dijous, 25 de març del 2010

Els inicis d’un orfeó catalanista. L’Orfeó de Blanes (1901-1903) (2ª part)


Article publicat a “Celobert” de Blanes (novembre-desembre 2009, nº74).

En l’anterior article vàrem veure com va néixer l’Orfeó de Blanes, impulsat per un grup de catalanistes de la nostra vila amb l’objectiu de recuperar la música del nostre país. La catalanitat de l’Orfeó, com veurem tot seguit, no es reduïa a l’aspecte estrictament musical. Els elements simbòlics que giraven al voltant de l’Orfeó de Blanes, i els de tots els altres orfeons catalans, eren molt importants. Això ho constatem en la utilització de vestits tradicionals catalans, i en la inclusió de la bandera de les quatre barres, que aleshores ja havia adquirit entre els catalanistes el rang de bandera nacional, en la senyera de l’Orfeó. Però anem a pams.

Efectivament, els orfeonistes en les seves actuacions duien una vestimenta de gala, caracteritzada, en el cas dels homes, per “l’escayenta barretina vermella qu’estrenavan” (una peça de roba d’inequívoca catalanitat) i en el cas de les dones perquè anaven “engalanadas ab sos millors trajos” (LCDL, 17 agost 1902).

En els seus inicis es va voler evitar que els blanencs veiessin en l’Orfeó una entitat partidista, és a dir, relacionada amb cap partit polític local, en aquest cas amb els catalanistes. Per això Joan Baptista Alemany i Borràs afirmava que l’Orfeó no era una associació catalanista sinó simplement catalana (LCDL, 17 novembre 1901), per intentar no barrejar la innegable tasca de catalanisme en el terreny cultural i d’afirmació nacional catalana de l’entitat amb el joc polític i partidista municipal. L’objectiu era aplegar el nombre més gran possible de voluntats de gent de la vila al voltant del projecte de l’Orfeó de Blanes: és a dir, calia sumar, no pas restar. El lema de l’Orfeó, almenys en els seus primers moments fou “Art, germanor y independencia” (LCDL, 17 novembre 1901): “germanor”, perquè calia ajuntar esforços, i “independència”, perquè s’havia de deixar clara la independència de l’entitat respecte de la política partidista. Més endavant, la significació catalanista de l’Orfeó de Blanes ja va quedar prou clara amb el seu nou lema: “Art y Patria”, el mateix que l’Orfeó Català i del moviment orfeonista catalanista en general.

Sabem que l’Orfeó de Blanes va tenir una estreta relació amb l’Orfeó Català, el qual oferí una còpia de la seva nodrida biblioteca musical al blanenc (LCDL, 10 novembre 1901). A més, “Examinant els Estatuts de nostre Orfeó [de Blanes] s’hi descubreix l’esperit que anima á l’Orfeó Catalá de Barcelona, orgull y honra de nostra terra” (LCDL, 17 novembre 1901). Manuela Narváez, a la seva tesi doctoral sobre l’Orfeó Català, cita el de Blanes com un dels quinze orfeons d’arreu del Principat i les Illes que tenia més relació amb l’Orfeó Català, al costat d’altres de poblacions tant importants com Barcelona, Palma, Tarragona, Mataró, Sabadell i d’altres poblacions properes com Cassà de la Selva o Calella. La relació de l’Orfeó de Blanes amb l’Orfeó Català, societat coral d’inequívoca significació nacional catalana, també demostra el caire catalanista de la coral blanenca.

L’Orfeó de Blanes demostrà també la seva implicació amb el catalanisme polític enviant a la manifestació de Barcelona del 20 de maig de 1906, de suport a la Solidaritat Catalana, en representació de l’entitat, una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, els quals vetllaren la senyera de l’entitat a la manifestació (LCDL, 26 maig 1906). Dos anys després l’Orfeó obrí en el seu local social una subscripció, a petició de l’Associació Catalana de Beneficència, per a obtenir ajut econòmic per als presos i exiliats catalanistes (LCDL 24 octubre 1908).

Com hem vist, en poc temps l’Orfeó de Blanes reuní un nombre molt important de socis (més de 200 entre coristes i socis protectors el desembre de 1901) en una vila que en aquells anys tenia al voltant de 5000 habitants. A més, la revista catalanista “La Costa de Llevant” donava tot el seu suport “mediàtic” al nounat Orfeó, fent-se constantment ressò de les seves activitats, com per exemple una audició feta davant de la seva seu de Can Vila, amb una assistència de públic multitudinària: les cròniques ens parlen d’unes 2000 persones que inundaren el carrer Ample per assistir a l’audició (LCDL 16 febrer 1902). Aquesta és una xifra que ens serveix per fer-nos una idea de la magnitud de l’esdeveniment, que va fer omplenar de gom a gom tot el carrer Ample, en una manifestació de catalanisme cultural popular mai vista fins aleshores a Blanes. En aquest sentit, el 1906 la “Revista Musical Catalana” (creada per l’Orfeó Català), segons Manuela Narváez, “aplaudia la trajectòria dels modests orfeons de Blanes i Mataroní, que estaven fent molt bona feina musical, social i patriòtica dintre de les seves poblacions”.

El 30 de maig de 1903 es va dur a terme un festival artístic organitzat per l’Orfeó de Blanes dedicat a la inauguració de la seva senyera. L’Orfeó edità un opuscle (“La Senyera”) en el qual feia història de l’entitat, parlava de l’acte d’inauguració i descrivia detalladament la seva senyera. Aquest festival es convertí en una altra manifestació del catalanisme cultural modernista.

La senyera modernista de l’Orfeó, dissenyada per Francesc Brunet, era en si mateixa un símbol inequívoc de catalanitat: a més del nou lema de l’entitat, “Art i Pàtria”, s’hi podia veure clarament l’escut de Blanes i la bandera de les quatre barres. Altres símbols catalans recuperats pel moviment nacional català aquells anys i també presents en la senyera de l’Orfeó són l’escut de les quatre barres i l’escut de la creu de Sant Jordi, fets de metall, al costat de la lira, símbol del cant coral.

“La Costa de Llevant” descriu la senyera d’aquesta faisó:

“Lo seu aspecte es molt vistós: en lloch preferent s’hi destaca l’escut de nostra vila, en la part superior hi ha’l lema: <>, en una faixa en sentit diagonal s’hi llegeix lo nom de la Societat <> y com acabament inferior hi campejan las quatre barras catalanas, tot voltat de magnífichs dibuixos primorosament brodats ab sedas, or y plata: la part posterior es llisa tenint solament una bonica faixa en lo més alt y llegintshi l’any de la fundació. Las barras son dignes de l’emblema que sostenen, lo pal vertical remata ab una artística lira de metall orlada de ben trobat dibuix, y los remats del travesser consisteixen en l’escut de Catalunya y en lo de Sant Jordi també de metall y de parescut dibuix lo del coronament. En conjunt es vistosa y rica diferenciantse notablement de las moltas que s’acostuman á veurer” (LCDL 7 juny 1903).

L’Orfeó de Blanes s’estava convertint en un eficaç mitjà de culturització (més endavant, a més, el 1904, creà una escola per a obrers) i recatalanització de la societat blanenca, de la mà d’un ample moviment social, polític i cultural, el catalanisme, que pretenia regenerar el país en un context de decadència política i econòmica de l’Estat espanyol.
Els successius governs espanyols de la Restauració, efectivament, no volien reconèixer l’especificitat cultural, econòmica i nacional de Catalunya. I era a través d’una sèrie d’iniciatives (en aquest cas, cultural) com el cant coral i l’orfeonisme que el catalanisme volia fer progressar el país a desgrat dels entrebancs que hi posava l’Estat.

Fonts consultades:
“La Costa de Llevant” (AMBL), anys 1901-1903, 1906 i 1908
“La Senyera. Recort del festival artístich dedicat a la inauguració de la Senyera del Orfeó de Blanes que tingué lloch el día 30 de Maig de 1903”, Blanes, 8 de juny de 1903 (AMBL)
Narváez Ferri, Manuela “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005

Imatges:

Logo del setmanari “La Costa de Llevant”.

Senyera modernista de l’Orfeó de Blanes.

dimecres, 10 de març del 2010

Els inicis d’un orfeó catalanista. L’Orfeó de Blanes (1901-1903) (1ª part)

Article publicat a “Celobert” de Blanes (setembre 2009, nº72).

A partir de la segona meitat del segle XIX el nacionalisme (cultural i més tard polític) havia aparegut a una sèrie de nacions sense estat europees (Catalunya, Txèquia, Finlàndia, Irlanda, Noruega, País Basc, Flandes...) subjectes a la dominació política dels estats o imperis que les mantenien lligades. Aquestes nacions desenvoluparen un nacionalisme cultural que també es manifestà en la música culta. En aquests països sorgiren diverses escoles musicals “nacionalistes” que contribuïren a forjar la consciència nacional dels seus habitants. Aquest “nacionalisme musical” cercava en la tradició, en la música popular de cadascuna d’aquestes nacions, una sèrie de melodies i motius d’inspiració. Recordem els casos de compositors com Edvard Grieg (Noruega), Smetana i Dvorak (Txèquia), Jan Sibelius (Finlàndia) o Enric Morera (Catalunya).

A la Catalunya de fa cent anys el fenomen dels orfeons i el cant coral, lligat a la recuperació dels cants i melodies populars de la nostra terra, va ser un dels principals vehicles d’expressió del naixent catalanisme com a moviment de reivindicació nacional. I no només això, sinó que va esdevenir un important factor de propagació del catalanisme. Els actes polítics catalanistes normalment finalitzaven amb l’actuació d’una coral o orfeó i, inversament, moltes actuacions orfeonístiques s’acabaven convertint en actes d’afirmació catalana. Les actuacions dels dos principals orfeons del país (l’Orfeó Català i el Catalunya Nova) arreu del territori normalment acabaven amb crits espontanis de “visca Catalunya!” per part dels assistents i amb el cant de “Els Segadors”, que en aquesta època es popularitza com a himne nacional.

Els principals ideòlegs del catalanisme en la seva vessant cultural cercaven en la nostra música tradicional el batec de l’ànima catalana i, en conseqüència, la convertien en un instrument per a assolir la renaixença de Catalunya com a nació. Això s’esdevenia en un moment en què una sèrie de músiques forasteres (bàsicament el género chico) s’estaven propagant al nostre país com a conseqüència del procés d’unificació en un sol mercat de consum dels diversos territoris de l’Estat espanyol. La percepció de la ràpida substitució de la nostra música per una de forastera, com a conseqüència del fet de formar part de l’Estat espanyol, va posar en guàrdia aquells primers catalanistes, els quals (a través de l’excursionisme) iniciaren la tasca de recuperació de cançons tradicionals de totes les comarques. A la vegada, diversos compositors creaven noves cançons basades en la tradició musical catalana, amb lletres de poetes i escriptors del país. L’orfeonisme i el cant coral contribuïren també a popularitzar melodies procedents de la música culta europea (clàssica, del romanticisme i del nacionalisme musicals).

L’Orfeó de Blanes

La nostra vila va veure néixer l’any 1901 l’Orfeó de Blanes. La revista catalanista “La Costa de Llevant”, l’àmbit de difusió de la qual era la comarca del Maresme i la Marina de la Selva, va donar suport incondicional a l’Orfeó de Blanes des de la seva creació, a la vegada que informava puntualment de les activitats que tenia programades i publicava extenses cròniques dels actes realitzats. D’aquesta manera, hem elaborat aquests articles, que es refereixen als primers dos anys de vida de l’Orfeó, bàsicament, a partir de l’abundosa informació que sobre aquesta entitat ens ofereix “La Costa de Llevant”.

A principis de novembre d’aquell 1901 es van reunir al teatre de Can Vila (actual Teatre de Blanes, al carrer Ample) una colla d’afeccionats al cant, amb una comissió organitzadora formada per una sèrie de personalitats de la vida social blanenca vinculades al catalanisme. La Comissió estava formada per Josep Girbau, Salvador Roig, Joaquim Pons, Joaquim Rocafort i Joan Baptista Alemany i Borràs, i presidida per Joan Valentí i Feliu. En el seu parlament Joan Valentí afirmà de la música coral que “á l’hora que’ns servirá d’esbarjo y’ns recrearém ab l’art preciós de la música, també ajudará á ilustrarnos y ennoblirá nostras ideas y sentiments, ja que aquí, l’obrer, el treballador, el corista, hi trovarán l’esplai al seu treball, [...] y apendra á estimar l’art, las cansons nostras, de nostre ánima y coneixerá també la manera de sentir y cantar dels altres pobles” (“La Costa de Llevant”, 10 novembre 1901). L’objectiu de l’Orfeó era difondre la cultura als seus socis i per a això res “més eficás que’l cant-pairal [...] el cant natural, espontani, que surt de la casa pairal y mou las fibras més intimas del cor” (LCDL, 17 novembre 1901).

Per això formaven part del repertori de l’Orfeó cançons populars com “Muntanyes del Canigó” (harmonitzada per Enric Morera), “La filla del marxant” (harmonitzada per Amadeu Vives); d’altres de basades en la tradició catalana i composades per autors contemporanis, com “Muntanyes regalades” (lletra: Joaquim Riera i Bertran, música: Lluís Millet) i “L’emigrant” (lletra: Jacint Verdaguer, música: Amadeu Vives), interpretada el 1902 en homenatge a mossèn Cinto Verdaguer. També s’interpretaven peces de compositors europeus les lletres de les quals es traduïren al català, com ara el “Brindis del Rhin”, de Felix Mendelssohn. Mencionem també les composicions creades per autors blanencs, com “Marinesca” (lletra: Josep Cortils i Vieta, música: del mestre Massó) o “Himne de la Senyera” (lletra: Joaquim Ruyra, música: Francesc Brunet), dedicada a la Senyera de l’Orfeó.

Veiem, doncs, com les cançons catalanes, acompanyades per la música procedent d’altres nacions (del centre i nord d’Europa), havia de ser la base del repertori de l’Orfeó de Blanes.

L’Orfeó organitzava vetllades que combinaven el cant coral, moltes vegades amb acompanyament orquestral, amb la lectura de poesies per part de rapsodes locals i funcions dramàtiques, per part de les seccions de Literatura i Teatre de l’Orfeó (LCDL, 8 desembre 1901).

D’altra banda, sabem que l’Orfeó faria classes de solfeig per a homes i nois (LCDL, 1 desembre 1901) i que la seu de l’entitat era al teatre de Can Vila.

Es proposà com a president honorari de l’entitat August Maria de Borràs-Jalpí (el qual anys abans havia portat la llum elèctrica a Blanes) per subministrar energia elèctrica de franc al local de l’entitat, tant a la sala d’assaig com a la biblioteca (LCDL, 8 desembre 1901).

El maig de 1903, la Junta Directiva (“La Senyera”, 8 juny 1903) era composada per:

President honorari: August Maria de Borràs i Jalpí; president efectiu: Amat Carreras; vice-president: Josep Ferrer i Ferrer; secretari: Joan Baptista Alemany i Borràs; tresorer: Josep Girbau i Tordera; bibliotecari: Joaquim Pons i Albert; vocals: Salvador Roig i Pou, Josep Roca i Geremias i Pere Puig i Domènech; directors artístics: Emili Mestre i Joan Batlle.

El cor tenia tres seccions, una d’homes, una de nois i una altra de dones. L’Orfeó tenia també la Capella de Música, dirigida per mossèn Joan Batlle, “destinada á conreuhar la música relligiosa la constituirán 20 dels socis coristas” (LCDL, 17 novembre 1901), a més de l’Orfeó pròpiament dit, dirigit per Emili Mestre.

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (AMBL), anys 1901 i 1903
“La Senyera. Recort del festival artístich dedicat a la inauguració de la Senyera del Orfeó de Blanes que tingué lloch el día 30 de Maig de 1903”, Blanes, 8 de juny de 1903 (AMBL)
Narváez Ferri, Manuela “L’Orfeó Català, cant coral i catalanisme (1891-1951)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 2005

Imatges:

Escut de l’Orfeó Català.

Fotografia dels membres de l’Orfeó de Blanes l’any 1903.

dilluns, 1 de març del 2010

El CADCI, sindicat catalanista (1903-1939)

Entre finals del segle XIX i principis del XX milers de joves de la Catalunya rural deixaren els seus pobles per anar a treballar a Barcelona. Una bona part d’aquest jovent trobà feina en el sector de la dependència del comerç: era l’anomenat proletariat mercantil, els assalariats que desenvolupaven feines que no eren manuals i que requerien una certa formació. Encara que no exercien feines manuals i que el seu nivell de formació era superior a la de la resta del proletariat barceloní i català, els dependents havien de patir deficients condicions de treball, sous baixos i jornades laborals de fins a dotze hores.

Com a resposta a aquesta situació, un grup de catorze dependents del comerç decidí crear a principis de març de 1903, en una de les seves reunions al Cafè dels Quatre Gats, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), la principal entitat representativa del catalanisme popular i obrer del primer terç del segle XX.



En aquells primers anys del segle XX el CADCI desenvolupà una ingent tasca a favor de la millora de la situació econòmica i de les condicions de treball dels “treballadors de coll i corbata”, com eren anomenats els dependents del comerç. Aleshores la consciència dels dependents de formar part d’un sector laboral pertanyent al proletariat era força tènue. El principal objectiu de tots els treballadors del comerç era estalviar prou com per poder plantar-se pel seu compte. No deixa de ser lògic, doncs, que aquell primer CADCI assumís els postulats del reformisme social, que predicava la solidaritat entre classes socials.


En aquest sentit és important la creació per part del CADCI de les Escoles Mercantils Catalanes, que tenien com a primer objectiu la formació professional dels treballadors del comerç i com a fita a llarg termini un ambiciós projecte: esdevenir l’Escola on es formés una legió de comerciants que haurien de fer reviure el domini comercial català a la Mediterrània. La creació d’aquestes Escoles (on s’hi ensenyava anglès, francès, alemany i fins i tot àrab, comptabilitat, educació mercantil, taquigrafia o geografia comercial) era conseqüència de la constatació que calia fer una tasca de suplència, donat que l’Estat espanyol no havia creat cap institució d’aquestes característiques a Catalunya. Per matricular-se a les Escoles calia ser soci del CADCI, i aquest és un dels motius del primerenc ascens del seu nombre d’associats, que anys a venir arribaria a més de deu mil.


Les campanyes per l’horari intensiu i per aconseguir que els dependents poguessin fer festa el diumenge també situaren el CADCI com l’entitat capdavantera al país en la defensa dels interessos dels dependents. Així, es convertí en el principal sindicat de dependents de Barcelona i en el model a seguir per una colla de societats obreres de dependents d’arreu del Principat.

Paral·lelament a la seva tasca social, el CADCI desenvolupà un constant activisme catalanista, apartidista i unitari. Entre d’altres activitats, el 1905 reprengué la celebració de l’11 de Setembre, iniciat el 1900 per l’entitat Catalunya i Avant, i a partir del 1916 inicià el “Dia de la Llengua Catalana”, celebrat des d’aleshores cada 1 de gener, destinat a la normalització i dignificació del català.

Vers la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918 el catalanisme del CADCI anà evolucionant fins a l’independentisme, coincidint amb l’aparició de l’independentisme de Francesc Macià. L’ideari social de l’entitat s’anà transformant també fins a assumir l’ideari socialista i catalanista del doctor Domènec Martí i Julià i de la nova generació de Manuel Serra i Moret (que fou batlle de Pineda entre 1914 i 1923) i Rafel Campalans, que el 1923 fundarien la Unió Socialista de Catalunya. Aquesta transformació ideològica venia precedida per l’increment de l’atur i pel procés d’empitjorament de les condicions econòmiques i laborals dels dependents durant els anys de la Primera Guerra Mundial (1914-1918), raons que possibilitaren una radicalització de l’obrerisme del CADCI.
El setembre de 1923, amb la dictadura de Primo de Rivera els locals del CADCI foren clausurats i el seu president, Francesc Xavier Casals, i altres directius de l’entitat foren empresonats. Més endavant, el 1926, les autoritats de la dictadura entregaren l’entitat als anomenats Sindicats Lliures, grups d’ultradreta enfrontats a l’obrerisme i el catalanisme i, per tant, enemics declarats del CADCI. Durant aquesta etapa i fins el 1931, quan en foren expulsats, els Sindicats Lliures maldaren per destruir l’obra social que l’entitat havia fet durant anys.

Durant el període republicà les tensions socials que afectaren Catalunya es varen veure també reflectides al CADCI. A l’entitat s’hi anà afermant una línia d’actuació que es decantava per l’agitació obrera i les mobilitzacions al carrer, paral·lela a un procés d’introducció del socialisme i el comunisme al CADCI. Durant els fets de Barcelona del 6 d’octubre de 1934, en els quals el president Companys proclamà la República Catalana, tres dels membres més destacats del CADCI, Jaume Compte, Manuel Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina, van morir en els enfrontaments amb l’exèrcit espanyol, donant suport a la Generalitat. Com a conseqüència d’aquests fets la seu del CADCI fou parcialment destruïda i clausurada l’entitat fins el 18 de febrer de 1936.


Amb la guerra de 1936-1939 el CADCI es posà del costat del nou Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), però la dictadura de Franco significà la fi d’un sindicat professional, nacional i de classe que és una excel·lent mostra de la vitalitat de la societat catalana, i en concret dels seus elements més populars, de les darreries del segle XIX i el primer terç del segle XX.

Bibliografia:


Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, volum 2, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1989
Lladonosa i Vall-llebrera, Manuel “Catalanisme i moviment obrer: el CADCI entre 1903 i 1923”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988

Imatges:
Escut del CADCI

Seu del CADCI, a la Rambla de Santa Mònica, 25, de Barcelona
Escut del Club de Mar del CADCI

Jaume Compte, a l’esquerra, i Manuel Gonzàlez Alba, membres del CADCI morts en combat el 6 d’octubre de 1934