dimarts, 30 de juny del 2009

Acte de Sobirania. Barcelona: 27 de juny de 2009

Cridats pel Grup Acte de Sobirania, el passat dissabte 27 de juny a les cinc de la tarda es varen aplegar a l’Arc del Triomf de Barcelona unes 2.000 persones, moltes de les quals amb banderes catalanes estelades, per anar en manifestació fins el parlament de Catalunya sota el lema “Cal un acte de sobirania. Un país lliure, un país millor!” i entregar als parlamentaris una “Carta Oberta a les nostres institucions”.

Aquesta era la segona concentració convocada per Acte de Sobirania. La primera es va portar a terme el dijous dia 11 de juny, quan un miler de persones s’aplegaren davant del Palau de la Generalitat per escenificar la mort de la via estatutària i reivindicar l’injici de la construcció d’una nació catalana lliure.

La “Carta Oberta” apel·la a l’assumpció de responsabilitats per part de la classe política catalana davant del fracàs estatutari i del finançament del Principat, es demana als polítics catalans que donin per acabada la via autonòmica i que “facin un Acte de Sobirania i proclamin des del Parlament la necessitat i la voluntat d’arribar a la independència de Catalunya”.

Després d’una sèrie de parlaments de la organització de l’acte i d’actuacions musicals la marxa cap al Parlament dels concentrats es va iniciar cap a dos quarts de set de la tarda i poc després de les set els manifestants ja s’havien aplegat davant de les portes del Parlament.

Cal afegir que la organització va repartir mocadors negres que duien imprès un poema visual (“Poema de Catalunya”) de l’escriptor i patriota català J.V. Foix. Aquest mocador tenia un preu de 3 euros, diners que han de servir per al sosteniment econòmic del Grup Acte de Sobirania i la realització de properes accions independentistes.

Un cop davant del Parlament els representants del Grup Acte de Sobirania van lliurar la “Carta Oberta” als parlamentaris que els van voler rebre, dos de CiU i vuit d’ERC. Els representants d’ERC van accedir a signar-la, mentre que els de CiU no ho van fer al·legant que no volien generar unes expectatives que a curt termini no es podrien assolir. Tot això, enmig de l’escridassada dels manifestants als parlamentaris, i consignes a favor de la independència de Catalunya.

La concentració es va començar a dissoldre a partir de les vuit del vespre.

La realització d’actes d’aquest tipus són essencials per a la nostra lluita. A part de visualitzar l’ascens del desig d’independència nacional entre els catalans (un independentisme, per cert, cada vegada més transversal ideològicament i social, a la vegada que intergeneracional), serveixen per mantenir la tensió reivindicativa sobiranista fins que es produeixin les previsibles noves grans manifestacions independentistes que es produïran quan es consumi la retallada de l’Estatut per part dels jutges espanyols i es produeixi un acord de finançament paupèrrim entre el govern espanyol i el governet colonial català.

Recordem que el Parlament català, juntament amb l’anglès i l’islandès, és un dels més antics d’Europa, i avui es veu reduït a la indigna condició de parlament regional espanyol. I mentrestant, els polítics catalans no fan res per convertir-lo en el Parlament nacional d’un Estat Lliure.

Cal, doncs, que els ciutadans i les ciutadanes del Principat de Catalunya exigim als nostres representants polítics la dignitat del President Pau Claris, que al 1640 va proclamar la Primera República Catalana (que va durar un any), o del President Francesc Macià, que al 1931 va proclamar la Segona República Catalana.

Hem d’estar segurs que la Tercera República Catalana serà la definitiva, la garantia d’un país lliure, normal, econòmicament pròsper, socialment just i culturalment avançat. Una república d’homes i dones lliures en una terra lliure.

Per a més informació del Grup Acte de Sobirania:

Web: http://actedesobirania.cat
Blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/actedesobirania

dissabte, 20 de juny del 2009

Acte de Sobirania



L’associació Acte de Sobirania es va constituir “per exigir a tots els nostres polítics responsabilitat pel desastre de la reforma estatutària, conduïda i defensada per tots ells”. És una de les noves plataformes sobiranistes allunyades dels partits polítics tradicionals que estan proliferant darrerament com a conseqüència de l’ascens de l’independentisme sociològic al Principat de Catalunya. Acte de Sobirania (http://www.actedesobirania.cat/), juntament, per exemple, amb Deumil a Brussel·les (http://www.deumil.cat/), Sobirania i Justícia o la Unió Catalanista de Sabadell (http://www.unicatsabadell.blogspot.com/), aquesta darrera de caire local, s’han constitutït com a resposta del poble català organitzat a l’allunyament, en la praxi política quotidiana, dels partits catalanistes i independentistes de la defensa decidida dels interessos nacionals catalans i de la lluita per l’assoliment d’un Estat Català Independent.

En aquest sentit, Acte de Sobirania va organitzar amb èxit el passat dijous 11 de juny a dos quarts de vuit del vespre una concentració a la plaça de Sant Jaume de Barcelona, davant del Palau de la Generalitat (i a Girona, davant de l’Ajuntament), en record del Corpus de Sang, per “escenificar la defunció de la via estatutària” i “per iniciar el camí de reconstrucció nacional” catalana. La concentració aplegà un miler de patriotes que gairebé omplenaren la plaça de Sant Jaume.

Com a continuació de l’acte de l’11 de juny Acte de Sobirania convoca el poble català per al proper dissabte 27 de juny a les cinc de la tarda a una marxa des de l’Arc del Triomf de Barcelona fins a l’edifici del Parlament de Catalunya, “per tal d’anar a recollir, dels nostres diputats, la resposta a les qüestions plantejades en el manifest” que els fou lliurat el dia de Corpus.

Des de “La Renaixensa” m’adhereixo a aquesta convocatòria, tot demanant a tots els patriotes catalans la seva assistència a la concentració. Sense aquests actes d’afirmació nacional i de reivindicació del nostre dret a la sobirania nacional la nostra somniada llibertat no serà possible. Tots plegats hem de fer tot allò que sigui al nostre abast per acostar la Nació Catalana a la Independència.

dimarts, 16 de juny del 2009

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Segona part

L’èxit de les fogueres patriòtiques de1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a “El Poble Català”, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitza així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.

L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:

“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.

Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:

“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.

Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:

“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.

A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:

“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).

Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).

Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.

Afegim també que el compositor Joan Baptista Lambert va escriure l’any 1907 l’obra “El foc de Sant Joan”, inspirat en les fogueres.

El 1908, doncs, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:

“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.

Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.

Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.


Fonts consultades:

“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995

Article publicat al Celobert de Blanes (nº59, juny/juliol 2008), Malgrat (nº14 juny/juliol 2008) i Lloret (nº44 abril-maig 2009).

dimecres, 10 de juny del 2009

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Primera part

En aquest article parlarem d’un fenòmen que s’esdevingué a la Catalunya de principis del segle XX, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví ha donat a conèixer darrerament: les fogueres patriòtiques de la nit de Sant Joan.
El present article i la seva segona part estan basats en el treball d’investigació de l’esmentat autor i en les meves recerques al setmanari “La Costa de Llevant”, més altres aportacions hemerogràfiques.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”. Aquesta era la resposta dels militars a un acudit del dibuixant Joan G. Junceda publicat a l’esmentada revista satírica “Cu-cut!”, considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol. El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya (bandera, exèrcit, monarquia...).

Aquesta llei, el 1906 portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana.

En aquest context d’efervescència catalanista, des de les planes del periòdic “La Veu de Capellades” (2 de juny de 1906), d’aquest poble de la comarca de l’Anoia, sorgí una original iniciativa: que per la nit de Sant Joan que s’acostava, a arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada poble i cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

“La Veu de Capellades” es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt, per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan. La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu poble, “y per aixó convoquém á tots els cataláns de cor [...] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”
Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional (“La Veu de Catalunya” i “El Poble Català”) i de totes les tendències, des de “La Veu de Capellades”:
“Y preguém á tota la prempsa catalana que’s fassi ressó d’aquesta convocatoria y contribueixi al éxit de la “Salutació germanívola”, á fi de que nostre modesta iniciativa es converteixi en un aconteixement de proporcions grandiosas, que posi de relleu una volta més, las falagueras corrents de germanor que lligan amorosidament á tots els bons fills de Catalunya”, deia “La Veu de Capellades”.

El setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, que tenia com a àmbit d’actuació la comarca del Maresme, Blanes, Lloret i Tossa, també s’afegí a la crida, amb un article titulat “Una bona pensada” (LCDL 16 juny 1906), en el qual es reproduïa l’article aparegut a “La Veu de Capellades”.

Els catalanistes de Capellades van triar Sant Joan, una festa simbòlica, celebrada amb les fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, aquells capelladins de fa cent anys uniren la màgia i la sacralitat immemorials de la nit de Sant Joan amb el sentiment patriòtic català. A més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims, des dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar de nit la unitat dels catalans.

No oblidem tampoc la vessant excursionista de la iniciativa, perquè calia, en primer lloc, arribar al cim d’un turó o muntanya, des del qual es pogués albirar de nit la comarca o fins i tot part del país. En aquells anys l’excursionisme es trobava en franca expansió a Catalunya, i va ser l’excursionisme, i més endavant també l’escoltisme, un dels fenòmens socials que van forjar més catalanistes.

Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní “La Tralla” denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant moviment nacional català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits polítics vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de “La Tralla” informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals” (“La Tralla” 29 juny 1906).


“La Costa de Llevant” comminà la gent de Canet a pujar la nit de Sant Joan al cim de Pedra Castell, “encenent grossa foguerada, á n’els companys de Catalunya envihemloshi’l saludo de germanor”. El cronista de Canet afegia que “La nit de Sant Joan, encisadora com es, se presta, no hi ha dupte, á sortir á fora pera airejarse y cantar una cansó á la Patria” (LCDL 16 juny 1906). El cant de cançons patriòtiques havia de formar part també d’aquella experiència.

A Premià de Mar, la comissió executiva de la festa nacional catalana (que també es constituí a Capellades) recomanava a totes les entitats del municipi i a particulars que per la nit de Sant Joan encenguessin els focs dalt de les muntanyes dels voltants, “com á manifestació del foch d’entussiasme que nía en nostres cors y com á proba de solidaritat y fermesa” (LCDL 16 juny 1906).

La foguera de Canet es va encendre a les 10 de la nit i va durar cinc quarts d’hora. Sembla que la convocatòria a la comarca del Maresme va tenir força èxit perquè des de Pedra Castell “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa” (LCDL 30 juny 1906). Sabem que una d’aquestes fogueres es va encendre al cim del Mont Cabrer, a Cabrils (LCDL 7 juliol 1906).

Els de Capellades, des del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués, Freixes..., “peró en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (LCDL) (1906) (Arxiu Municipal de Blanes)
“La Tralla”, 29 juny 1906
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005


Article publicat al Celobert de Blanes (nº 58, maig 2008), Malgrat (nº13, maig 2008) i Lloret (nº44, abril-maig 2009).

dimecres, 3 de juny del 2009

Barça, estendard de la Nació Catalana

Enguany fa 110 anys de la fundació del F.C. Barcelona, per part del ciutadà d’origen suís Joan Gàmper.

Des dels seus inicis el Barça es va empeltar de catalanitat, i s’amarà del catalanisme cultural i polític que s’anava estenent per tota la societat del Principat de Catalunya. Les quatre barres i la creu de Sant Jordi foren, al costat dels privatius colors blau i grana, els altres dos símbols del club.

El Barça donà suport a la campanya per la obtenció de l’autonomia de Catalunya de 1918-1919, demostrant així la seva implicació en els objectius de més ampli autogovern per al Principat plantejats per la majoria de la societat catalana. Un altre club de la ciutat de Barcelona, al contrari que el Barça, no es va voler adherir a la campanya.

La repressió anticatalana de la Dictadura de Primo de Rivera afectà el Barça, que fou sancionat durament arran d’un incident durant un partit de futbol amistós entre el Barça i el Júpiter el 14 de juny de 1925. Durant aquest partit la banda de música d’un vaixell de guerra britànic ancorat al port de Barcelona interpretà el “God save the Queen” i l’himne d’Espanya. Però mentre que el públic respectà i fins aplaudí la interpretació de l’himne britànic, la reacció de tot el públic fou unànim en xiular l’himne espanyol. El governador de Barcelona, Milans del Bosch, reconeixia que dels 14.000 assistents al partit van ser “muy contados los que la oyeron [la Marxa Reial espanyola] con el respeto debido” i que “la actitud del público del F.C. Barcelona era francamente hostil a nuestro himno nacional”. El resultat de tot plegat fou la clausura del F.C. Barcelona per sis mesos. La clausura afectà greument l’economia del club, però generà tota una reacció de simpatia i solidaritat amb el Barça arreu de Catalunya. El mateix Joan Gàmper va haver d’exiliar-se temporalment a resultes de la sanció. Sobre aquests fets recomano la lectura de les pàgines 531 a 538 del gran llibre del professor Josep Maria Roig i Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, publicat el 1992 per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Amb l’inici de la Guerra de 1936-1939, el seu president, Josep Sunyol i Garriga fou assassinat pels militars revoltats a Guadarrama (Castella), el 6 d’agost de 1936.

Les conseqüències negatives de la victòria franquista per al Barça foren nombroses. Després de la guerra molts dels seus jugadors s’exiliaren; el Consejo Superior de Deportes espanyol imposà una nova directiva al club, totalment addicta al nou règim, presidida per Enrique Piñeiro Queralt, marquès de la Mesa de Asta.

El fantasma de la desaparició del club va planar sobre el F.C. Barcelona aquells anys, però el fet que les masses trobessin en la identificació amb el Barça una vàlvula d’escapament als seus sentiments de llibertat i catalanitat reprimits féu ressorgir el club. El fitxatge de Kubala, l’equip de les cinc copes i la construcció del Camp Nou els anys 50 feren la resta. Després d’una dècada fluixa esportivament parlant, la dels 60, el fitxatge de Johann Cruyff el 1973 donà un nou alè al Barça, que era a punt de celebrar el seu 75è aniversari, el 1974, un preludi de la fi de la Dictadura de Franco.


La final de Basilea de 1979, amb la gran presència de banderes catalanes al costat de banderes blaugrana, fou el primer moment en què es visualitzà fora de la nostra nació la desacomplexada i moderna catalanitat del Barça. Ara això és d’allò més normal. A cada desplaçament del Barça per Europa (i evidentment, també, al Camp Nou) es mostra amb extraordinària profusió i normalitat la bandera nacional catalana i la bandera independentista estelada com a símbol de la lluita per la independència nacional.

No és gens agosarat d’afirmar que la grandesa espiritual i en massa social que ha adquirit el Barça en aquests 110 anys d’història rau en la seva rotunda i desacomplexada catalanitat. Ja els anys 20, i durant la dictadura de Primo de Rivera, l’art (representat per l’Orfeó Català) i l’esport (representat pel F.C. Barcelona) eren considerats “dues columnes bessones que aixequen cel amunt la bandera invisible de la Pàtria”. Hem vist com el 1925, ja en fa d’això 84 anys, tot el públic blaugrana xiulà l’himne espanyol. Per tant, no sé pas de què s’estranyen certs opinadors espanyols en veure com l’afecció blaugrana (i la basca de l’Athletic de Bilbao) aplegada al camp valencià de Mestalla, unànimement (sí, unànimement, això ho va veure tothom, no pas una “minoria sorollosa” com diuen els professionals de la mentida), xiulava l’himne d’Espanya, símbol de l’opressió nacional exercida sobre els ciutadans i ciutadanes catalans. No creuran pas que els catalans (i els seguidors del Barça, en aquest cas) restarem impassibles davant l’execució d’un himne que representa, per exemple, la negació de les nostres seleccions esportives internacionalitzades al mateix nivell que les de les altres nacions.

És per tot això que el Barça és un club que exerceix i exercirà sense complexos de club català i mundial, sense intermediaris espanyols, fins que la nostra Nació no torni a ser lliure.