dimarts, 21 d’octubre del 2008

Els fets del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona i Lloret

Un dels esdeveniments més controvertits de la nostra història contemporània són els fets del 6 d’octubre de 1934. Enguany que es celebra el centenari de la senyera estelada és bo de recordar potser el moment de la història de Catalunya en què aquest símbol de l’independentisme va adquirir més protagonisme.
Efectivament, la bandera de les quatre barres i l’estel blanc en un triangle blau fou hissada als balcons de desenes d’ajuntaments del Principat, un dels quals fou el de Lloret. Però no avancem esdeveniments.

En uns anys tumultuosos arreu d’Europa, que van veure l’ascens del nazisme i el feixisme, Catalunya no va ser l’excepció d’aquest període turbulent. Després de la mort del president Macià el 25 de desembre de 1933, Lluís Companys el substituí a la presidència de la Generalitat. Els mesos següents foren força agitats per al president Companys. Les relacions de la Generalitat, governada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el govern republicà espanyol de dretes de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) es regiren per una permanent tensió. Un dels punts àlgids d’aquesta tensió fou provocat per l’anul·lació, per part del Tribunal de Garantías Constitucionales espanyol, de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de juny de 1934. Aquesta llei, que representava una reforma agrària moderada, suposava una millora de la situació dels parcers enfront dels grans propietaris de terres. La Lliga Catalana acudí al govern espanyol presidit per Ricardo Samper, que portà a l’esmentat tribunal la Llei catalana. La sentència del tribunal establia que el Parlament no tenia competències en aquesta matèria, cosa que significava una agressió a l’Estatut de Catalunya. Així, el Parlament procedí a aprovar de nou l’esmentada llei, mentre els governs català i espanyol iniciaven converses per arribar a un acord. Aquesta laminació de les competències de l’Estatut català féu guanyar posicions a l’independentisme, representat per Estat Català (EC), organització autònoma que formava part d’ERC.

La caiguda del govern de Ricardo Samper el dia 2 d’octubre i l’arribada d’un nou govern amb ministres de la CEDA, presidit per Alejandro Lerroux, polític de trist record a Catalunya, precipità els esdeveniments. El 5 d’octubre la CNT-FAI declarà la vaga general a Barcelona i d’altres ciutats del Principat. Elements incontrolats de la FAI provocaven incidents, sobretot a Barcelona, i per posar ordre, el 6 d’octubre, el conseller de Governació, Josep Dencàs, d’Estat Català, féu ocupar la capital de Catalunya per la força pública, el Sometent Republicà de Catalunya.

A les vuit i deu del vespre, Lluís Companys proclamà pacíficament, l’Estat Català per arribar a la República Federal Espanyola. L’organització Estat Català donà suport a la proclamació, amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. La senyera estelada fou hissada a la conselleria de Governació, dirigida per Josep Dencàs. Les tropes de l’exèrcit espanyol arribaren al Palau de la Generalitat, i van començar a disparar contra la façana. Amb la resistència dels Mossos d’Esquadra i dels escamots d’Estat Català, Palestra i del Partit Català Proletari no n’hi va haver prou. Ja al dia 7 Companys es rendí, el govern català fou detingut (excepte Dencàs, que va poder fugir), i el coronel Francisco Jiménez Arenas fou nomenat president accidental de la Generalitat. El pronunciament havia fracassat i el govern fou empresonat al vaixell “Uruguay”, al port de Barcelona.

A Lloret, el 6 d’octubre també hi va haver vaga, que fou gairebé general. “Aires Lloretencs”, informava que “grups d’obrers recorreren la població invitant la indústria i el ram de la construcció a tancar llurs establiments i abandonar les obres”. Per al cronista, la vaga “donava a la nostra vila un aire de mitja festa i d’una gran espectació”. No semblava pas, doncs, que els esdeveniments que es produïen espantessin gaire els lloretencs i les lloretenques d’aleshores. Poc després de la proclamació de Companys a Barcelona, que fou a les vuit i deu minuts, a dos quarts de nou, “per mitjà del pregoner, el Delegat d’Ordre Públic convocà el poble, per a les 10 de la nit, per tal d’orientar-lo –es deia- dels aconteixements actuals”. Una multitud de vilatans s’aplegà a la plaça de la Casa de la Vila, en espera dels parlaments del caporal del Sometent de Lloret i de l’esmentat Delegat d’Ordre Públic. Abans de res, hom proclamà “a la nostra vila l’Estat Català dintre la Federació Espanyola, i s’alçà la bandera de l’estrella solitària”, la senyera estelada. Tot això s’esdevingué pacíficament. De ben segur que la proclamació la van fer membres de les Joventuts d’Esquerra-Estat Català (JEREC), puix que sabem que a Lloret n’hi havia una delegació. De l’ordre públic se n’encarregà el Sometent.

L’endemà a les vuit del matí, vint membres de la Guardia Civil arribaren a Lloret, fent enretirar al batlle de la vila l’estelada que hi havia al balcó de l’Ajuntament, que fou substituïda per la bandera tricolor, la republicana espanyola. Seguint la narració d’“Aires Lloretencs”, “Durant tot el dia [7] romangueren totalment interrompudes les vies de comunicació amb la capital i parcialment interceptades les línies telegràfiques i telefòniques”.

El 8 d’octubre, el tinent de carrabiners Ramón Martínez Mora féu publicar i anunciar un ban mitjançant el qual s’instava a tothom a entregar llurs armes a la caserna de la Guardia Civil. També hi va haver represàlies per a aquells lloretencs que participaren en la proclamació de l’Estat Català a Lloret.

Així es va acabar un episodi, la proclamació de l’Estat Català, que presagiava la Guerra que començaria dos anys després, el 1936, però que si hagués triomfat potser hauria evitat que Catalunya es veiés embolicada en una guerra que no va iniciar.


Bibliografia:

Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988
Rabassa Massons, Jordi “Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat”, Rafael Dalmau Editor, 2006
Proclamació d’“Estat Català”", a “Aires Lloretencs” (15 octubre 1934 nº26).

Imatges:
Una desfilada de les JEREC, avantguarda de l’independentisme català dels anys 30, amb motiu d’unes jornades atlètiques a Barcelona (abril de 1933); l’estelada onejà a la Casa Garriga de l’Ajuntament de Lloret de Mar l’11 de setembre de 2008.

Article publicat a l’edició de “Celobert” de Lloret (nº38, octubre 2008).

dijous, 9 d’octubre del 2008

La Marxa de Torxes de Blanes (10 de setembre de 2008)


El passat 10 de setembre vàrem tenir la ocasió de participar en la Marxa de Torxes que segueix organitzant, com des de fa uns anys, Acció Cultural es Viver.
Ens vam reunir un centenar de patriotes a dos quarts de dotze de la nit davant de l’Ajuntament, proveïts de senyeres, estelades i torxes, per retre homenatge a tots aquells catalans que durant la història han donat la seva vida per la llibertat nacional dels Països Catalans.
Cent torxes van començar a avançar solemnement pel Passeig de Dintre, al toc corprenedor d’un timbal solitari, a la vegada que el timbaler cantava la versió antiga de la lletra de l’Himne Nacional “Els Segadors”.
En arribar al monument al president Lluís Companys, assassinat pels enemics de Catalunya, i després d’haver passat pel passeig de Mar, la Marxa es va aturar.
Uns quants membres d’Es Viver van desplegar una estelada gegant (d’estel blanc) a l’edifici de darrera el monument, en aquest any de Centenari de l’Estelada i de la lluita contemporània per la Independència de Catalunya. Mentrestant, la Muixeranga, cant patriòtic català sorgit al País Valencià, sonà enmig de la foscor de la nit.
D’aquesta manera, l’endemà, la ofrena floral cívica i institucional al president Companys que es fa a Blanes cada Diada Nacional al matí, es veié dignificada per la presència de l’alliberadora senyera de l’estel solitari.

Ja al cim de Sa Palomera (on fa cinc anys els d’Acció Cultural es Viver hi vàrem col·locar un màstil perquè tots els dies de l’any hi pugui onejar, majestuosa, digna, la senyera nacional de les quatre barres) vàrem col·locar l’estelada (d’estel roig) al màstil perquè hi onegés durant tot l’11 de setembre, tal com ho fem des del 2003.
Un cop penjada l’estelada, amb les torxes ben amunt, tots plegats vàrem iniciar el cant dels Segadors, que va cloure l’acte fins l’any que vé, amb l’esperança que en un dia no massa llunyà la nostra nació pugui ser normal, és a dir, que torni a ser lliure i independent, com qualsevol nació lliure del món.

Recordem ara els versos de dos grans poetes catalans, Joan Salvat-Papasseit i Josep Carner, dedicats a la nostra bandera de llibertat:

L’estel d’un esguard / i el d’una senyera (“Divisa”, de Joan Salvat-Papasseit)

Duem estrella i penó barrat (“Cançó futura”, de Joan Salvat-Papasseit)

Quatre flames enceses a migdia! / i en el forat que un enemic li fes / miraculosament hi lluiria / un bell estel per no apagar-se més (“La bandera catalana”, de Josep Carner)

Les fotos que il·lustren l’article varen ser fetes per Elisabet Gispert i han estat cedides per Celobert.













divendres, 3 d’octubre del 2008

La Festa del Pi de les Tres Branques (1904)

Un dels símbols del primer catalanisme que ha perdurat fins avui és el Pi de les Tres Branques, situat al pla de Campllong, al Berguedà. Les llegendes al voltant del mític pi, popularitzades per mossèn Cinto Verdaguer, el poeta nacional català, són diverses i han contribuït a la identificació d’aquest arbre monumental com a símbol de la Nació Catalana. Es diu que les tres branques del pi representen cadascuna de les tres grans regions que composen la nostra nació: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

L’any 1904, ara fa cent-quatre anys, els propietaris del Pi el cediren a la Unió Catalanista (UC). Per solemnitzar aquella cessió la UC organitzà una magna celebració per als dies 24 i 25 de setembre (dissabte i diumenge) d’aquell any, que es desenvoluparia a Berga i al peu mateix de l’arbre.

La revista catalanista il·lustrada “Joventut” publicà un reportatge d’Arnau Martínez i Seriñà, titulat “La festa del Pi de las Tres Brancas”, que fou reproduït també per “La Costa de Llevant” (8 octubre 1904), en el qual es relaten els principals esdeveniments d’aquell gran aplec catalanista.

Pocs dies abans de la trobada Berga ja començava a acollir patriotes d’arreu del Principat, de manera que “las fondas y els hostals están plens de gent á vessar”. El dissabte 24 a la nit es celebrà en el Teatre Quevedo de la capital berguedana un concorregut acte polític, en el qual hi varen intervenir Salvador Artigas, president del Foment Regionalista de Berga, Antoni Sansalvador, del Foment Autonomista de Barcelona, el senyor Llorens, del Centre Catalunya de Sant Martí de Provençals, el mateix Arnau Martínez, en nom de “Joventut”, els expresidents de la UC, Josep Maria Roca i Manuel Folguera i Duran, i l’aleshores president, Domènec Martí i Julià.

L’endemà al matí els centenars de catalanistes aplegats a Berga van fer cap al Pi de les Tres Branques, on s’hi desenvoluparia l’acte de presa de possessió per part de la UC. A partir d’aquí reproduïrem un fragment de l’article de n’Arnau Martínez, en el qual relata una part dels actes:

“Era d’un efecte indescriptible la vista de las caravanas que á peu y á cavall, ab banderas y emblemas, s’enfilavan per las montanyas de Queralt cap al Pla de Campllonch, hont se troba l’arbre secular, entorn del quin s’escampavan.

>> Al arribar la colla de la Junta Permanent precedida de l’artística bandera regalada á Poblet per las donas catalanas, ha ressonat un clamoreig aixordador de crits á la patria y d’aplaudiments que s’han repetit quan ha aparegut, al peu del arbre y sota’ls plechs de la senyera, la propietaria del Pi donya María Marpeu, acompanyada de dugas senyoras de sa familia y del president de la Unió en Domingo Martí y Juliá.

>> Acte seguit el senyor Martí y Juliá ha fet un breu discurs donant mercés á la senyora Marpeu y al seu espós [Tomàs Campà] pel seu desprendiment y pel seu patriotisme, y ha acabat ordenant al oficial de secretaría de la Unió, senyor [Josep Maria] Folch y Torres, que procedís á la lectura del ofici y cessió, de la carta de la Unió acceptant la generosa ofrena del Pi y de la llista d’entitats y periódichs catalanistas y autonomistas qu’allí estavan representats ó que s’havían adherit al acte. [...]”
Era present a l’acte el vicepresident del Centre Catalanista de Santiago de Cuba, senyor Boix. Es llegí una carta d’adhesió a l’acte del poeta nord-català Juli Delpont, de Miquel Laporta, de Catalunya Federal, i de la poetessa Agnès Armengol de Badia.

S’adheriren també a l’acte una sèrie de personalitats estrangeres, representants de nacions sense estat europees. Es va llegir una carta d’adhesió a l’acte, escrita en català, de l’escriptor txec A. Pickhart, “traductor de la poesía de Verdaguer alusiva al Pi, y un dels quefes del moviment de reivindicació d’aquell poble” (“Gent Nova” de Badalona, 1 octubre 1904 nº150). Procedent també de la nació txeca arribà una carta de Jaroslav Vrchlický, “quefe dels patriotas txechs y poeta nacional [...] que desde Praga ha escrit á nostre colaborador el doctor Benet R. Barrios pera que’l representés en tan solemne acte”. Es van rebre també missives de representants d’Occitània (Frederic Mistral) i Finlàndia (Oiva Fallgren), així com del professor E. Vogel, des d’Aquisgrà (Alemanya).

“Joventut” (29 setembre 1904 nº242) ens informa d’una polèmica que es generà al voltant de l’acte de la presa de possessió del Pi. Sembla que un sector dels assistents, catòlics practicants, tenien la intenció de celebrar una missa al peu del Pi durant l’acte. Finalment, “va prevaldre’l bon sentit”, segons “Joventut”, i no la van celebrar, per no provocar tensions amb els catalanistes que no estaven d’acord amb barrejar les legítimes creences religioses de cadascú amb un acte patriòtic unitari.

L’acte finalitzà amb els parlaments de Josep Maria Roca, Manuel Folguera i Duran i Domènec Martí i Julià.

“Una salva de forts y llarchs aplaudiments ha coronat las darreras paraulas del president de la Unió, qu’ha clos tan solemne acte amb un "Visca!" á la llibertat de tots els pobles”.
Imatges: "Joventut" 29 setembre 1904 nº242 pàgina 645; el Pi de les Tres Branques el maig de 2005.