dimecres, 14 de maig del 2008

Senyera estelada: cent anys

Enguany es celebra el centenari de l’estelada, el símbol de la voluntat de llibertat de la nació catalana. S’ha triat aquesta data perquè la primera imatge que es conserva d’una senyera catalana amb un estel és del 1908. Es tracta concretament de la senyera de la Lliga Nacionalista Catalana de París. Aquesta commemoració servirà, concretament, per fer un repàs de l’evolució històrica d’aquesta icona de l’independentisme, però també per donar a conèixer la història de l’independentisme, en general, al nostre país, gairebé desconeguda per una gran part de la població catalana.

Amb aquest objecte es va crear la Comissió del Centenari de l’Estelada que es va presentar públicament el passat 14 d’abril de 2008 en un acte al qual hi assistí una nodrida representació de personalitats del món cultural, social i polític de la nostra nació a la seu d’Òmnium Cultural, i en el qual hi parlaren, a més del president de l’entitat amfitriona, Jordi Porta, que donà la benvinguda als assistents, en Francesc Espriu, veterà del Front Nacional de Catalunya, Èric Bertran, jove estudiant conegut per haver estat represaliat per la seva defensa de la llengua catalana, i Sergi Blàzquez, vice-president de la Plataforma Pro-Seleccions Esportives Catalanes.
El cap de projectes de la Comissió, Joan-Marc Passada, presentà les activitats programades per al Centenari:

- Emissió i enviament de milers de postals a l’ONU fent recordança de: les activitats de Vicenç Albert Ballester, creador de l’estelada del triangle blau, prop de la Societat de Nacions el 1919 a favor de la independència de Catalunya; la tasca del Consell Nacional Català a l’ONU el 1945; les històriques intervencions en defensa de la catalanitat a l’ONU del cèlebre intèrpret i compositor Pau Casals (1971) i del cap de govern d’Andorra Òscar Ribas (1995).

- Participació en aplecs i xerrades arreu dels Països Catalans.

- Reedició del llibre “Origen de la bandera independentista”, de Joan Crexell, a càrrec de l’editorial Rafael Dalmau.

- Exposició itinerant sobre els cent anys d’independentisme i l’estelada, juntament amb una exposició no itinerant en algun reconegut museu de Barcelona.

- Creació d’una entrada a la Gran Enciclopèdia Catalana per a en Vicenç Albert Ballester i Camps i per a l’estelada.

- Presentacions de mocions a ajuntaments catalans per posar el nom de Vicenç A. Ballester i de l’estelada a carrers dels diversos municipis.

- Projecte Cent Anys-Cent Cims, que consisteix en dur l’estelada a cent cims d’arreu del món (Everest, Broad Peak, Mount Withney, Gran Paradiso...) i també dels Països Catalans per reivindicar l’oficialitat i la internacionalització de les seleccions esportives nacionals catalanes.

Des d’aquest blog m’adhereixo al Centenari de l’estelada, una bandera que simbolitza la lluita per la llibertat i la independència de la Nació Catalana. En aquesta efemèride, reproduïré, amb petites modificacions, un article titulat “Breu història de l’estelada” que vaig escriure el 2006 i que fou publicat aquell any a la revista Celobert de Blanes i Lloret.
Per a més informació de la Comissió:

Breu història de l'estelada
És en els diferents grups independentistes que sorgiren a la Catalunya de principis del segle XX on cal cercar els origens de l’estelada. El primer estel a una senyera amb significat nacionalista i en territori català és datat el 1904 i s’ha de relacionar amb la Unió Catalanista. Tanmateix, cal no oblidar que els nuclis d’emigrats
catalans a l’estranger (sobretot els de Cuba i França) foren dels més actius en la seva militància independentista catalana. Des del 1903 el Centre Catalanista de Santiago de Cuba tenia com a símbol una senyera catalana amb un estel blanc al bell mig, i a França, en aquells moments, el Centre Català de París també tenia com a símbol una senyera amb un estel. Entre el 1906 i el 1908 l’esmentat Centre Català es convertí en la Lliga Nacionalista Catalana de París, a la seu de la qual hi havia penjada una senyera amb un rombe de color indeterminat al centre (segurament el blau), i al mig d’aquest rombe hi lluïa un estel blanc de cinc puntes.

En un escorcoll de la policia espanyola a la seu barcelonina de l’associació La Reixa, de suport als presos polítics nacionalistes catalans, s’hi trobà una cinta amb la senyera amb un triangle i un estel. Era el 14 de gener de 1908. Una altra estelada de l’època (datada el 1914) fou la dels Néts dels Almogàvers, una entitat sorgida del Casal Nacionalista Martinenc, de Barcelona. Es tractava d’una senyera amb una franja blanca tocant el pal amb un estel blau de cinc puntes al mig de la franja. Una publicació nacionalista de l’època, “Renaixement”, d’en Vicenç Albert Ballester, que començà a sortir al carrer el 1910 i que era vinculada a la Unió Catalanista, lluïa un estel a la seva capçalera. L’estel coronava una Au Fènix (símbol per excel·lència de la Renaixença Nacional Catalana) que sorgia de les flames i que tenia les quatre barres catalanes al pit.

L’estelada es relaciona també amb els voluntaris catalans que lluitaren al costat dels aliats durant la Primera Guerra Mundial. Un mínim de mil catalans, molts dels quals nacionalistes i independentistes, s’allistaren a l’exèrcit francès per lluitar contra els imperis centrals. Alguns d’aquests voluntaris duien una senyera catalana amb un estel calada a la punta de les baionetes.
L’any 1918, des del Comitè Pro Catalunya, en Vicenç Albert Ballester creà l’estelada amb un triangle blau al costat del pal amb un estel blanc de cinc puntes al centre del triangle, prenent com a model la bandera de Cuba (país que vint anys enrera s’havia independitzat d’Espanya). L’estel blanc representa la independència de Catalunya sobre el blau del cel, que simbolitza tota la Humanitat. L’aparició d’aquesta estelada es relaciona amb la doctrina de l’aleshores president dels Estats Units, Thomas Woodrow Wilson (segons la qual totes les nacions sense estat tenien dret a la independència), i també amb la lluita d’Irlanda per la seva llibertat enfront de l’Imperi Britànic. La primera fotografia d’aquesta estelada és del 1918, va ser feta a Montserrat, i s’hi poden veure una colla d’excursionistes catalans amb l’estelada, acompanyats de muntanyencs nord-americans que duien la bandera de les barres i les estrelles dels Estas Units.

Moltes entitats, des d’aleshores, adoptaren aquesta estelada i des del 1923 es començà a relacionar amb l’organització Estat Català, de Francesc Macià i Daniel Cardona. L’estelada també es troba íntimament relacionada amb la fracassada expedició d’alliberament de Catalunya que Francesc Macià encapçalà des de Prats de Molló el 1926.

Aquesta estelada havia d’ésser, segons els seus creadors, una bandera de combat, que simbolitzés la lluita per la independència de Catalunya fins el moment que finalment s’aconseguís, perquè un cop Catalunya fos lliure la senyera nacional hauria de ser la tradicional de les quatre barres de sang sobre fons daurat, sense cap altre afegit. Tot i això, en l’article 3 de la Constitució Provisional de la República Catalana, impulsada per Francesc Macià el 1928 des de la capital de Cuba, l’anomenada Constitució de l’Havana, es diu el següent:

“La bandera oficial de la República Catalana és la històrica de les quatre barres roges damunt de fons groc; amb addició, en la part superior, d’un triangle blau i amb una estrella blanca de cinc puntes al centre”.

L’anomenada estelada blava fou la que esdevingué el símbol de l’independentisme català fins els anys 60, representat bàsicament pel Front Nacional de Catalunya (FNC). Precisament d’una escissió del FNC sorgí el 1968 el Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN), independentista i marxista, que creà la seva pròpia estelada seguint el model de la tradicional però canviant els colors de l’estel i el triangle. Ara l’estel seria roig sobre un fons de color blanc.

L’any 1972, a la Catalunya sota administració de l’Estat francès es fundà l’Esquerra Catalana dels Treballadors (ECT), partit independentista i marxista (com el PSAN), des del qual es confeccionà una nova estelada, també amb estel i triangle, aquesta vegada roig i groc, respectivament. Aquesta nova estelada (anomenada popularment estelada groga) seria adoptada l’any 1976 pel PSAN.

Aquests darrers trenta anys han sorgit arreu dels Països Catalans una munió de senyeres estelades, cadascuna de les quals ha simbolitzat les aspiracions independentistes d’un col·lectiu molt determinat, però només dues estelades han arribat fins els nostres dies, l’estelada blava i la groga. La primera es considera que representa l’independentisme d’ideologia liberal, i la fan servir, entre d’altres col·lectius, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) (encara que en aquest partit polític cada vegada és més utilitzada la groga, sobretot per part de les JERC, les seves joventuts), les Joventuts Nacionalistes de Catalunya, joventuts de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), i altres col·lectius i partits polítics com Estat Català. L’estelada groga la fan servir grups polítics d’esquerres i marxistes (encara que, curiosament, darrerament n’hem vist una gran profusió en actes organitzats per la Unió de Joves, les joventuts d’Unió Democràtica de Catalunya) de l’Esquerra Independentista, com ara Maulets o Endavant, i la seva plataforma electoral municipalista, les Candidatures d’Unitat Popular (CUP).

Bibliografia:

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995
Crexell, Joan “Origen de la bandera independentista”, Ed. El Llamp, Barcelona, 1988
Martínez Fiol, David “Els voluntaris catalans a la Gran Guerra (1914-1918)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1991

dissabte, 3 de maig del 2008

Segle XIII, promesa del heavy metal català

De tots els afeccionats al metall catalans és sabut que aquesta música no gaudeix d’un especial predicament al nostre país. El buit deixat per Sangtraït en el rock dur i el heavy metal nacional és immens i no ha estat reemplaçat per cap altre grup. Cançons com “Els senyors de les pedres”, “El vol de l’home-ocell”, “Inqui-missió” o “Les creus vermelles” es van convertir en himnes i ens van arribar a emocionar a tots aquells adolescents que teníem com a referents internacionals grups com Iron Maiden, AC/DC o Helloween. La gran embranzida de Sangtraït podria haver encès l’espurna perquè altres conjunts de metall català haguessin seguit les passes dels de la Jonquera, però no va passar res d’això. El globus de l’anomenat “rock català” es va anar desinflant i Sangtraït va continuar com a únic grup de referència del heavy metal cantat en català fins a la seva dissolució.
Els darrers anys l’escena musical en llengua catalana ha experimentat una florida prou important. Grups com Obrint Pas, Antònia Font i molts d’altres són un exemple de la quantitat i qualitat de bona música en català que es fa als Països Catalans. Però d’aquesta nova onada de la música autòctona no n’ha sorgit cap grup important de metall melòdic. Aquesta situació, de ben segur que té moltes causes. El mercat de heavy metal és força reduït, especialment als Països Catalans; el suport que rep la música (i la literatura, el cinema... la cultura en general) en català per part dels mitjans de comunicació audiovisual i les institucions és digne d’un país del Tercer Món (un altre exemple de l’autoodi imperant a la nostra nació); i les discogràfiques no aposten pel metall, i menys si és en català, encara que la seva proposta musical sigui de gran qualitat.
I de gran qualitat és la música de Segle XIII, un conjunt de heavy metal nascut a la comarca d’Osona l’any 2002. El grup va guanyar el concurs del Mercat de Música Viva de Vic del 2003, tot obtenint com a premi la gravació del seu primer disc, “Entre dos mons”. L’únic disc que han gravat fins avui (ara estan treballant en el que esdevindrà el seu segon disc), “Entre dos mons”, es pot adquirir en els concerts o bé baixant-lo del web del grup, www.seglexiii.net.
L’audició del disc m’ha provocat la sensació d’estar escoltant una proposta desconeguda en el panorama musical català. Metall simfònic amb lletres èpiques i fosques conformen l’estil de Segle XIII. D’aquest disc m’ha sorprès agradablement la gran qualitat del guitarra solista, tot un guitar hero, i les grans melodies que el conformen. La presència d’un violí i una segona veu femenina acaben d’aportar originalitat a l’estil del grup. Personalment em recorden els italians Skylark, amb el seu speed metal neoclàssic, sobretot en cançons com “Entre dos mons”, “Guerra de foc”, i “Llum d’àngel”. També percebo la influència dels finlandesos Stratovarius o dels brasilers Angra.
El disc comença amb una magnífica intro amb un recitat en llatí, “Overtura nº13”, que dóna pas a “Entre dos mons”, la cançó amb la qual es va batejar el disc. Segueix “Guerra de foc”, una altra cançó neoclàssica, i “Pantomimes de Llucifer”, on predomina la veu femenina. El cinquè tall és “Nits en blanc”, que conté passatges que em recorden els nord-americans Symphony X. A continuació “Fill de la tempesta”, amb el seu regust “celta” i “Desperta Ferro”, un homenatge als almogàvers, els nostres guerrers medievals més internacionals. “O in C minor”, el tall 8, ens mostra el cantó més “sensible” del grup, una cançó que emociona i fa posar la pell de gallina. “Llum d’àngel” és una veritable lliçó de speed metal, que no ha d’envejar res als esmentats Stratovarius o Skylark, una cançó amb força, una gran melodia, velocitat, els seus moments més progressius i un solo de guitarra memorable. El disc es clou amb “Vitralls”, una altra petita gran joia de sensibilitat.
És una llàstima que, entre tanta mediocritat, aquest excel·lent disc hagi passat completament desapercebut, ja no pel públic general sinó pels mateixos seguidors del heavy metal catalans. Jo ja espero que surti al carrer el seu nou treball, per poder copsar l’evolució d’aquest conjunt de joves promeses del metall català. I tant de bo que gaudeixin del suport d’una discogràfica que, lluny de pors i prejudicis, sàpiga valorar la bones idees musicals que atresora Segle XIII.

Components: Princesa Rosa (guitarra i veu), Maiol Montané (bateria), Àlex Pujols (baix i veus), Marta Riumbau (violí i veu), Arnau Burdó “Burdi” (teclats, sintetitzadors i veus).

Per la dignificació de la cultura catalana

Una de les manifestacions més nefastes de l’imperialisme espanyol a Catalunya és l’espanyolisme cultural. No només ens han envaït militarment sinó que, a més, ens han imposat la seva llengua i una sèrie de referents “culturals” (i poso “culturals” entre cometes) amb els quals Espanya ha pretès arraconar i destruir la cultura popular autòctona dels catalans.

Ja des de les darreries del segle XIX que es va començar a introduir a Catalunya el pseudofolklore espanyol. Els successius governs espanyols maldaven per integrar econòmicament i lingüística Catalunya (i també el País Basc i Galícia) a Espanya, i fou a través de la unificació de mercats, que es donà durant la segona meitat del segle XIX, que una sèrie de productes “culturals” (i torno a posar cometes, perquè realment es tractava de subcultura) espanyols van anar penetrant en diversos àmbits de la nostra nació. Llavors es van començar a veure i sentir als teatres catalans espectacles musicals de pseudofolkolre andalús, madrileny i sarsueles d’importació, en detriment de la música popular nostrada.

L’incipient moviment catalanista detectà el problema, i alertà de la desnacionalització que representava aquella invasió de músiques forasteres. Per aquells primers catalanistes, l’assimilació d’aquells aires folkloritzants hispànics per part de la població indígena significaria el primer pas cap a la total degradació moral del poble català, és a dir, la seva definitiva descatalanització. La lluita dels catalanistes contra el “flamenquisme” (així anomenaven, despectivament, el fenòmen de l’arribada massiva de música espanyola a Catalunya) continuà, en diversos graus, fins els anys 30.

Amb l’arribada del franquisme, el genocidi cultural contra Catalunya s’intensificà. Una de les eines per a la perpetració d’aquest genocidi va ser el foment dels tòpics culturals de l’Espanya més rància i la seva introducció forçada a Catalunya. Les principals ciutats dels Països Catalans i sobretot els pobles i viles de la costa, amb l’arribada del turisme de masses, van haver de sofrir la proliferació d’espectacles flamencs i curses de toros adreçats sobretot als turistes estrangers, però també als catalans. El règim de Franco ja s’havia ocupat bé prou d’associar, en una desgraciada barrija-barreja, els conceptes de “Costa Brava”, “toros”, “flamenco” i “Spain” mitjançant campanyes de promoció turística a la resta d’Europa. Amb tot, molts catalans seguien ballant sardanes i cantant cançons de la terra, però per a la gran majoria de turistes europeus la nostra cultura era del tot invisible.

La fi del franquisme i la reinstauració de la Generalitat al Principat, contràriament a allò que caldria haver esperat, no suposà la normalització de la nostra llengua, tradició i cultura. En allò que fa referència a la substitució cultural accelerada que els catalans venim patint des de finals del segle XIX, no s’ha fet ni un pas per la dignificació de la nostra cultura popular. Les ràdios i televisons espanyoles ens inunden amb la música hispànica més tòpica i detestable (això mentre els mitjans audiovisuals catalans, tant públics com privats, no donen el suport que es mereix a la música en català), la imatge que la majoria de turistes s’emporten de Catalunya segueix lligada als conceptes pseudoculturals espanyols més aberrants (no pas a la cultura popular indígena), i per acabar-ho d’adobar hem de veure astorats com la Generalitat atorga subvencions astronòmiques per a la celebració de la Feria de Abril a Catalunya, un dels símbols del colonialisme cultural més desvergonyit.

La història ens mostra que més d’un segle després, els catalans hem de continuar maldant des de la trinxera (quin remei!) per foragitar l’invasor i aconseguir allò que és de justícia: que, a Catalunya, la cultura hegemònica sigui la pròpia, la catalana.