dijous, 31 d’octubre del 2013

Tots Sants versus Halloween. Una tradició perduda: les carbasses de Tots Sants a Blanes i Malgrat.




Demà sera la diada de Tots Sants, la diada de record dels difunts en la nostra cultura. Tothom sap, més o menys, que recordar els morts de la nostra família, fer la castanyada i menjar panellets són elements que formen part de la nostra tradició aquestes dates.

Darrerament, desgraciadament, s’ha anat introduïnt al nostre país, i arreu, la celebració del Halloween, que ens ve importat, tan si ho volem com si no ho volem, dels Estats Units. En el Halloween nord-americà es buiden carbasses i la mainada va de casa en casa a demanar caramels.

Però el que molts de nosaltres no sabem és que una tradició que sempre havíem atribuït al Halloween, la de buidar carbasses, és tan catalana com la de menjar panellets i no té res a veure amb aquesta moda d’importar tot de tradicions foranes com l’esmentat Halloween, el Pare Noel per Nadal o el sant Valentí com a dia dels enamorats.

El meu pare encara recorda com, quan era petit, a Malgrat de Mar (el Maresme) a principis de la dècada de 1950, els pagesos buidaven carbasses, hi posaven espelmes a dins i les posaven en llocs foscos i amagats amb la intenció d’espantar les criatures. A Blanes, segons la meva mare, aquesta tradició en aquells anys encara es conservava.
  
Això ho corrobora també en Narcís Balmanya i Masferrer, el qual ens explica que la seva mare recorda que, "en plena postguerra, els pagesos dels Massans, Sa Massaneda [Blanes], per Tots Sants, baixaven les carbasses del tros. La canaia de la barriada les buidava, hi posaven espelmes i les encenien en record als morts". 

Tanmateix, en Josep Cortils i Vieta, a la seva “Ethologia de Blanes” de 1886, llibre de capçalera dels costums i tradicions de Blanes més ancestrals, de les carbasses de Tots Sants no en diu res, encara que, de ben segur, en els anys en què la va escriure devia ser ben viva. 

A Anglès (la Selva), segons la Mercè Horta i Sagué, a principis dels anys 1960, la tradició encara existia: "Jo vaig néixer i viure fins els 22 anys a Anglès. Recordo que, de petita, cap els 60, demanàvem alguna carbassa als avis. Les buidàvem de llavors i hi foradàvem una forma de cara, els ulls, el nas, la boca. Les deixàvem al costat de la carretera, llavors era de terra amb sots. Pocs cotxes hi circulaven. Quan es feia fosc hi posàvem una espelma encesa i ens ho passàvem d'allò més bé pensant que algú s'espantaria. Pel que jo recordo, ho fèiem per divertir-nos."

En Francesc Pellejà i Ciurana ens ha comentat que als anys 60 aquesta tradició encara es celebrava a La Torre de Fontaubella (el Priorat). 

A la Fatarella (la Terra Alta), segons en Joan Pellisa, també se'n feien, i s'anomenaven farolets de carbassa.

Els anys posteriors a la dècada de 1960 es va anar perdent fins que va desaparèixer, i em consta que no està gaire documentada a Catalunya, fins que darrerament s’han començat a posar per escrit els records de gent gran que l’havien viscut i celebrat fa unes quantes dècades. Darrerament, a Ripoll, s'ha recuperat aquesta tradició amb la festa de la carbassada de Tots Sants.

També està documentat a molts d’indrets dels Països Catalans que aquestes dates els grans explicaven a les criatures històries de por, contes terrorífics sobre els esperits dels morts, les bruixes i els follets malèfics amagats en els racons més foscos de les nostres forests.

La nostra tradició de Tots Sants, la genuïna, la catalana, és prou arrelada i prou rica com per fer front amb èxit al Halloween globalitzador i despersonalitzador de la nostra identitat cultural i nacional.




dimecres, 30 d’octubre del 2013

Indrets d’Osona (Guilleries i Collsacabra) IV: Pruit i Sant Llorenç Dosmunts.



Dissabte 21

Cap a quarts d’onze del matí vaig sortir de Rupit i em vaig posar en camí cap a Pruit, un petitíssim nucli urbà de cases (pràcticament només l’església i l’antiga escola dels anys 1940), amb prou feines habitat. El camí senyalitzat fins a Pruit és fàcil i en tres quarts d’hora vaig arribar a l’esmentada parròquia, que fins fa uns trenta anys havia constituït municipi independent. A Pruit vaig reposar una estona, tot admirant l’església i les comptadíssimes construccions del nucli arrecerat sota l’ombra del temple, dedicat a Sant Andreu i esmentat en documentació ja l’any 995.

Després de voltar una horeta pels camins que envolten Pruit i poder admirar els camps on hi pasturaven vaques, així com unes quantes masies habitades i dedicades a l’explotació agrària, belles i senyorials, vaig baixar fins a la carretera que uneix Rupit amb Cantonigròs, l’Esquirol, etc. Allí la vaig agafar, tot caminant pel voral, en direcció a Cantonigròs, amb la intenció d’arribar a l’ermita de Sant Llorenç Dosmunts, situada a 3’5 quilòmetres de la carretera que puja fins a Pruit.



Vaig anar caminant pel voral de la carretera fins arribar a les Viles. Allí em van informar que faltava un quilòmetre per arribar al trencall que tomba cap a l’ermita, romànica però modificada al segle XVII, situada en una petita elevació del terreny, enmig dels camps i a la vora de la carretera, en un indret molt agradós.
El retorn fins a Rupit el vaig fer igualment pel voral de la carretera.



                                                                 Paisatge des de Pruit.



                                                                                 Pruit.



                                                                 Sant Llorenç Dosmunts.





dimecres, 23 d’octubre del 2013

Indrets d’Osona (Guilleries i Collsacabra) III: Rupit, Tavertet, Sant Joan de Fàbregues.



Divendres 20 de setembre:

Rupit és un poblet de cases de pedra, edificades entre els segles XVII i XVIII en ple Collsacabra. Moltes d’aquestes cases tenen llindes de pedra al damunt de la porta amb el nom de qui les va construir, l’amo de la casa, i la data de construcció o reforma. El poble es troba enclotat, entre muntanyes, travessat per la riera de Rupit. L’església parroquial, dedicada a sant Miquel, és d’època barroca. Cal dir també que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, “la vila s’originà al segle XII o al principi del XIII, i s’hi establiren famílies de cavallers: vers el 1286 hi habitaven Bernat de Roca-salva, castlà del castell, Berenguer de Santvicenç, Anglès de Rupit, els Puig i els Bassil, que donaren un cert caire aristocràtic a la població”. 

A cinc minuts del centre urbà de Rupit, i a l’altra banda de la riera, a dalt d’una serreta que es dreça davant del poble, hi ha l’ermita de Sant Magdalena, edificada el segle XVII.

A tres quarts d’onze del matí vaig marxar a peu de Rupit en direcció a Tavertet, amb la intenció de passar pels famosos cingles que hi ha entre ambdues poblacions. Vaig deixar enrere Rupit, passant entre prats i boscos, per un camí que, després d’una considerable pujada, deixava a l’esquerra i ben al costat del camí la masia de Rajols, situada al terme municipal de Tavertet. Més endavant el camí ja és asfaltat i passa al costat del mirador de l’Avenc, des del qual es veuen unes vistes espectaculars d’aquesta part de Catalunya, fins al Far. Fins i tot es pot veure la ciutat de Girona, ben petita a la llunyania i encara més cap a l’est el mar i una muntanya que vaig suposar que devia ser el massís del Montgrí.

El camí va transcorrent al costat dels altíssims cingles que et permeten veure, més avall, el pantà de Sau. Després de d’unes quantes parades en diversos miradors vaig arribar a Tavertet cap a un quart de dues del migdia, on vaig dinar. Tavertet és un poble de casetes de pedra situat al damunt dels famosos cingles que porten el seu nom des dels quals es pot veure ben bé el pantà de Sau. El casc antic del poble és ben petit i hi ha moltes casetes noves de pedra, construïdes recentment com a segones residències seguint com a model l’arquitectura rural autòctona. Una parella de gran de Barcelona amb qui vaig conversar em van dir que després d’haver-hi vingut a estiuejar tota la vida finalment, un cop jubilats, s’hi havia establert definitivament. També em van comentar que la gran majoria de cases són de gent de fora i que durant l’hivern només hi viuen unes poques famílies, al poble.

L’església parroquial és dedicada a sant Cristòfol, romànica, del segle XI. Com a curiositat afegeixo que a les plaques de tots els carrers del poble hi ha, a més de l’escut del poble, l’estelada. 

Val la pena acostar-se als cingles i asseure’s en un dels bancs que hi ha a tocar de l’abisme. Les vistes són senzillament sublims i la tranquil·litat que es respira a l’indret és total.

Després, cap a les tres de la tarda, vaig refer el camí per tornar cap a Rupit, però quan era a prop del poble vaig tombar cap a la dreta per agafar el camí que porta fins a l’església de Sant Joan de Fàbregues. Vaig passar entre prats on hi pasturaven desenes de vaques, em vaig acostar als cingles, mig amagats per l’espessa vegetació del bosc i vaig baixar per un camí amb una baixada pronunciadíssima que m’obligava a grimpar entre pedres grosses i altes que feien d’esglaons. Al costat d’aquest caminoi hi ha els Bassis, un parell de tombes antropomòrfiques, una al costat de l’altra, excavades al terra de la roca i que estaven ben senyalitzades. Després d’acabar de baixar per aquell senderol de cabres vaig arribar a una carretera asfaltada. 

Una mica més endavant hi havia l’indicador que t’assenyala la direcció de Sant Joan de Fàbregues, església romànica mencionada a la documentació per primer el 968, que diuen que és un dels edificis d’aquest estil arquitectònic més destacables de la regió. Sant Joan de Fàbregues és avui una casa de colònies, i l’edifici ha estat restaurat. La visió d’aquest conjunt monumental, enmig d’aquelles soledats entre el Collsacabra i les Guilleries és corprenedora. Sant Joan de Fàbregues havia estat la rectoria d’una parròquia que, antigament, fa mil anys, exercia de centre espiritual d’una colla de masos escampats per la muntanya la gran majoria dels quals avui han desaparegut.

Cap a les sis de la tarda vaig sortir de Sant Joan de Fàbregues en direcció del proper salt de Sallent, l’aigua del qual es precipita avall d’una de les moltes cingleres d’aquella subcomarca. M’hi vaig afanyar força, a arribar-m’hi, perquè a aquelles alçades de setembre es feia de nit més aviat que en ple estiu. Un cop a tocar del salt ja el vaig veure, però era ben sec. No baixava ni una gota d’aigua. Tanmateix el paisatge és grandiós. Els cingles allí són també imponents. Allí les aus hi tenen el seu regne, i tinc entès que hi ha àligues. 
Un cop vaig haver admirat una bella estona aquell paisatge impressionant vaig girar cua i vaig tornar cap a Rupit per la carretera emporlanada que porta fins a Rupit, on hi vaig arribar a dos quarts de vuit.


                                                                            Rupit







                                                                Santa Magdalena de Rupit



                                                         Paisatges entre Rupit i Tavertet







                                                             Sant Cristòfol de Tavertet



                                             L'estelada a les plaques dels carrers de Tavertet



                                     Una casa senyorial típicament catalana dins el poble de Rupit



                                              Girona des dels cingles entre Rupit i Tavertet






                                                  Cingles entre el salt de Sallent i fins el Far



                                                Les tombes antropomòrfiques dels Bassis



                                                             Sant Joan de Fàbregues