catalans, els angelets, amb l’ajut dels miquelets, tropes irregulars catalanes, van mantenir la seva revolta contra els francesos fins ben entrada la dècada de 1670. Aquells anys Maçanet era plaça forta de miquelets, una cinquantena de catalans del terç de la ciutat de Barcelona, comandats pel capità Josep Boneu. A finals de juliol de 1675 una columna de 1500 homes de l’exèrcit francès dirigida pel general Le Bret atacà i posà setge a Maçanet. El capità Boneu, segons Pere Roura, “es defensà aferrissadament pam a pam pels carrers i finalment es féu fort a l’església, on els francesos enderrocaren part d’un contrafort”. La batalla acabà amb la rendició i posterior saqueig i crema de Maçanet.

Amb un passeig pel centre històric i els voltants de Maçanet de Cabrenys, vila en la qual encara romanen restes de la poliorcètica de l’època, n’hi ha prou per copsar com en època moderna, segles de continuats enfrontaments dels catalans amb França i Espanya, es va haver de modelar l’entorn més immediat en funció de les necessitats defensives. Muralles, espitlleres, torres de defensa, valls o fossats al voltant dels murs, i altres construccions d’autodefensa eren vitals per a la supervivència dels nostres avantpassats. Aquests elements defensius han gairebé desaparegut en molts pobles i ciutats del país. El creixement demogràfic i urbanístic (però també la manca de sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic autòcton) n’és responsable.

Tanmateix, hem d’evitar que la memòria d’aquest passat convuls, que el record de l’intent de destrucció de la Nació Catalana que s’esdevingué entre 1640 i 1714 per part de França i Espanya, s’esvaeixi. Hi ha molta gent interessada en la desmemòria nacional dels catalans. Són els mateixos que ara i avui volen una Catalunya provinciana, decadent, subordinada, “multicultural” (en comptes de catalana), i de parla castellana, bastida sobre les cendres de la nostra cultura mil·lenària. El nostre coneixement de la cultura, història, territori i patrimoni catalans els deixa sense arguments.

Imatges de Maçanet de Cabrenys:

1- Portella del cementiri
2- Portella del molí
3- Portal de la ribera
4- Pont de Can Saguer
5- Església de Sant Briç, al poble de Tapis
6- Espitlleres vistes des de sota, des dels valls. A dalt hi ha el carrer de les Dòmines
7- Una vista de Maçanet

Bibliografia

Hernàndez, Francesc Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Roura i Sabà, Pere “Maçanet de Cabrenys. Història i natura”, autoeditat, Figueres, 1999
Roura i Sabà, Pere “Els castells”, al programa de la festa major d‘estiu de Maçanet de Cabrenys, 2002

Correllengua 2009 Blanes per Acció Cultural es Viver

2009-10-10T00:56:00.001-07:00

Són temps difícils per la llengua, tal com dirien els Mesclat en la seva cançó “Revolta permanent”. És per això que de l’associacionisme català n’ha sorgit la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), que cada any organitza el Correllengua arreu dels Països Catalans, conjuntament amb Acció Cultural del País Valencià al sud del país i Obra Cultural Balear a ses Illes. El Correllengua és una iniciativa que pretén dur al carrer i normalitzar la llengua catalana, de forma lúdica i, a voltes, didàctica, mitjançant activitats participatives de tota mena. Una multitud d’altres associacions, aquestes més petites i de caire local, són les que fan possible l’arribada del Correllengua a tots els racons de la nació. Recordem que el lema d’enguany del Correllengua és “Llengua, cultura i llibertat”.

Una d’aquestes entitats és Acció Cultural es Viver que, per tercer any consecutiu, organitza el Correllengua a Blanes. El passat dissabte 26 de setembre fou el dia triat per portar el Correllengua a la nostra vila. Les activitats varen començar a les cinc de la tarda a la Plaça dels Dies Feiners, indret on es varen desenvolupar la major part de les activitats que es feren aquella tarda. Mentrestant, i durant tota la tarda, es podia fer intercanvi de llibres en català a la paradeta que tenia la gent des Viver.

A les cinc, doncs, va començar un espectacle d’animació per a infants, a càrrec de Santi Ortiz. Un bon nombre de criatures, acompanyades dels seus pares i mares, s’aplegaren a la plaça per divertir-se amb els jocs i cançons del músic. Acabada l’actuació començà una xocolatada popular que féu les delícies de petits i grans.

Tot seguit, passades les sis, arribà la Colla de Bastoners de Sant Celoni que, amb els seus balls, marcà l’inici de la cercavila, que sortí en direcció cap el carrer Ample. Obria la comitiva la pancarta amb el lema “Un poble, una llengua”, seguida d’un parell de cap-grossos, el gegant, els bastoners i els infants de l’Esbart Joaquim Ruyra. La comitiva, en manifestació, tombà carrer de Raval avall, girà per la Muralla i al capdavall del carrer enfilà el passeig de Dintre per tornar a la Plaça dels Dies Feiners.

Un cop allí, i després de la lectura del manifest del Correllengua d’enguany per part d’un membre des Viver, la mainada de l’Esbart féu alguns dels seus balls fins que arribà l’hora de começar l’actuació d’en Pere de les Cabres, un trio olotí de música tradicional i popular catalana. El concert, que acabà cap a les nou del vespre, va servir per cloure una altra jornada de militància per la llengua catalana.

Tanmateix, el Correllengua continuarà unes setmanes més, fins el 7 de novembre, dia en què, com cada any, es tancarà a Perpinyà. Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus, pel qual les comarques del nord del Principat de Catalunya foren annexades a la corona francesa. Des de La Renaixensa animo a tothom a acudir a Perpinyà a donar suport en aquell 7 de novembre els nostres compatriotes del nord dels Pirineus, que lluiten per la nostra llengua i la nostra nació en un entorn molt més difícil que no pas nosaltres.

Marxa de Torxes per la Independència de Blanes (10 de setembre de 2009)

2009-10-03T03:35:00.000-07:00

El passat 10 de setembre Acció Cultural es Viver tornà a organitzar, com cada any, la Marxa de Torxes de Blanes, en el marc de la campanya nacional Marxes de Torxes per la Independència (http://www.marxadetorxes.cat/). La Marxa sortí de davant de l’Ajuntament de Blanes, a dos quarts de dotze de la nit, al passeig de Dintre per culminar al cim de Sa Palomera, on s’havia de canviar, per dos dies, la bandera nacional catalana que hi oneja tot l’any, per una de catalana amb estel, que simbolitza la llarga lluita del poble català per la seva llibertat. L’acte és un homenatge a aquesta bandera de cultura i llibertat i a tots aquells catalans que s’han sacrificat per la Nació Catalana des dels seus orígens fins a avui, en especial a aquells que han mort per la seva Llibertat, des de Pau Claris (1586-1641) fins a Guillem Agulló, passant pel general Josep Moragues (1669-1715), Francesc Macià i Ambert “Bac de Roda” (S XVII-1713) o Jaume Compte (1897-1934), a més de milers d’altres màrtirs anònims.

Una vuitantena de blanencs sortiren amb llurs atxes enceses, en direcció a Sa Palomera, acompanyats per l’estelada que havia d’onejar al màstil que hi ha a la roca i pel cant de la versió antiga de l’himne nacional “Els Segadors”. Un cop davant del monument al president màrtir Lluís Companys, assassinat el 1940 pels nacionalistes espanyols precisament per ser president de Catalunya, un grup de músics interpretà els himnes dels Països Catalans, “Els Segadors” i “La Muixeranga”, davant d’una estelada gegantina desplegada des de l’edifici contigu al monument.

Allí es reprengué la Marxa vers el cim de Sa Palomera on, entre el cant espontani de “Els Segadors” i el foc de les torxes, s’hissà l’estelada catalana, que onejà lliure, majestuosa, agitada pel vent que venia de mar. Durant dos dies les estelades de Sa Palomera i de davant del monument a Lluís Companys dignificaren la nostra vila, tot marcant el camí que el nostre poble ha de trescar per assolir l’alliberament, així com la justícia social, i el millorament econòmic i cultural de tots els ciutadans i ciutadanes catalans.

Fotografies d'Elisabet Gispert i gentilesa de "Celobert".

“Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista”

2009-09-24T08:55:00.000-07:00

La Comissió del Centenari de l’Estelada (http://www.estelada.cat/) ha tingut l’encert de publicar un llibre amb desenes d’imatges relacionades amb la història de la bandera estelada i el moviment independentista català, des dels seus orígens fa més de cent anys fins avui.

El llibre porta per títol “Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista” (2009) i ha estat editat per CIM Edicions, amb la col·laboració del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Reeixida.

Toni Strubell és l’autor del pròleg del llibre, el qual s’obre amb una “Breu història del moviment independentista català”. Després d’aquesta introducció històrica comença un llarg apartat que porta per títol “Un segle de grafismes i imatges amb l’estelada”, en el qual hi podrem admirar desenes, centenars d’imatges, moltes de les quals, de ben segur, inèdites fins ara.

Hi podem trobar, entre moltes d’altres, una imatge d’una portada de 1903 del diari catalanista “La Renaixensa”, amb el penó de la Unió Catalanista; una portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” de 1905, d’homenatge a la República de Cuba; les primeres estelades al Centre Catalanista de Santiago de Cuba (1905) i al taller artístic Els Negres, de Barcelona (1906); les imatges d’un díptic editat per la Unió Catalanista que representa el renaixement de la Nació Catalana, dibuixat per Josep Triadó (1915); segells commemoratius amb l’estelada de suport a la Societat de Nacions (1919); portades de “La Tralla” (1923); una fotografia amb la gent del Centre Nacionalista Català de Nova York, amb una estelada (1923); bons de l’Emprèstit Pau Claris (1925); una portada (1930) de la revista “Ressorgiment” de Buenos Aires, dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol; portades del periòdic “Nosaltres Sols!” (1931); fotografies d’ajuntaments catalans presidits per l’estelada el 6 d’octubre de 1934; una fotografia de la vetlla dels cadàvers dels germans Badia (1936); fotografies d’estelades durant la Guerra dels Tres Anys (1936-1939); una fotografia d’una desfilada el 1945 a l’Havana (Cuba) presidida per l’estelada catalana i la bandera cubana; fotografies d’estelades en manifestacions i imatges de cartells electorals dels anys 70, 80 i 90; i una fotografia a dues pàgines de la cloenda de la manifestació dels “Deu-mil catalans a Brussel·les” (http://www.deumil.cat/) el 9 de març de 2009.

A continuació trobem una nota biogràfica sobre “Vicenç Albert Ballester, padrí de l’estelada” (1872-1938), a càrrec de Joan Muray, marmessor de la documentació personal i política de V.-A. Ballester i Camps.

Tot seguit hi ha un recordatori dels ajuntaments que penjaren l’estelada l’11 de Setembre de 2008, dels cent cims dels Països Catalans i del món que foren coronats amb una estelada en el marc del projecte “Cent anys, cent cims” i de les activitats organitzades per la Comissió del Centenari de l’Estelada entre 2008 i 2009.

Una obra imprescindible per a qualsevol persona interessada en la història de l’estelada i de l’independentisme català.

Les mentides dels contraris a la Independència

2009-09-18T12:38:00.000-07:00

Després del referèndum d’Arenys de Munt els més recalcitrants espanyolistes així com els contraris a la independència de Catalunya més moderats han començat a atacar amb pseudo-arguments l’acte democràtic que aquella consulta representà, així com a qüestionar el fet que en un referèndum el SÍ a la independència fós majoritari.

Els mitjans de comunicació espanyols (diaris com “El Mundo”, “ABC”, “La Razón”, o televisions com Intereconomía) no s’han estat de recórrer directament a l’insult. Han titllat el referèndum de “bufonada” o “payasada”. Pel que fa a aquests, ja se sap que d’allà on no n’hi ha no en raja. D’aquesta gent tampoc no se’n poden esperar raonaments gaire més complexos i evolucionats. Són “cetmes” transfigurats en “periodistes”.

Una mica més complexos són els “arguments” d’aquella gent d’aquí que, des d’un suposat “seny” i “moderació” ens volen fer creure que, tot i que siguem més que abans, els independentistes i els que votaríem SÍ a la independència en un referèndum som quatre gats.

En aquest sentit, vull parlar d’un article d’Antonio Franco publicat a “El Periódico” titulat “Després d’Arenys, una altra consulta”. Després de dir, potser per no semblar massa anti-independentista, “que ningú rigui de la consulta d’Arenys de Munt”, en Franco ens etziba que “el suport oficiós a la independència és similar al suport que hi van obtenir tant a les últimes eleccions municipals com a les autonòmiques els partits sobiranistes, incloent-hi, és clar, Convergència”. Primera mentida. Que jo sàpiga, el suport “oficiós” (fent servir el llenguatge d’en Franco) a la independència de Catalunya en el referèndum d’Arenys de Munt va ser d’un 96%. No crec que el percentatge de vots obtinguts pels partits que donen suport a la sobirania de Catalunya a Arenys de Munt a les darreres eleccions autonòmiques o municipals fos proper a aquest escandalós 96% del referèndum del 13 de setembre, llevat que el senyor Franco vulgui comptabilitzar com a “no” totes les persones que no van anar a votar, cosa que no es fa a cap votació de cap país normal.

N’Antonio Franco diu també que enfront dels que van votar SÍ a la independència, “els que no estan per la secessió, que n’hi ha, ja que a les generals del 2008 la força més votada va ser el PSC, diumenge simplement es van abstenir de participar en la festa dels veïns independentistes”. Segona mentida. El senyor Franco assegura, com si ell mateix habités a la ment de tots els arenyencs que no van anar a votar, que si no ho varen fer és perquè, tots, TOTS, no volen la independència de Catalunya. A més, ens recorda que a les eleccions espanyoles de 2008 la força més votada fou el PSC, com si tots els votants del PSC, com si fossin robots, en un suposat referèndum per la independència haguessin de votar en bloc que NO. No deu voler recordar el senyor Franco que recents estudis demoscòpics afirmen que una molt important minoria de votants del PSC votaria SÍ a la independència de Catalunya, si aquest referèndum es produís. Ni tampoc deu voler recordar que significats personatges propers al PSC es declaren independentistes, i alguns d’ells darrerament s’han adherit al Reagrupament de Joan Carretero.

D’altra banda, n’Antonio Franco, amb aquest raonament, vé a dir, com si fós clarivident, que segur que TOTHOM que no va anar a votar a Arenys de Munt l’altre dia no vol la independència de Catalunya. Un “raonament” molt semblant, gairebé idèntic, als que oferia el PP quan hi havia les famoses manifestacions contra la guerra d’Iraq. Per rebatre el fet incontestable que eren centenars de milers els ciutadans que s’havien manifestat per la pau a Iraq, ells apel·laven al fet que hi havia moltíssima més gent que s’havia quedat a casa, com si els únics contraris a la guerra d’Iraq fossin els manifestants. Membres del PSC, com Joan Ferran, el 2007 van fer servir el mateix “raonament” per mirar de desacreditar la manifestació independentista de l’1 de desembre de 2007.

N’Antonio Franco torna a carregar contra el referèndum, i ara diu que “Es va pronunciar l’equivalent al 41% del cens, molt per sota del 70% que va anar a votar a les generals i inferior fins i tot al discret 56% de la ratificació de l’Estatut. [...] La meitat d’Arenys de Munt no va estar pel tema”. Més demagògia. Molt més que la meitat d’Arenys de Munt no va estar tampoc pel tema d’anar a votar la Constitució Europea ni les eleccions europees, però d’això, en Franco no en diu pas res, és clar. Tampoc no té en compte el fet que el referèndum no era vinculant. Si no era vinculant i hi va anar a votar un 41% del cens, quanta gent hauria sortit de casa si aquell dia s’hagués decidit de debò i immediatament la llibertat de la nostra nació? Tampoc no té en compte que el referèndum el va haver d’organitzar una entitat particular, el MAPA, en el Centre Moral, una altra associació del poble en els seus locals, perquè l’Audiència de Barcelona prohibí que se n’encarregués l’Ajuntament, ni el fet que només es va poder habilitar un sol col·legi electoral, fet que provocà que hi haguessin cues tot el dia per poder votar. No, això tampoc no vol dir res, oi, senyor Franco? Ni el fet que la Falange Española fes la feina bruta de l’Estat espanyol, intentant posar la por al cos dels arenyencs perquè no anessin a votar.

El que realment cou al senyor Franco és que el resultat fós d’un 96% favorable a la independència. Si el resultat hagués estat ben diferent el seu discurs seria tot un altre. Això no vol dir que hàgim de ser ingenus i pensem que el 96% dels arenyencs, en un referèndum d’independència de debò, ara mateix, votarien que SÍ. Però és un resultat molt indicatiu. Potser avui, els que votaríem SÍ ja som el 50% al Principat. Per això hem de treballar cada dia per fer augmentar la base social de la gent que vol la Llibertat de la nostra Nació, una Llibertat que volem per al millorament social, econòmic i cultural de tots els seus habitants, tant els que votarien SÍ com els que votarien NO. I hem de ser conscients que els atacs que rebrem dels que ens són contraris, paral·lelament al nostre creixement, també seran cada vegada més durs i freqüents. Per això hem d’estar preparats per rebatre tots els seus presumptes arguments amb veritables raons que desmuntin les seves fal·làcies. Si ho sabem fer segur que triomfarem.

Barcelona i Arenys de Munt, setembre 2009. Un primer pas cap a la Llibertat

2009-09-14T09:30:00.001-07:00

La Diada Nacional d’enguany pot representar l’inici d’una nova esperança per a la nostra nació. El poble català s’està organitzant des de la base, donant una lliçó de coratge i patriotisme als partits polítics catalans. Les plataformes i associacions independentistes, representants del creixent sobiranisme sociològic, són la punta de llança de la lluita per la llibertat de la Nació Catalana. L’associacionisme independentista té clar quins són els horitzons que ha d’atènyer el poble català i quin camí hem de fressar tots plegats per a assolir-los.

Això ho vàrem poder veure a Barcelona l’11 de Setembre, Diada Nacional, i el diumenge 13 de setembre a Arenys de Munt, en el referèndum per la independència de Catalunya organitzat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació.

Abans, el dia 10 al matí, vam poder veure una gran bandera nacional presidint, majestuosa, el Roc de Frausa, al massís de les Salines, a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Fa anys que una colla de patriotes de Maçanet la posen al cim de la serra de les Salines l’11 de Setembre de cada any per commemorar la pèrdua de la llibertat nacional dels catalans l’any 1714.

El dia 10 a la nit, a les 23:30 hores davant l’Ajuntament de Blanes, començà la Marxa de Torxes per la Independència, organitzada per Acció Cultural es Viver. Però d’això ja en parlarem en un altre article.

Es respirava un aire diferent al d’altres anys aquesta Diada Nacional a Barcelona. Optimisme (del de debò) en el destí de la nostra nació i confiança en nosaltres mateixos com a executors de l’obtenció de la nostra pròpia llibertat eren els dos estats d’ànim que es flairaven en l’ambient d’aquell dia assolellat.

Després de la visita a la Fira d’Entitats dels Països Catalans de l’Arc de Triomf i al Fossar de les Moreres (el fossat on s’hi colgaren les restes dels herois catalans de fa 300 anys), vàrem participar de la manifestació de la tarda. Hi havia tres grans blocs en la manifestació: a davant de tot hi anava el de l’Esquerra Independentista, amb una assistència considerable de manifestants bàsicament joves, molt joves; un altre, amb l’explícit i gens ambigu lema “Som una nació. Volem Estat propi”, manifestació organitzada per diferents entitats de la societat civil catalana; i finalment, el bloc d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Nosaltres ens afegírem al bloc “Som una nació. Volem Estat propi”, que sortí de la plaça Urquinaona. Encapçalaven aquesta marxa diferents cares conegudes, com el president del F.C. Barcelona, Joan Laporta (molt aplaudit), Josep Cruanyes (de la Comissió de la Dignitat), l’escriptor Víctor Alexandre, el sociòleg Salvador Cardús, el periodista Miquel Calçada, els actors Joel Joan i “Doctor Soler”, Carles Móra (batlle d’Arenys de Munt), Jordi Bilbeny (del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació), Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), l’economista Elisenda Paluzié... Acompanyà la marxa una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma.

Al final de la marxa, parlaren el batlle d’Arenys de Munt (al costat de Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis, de la comissió organitzadora del referèndum arenyenc), que adreçà als assistents unes assenyades i patriòtiques paraules. Tot seguit, Jordi Bilbeny, del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, féu un emotiu parlament en el qual, de la mateixa manera que el batlle, recordà que la lluita per aconseguir la independència de la Nació Catalana és una lluita per aconseguir una societat més justa i lliure, que millori ostensiblement les condicions econòmiques, culturals i socials dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Finalment, ens sorprengué l’aparició a l’escenari d’una ciutadana catalana d’orígen peruà, que denuncià l’agressió que havia rebut de membres de la policia espanyola per haver-los parlat en català i fent una encesa defensa de la nostra llengua i la independència. Un aplaudiment per a aquest exemple d’integració!

Dos dies després visitàrem la vila d’Arenys de Munt (Maresme). Calia donar suport, ni que fós només moral, a tots els arenyencs que han organitzat el simbòlic referèndum d’independència, i als que hi participaven dipositant el seu vot a l’urna. Els uns (els organitzadors) han estat amenaçats directament de mort pels enemics de la democràcia catalana. Els altres (els votants) han rebut els intents d’intimidació de la “Falange” espanyola, vuitanta membres de la qual, vinguts directament de l’Espanya fosca de 1939, es presentaren a la vila, en un intent no reeixit de rebentar la jornada de veritable democràcia d’Arenys de Munt. La “justícia” espanyola ha mostrat la seva veritable cara deixant desfilar aquests australopitecs en una vila civilitzada.

Nosaltres només fórem uns pocs dels milers (sí, érem milers, i d’això, els telenotícies de TVC, el mateix diumenge, no en varen dir res) de catalans que anaren a Arenys de Munt a palesar llur catalanitat, civilització i sentit democràtic, i a expressar el seu suport als demòcrates arenyencs. (En les dues darreres imatges que acompanyen aquest article, preses des d'el mateix indret de la Riera, l'una mirant cap a muntanya i l'altra mirant cap a mar, es pot copsar els molts centenars d'independentistes, segons he vist a la televisió Maresme Didital érem 5.000, que hi havia només a la riera, sense comptar els que eren repartits per la resta del poble). Els cotxes feien corrua a l’entrada del poble. Bona part de la riera d’Arenys de Munt era plena de gom a gom de gent. Metres i metres plens a vessar de catalans i catalanes, joves, de la mitjana i tercera edat, avis i àvies, pares i mares, fills i filles, gent de tota condició i orígen, la unió de tots els quals feia goig de veure. I moltes banderes catalanes, i moltíssimes estelades. Això també feia molt de goig de veure. El cant de l’Himne Nacional “Els Segadors”, crits d’“independència” o un de nou que segur que farà fortuna: “Tots som Arenys de Munt!”. Milers de veus, milers de persones clamant per la independència de la Nació Catalana. Fou un matí emocionant, veritablement inoblidable. Finalment, va anar a votar un 41% del cens, obtenint el SÍ una aclaparadora victòria amb el 96% dels sufragis, però el menys important era el resultat. Allò que fou realment important fou el gest inequívocament democràtic del fet de la realització d’un referèndum d’independència.

Aquest és, segurament, l’inici del nostre camí vers la llibertat, vers l’assoliment d’un Estat català independent, en el qual els seus habitants puguin esdevenir ciutadans d’una Catalunya “socialment justa, econòmicament forta, espiritualment gloriosa”.

La Guerra de Successió a Blanes, Lloret i els Països Catalans. L’11 de setembre de 1714 i la destrucció de l’Estat català. Segona part

2009-09-08T07:20:00.000-07:00

Publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes de setembre de 2005.

L’11 d’abril de 1713 es signà el tractat d’Utrecht, segons el qual els aliats (Anglaterra, Holanda, Portugal, etc...) es comprometien a retirar les seves tropes de Catalunya a canvi d’una sèrie de compensacions per part de França i Espanya. La potència que va sortir més afavorida d’aquest tractat fou Anglaterra, que obtingué la possessió de Gibraltar i Menorca i una sèrie de privilegis comercials a les colònies espanyoles d’Amèrica, abandonant a la seva sort els catalans i traïnt el pacte de Gènova, pel qual Anglaterra s’havia compromès a defensar Catalunya. Des d’aleshores les tropes aliades destacades al Principat i ses Illes van començar a sortir del país.

A finals d’agost del 1713 encara hi havia soldats aliats a Blanes, en concret alemanys, com ens ho confirma la defunció de Joan, comte de Jof, capità de la infanteria germànica, que fou enterrat al cementiri parroquial blanenc el 22 d’agost d’aquell any. Segons les memòries del pagès de Santa Susanna Francesc Gelat, a Blanes s’hi van embarcar “los soldats de Carlos Terser”, els quals van estar acampats deu o dotze dies al pla entre Blanes i Malgrat, fent força mal als pobles on s’havien allotjat.

El nostre país, abandonat de tothom (el rei Carles havia marxat el 1711 per convertir-se en emperador d’Àustria), decidí de continuar la resistència. Fou la Junta de Braços o Estats Generals de Catalunya (en la qual hi havia un síndic blanenc) l’organisme que es decantà per la resistència a ultrança en defensa de les Constitucions catalanes i de la llibertat, per intentar evitar que el Principat sofrís la ferotge repressió que havia patit el País Valencià després de ser conquerit per l’exèrcit espanyol.

En aquest sentit, cal que fem esment de la importància que tenien les Constitucions a la Catalunya d’època moderna. Durant tot el segle XVII i fins aleshores, tots els estaments socials del Principat havien invocat la defensa de les Constitucions del país enfront dels intents de la monarquia hispànica de destruir-les. Les Constitucions catalanes, compilació de les lleis fonamentals de l’Estat català (el que ara seria una Constitució nacional), eren de les més avançades en l’Europa del moment. En paraules de l’historiador Joaquim Albareda, “l’existència d’un cos jurídic i institucional propi que, en defensa dels catalans, constrenyia l’acció indiscriminada de l’estat absolutista, esdevé un dels elements cohesionadors indiscutibles de la comunitat nacional catalana a l’època moderna”. No és estrany, doncs, que els catalans de l’època decidissin continuar la lluita fins a la fi, quan el que es jugaven era la continuïtat de l’Estat i de les lleis que els defensaven dels abusos de la monarquia hispànica.

El 25 d’agost de 1713 començà el setge de Barcelona. Aleshores el país havia estat ocupat gairebé del tot i, a part de la ciutat comtal, només Cardona i ses Illes no havien estat conquistades. Blanes i Lloret ja havien estat ocupades pels francesos, que ja feia temps dominaven la resta de la regió de Girona. Amb tot, diverses partides de patriotes armats, els “homes de la pàtria”, comandats per Bac de Roda, el Carrasclet, Francesc Moragues i d’altres, seguien la lluita arreu del país, atacant les tropes franceses i espanyoles. Barcelona es mantenia gràcies als queviures i les municions que arribaven de Mallorca i a la petita flota corsària catalana (amb forta presència mallorquina) que atacava les galeres espanyoles.

La ferotge repressió física i impositiva borbònica provocà l’inici d’una revolta generalitzada arreu del país contra els invasors. Era el gener de 1714. La població civil, als crits de “Visca la pàtria!” atacava les tropes ocupants i sense anar més lluny, a Arbúcies, una columna franco-espanyola va ser destrossada per la gent del poble. Les victòries militars dels revoltats, però, foren efímeres.

Barcelona, assetjada per mar i per terra per uns 40.000 homes, era defensada únicament per la Coronela (milícia ciutadana formada per membres dels gremis) i pels refugiats de la repressió borbònica, molts dels quals eren originaris del País Valencià, en total uns 5.500 homes, amb poca preparació militar i mal armats. Tot i això, la resolució dels barcelonins de continuar la lluita era irrenunciable. La resistència s’allargà fins l’11 de setembre de 1714, amb l’esperança d’un miracle que comportés la salvació del país. Recordem que la diplomàcia catalana havia estat treballant a la cort anglesa per aconseguir la preservació de l’Estat català després de la previsible victòria militar de Felip V i encara el 18 de setembre de 1714, set dies després de la caiguda de Barcelona, confiant que la ciutat aleshores encara resistia, l’ambaixador català a Anglaterra demanava al nou rei anglès, Jordi I, que el Principat de Catalunya amb Mallorca i Eivissa es constituïssin en república independent sota la protecció d’Anglaterra i Àustria.

Finalment totes aquestes gestions foren debades. Catalunya va ser conquistada (Mallorca ho fou el 1715) i la repressió borbònica fou duríssima. Aquesta repressió arribà també a la nostra contrada. Un llibre d’òbits parroquial de Blanes ens assabenta de la celebració, els dies 16 i 17 d’abril de 1714, dels oficis de cos present d’en Rafel Parés, mariner blanenc que “morí Presoner en lo camp del siti de Barcelona” i d’en Jaume Llorens, també mariner, “que morí Presoner en la Ciutat de Gerona”, potser assassinats. Abans els exèrcits francesos ja havien començat la seva tasca repressiva a Lloret, allotjant-hi tropes i amenaçant la població d’ésser saquejada i deshonrada si no pagaven una contribució al comte de Fiennes (24 juliol 1713). Algun jurat fou empresonat per pressionar la Universitat de Lloret a fer efectiu el pagament d’aquesta contribució. A Blanes també s’hi allotjaren tropes borbòniques en cases particulars i la població va haver de pagar contribucions, així com va haver d’enviar forçosament homes i animals per a la construcció de la Ciutadella de Barcelona (14 abril 1716).

Després de la derrota catalana molts dels patriotes que havien lluitat durant la guerra foren executats. Un dels casos més coneguts és el del general Francesc Moragues, torturat i executat a garrot, essent penjat el seu cap durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona. La repressió afectà també els símbols: les diverses banderes que representaven el país van ser confiscades per les noves autoritats. A més, els borbònics van fer construir a Barcelona la Ciutadella, una enorme edificació militar bàsica en la repressió dels catalans. Per edificar-la foren derruïdes 900 cases del barri de la Ribera.

Els borbons introduïren un nou impost, el cadastre, que venia a posar en greus dificultats la malmesa economia del país. El 1716 s’implantà el Decret de Nova Planta, que anorreà d’arrel el sistema institucional català. Des d’un punt de vista municipal, el nou ordre borbònic espanyol suposà la desaparició del sistema tradicional català de la insaculació i la seva substitució pel model castellà d’ajuntament de regidors. A Blanes això suposà la tornada del municipi al règim senyorial i la desaparició, com a arreu del territori català, del sistema municipal autòcton. A partir de 1723 la Universitat passà a dir-se Ajuntament i els jurats, regidors.

Finalment, conscients les noves autoritats de la relació entre la llengua i la nació catalanes i amb l’objectiu d’eliminar tant l’una com l’altra, s’inicià la repressió del nostre idioma i la seva eliminació progressiva de la vida pública, amb l’objectiu de substituir-lo pel castellà.

En definitiva, el desenllaç de la Guerra de Successió representà l’assassinat i l’exili de milers de catalans, l’intent d’aixafar l’economia del país, la repressió del català i suposà la fi, “manu militari”, de l’existència de l’Estat català independent, que tenia més de 700 anys d’antiguitat.

L’Onze de Setembre és Diada Nacional de Catalunya des del 1980 i en aquesta data diversos col·lectius segueixen reclamant que Catalunya recuperi la seva condició d’estat perduda el 1714.

Bibliografia i fonts primàries consultades en els dos articles:

Albareda, Joaquim “Els catalans i Felip V: de la conspiració a la revolta (1700-1705)”, Vicens Vives, Barcelona, 1993
Albareda, Joaquim “La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre”, Editorial Empúries, Barcelona, 2000
Albareda, Joaquim “La Guerra de Successió a Catalunya: un assaig interpretatiu”, dins Revista de Catalunya, nº49, 1991
Cortils i Vieta, Josep “Ressenya histórica de la Vila de Blánes”, dins l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana, Any II, Barcelona, 1882
Domènech Moner, Joan “Lloret de Mar”, Quaderns de la Revista de Girona, nº38, Girona, 1992
Fàbregues Barri, Esteve “Lloret de Mar”, Editorial Selecta, Barcelona, 1959
Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Reyes i Valent, Antoni “La Vila de Blanes i la Guerra de Successió. Una aproximació històrica”, dins el Programa d’actes de la Diada Nacional de Catalunya de Blanes de 1995, Ajuntament de Blanes, Blanes, 1995
Simon i Tarrés, Antoni “Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva”, Curial, Barcelona, 1993
Torras i Ribé, Josep Maria “La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1999
Llibre tercer d’òbits (1629-1723) de la parròquia de Santa Maria de Blanes

Per a molta més informació sobre la Guerra de Successió i temes d'Història Militar Catalana:

http://www.11setembre1714.org/

Imatges:

Procedents del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.

El general Basset, un heroi valencià de la Guerra de Successió.

La Guerra de Successió a Blanes, Lloret i els Països Catalans. Primera part

2009-09-02T12:15:00.000-07:00

Article publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes d’agost de 2005)

L’1 de novembre del 1700 moria sense descendència Carles II de Castella i de Catalunya i Aragó. El monarca havia fet testament a favor de Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, però l’arxiduc Carles d’Àustria s’erigí com l’altre pretendent a la corona. El candidat francès, el preferit de les classes dirigents castellanes, fou proclamat rei com a Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó. El nou rei jurà les Constitucions del Principat en les corts celebrades a Barcelona entre 1701 i 1702, però les classes dominants catalanes, davant el tarannà centralitzador dels ministres de Felip V, decidiren jugar la carta de l’altre candidat a la successió de la corona hispànica: l’arxiduc Carles. Darrera d’aquesta opció hi havia l’aposta per un concepte de la monarquia en el qual el Principat de Catalunya hi jugués un paper decisiu des d’un punt de vista econòmic i també polític. D’aquesta manera, la burgesia i l’estament militar català, juntament amb el baix clergat i les classes populars dels Països Catalans (antifranceses i també antiespanyoles) esdevingueren austriacistes i antiborbòniques, mentre que l’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica foren filipistes.

El juny de 1705 es signà el pacte de Gènova entre un grup de personalitats catalanes (en representació oficiosa del Principat) i el comerciant i agent anglès Mitford Crowe, que representava el govern anglès, pel qual els catalans es comprometien a donar suport a Carles d’Àustria i a la Gran Aliança (Àustria, Anglaterra i Holanda) i la reina Anna d’Anglaterra donava garanties per la defensa de les institucions catalanes. Així, el Principat de Catalunya s’alineava amb els aliats i s’oposava a l’eix borbònic Castella-França. Aquell mateix 1705, i després del desembarcament d’un exèrcit aliat a Barcelona, l’arxiduc Carles fou proclamat rei a la ciutat comtal, on hi establí la cort.

A partir de llavors els diversos municipis del Principat van anar expressant la seva obediència al nou rei. Blanes i, de ben segur Lloret, no en foren l’excepció. Encara que fins el 1705 Blanes s’havia mostrat fidel al vigent monarca, Felip V, la nova conjuntura política i militar i el sentiment antifrancès provocat pel record de les ocupacions franceses que havia patit la vila entre 1694 i 1697 feren possible el canvi. Com apunta l’historiador blanenc Antoni Reyes, el fet que el marquès d’Aitona, senyor feudal de Blanes, fos partidari de Felip V va ser un altre motiu per donar la obediència al nou rei Carles. Una de les peticions dels representants blanencs al monarca a les Corts de 1705-1706 fou que la vila deixés de formar part de la jurisdicció feudal i passés a ser de jurisdicció reial, reivindicació que Blanes i diverses poblacions del vescomtat assoliren a canvi del pagament conjunt d’un donatiu de 35.000 lliures.

Foren també una sèrie de condicionaments locals, més que no pas un diferent concepte de país o la manca de patriotisme dels dirigents municipals, els motius que van fer decantar alguns municipis catalans a mostrar-se fidels a Felip V.

Davant de tot això Felip V no restà pas impassible. Els francesos amenaçaven constantment les comarques del nord del país i a principis de 1706 un vaixell d’aquesta nacionalitat es presentà al port de Blanes amenaçant amb la destrucció de la vila en el cas que aquesta no prestés la seva obediència al duc d’Anjou, és a dir, a Felip V. La presència de la flota francesa a Roses fou un dels motius adduïts pels jurats de Blanes a l’hora de demanar de no aixecar sometent el mes de febrer del 1706.

No sempre fou fàcil allistar gent per al sometent. Aquell mateix mes de febrer el Consell municipal va haver de muntar una parada a plaça (aleshores al carrer Ample) per aconseguir reunir els homes que faltaven per fer els 40 que calien per enviar a Girona, perquè en un principi només se n’havien presentat 10. Tot i això, Blanes i Lloret foren poblacions que participaren en la causa de l’arxiduc: portant homes del sometent on es requerissin (el març de 1706 en foren enviats 60 de Blanes a Sant Feliu de Guíxols), aportant productes i diners i allotjant soldats de les tropes aliades.

El 2 d’abril de 1706 un exèrcit franco-espanyol de 28.000 homes inicià el setge de Barcelona, ciutat que defensaven tropes angleses, holandeses, alemanyes i, evidentment, catalanes, formades per miquelets, pel Regiment de la ciutat, la Coronela de Barcelona i les Guàrdies Catalanes. La ciutat estava bloquejada també per mar per la flota francesa. En la defensa de la ciutat blanencs i lloretencs hi participaren activament per mar i per terra. Sis llaguts de Lloret, trencant el bloqueig francès, transportaren llegums a la Barcelona assetjada. D’altra banda, Blanes tenia a Barcelona 70 homes per mar, 12 artillers i uns quants llaguts. D’aquests homes, 22 van ser fets presoners pels francesos, amb tots els mariners de la barca d’en Sebastià Palau, els quals no van ser rescatats fins a l’any següent. Sabem també, ara gràcies a un llibre d’òbits parroquial, de la mort d’un d’aquests blanencs, en Joan Pons, “mariner qui morí en la introductió del Socorro per Mar en la Ciutat de Barcelona als 23 del mes de Abril de 1706”, poc abans del 8 de maig, data de l’alliberament de Barcelona per part de la flota anglesa.

A mesura que la guerra s’allargava les despeses que comportava s’anaven multiplicant i Blanes hi va haver de contribuir de grat o per força. La Universitat de Blanes, és a dir, la corporació municipal, va haver de recórrer als talls (repartiments d’un impost per barris) per obtenir els diners que es demanaven a la Vila, però tot i això mai no resultaren suficients, de manera que l’endeutament de la Universitat blanenca es va anar fent cada vegada més gran. Aquesta situació s’agreujà encara més a partir del 1708, moment en el qual una guarnició de l’exèrcit aliat s’instal·là a Blanes, havent d’assumir la Vila les despeses que l’allotjament de la tropa comportava. A Lloret la situació no devia ser gaire millor. El 1711 el Consell municipal determinà de portar “sis quarteroles de vi i un cabàs de peix” com a obsequi al comte d’Harcourt, que es trobava a la plaça forta d’Hostalric, per predisposar-lo a favor de les reclamacions dels jurats lloretencs, els quals denunciaren els desordres que provocaven a la població els soldats austriacistes que s’hi allotjaven.

Amb la derrota de les tropes aliades a Almansa el 25 d’abril de 1707, el País Valencià (territori que al costat del Principat, Aragó i ses Illes s’havia mostrat majoritàriament austriacista) va caure en mans borbòniques. La resistència dels maulets, els patriotes del País Valencià, fou debades. Xàtiva fou cremada (Vila-real ho havia estat abans) i el seu nom va ser canviat pel de “San Felipe”, i milers de valencians foren assassinats.

Després de la derrota d’Almansa, la situació del conflicte per als austriacistes esdevingué força complicada. Al nord del Principat, l’any 1709 els francesos atacaren i conquistaren Figueres, arribant a fer incursions fins al Maresme. Tot i això, l’any següent, el 14 d’agost de 1710, un exèrcit aliat format bàsicament per holandesos, portuguesos i catalans va vèncer les tropes franco-espanyoles a la batalla de Saragossa. Un traginer blanenc, ens diu el llibre d’òbits parroquial, en Joan Baptista Busquets, “morí en la Batalla, prop Çaragoça”. Les tropes aliades, amb el rei Carles al capdavant, arribaren a Madrid poc després, on foren rebudes davant la hostilitat general dels habitants de la capital d’Espanya. Un rei recolzat per portuguesos, catalans i protestants holandesos no podia causar cap simpatia a la “Villa y Corte”. Aquella victòria fou un miratge. L’any 1711 Girona va caure en mans dels francesos i el mes d’abril d’aquell any ja dominaven gairebé tota la regió de Girona (Blanes i Lloret encara no).

L’any 1711 el Principat de Catalunya, i encara només en part, juntament amb Mallorca, Menorca i Eivissa eren els únics països de l’antiga Corona d’Aragó que encara no prestaven la seva obediència a Felip V, el principal objectiu del qual era acabar amb els estats independents i les Constitucions dels diversos territoris dels Països Catalans (com ja havia fet amb el País Valencià) i construir un estat unitari peninsular fet a imatge i semblança de Castella.

La resistència dels catalans a perdre la seva llibertat i la seva antiga independència seria llarga i heroica.

Imatges:

1- Procedent del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.

2- El general Moragues, un dels herois catalans de la Guerra de Successió. Procedent del web www.11setembre1714.cat

Els Lacreu: un llinatge blanenc d’època moderna

2009-08-25T12:05:00.001-07:00

Un dels aspectes potser més mal coneguts referents al gran escriptor Joaquim Ruyra i Oms és el dels orígens dels seus avantpassats Lacreu. És ben sabut que la casa pairal dels Ruyra a Blanes, situada al número 10 del carrer Ample, és coneguda amb el nom de can Creus. Això es deu al fet que aquest casal havia estat la llar dels Lacreu, un llinatge de doctors en medicina i de doctors en lleis que, a Blanes, es va extingir el segle XIX. El darrer dels avantpassats Lacreu d’en Joaquim Ruyra fou na Manuela Lacreu (1754-1825), filla del doctor Josep Anton Lacreu, de Blanes, i de la seva esposa Rosa Guinart, de Lloret, que es casà a la nostra vila el 10 de novembre de 1776 amb en Joaquim Roira (1747 aprox.-1802), fill d’en Francesc Roira, d’Hostalric, i de n’Antònia Miralbell, de Blanes.

El mateix mestre Ruyra no coneixia amb exactitud la procedència dels seus avantpassats Lacreu. Segons escriu en Manuel de Montoliu (un dels biògrafs del gran escriptor) al pròleg de les “Obres completes” (1949) d’en Joaquim Ruyra, el literat blanenc pensava que “un dels seus avantpassats era un metge francès anomenat Josep Antoni Delacroix, que, [...] fugint de la Revolució francesa vingué a Blanes, on s’establí i exercí la seva professió”. La professora Lluïsa Julià, en la seva obra “Joaquim Ruyra” (1996), assevera que “en la segona meitat del segle XVIII un metge d’Avinyó anomenat Delacroix s’hi instal·là [a Blanes] fugint de la situació política derivada de la Revolució Francesa”. D’altra banda, i també citat per en Manuel de Montoliu, en Vicenç Coma i Soley, gran estudiós de la història blanenca i amic de Ruyra, s’acostà molt més a la veritat, afirmant que el primer dels Lacreu a Blanes devia ser un català del Rosselló “reaci a acceptar la pau dels Pirineus”. Desgraciadament, cap d’aquests autors no cita les fonts en les quals basen les seves afirmacions per poder-les validar.

Segons es llegeix en el llibre 4 (1724-1752) d’òbits de la parròquia de Santa Maria de Blanes (pàg. 255-256), el dia 31 de juliol de 1748 va morir “lo Magch. Dr. en Medecina Manuel Lacreu de edat de setanta sis añs fill legítim y natural del Magch. Dr. en Madecina Agustí Lacreu y de Rosa Lacreu y Boxera tots de Prada de Conflent del Bisbat de Elna”. Una nova cerca en els llibres d’òbits de la parròquia, en aquest cas en el llibre 3 (1629-1723), ens informa (pàg. 405) del traspàs, el 22 de setembre de 1721, d’Agustí Lacreu, pare de Manuel (o Emanuel) Lacreu. Aquestes dues dades ens fan pensar que n’Agustí Lacreu va marxar de Prada de Conflent amb la seva família (amb la seva esposa Rosa Lacreu i Boxera i, almenys, amb un fill seu, en Manuel) en una data posterior a 1672, any de naixement del seu fill Manuel (recordem que el 1748, data de la seva mort, tenia setanta-sis anys), natural de Prada.

La teoria d’en Coma i Soley, doncs, era certa. N’Agustí Lacreu era un català del nord que degué abandonar el Conflent la dècada de 1670 o, com a molt tard, de 1680. En aquells temps, molts nord-catalans que no varen acceptar la incorporació de la seva terra a França arran del tractat dels Pirineus (1659) entre la monarquia hispànica i la francesa, van marxar cap a la Catalunya del sud per establir-s’hi definitivament. A la nostra vila, entre la dècada de 1660 i la de 1680, cinc nord-catalans es van casar amb blanenques: en Jaume Vaguer, treballador d’Illa, al Rosselló (1667), en Josep Pujol, argenter de Perpinyà (1676), en Jaume Pidell, bracer de Sant Pau de Pi, al Conflent (1682), en Josep Nicolau, bracer d’Illa (1682) i en Pere Dotras, blanquer de Tuïr, al Rosselló (1687).

L’any 1661 esclatà als comtats catalans que havien estat incorporats a França una revolta contra un impost sobre la sal que instauraren les noves autoritats d’ocupació. Aquest alçament contra la taxa de la sal es convertí en una veritable insurrecció armada contra l’invasor francès (la revolta dels “angelets de la terra”) que es va allargar ben bé fins el 1675. Encara l’any 1674 una colla de rossellonesos va promoure una conspiració per tornar a incorporar el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda a la resta de Catalunya. El centre de la conspiració es trobava a Vilafranca de Conflent, no gaire lluny de Prada, llar dels Lacreu. No seria gens estrany que n’Agustí Lacreu (tot un doctor en medicina) fos un dels implicats en la conjura i que per això, després del fracàs de l’intent, hagués de fugir de la Catalunya Nord per evitar la repressió dels francesos, encara que això només és una suposició. Sembla indubtable que n’Agustí Lacreu, tal com pensava en Coma i Soley, no va voler acceptar l’annexió dels comtats nord-catalans a la monarquia francesa.

No sabem quan n’Agustí Lacreu i la seva família es van establir a Blanes. De moment només coneixem que el 9 de desembre de l’any 1707 era batejat un fill d’en Manuel Lacreu i la seva esposa, Rosa Lacreu i Vila, amb els noms de Josep Agustí Emanuel Nicolau. El 4 de març de 1710 fou batejat un altre fill de la parella, en Josep Antoni (avantpassat directe d’en Joaquim Ruyra i Oms) i el 20 de febrer de 1719 en Fèlix, que de gran esdevingué doctor en lleis i que inicià una branca (diguem-ne secundària) dels Lacreu blanencs. En Josep Antoni (1710-1799), però, seguí la tradició familiar i, amb els anys, va arribar a ser doctor en medicina, com el seu pare i el seu avi.

El 28 de desembre de 1754 fou batejada una filla d’en Josep Antoni Lacreu, na Manuela que, com hem dit abans, més endavant es va casar amb en Joaquim Roira, d’Hostalric, el cognom del qual, curiosament, sembla ser que també té els seus orígens a la Catalunya Nord. Per tant, el gran mestre blanenc de les lletres catalanes era descendent (tant per part de pare com per part de mare) d’algun d’aquells catalans del nord dels Pirineus que, al segle XVII, van haver de marxar de la seva terra per no haver de renunciar a la seva condició de ciutadans del Principat de Catalunya.

Publicat al “Celobert” de Blanes, nº62, octubre 2008.

Imatges:
El Castellet del Perpinyà, el dia de la cloenda del Correllengua (novembre 2008).

Portada de la magnífica novel·la de Joan Soler i Amigó “Rebels a tramuntana”, Editorial Columna, Barcelona, 2002 (III Premi Leandre Colomer de Novel·la d’Història de Catalunya), que relata la revolta dels angelets d’en Trinxeria i la conspiració de Vilafranca de Conflent.

L’exèrcit errant

2009-08-13T08:26:00.000-07:00

Els almogàvers han esdevingut una de les grans icones de la història militar catalana. Tanmateix, els increïbles fets d’armes que protagonitzaren aquests guerrers catalans i aragonesos, que foren la punta de llança de l’expansió militar medieval catalana vers la Catalunya Nova i el Regne de València, i posteriorment Mediterrània enllà, a Sicília, Tunísia, l’Imperi Bizantí i els dominis francs de Grècia, no han pas sigut divulgats a les escoles i instituts del nostre país, tot i els esforços de les editorials que han publicat els excel·lents treballs historiogràfics dels experts que els han estudiat.

Sobre els almogàvers puc mencionar alguns llibres que he anat adquirint amb el temps i que són una referència per al seu coneixement:

El magnífic llibre “Almogàvers. La història” (L’Esfera dels Llibres, 2005), del doctor Ernest Marcos, una obra que podríem qualificar de definitiva; “L’expedició dels almogàvers”, de Rafael Tasis, publicat per Rafael Dalmau Editor; d’Antoni Rubió i Lluch, un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans i el gran historiador de la Grècia Catalana, Llibres de l’Índex n’ha editat darrerament “L’expedició catalana a l’Orient vista pels grecs” (2004). També Lluís Nicolau d’Olwer historià els fets dels almogàvers a Grècia i l’Anatòlia a la seva obra “L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental”, publicada per l’editorial Barcino el 1926 i reeditada per Edicions Proa el 1974.

L’any 1993 apareixia “L’exèrcit errant. La darrera gran batalla dels almogàvers”, editat per Signament Edicions i signat per Xavier Escura i Dalmau, Francesc Riart i Jou i Oriol Garcia i Quera, autor, aquest darrer, de les il·lustracions del còmic. L’edició que en tinc a les mans és del 2004 (CIM Edicions), conté una introducció que ens situa, a grans trets, en el context històric de l’època a la Mediterrània i una cloenda titulada “Els Almogàvers: Herois de llegenda o mercenaris de l’infern?”. Destaquem també la presència en aquesta cloenda d’un extens apartat en què se’ns descriuen les evolucions dels exèrcits català i franc a la batalla del riu Cefís o llac Copais, amb l’ajut de mapes de la zona. També trobem apartats on, gràcies a il·lustracions, se’ns descriuen els arnesos militars catalans de l’època, l’abillament i l’armament dels soldats almogàvers i dels francs de Grècia, l’arquitectura de la Grècia franca i l’heràldica dels dos bàndols i dels principals llinatges aristocràtics de la zona.

El llibre, que es basa en els fets relatius a l’expedició dels catalans a l’Orient narrats per Ramon Muntaner en la seva “Crònica” i a l’anterior obra esmentada de Lluís Nicolau d’Olwer, ens conta els darrers dies de l’epopeia dels almogàvers en terres gregues, quan es posen al servei del Gran Duc franc d’Atenes Gautier de Brienne el 1310. Un dels personatges centrals de la història és Roger Desllor, un cavaller català del Rosselló que servia el duc franc (i que va acabar esdevenint mariscal de la Companyia Catalana amb la victòria del Cefís), que fou l’encarregat, donat el seu origen català, de convèncer els caps almogàvers de posar-se sota el servei del de Brienne. El personatge fictici d’Atanasi (basat en el personatge històric del monjo Atanasi el Meteorita) és el d’un almogàver d’origen grec que, a la ficció d’aquest còmic, i igual que Roger Desllor, acabarà els seus dies convertit en monjo cristià ortodox d’un monestir de la regió grega de Meteora.

El còmic ens mostra les tenses relacions entre el poder francès de Grècia i els seus mercenaris catalans, pels quals els francs sentien una estranya barreja de menyspreu, donat l’origen social humil dels almogàvers (al còmic és, sobretot, Guy de Carles el cavaller francès que més denigra els catalans) i d’admiració per la seva eficàcia al camp de batalla.

“L’exèrcit errant”, és una molt bona eina per donar a conèixer l’aventura dels almogàvers a l’Orient (si més no en els seus darrers moments, fins a la batalla del riu Cefís) a les generacions més joves (deixem clar, però, que no és, ni de bon tros, un còmic destinat només al públic juvenil) mercès a la rigorositat dels textos que ens situen en el context històric, una trama creïble i la seva impecable inserció en els fets històrics. Capítol a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, en la que és, segurament, la seva primera gran obra.

Podreu trobar aquesta obra i totes les de l’Oriol Garcia i Quera a la Fira d’Entitats, el proper 11 de Setembre, Diada Nacional, a l’Arc de Triomf de Barcelona. Allí hi trobareu, com els darrers anys, l’Oriol signant exemplars dels seus còmics.

“L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)”, de Pere Anguera

2009-08-03T12:22:00.000-07:00

El professor Pere Anguera, al seu llibre “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (editat el passat 2008 pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ha resseguit la premsa de l’època barcelonina i de moltes poblacions de la resta del Principat per fer una cronologia de la celebració de l’11 de Setembre com a Diada Nacional, des dels primers anys de la commemoració fins el darrer any abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona.

La tasca, a més de meritòria, és excepcional. L’autor ha aconseguit establir el calendari de l’expansió de la commemoració de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit francoespanyol l’11 de setembre de 1714, des del llunyà 1886, en un moment en què es començaven a besllumar els primers intents del catalanisme cultural per esdevenir polític.

Així, el professor Anguera, segueix (a través de la celebració de l’Onze de Setembre) el lent procés de creixement del catalanisme, des del moment en què els catalanistes eren titllats de “cuatro locos” pels seus enemics hispànics, fins els anys en què el catalanisme fou assumit de forma amplament majoritària a Catalunya.

Però a més de la Diada de l’Onze de Setembre, el professor Anguera també ens ennova (pàgs. 88-93) de la celebració de la Festa Nacional Catalana, que es produí l’any 1905. En aquesta Festa es commemoraven els fets del Corpus de Sang de 1640, i es celebrà al Desert de Sarrià, a Barcelona, el 22 de juny de 1905, diada de Corpus. Aquesta Festa Nacional no va tenir continuïtat, encara que el 1907 se’n celebrà una segona edició.

Veiem com en els primers anys la commemoració de l’Onze de Setembre es limitava a la celebració de misses en record i homenatge als màrtirs de 1714, a evocacions literàries de la resistència gloriosa dels barcelonins del segle XVIII en la premsa catalanista i a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova. Els actes, llavors, eren eminentment barcelonins.

El primer salt quantitatiu en la commemoració de l’Onze de Setembre (que, recordem-ho, en aquells anys encara no havia assolit l’estatus de Festa Nacional) es produí a partir de 1901. Aquell any, trenta catalanistes que havien fet les seves ofrenes al conseller en cap Casanova foren detinguts per la policia espanyola. La solidaritat amb els detinguts fou molt important. Des d’aleshores, milers de joves dependents del comerç i la indústria barcelonins, patriotes d’extracció social humil, s’afegiren a la celebració de l’Onze de Setembre, tant a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova, com als actes del Fossar de les Moreres, “l’urna de l’honor” que des d’aleshores ha esdevingut un símbol dels actes patriòtics de l’independentisme català. Les ballades de sardanes, els mítings i les conferències catalanistes i les representacions de teatre patriòtic eren altres actes que des d’aleshores fins el 1938 foren usuals cada 11 de setembre a Barcelona i a la resta del territori del Principat.

Hem parlat de les representacions de teatre patriòtic. És destacable la menció (i un resum de l’argument) que fa l’autor de moltes d’aquestes obres d’autors com l’avui desconegut Josep Burgas o el conegudíssim Àngel Guimerà, les obres escèniques patriòtiques del qual, malauradament, són desconegudes pel gran públic i gens representades per les companyies teatrals d’avui en dia (autoodi?). Citarem, per exemple, “Jordi Erin”, “Els segadors de Polònia” i “El drap sagrat”, de Josep Burgas; “Un quefe de la Coronela”, d’Antoni Ferrer i Codina; “¡Via fora lladres!” de Manuel Rocamora; i “Joan Dalla” i “Mestre Oleguer”, d’Àngel Guimerà, obres representades l’Onze de Setembre, però també la resta de l’any, arreu del Principat de Catalunya, i fins i tot als casals catalans d’Amèrica.

L’autor constata el gran esclat catalanista que es produeix entre 1918 (amb la fi de la Primera Guerra Mundial, que semblava que podia presagiar l’alliberament nacional de Catalunya) i 1923 (any en què començà la dictadura de Primo de Rivera), i com això es reflectia en la gran extensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre arreu del territori i en el molt significatiu augment de l’afluència de públic als actes patriòtics que s’organitzaven.

Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, i ja durant el règim de la República, es pot constatar un tercer salt quantitatiu en l’extensió del catalanisme a gairebé tots els sectors socials del Principat. Aquest catalanisme amplament majoritari anava acompanyat d’un cert iberisme, una confiança en què la República Espanyola podria resoldre favorablement per a Catalunya el seu plet nacional. Paral·lelament, l’independentisme més nítid d’Estat Català (aleshores integrat dins ERC) i l’antimacianista de Nosaltres Sols! de Daniel Cardona tenia més suport social i era cada cop més desacomplexat. Tot això ho podem veure en els diversos actes de l’Onze de Setembre celebrats arreu del territori i en els articles publicats al voltant de la Diada Nacional en la premsa de l’època: els diaris republicans “La Opinió”, “La Humanitat” o “La Publicitat”, el conservador “La Veu de Catalunya”, el socialcristià i catalanista “El Matí”, el butlletí “Nosaltres Sols!” d’aquesta organització o les diverses publicacions locals i comarcals d’arreu del territori.

Del període bèl·lic entre 1936 i 1938 cal destacar que per primer cop la CNT s’afegí a la celebració de l’Onze de Setembre, que abans considerava un símbol del catalanisme burgès. D’altra banda, el conflicte contribuí a fer més popular la bandera catalana estelada, símbol de l’independentisme. En el llibre es constata com cada vegada se’n veien més per la Diada de l’Onze de Setembre. I en aquest punt anirem cap al pròleg del mateix Pere Anguera a la tercera edició del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Rafael Dalmau Editor, 2008), quan cita el “Diari de Catalunya” (12 setembre de 1937): l’Onze de Setembre de 1937 s’havien vist “innombrables banderes estelades, més que cap any”.

En definitiva, aquest llibre de Pere Anguera és una obra monumental que, a través del seguiment del procés de consolidació com a Diada Nacional de l’Onze de Setembre (encara que en aquells anys no arribà a oficialitzar-se la seva celebració), ens acosta als anys de naixement i expansió del catalanisme fins al gran desastre de 1936-1939.

Imatges sobre la Diada de l’Onze de Setembre a principis del segle XX:

1- Manifestació de protesta per les detencions de catalanistes l’11 de Setembre de 1901. Procedència: “Joventut” 26 setembre 1901
2- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (10 setembre 1904).
3- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (9 setembre 1905).

30è aplec del Pi de les Tres Branques

2009-07-25T05:14:00.000-07:00

El passat diumenge 19 juliol s’esdevingué la diada patriòtica del Pi de les Tres Branques (Castellar del Riu, Berguedà), que enguany celebrava la seva trentena edició des que, d’ençà de 1980, es fa el tercer diumenge de juliol. La organització de l’esdeveniment anava a càrrec dels ajuntaments de Castellar del Riu i Berga, així com del Casal Panxo de Berga i dels Geganters d’Espinalbet.

Vàrem arribar en cotxe al Pi cap a les onze del matí i abans de les 12 del migdia ja començava l’acte cultural davant del Pi Vell, amb presentació a càrrec del berguedà Fermí Riu. Els que érem aplegats en aquell indret muntanyenc, davant del majestuós pi que mossèn Cinto Verdaguer immortalitzà en el seu poema “Lo Pi de les Tres Branques”, vàrem poder gaudir d’una cercavila encapçalada pel rei En Jaume, encara infant, amb la seva cort d’infants i assistents, els gegants d’Espinalbet i un grup de grallers berguedans.

Ja davant del Pi Vell es féu lectura, a càrrec també de dos infants, na Salut i en Melcior Puig, del poema “Lo Pi de les Tres Branques” del poeta nacional per excel·lència de la Renaixença, mossèn Cinto Verdaguer. Cal destacar que tots dos petits van recitar el poema a la perfecció. Just després es féu la ofrena floral al Pi.

En acabat, una sèrie de representants de les principals entitats dels diferents tres grans territoris dels Països Catalans, aplegades en la Federació Llull, ens adreçaren els patriòtics missatges de llurs respectives entitats. En primer lloc, en Toni Reig, d’Òmnium Cultural, seguit d’en Tomeu Martí, de l’Obra Cultural Balear i finalment n’Antoni Lluís Trobat, d’Acció Cultural del País Valencià. Posteriorment, dos altres representants de la societat civil catalana feren llurs parlaments: en Víctor Cucurull, que va venir de part d’Acte de Sobirania, i el músic Francesc Ribera (Titot), el qual ens encomanà llur optimisme i llurs ganes de treballar per la nostra independència nacional. Per cloure aquest acte la Cobla Pirineu féu una audició de sardanes, al so de les quals una part del públic es va posar a ballar.

Posteriorment, al Pi Jove, es féu un acte polític, en què van parlar el regidor de la CUP de Berga, Natxo Romero i l’estudiant Tomàs Sayés.

Cal destacar la presència de força paradetes d’entitats patriòtiques, que venien material independentista i llibres d’història i cultura catalana, en una de les quals vaig adquirir una preciosa postal, obra del pintor Ramon Casas, amb la figura del rei En Jaume, creada amb motiu del setè centenari del naixement del Conqueridor (1208-1908), que reprodueixo aquí. Destaco també una parada de joves patriotes (als quals els vaig comprar una samarreta) i la de la gent de les conegudes samarretes de Catimperium ( http://www.catimperium.cat/ ), moltes de les quals amb il·lustracions de l’amic i gran dibuixant Oriol Garcia i Quera.

A les dues ens vam posar a dinar. Una colla de voluntaris havien fet un arròs popular, que vàrem devorar amb delit juntament amb un bon entrepà de botifarra preparat pel jovent del Casal Panxo de Berga, que havien muntat també un servei de barra.

Mentrestant, de fons, sota els arbres i mentre dinàvem, sentíem les versions de populars cançons catalanes interpretades pels Improvisats i la Brigada Avel·lina.

Cap a les quatre de la tarda, vàrem enfilar el camí de retorn cap a Blanes, tot i que, segons el programa d’actes, encara mancava la xerrada d’en Joan Soler i Amigó (autor de la gran novel·la “Rebels a tramuntana”, Editorial Columna, 2003, sobre la lluita dels angelets de la terra de la Catalunya Nord el segle XVII), titulada “El sentit tradicional i actual dels aplecs”, una cantada de cançons populars i una rotllana de comiat amb el cant de “L’estaca” i “L’hora dels adéus”.

Rescatats de l’oblit. L’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans recorda Morera, Palau, Toldrà, Casals, Pahissa, Salvador i Serra

2009-07-15T12:15:00.000-07:00

Fa anys vaig arribar a la conclusió que llegir premsa catalana, escrita (i sobretot pensada) en català, és un tot un antídot contra la substitució lingüística, cultural i nacional a què el poble català fa 300 anys que està sotmès. La premsa nostrada ens allibera, ni que sigui momentàniament, de la mentida, els insults, la demagògia i la decadència cultural que els mitjans de comunicació espanyols ens imposen quotidianament. La premsa en català ens informa d’allò que passa al món des d’una perspectiva nacional catalana, no pas espanyola, i ens assabenta dels problemes que ens afecten realment als catalans.

Una de les publicacions catalanes més prestigioses és el setmanari “El Temps”, dirigit des de València i amb redaccions a Barcelona i Palma. És un setmanari catalanocèntric, pensat i escrit en català, amb els Països Catalans com a marc nacional de referència, i de qualitat. El conec des de fa uns quinze anys (mitja vida meva), però des de fa uns mesos el compro cada setmana, i ha estat gràcies a la seva lectura que he conegut força propostes culturals catalanes d’allò més interessants.

Així, gràcies a l’article “Un simfonisme inesperat” de Francesc Fontbona (“El Temps” nº1292, 17 de març 2009), m’he assabentat de l’existència de dos discs d’obres simfòniques d’autors catalans del segle XX, interpretades per l’Orquestra de Joves Intèrprets dels Països Catalans (OJIPC). Els autors són Enric Morera, Jaume Pahissa, Pau Casals, Manuel Palau, Eduard Toldrà, Joaquim Serra i Matilde Salvador, i les seves obres, segons Francesc Fontbona, són “d’una notable qualitat”, encara que desconegudes per la gran majoria dels afeccionats a la música culta del nostre país, donat que, segurament (almenys algunes d’elles), mai no havien estat enregistrades fins ara.

La meva descoberta no s’ha limitat als dos discs. Desconeixia l’existència mateixa de l’OJIPC. L’Orquestra, segons explicació que es pot llegir al llibret dels dos CD’s (per cert, llibrets magníficament presentats), “neix a Mallorca l’any 2004, impulsada per Forum Musicae, Centre de Dinamització dels Ensenyaments Musicals a les Balears, [...] que aplegui joves d’entre divuit i vint-i-sis anys, dels set espais diferents de la mateixa cultura (l’Alguer, Andorra, Catalunya, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Illes Balears i el País Valencià)”. L’Orquestra rep el suport institucional de la Generalitat de Catalunya, els Consells insulars de Mallorca i Menorca, i la Diputació de Girona, així com de l’entitat bancària Sa Nostra i de l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Reconec que no sóc gaire versat en la música culta. Els meus coneixements es limiten a haver escoltat obres de Vivaldi, Mozart, Txaikovski, i sobretot dels que més m’agraden, Rimski-Korsakov, Grieg, Wagner o Sibelius. Tot i aquestes meves limitacions, vaig voler adquirir aquests dos CD’s i els vaig demanar a l’establiment de Barcelona on, segons Francesc Fontbona en el seu article es podien trobar, l’Espai Mallorca (http://www.espaimallorca.cat/). Me’ls varen enviar per correu, de manera que els vaig pagar contra reembors.

Els dos discs són el producte de l’enregistrament fet en directe a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà (el Conflent), a la Catalunya Nord, interpretades en un concert per la OJIPC dirigida per Salvador Brotons el dia 24 d’agost de 2006. Són editats per Forum Musicae, la Universitat Catalana d’Estiu i Solfa Recordings, amb la col·laboració de Caixa Sabadell, Catalunya Música i la Fundació Lluís Carulla. És de destacar la qualitat de les obres interpretades i dels seus joves intèrprets.

En el primer disc podem trobar-hi la “Marxa Burlesca” (1936), de Manuel Palau (1893-1967), compositor d’Alfara del Patriarca (l’Horta); d’Enric Morera (1865-1942), un dels principals representants del nacionalisme musical català de finals del segle XIX i principis del XX, tenim “Indíbil i Mandoni” (obra composta la darrera dècada del segle XIX, d’evidents ressonàncies wagnerianes, l’inici de la qual, personalment, em recorda els primers moments de les obertures de “Tristany i Isolda” i “El crepuscle dels déus”, de Richard Wagner), “Pàtria” (1892) i “Somni” (interpretada l’any 1895 al Teatre Líric de Barcelona); a continuació trobem “Camperola”, d’Eduard Toldrà (1895-1962); i finalment la sardana “Sant Martí del Canigó” (1943), de Pau Casals (1876-1973) adaptada a orquestra simfònica.

En el segon disc hi ha l’esplèndid ballet “El rossinyol i la rosa” (1958) de la compositora castellonenca Matilde Salvador (1918-2007); el bell poema simfònic “Puigsoliu” (1957) del compositor de Peralada (Alt Empordà) Joaquim Serra (1907-1957); i el poema simfònic “El combat” (1906), l’obertura per a orquestra “A les costes mediterrànies” (1905) i la sardana “Recordant Vic” (1954) del també wagnerià compositor barceloní Jaume Pahissa (1880-1969).

Són dos discs que ens demostren la genialitat dels compositors que ha tingut la nostra nació des de finals del segle XIX fins a mitjans del segle XX, així com la força amb què puja una nova generació de músics intèrprets (i potser també compositors) de música culta catalans, de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, passant per Palma i Maó. Tant els uns, els antics compositors ja traspassats i el seu riquíssim llegat musical injustament postergat per la poca autoestima que tenim els catalans pels productes culturals nostrats, com els altres, els joves músics d’avui, mereixen un vot de confiança sincer, fins i tot patriòtic, per part de tots nosaltres, catalans.

Joan Ramon Resina: una visió alternativa de la Guerra de 1936-1939

2009-07-07T12:18:00.000-07:00

El passat diumenge 21 de juny vaig llegir la secció “La crònica” del diari “El Punt”, que aquell dia duia per títol “El barretinaire lúcid”, en què el periodista Carles Ribera ens reportava la conferència pronunciada pel professor Joan Ramon Resina (cap del departament d’Estudis Ibèrics i Llatinoamericans de la universitat de Stanford, als Estats Units) el divendres 19 de juny a la Universitat de Girona.

En la seva conferència (titulada “L’angle mort de la memòria històrica: la repressió de Catalunya en l’imaginari històric espanyol”), i segons la crònica del diari “El Punt”, el professor Resina, contràriament a allò que ha defensat majoritàriament la historiografia oficial, afirmà que l’aixecament militar de 1936 que provocà la Guerra dels Tres Anys (1936-1939) fou bàsicament un cop d’estat dut a terme per a liquidar el “problema catalán”. Resina asseverà que “Si els nazis van iniciar un procés de germanització per mitjà d’una dessemitització, a Espanya es va buscar una descatalanització de la política i la cultura espanyoles. [...] En absència dels jueus, el paper de boc expiatori en la construcció del feixisme espanyol el fan els catalans”.

Aquest ideari, afegí Resina, era compartit per bona part de les esquerres republicanes espanyoles del moment, principalment pel president de la República, Manuel Azaña (que havia dit que s’havia de bombardejar Barcelona cada cinquanta anys per tal de mantenir sotmesos als catalans), i pel president del govern espanyol, Juan Negrín. Recordem també el càstig que fou per a Catalunya la instal·lació a les nostres terres del govern de la República Espanyola, més preocupat en combatre el catalanisme i la cultura catalana que no pas en deturar l’avenç de l’exèrcit feixista espanyol. No en va Manuel Azaña va deixar escrita al seu diari una frase que ho diu tot de la seva ideologia espanyolista: “Y si esas gentes [es refereix al president basc Aguirre i als catalanistes] van a descuartizar España, prefiero a Franco”. Una frase molt semblant a aquella que va ser pronunciada per algun capitost de la rebel·lió espanyolista del 18 de juliol de 1936 i que deia: “Es mejor una España roja, antes que rota”.

El professor Resina, doncs, va atacar les línies de flotació que sostenen el discurs de la historiografia que ha escrit la història oficial de la mal anomenada Guerra Civil Espanyola. És a dir, el mite que s’ha construït que aquella fou, bàsicament, una guerra que enfrontà “les dues Espanyes”: l’Espanya de dretes, fosca, reaccionària, i feixistoide amb una Espanya d’esquerres, moderna, democràtica i avançada socialment, una Espanya aquesta darrera, sigui dit de passada, pretesament respectuosa amb la identitat dels territoris no castellans. Una guerra que representava el primer capítol de l’enfrontament d’abast mundial entre el feixisme i el comunisme. Una guerra, segons aquesta historiografia oficial, que no va pas tenir res a veure amb una agressió militar contra Catalunya, una agressió que tenia com a objectiu el genocidi cultural, lingüístic i fins i tot físic (si haguessin pogut) de la Nació Catalana.

Veiem com hi ha veus dins de la historiografia catalana que no s’amaguen de posar al descobert les trampes que ens han parat aquells que han construït una història de la Guerra de 1936-1939 de cartró-pedra, de bons (el conglomerat republicà) i dolents (els militars revoltats). Una història que ens vol fer empassar rodes de molí, com ara aquella mentida que diu que “hi ha una Espanya que ens entén” (l’Espanya d’esquerres, representada avui en dia pel PSOE i el 1936 per la República Espanyola), contraposada a una Espanya ultradretana (el PP avui; Franco durant quatre dècades). Quan, en realitat, d’Espanya, per als catalans, només n’hi ha una, la de les dretes i les esquerres espanyoles, la que ens vol anorrear com a nació.

Per cloure el seu article, l’autor cita una frase pronunciada per aquest intel·lectual lliure i autocentrat nacionalment (qualitats que potser li provenen pel fet de viure i treballar lluny d’aquesta Catalunya ocupada per Espanya) que demostrà ésser el professor Resina, que tots els catalans ens hauríem de prendre molt seriosament si tenim dignitat i ens estimem la nostra cultura i el nostre país:

“Pensar-se que l’espanyol és una llengua per anar pel món és una prova que conservem la marca de l’esclau. No dominar l’anglès ens fa perdedors.”