dilluns, 26 de setembre de 2016

“Començar de zero i altres narracions”, aventures a la Natura

A La Renaixensa ja us he parlat d’aquest llibre. En Fèlix Rabassa i Martí, com a administrador d’aquest blog, us l’he donat a conèixer perquè és el recull de cinc narracions entre les quals n’hi apareix una de meva, “El Fermall del Rei Elf”, un relat de fantasia èpica situat en el món de Pirènia, que he creat i al qual estic donant forma. “Començar de zero i altres narracions” recull les cinc obres guardonades en el II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la Natura. Els premis i el llibre resultant es van donar a conèixer en una festa literària celebrada el passat dia 4 d’agost de 2016 en el poble de Tragó de Segre, a la comarca de l’Alt Urgell.

Encara no us havia parlat de les altres narracions publicades en aquest llibre. No havia tingut temps d’endinsar-me en la lectura de tots els relats i el cert és que tots tenen qualitat i val molt la pena llegir-los. Són narracions d’aventures que s’esdevenen en escenaris de la Natura: muntanyes, boscos, rius, el mar... Ara us parlaré de cadascun d’ells, tres dels quals tenen tocs de fantasia, en major o menor grau.


“Començar de zero”, de Joan Graell

En Francesc Solé és un científic eminentíssim, llicenciat en bioquímica per la Universitat de Barcelona i becat per estudiar a Harvard, el nom del qual sonà com a candidat al premi Nobel, viu osessionat per la seva feina. Un dia la lectura d’una sèrie de textos de metafísica recomanats pel seu amic John Grinsman –Paracels, Hermes Trismegist, Roger Bacon...- canviaran radicalment canviaran radicalment la concepció que tenia de la ciència.

L’Oriol arriba a Oliana amb l’autobús de línia que ve de Barcelona. Vol reconstruir la masia de la Malesa per poder començar de zero, viure de la natura i tornar a l’origen per restablir el lligam entre l’home amb la terra.

Què uneix aquestes dues històries?

Un relat de misteri amb tocs de thriller, fantasia i ciència-ficció.


“La creu”, de Vicent Andreu Navarro

A les serres del nord del País Valencià, una jove parella, la Mireia i en Pau, cerquen les restes dels seus respectius avis, morts durant la Guerra de 1936-1939. L’avi d’en Pau, un soldat republicà; l’avi de la Mireia, franquista. Podria ser, fins i tot, que l’avi de la Mireia fos l’assassí del d’en Pau.


“El gatillop de Fàndols”, d’Arnau Queralt

Diuen que en Guiu de Fàndols, el comte que senyoreja les terres del riu Bidrau, de ben petit ja va matar son germà i, de més gran, el seu propi pare. L’àvol comte i els seus esbirros tenen aterrits els habitants de la comarca, tant o més que el salvatge gatillop que habita els boscos i les muntanyes d’aquelles terres. Els habitants del poble voldrien viure sense la cruel tirania del comte de Fàndols, i en aquell moment l’arribada d’una jove parella de pell bruna vinguda d’un país estranger i que es guanya la vida guarint la gent amb herbes i ungüents serà la guspira que canviarà moltes coses.


“El Fermall del Rei Elf”, de Fèlix Rabassa i Martí

A les Terres Salvatges del món de Pirènia hi ha una comarca habitada pels descendents de gent vinguda del comtat de Castellroig. Aquesta comarca, el Surinyanès, viu sota el terror d’una Por que aterreix els seus pobladors: l’arribada dels cruels simiots, desaparicions de criatures, una bruixa que diuen que viu al castell de la muntanya del Quernegre...

En Sau de Treviac, anomenat “el caçaire”, arriba a les terres del Surinyanès cercant un grup de guerrers procedents de l’Imperi de Saipan que han robat el Fermall del Rei Elf, una antiga relíquia dels monarques del reialme de Cairàs, que es guardava al Palau Reial del Cap i Casal del Regne, la ciutat de Montardit. El rei de Cairàs, Berenguer VIII “Sangdetrò”, confia en les seves aptituds i per això l’envia a encalçar els lladres del fermall.

Fantasia èpica de l’estil de J.R.R. Tolkien o Joe Abercrombie ambientada en un món de ressonàncies medievals catalanes i occitanes, amb màgia, éssers fantàstics sortits del llegendari català (dracs, simiots...) i sobretot moltes aventures cercant un objecte màgic i de gran valor.


“La filla del mar”, de Ramon González

A les Terres de l’Ebre, a la badia dels Alfacs, un noi intrèpid, somiador i obsessionat en les llegendes locals, un “caçador de somnis”, tal com l’anomena molta gent, troba una gruta subterrània a l’interior de la qual s’hi amaga un plec de papers antics que conten la història d’un naufragi que es va esdevenir a la badia el 17 d’abril de 1692.






dijous, 1 de setembre de 2016

“El Fermall del Rei Elf”, de Fèlix Rabassa i Martí, guardonat en el Premi Guillem de Belibasta de relats d’aventures a la natura i publicat en el recull de relats titulat Començar de zero i altres narracions



II Premi Guillem de Belibasta de narrativa breu d’aventures a la natura

Al municipi de Peramola, a l’Alt Urgell, fa un parell d’anys que s’hi celebra un premi literari, organitzat per l’Associació Festiva i Cultural de Tragó –un poble del municipi de Peramola-, que porta el nom de Guillem de Belibasta. El premi literari s’anomena d’aquesta faisó per recordar el perfecte càtar occità que, a l’Edat Mitjana i fugint de la repressió francesa al Llenguadoc, es va refugiar, com tants compatriotes seus, en terres catalanes, sobretot al voltant del Cadí. La temàtica del premi és la narrativa breu d’aventures ambientades a la natura. Enguany es va fer entrega dels premis i s’ha presentat el llibre amb les obres guardonades el passat 4 d’agost a Tragó.

Quan, l’any 2015, vaig conèixer l’existència d’aquest premi m’hi vaig voler presentar. Aleshores no vaig ser premiat. Enguany m’hi vaig tornar a presentar amb una altra narració i he estat guardonat amb un accèssit, de manera que la meva història ha estat publicada en el llibre de relats premiats aquest 2016, al costat del primer, segon i tercer premis i d’una altra narració guardonada amb un accèssit. En total cinc contes d’aventures que s’esdevenen en plena natura, que han estat publicats per Edicions Salòria. El llibre s’anomena Començar de zero i altres narracions.

El jurat de selecció de les obres finalistes es composà d’un equip de cinc filòlegs que van fer una pre-selecció de les 9 obres més destacades de les 56 –procedents d’arreu dels Països Catalans- que enguany s’han presentat al premi. El jurat que va prendre la decisió final va ser format per Marcel Fité, Albert Villaró, Ramon Besora (tres personalitats del món literari relacionades amb la comarca de l’Alt Urgell) i Jesús Bach (secretari del jurat i filòleg).



“El Fermall del Rei Elf”

Sinopsi: Un petit grup de Cavallers de la Mort de l’Imperi de Saipan han robat el Fermall del Rei Elf, una antiga relíquia de la família reial del reialme de Cairàs, al palau reial del Cap i Casal, la ciutat de Montardit. En Sau de Treviac, dit “el Caçaire”, aventurer i guerrer, és cridat pel rei Berenguer “Sangdetrò” per encalçar els lladres. El caçaire els segueix per les Terres Salvatges i pel Surinyanès, una comarca habitada per gent procedent del comtat de Castellroig, envoltada de terres despoblades i amenaçada per una estranya Por que atemoreix els pagesos. Simiots, ombres i altres éssers monstruosos s’interposaran en el camí entre en Sau i el fermall.




La fantasia èpica

Des de fa molts anys que la fantasia èpica m’apassiona. En plena adolescència vaig llegir “El Senyor dels Anells”, de J.R.R. Tolkien, i la lectura d’aquesta obra que es pot considerar, en bona part, creadora de tot un gènere literari, em va fer llegir altres llibres de l’eminent filòleg anglès situats a la fantàstica Terra Mitjana: “El Hòbbit”, “El Silmaríl·lion”, “Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana” i més endavant “Els fills d’en Hurin”. De Tolkien vaig passar a llegir Ursula K. Le Guin, els tres primers llibres de la seva saga de Terramar, traduïts al català, un concepte de fantasia èpica prou diferent del tolkienià, però molt interessant. Després vaig conèixer i llegir la trilogia “Cròniques del Món Conegut” de Jaume Fuster (“L’Illa de les Tres Taronges”, “L’Anell de Ferro” i “El Jardí de les Palmeres”), una magnífica, excel·lent saga –que us recomano- de tres novel·les inspirada en els llibres de cavalleries medievals catalans i en la fantasia de Tolkien. Amb la trilogia de Jaume Fuster, de ben jove, em vaig adonar que es pot crear fantasia èpica en català i inspirada en l’univers identitari català; vaig constatar que per fer fantasia èpica amb una gran qualitat literària no cal anar a cercar referents culturals del món anglosaxó. El nostre país i la seva gent i la civilització catalana són prou rics en llengua, en cultura, en llegendes i en història i prou importants a nivell internacional com per inspirar la creació d’un o de dos o de molts mons fantàstics (el worldbuilding, que es diu en anglès) on desenvolupar una gran història èpica i màgica. Aleshores vaig començar a escriure una història que vaig deixar en un racó i que potser, ves a saber, recuperaré d’alguna manera més endavant.

Després de Jaume Fuster vaig llegir molts llibres d’història –de formació sóc historiador- i més endavant molta novel·la històrica i d’aventures catalana. No va ser fins que vaig descobrir Patrick Rothfuss que vaig tornar a llegir fantasia èpica. Rothfuss em va fascinar i em va submergir en un gènere que havia deixat de banda durant massa anys. De “El Nom del Vent” i “El Temor d’un Home Savi” de Rothfuss vaig passar a llegir els cinc llibres fins avui publicats de la “Cançó de Gel i Foc”, de George R. R. Martin, i vaig descobrir Joe Abercrombie, gràcies a la seva trilogia “El Mar Trencat”. La lectura de l’excel·lent novel·la “El Gorg Negre”, de na Margarida Aritzeta, em va refermar en allò que és evident i que una vegada ja ens va ensenyar en Jaume Fuster: es pot crear molt bona literatura fantàstica a partir dels referents culturals, històrics, llegendaris i identitaris catalans.

Totes aquestes lectures m’han influït d’alguna manera, unes més que altres, però totes formen part del meu bagatge. Quan vaig concebre “El Fermall del Rei Elf” –relat que es desenvolupa en un món que fa un any que vaig començar a crear-, deu dies abans de la data límit per a la presentació del relat al premi Guillem de Belibasta, pensava en l’obra de J.R.R. Tolkien i en la de Joe Abercrombie, en la lectura del llibre “La sardana i la religió de les bruixes”, de Jordi Bilbeny, en les meves excursions a la muntanya i en la pel·lícula de gènere western “The Revenant” (2015), d’Alejandro G. Iñárritu, protagonitzada per Leonardo Di Caprio, que feia poc que havia anat a veure al cinema. Aquestes experiències em van inspirar a l’hora d’escriure “El Fermall del Rei Elf”.


El llibre: Començar de zero i altres narracions

El llibre consta dels següents relats:

-      -“Començar de zero” (1er premi, el qual dóna nom al recull de narracions), de Joan Graell
-       -“La creu” (2on premi), de Vicent Andreu Navarro
-       -“El gatillop de Fàndols” (3er premi), d’Arnau Queralt
-      -“El fermall del rei elf” (accèssit de publicació), de Fèlix Rabassa i Martí
-       -“La filla del mar” (accèssit de publicació), de Ramon Gonzàlez





On podreu trobar el llibre?

El podreu comprar per internet a l’editorial, Edicions Salòria, al seu web:


El podreu trobar a les llibreries de les comarques de la Cerdanya i l’Alt Pirineu i Andorra.

El llibre també serà present a l’estand conjunt que tindran l’Associació Llibre del Pirineu i el Govern d’Andorra a la Setmana del Llibre en Català que es celebrarà del 2 a l’11 de setembre a l’Avinguda de la Catedral de Barcelona.

També el podreu trobar a la 20a Fira del Llibre del Pirineu d’Organyà, el cap de setmana del 3 i el 4 de setembre. El dissabte 3 de setembre serà presentat en aquesta Fira, a les 12:30, concretament a la Sala de les Homilies.

El preu del llibre és de 14 euros.



Aquesta història continuarà...



No dubteu que seguiré explicant històries del món on hi ha el reialme de Cairàs, el comtat de Castellroig, la comarca del Surinyanès, les Terres Salvatges, i altres terres que encara no heu descobert... El voldreu seguir coneixent, aquest món?



dimarts, 5 de juliol de 2016

Forja: metal en català, fantasia èpica, llegendes i història medieval

El heavy metal, i concretament el power metal –almenys força grups-, són gèneres musicals que històricament han unit la música i la fantasia èpica en les seves lletres i en l’estètica de les portades dels seus discos. La banda alemanya de power metal progressiu Blind Guardian han dedicat moltes de les seves cançons –fins i tot un disc sencer, “Nightfall in Middle-Earth”, que tracta de “El Silmaríl·lion”- a les històries de la Terra Mitjana de J. R. R. Tolkien, i altres cançons a “Cançó de Gel i Foc” de George R. R. Martin o a “La roda del Temps” de Robert Jordan. Els finlandesos metalsimfònics Nightwish, a les seves lletres, han parlat de les llegendes tradicionals fantàstiques fineses recollides al “Kalevala” i, en el seu darrer disc, han dedicat una cançó, “Edema Ruh”, a la novel·la “El Nom del Vent”, de Patrick Rothfuss. Domine, una banda italiana que practica true metal, ha parlat a moltes de les seves cançons de les històries de Cònan el bàrbar, de l’escriptor nord-americà Robert E. Howard, i de la saga del guerrer albí Elric de Melniboné, de l’escriptor anglès Michael Moorcock. Fins i tot, dues bandes de metal simfònic, els italians Rhapsody i els suecs Dragonland, han arribat a crear móns èpics i de fantasia on s’esdevenen les històries que es canten a les seves cançons. Rhapsody les Cròniques d’Algalord i Dragonland les Cròniques de Dragonland.

Als Països Catalans el panorama del heavy metal autòcton és força migrat, i encara més escasses són les bandes de power metal o les que facin referència a la fantasia a les seves lletres. En aquest mateix blog fa temps que vam parlar de la temàtica fantàstica a les lletres de la banda Sangtraït, tot un clàssic i un referent del metal i el rock dur en català.

Darrerament hem descobert una banda de Terrassa (el Vallès Occidental) que practica –tal com ells ho defineixen- epic power folk metal. El grup es composa actualment d’en Martí a la veu i la lira, en Marc al baix, en Nil a la guitarra, en Saus a la bateria, n’Alba tocant instruments tradicionals i en Roger amb els teclats. Tenen dos discos editats, “Desperta Ferro” i aquest darrer “Tornant de la batalla”, editat el 2016.

El grup practica, ja ho hem dit, epic power folk metal. Segons el meu parer, el seu estil seria un power metal com el d’uns Blind Guardian, amb influències del folk metal pagà europeu de grups com els suïssos Eluveitie.

La portada del disc està molt i molt ben feta, és èpica i medieval a més no poder i ens transmet al 100% l’esperit de les lletres de les cançons. L’artista que l’ha confeccionat és Joan Llopis. Els membres de la banda quan es va gravar el disc eren:

Martí Paez, veu i lira; Bianca Antohe, baix; Nil Lapedra, guitarra, guitarra acústica i acordió diatònic; Albert Alba, teclats, sac de gemecs i flauta; David Saus, bateria. (Amb la col·laboració de Lianne Krossburner, d’Edenkaiser, a la cançó “Víbria”).

Parlem del disc “Tornant de la batalla”, de 2016, i les seves cinc cançons, que es van enregistrar i masteritzar a AXtudio de Barcelona. El disc s’obre amb una cançó d’aires medievals, amb una lletra escrita en un català antic: “Anant a la batalla”. “Tornant de la batalla” és la continuació de la primera, a nivell líric i musical, amb un començament molt trobadoresc, també, que s’anima de seguida i amb uns teclats de l’estil de bandes de power italianes com Highlord o Secret Sphere, però amb un aire a Blind Guardian, sobretot en la veu del cantant, en Martí, que em recorda el dels bards alemanys, en Hansi Kürsch. Els tocs medievals no desapareixen tampoc a la següent cançó, “El Foc”, i encara s’hi accentuen més. La presència d’instruments tradicionals hi és molt present, també. La quarta cançó del disc, “Víbria”, ens parla de l’ésser mític català i europeu d’època medieval, la femella del drac, concretament de la seva humanitat i de l’odi i la incomprensió que rep per part dels que s’anomenen humans. “Temps enrere en aquest lloc van dur una bèstia corrupta / Cos de dona i ànima de drac barrejat amb màgia, foc i sang”. Un humà la vol destruir: “Jo m’encarregaré d’aquella que escampa / el temor en els vostres cors / aniré al regne de fosques tenebres / on la Víbria habita”. I la Víbria li diu: “Tu! Simple i feble mortal, creus que sóc el verí del teu trist país / creus tenir el poder per distingir entre el Bé i el Mal”.

Finalment, una altra cançó sobre la guerra, “Rancúnia”, ens conta, com a les dues primeres, com d’estúpida n’és la guerra.

El disc, i a través de la fantasia, les llegendes i la història medieval catalana, ens parla de la manca de sentit de les guerres i del concepte de la diferència (cristians versus moros, moros versus cristians, humans versus éssers estranys com la Víbria).

La història i la literatura catalanes són presents també al disc anterior de Forja, “Desperta Ferro”. A “Tirant” ens parlen de l’heroi literari de l’escriptor medieval valencià Joanot Martorell i a la cançó “Desperta Ferro” fan una picada d’ullet als almogàvers. D’altra banda, en aquest disc ens hi trobem també “El Nom del Vent”, cançó que es basa en la novel·la del mateix nom de l’escriptor nord-americà Patrick Rothfuss, la lletra sencera de la qual reproduïrem aquí sota. Els lectors de la “Crònica de l’Assassí de Reis” segur que reconeixereu detalls de la història en aquesta cançó!

“El Nom del Vent”, de Forja, música i lletra de Martí Páez:

“Molts han parlat sobre mi, tots creuen saber / però la veritable història jo us explicaré. / Entre el foc de la llegenda que va arrencar / aquell infant, que va fugir del destí fatal. / La llegenda neix on hi ha voluntat... / Resseguint el rostre blanc de la nit mortal / Un somni infantil creix l’home que esdevindrà. / Vull tenir el poder, vull saber el teu nom / aniré on bufis tu fins la fi del camí / ... seguint el nom del vent. / Sempre canviant, allà on vas porta’m fins als límits / vull saber-ho tot... ser lliure com tu. / Voltant pel món vaig poder saber / que les nits sense lluna són / el temor d’un home savi. / He viatjat per camins sota la llum dels astres / que altres no gosaven fer a la llum del sol. / Entre la vida i la mort puc sentir com ets... / Un instant ets meu i te’n tornes a anar. / Cercaré el rastre que has deixat al record, / podré saber qui ets tu en realitat. / Vull tenir el poder, vull saber el teu nom / aniré on bufis tu fins la fi del camí / ... seguint el nom del vent. / Aquesta quietud és el llarg silenci / d’un home que espera la mort...”.


www.forja.cat


Si voleu adquirir els treballs discogràfics del grup els podeu aconseguir als seus concerts o bé demanant-los a ells personalment enviant-los un missatge a la seva pàgina de la xarxa social Facebook. De seguida us els trametran per correu.

Aquí us deixem amb una de les cançons del seu darrer treball:


Forja - Tornant de la batalla




dijous, 5 de maig de 2016

L’aplec de Sant Ponç petit de Malgrat de Mar

Els joves que anaven a l'aplec anaven vestits així, aproximadament
Fa una colla d’anys es feia a Malgrat l’aplec de Sant Ponç petit, que es celebrava cada 11 de maig. L’escriptor malgratenc Sebastià Pla i Salarichs el descrigué en una sèrie de tres articles que publicà a la revista comarcal “La Costa de Llevant” el 1894, l’any en què aquesta publicació va néixer.

Segons l’autor, antigament l’aplec s’havia celebrat a la masia de can Viadé, “que’s troba al peu mateix del turó en qual cim hi ha la ermita”. Després d’uns anys de no celebrar-se, una colla de malgratencs decidiren de canviar l’emplaçament de l’aplec per traslladar-lo “á la entrada de la població, en lo carrer de la Riera”. Sembla, doncs, que en aquest indret s’hi va celebrar durant un temps l’aplec de Sant Ponç, en “una d’aqueixas casas blancas” del carrer, en la qual, a la seva entrada, s’hi aixecava un altar improvisat amb una taula, i guarnit amb llençols, vànoves, “un parell de rams y mitja dotzena de candeleros [...] no faltant devotas que hi portavan llurs ciris”.

Més endavant l’aplec tornà a canviar de situació, de manera que en el moment en què foren publicats els esmentats articles d’en Sebastià Pla ja es celebrava “al cim d’un turó ahont s’hi enlayra la ermita [que aleshores era propietat d’en Ramon Piferrer] en la qual s’hi venera Sant Pons juntament ab Santa Rita y Sant Ramón”, des de la qual s’hi albira, als seus peus, Malgrat i el mar. L’aplec reunia el jovent de Malgrat i de bona part dels pobles dels voltants. Els nois “lluheixen vermellas corbatas y ellas una rosa á cada galta, y tots lo garbo catalá”.

A l’hora de berenar les famílies es reunien, escampant-se per les vinyes, sota els fruiters o a les pinedes, fent “fogons improvisats ab quatre pedras, saborejant l’arròs a la marinesca”, la llangonissa, bevent a galet del porró i menjant les primeres cireres de la temporada per postres. Els avellaners o venedors d’avellanes feien acte de presència a l’aplec: venien avellanes de closca prima. També hi havia parades de dolços, on es venien sabres, ensiamades o panellets.

Amb tot, l’autor trobava a faltar a l’aplec modern de Sant Ponç el refilet del flabiol. “Encara’ls nostres avis se recordan d’aquells temps en que puntejavan las sardanas y lo contrapás [...] marcant lo compás del fluviol y del tamborí”. En altres temps, continuava l’autor, les noies vestien “gipó de merino negre, la faldilla de llana, la corbata de seda de color de palla, lo devantal negre ab cintas moradas, lo mocador de puntas al cap, fent-se molt ample lo nus, perque’s vegessin be las arrecadas”. D’altra banda, els fadrins “ab els seus vestits de gran festa á la catalana, portant lo gech y las calsas de vellut de seda, l’armilla vistosa ab botons de plata y ab sas barretinas de pruhada grana, portantla estesa damunt de las espatllas”.

En Sebastià Pla recordava amb nostàlgia en “Vigorra” al cim d’una carreta, “los peus en las rodas, lo tamborí entre camas, la bota del axut al costat, lo fluviol en la boca, seguint lo compás que marcaba ab lo tamborí”, tocant una sardana empordanesa, que era puntejada amb delit pel jovent. També es planyia del fet que, a la capella, es pugui “llegir al cim de sa portalada la inscripció en llengua forastera”.

Quan començava a fosquejar els carros i tartanes començaven a desfilar un altre cop cap a Malgrat, o bé cap els pobles dels voltants (Blanes, les Ferreries, Sant Genís, Pineda, Calella). Fins l’any que ve...



Fonts consultades:


“La Costa de Llevant” (AMBL): nº9 (29 abril 1894), nº11 (13 maig 1894), nº12 (27 maig 1894), nº13 (10 juny 1894).






dilluns, 7 de març de 2016

Arrels paganes de Catalunya. “La sardana i la religió de les bruixes”, de Jordi Bilbeny

Aquest és un llibre que feia molta falta. Molta. I segurament que en Jordi Bilbeny és una de les poques persones que el podia –i el volia- escriure. La historiografia catalana no ha volgut estudiar a fons el paganisme autòcton, la religió, la tradició, les creences i la mitologia dels nostres avantpassats, de la gent que vivia a les nostres terres abans que el cristianisme s’acabés convertint en la religió de l’estat, ni tampoc la continuïtat d’aquestes creences durant l’època medieval, moderna i fins i tot contemporània. I ara ens trobem que d’això no en sabem gairebé res. És admès per gairebé tothom que una sèrie de festes religioses cristianes van suplantar celebracions paganes anteriors: el Nadal, Tots Sants, Sant Joan, etc... Però als Països Catalans hi ha molt pocs estudis rigorosos i seriosos que s’hagin atrevit a tractar aquest tema. També és cert que l’interès per la nostra història, el nostre folklore, la nostra mitologia d’arrel pagana i les nostres tradicions autòctones és molt petit als Països Catalans. Els bascos, en aquest sentit, ens passen la mà per la cara. Allí, el coneixement i l’interès per la mitologia, els déus, els esperits, i les tradicions ancestrals indígenes és molt elevat. També els ha ajudat el fet que el basc és una llengua –i un poble- que existeix fa milers d’anys, que no fou romanitzat i, per tant, llurs tradicions d’arrel pre-cristiana s’han conservat poc alterades, un fet que als Països Catalans no s’ha produït.

En Jordi Bilbeny, doncs, ha escrit un llibre ("La sardana i la religió de les bruixes", Librooks, 2015) que podria obrir camí en l’estudi del nostre paganisme autòcton. I l’historiador arenyenc ho ha fet a partir de la relació entre la sardana i la bruixeria. L’autor ha posat en relleu un fet que altres investigadors havien descobert anteriorment que és que a la Catalunya del Barroc la sardana –o el ball rodó que en seria l’antecedent i que portava el mateix nom- era tinguda per les autoritats eclesiàstiques com una dansa impúdica (“la sardana y altres balls deshonests”) que no podia ser permesa “en temps de Carnestoltes ni altres dies la son son”. A partir d’aquest fet en Bilbeny s’ha endinsat en la bibliografia sobre el tema –obres d’història, antropologia, folklore- i ha anat recollint testimonis sobre la bruixeria al nostre país per construir un discurs sobre la pervivència dels cultes ancestrals autòctons després de la imposició del monoteisme als Països Catalans i a Europa.

En Jordi Bilbeny, en el seu llibre, relaciona clarament la sardana i els diversos balls rodons catalans amb la bruixeria. L’autor ens ennova del fet que en diversos testimonis recollits en processos judicials contra bruixes i bruixots catalans dels segles XVI i XVII els acusats explicaven que en els aplecs –o aquelarres- de bruixes i bruixots s’hi ballaven sardanes i balls plans.

En aquest punt hi vull fer un petit incís personal. Encara recordo com fa força anys, la meva àvia Francesca Pla i Illas, de família pagesa de Blanes (la Selva), em va explicar que, quan era petita, li havien donat un objecte de fusta que, segons la persona que li havia donat, havien trobat al Turó d’en Montells. El Turó d’en Montells de Blanes, li explicaren a la meva àvia, era un indret on “les bruixes hi ballaven la sardana” i l’objecte de fusta que li van donar se l’havien descuidat les bruixes a l’indret on feien els seus aplecs. Literalment. Al turó d’en Montells “les bruixes hi ballaven la sardana”. Més de vint anys abans que en Bilbeny escrivís aquest llibre la meva àvia ja em va relacionar bruixes i sardanes. Al Blanes de principis de la dècada de 1920 hi havia encara la creença, encara que fos només un conte per explicar a les criatures, que les bruixes feien aplecs en indrets muntanyosos, boscosos i apartats del nucli urbà, i allà “hi ballaven la sardana”.

Un altre petit incís. Fa una colla d’anys, en una recerca a l’hemeroteca, vaig trobar una curiosa i curta notícia a l’apartat de notícies de Blanes de la revista maresmenca i selvatana “La Costa de Llevant” que deia que algú havia vist una bruixa al carrer Nyanc de la vila. Era una notícia, recordo, publicada entre els anys 1900 i 1903, aproximadament. Desgraciadament, no puc referenciar-la. No vaig prendre la precaució d’apuntar-me-la. Una altra referència a la bruixeria, doncs, molt moderna.

La relació entre la “bruixeria” i la dansa de la sardana, ball rodó, ball pla, etc., doncs, queda prou demostrada. Però què era la “bruixeria”?

En Bilbeny, així com molts altres reputats autors que han estudiat aquest tema citats per ell, assegura que no és una altra cosa que una evolució dels cultes i “religions” pagans, pre-cristians, que existien al nostre territori abans que el cristianisme fos declarat religió oficial i fos imposat a tothom. La nova religió, en els seus primers anys i segles d’imposició al territori, maldava per destruir, o com a mínim assimilar, els cultes anteriors. Moltes festes pre-cristianes foren cristianitzades. Molts llocs de culte també van ser cristianitzats. D’altres directament van ser destruïts. La jerarquia de la nova religió demonitzà les antigues tradicions religioses autòctones, i mai millor dit. El catolicisme identificà les antigues deïtats –femenines o masculines- paganes amb el Diable, amb el Mal. Per tant, les bruixes i totes aquelles persones que, als Països Catalans i l’Europa medieval, moderna i fins i tot contemporània van seguir retent culte a les antigues deïtats o van seguir conservant les antigues tradicions –que més endavant van ser assimilades a la bruixeria, al Mal-, quin sentit tenia que creguessin en el Diable cristià? Sí, el Diable cristià, perquè poques coses hi ha de més profundament cristianes que el Diable, un ésser inventat pel cristianisme per assimilar amb el Mal aquelles creences anteriors que ha volgut fer desaparèixer.

Però continuem amb allò que dèiem. La nova religió monoteista cristianitzava llocs de culte pagans, construint ermites o grans creus al cim de muntanyes o turons que havien estat antics indrets sagrats de les religions paganes que retien culte a les forces de la natura. Indrets sagrats que els antics cultes havien solemnitzat amb l’erecció de dolmens o menhirs, pedres dretes. Però també en destruí, d’aquests indrets de culte. El primer cristianisme féu edictes contra allò que anomenava la “idolatria de les pedres”, les pedres sagrades que eren venerades amb anterioritat –i amb posterioritat- a l’arribada del cristianisme. I aquestes pedres dretes, aquests menhirs, eren llocs de reunió de les comunitats pageses des de la nit dels temps. I allà, al seu entorn –i també a l’entorn de grans arbres monumentals- s’hi ballaven sardanes i balls rodons, tal com ho veiem al dibuix de la portada d'aquest llibre. A la Pedra Dreta del Grau, al Lluçanès, “al segle XIX es deia que la pedra hi era des de temps immemorial. Això era confirmat per l’antiquíssim costum que cada any, el dissabte anterior al Diumenge de Rams, els joves de Prats anaven a la Pedra Dreta a collir l’espígol que per allà creix i, amb els manats que feien, dibuixaven un cercle al voltant de la pedra a l’entorn del qual ballaven un contrapàs. Recordem que al menhir de Riutort, també les bruixes hi feien balls rodons” (pàgines 140 i 141). Aquests balls, segons en Bilbeny, eren balls de culte al Sol.

Un dels capítols que més m’ha agradat de llegir, perquè el trobo molt suggerent, és el que parla sobre la sacralitat pagana de la muntanya de Montserrat. És coneguda la sacralitat cristiana d’aquesta muntanya, ans no se’ns ha volgut explicar mai que Montserrat era un centre de pelegrinatge dels cultes ancestrals dels nostres avantpassats. De la mateixa manera que l’anomenat Camí de Santiago, tal com em vaig assabentar fa poc, no era un camí de pelegrinatge cristià sinó un camí de pelegrinatge i d’autoconeixement personal d’origen celta, pre-cristià, el camí de Finisterre, per “celebrar” la mort, la posta del Sol.

“La sardana i la religió de les bruixes”, d’en Jordi Bilbeny, ens fa entrar en un món desconegut, ens endinsa en les arrels més pregones del nostre poble, unes arrels, uns orígens que el poder establert ens ha amagat. La sardana, la nostra dansa nacional, tantes vegades caricaturitzada des de fora i des de dins dels Països Catalans, una dansa nostra, tan nostra que ho és des de fa milers d’anys, abans que fóssim catalans i abans que fóssim cristians... o ateus o agnòstics. Una dansa que té el seu origen abans de Jesucrist, quan els nostres avantpassats retien culte a les forces de la Natura i vivien en comunió amb la Terra, amb el mar, amb els boscos i amb les muntanyes. Ara només esperem, tal com hem dit al principi, que aquest llibre obri el camí d’altres investigadors que s’atreveixin a indagar en el passat pagà del nostre poble. De ben segur que n’hi haurà!






divendres, 8 de maig de 2015

Ciudadanos, l’odi al català i el sobiranisme bilingüista



Francisco Caja és l'individu amb barba al costat d'Albert Rivera

Una suposada prudència o correcció política ens obliga, de vegades, a autocensurar-nos i a voler evitar una sèrie de debats que per a molta gent poden arribar a ser incòmodes, però que no per això és menys necessari posar-los al damunt de la taula. Un d’aquests debats és el de la llengua a Catalunya.

L’independentisme o sobiranisme més, diguem-ne, “oficial” ha tendit a voler obviar aquest debat, i quan l’ha encetat ha estat per voler imposar una determinada visió de la qüestió, molt allunyada de les tesis tradicionals que, sobre el tema de la llengua, sempre havia mantingut l’independentisme. Aquest sobiranisme “oficial”, darrerament, manté que, en una Catalunya independent, la llengua castellana hauria de gaudir d’un estatus de cooficialitat legal. Vaja, que en termes lingüístics, el projecte de Catalunya independent de l’oficialisme sobiranista no seria massa diferent de la situació de bilingüisme en la qual ens trobem actualment.

Doncs bé, mentre el mainstream sobiranista fa concessions a l’espanyolisme oferint a la llengua castellana la cooficialitat en una hipotètica Catalunya independent, els colonialistes espanyols (PP, Ciudadanos…) no amaguen el seu odi envers la llengua del nostre poble. El diari digital Directe.cat, fa unes setmanes, va fer públic un correu electrònic –l’existència del qual no ha estat desmentida pels interessats- que els va arribar, enviat per Francisco Caja –conegut dirigent espanyolista, el principal objectiu del qual és la castellanització total de l’escola catalana- a Albert Rivera, dirigent de Ciudadanos. En aquest correu Caja afirma que “el momento de noquear al catalán y devolverlo a las masías vendrá con la evolución del momento político”. Una altra “perla” del document és quan diu que “entre todos, devolveremos al catalán a su situación anterior a 1978. Es decir, matarlo de hambre y despojarlo del prestigio que ha obtenido a costa del castellano”. Caja continua dient el següent: “Incluso si la secesión fuera adelante, pienso que el tema de la lengua  sería una  herramienta   formidable para  fulminar  el  nuevo  "estado"  resultante.” O sigui, consideren el català com una llengua de pagerols (“devolverlo a las masías”), a la qual cal treure tot prestigi, i tornar-la a la situació en la qual es trobava durant el franquisme: el cop de gràcia definitiu a la nostra llengua. I continua dient que cal fer servir el castellà com a eina per a dinamitar l’estabilitat d’una futura Catalunya independent. Caja segueix amb la seva “argumentació” dient que quan els catalans volguem “imposar” la nostra llengua caldrà fer revoltar “la población mayoritariamente castellanoparlante”. I afegeix: “Esto no será como Estonia y Lituania, donde a los rusos se les paró los pies. Y no será así porque la comodidad que tiene la gente con nuestro idioma, y su incomodidad con el catalán, hará que la gente se rebele. Más tarde o más temprano el castellano volverá a señorear en Cataluña”. El document acaba afirmant que el partit que acabarà sortint beneficiat d’aquesta “guerra de la llengua”, tal com ell l’anomena, ha de ser Ciudadanos, una guerra que, segons Caja, ells guanyaran “contra los que nos quieren imponer un idioma del pasado que por desgracia Franco no acabó de poner en su sitio”.

La missiva, doncs, no deixa cap dubte de quines són les intencions de Francisco Caja, i del partit d’Albert Rivera, Ciudadanos, respecte la llengua catalana: fer-la desaparèixer, i també fer servir la llengua castellana i la població castellanoparlant contra l’independentisme, però sobretot contra la llengua catalana. Bé, tampoc calia conèixer el contingut d’aquesta carta per saber que aquesta gent odien la nostra llengua i la volen bandejar, com a mínim, dels principals àmbits d’ús, però serveix per a conèixer quina és l’estratègia que volen fer servir per fer complir els seus objectius.

Que el principal enemic de la llengua catalana el tenim a dins del nostre país, no pas a Madrid, això ja ho sabíem. El més trist de tot plegat és que el sobiranisme oficial els fa la gara-gara, tot cridant als quatre vents que el castellà, una llengua imposada en el nostre país per la força de les armes i d’unes lleis forasteres repressores, serà cooficial en una Catalunya independent. Aquesta és la principal victoria de Francisco Caja, Albert Rivera i companyia. Que el sobiranisme, interioritzi, ni que sigui de forma inconscient, el discurs dels enemics de la llengua catalana. El que no podem fer és acceptar de lliurar aquesta batalla en l’escenari, amb les regles i amb les armes que triïn els nostres enemics. Som nosaltres qui hem de posar les normes, som nosaltres qui hem de decidir, perquè la batalla es lliura, desgraciadament, a Catalunya, no pas a Castella. I sí, hem de ser conscients que ens trobem en una guerra, una guerra sense fusells i sense tancs, un torcebraç entre Catalunya i la seva dignitat com a nació, d’una banda, i la Castella imperial, opressora i tancada de sempre. I hem de ser conscients que qualsevol concessió a uns enemics que volen veure morta la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat és un pas més cap al nostre suïcidi com a poble. Siguem-ne conscients, doncs, i actuem en conseqüència.

Article publicat a Celobert.



dimarts, 17 de març de 2015

Sánchez-Camacho, la Història, la mentida i la llibertat d’expressió



En les nostres societats occidentals un dels valors més preats és el de la llibertat d’expressió. La llibertat d’expressió no ha de tenir límits, però sí que és cert que ha d’ésser regulada. No podem –o no hauríem de poder- insultar, faltar al respecte, difamar o mentir sota el paraigua de la llibertat d’expressió. Una altra cosa és la sàtira política i social –necessària per poder riure’ns de tothom, nosaltres mateixos inclosos, i per assolir una societat el màxim de crítica i lliure- que, certament, pot arribar, en els casos més extrems, a ofendre aquelles persones intolerants i totalitàries. El fonamentalisme islàmic ha atacat el setmanari francès Charlie Hebdo, de la mateixa manera que l’imperialisme dels militars espanyols va atacar la seu de la revista satírica barcelonina Cu-cut! l’any 1906.

Però, com ja he dit, la llibertat d’expressió no pot ésser l’excusa perfecta per mentir amb el desvergonyiment amb què ho ha fet la política blanenca Alícia Sánchez-Camacho. Tothom pot tenir les opinions que vulgui, ben cert. Però una cosa són les opinions i una altra de molt diferent és escampar fal·làcies. L’espanyolisme n’escampa constantment, de fal·làcies, i hem arribat a un punt que ja no ve d’una.

El passat 12 de gener, en una entrevista al Diari de Girona, l’esmentada política blanenca va dir que Catalunya forma part d’Espanya des de l’època dels ibers. I es va quedar tan ampla. Bé, l’espanyolisme radical ja ens té acostumats a bajanades d’aquest calibre; se’n recorden de quan Esperanza Aguirre va dir que Espanya és una nació amb 3000 anys d’història? Davant d’aquesta mena d’exabruptes històrics fa mandra haver de dir que en l’època dels ibers Espanya ni tan sols existia. Catalunya, evidentment, tampoc. Però bé... 

I és que quan a qualcú se li posa un micròfon davant dels morros –parlo de polítics, d’opinadors televisius i radiofònics...- tothom es veu capaç d’opinar –què dic opinar! pontificar!- sobre Història. Fa feredat veure i escoltar les tertúlies televisives, plenes de personatges que parlen de la Història investits d’una mena de falsa autoritat moral que, per art de màgia, els converteix en historiadors llicenciats. I tot plegat per mentir sense cap mena de vergonya sobre el passat. És la banalització de la Història. I això, l’ús de les veritats a mitges i directament de les mentides, és una arma habitual en l’argumentari de l’imperialisme espanyol a Catalunya. I el més gros és que la Sánchez-Camacho ha dit tal bestiesa històrica sense que ni tan sols li tremoli la veu de la vergonya. De vegades no sé si aquestes falsedats són més fruit de la més supina ignorància o de l’ànim d’enganyar els ciutadans.

Com ja he dit, l’imperialisme espanyol ha manipulat –i segueix manipulant- la Història de Catalunya per justificar una situació de dominació política i econòmica conseqüència d’una ocupació militar existent al nostre país des de fa segles. També he dit que, en democràcia, qualsevol opinió és lícita. Per tant, pot ser lícit defensar una Catalunya dins d’Espanya. Allò que ja no és lícit és defensar-ho negant la sobirania –perduda el 1714- i el caràcter nacional i identitàriament diferenciat de Catalunya, tot afirmant que el Principat no és res més que una comunitat autònoma d’una nació unitària que es diu Espanya. I això només es pot defensar fent ús de la mentida, de la mentida “històrica”, en aquest cas, tal com l’imperialisme espanyol ha fet des de sempre i ho segueix fent.

Sisplau, senyora Sánchez-Camacho, si té interès en saber quins són els orígens de Catalunya, recordi els seus professors d’Història blanencs, o llegeixi Josep Maria Salrach, el medievalista que tot llicenciat en Història català ha hagut de llegir obligatòriament en l’assignatura d’Història Medieval. Vostè, per parlar d’Història, allò que necessita és menys Formación del Espíritu Nacional i més Acadèmia. Li ho recomano de debò.