dilluns, 18 de juny de 2018

“Jaume I i el regne de Múrcia”, de Josep-David Garrido i Valls


Els catalans som un poble acostumat a les derrotes i que fins i tot hem arribat a construir una èpica resistencialista al voltant de les principals derrotes bèl·liques que ens han infligit els nostres veïns i enemics seculars, Espanya i França. Estem tant acostumats a les derrotes que de vegades no ens en sabem avenir quan algú ens explica que una vegada fórem un poble vencedor. El nostre relat històric s’ha teixit, principalment, al voltant de dues guerres, la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació del segle XVII i la Guerra de Successió que culminà l’11 de setembre de 1714 a Barcelona i el 1715 amb la conquesta castellana de Mallorca. El discurs del catalanisme ha girat a l’entorn, històricament, dels màrtirs de 1714, uns catalans que van lluitar i morir per preservar unes lleis, una llengua, unes tradicions, una forma de viure, en definitiva, que els castellans volien destruir per imposar-nos el seu model. Malauradament, el catalanisme, i la historiografia catalana, s’ha centrat bàsicament en aquesta mística de la resistència deixant de banda episodis de la nostra història en els quals els catalans fórem els vencedors. I, segons el meu punt de vista, ens cal una historiografia que parli d’aquests fets, d’aquestes victòries, d’aquests moments de grandesa.

Ens cal imaginar que podem tornar a ser els protagonistes de victòries com a nació, i no em refereixo pas a victòries militars, evidentment. I és per això que els catalans, els catalanistes, els independentistes (paraules que cada vegada veig com a més sinònimes), coneguem la nostra història, la nostra gènesi com a nació, els moments en els quals la catalanitat, sorgida de les valls que es trobaven a redós dels cims dels Pirineus, es va escampar per tota l’àrea oriental de la península ibèrica. Foren uns segles de victòries (i d’alguna derrota, perquè no dir-ho) en els quals la nostra gent s’escampà per la Catalunya Nova, el Regne de València, el Regne de Mallorques, Sardenya i la Mediterrània... Una etapa del nostre passat de la qual n’hem d’estar orgullosos, i tant que sí!

El llibre de l’historiador alacantí Josep-David Garrido ens situa en una època de la nostra història en la qual la catalanitat s’estenia sense aturador cap al sud. Després de conquerit el Regne de València, Jaume I, el rei Conqueridor, posà el seu esguard envers el regne, aleshores encara sarraí, de Múrcia. Cal dir que les fronteres del reialme aleshores abastaven aproximadament les actuals províncies espanyoles de Múrcia, Alacant i Albacete. Tanmateix, Castella també cobejava aquest territori, que podia ser la seva sortida a la Mediterrània. De fet, Castella (el monarca de la qual era Alfons X, dit El Savi, gendre de Jaume I el Conqueridor) van conquerir el regne, però el 1264 començà una revolta dels musulmans del reialme dirigida pel membre de la família reial murciana al-Wâthiq que va requerir que el monarca catalano-aragonès accedís a sufocar-la amb els seus homes per a tornar-la a l’obediència castellana del seu gendre Alfons. El rei en Jaume conquerí tot el reialme de Múrcia ja el 1266 amb un contingent de cavallers i soldats gairebé exclusivament catalans, car la participació aragonesa en l’expedició fou gairebé nul·la com a conseqüència que les Corts del regne d’Aragó es negaren a prestar ajut al rei en aquesta empresa, a diferència de les Corts de Catalunya. Catalans (inclosos valencians i mallorquins) foren els únics que participaren en la conquesta del reialme i exclusivament catalans foren també els repobladors que colonitzaren en un gran nombre bona part del reialme, sobretot el sud de l’actual País Valencià i les comarques situades a l’entorn de les ciutats de Múrcia i Cartagena. En paraules de Ramon Muntaner citades per Josep-David Garrido, “E con la dita ciutat (Múrcia) hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los dant dits llocs [són], són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món, e tots són bons d’armes e de bons fets”.

Tanmateix, aquestes terres ara repoblades per catalans tornaren a jurisdicció castellana, perquè el rei En Jaume així ho va voler, per mantenir una bona relació amb el seu gendre el rei Alfons X de Castella. Però la història no s’acaba pas aquí, car (i això ja forma part d’un altre llibre) el nét del Conqueridor, Jaume II, va continuar, almenys en part, l’obra del seu avi, aconseguint per la força de les armes l’annexió a la Corona catalano-aragonesa d’un tros del regne de Múrcia (bona part del sud de l’actual País Valencià). Això ja són figues d’un altre paner.
 
El llibre és una obra que combina l’erudició, la voluntat divulgativa i un redactat fluid que el fa apte per a qualsevol amant de la nostra història. No cal, doncs, ser historiador per llegir aquest llibre que ens endinsa en una part poc coneguda i alhora victoriosa de la història medieval dels catalans.



dijous, 7 de juny de 2018

"L'any dels francs", d'Albert Villaró


Els darrers vint-i-cinc anys la literatura catalana ha experimentat un gran augment, quantitatiu i qualitatiu, de la novel·la històrica. Hem vist com apareixien novel·les situades en èpoques molt diferents les unes de les altres, de manera que hem pogut llegir històries situades a la pre-Catalunya d’època romana, a la Catalunya (i l’Occitània) de l’Edat Mitjana i en època moderna, sobretot en els dos grans conflictes bèl·lics i socials que assotaren el nostre país en aquells segles: la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, que culminà dramàticament a Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Avui parlarem d’una novel·la situada a les boires de l’Alta Edat Mitjana, quan el nostre país encara no estava gaire unificat, cada comtat campava per les seves i la nostra terra, que sapiguem, encara no s’anomenava Catalunya. Es tracta de “L’any dels francs” (Columna Edicions, 2003), una novel·la de l’escriptor urgellenc Albert Villaró, l’acció de la qual arrenca a la capital de l’actual comarca de l’Alt Urgell, la Seu, l’any 1010. Aleshores feia just 25 anys que el gran cabdill sarraí Al-Mansur va arrasar una bona pila de ciutats catalanes, saquejant sense pietat Barcelona. era l’any 985. Aquella data significà la culminació de la superioritat militar dels alarbs sobre els comtats catalans. Però a partir de llavors aquest domini musulmà començà un lent declivi que els diversos comtats catalans aprofitaren per donar el tret de sortida a una lenta política de petites conquestes militars als sarraïns de les terres de frontera.

L’any 1010 es presentà la oportunitat per als diversos comtes catalans de venjar la humiliació rebuda l’any 985 de mans d’Al-Mansur. Muhàmmad Al-Mahdí, un dels dos pretendents al tron del califat de Còrdova, necessitava comptar amb les espases dels rudes guerrers cristians dels Pirineus de llevant, i demanà als seus comtes que es posessin del seu costat per deposar el seu rival, Sulaiman ibn-Hakam.

D’aquesta faisó, el comte de Barcelona, Ramon Borrell, i el comte d’Urgell, Ermengol I, acceptaren l’oferiment d’Al-Mahdí i es posaren en camí cap a Còrdova com a exèrcit mercenari, amb l’objectiu d’obtenir grans riqueses que, un cop tornats als comtats, servirien per enriquir el país.

La novel·la, doncs, narra l’aventura d’aquests guerrers que s’endinsaren molt en territori enemic per obtenir riqueses, fama, glòria... i altres coses. L’autor situa dins d’aquesta  gran aventura èpica una altra aventura, de dimensions molt més reduïdes, i centrada en la figura d’un noi molt jove, en Dacó Miró, fill bord del senyor de Tost, que s’unirà a l’expedició, però no pas sota l’ensenya del seu pare, el baró de Tost, sinó sota l’ensenya d’un altre feudal, en aquest cas el bisbe d’Urgell. El jove Dacó rep un encàrrec secret que haurà d’acomplir amb la més gran de les cauteles: aconseguir un llibre que fou redactat per un antic bisbe d’Urgell, bisbe que fou acusat d’heretgia, ell i, evidentment, totes les seves obres. I el jove Dacó maldarà amb totes les seves forces per complir la seva missió, una missió que li han encarregat les més altes instàncies episcopals d’Urgell.

Aquesta és una novel·la d’aprenentatge. El jove Dacó fa un viatge iniciàtic en plena adolescència. Viu una gran aventura molt lluny de casa, en terres andalusines, en un país amb una cultura i una llengua molt diferents a la seva. En Dacó serà testimoni d’horribles escenes de guerra i saqueig protagonitzades pels seus compatriotes, que d’alguna manera es volien revenjar de tantes humiliacions rebudes en el passat per part dels sarraïns. En serà testimoni, d’aquestes atrocitats, i ell mateix també en perpetrarà, de crims.

“L’any dels francs” és una novel·la que té diverses qualitats:

L’autor ens relata amb absoluta precisió i rigorositat els esdeveniments històrics que es van esdevenir i els uneix impecablement amb la trama fictícia de la recerca del llibre herètic.

És una història que enganxa de bon principi que hom la comença a llegir. El personatge d’en Dacó té carisma i hom hi empatitza en tot moment.

El llibre endinsa el lector en l’Edat Mitjana, tot aconseguint que senti que ha entrat, per una bona estona, dins l’aventura.

És una novel·la extraordinàriament ben escrita que té una gran qualitat literària i alhora és apta per a qualsevol casta de lector, fent-la d’alguna manera, en aquest sentit, molt “comercial” en el bon sentit de la paraula.

Si us agrada la novel·la històrica, les històries d’aventures i misteri, us apassiona l’Edat Mitjana i la història de Catalunya, “L’any dels francs”, d’Albert Villaró, és la vostra novel·la.



dimarts, 29 de maig de 2018

“El confident dels reis”, d’Assumpció Cantalozella


La història ens conta que Guillem de Cervera o Guillem IV de Cervera, senyor de Juneda i Castelldans, va ser el fidel conseller de dos monarques catalans, Pere el Catòlic i el seu fill Jaume I el Conqueridor.

N’Assumpció Cantalozella treu aquest interessant personatge del bagul de la història i el converteix en matèria literària per a la seva novel·la “El confident dels reis”.

La novel·la, escrita en primera persona per Guillem de Cervera com si fos un dietari en el qual ens conta els episodis més importants de la seva vida i dels dos reis durant aquells anys, comença l’any 1207 a Montpeller, narrant l’estrambòtica i còmica concepció de Jaume I per part dels seus progenitors, el rei Pere I de Catalunya i Aragó i la seva esposa Maria de Montpeller en aquesta ciutat del Llenguadoc. I d’aquest episodi no n’explicarem res més, deixarem que sigueu els lectors que el gaudiu durant la lectura de la novel·la. Els fets narrats per Guillem de Cervera en la novel·la s’acaben l’any 1229, amb el començament de la conquesta de Mallorca per part de Jaume I el Conqueridor.

Guillem de Cervera és testimoni excepcional de la Croada contra els càtars d’Occitània, promoguda pel papa Innocenci III i a la qual s’hi afegí amb entusiasme el rei Felip II August de França. En aquest context, l’autora fa aparèixer en la novel·la un episodi que ens parla de la tragèdia dels càtars. En un indret a la vora dels Alps on es trobava Guillem de Cervera, el protagonista va a parar, en una nit plujosa, a una humil cabana enmig del bosc on hi viuen n’Artur i na Magalí, una parella de càtars amb els seus fills Roger, Perot i Guerau. En Guillem els ajudarà a fugir dels croats i s’acabaran establint a Catalunya. Aquesta microhistòria dins la gran història que ens conta aquesta novel·la és, al meu entendre, un exemple de l’èxode occità vers Catalunya, motivat per una persecució religiosa en aquest cas, que va servir per repoblar els territoris deshabitats de la Catalunya Vella i les terres conquerides als musulmans a la Catalunya Nova, una repoblació que, segons la meva opinió, va donar la seva identitat a bona part del país i que forma part de la gènesi de la nostra nació.

La novel·la també ens mostra els sentiments amorosos de Guillem de Cervera envers Elvira de Sobirats, esposa de l’ancià comte d’Urgell, un bon amic seu. El comte d’Urgell ja és vell i es troba molt malalt, té la mort molt a la vora i, tanmateix, Guillem de Cervera sospira per la seva esposa, sabent que relativament es quedarà vídua i aleshores podran estar junts. I així és, el comte d’Urgell mor i Guillem i Elvira es casen. Coneixerem també Aurembiaix, la filla del comte d’Urgell i Elvira, quan encara és una criatura entremaliada i molt intel·ligent, la qual admira Guillem, que primer és un bon amic del seu pare i després serà el seu padrastre.

A “El confident dels reis” serem testimonis de la mort del rei Pere el Catòlic a la batalla de Muret i de com el jove Jaume I es va fent gran, primer sota la custòdia del francès Simó de Montfort, gran enemic del seu pare, i després al castell de Montsó, sota la tutela de l’Orde dels Templers, on demostra el seu tremp i la seva força física desmesurats.

Assumpció Cantalozella en aquesta novel·la torna a escriure una història amb un estil literari exquisit. Llegir qualsevol de les novel·les històriques de l’escriptora de Santa Coloma de Farners representa un enorme plaer literari i “El confident dels reis” no és cap excepció a aquesta regla.



divendres, 11 de maig de 2018

“El falcó del comte”, d’Assumpció Cantalozella


L’any 2003 es va publicar aquesta novel·la històrica d’Assumpció Cantalozella, la qual va arribar a ser finalista del premi Sant Jordi (que atorga Òmnium Cultural) de l’any 2002.


L’acció d’aquesta novel·la es situa cronològicament entre l’any 1022 i el 1082 i geogràficament als comtats catalans. La història ens l’explica el seu protagonista, Otger Guitard. L’autora fa servir el recurs de la troballa en l’actualitat d’uns antiquíssims documents soterrats a les restes d’un mas, que són la biografia d’Otger Guitard escrita en primera persona.


Tal com hem dit, el protagonista de la història és n’Otger Guitard, un personatge que, quan era molt petit, va ser portat per gent molt important a una parella de pagesos que havien acabat de perdre el seu fill i que vivien en un alou d’un indret que interpreto que és a la vora de Santa Coloma de Farners. La criatura es va criar, doncs amb n’Ènnec Guitard i la seva esposa, na Nuvília, que el van pujar com si fos fill seu, fins que en un moment de la seva adolescència el van venir a buscar perquè la gent important que l’havia portat amb n’Ènnec i na Nuvília ara el reclamaven.


N’Otger, doncs, va deixar els seus pares adoptius i fou portat a Girona, a la cort comtal, on va conèixer n’Ermessenda de Carcassona, la dona que, de ben segur, va tenir més poder de tota la història medieval de Catalunya. N’Otger començà un aprenentatge en lleis, al costat d’una colla de nois de la seva edat, fills de les cases nobiliàries més importants dels comtats. A Girona va conèixer també Elisenda, la filla d’Ermessenda de Carcassona, a qui havien casat amb un soldat mercenari normand anomenat Roger de Tosny.


L’aprenentatge de n’Otger el portà a Ripoll i més endavant a Barcelona, i mentrestant el seu neguit per saber qui era, per conèixer els seus orígens s’anava fent cada cop més gran. El jove Otger volia saber qui eren els seus pares i començà a investigar, a fer preguntes pel seu compte, però ningú li ho volia dir. Semblava que hi havia una gran conspiració organitzada per amagar-li els seus orígens.


Aquest és el principal misteri de la novel·la. N’Otger vol saber qui és.


Allò que n’Otger sí que sap és que és lleial a la casa comtal de Barcelona i Girona i als valors que representa:


Unitat: n’Otger és conscient que cal aconseguir la unió dels comtats catalans en un estat en el qual imperi la justícia i els nobles no imposin la força de les armes als pagesos.


Pau: El país només prospera econòmicament i cultural amb la pau i per això cal la unitat dels comtats en una casa comtal que posi fre a la violència dels nobles que van en el camí de convertir-se en feudals. Per això la comtessa Ermessenda maldà, al costat d’Oliba, el bisbe de Vic, per instaurar la pau i treva arreu dels comtats.


“El falcó del comte” és una novel·la excel·lent. Té de tot. Ens mostra la Catalunya que s’estava formant amb una gran mestria. Els pagesos que s’establien en les terres ermes propietat de la casa comtal, allò que pensaven, les seves creences religioses, les restes del seu paganisme. Ens ensenya la Catalunya dels monjos de Ripoll, que en el seu monestir maldaven per preservar i difondre la cultura dels antics. Ens mostra també la Catalunya dels nobles que governen el país i les seves lluites pel poder. I també la lluita d’Ermessenda i els seus partidaris per construir un país pròsper, culte i en pau. “El falcó del comte” també té aventures i misteris, amb n’Otger Guitard i la seva lluita per conèixer els seus orígens com a protagonistes. “El falcó del comte” és un llibre escrit de forma magistral, creant atmosferes suggestives que ens insereixen en aquell món medieval dels començaments de Catalunya com a nació, amb un model de llengua genuí, ric, que fuig del catanyol dominant en moltes obres de la literatura catalana actual. Ací sota us en deixo una petita mostra de la pàgina 20. Tranquils, que no hi ha cap spòiler:


“Una nou ufanosa, això ho sap tothom, conté dintre seu tots els secrets del món, conté totes les persones, les aus, els llops, els tigres i els lleons. Conté els conills i les llebres i les petites granotes i els escurçons que piquen i les diminutes formigues. Conté les fades del bosc, les bruixes i els bruixots, les goges i les dones d’aigua. Els nans i els follets, els rius i els gorgs, els corriols, els camins, l’aigua dels llacs. Tots els colors dels cels, els mars, les constel·lacions. El poder dels rics i les misèries dels pobres. Totes les malastrugances i totes les benaurances. La sort i la dissort. El naixement i la mort. / Conté, també, tots els sentiments dels homes i de les dones.”


Què més us puc dir? Que aneu corrents cap a la vostra llibreria i compreu aquesta joia de la nostra novel·la històrica. La gaudireu molt, sense cap mena de dubte!