dissabte, 30 de gener del 2010

Pere Anguera i Nolla, historiador i patriota

El món de la historiografia catalana està de dol arran de la mort, conseqüència d’una malaltia que patia des de feia cinc anys, el passat dia 4 de gener, del professor Pere Anguera, catedràtic de la Universitat Rovira i Virgili.

Pere Anguera va néixer a Reus (Baix Camp) l’any 1953, i el 1975, en ple franquisme, fou un dels fundadors en aquesta ciutat del Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN), essent detingut juntament amb una vintena més de persones l’any 1981, en plena repressió postfranquista, acusat de pertànyer a Terra Lliure, fet que provocà grans mobilitzacions, liderades per la Crida a la Solidaritat. El seu activisme polític el portà a participar, en aquells anys, en diferents campanyes en defensa del país i per la llengua catalana.

La seva vocació, la seva passió, fou l’estudi de la història del nostre país. L’any 1977 es llicencià en geografia i història per la Universitat de Barcelona, fet que significà el punt de partida d’una profitosa i prolífica carrera de docent i investigador. Destacà en l’àmbit de la història local, disciplina de la qual en fou un veritable renovador, així com en la investigació del carlisme i dels orígens del catalanisme. Pel que fa a l’estudi i interpretació del catalanisme, s’esmerçà en demostrar-ne (aconseguint-ho) les arrels populars i progressistes, mercès a les seves múltiples investigacions i obres.

Pel que fa a la història del carlisme destaquem “Els malcontents del corregiment de Tarragona” (1993) i “Déu, rei i fam. El primer carlisme a Catalunya” (1995). Sobre catalanisme cal mencionar “El català al segle XIX. De llengua del poble a llengua nacional” (1997) i “Els precedents del catalanisme. Catalanitat i anticentralisme (1808-1868)” (2000).

Els darrers temps l’historiador i patriota reusenc els dedicà a acabar una obra en quatre volums, que ha de servir per historiar el procés, a cavall dels segles XIX i XX, de conversió d’una sèrie d’elements en símbols de la nostra nació. La magna obra es titula “Els orígens dels símbols nacionals de Catalunya” i serà publicada per Rafael Dalmau Editor. Constarà de dos llibres que sortiran al carrer de seguida, a finals d’aquest mes de gener, “Les quatre barres: de bandera històrica a senyera nacional” i “Els Segadors: com es crea un himne”, i de dos més que ho faran per la diada de Sant Jordi: “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”. Rafael Català i Dalmau, responsable de Rafael Dalmau Editor, conscient de la feinada que va tenir Pere Anguera per acabar aquestes quatre obres (amb l’ajut de la seva esposa Mercè Costafreda) i de la gravetat de la seva malaltia, en declaracions al diari “Avui” va dir el següent: “Crec que ha aguantat per acabar els textos que tenia pendents”.

En l’àmbit de la seva ciutat cal dir que va estar molt lligat al Centre de Lectura de Reus, entitat de la qual fou president entre 2001 i 2007.

El compromís patriòtic de l’historiador reusenc en els darrers anys es materialitzà, per exemple, ara des del camp de la història, amb la participació el 2007 en el I Congrés d’Història de l’Independentisme Català i amb col·laboració amb la Comissió del Centenari de l’Estelada, validant la data de l’efemèride i escrivint el pròleg a la reedició del llibre “Orígen de la bandera independentista” (2008) de Joan Crexell.

Jaume Renyer, en el seu blog, recorda el patriotisme de Pere Anguera tot recuperant una entrevista que li féu el “Diari de Tarragona” el 10 de març de 1991. En un moment de l’entrevista el periodista li preguntà que quina era la seva ambició. L’historiador reusenc contestà que “Ser president de la república dels Països Catalans”. Quan el repòrter li demanà que es definís ideològicament, ell respongué: “Per la pega, català”.

Dues de les seves darreres obres foren “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) i “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català” (Rafael Dalmau Editor, 2009), de les quals n’he parlat anteriorment en aquest blog i que es situen en l’esmentat àmbit de recerca de les arrels populars del catalanisme.

La historiografia catalana ha perdut un dels seus puntals, un home que des del rigor científic i l’honestedat intel·lectual treballà per consolidar una Història nacional catalana. Per sort el seu llegat perdura en la seva obra i, sobretot, en els seus deixebles, molts dels quals han continuat la línia investigadora que ell encetà.

dissabte, 23 de gener del 2010

El Front Nacional de Catalunya als anys cinquanta. Un llibre de Roger Prims

És innegable que la lluita contra el franquisme al Principat de Catalunya no va ser exclusiva de cap ideologia ni de cap partit determinat. Foren diversos els moviments que treballaren des del camp polític, social, cultural, fins i tot militar, des dels sindicats, les universitats, etc... per fer caure la Dictadura i aconseguir l’autogovern de Catalunya. Dintre del conglomerat de forces antifranquistes l’acció del Front Nacional de Catalunya (FNC) moltes vegades ha restat en un segon terme.

En aquest sentit, si bé una part dels catalans republicans varen percebre la Guerra de 1936-1939 com una agressió de l’imperialisme espanyol contra els desitjos de llibertat del poble català, una altra part dels nostres compatriotes interpretaren el conflicte preferentment com un enfrontament entre el feixisme i l’antifeixisme, deixant de banda la qüestió nacional. Aquesta inèrcia continuà un cop acabada la guerra. A molts catalans que lluitaren contra el franquisme i que estaven enquadrats en organitzacions polítiques d’obediència no-catalana no se’ls va acudir mai de denunciar la supressió de la Generalitat ni la ferotge repressió cultural i lingüística (a més, òbviament, de la repressió social, laboral i moral) que patia el seu poble. Per a aquests antifranquistes la lluita per l’alliberament nacional català era una cosa secundària, una nosa, fins i tot.

D’altra banda, el procés de Transició política del franquisme a l’actual Segona Restauració Borbònica consagrà (a més de la perpetuació de la submissió del poble dels Països Catalans a Espanya) la legitimació per part del poder polític de la desmemòria de la lluita de molts catalans pels drets socials i nacionals catalans. Així, l’obra d’en Roger Prims i Vila, “De la fosca al desvetllament. El Front Nacional de Catalunya a la dècada dels cinquanta” (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008) és una valuosa aportació, no només a l’anàlisi científic de la resistència independentista al franquisme, sinó també a la dignificació de la memòria d’uns homes i unes dones que es varen comprometre amb el redreçament nacional d’un poble vençut i humiliat.

És molt interessant el que diu l’autor en la seva introducció a l’obra, tot parlant de l’oblit (en aquest cas concret el de la historiografia) que ha patit l’activitat resistent del Front Nacional de Catalunya (FNC):

“I és que moltes vegades la priorització social de determinats fets o etapes històriques ha marcat, malauradament, l’agenda de la historiografia i, pel que sembla, han calgut més anys dels que hauria estat normal per donar a conèixer una història encara massa amagada que ha pagat les servituds de l’anomenada Transició amb tot el que això implica: un desequilibri en el reconeixement de l’antifranquisme que ha afectat especialment la història del nacionalisme i més encara la de l’independentisme.” (pàg. 7).

Roger Prims recorre en poc més de 130 pàgines l’evolució del FNC durant els anys 50. L’obra ha estat elaborada en base a la historiografia referent al tema, així com gràcies a llibres de memòries de membres del Front (al final de l’article citarem algunes d’aquestes obres emprades per l’autor), entrevistes realitzades per l’autor a alguns d’aquests militants, així com documents elaborats per l’organització.

L’autor situa el FNC en el context d’uns anys 40 que suposaren un afermament del règim franquista tot i la derrota de les potències feixistes en la Segona Guerra Mundial. A més, durant la dècada dels 40 el Front patí una colla de detencions que en bona part el desarticularen, fet que comportà que s’entrés en un període en què els seus membres en llibertat es varen haver de centrar en refer la organització.

A mitjans de la dècada dels 50 el Front començà a sortir de la fosca i, gràcies a l’entrada en l’organització de nous membres, molts dels quals estudiants universitaris, endegà noves accions de resistència d’ampla repercussió social a Barcelona, a la vegada que començava a definir-se ideològicament (es tenia en compte la qüestió social, es definien els Països Catalans com a marc nacional per part del FNC i s’introduïa el concepte “independentisme” en substitució del tradicional “separatisme”).

Una obra que ens acosta a un moment de la resistència independentista a la Dictadura de Franco, una resistència de la qual ens hauríem de sentir deutors, perquè sense el sacrifici de tots aquells homes i dones del FNC, i d’altres organitzacions polítiques i culturals catalanes d’aquells anys, de ben segur que avui (i demà) tots nosaltres no seríem com som.

Alguns llibres sobre el Front Nacional de Catalunya i el catalanisme i l’independentisme de l’època:

- Diaz Esculies, Daniel “El Front Nacional de Catalunya (1939-1947)”, La Magrana, 1983
- Diaz Esculies, Daniel “El catalanisme polític a l’exili (1939-1959)”, La Magrana, 1991
- Rubiralta i Casas, Fermí “Joan Cornudella i Barberà (1904-1985). Biografia política”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2003

Llibres de memòries:

- Carbonell i Fita, Pere “Obrint camins a l’esperança. 1945-1960”, Editorial Mediterrània, 2005
- Espar i Ticó, Josep “Amb C de Catalunya. Memòries d’una conversió al catalanisme (1936-1963)”, Edicions 62, 1994
- Martínez i Vendrell, Jaume “Una vida per Catalunya. Memòries (1939-1946)”, Pòrtic, 1991
- Pi i Sunyer, Carles “Memòries de l’exili. 1. El Consell Nacional de Catalunya, 1940-1945”, Curial, 1978
- Pi i Sunyer, Carles “Memòries de l’exili. 2. El govern de la Generalitat. París 1945-1948”, Curial, 1979
- Viladrosa, Octavi “Sang, dolor, esperança”, Sírius, 1991

dissabte, 16 de gener del 2010

“Valencianistes a Catalunya”, d’Arnau Gonzàlez i Vilalta

L’any 2007 va aparèixer “Valencianistes a Catalunya. Actuació Valencianista d’Esquerra a Barcelona (1932-1937)” (Afers), d’Arnau Gonzàlez i Vilalta. La publicació d’aquest llibre es deu a la iniciativa de l’Espai País Valencià, entitat de valencians residents al Principat, després que un dels seus membres descobrís l’existència d’un article d’Arnau Gonzàlez publicat el 2003 a la revista “Afers” sobre una associació semblant que funcionà a Barcelona els anys 30 del segle XX, l’Actuació Valencianista d’Esquerra (AVE). El text d’aquest petit llibre apareix en forma de capítol de l’obra del mateix autor “La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans” (Afers, 2006). L’obra conté una presentació de l’Espai País Valencià, un pròleg de Vicent Partal i una nota de l’autor.

El llibre ens parla de l’AVE, una entitat nascuda l’any 1932 amb l’objectiu d’enfortir el nacionalisme valencià a través de la important colònia de valencians residents al Principat. Aquesta entitat volia constituir un nexe d’unió entre el Principat i el País Valencià mitjançant el nacionalisme republicà d’esquerres. L’AVE a Barcelona, i per extensió a la resta del Principat, demanà als valencians que hi residien el seu suport a l’Estatut, així com a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana i, políticament, el vot per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC).

L’AVE maldà, com ja hem dit abans, per enfortir els lligams entre el País Valencià i el Principat, i per això treballà per portar els capdavanters del moviment valencianista al nord del Sénia i, viceversa, dur dirigents d’ERC al País Valencià, com en la visita del president Macià i d’una expedició d’un miler de persones a València a bord del vaixell Jaume I, entre el 28 i el 31 d’octubre de 1933. Els actes aquells tres dies al País Valencià foren multitudinaris.

La idea de Països Catalans era central en l’AVE, encara que el nom per al conjunt de la nació no s’havia encara establert. El president de l’AVE, tornant de l’esmentat viatge, va dir que “Catalunya i València no són germanes, sinó que són una mateixa cosa”.

Una obra que ens mostra una pinzellada del nacionalisme valencià abans de Joan Fuster, d’un moviment polític valencià que abans de la guerra de 1936 treballava per uns Països Catalans units alhora que respectuosos amb la seva diversitat d’entitats polítiques i territorials.

dissabte, 9 de gener del 2010

Entrevista a en Francesc Bitlloch i Carbó, mestre de la Bressola, al “Celobert”


Aquesta entrevista que vaig realitzar a en Francesc Bitlloch i Carbó fou publicada a la secció de “Blanencs a fora vila” de la revista “Celobert” de Blanes (novembre 2006, nº41). Cal tenir en compte, doncs, que fou feta fa més de tres anys i que alguna de les dades que hi apareixen poden haver quedat obsoletes. Per conèixer l’actualitat de la Bressola, entreu al seu lloc web: ( http://www.bressola.cat/ ).


Aquest mes parlarem amb en Francesc Bitlloch (Blanes, 1946), un blanenc que de jove va marxar de la nostra vila i que fa uns anys dirigeix una escola Bressola de Perpinyà. Després de passar uns anys a l’Estat francès tot formant-se i fent d’animador socio-cultural, es va instal·lar amb la dona i els fills a Montoriol (el Rosselló), un poble de la Catalunya del Nord. A més de la passió per la seva feina a la Bressola, a en Francesc també li agrada passejar per la muntanya i gaudir de la música (ara participa en l’entitat coral Associació Solstici Catalunya Nord).


Es pot dir que avui en dia el català és una llengua en perill d’extinció a la Catalunya del Nord?

Totes les llengües petites estan en perill d’extinció. Les que no tenen estat propi encara més. I les que viuen en un estat que els és bel·ligerant, encara més. A Catalunya del Nord, la prohibició i la bel·ligerància de l’estat fa més de tres-cents anys que dura.

Quina és la llengua que fan servir els infants de la Bressola a l’hora de l’esbarjo, al pati de l’escola?

La nostra mainada sap el francès per immersió familiar, social, televisiva, i aprèn el català per immersió escolar. Però un grup empra la llengua de la majoria. I la llengua que coneix millor. I amb aquestes condicions la llengua de la minoria o la que pretenem reintroduir no tindria gaire espai, en l’àmbit col·loquial i espontani, que és el pati. Però aquí s’ha pensat que no podíem renunciar a la utilització col·loquial del català, entre d’altres raons, per eficàcia immersiva.
Hem d’aconseguir que el català sigui no només una llengua “de comprensió” (el grau de comprensió de la nostra mainada és enorme, fins i tot literari), sinó que esdevingui una llengua en la qual la mainada s’expressi amb naturalitat en situació d’espontaneïtat. I ara estem treballant amb aquest objectiu.

Hi ha famílies immigrades, d’origen no català, que també portin els infants a la Bressola?

Al començament, els nostres alumnes eren exclusivament fills de, diguem-ne, militants per la llengua. També venien i vénen encara, els néts d’aquells avis que havien deixat de parlar en català als seus fills després de la Segona Guerra Mundial. Aquests fills, que ara són pares, l’han sentit parlar tota la vida però no l’han parlat mai i volen que els seus fills l’aprenguin. Actualment, la majoria dels 600 mainatges de les nostres escoles no tenen cap lligam familiar amb el català. Vénen perquè el projete pedagògic els interessa i perquè la Catalunya del Sud té ara una gran força d’atracció, i la gent s’adona que econòmicament val més començar a mirar cap al Sud que continuar emmirallant-se en un París massa llunyà en tots els sentits.

Quin percentatge d’infants de la Catalunya Nord estan escolaritzats a la Bressola?

Si sumes els alumnes de totes les nostres escoles catalanes i hi afegeixes la mainada que passa per les fileres dites bilingües de l’anomenada “Educació Nacional”, tot plegat fa un 1% de la població escolar de Catalunya del Nord. Avui, a totes les nostres escoles hi ha llista d’espera. A la meua, la de Perpinyà, el nombre d’alumnes que hem de refusar cada any és igual o superior al dels que podem acceptar. La majoria de vegades és per manca de locals i per manca de finançament dels llocs de treball.

Quantes “bressoles” hi ha obertes ara mateix? A quins pobles?

Doncs actualment hem arribat a set escoles i un establiment secundari que aquí es diu “col·legi”. Tenim una escola en projecte per al curs vinent. Tot això representa més de sis-cents alumnes. Dues escoles a Perpinyà, una a Prada de Conflent, una al Soler, una a Sant Esteve del Monestir, una altra a Nyils, i la darrera nascuda a Càldegues, a la Cerdanya, on s’accepta mainada del Nord, però també de Puigcerdà i rodalies.

Quina és la procedència geogràfica del professorat de la Bressola?

Aquest és l’altre gran problema que tenim plantejat, ja que ens cal gent formada com a mestre i en català, i d’això aquí no n’hi ha gaire. Sovint hem de demanar candidats dels altres països catalans. Ara s’ha creat un centre de formació en comú amb els bretons, bascos i occitans que tenen el mateix problema que nosaltres i s’han establert acords de formació amb la Universitat de Girona, amb la qual treballem ja fa temps. La majoria dels nostres mestres no són de Catalunya del Nord.

Quins nivells de l’educació ateny la Bressola?

“Maternal” (parvulari), primària i una part de la secundària. Ara ens falten aquells tres anys de “liceu” que correspondria al vostre batxillerat per tancar tot el currículum, ja que a la Universitat de Perpinyà es poden fer estudis de català fins al doctorat.

Com definiríeu l’actitud de l’Estat francès i les seves administracions envers la Bressola i l’ensenyament en català?

L’actitud de l’Estat francès cap a l’ensenyament en català és d’oposició frontal. És una actitud que ve de molt lluny. De vegades és el ministre, de vegades l’inspector, de vegades qualsevol funcionari, però sempre hi ha algú per posar bastons a les rodes. L’Estat francès ha conreat una mentalitat en la que no hi ha cabuda per a la qüestió de les llengües. L’Estat francès és segurament un dels més retrògrads i sectaris d’Europa en aquest tema. L’existència de les nostres escoles és fruit d’una tossuderia i de l’ajuda dels que a poc a poc hi han anat creient, ja que al començament era considerat inviable i utòpic.

Considereu suficient l'ajut institucional que rep la Bressola per part de les institucions de la resta dels Països Catalans?

Els governs successius de la Generalitat [del Principat] han ajudat la Bressola de manera creixent. Actualment l’ajut és important i institucionalitzat. També hi ha ajudes d’ajuntaments que es fan socis de la Bressola i dels Amics de la Bressola. Actualment hi deu haver uns dos-cents municipis del Nord i del Sud que són socis de l’entitat (el de Blanes, per exemple!). Darrerament s’han pogut signar convenis amb entitats importants com el Barça o l’USAP (l’equip de rugbi de Perpinyà) o d’altres que aviat es faran públics.


Per a un contacte directe amb l’associació Bressola: secretaria@bressola.cat

Per a un contacte personal: francesc.bitlloch@bressola.cat