“Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner”, de Stefano Cingolani

A arrel del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner l’historiador Stefano Cingolani va escriure una necessària biografia d’aquest eminent personatge nascut a Peralada l’any 1265. Ramon Muntaner fou mercader, home de negocis, traficant d’esclaus, aventurer i almogàver, home de confiança de les diverses branques reials del Casal de Barcelona, ciutadà de València, escriptor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes i batlle d’Eivissa. Fou a Sicília a principis del segle XIV lluitant contra els angevins pel rei Frederic de Sicília; se n’anà a l’Orient per lluitar al costat de Roger de Flor i la seva Companyia Catalana d’almogàvers, de la qual en fou mestre racional; governador català de l’illa de Gerba, a Tunísia; i finalment batlle d’Eivissa tal com hem dit abans.

Stefano Cingolani, en aquesta nova biografia (Ed. Base, 2015), ens vol acostar al veritable Muntaner, i per això el vol allunyar d’un Muntaner irreal i idealitzat que la historiografia tradicional ens havia dibuixat. L’autor ens explica com Muntaner fou un home d’un fort sentiment cristià, però d’un cristianisme dur, un cristianisme de l’Antic Testament. D’altra banda, Muntaner fou el que ara en diríem un xenòfob: odiava gairebé totes les nacionalitats que no fossin la catalana (genovesos, francesos, grecs, turcs...); per contraposició estimava amb passió tot allò que era català i sobretot els monarques de les diferents branques del Casal de Barcelona, tots ells descendents del gran rei En Jaume I el Conqueridor, del qual Muntaner en tenia un viu record d’infantesa, car el monarca s’hostatjà a casa seva, a Peralada, quan ell era tot just un infant. Muntaner serveix amb passió els descendents del Conqueridor, membres de branques sovint enfrontades: els reis d’Aragó, de Mallorca i de Sicília. A la seva Crònica, Ramon Muntaner amaga o disculpa aquests enfrontaments. Aquí el peraladenc fa de propagandista, no pas d’historiador. Muntaner és un home enlluernat per la monarquia i els seus fastos, el seu cerimonial, i la vol servir amb lleialtat.

Després d’un capítol introductori, el segon capítol ens parla del muntaner escriptor, de les motivacions que el porten a escriure i d’allò que escriu i amb quina intenció. El tercer capítol ens parla de la visió que Muntaner tenia del seu mitificat rei en Jaume I el Conqueridor. El quart del seu viatge a París quan era un infant en època de Pere el Gran juntament amb el seguici d’aquest monarca i de la seva fantasia a l’hora de relatar certs episodis històrics d’aquells anys, sobretot de la croada francesa contra Catalunya. En el cinquè capítol ens parla del regnat d’Alfons II i Jaume II i de la seva veneració per la reialesa. En el sisè l’autor ens conta com Muntaner va conèixer Roger de Flor i de la seva expedició dels almogàvers a Orient, fet històric del qual ens seguirà parlant en el setè capítol. En el vuitè capítol ens parla de com se’n va de Grècia, un temps després de la mort de Roger de Flor, cap a Sicília, del seu empresonament pels angevins a Nàpols i de com serà governador de l’illa de Gerba. En el novè capítol ens parla de com s’estableix a València, moment en el qual pren la decisió d’escriure sobre la seva vida. En el capítol desè Stefano M. Cingolani ens parla de la Crònica i finalment, en l’onzè ens conta els darrers anys de la vida de Muntaner, establert com a batlle d’Eivissa, on sembla que hi va dur a terme una sèrie d’operacions fraudulentes.

La lectura del llibre, de 121 pàgines, és amena i ràpida i ens descobreix un Ramon Muntaner més humà que el que ens havia presentat certs historiadors fins ara, amb totes les contradiccions que això representa. Personalment aquest Muntaner que ens descobreix n’Stefano Cingolani no em desplau pas. Era xenòfob, sí, i què? Com ho era gairebé tothom en aquella època d’invasions i guerres de conquesta. Muntaner era fill de la seva època i del pensament que la dominava en aquest racó de l’occident europeu anomenat Catalunya, nació que en aquells anys s’estava afaiçonant, segurament una de les primeres que es poden anomenar així: nació.

“La comanda”, d’Enric Crespi

Quan el llibre “La comanda”, d’Enric Crespi, es va publicar l’any 2013 ni tan sols me’n vaig assabentar. Una novel·la d’aventures, l’acció de la qual es desenvolupa en època medieval, concretament l’any 1299 –en un moment en que, com en cada canvi de segle, la gent tenia por que s’esdevingués la fi del món-, que narra el viatge d’un monjo i un guerrer pel nord de Catalunya cercant notícies d’estranyes de llums en els boscos i el cel nocturn hagués atret sense cap mena de dubte la meva atenció. I aquest és l’únic aspecte negatiu d’aquesta novel·la de l’escriptor banyolí Enric Crespi: va passar totalment desapercebuda per al gran públic. Ni tan sols la devien poder descobrir gaires adeptes de la novel·la d’aventures o de la ciència-ficció –perquè la història que narra “La comanda” barreja la novel·la històrica d’aventures amb tocs de ciència-ficció-. Com he dit, el fet que hagi arribat a poca gent és l’únic aspecte negatiu de “La comanda”. Ara explicaré perquè.

Es tracta d’una novel·la que de bon principi enganxa el lector, el manté en tensió tota l’estona, passant d’una aventura a una altra sense treva o bé amb petites treves que, tot i fer-te “relaxar” una mica de tantes aventures i misteris, es fan del tot amenes gràcies a la mestria literària de l’autor. De tant en tant, mentre van xerrant durant el seu viatge, els dos protagonistes s’expliquen l’un a l’altre històries i llegendes que tenen una o altra relació amb el que han anat vivint i amb les seves experiències vitals. Algunes d’aquestes narracions són llegendes reals, no se les ha pas inventat l’autor per a aquesta novel·la, però n’hi ha d’altres que no ho sabem. L’autor, n’Enric Crespi, és un gran expert en història i cultura medievals i els seus vastos coneixements en aquest camp apareixen reflectits contínuament per tot el llibre. Històries i llegendes, tal com hem dit, gastronomia, abillaments, armes de l’època –que l’autor coneix molt bé entre d’altres motius perquè en el passat va ser campió d’esgrima-, tot plegat fa que el món medieval que ens dibuixa l’autor a “La comanda” se’ns aparegui amb molta força i versemblança.

I els dos personatges principals, la “parella” de viatgers que protagonitzaran les aventures que s’esdevenen en aquesta història, estan molt ben caracteritzats. En Carolus és un monjo llec –un monjo que no ha estat ordenat prevere i no té totes les obligacions dels altres monjos- de Sant Pere de Rodes que rep una comanda o missió del pare abat del seu monestir: mirar d’esbrinar el veritable origen d’unes llums misterioses que s’han vist al cel nocturn i als boscos dels voltants de Vallfogona, prop de Ripoll. Acompanyarà en Carolus en la seva missió un soldat, un guerrer professional que no ha estat pas ordenat cavaller, però que té unes temibles dots en l’exercici de les armes. Es diu Perot Romaní i és home de confiança del bisbe de Girona. Els dos homes tenen un passat que anirem descobrint a mesura que anem avançant en la novel·la. I, al seu torn, tots dos personatges també ho aniran descobrint l’un de l’altre.

En Carolus és un monjo que tot i la seva profunda Fe en Crist es guia per una racionalitat, per un racionalisme inspirat en les seves lectures dels savis grecs de l’antigor. És un home que toca de peus a terra i no s’empassa les històries de bruixes, d’aparicions fantasmagòriques, de follets i d’esperits del bosc en les quals els pagesos catalans creuen fermament, arrelades a la terra d’ençà dels temps del paganisme. D’altra banda, en Perot Romaní sí que hi creu, en alguns d’aquests éssers llegendaris i mitològics, perquè és un home que tot i tenir una certa cultura té orígens humils i creu fermament en les creences d’origen pagà tan arrelades en la pagesia i les classes més baixes de la Catalunya medieval.

D’altra banda, en Carolus és un home de fe, culte, racional i educat però fins a cert punt circumspecte i el contacte que mantindrà durant tota l’aventura amb en Perot l’anirà obrint cada cop més. En canvi en Perot és un tabalot. És groller, malparlat, homòfob, xenòfob i “puter”, però també és divertit, intel·ligent, bona persona, atrevit i lleial. I tots dos acabaran formant un tàndem d’allò més curiós però ben compenetrat. Els seus diàlegs fins i tot ens faran riure, sobretot les sortides divertides d’en Perot. Dos personatges entranyables que acabarem estimant com si fossin de la família.

“La comanda” és un viatge per les comarques de Girona, que ens fa descobrir els bells paisatges del nord del Principat, sortint de ran de mar gairebé, a Sant Pere de Rodes i endinsant-se per l’Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà. I també és un viatge en el qual la set Conèixer i Saber, amb majúscules, dels dos personatges anirà creixent i creixent, en paral·lel amb la dels lectors que, a cada capítol, voldran conèixer i saber què passarà al següent capítol.

“La comanda” és una novel·la que ens mantindrà enganxats al llibre a partir de la seva primera pàgina i fins a la darrera. Ah, i sembla que, segons el web de l’editorial, serà la primera part d’una trilogia de ciència-ficció medieval!

Després de tot el que us he explicat, què espereu per llegir-la?

P.D.: Ací us deixo l'enllaç al vídeo promocional de la novel·la.