dimarts, 24 de novembre del 2009

Record d’en Feliu Matamala, llum i guia de patriotes

Ahir dilluns es va morir en Feliu Matamala i Teixidor, l’home de Les Voltes, per mi la llibreria de referència de les comarques gironines. Quan encara tenia 96 anys, aquest mateix 2009, després d’haver lluitat per la nostra cultura durant tota la llarga nit del franquisme i els trenta anys de democràcia vigilada que representa l’actual restauració borbònica, segons una entrevista per al diari “El Punt”, en Feliu Matamala afirmava amb tota rotunditat i clarividència que el que li cal a la nostra nació és la independència.

En Feliu Matamala va néixer a Amer (la Selva) el 21 de setembre de 1912. Començada la guerra, el 1936 va ser detingut en el bàndol republicà dominat pels anarquistes simplement per ser militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Això el portà a passar-se al bàndol franquista, a lluitar en el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat, format únicament de catalans. Un exemple més de com la repressió de la FAI en territori republicà va empènyer a molts catalans, que, en d’altres circumstàncies, mai de la vida haurien donat suport a l’alçament franquista, a passar-se al bàndol dels militars revoltats. El fet de combatre al costat de requetès i falangistes no fou per a ell una experiència agradable. “Per mi, que pertanyia al sector més progressista del catolicisme, allò va ser un cop molt fort”, afirmà en Feliu Matamala en una entrevista al “El Punt” el 1982 que avui recordava el mateix diari.

Acabada la guerra engegà l’empresa Stein, que serví d’aixopluc per a les activitats de resistència cultural catalanista. En una de les reunions, en què participà un altre gran patriota, en Josep Espar Ticó, es gestà la idea de la creació d’una llibreria a Girona pensada per a la difusió del llibre en català. El maig de 1963, doncs, es va constituir una societat limitada la qual, de bon principi, tenia 43 socis, i que donà lloc a la llibreria Les Voltes ( http://www.lesvoltes.cat/ ), que es troba a la Casa Carles, propietat del bisbat de Girona, al costat de l’edifici on hi ha l’Ajuntament de Girona, sota les característiques voltes, a la plaça del Vi. Es donà el cas que quan es demanà a les autoritats de Madrid el registre de Les Voltes fou denegat com “Incurso en la orden de 20-5-1940 No podran ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”.

Les Voltes fou la primera llibreria gironina en posar una parada de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi. Una altra de les iniciatives patriòtiques que fa temps que es porta a terme des de la llibreria Les Voltes és l’emissió d’un Carnet de Nacionalitat Catalana.

Tornant a en Feliu Matamala, a més de la llibreria, a finals dels anys 60 del segle passat inicià a Girona la campanya “En català, si us plau”. Ell mateix es va fer un estri que podia pujar cinc o sis metres, que li servia per enganxar els adhesius de la campanya en aquells establiments que no respectaven la llengua del país. Els anys 70 fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit en el qual encara ara militava.

Per agrair-li tots els anys en defensa del país i de la llengua i la cultura catalanes, el 7 de juny de 2008 es celebrà un acte al Punt de Trobada de la Rambla de Girona, organitzat pels Amics del Museu d’Art i el Gremi de Llibreters de Girona, en homenatge seu. Darrerament, també va rebre el premi Ciutadania de l’Ajuntament de Girona, per la seva incansable trajectòria d’activisme cultural. Com a colofó a tots aquests homenatges, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Ara que en Feliu Matamala ja no hi és, el futur de la llibreria Les Voltes penja d’un fil. El propietari del local, el bisbat de Girona, sempre ha tingut uns altres plans per l’edifici. Tanmateix, esperem que el bisbat es mostri sensible amb la llengua i la cultura catalanes i garanteixi la continuïtat d’una llibreria que estimen els gironins i molts catalans que hem tingut la sort de conèixer-la.

En Feliu Matamala ha deixat aquest món, de ben segur que d’allò més esperançat pel futur dels Països Catalans, en un moment en què els referèndums locals per la Independència que començaran aquest proper 13 de desembre sembla que obren un nou camí per a l’alliberament de la nostra nació.

Jo encara el recordaré a la seva estimada llibreria del centre de Girona, lúcid i amable, tot un senyor, com un dia que ens preguntà a un amic meu i a mi si ja teníem el Carnet de Nacionalitat Catalana, per ell una eina d’allò més útil per a l’alliberament nacional.

Maldem tots plegats per fer-nos dignes del capteniment que un veritable patriota com en Feliu Matamala esperaria de nosaltres.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Per un espai català de comunicació. Suport a la ILP d’Acció Cultural del País Valencià

L’extensió de la Televisió Digital Terrestre (TDT) arreu del territori de la Nació Catalana ha significat una important reducció del percentatge de televisió en català que poden sintonitzar els ciutadans dels Països Catalans. L’Estat espanyol, a més, en el seu afany secular per minoritzar i fer desaparèixer la llengua catalana, evidentment, des de fa dècades juga també la carta de la televisió com a eina d’espanyolització lingüística del poble català. En això, la dreta i l’esquerra espanyola sempre han estat d’acord. Els anys vuitanta, el PSOE va dificultar al màxim al govern de la Generalitat del Principat la creació d’una televisió pública catalana i en català. Avui, el govern de la Generalitat valenciana del PP (amb el silenci còmplice del PSOE) tanca els repetidors que han permès sintonitzar TV3 al País Valencià.

Efectivament, el govern de Francisco Camps no s’ha estat de res a l’hora de prohibir la recepció per part de centenars de milers de valencians dels canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A la dècada dels vuitanta la determinació de la gent d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), mitjançant la instal·lació de tretze repetidors, va permetre que TV3 i el Canal 33, aleshores els dos únics canals de televisió pública del Principat, es poguessin rebre entre el Sénia i el Segura. Però el 2007 el govern del PP valencià va començar a tancar repetidors, de manera que la recepció de TV3, 33, etc... a diverses comarques del sud del País Valencià ja no és possible.

D’altra banda, des de febrer de 2009 l’agència de freqüències francesa ha tallat l’emissió dels canals del Principat a la Catalunya del Nord en TDT; ara només es pot sintonitzar per analògic, però el 2010 arribarà l’apagada analògica a l’Estat francès.

A les Illes Balears la situació no és gaire millor. Des del 31 de maig de 2009, “Televisió de Catalunya substitueix a les Balears les emissions digitals de TV3 per les del canal TV3CAT, nom del que fins uns mesos abans havia estat el canal internacional de la cadena. A través de TV3CAT, els telespectadors no tenen accés a documentals, ni films ni sèries de producció externa” (“El Temps”, 15 setembre 2009, pàg. 19).

Davant d’aquesta greu situació, ACPV va proposar-se de tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en defensa de la lliure percepció de les televisions catalanes arreu del territori nacional, per sobre de fronteres autonòmiques i estatals. S’han de recollir 500.000 signatures perquè la ILP es pugui debatre al Congrés dels Diputats espanyol. El termini acaba el proper 24 de març de 2010. De manera que manquen uns quatre mesos i mig per acabar de recollir el mig milió de signatures. El projecte de llei redactat per ACPV té com a objectiu que les emissions de ràdio i televisió en llengua catalana (com en llengua basca i gallega) dels diferents territoris es puguin rebre lliurement en d’altres territoris de la mateixa llengua, d’acord amb la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. L’aprovació d’aquesta llei comportaria que, segons el mercat únic que promou la Unió Europea i l’esmentada Carta Europea, les emissions en català de les televions del Principat, el País Valencià i les Illes serien possibles també a la Catalunya sota administració francesa.

El triomf d’aquesta ILP significaria el primer gran pas cap al somiat espai de comunicació de tots els Països Catalans que tant anhelem. La unificació en un sol mercat televisiu i radiofònic dels 13 o 14 milions d’habitants dels Països Catalans faria augmentar les possibilitats de negoci a moltes empreses que volen treballar en llengua catalana. És a dir, la llengua catalana seria un molt bon negoci. I potser això faria que un grup privat volgués engegar una gran televisió en català per a tots els Països Catalans...

De moment això només és un somni, però els somnis només es converteixen en realitats si lluitem per aconseguir-los. I el primer pas és aconseguir mig milió de signatures per la ILP.

I com ho hem de fer per recollir signatures per la ILP?

Transcric el què en diu la revista “El Temps” en el seu número del 15 de setembre de 2009:
“La captació de signatures, però, requereix una passa prèvia: esdevenir-ne fedatari. Qui pot ser-ho? Qualsevol ciutadà de l’estat espanyol [per tant, pot signar qualsevol persona que tingui DNI espanyol] que òmpliga la declaració jurada emesa per l’organització [...], un full [cerqueu-lo a http://www.acpv.cat/, on el podreu imprimir] que haurà d’enviar, emplenat i acompanyat d’una fotocòpia del seu document d’identitat, a l’oficina central de la campanya, situada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12, 46001, València). A fi d’esvair dubtes, l’organització facilita –amb els fulls de signatures- un manual pràctic a cada fedatari. Les diverses entitats col·laboradores –associacions, partits polítics, sindicats...- també posaran a l’abast de qui vulga actuar com a fedatari tot el material escaient. Per a més informació, accediu a http://www.televisiosensefronteres.cat/, on trobareu tots els detalls de la campanya en qüestió, o adreceu-vos a fedataris@acpv.cat”.

Des de La Renaixensa animo i encoratjo a tothom a fer-se fedatari per recollir les signatures que ens calen per fer un pas de gegant, importantíssim, en la veritable normalització de la llengua catalana. Jo ja me n’he fet i fa una setmana que estic recollint signatures, perquè fer-se fedatari no costa res; de ben segur que tots coneixem molta gent que signaria gustosament per la nostra llengua. I aquí citaré “l’eximpli” de la mata de jonc d’en Ramon Muntaner, un dels pares de la Nació Catalana i de la llengua catalana com a llengua de cultura universal:

“La mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”.

Si anem units, tots plegats, catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, tard o d’hora aconseguirem l’anhelada Llibertat.

dilluns, 9 de novembre del 2009

350 aniversari del Tractat dels Pirineus. Correllengua a Perpinyà, 7 de novembre de 2009

Per cloure el Correllengua de cada any, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) convoca una manifestació a Perpinyà la primera setmana de novembre. Enguany la manifestació ha coincidit, dia per dia, amb el 350 aniversari del Tractat dels Pirineus, que es va signar a l’illa dels Faisans (País Basc) el 7 de novembre de 1659, acord al qual varen arribar Espanya i França per partir en dos trossos el Principat de Catalunya, un dels quals, el del nord, passaria a dependre de la monarquia francesa i deixaria de formar part de l’Estat català, essent-ne prohibida la llengua catalana i anorreat el sistema institucional propi.

Per això, varen acudir a Perpinyà centenars de catalans de tota la nació (la presència valenciana fou molt important), uns 5000 segons la organització i 1500 segons la policia francesa. Personalment, la meva opinió és que els manifestants devíem ésser uns 2500, de totes formes més del doble de la gent que hi vàrem anar l’any passat. Hi havia representació de diversos moviments polítics dels Països Catalans, la més nombrosa, segurament, la de l’Esquerra Independentista, però també hi havia força membres de les joventuts de CDC, gent d’ERC, Reagrupament i Unitat Catalana, partit de la Catalunya del Nord. Com hem dit, hi havia força gent vinguda del País Valencià, una part dels quals portaven una pancarta demanant la lliure recepció dels canals públics de televisió del Principat (TV3, Canal 33, 3/24, 300/Súper 3) al sud de la nació.

Tres independentistes blanencs ens vàrem desplaçar també a la capital del nord català en aquella data assenyalada. Després d’arribar a Perpinyà ens acostàrem a la plaça de Catalunya, on començaria la manifestació, que va transcórrer des de les quatre de la tarda i fins a les sis, aproximadament, pels carrers del centre de la ciutat. Els manifestants, mentrestant, vam poder gaudir de la música de dos intèrprets de música tradicional catalana, amb la coixinera o sac de gemecs i el flabiol i el tamborí. La manifestació va acabar al Castellet, per la part del casc antic de la ciutat. Allí, gent de la Catalunya del Nord se’ns adreçà als manifestants vinguts arreu de la nació. Hervé Pi denuncià l’ocupació francesa, es referí al procés d’autodeterminació començat a Arenys de Munt, atacà durament la repressió contra el català al País Valencià i es pronuncià en contra de la línia de Molt Alta Tensió que afectarà les comarques del Nord del Principat. Allí mateix, una coral dirigida pel blanenc instal·lat a la Catalunya del Nord i professor de la Bressola, en Francesc Bitlloch, interpretà els himnes nacionals Els Segadors i La Balanguera. Uns dolçainers interpretaren també La Muixeranga.

Mentre esperàvem l’inici de la Marxa de Torxes vàrem anar a donar una volta pel centre de Perpinyà. Al carrer que desemboca al Castellet des del casc antic vàrem visitar una botiga, anomenada Xot, que venia samarretes de tema català, molt divertides, moltes de les quals fent referència al burro català.

La Marxa de Torxes va començar a tres quarts de vuit, i tots els que hi vàrem participar ens dirigírem fins el lloc on finalitzava, la Casa de la Música de Perpinyà, també anomenada l’Arsenal, la mateixa sala de concerts on es va fer el de l’any passat. Allí vàrem estar força estona fent cua per comprar les entrades pel concert, sota una freda tramuntanada que ens va deixar força glaçats.

El concert començava a les nou, i nosaltres no vàrem poder entrar fins a un quart de deu, de manera que ens perdérem el començament de l’actuació de la mítica banda de música tradicional valenciana Al Tall. Tanmateix, vàrem ser a temps de poder escoltar cançons com “La Muixeranga”, “El Cant de Maulets” i “Tio Canya”, molt aplaudides. El concert d’Al Tall fou, definitivament, simbòlic. Sentir cançons com les esmentades, d’arrel tradicional valenciana, en aquelles terres septentrionals de la nació va ser tot un símbol de la unitat dels Països Catalans, a desgrat d’ocupacions i d’atacs a la nostra llengua i la nostra cultura. En aquest sentit, assenyalar la presència a la Casa de la Música de gent d’Acció Cultural del País Valencià, informant els assistents al concert de la Iniciativa Legislativa Popular que pretén possibilitar la recepció de TV3 al País Valencià.

La següent actuació fou la de Ralph Dumas & The Primaveras, oferint una eclèctica barreja de música de cobla (hi havia una cobla de la Catalunya del Nord al damunt de l’escenari) i música moderna. Entre d’altres cançons vàrem escoltar curioses versions com ara la de l’himne nacional Els Segadors, Muntanyes del Canigó o fins i tot la d’una cançó de Michael Jackson, entre d’altres.

Finalment, Allioli Clash, hip-hop de gent de Pirat’s Sound Sistema i d’un grup occità que va fer ballar a tothom fins a les dues de la matinada i que va posar fi a la jornada de reivindicació cultural i nacional.

dilluns, 2 de novembre del 2009

La Setmana Tràgica. Reflexions de Josep Benet sobre catalanisme i obrerisme

Una versió reduïda d’aquest article fou publicada a “Celobert” Blanes (nº71, agost 2009) i “Celobert” Malgrat (nº21, juliol 2009).

Enguany s’esdevé el centenari de la Setmana Tràgica, una setmana de violència generalitzada a Barcelona i arreu del Principat de Catalunya, que molts historiadors han considerat una mena de preludi de la Guerra de 1936-1939.

El 26 de juliol de 1909 es convocà una vaga general convertida de seguida en revolta popular. Els dies de revolta foren anomenats poc després “setmana sagnant”, “setmana de juliol” o “setmana gloriosa”, noms diversos amb els quals fou batejada la Setmana Tràgica pels diferents sectors socials i ideològics de la societat catalana de l’època.

El detonant del conflicte fou la movilització de milers de reservistes casats i amb fills (la majoria, potser punitivament, catalans), obligats per l’exèrcit espanyol a anar a lluitar a la guerra colonial del Marroc. L’11 de juliol de 1909 es varen començar a embarcar reservistes catalans al port de Barcelona. Al Principat de Catalunya ben poques eren les persones o col·lectius favorables a aquesta guerra colonial. Aquells dies el poble sortí al carrer, principalment a Barcelona, proferint el crit de “A baix la guerra!”. Eren les dones les qui, principalment, encapçalaven aquestes manifestacions en què es cridava contra el govern espanyol de Maura, contra la policia i contra el marquès de Comillas (amb interessos econòmics al Marroc colonial espanyol) i el comte de Güell, favorables a la guerra.

Tot seguit la premsa d’esquerres inicià una campanya periodística contra la guerra i l’enviament de catalans a un conflicte bèl·lic injust i llunyà. Els lerrouxistes (amb el diari “El Progreso”), anarquistes, socialistes (encapçalats per “La Internacional”), catalanistes republicans (amb el diari “El Poble Català” al capdavant) i catalanistes radicals (representats pel combatiu setmanari “Metralla”, clausurat immediatament per les autoritats després de la revolta) donaren suport al moviment antibel·licista.

Els anarcosindicalistes aconseguiren arrossegar els antimilitaristes cap a una vaga general que convocaren per al dilluns 26 de juliol. La vaga fou seguida massivament a Barcelona i pràcticament arreu del Principat, i era ben vista per la gran majoria del poble català.

Des del Govern Civil de Barcelona, evidentment, les coses no es veien pas de la mateixa manera. En la Junta d’autoritats del Govern Civil s’imposà el criteri del Capità General, Luis de Santiago, i del President interí de l’Audiència, Elpidio Abril (contra la opinió del governador civil Ossorio y Gallardo), que pretenien acabar per la força amb la vaga general. D’aquesta manera, es declarà l’estat de guerra a Barcelona i l’exèrcit espanyol sortí al carrer a reprimir el moviment obrer.

D’altra banda, la vaga anà prenent durant el dia 26 un caràcter d’insurrecció imprevist. Ja hi havia els primers intercanvis de trets entre els vaguistes i la Guardia Civil. Així, la Comissió de vaga de Barcelona intentà de canalitzar el moviment vers la proclamació de la República, però la majoria de dirigents republicans no van voler involucrar-s’hi. Els republicans lerrouxistes adduïren que el seu cap, Alejandro Lerroux, era a Sud-Amèrica, i que no podrien prendre cap decisió sense ell. Els dirigents republicans nacionalistes, que formaven part de l’ampli moviment catalanista de la Solidaritat Catalana, esquivaren també el compromís amb la insurrecció, abandonant així els militants de base del seu moviment que ja eren lluitant a les barricades, però sense cap mena de direcció. El moviment vaguista, indefectiblement, s’anava convertint en una immensa bullanga, una gran explosió d’ira popular sense cap mena d’objectiu polític definit.

El moviment popular havia desbordat la Comissió de vaga. El poble es va apoderar dels carrers, aixecà barricades, s’enfrontà a les tropes, i atacà edificis religiosos. Efectivament, es cremaren esglésies i convents, es desenterraren cadàvers dels cementiris d’algunes comunitats religioses i s’assassinaren tres capellans, en un context de misèria, injustícies socials i d’imposició de l’educació religiosa a moltíssimes famílies que volien però no els deixaven educar els seus fills en escoles laiques.

La revolta, però, no es va estendre a la resta dels Països Catalans, i encara menys a Espanya. El ministre espanyol La Cierva, per evitar que la insurrecció arribés a la resta de l’Estat, afirmà que es tractava d’una revolta “separatista” catalana.

L’arribada de més tropes de l’exèrcit espanyol a Catalunya féu que el 2 d’agost s’haguessin acabat els combats als carrers. El balanç oficial de víctimes dels enfrontaments fou de tres soldats i uns setanta-cinc insurrectes morts.

Ara, tot just havia de començar una duríssima i desmesurada repressió d’aquells que havien participat en la insurrecció o hi havien donat suport polític. Una repressió a la qual hi va donar suport la burgesia barcelonina. Cal remarcar l’existència de veus contràries a la repressió, les d’intel·lectuals catalanistes com ara la del poeta Joan Maragall, que intentà bastir ponts de concòrdia entre els diversos sectors socials enfrontats en una Catalunya que havia quedat commocionada per la violència d’aquells dies.

La repressió es materialitzà en la suspensió de molts periòdics d’esquerres, el tancament d’ateneus obrers i escoles laiques i l’execució de cinc penes de mort.

El cinema català s’acostà fa més de trenta anys als fets de la Setmana Tràgica a través de “La ciutat cremada” (1976), l’excel·lent pel·lícula del director Antoni Ribas que incomprensiblement Televisió de Catalunya no ha emès en cap dels seus canals amb motiu de l’esmentat centenari.

Un llibre de referència en la historiografia catalana sobre aquests esdeveniments és “Maragall i la Setmana Tràgica”, de Josep Benet (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1963, reeditat el 2009 per Edicions 62), el qual explica els fets que ocorregueren a la Barcelona de 1909 i com el poeta catalanista Joan Maragall va mirar de bastir ponts de diàleg i comprensió entre la venjativa burgesia i la classe obrera catalana. Endemés, Benet fa unes interessants reflexions sobre el primer catalanisme polític i l’obrerisme, recordant que en aquells primers anys del segle XX el catalanisme i l’obrerisme “es batien aferrissadament contra l’Estat”. A continuació reproduïré uns interessants fragments del llibre (pàgs. 15 i 16 de l’edició de 1963):

“Tots dos moviments, obrerisme i catalanisme, eren essencialment revolucionaris. El moviment obrerista ho era de paraules i d’intenció; el catalanista ho era també –bé que alguns sectors s’abstinguessin de dir-ho i de reconèixer-ho-, car la doctrina catalanista no podia triomfar sense que, alhora, fos canviada profundament l’estructura de l’Estat espanyol, i un canvi semblant equivalia a una autèntica revolució. Tanmateix, els dos moviments populars, en aquella època, eren impotents –per raons que ací no és el lloc d’escatir- per a fer la revolució; però amb llur doctrina i amb llur propaganda engendraven energies revolucionàries, com n’engendrava també, el carlisme.

>>El catalanisme era essencialment revolucionari –repetim-, com ho és tot moviment nacionalista reivindicatiu, i el catalanisme era nacionalista, bé que no sempre els seus capdavanters volguessin emprar aquesta denominació, per raons de tàctica. Aquest caràcter essencialment revolucionari del catalanisme ha estat massa oblidat pels qui tracten de la història d’aquest moviment, i aquest oblit potser explica que resultin incomprensibles alguns episodis de la història catalana moderna.

>>Altrament, el fet que el catalanisme –en gran part format per la classe mitjana- fos dirigit, ultra per la intel·lectualitat, per una part de la burgesia, no contradiu les anteriors afirmacions. Arreu, en els inicis, els moviments nacionalistes han estat menats per la burgesia, i, tanmateix, han representat moviments revolucionaris progressius. Al Principat, però, aquest fenomen fou condicionat per un fet nou: quan el catalanisme entrà de ple en el combat polític, a la darreria del segle XIX, la burgesia catalana es trobava al començament de la davallada; ja no era la classe social que arriscava béns i vides, com a mitjan vuit-cents –per exemple, els anys 1854 i 1868-, en defensa de la llibertati i del progrés. Al contrari, es convertia en una classe conservadora, temorosa de perdre les posicions econòmiques adquirides i esverada davant l’empenta de la nova classe proletària. Per això la burgesia catalana del 1901 era incapaç de fer la revolució, i representà, de fet, un fre a l’activitat dels seus dirigents nacionalistes. Resumint: podríem dir que el plantejament polític del nacionalisme català sofria un retard de cinquanta anys respecte a gairebé tots els altres nacionalismes europeus. Catalunya, ni socialment ni políticament, no havia tingut el seu 1848.”

Com a conseqüència d’aquest retard i del caràcter dretà de la Lliga Regionalista (seguint a Josep Benet), el catalanisme en el seu conjunt fou percebut com a retrògrad per la major part de la classe obrera els primers anys del segle XX. L’esquerra nacionalista catalana havia aparegut massa tard, després de la irrupció d’Alejandro Lerroux a l’escena política catalana, el qual, amb els seus incendiaris i pseudo-revolucionaris discursos sabé atreure’s molt bona part del proletariat català. Tanmateix, l’aparició dels nacionalistes d’esquerra catalans aplegats al voltant de la redacció del diari “El Poble Català” va poder servir per a sembrar la llavor d’una futura esquerra veritablement catalana.

La lectura de les primeres pàgines d’aquesta obra clàssica de Josep Benet és aclaridora de molts aspectes de la política catalana de principis del segle XX i de les dificultats que va tenir el catalanisme per a convertir-se en dominant al Principat la dècada de 1930.