dimarts, 12 de desembre del 2017

El 21D vota República Catalana!

Com a poble i com a cultura els catalans som en una cruïlla molt important. Després de proclamada la República Catalana el passat 27 d’octubre l’estat espanyol ha aplicat a Catalunya un estat d’excepció sense precedents a cap estat democràtic europeu. S’han detingut membres del govern i dirigents independentistes i s’ha instaurat un règim colonial de facto que vol engrillonar la nostra societat.

La Renaixensa, en unes circumstàncies excepcionals com les que estem vivint, es posiciona sense cap mena d’ambigüitat a favor de la implementació total de la República Catalana proclamada el 27 d’octubre del 2017 com a aplicació del resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, que es va portar a terme sota la brutal repressió de l’estat espanyol.


I ara s'acosten les eleccions del 21 de desembre. Són unes eleccions imposades per l'estat que ens envaeix i ens ocupa, però cal que tots els catalans hi anem a votar. La Renaixensa demana a tots els seus seguidors que vagin a votar qualsevol de les opcions independentistes que es presenten en aquestes eleccions (JxC, ERC o CUP). Cal que la República Catalana es faci efectiva i sigui reconeguda a nivell internacional, perquè si no és així d'aquí a una generació, la llengua, la cultura i la nació catalanes seran del tot residuals en el nostre territori mateix. Perquè ens cal una República Catalana que defensi tota la cultura en català i hi aboqui tots els recursos! Perquè sense llibertat les persones no ens podem desenvolupar en tota la nostra plenitud! El 21D, recordeu-ho, voteu independentista! El 21D voteu CUP, ERC o JxC!

diumenge, 15 d’octubre del 2017

La Franja de Ponent: història d’una espoliació lingüística i patrimonial


Mapa de les comarques de la Franja de Ponent

La història

Més enllà de les fronteres de l’actual Comunitat autònoma de Catalunya, hi ha unes quantes comarques que actualment formen part d’Aragó, les quals són de llengua, de cultura i de nació catalanes: l’Alta Ribagorça, la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Aquestes cinc comarques, vistes com un conjunt, són anomenades la Franja de Ponent, perquè totes plegades, en el mapa formen una franja, una llesqueta enganxada a la frontera occidental de la Catalunya estricta. Els municipis més importants d’aquest territori són Benavarri, Fraga, Calaceit i Mequinensa.

Els territoris d’aquestes comarques foren conquerits als andalusins de religió musulmana i repoblats amb gent catalana durant l’Edat Mitjana. El comte de Barcelona Berenguer IV impulsà aquest procés conqueridor i repoblador. L’any 1142 conquerí Tamarit de la Llitera i el 1149 Fraga i Mequinensa. La conquesta de la comarca meridional del Matarranya acabà l’any 1169. És per això que la llengua pròpia d’aquestes comarques d’ençà de fa gairebé mil anys és la catalana.

A les Corts Catalanes de Lleida de 1214 s’hi esmenta que Catalunya va “de Salses fins al Cinca”. Aquest límit es va mantenir fins que l’any 1300, per pressions aragoneses, el rei catalanoaragonès Jaume II optà per lliurar la Ribagorça i part de la Llitera a Aragó, malgrat que els catalans s’hi oposaren. A mitjan segle XIV el Matarranya també fou inclòs a Aragó i al segle XV ho foren Fraga i Mequinensa. La part de la Ribagorça no cedida a Aragó hi fou annexada per part del rei castellà Felip II l’any 1592.

D’aleshores ençà Catalunya no ha pogut reincorporar aquests territoris poblats per gent nostra. Tanmateix, històricament, els habitants de la Franja s’han sentit catalans, de llengua i de nació. L’any 1919, la Mancomunitat de Catalunya teoritzà la reincorporació de la Franja a Catalunya, projecte que malauradament no prosperà com a conseqüència de la ferma oposició de les Corts espanyoles.

Després de la mort de Franco, el 1978, es realitzà una enquesta a l’Institut de la vila de Tamarit en la qual, dels 64 alumnes de BUP que foren preguntats tots menys un deien que es sentien catalans. El mateix any, al Torricó, un altre municipi de la Franja, es va cantar l’himne “Els Segadors” i s’hi van fer crits a favor de la integració a Catalunya, i el 1981 es van recollir signatures a Benavarri per aconseguir aquest objectiu.

L’any 1996, vuit municipis de la Ribagorça aragonesa catalanoparlant (Benavarri, Tolva, Viacamp, el Pont de Montanyana, Areny de Noguera, Sopeira, Bonansa i Montanui) demanaren passar a formar part de Catalunya si el govern aragonès no els reconeixia una comarca pròpia dins Aragó.

Ni la constatació que la llengua pròpia de la Franja és el català, ni la identitat de costums entre gent de la Franja i gent de la resta del Principat, ni la voluntat declarada diverses vegades d’incorporar-se a Catalunya han estat suficients, de moment, per aconseguir que la Franja de Ponent torni a formar part de Catalunya.


La llengua

D’ençà de la fi del franquisme, a diferència de Catalunya, on l’administració autonòmica ha dotat d’oficialitat a la llengua catalana i n’ha promogut tant com ha pogut la normalització, Aragó –amb la connivència de l’Estat espanyol- ha negat qualsevol mena de reconeixement a la llengua catalana. El català és exclòs de l’administració a l’Aragó. Ni tan sols l’empren les administracions municipals de la Franja. Només en algunes escoles el català hi és present, i encara com a una única assignatura optativa. S’ha arribat a l’extrem grotesc de traduir els noms de les viles al castellà. Per exemple, Mequinensa ara és Mequinenza, Vall-de-roures és Valderrobres, Benavarri és Benavarre, Tamarit és Tamarite, Aiguaviva és Aguaviva, Calaceit és Calaceite, Areny és Arén, etc... I això en unes comarques on, fins fa pocs anys, més del 90% de la població era catalanoparlant, un percentatge de catalanoparlants molt més alt que a qualsevol comarca de Catalunya.

L’administració aragonesa no només no ha legislat a favor del català sinó que hi ha legislat en contra. L’any 2013, en ple debat sobre la futura Llei de Llengües de l’Aragó, el Partido Popular en el govern autonòmic i el PAR (Partido Aragonés Regionalista), introduïren en el text de l’avantprojecte de l’esmentada llei la denominació de “lengua aragonesa propia del área oriental” (LAPAO) per referir-se a la llengua catalana parlada a la Franja i no haver-la d’anomenar llengua catalana. El govern autonòmic aragonès, doncs, no només no volia impulsar l’ensenyament de la llengua catalana a la Franja –d’on n’és la llengua pròpia- i afavorir-ne l’ús social sinó que, a més, volia negar l’existència del català dins les fronteres d’Aragó.

En l’actual llei de llengües d’Aragó el català serà cooficial en els indrets on n’és la llengua pròpia, però de moment les administracions no han fet res per aconseguir que aquesta llei s’apliqui. A més, pràcticament no hi ha mitjans de comunicació propis en català. Les televisions en llengua catalana no es veuren a la Franja. Tot l’oci és en castellà i pràcticament no s’ensenya a les escoles. S’ha promogut un odi contra la llengua catalana, conseqüència de la creixent catalanofòbia a tota Espanya, que ha fet néixer una entitat anticatalanista anomenada Aquí No Hablamos Catalán, contrària a la oficialitat del català a la Franja. Darrerament la Falange Española ha iniciat una campanya contra la llengua catalana com a conseqüència del fet que la Plataforma per la Llengua ha impulsat el repartiment per les escoles de la Franja d’un calendari en català per als alumnes. Amplis sectors d’Aragó, aliens als pobles de la Franja, malden per fer desaparèixer qualsevol rastre del català en aquestes comarques.

La conseqüència de tot plegat és que cada cop són més evidents els símptomes d’un retrocés clar de l’ús social del català a la Franja. Moltes parelles ja no parlen en català als seus fills i hi ha viles com Aiguaviva de Bergantes en que s’ha constatat que s’ha interromput la transmissió familiar del català de pares a fills, de manera que en aquesta vila del Matarranya, d’aquí a uns anys ja no hi quedarà ningú que parli en català, per primer cop en 900 anys.

A tot plegat s’hi oposen amb la seva feina diària i abnegada una colla d’entitats que malden per defensar la llengua a la Franja: l’Associació Cultural del Matarranya, el Casal Jaume I de Fraga, el Centre d’Estudis Ribagorçans, la Iniciativa Cultural de la Franja, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i Convergència Democràtica de la Franja.

La desaparició de la llengua catalana a la Franja de Ponent s’acosta cada vegada més i amb ella l’extinció d’una cultura i una identitat –les nostres- mil·lenàries en aquest territori.


El bisbe Messeguer
L’espoliació de l’art sacre

Catalunya ha estat objecte també d’un intent de robatori de l’art sacre de les parròquies dels pobles de la Franja de Ponent.

A finals del segle XIX molts rectors es van vendre obres d’art de la parròquia per obtenir uns diners que els servissin per fer front a les obres que calia efectuar a les esglésies parroquials, molt deteriorades pel pas del temps. Aleshores, per evitar la pèrdua d’aquestes obres d’art, el bisbat de Lleida adquirí per compra aquestes peces artístiques. El bisbat comprà, doncs, moltes obres de parròquies que pertanyien administrativament a la província aragonesa d’Osca però que eren de pobles catalanoparlants de la diòcesi de Lleida. Això fou possible gràcies a l’acció del bisbe Messeguer (entre 1889 i 1905), el qual creà a Lleida el segon museu diocesà de Catalunya, després del de Vic.

L’any 1996, el Vaticà, pressionat per l’ultracatòlic i espanyolista Opus Dei, va prendre la decisió d’annexionar al bisbat aragonès de Barbastre-Monsó les parròquies dels pobles de la Franja que formaven part del bisbat de Lleida.

Aquesta decisió, aliena a la voluntat dels feligresos del territori, va fer trencar una unitat històrica, religiosa i cultural de gairebé 900 anys entre els pobles de la Franja i la seva capital diocesana: Lleida.


I què té a veure tot això amb l’art sacre? Doncs el bisbat de Barbastre-Monsó va reclamar al Museu Diocesà de Lleida que li fes entrega de totes les obres d’art de les parròquies de la Franja que ara formaven part de la diòcesi aragonesa. El bisbat lleidatà s’hi negà i començà un litigi judicial en el qual l’administració catalana donà suport al bisbat de Lleida per aconseguir que les obres d’art de la Franja no se n’anessin del museu diocesà de la ciutat que històricament ha exercit la capitalitat de tots el pobles del nord de la Franja (Lleida), mentre que el govern aragonès va donar suport al bisbat de Barbastre-Monsó, que volia treure-les de Lleida, sense tenir en compte que eren obres d’art comprades legalment i que la Generalitat de Catalunya ha esmerçat molts diners en la seva restauració.



Avui el litigi continua obert, però no se li escapa a ningú que si Catalunya fos un estat independent i tingués la seva Conferència Episcopal pròpia separada de l’espanyola l’amenaça de perdre les obres d’art de la Franja seria molt menor.


 Publicat a Celobert, número 154, setembre de 2017

dimecres, 14 de juny del 2017

“Serrallonga, bandera negra”, de Ricard Dilmé



L’any 2010 el dibuixant de Santa Coloma de Farners, Ricard Dilmé, va publicar el seu segon còmic sobre en Serrallonga, el cèlebre bandoler nyerro català, titulat “Serrallonga, bandera negra”.

En Ricard Dilmé, en els seus còmics, fabula sobre un passat alternatiu en el qual en Serrallonga no mor l’any 1634, ajusticiat per les autoritats, sinó que sobreviu, s’escapa i continua viu, convertint-se en un heroi de la resistència dels catalans enfront dels invasors castellans i francesos.

A “Serrallonga, bandera negra” el nostre heroi enarbora aquesta bandera catalana que simbolitza el combat a ultrança en defensa de la terra, de la nostra gent, en plena Guerra dels Segadors. El còmic comença a Blanes l’any 1652. Aleshores en Serrallonga recorda les seves accions d’ençà de l’any 1641, en els primers moments de la Guerra dels Segadors.

En aquest còmic hi apareixen amics d’en Serrallonga i enemics seus. Alguns d’aquests personatges se sap que interactuaren en la vida d’en Serrallonga (en la seva vida “històrica” fins a l’any 1634) i altres apareixen en el còmic com a llicència de l’autor. Hi apareixen Tomàs de Banyuls i Orís, senyor de Nyer, el coronel Montpalau, na Joana Massissa, la seva amant, Olivier de Gleu, senyor de Durban, Jaume Melianta, el Fadrí de Sau, i també D’Artagnan (personatge sortit de l’obra d’Alexandre Dumas, així com el cardenal Richelieu i Pau Clarís (el president de la Generalitat quan aquesta institució proclamà la primera República Catalana).

Diversos escenaris catalans protagonitzen les pàgines d’aquest còmic i Blanes, la meva vila, és un dels indrets que més hi apareixen. És per això que els blanencs interessats en la nostra història gaudiran d’allò més aquest còmic, perquè hi podran veure una vista general de la nostra vila tal com devia ser a mitjans del segle XVII, quan els castellans van posar setge a les nostres muralles l’any 1652. I, en el còmic, en Serrallonga era a Blanes defensant la vila al costat dels blanencs i dels patriotes catalans. I també hi podrem veure la Font Gòtica. Tot un plaer, perquè segurament els nostres principals símbols històrics com a vila no han estat reproduïts precisament gaire vegades en còmic.

És per això que felicitem en Ricard Dilmé per aquesta obra i l’animem a seguir estudiant la figura d’en Serrallonga i, si pot ser, a crear noves històries del nostre heroi bandoler!

Si voleu aconseguir els còmics d’en Ricard els podeu trobar a les següents llibreries:

-       Arbúcies: Museu de la Gabella
-       Cardedeu: Llibreria Espai 31
-       Girona: Llibreria Les Voltes i Llibreria Còmics 22
-       Manlleu: Llibreria Contijoch
-       Perpinyà: Llibreria Catalana i Botiga Visca
-       Sant Hilari Sacalm: Vilar Rural de Sant Hilari
-       Osor: Taverna del Sobirà
-     Santa Coloma de Farners: Llibreria Butinyà, Papereria l’Antull i Papereria Roger
-       Susqueda-Osor: Hostal del Coll
-       Vic: Llibreria la Tralla i Llibreria Muntanya de Llibres
-       Viladrau: Estanc de Viladrau