dijous, 5 de maig del 2016

L’aplec de Sant Ponç petit de Malgrat de Mar

Els joves que anaven a l'aplec anaven vestits així, aproximadament
Fa una colla d’anys es feia a Malgrat l’aplec de Sant Ponç petit, que es celebrava cada 11 de maig. L’escriptor malgratenc Sebastià Pla i Salarichs el descrigué en una sèrie de tres articles que publicà a la revista comarcal “La Costa de Llevant” el 1894, l’any en què aquesta publicació va néixer.

Segons l’autor, antigament l’aplec s’havia celebrat a la masia de can Viadé, “que’s troba al peu mateix del turó en qual cim hi ha la ermita”. Després d’uns anys de no celebrar-se, una colla de malgratencs decidiren de canviar l’emplaçament de l’aplec per traslladar-lo “á la entrada de la població, en lo carrer de la Riera”. Sembla, doncs, que en aquest indret s’hi va celebrar durant un temps l’aplec de Sant Ponç, en “una d’aqueixas casas blancas” del carrer, en la qual, a la seva entrada, s’hi aixecava un altar improvisat amb una taula, i guarnit amb llençols, vànoves, “un parell de rams y mitja dotzena de candeleros [...] no faltant devotas que hi portavan llurs ciris”.

Més endavant l’aplec tornà a canviar de situació, de manera que en el moment en què foren publicats els esmentats articles d’en Sebastià Pla ja es celebrava “al cim d’un turó ahont s’hi enlayra la ermita [que aleshores era propietat d’en Ramon Piferrer] en la qual s’hi venera Sant Pons juntament ab Santa Rita y Sant Ramón”, des de la qual s’hi albira, als seus peus, Malgrat i el mar. L’aplec reunia el jovent de Malgrat i de bona part dels pobles dels voltants. Els nois “lluheixen vermellas corbatas y ellas una rosa á cada galta, y tots lo garbo catalá”.

A l’hora de berenar les famílies es reunien, escampant-se per les vinyes, sota els fruiters o a les pinedes, fent “fogons improvisats ab quatre pedras, saborejant l’arròs a la marinesca”, la llangonissa, bevent a galet del porró i menjant les primeres cireres de la temporada per postres. Els avellaners o venedors d’avellanes feien acte de presència a l’aplec: venien avellanes de closca prima. També hi havia parades de dolços, on es venien sabres, ensiamades o panellets.

Amb tot, l’autor trobava a faltar a l’aplec modern de Sant Ponç el refilet del flabiol. “Encara’ls nostres avis se recordan d’aquells temps en que puntejavan las sardanas y lo contrapás [...] marcant lo compás del fluviol y del tamborí”. En altres temps, continuava l’autor, les noies vestien “gipó de merino negre, la faldilla de llana, la corbata de seda de color de palla, lo devantal negre ab cintas moradas, lo mocador de puntas al cap, fent-se molt ample lo nus, perque’s vegessin be las arrecadas”. D’altra banda, els fadrins “ab els seus vestits de gran festa á la catalana, portant lo gech y las calsas de vellut de seda, l’armilla vistosa ab botons de plata y ab sas barretinas de pruhada grana, portantla estesa damunt de las espatllas”.

En Sebastià Pla recordava amb nostàlgia en “Vigorra” al cim d’una carreta, “los peus en las rodas, lo tamborí entre camas, la bota del axut al costat, lo fluviol en la boca, seguint lo compás que marcaba ab lo tamborí”, tocant una sardana empordanesa, que era puntejada amb delit pel jovent. També es planyia del fet que, a la capella, es pugui “llegir al cim de sa portalada la inscripció en llengua forastera”.

Quan començava a fosquejar els carros i tartanes començaven a desfilar un altre cop cap a Malgrat, o bé cap els pobles dels voltants (Blanes, les Ferreries, Sant Genís, Pineda, Calella). Fins l’any que ve...



Fonts consultades:


“La Costa de Llevant” (AMBL): nº9 (29 abril 1894), nº11 (13 maig 1894), nº12 (27 maig 1894), nº13 (10 juny 1894).