dilluns, 28 de desembre del 2009

Barça: 110 anys d’Història, 110 anys de Catalanisme

En un número de fa relativament poc temps del diari “El 9 Esportiu de Catalunya” (diumenge 29 de novembre de 2009, nº2867), coincidint amb el 110 aniversari del nostre Barça, hi varen aparèixer dues notícies relacionades amb el procés engegat pel president del club, Joan Laporta, de recatalanització de l’entitat. En una d’aquestes notícies el diari es feia ressò de les declaracions del president de la penya barcelonista de Madrid: “A nosaltres, el fet de barrejar esport i política ens està perjudicant molt”. D’altra banda, Ferran Soriano, antic membre d’una de les juntes directives presidides per Joan Laporta, “considera que és “arriscat” i no gaire “bona idea” situar el club “a favor d’una determinada opció política””. Segons el diari “El 9”, Soriano pensa que “és complicat distingir la línia que separa el que és fer país amb fer política”.

Les declaracions d’aquestes dues persones de l’entorn blaugrana, el president de la penya barcelonista de Madrid i Ferran Soriano, no deixen de situar-se, tot i que matisadament i sense massa estridències, en la línia de crítica a Joan Laporta encetada per la premsa cavernícola espanyola, amb la col·laboració dels diaris amb seu a Barcelona escrits en llengua hispana, per haver portat, retornat, al cap i a la fi, al Barça en la defensa dels drets de la Nació Catalana. Un dels grans arguments que sostenen els que critiquen el posicionament públic de Laporta és que no s’ha de barrejar esport i política, per una banda, i que el president del F.C. Barcelona no pot fer pública la seva ideologia per no ofendre els socis que pensen diferent d’ell. Suposo que els que diuen això no deuen voler recordar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol, assassinat pels franquistes el 1936 que, a més de presidir el F.C. Barcelona, era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol. De moment, Joan Laporta no ha arribat, ni de bon tros, a posicionar-se políticament de forma tan nítida com Josep Sunyol (que popularitzà el cívic lema “esport i ciutadania”), però ja ha rebut moltíssima més pressió mediàtica que la que degué arribar a tenir mai el president assassinat.

Constatem també com des de l’espanyolisme mediàtic contínuament es recorda que no s’ha de barrejar mai esport i política, però casualment ningú no ha badat boca quan a la Comunitat Autònoma d’Euskadi els tres partits nacional-espanyolistes (PSOE, PP i UpyD) han votat a favor que la selecció espanyola de futbol jugui partits en territori d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, una de les “barreges” més flagrants entre esport i política que recordo. Evidentment tampoc no criticaren l’onada de nacionalisme espanyol que provocà la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa 2008.

Però el que cou més són les crítiques a la recatalanització del club que provenen de persones que (almenys suposadament) són del Barça. Aquestes crítiques són fruit de la ignorància, de la mala fe o fins i tot d’un odi pregon a la història del Barça, i per extensió a la de Catalunya. Per això, recomano a tots aquells que desconeguin la història del club que llegeixin la tesi doctoral del doctor en antropologia Jordi Salvador, “Futbol, metàfora d’una guerra freda. Un estudi antropològic del Barça”. La tesi demostra de forma irrefutable com el F.C. Barcelona es va integrar des de pràcticament el seu naixement al moviment nacionalista català, un moviment polític, evidentment, però també social, cívic i cultural. Aquesta tesi és en xarxa (http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0920105-140926/index_an.html ), i es pot trobar també en forma de llibre amb el mateix títol (Editorial Proa, 2005).

Entre d’altres coses, diu Jordi Salvador (pàg. 75), quan parla de la creació el 1910 de l’actual escut, que “L’adopció de la Creu de Sant Jordi era tot un senyal de continuïtat amb el corrent catalanista de l’època, que va prendre la icona de sant Jordi com un dels seus símbols principals” tal com ho feren entitats catalanistes (el Centre Excursionista de Catalunya el 1890), institucions culturals (l’Institut d’Estudis Catalans el 1907) i polítiques catalanes (la Mancomunitat de Catalunya i més endavant la Generalitat). El 1918 el Barça s’adherí a la demanda d’autonomia per a Catalunya feta pels ajuntaments del Principat, mentre que el 1919 participà en els actes de reivindicació nacional catalana de l’11 de Setembre (pàg. 76). “Els dirigents del Barça d’aleshores fan una política social que sintonitza perfectament amb àmplies capes de la població catalanista”. Així, el F.C. Barcelona va donar suport a altres entitats sorgides del teixit associatiu catalanista (pàg. 77).

El 1925, en plena dictadura anticatalana de Primo de Rivera, els 14.000 afeccionats del Barça que omplenaven el camp del carrer de la Indústria durant un partit del club blaugrana xiularen unànimement la interpretació de l’himne d’Espanya. De resultes d’això el camp fou tancat sis mesos i el president Joan Gàmper es va haver d’exiliar. Qui vulgui conèixer amb detall aquest incident pot consultar l’obra de referència de Josep Maria Roig Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1992).

Gràcies a l’obra del professor Lluís Duran “Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana” (Afers, 1997) sabem que el Barça era soci protector d’una de les entitats catalanistes més actives, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (pàg. 60), i als anys 30 participà, al costat d’associacions inequívocament catalanistes i independentistes com Palestra, el CADCI i Estat Català, en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll el 1933 (pàg. 323-325).

Molts anys després, el 1977, tal com ho recull Jordi Salvador a la seva tesi (pàgs. 110 i 111), el jugador del Barça Johann Cruyff fou entrevistat a la revista “Arreu”. L’entrevistador preguntà a Cruyff: “T’estimaries més que el Barcelona no tingués la representativitat que li han donat els seus seguidors durant el Franquisme i perdés la càrrega extraesportiva que els fets demostren que dificulta la marxa esportiva?”. Cruyff contestà el següent, tot captant el sentiment de l’afició blaugrana: “Aquesta representativitat és una part consubstancial del Barcelona, sense la qual el club seria una altra cosa.”

El que sí que demostren els fets és que el Barça té una inequívoca trajectòria catalanista, d’implicació amb la defensa de la Nació Catalana. El catalanisme és el moviment reivindicatiu que ha configurat la identitat del club. Des de l’accés a la presidència del Barça de Joan Laporta el club no ha fet una altra cosa que continuar aquesta història, aquesta tradició de reivindicació nacional, una història i una tradició que, des de les juntes que dirigiren el Barça des dels anys 80 fins el 2003, es varen mirar d’aigualir. Qualsevol cosa que no sigui aquesta “barreja” d’esport i política que ha fet gran el nostre estimat club representa una deslleialtat als orígens, a la identitat i a tota la història del F.C. Barcelona.

dissabte, 19 de desembre del 2009

“La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera


Molt interessant el darrer llibre de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor, “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera (2009).

Gràcies a aquesta obra podem comprovar com l’ús de la barretina era d’allò més comú entre diversos sectors socials del Principat de Catalunya fins a finals del segle XIX. El professor Anguera recorda que aquest tradicional capell català donà nom a una revolta popular que va tenir lloc al Principat entre els anys 1687 i 1688, la dels “barretines”, revoltats anomenats així perquè tots duien barretina. L’autor posa molts altres exemples del seu ús popular generalitzat, com el fet que les autoritats republicanes franceses autoritzaren l’obertura d’una fàbrica de barretines el 1790 a Prats de Molló (Vallespir). Així, l’any 1860, a la Garrotxa era emprada per “capellans, senyors rurals i pagesos”.

La barretina fou símbol polític emprat per republicans catalans el segle XIX, i els absolutistes la varen voler imposar a Reus el 1825, per oposar-se a la catxutxa, símbol liberal.

Tanmateix, segons Pere Anguera, la mitificació de la barretina com a símbol català s’esdevingué a partir de la campanya colonial del Marroc de 1859-1860. Els soldats del cos expedicionari català que fou enviat al nord d’Àfrica anaven cofats amb la característica barretina. Els voluntaris catalans que lluitaren per l’exèrcit espanyol a Cuba el 1869 també en duien. Entremig, el 1865, el llorejat poeta mossèn Cinto Verdaguer es presentà a Barcelona per recollir el premi obtingut en els Jocs Florals portant barretina.

Aleshores, a finals del darrer terç del segle XIX la barretina ja havia adquirit la dimensió de símbol de catalanitat, i fou amb l’extensió del catalanisme polític a finals del segle XIX que es convertí en icona catalanista. És per reforçar aquesta idea que l’autor cita tot d’exemples del seu ús per part dels catalanistes els darrers anys del segle XIX i principis del XX, precisament quan ja no era emprada com a peça de roba d’ús quotidià a la major part del Principat de Catalunya.

El professor Anguera ha fet servir a l’hora de realitzar aquesta obra, a més de diversos llibres on apareixen exemples de l’ús de la barretina, premsa catalana (en bona part catalanista), tant barcelonina com de la resta del territori català de l’època en què esdevingué símbol del catalanisme. El fet que moltes d’aquestes publicacions es puguin trobar en línia representa un gran avenç per als investigadors d’aquesta època de la nostra història.

Ens trobem davant d’una obra molt recomanable, ben escrita, fàcil de llegir i curta (potser es fa massa curta!), només 61 pàgines. Un altre apassionant Episodi de la Història catalana.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Conferència sobre Manuel de Pedrolo a Blanes

Fa pocs dies, a la Taverna de N’Esteve ( http://www.latavernadesteve.blogspot.com/ ) de Blanes, vaig assabentar-me del fet que la Casa del Poble de la nostra vila acolliria una conferència organitzada per la delegació de la Selva Marítima d’Òmnium Cultural sobre l’escriptor Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra 1918 – Barcelona 1990). L’acte es va dur a terme el passat dijous 10 de desembre a les 8 del vespre, amb la col·laboració de la Fundació Manuel de Pedrolo ( http://www.fundaciopedrolo.cat/ ).

La notícia de la organització d’aquest acte a Blanes em va sorprendre agradablement. Volia conèixer més coses sobre aquest escriptor, el nom del qual li deu sonar a moltíssima gent. Tanmateix, llur obra i compromís social i nacional el coneixen ben pocs catalans i catalanes. Jo mateix no en sabia gaire res fins fa relativament poc temps. Havia llegit a l’institut, com milers i milers de catalans entre els anys 70 i 90 del segle passat, el “Mecanoscrit del segon origen”, obra cabdal de la ciència ficció en llengua catalana, lectura obligatòria a secundària durant ben bé un parell de dècades. També havia llegit d’ell, com a lectura obligatòria de segon de BUP a l’institut Sa Palomera, a principis dels 90, “El premi literari i altres coses”. Tenia referències també de la seva activitat com a articulista des dels temps de la transició fins a la seva mort, articles que denunciaven, ahir com avui, la subordinació nacional a què viuen sotmesos els Països Catalans, així com el procés de substitució lingüística que ha viscut el nostre poble des de fa 300 anys fins ara, concebut i aplicat des d’Espanya. Sabia que el grup de música Mesclat ( http://www.mesclat.cat/ ), per al seu disc “Cròniques colonials” (2008), s’havia inspirat en el llibre de Manuel de Pedrolo del mateix títol de 1982, recull d’articles escrits per l’autor al diari “Avui”. Tal com diuen Mesclat en el llibret del seu disc, articles posteriors de l’autor foren aplegats en un sol volum el 1988, anomenat “Cròniques d’una ocupació”. Els dos llibres han estat units en un de sol, “Cròniques”, per Edicions El Jonc ( http://www.eljonc.com/ ). Però a part d’això, malauradament, no en sabia res més, d’en Manuel de Pedrolo, ni havia llegit cap més obra seva. La conferència em va servir per assabentar-me de molts altres aspectes de l’obra i la lluita per la llengua i el país endegada pel gran escriptor de la Segarra.

Els conferenciants foren Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, i Josep Poveda, director de la Fundació Manuel de Pedrolo, i l’acte fou presentat per Salvador Roca. Després del passi d’un audiovisual sobre l’autor, els dos conferenciants destacaren el fet que Pedrolo conreà, en ple franquisme, gairebé tots els gèneres literaris. Conreà la novel·la negra, que en aquells anys tenia molt de públic, la ciència-ficció (amb el “Mecanoscrit del segon origen” al capdavant, novel·la que, segons l’autor, havia tingut tant d’èxit que havia arribat a tapar la resta de la seva obra), la traducció de grans autors de la literatura francesa i anglesa, el teatre (acostant a la llengua catalana les noves tendències del teatre europeu). Tot plegat, per guanyar el màxim nombre de lectors per a la llengua catalana en uns gèneres (sobretot la novel·la negra i la ciència ficció) que aleshores tenien molts adeptes. I tot això amb una constant lluita contra la castradora censura franquista, que provocà que moltes obres seves no fossin publicades en el moment de ser escrites.

El compromís de Pedrolo amb la llengua, la cultura i la nació catalanes, així com la denúncia de les injustícies socials, foren, segons Adelais de Pedrolo i Josep Poveda, els eixos sobre els quals girà l’obra literària de l’escriptor segarrenc. Això, i sobretot el seu independentisme declarat quan molt poca gent se’n reivindicava, el convertiren, durant la transició i els anys 80, en un artista incòmode, allunyat de l’elit cultural, i marginat pels mitjans de comunicació. El seu compromís amb la nostra llengua era màxim, arribant fins al punt que quan se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va cedir els diners que guanyava l’autor amb la obtenció del guardó a la nounada Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llur compromís amb la llengua catalana i amb l’independentisme militant, com ja hem dit, féu que s’allunyés de l’elit cultural del moment. Criticava aquells escriptors que havien guanyat prestigi escrivint en català i que després es passaren al castellà, sobretot els que escrivien als diaris en castellà del nostre país. La seva actitud amb els mitjans de comunicació fou també combativa. Parlava sempre i en qualsevol avinentesa en català. Adoptava aquesta actitud per posar en evidència la situació d’opressió lingüística i nacional que vivia el nostre poble. I si escrivia era per canviar la realitat, social, lingüística i nacional dels Països Catalans. De fet, ell mateix havia dit que, professionalment, no sabria fer res més a part d’escriure.

Pedrolo fou un lluitador per la llengua en moments crítics pel seu ús social, quan no gaudia de cap mena d’oficialitat, ans al contrari, quan era perseguit. Va mantenir viva la flama de la llengua a través de la seva literatura durant la foscor de la Dictadura. A més, era un independentista de pedra picada. Una de les frases que em va sobtar quan la vaig veure a la sala on es desenvolupà la conferència d’abans d’ahir, i amb la qual hi estic d’acord, com a mínim aplicada als anys 80, és la següent:

“Catalunya, un cos malalt [...], té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”.

Altrament, cal afegir que Manuel de Pedrolo fou un escriptor l’obra del qual té un abast universal. Segons Josep Poveda, la magnitud i la qualitat de llur obra el converteixen en un dels més grans escriptors de la literatura catalana del segle XX.

Per a molta més informació sobre la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo, el web de la Fundació Manuel de Pedrolo:

http://www.fundaciopedrolo.cat/

dimarts, 1 de desembre del 2009

50è aniversari de Rafael Dalmau Editor, molt més que una editorial

En aquest país hi ha moltes coses que són més que allò que són estrictament. El fet que la Nació Catalana no estigui constituïda en estat independent fa que hi hagi una sèrie d’institucions, d’entitats, d’iniciatives investigadores particulars i fins i tot d’empreses que han d’exercir tasques de suplència cultural i nacional en els seus respectius camps. El finançament d’aquestes iniciatives culturals, en la majoria de casos és, evidentment, molt dificultós. Diuen que a manca d’una selecció nacional catalana, el Barça en fa les funcions. Per això és “més que un club”. L’Orfeó Català durant més de mig segle va ésser molt més que una simple entitat de cant coral i es convertí en una institució que, mitjançant la música nostrada, representava nacionalment Catalunya cada vegada que sortia de terres catalanes i dins del país mateix.

Semblantment hi ha una editorial catalana que durant mig segle just ha estat molt més que una empresa mitjançant la qual una família s’ha guanyat la vida. Rafael Dalmau Editor fou l’estel que il·luminà el camí de molts historiadors catalans durant la llarga fosca del franquisme. Aquesta editorial, que va néixer el 18 d’octubre de 1959, ha fet que desenes de llibres sobre la història, la geografia i la cultura popular catalanes veiessin la llum en un context econòmic i polític que no és precisament favorable (ni en el passat ni tampoc en el present) a la vertebració d’un mercat editorial normal en llengua catalana, equiparable a qualsevol cultura europea de dimensions semblants.

Rafael Dalmau Editor, doncs, mai no ha renunciat a publicar obres sobre temes relatius a diversos aspectes de la història i el patrimoni cultural de la nostra nació, com tampoc no s’ha plantejat pas (ni pensar-hi!), d’emprar una altra llengua que no sigui la catalana.

L’ànima i pare de l’editorial, Rafael Dalmau i Ferreres, va néixer el 1904 a Barcelona. De ben jove s’afeccionà a l’excursionisme (disciplina esportiva la història de la qual ha estat un dels eixos editorials dels Dalmau-Català) i milità a l’independentisme, tant a les files de la Unió Catalanista (de la qual en fou secretari general) com a la organització Nosaltres Sols! (fou fundador de la publicació del mateix nom) encapçalada per Daniel Cardona. El 1935 fundà les Edicions Mediterrània, que només varen poder publicar un llibre, “Pilsudski”, sobre l’heroi de la independència polonesa, i que havia d’ésser el primer títol d’una col·lecció, la Biblioteca Nou Estel, dedicada als herois dels pobles alliberats d’Europa.

Després de lluitar a la guerra de 1936-1939, s’exilià. Passà pels camps de concentració del Barcarès i de Sant Cebrià, al Rosselló, fins que finalment va poder tornar. Obrí una llibreria i engegà, juntament amb els Biosca-Jover, l’Editorial Dalmau-Jover, que succeïa a les Edicions Mediterrània. Això era el 1945, any de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i de la derrota de l’Alemanya nazi i del Japó imperialista. De ben segur que aquell fou un any curull d’esperances per als catalanistes, molts dels quals pensaven que les potències aliades farien caure el règim de Franco i s’aconseguiria la independència de Catalunya. Recordem la xarxa d’espies i resistents catalans del Front Nacional de Catalunya que treballaren per als aliats durant la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu que, un cop acabada la guerra, Catalunya podria esdevenir un estat independent. Res més lluny de la realitat.

Bona part de la resistència catalana, aquells anys negres del primer franquisme, va haver de maldar en la clandestinitat per mantenir la llengua, la cultura i l’esperit de la Nació Catalana. En Rafael Dalmau i Ferreres fou un d’aquests patriotes anònims.

Així, el 18 d’octubre de 1959 en Rafael Dalmau inicià un nou projecte editorial, de caire familiar, Rafael Dalmau Editor, amb l’inestimable ajut de la seva filla, Maria Carme Dalmau i Dalmau. L’any 1960 la novella editorial inicià una col·lecció que, quaranta-nou anys després, ha esdevingut mítica per a qualsevol amant de la nostra història nacional: els Episodis de la Història. Aquesta col·lecció havia estat gestada per en Rafael Dalmau abans de la maleïda guerra de 1936-1939 quan, amb les Edicions Mediterrània, havia volgut engegar una col·lecció que havia de dir-se Episodis Nacionals de Catalunya. Els Episodis de la Història són uns llibres de petit format que, com el seu nom indica, versen sobre diversos moments de la nostra història, sobretot des que Catalunya és Catalunya, escrits per historiadors de prestigi de la historiografia catalana. Fins avui se n’han publicat 353. L’activitat resistent de l’editorial arribà fins i tot als símbols. L’emblema de l’empresa era (i és) un estel blanc de cinc puntes que guia des del cel un vaixell en alta mar, que tenia com a precedent el símbol de l’esmentada anteriorment Biblioteca Nou Estel de les Edicions Mediterrània d’abans de la guerra. Aquest astre no podia ser res més que l’estel de la senyera estelada. Aquest fet el posa en relleu el malaguanyat Joan Crexell en la seva obra “Origen de la bandera estelada” (pàgs. 131 i 132), la tercera edició del qual ha anat a càrrec precisament de Rafael Dalmau Editor (2008).

L’editorial s’ha especialitzat, amb les respectives col·leccions, en els castells catalans (a través de l’historiador i fotògraf Pere Català i Roca, gendre d’en Rafael Dalmau, marit de la seva filla Maria Carme), l’excursionisme (al qual havia estat tan vinculat l’editor), les herbes remeieres i la seva vinculació amb la cultura popular catalana, la història militar (els quatre volums de la “Història Militar de Catalunya” d’en Francesc Xavier Hernàndez), la història industrial, els castellers i diferents aspectes de la cultura popular catalana, entre d’altres temàtiques.

Per commemorar cinquanta anys d’estudi i divulgació, en definitiva, de dignificació de la nostra història, es va organitzar una exposició sobre Rafael Dalmau Editor (al Museu d’Història de Catalunya, del 6 al 25 d’octubre d’aquest 2009), comissariada per Enric Pujol, professor d’Història de la UAB i especialista en historiografia catalana d’època contemporània. L’exposició fou inaugurada pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, i el 18 d’octubre, data dels 50 anys, dia per dia, de l’editorial, actuà la coral Nova Euterpe, per celebrar l’aniversari.

Avui, l’editorial és dirigida pel nét d’en Rafael Dalmau, en Rafael Català i Dalmau, tercera generació d’editors de la família, el qual segueix el camí de feina ben feta i estimació pel nostre país i la seva gent obert pel seu avi, en uns temps difícils per a la família, després del traspàs en poc temps d’en Pere Català i Roca i de la seva filla, l’Anna Català i Dalmau.

Des de La Renaixensa espero que Rafael Dalmau Editor continuï la seva mai prou ben considerada tasca com a mínim 50 anys més, seguint amb la publicació de noves i rigoroses obres sobre el llegat cultural que ens van deixar els nostres avantpassats.

Per molts anys!

Per a més informació sobre l’editorial i els diversos llibres que ha publicat vegeu: http://www.rafaeldalmaueditor.cat/

dimarts, 24 de novembre del 2009

Record d’en Feliu Matamala, llum i guia de patriotes

Ahir dilluns es va morir en Feliu Matamala i Teixidor, l’home de Les Voltes, per mi la llibreria de referència de les comarques gironines. Quan encara tenia 96 anys, aquest mateix 2009, després d’haver lluitat per la nostra cultura durant tota la llarga nit del franquisme i els trenta anys de democràcia vigilada que representa l’actual restauració borbònica, segons una entrevista per al diari “El Punt”, en Feliu Matamala afirmava amb tota rotunditat i clarividència que el que li cal a la nostra nació és la independència.

En Feliu Matamala va néixer a Amer (la Selva) el 21 de setembre de 1912. Començada la guerra, el 1936 va ser detingut en el bàndol republicà dominat pels anarquistes simplement per ser militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Això el portà a passar-se al bàndol franquista, a lluitar en el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat, format únicament de catalans. Un exemple més de com la repressió de la FAI en territori republicà va empènyer a molts catalans, que, en d’altres circumstàncies, mai de la vida haurien donat suport a l’alçament franquista, a passar-se al bàndol dels militars revoltats. El fet de combatre al costat de requetès i falangistes no fou per a ell una experiència agradable. “Per mi, que pertanyia al sector més progressista del catolicisme, allò va ser un cop molt fort”, afirmà en Feliu Matamala en una entrevista al “El Punt” el 1982 que avui recordava el mateix diari.

Acabada la guerra engegà l’empresa Stein, que serví d’aixopluc per a les activitats de resistència cultural catalanista. En una de les reunions, en què participà un altre gran patriota, en Josep Espar Ticó, es gestà la idea de la creació d’una llibreria a Girona pensada per a la difusió del llibre en català. El maig de 1963, doncs, es va constituir una societat limitada la qual, de bon principi, tenia 43 socis, i que donà lloc a la llibreria Les Voltes ( http://www.lesvoltes.cat/ ), que es troba a la Casa Carles, propietat del bisbat de Girona, al costat de l’edifici on hi ha l’Ajuntament de Girona, sota les característiques voltes, a la plaça del Vi. Es donà el cas que quan es demanà a les autoritats de Madrid el registre de Les Voltes fou denegat com “Incurso en la orden de 20-5-1940 No podran ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”.

Les Voltes fou la primera llibreria gironina en posar una parada de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi. Una altra de les iniciatives patriòtiques que fa temps que es porta a terme des de la llibreria Les Voltes és l’emissió d’un Carnet de Nacionalitat Catalana.

Tornant a en Feliu Matamala, a més de la llibreria, a finals dels anys 60 del segle passat inicià a Girona la campanya “En català, si us plau”. Ell mateix es va fer un estri que podia pujar cinc o sis metres, que li servia per enganxar els adhesius de la campanya en aquells establiments que no respectaven la llengua del país. Els anys 70 fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit en el qual encara ara militava.

Per agrair-li tots els anys en defensa del país i de la llengua i la cultura catalanes, el 7 de juny de 2008 es celebrà un acte al Punt de Trobada de la Rambla de Girona, organitzat pels Amics del Museu d’Art i el Gremi de Llibreters de Girona, en homenatge seu. Darrerament, també va rebre el premi Ciutadania de l’Ajuntament de Girona, per la seva incansable trajectòria d’activisme cultural. Com a colofó a tots aquests homenatges, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Ara que en Feliu Matamala ja no hi és, el futur de la llibreria Les Voltes penja d’un fil. El propietari del local, el bisbat de Girona, sempre ha tingut uns altres plans per l’edifici. Tanmateix, esperem que el bisbat es mostri sensible amb la llengua i la cultura catalanes i garanteixi la continuïtat d’una llibreria que estimen els gironins i molts catalans que hem tingut la sort de conèixer-la.

En Feliu Matamala ha deixat aquest món, de ben segur que d’allò més esperançat pel futur dels Països Catalans, en un moment en què els referèndums locals per la Independència que començaran aquest proper 13 de desembre sembla que obren un nou camí per a l’alliberament de la nostra nació.

Jo encara el recordaré a la seva estimada llibreria del centre de Girona, lúcid i amable, tot un senyor, com un dia que ens preguntà a un amic meu i a mi si ja teníem el Carnet de Nacionalitat Catalana, per ell una eina d’allò més útil per a l’alliberament nacional.

Maldem tots plegats per fer-nos dignes del capteniment que un veritable patriota com en Feliu Matamala esperaria de nosaltres.

dissabte, 14 de novembre del 2009

Per un espai català de comunicació. Suport a la ILP d’Acció Cultural del País Valencià

L’extensió de la Televisió Digital Terrestre (TDT) arreu del territori de la Nació Catalana ha significat una important reducció del percentatge de televisió en català que poden sintonitzar els ciutadans dels Països Catalans. L’Estat espanyol, a més, en el seu afany secular per minoritzar i fer desaparèixer la llengua catalana, evidentment, des de fa dècades juga també la carta de la televisió com a eina d’espanyolització lingüística del poble català. En això, la dreta i l’esquerra espanyola sempre han estat d’acord. Els anys vuitanta, el PSOE va dificultar al màxim al govern de la Generalitat del Principat la creació d’una televisió pública catalana i en català. Avui, el govern de la Generalitat valenciana del PP (amb el silenci còmplice del PSOE) tanca els repetidors que han permès sintonitzar TV3 al País Valencià.

Efectivament, el govern de Francisco Camps no s’ha estat de res a l’hora de prohibir la recepció per part de centenars de milers de valencians dels canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A la dècada dels vuitanta la determinació de la gent d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), mitjançant la instal·lació de tretze repetidors, va permetre que TV3 i el Canal 33, aleshores els dos únics canals de televisió pública del Principat, es poguessin rebre entre el Sénia i el Segura. Però el 2007 el govern del PP valencià va començar a tancar repetidors, de manera que la recepció de TV3, 33, etc... a diverses comarques del sud del País Valencià ja no és possible.

D’altra banda, des de febrer de 2009 l’agència de freqüències francesa ha tallat l’emissió dels canals del Principat a la Catalunya del Nord en TDT; ara només es pot sintonitzar per analògic, però el 2010 arribarà l’apagada analògica a l’Estat francès.

A les Illes Balears la situació no és gaire millor. Des del 31 de maig de 2009, “Televisió de Catalunya substitueix a les Balears les emissions digitals de TV3 per les del canal TV3CAT, nom del que fins uns mesos abans havia estat el canal internacional de la cadena. A través de TV3CAT, els telespectadors no tenen accés a documentals, ni films ni sèries de producció externa” (“El Temps”, 15 setembre 2009, pàg. 19).

Davant d’aquesta greu situació, ACPV va proposar-se de tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en defensa de la lliure percepció de les televisions catalanes arreu del territori nacional, per sobre de fronteres autonòmiques i estatals. S’han de recollir 500.000 signatures perquè la ILP es pugui debatre al Congrés dels Diputats espanyol. El termini acaba el proper 24 de març de 2010. De manera que manquen uns quatre mesos i mig per acabar de recollir el mig milió de signatures. El projecte de llei redactat per ACPV té com a objectiu que les emissions de ràdio i televisió en llengua catalana (com en llengua basca i gallega) dels diferents territoris es puguin rebre lliurement en d’altres territoris de la mateixa llengua, d’acord amb la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. L’aprovació d’aquesta llei comportaria que, segons el mercat únic que promou la Unió Europea i l’esmentada Carta Europea, les emissions en català de les televions del Principat, el País Valencià i les Illes serien possibles també a la Catalunya sota administració francesa.

El triomf d’aquesta ILP significaria el primer gran pas cap al somiat espai de comunicació de tots els Països Catalans que tant anhelem. La unificació en un sol mercat televisiu i radiofònic dels 13 o 14 milions d’habitants dels Països Catalans faria augmentar les possibilitats de negoci a moltes empreses que volen treballar en llengua catalana. És a dir, la llengua catalana seria un molt bon negoci. I potser això faria que un grup privat volgués engegar una gran televisió en català per a tots els Països Catalans...

De moment això només és un somni, però els somnis només es converteixen en realitats si lluitem per aconseguir-los. I el primer pas és aconseguir mig milió de signatures per la ILP.

I com ho hem de fer per recollir signatures per la ILP?

Transcric el què en diu la revista “El Temps” en el seu número del 15 de setembre de 2009:
“La captació de signatures, però, requereix una passa prèvia: esdevenir-ne fedatari. Qui pot ser-ho? Qualsevol ciutadà de l’estat espanyol [per tant, pot signar qualsevol persona que tingui DNI espanyol] que òmpliga la declaració jurada emesa per l’organització [...], un full [cerqueu-lo a http://www.acpv.cat/, on el podreu imprimir] que haurà d’enviar, emplenat i acompanyat d’una fotocòpia del seu document d’identitat, a l’oficina central de la campanya, situada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12, 46001, València). A fi d’esvair dubtes, l’organització facilita –amb els fulls de signatures- un manual pràctic a cada fedatari. Les diverses entitats col·laboradores –associacions, partits polítics, sindicats...- també posaran a l’abast de qui vulga actuar com a fedatari tot el material escaient. Per a més informació, accediu a http://www.televisiosensefronteres.cat/, on trobareu tots els detalls de la campanya en qüestió, o adreceu-vos a fedataris@acpv.cat”.

Des de La Renaixensa animo i encoratjo a tothom a fer-se fedatari per recollir les signatures que ens calen per fer un pas de gegant, importantíssim, en la veritable normalització de la llengua catalana. Jo ja me n’he fet i fa una setmana que estic recollint signatures, perquè fer-se fedatari no costa res; de ben segur que tots coneixem molta gent que signaria gustosament per la nostra llengua. I aquí citaré “l’eximpli” de la mata de jonc d’en Ramon Muntaner, un dels pares de la Nació Catalana i de la llengua catalana com a llengua de cultura universal:

“La mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”.

Si anem units, tots plegats, catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, tard o d’hora aconseguirem l’anhelada Llibertat.

dilluns, 9 de novembre del 2009

350 aniversari del Tractat dels Pirineus. Correllengua a Perpinyà, 7 de novembre de 2009

Per cloure el Correllengua de cada any, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) convoca una manifestació a Perpinyà la primera setmana de novembre. Enguany la manifestació ha coincidit, dia per dia, amb el 350 aniversari del Tractat dels Pirineus, que es va signar a l’illa dels Faisans (País Basc) el 7 de novembre de 1659, acord al qual varen arribar Espanya i França per partir en dos trossos el Principat de Catalunya, un dels quals, el del nord, passaria a dependre de la monarquia francesa i deixaria de formar part de l’Estat català, essent-ne prohibida la llengua catalana i anorreat el sistema institucional propi.

Per això, varen acudir a Perpinyà centenars de catalans de tota la nació (la presència valenciana fou molt important), uns 5000 segons la organització i 1500 segons la policia francesa. Personalment, la meva opinió és que els manifestants devíem ésser uns 2500, de totes formes més del doble de la gent que hi vàrem anar l’any passat. Hi havia representació de diversos moviments polítics dels Països Catalans, la més nombrosa, segurament, la de l’Esquerra Independentista, però també hi havia força membres de les joventuts de CDC, gent d’ERC, Reagrupament i Unitat Catalana, partit de la Catalunya del Nord. Com hem dit, hi havia força gent vinguda del País Valencià, una part dels quals portaven una pancarta demanant la lliure recepció dels canals públics de televisió del Principat (TV3, Canal 33, 3/24, 300/Súper 3) al sud de la nació.

Tres independentistes blanencs ens vàrem desplaçar també a la capital del nord català en aquella data assenyalada. Després d’arribar a Perpinyà ens acostàrem a la plaça de Catalunya, on començaria la manifestació, que va transcórrer des de les quatre de la tarda i fins a les sis, aproximadament, pels carrers del centre de la ciutat. Els manifestants, mentrestant, vam poder gaudir de la música de dos intèrprets de música tradicional catalana, amb la coixinera o sac de gemecs i el flabiol i el tamborí. La manifestació va acabar al Castellet, per la part del casc antic de la ciutat. Allí, gent de la Catalunya del Nord se’ns adreçà als manifestants vinguts arreu de la nació. Hervé Pi denuncià l’ocupació francesa, es referí al procés d’autodeterminació començat a Arenys de Munt, atacà durament la repressió contra el català al País Valencià i es pronuncià en contra de la línia de Molt Alta Tensió que afectarà les comarques del Nord del Principat. Allí mateix, una coral dirigida pel blanenc instal·lat a la Catalunya del Nord i professor de la Bressola, en Francesc Bitlloch, interpretà els himnes nacionals Els Segadors i La Balanguera. Uns dolçainers interpretaren també La Muixeranga.

Mentre esperàvem l’inici de la Marxa de Torxes vàrem anar a donar una volta pel centre de Perpinyà. Al carrer que desemboca al Castellet des del casc antic vàrem visitar una botiga, anomenada Xot, que venia samarretes de tema català, molt divertides, moltes de les quals fent referència al burro català.

La Marxa de Torxes va començar a tres quarts de vuit, i tots els que hi vàrem participar ens dirigírem fins el lloc on finalitzava, la Casa de la Música de Perpinyà, també anomenada l’Arsenal, la mateixa sala de concerts on es va fer el de l’any passat. Allí vàrem estar força estona fent cua per comprar les entrades pel concert, sota una freda tramuntanada que ens va deixar força glaçats.

El concert començava a les nou, i nosaltres no vàrem poder entrar fins a un quart de deu, de manera que ens perdérem el començament de l’actuació de la mítica banda de música tradicional valenciana Al Tall. Tanmateix, vàrem ser a temps de poder escoltar cançons com “La Muixeranga”, “El Cant de Maulets” i “Tio Canya”, molt aplaudides. El concert d’Al Tall fou, definitivament, simbòlic. Sentir cançons com les esmentades, d’arrel tradicional valenciana, en aquelles terres septentrionals de la nació va ser tot un símbol de la unitat dels Països Catalans, a desgrat d’ocupacions i d’atacs a la nostra llengua i la nostra cultura. En aquest sentit, assenyalar la presència a la Casa de la Música de gent d’Acció Cultural del País Valencià, informant els assistents al concert de la Iniciativa Legislativa Popular que pretén possibilitar la recepció de TV3 al País Valencià.

La següent actuació fou la de Ralph Dumas & The Primaveras, oferint una eclèctica barreja de música de cobla (hi havia una cobla de la Catalunya del Nord al damunt de l’escenari) i música moderna. Entre d’altres cançons vàrem escoltar curioses versions com ara la de l’himne nacional Els Segadors, Muntanyes del Canigó o fins i tot la d’una cançó de Michael Jackson, entre d’altres.

Finalment, Allioli Clash, hip-hop de gent de Pirat’s Sound Sistema i d’un grup occità que va fer ballar a tothom fins a les dues de la matinada i que va posar fi a la jornada de reivindicació cultural i nacional.

dilluns, 2 de novembre del 2009

La Setmana Tràgica. Reflexions de Josep Benet sobre catalanisme i obrerisme

Una versió reduïda d’aquest article fou publicada a “Celobert” Blanes (nº71, agost 2009) i “Celobert” Malgrat (nº21, juliol 2009).

Enguany s’esdevé el centenari de la Setmana Tràgica, una setmana de violència generalitzada a Barcelona i arreu del Principat de Catalunya, que molts historiadors han considerat una mena de preludi de la Guerra de 1936-1939.

El 26 de juliol de 1909 es convocà una vaga general convertida de seguida en revolta popular. Els dies de revolta foren anomenats poc després “setmana sagnant”, “setmana de juliol” o “setmana gloriosa”, noms diversos amb els quals fou batejada la Setmana Tràgica pels diferents sectors socials i ideològics de la societat catalana de l’època.

El detonant del conflicte fou la movilització de milers de reservistes casats i amb fills (la majoria, potser punitivament, catalans), obligats per l’exèrcit espanyol a anar a lluitar a la guerra colonial del Marroc. L’11 de juliol de 1909 es varen començar a embarcar reservistes catalans al port de Barcelona. Al Principat de Catalunya ben poques eren les persones o col·lectius favorables a aquesta guerra colonial. Aquells dies el poble sortí al carrer, principalment a Barcelona, proferint el crit de “A baix la guerra!”. Eren les dones les qui, principalment, encapçalaven aquestes manifestacions en què es cridava contra el govern espanyol de Maura, contra la policia i contra el marquès de Comillas (amb interessos econòmics al Marroc colonial espanyol) i el comte de Güell, favorables a la guerra.

Tot seguit la premsa d’esquerres inicià una campanya periodística contra la guerra i l’enviament de catalans a un conflicte bèl·lic injust i llunyà. Els lerrouxistes (amb el diari “El Progreso”), anarquistes, socialistes (encapçalats per “La Internacional”), catalanistes republicans (amb el diari “El Poble Català” al capdavant) i catalanistes radicals (representats pel combatiu setmanari “Metralla”, clausurat immediatament per les autoritats després de la revolta) donaren suport al moviment antibel·licista.

Els anarcosindicalistes aconseguiren arrossegar els antimilitaristes cap a una vaga general que convocaren per al dilluns 26 de juliol. La vaga fou seguida massivament a Barcelona i pràcticament arreu del Principat, i era ben vista per la gran majoria del poble català.

Des del Govern Civil de Barcelona, evidentment, les coses no es veien pas de la mateixa manera. En la Junta d’autoritats del Govern Civil s’imposà el criteri del Capità General, Luis de Santiago, i del President interí de l’Audiència, Elpidio Abril (contra la opinió del governador civil Ossorio y Gallardo), que pretenien acabar per la força amb la vaga general. D’aquesta manera, es declarà l’estat de guerra a Barcelona i l’exèrcit espanyol sortí al carrer a reprimir el moviment obrer.

D’altra banda, la vaga anà prenent durant el dia 26 un caràcter d’insurrecció imprevist. Ja hi havia els primers intercanvis de trets entre els vaguistes i la Guardia Civil. Així, la Comissió de vaga de Barcelona intentà de canalitzar el moviment vers la proclamació de la República, però la majoria de dirigents republicans no van voler involucrar-s’hi. Els republicans lerrouxistes adduïren que el seu cap, Alejandro Lerroux, era a Sud-Amèrica, i que no podrien prendre cap decisió sense ell. Els dirigents republicans nacionalistes, que formaven part de l’ampli moviment catalanista de la Solidaritat Catalana, esquivaren també el compromís amb la insurrecció, abandonant així els militants de base del seu moviment que ja eren lluitant a les barricades, però sense cap mena de direcció. El moviment vaguista, indefectiblement, s’anava convertint en una immensa bullanga, una gran explosió d’ira popular sense cap mena d’objectiu polític definit.

El moviment popular havia desbordat la Comissió de vaga. El poble es va apoderar dels carrers, aixecà barricades, s’enfrontà a les tropes, i atacà edificis religiosos. Efectivament, es cremaren esglésies i convents, es desenterraren cadàvers dels cementiris d’algunes comunitats religioses i s’assassinaren tres capellans, en un context de misèria, injustícies socials i d’imposició de l’educació religiosa a moltíssimes famílies que volien però no els deixaven educar els seus fills en escoles laiques.

La revolta, però, no es va estendre a la resta dels Països Catalans, i encara menys a Espanya. El ministre espanyol La Cierva, per evitar que la insurrecció arribés a la resta de l’Estat, afirmà que es tractava d’una revolta “separatista” catalana.

L’arribada de més tropes de l’exèrcit espanyol a Catalunya féu que el 2 d’agost s’haguessin acabat els combats als carrers. El balanç oficial de víctimes dels enfrontaments fou de tres soldats i uns setanta-cinc insurrectes morts.

Ara, tot just havia de començar una duríssima i desmesurada repressió d’aquells que havien participat en la insurrecció o hi havien donat suport polític. Una repressió a la qual hi va donar suport la burgesia barcelonina. Cal remarcar l’existència de veus contràries a la repressió, les d’intel·lectuals catalanistes com ara la del poeta Joan Maragall, que intentà bastir ponts de concòrdia entre els diversos sectors socials enfrontats en una Catalunya que havia quedat commocionada per la violència d’aquells dies.

La repressió es materialitzà en la suspensió de molts periòdics d’esquerres, el tancament d’ateneus obrers i escoles laiques i l’execució de cinc penes de mort.

El cinema català s’acostà fa més de trenta anys als fets de la Setmana Tràgica a través de “La ciutat cremada” (1976), l’excel·lent pel·lícula del director Antoni Ribas que incomprensiblement Televisió de Catalunya no ha emès en cap dels seus canals amb motiu de l’esmentat centenari.

Un llibre de referència en la historiografia catalana sobre aquests esdeveniments és “Maragall i la Setmana Tràgica”, de Josep Benet (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1963, reeditat el 2009 per Edicions 62), el qual explica els fets que ocorregueren a la Barcelona de 1909 i com el poeta catalanista Joan Maragall va mirar de bastir ponts de diàleg i comprensió entre la venjativa burgesia i la classe obrera catalana. Endemés, Benet fa unes interessants reflexions sobre el primer catalanisme polític i l’obrerisme, recordant que en aquells primers anys del segle XX el catalanisme i l’obrerisme “es batien aferrissadament contra l’Estat”. A continuació reproduïré uns interessants fragments del llibre (pàgs. 15 i 16 de l’edició de 1963):

“Tots dos moviments, obrerisme i catalanisme, eren essencialment revolucionaris. El moviment obrerista ho era de paraules i d’intenció; el catalanista ho era també –bé que alguns sectors s’abstinguessin de dir-ho i de reconèixer-ho-, car la doctrina catalanista no podia triomfar sense que, alhora, fos canviada profundament l’estructura de l’Estat espanyol, i un canvi semblant equivalia a una autèntica revolució. Tanmateix, els dos moviments populars, en aquella època, eren impotents –per raons que ací no és el lloc d’escatir- per a fer la revolució; però amb llur doctrina i amb llur propaganda engendraven energies revolucionàries, com n’engendrava també, el carlisme.

>>El catalanisme era essencialment revolucionari –repetim-, com ho és tot moviment nacionalista reivindicatiu, i el catalanisme era nacionalista, bé que no sempre els seus capdavanters volguessin emprar aquesta denominació, per raons de tàctica. Aquest caràcter essencialment revolucionari del catalanisme ha estat massa oblidat pels qui tracten de la història d’aquest moviment, i aquest oblit potser explica que resultin incomprensibles alguns episodis de la història catalana moderna.

>>Altrament, el fet que el catalanisme –en gran part format per la classe mitjana- fos dirigit, ultra per la intel·lectualitat, per una part de la burgesia, no contradiu les anteriors afirmacions. Arreu, en els inicis, els moviments nacionalistes han estat menats per la burgesia, i, tanmateix, han representat moviments revolucionaris progressius. Al Principat, però, aquest fenomen fou condicionat per un fet nou: quan el catalanisme entrà de ple en el combat polític, a la darreria del segle XIX, la burgesia catalana es trobava al començament de la davallada; ja no era la classe social que arriscava béns i vides, com a mitjan vuit-cents –per exemple, els anys 1854 i 1868-, en defensa de la llibertati i del progrés. Al contrari, es convertia en una classe conservadora, temorosa de perdre les posicions econòmiques adquirides i esverada davant l’empenta de la nova classe proletària. Per això la burgesia catalana del 1901 era incapaç de fer la revolució, i representà, de fet, un fre a l’activitat dels seus dirigents nacionalistes. Resumint: podríem dir que el plantejament polític del nacionalisme català sofria un retard de cinquanta anys respecte a gairebé tots els altres nacionalismes europeus. Catalunya, ni socialment ni políticament, no havia tingut el seu 1848.”

Com a conseqüència d’aquest retard i del caràcter dretà de la Lliga Regionalista (seguint a Josep Benet), el catalanisme en el seu conjunt fou percebut com a retrògrad per la major part de la classe obrera els primers anys del segle XX. L’esquerra nacionalista catalana havia aparegut massa tard, després de la irrupció d’Alejandro Lerroux a l’escena política catalana, el qual, amb els seus incendiaris i pseudo-revolucionaris discursos sabé atreure’s molt bona part del proletariat català. Tanmateix, l’aparició dels nacionalistes d’esquerra catalans aplegats al voltant de la redacció del diari “El Poble Català” va poder servir per a sembrar la llavor d’una futura esquerra veritablement catalana.

La lectura de les primeres pàgines d’aquesta obra clàssica de Josep Benet és aclaridora de molts aspectes de la política catalana de principis del segle XX i de les dificultats que va tenir el catalanisme per a convertir-se en dominant al Principat la dècada de 1930.

dimarts, 27 d’octubre del 2009

Els exèrcits de Catalunya

Francesc Xavier Hernàndez, conjuntament amb Francesc Riart, ha publicat una obra rigorosa d’història militar catalana, “Els exèrcits de Catalunya (1713-1714). Uniformes, equipaments, organització” (Rafael Dalmau Editor, 2007). Després dels quatre volums de la també rigorosa alhora que divulgativa “Història militar de Catalunya” (Rafael Dalmau Editor), aquest autor s’ha centrat ara en els darrers dos anys de la Guerra de Successió a Catalunya.

El professor Hernàndez no es limita només a historiar els fets militars que altres historiadors abans ja havien treballat, sinó que ens detalla quin era l’armament utilitzat pel nou de trinca i professionalitzat Exèrcit Català format a corre-cuita l’any 1713 després de la marxa dels exèrcits aliats austriacistes arran del Tractat d’Utrecht, el seu equipament, formes de combat, organització militar, simbologia utilitzada (banderes), logística i fortificacions de la Barcelona de l’època. Un dels aspectes que criden més l’atenció del llibre és la constatació del caràcter multiètnic de l’Exèrcit Català, donat que havia acollit els soldats de diverses nacionalitats que no s’havien embarcat cap els seus països el 1713. Tanmateix, l’element ètnic que predominava era el català.

Gràcies al llibre, doncs, podem seguir el procés de formació de l’Exèrcit Català després que la Junta de Braços (el Parlament del Principat) decidís la no-rendició al Borbó el juliol de 1713. És evident que la formació d’un exèrcit reglat, modern, era possible només en un país amb estructures estatals. L’existència d’un parlament i la capacitat de formació d’un exèrcit, dos elements bàsics per considerar com a estat un territori determinat.

L’autor posa en relleu la tradició militar d’arrel autodefensiva i la cultura generalitzada d’ús d’armes dels catalans de l’època. En aquest sentit no m’he pogut estar de transcriure aquestes línies (pàg. 85) del llibre que expliquen perfectament aquesta idea: “Els catalans disposaven d’armes i sabien fer-les servir, i en el seu imaginari la possessió, el maneig i l’ostentació d’armes era un símbol sagrat que els identificava com a persones lliures en un poble sobirà”.

Com a historiador he de dir que estic completament d’acord amb la crítica de l’autor a les patums que han dominat el món universitari català, en aquest cas en l’àmbit historiogràfic, que han menyspreat i desencoratjat la recerca sobre història militar catalana, entre d’altres temes d’estudi. Segons l’autor, aquesta escola historiogràfica marxista catalana ha estat tutelada per certs sectors polítics (tornant a citar l’autor) “que van dictar temes, prioritats i ritmes” (pàg. 20). Per aquesta escola “Els temes militars eren considerats propis de l’èpica romàntica o de la ideologia militarista i per tant no rellevants, sempre conseqüència i mai causa, i per tant sense el suficient prestigi acadèmic. Aquesta realitat fàctica se sumava a la derrota catalana de la Guerra Civil que havia provocat en l’imaginari català un rebuig a tot allò referit a casuístiques militars, que alhora era producte d’una imposició en tant que el nacionalisme espanyol propiciava l’oblit sobre els conflictius aspectes militars de la història de Catalunya. Qualsevol que s’interessés per les variables militars d’un context històric podia ser titllat de militarista o fins i tot de feixista” (pàg. 19).

En tot cas, aquesta és una obra de referència per al coneixement d’un conflicte bèl·lic el desenllaç del qual propicià la pèrdua de l’Estat català, que des d’aleshores encara no hem tornat a recuperar.

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Maçanet de Cabrenys: un poble a la ratlla d’una frontera artificial. Apunts per a la seva història militar fins a 1675

Els rastres que la història ha deixat a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà) han esdevingut testimonis petris, exemples silenciosos del passat de Catalunya, en un indret que la diplomàcia i els canons de països estrangers (França i Espanya) van convertir, fa tres segles i mig, en terra d’una frontera artificial, postissa.

Maçanet de Cabrenys, com gairebé tots els pobles i viles de la Catalunya naixent, fa mil anys, era una vila emmurallada. Un recinte fortificat, la força, protegia el clos on hi havia el castell (on hi vivia el senyor de Maçanet i llur família), l’església parroquial i les cases dels seus habitants.

A més del castell de Maçanet (descrit gairebé pedra per pedra per l’estudiós maçanetenc Pere Roura i Sabà al programa de la festa major d’estiu de Maçanet de 2002), en el terme també hi havia altres castells, com el de Falcó, el de Grillera, el de Cornell, el castell o força de la Masó, el Palau del Pi (aquests dos darrers eren pròpiament masos fortificats) i el castell de Cabrera.

Aquest darrer castell, el de Cabrera, encimbellat en un veritable niu d’àligues, la roca de Cabrera, situada a 850 metres d’alçada, ja fou pres i destruït per l’exèrcit francès el 1288, en el marc de les guerres que enfrontaven la monarquia catalano-aragonesa i la francesa a les darreries del segle XIII. El creixement del poble va fer que entre 1390 i 1410 es fortifiqués també el barri de la Borriana.

En època moderna Maçanet i aquesta part del país foren l’escenari de continuats enfrontaments bèl·lics. Es té constància que al 1570 l’antic hospital de Maçanet, situat al carrer Borriana, era destruït per acció de guerra, segurament en el marc de les guerres de religió franceses. Tanmateix, el geni de la nostra gent també s’havia d’esmerçar en bastir construccions de caire civil, per a les necessitats de transport quotidianes, com el pont de Can Saguer, proper al mas d’aquest nom i que veiem en una de les fotos que il·lustren l’article.

Fou en època moderna quan Catalunya va patir cruelment la circumstància geogràfica de viure encaixonada entre dues potències imperialistes, França i Espanya. L’any 1640 els catalans del Principat es revoltaven contra Espanya, farts d’abusos per part de les tropes hispàniques allotjades al país. Els francesos, durant aquesta contesa, l’any 1653, saquejaren l’església de Sant Briç del poble de Tapis (terme de Maçanet) i en cremaren els llibres d’òbits. La mateixa sort va córrer el poble de Maçanet, incendiat i saquejat. Així ho conta Geroni de Real a la seva Crònica (citat per Pere Roura):

“Mana lo baro de Sabach posar foch a Massanet i cremar-lo i se cremaren de les tres parts les dues de les cases”.

El resultat de la conflagració fou la segregació dels comtats del nord amb capital a Perpinyà (la segona ciutat més important del Principat, just després de Barcelona) i la seva annexió a França, això si, amb la connivència d’Espanya. Els catalans del nord, que no s’havien resignat a formar part de la Corona Francesa, es revoltaren contra els ocupants. Aquest conflicte ha estat magistralment novel·lat per Joan Soler i Amigó a la seva obra “Rebels a tramuntana” (Columna, 2003), on també apareix el setge de Maçanet, del qual en parlarem tot seguit.

Els rebels nord-catalans, els angelets, amb l’ajut dels miquelets, tropes irregulars catalanes, van mantenir la seva revolta contra els francesos fins ben entrada la dècada de 1670. Aquells anys Maçanet era plaça forta de miquelets, una cinquantena de catalans del terç de la ciutat de Barcelona, comandats pel capità Josep Boneu. A finals de juliol de 1675 una columna de 1500 homes de l’exèrcit francès dirigida pel general Le Bret atacà i posà setge a Maçanet. El capità Boneu, segons Pere Roura, “es defensà aferrissadament pam a pam pels carrers i finalment es féu fort a l’església, on els francesos enderrocaren part d’un contrafort”. La batalla acabà amb la rendició i posterior saqueig i crema de Maçanet.

Amb un passeig pel centre històric i els voltants de Maçanet de Cabrenys, vila en la qual encara romanen restes de la poliorcètica de l’època, n’hi ha prou per copsar com en època moderna, segles de continuats enfrontaments dels catalans amb França i Espanya, es va haver de modelar l’entorn més immediat en funció de les necessitats defensives. Muralles, espitlleres, torres de defensa, valls o fossats al voltant dels murs, i altres construccions d’autodefensa eren vitals per a la supervivència dels nostres avantpassats. Aquests elements defensius han gairebé desaparegut en molts pobles i ciutats del país. El creixement demogràfic i urbanístic (però també la manca de sensibilitat envers el patrimoni arquitectònic autòcton) n’és responsable.

Tanmateix, hem d’evitar que la memòria d’aquest passat convuls, que el record de l’intent de destrucció de la Nació Catalana que s’esdevingué entre 1640 i 1714 per part de França i Espanya, s’esvaeixi. Hi ha molta gent interessada en la desmemòria nacional dels catalans. Són els mateixos que ara i avui volen una Catalunya provinciana, decadent, subordinada, “multicultural” (en comptes de catalana), i de parla castellana, bastida sobre les cendres de la nostra cultura mil·lenària. El nostre coneixement de la cultura, història, territori i patrimoni catalans els deixa sense arguments.

Imatges de Maçanet de Cabrenys:

1- Portella del cementiri
2- Portella del molí
3- Portal de la ribera
4- Pont de Can Saguer
5- Església de Sant Briç, al poble de Tapis
6- Espitlleres vistes des de sota, des dels valls. A dalt hi ha el carrer de les Dòmines
7- Una vista de Maçanet


Bibliografia

Hernàndez, Francesc Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Roura i Sabà, Pere “Maçanet de Cabrenys. Història i natura”, autoeditat, Figueres, 1999
Roura i Sabà, Pere “Els castells”, al programa de la festa major d‘estiu de Maçanet de Cabrenys, 2002

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Correllengua 2009 Blanes per Acció Cultural es Viver

Són temps difícils per la llengua, tal com dirien els Mesclat en la seva cançó “Revolta permanent”. És per això que de l’associacionisme català n’ha sorgit la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL), que cada any organitza el Correllengua arreu dels Països Catalans, conjuntament amb Acció Cultural del País Valencià al sud del país i Obra Cultural Balear a ses Illes. El Correllengua és una iniciativa que pretén dur al carrer i normalitzar la llengua catalana, de forma lúdica i, a voltes, didàctica, mitjançant activitats participatives de tota mena. Una multitud d’altres associacions, aquestes més petites i de caire local, són les que fan possible l’arribada del Correllengua a tots els racons de la nació. Recordem que el lema d’enguany del Correllengua és “Llengua, cultura i llibertat”.
Una d’aquestes entitats és Acció Cultural es Viver que, per tercer any consecutiu, organitza el Correllengua a Blanes. El passat dissabte 26 de setembre fou el dia triat per portar el Correllengua a la nostra vila. Les activitats varen començar a les cinc de la tarda a la Plaça dels Dies Feiners, indret on es varen desenvolupar la major part de les activitats que es feren aquella tarda. Mentrestant, i durant tota la tarda, es podia fer intercanvi de llibres en català a la paradeta que tenia la gent des Viver.

A les cinc, doncs, va començar un espectacle d’animació per a infants, a càrrec de Santi Ortiz. Un bon nombre de criatures, acompanyades dels seus pares i mares, s’aplegaren a la plaça per divertir-se amb els jocs i cançons del músic. Acabada l’actuació començà una xocolatada popular que féu les delícies de petits i grans.

Tot seguit, passades les sis, arribà la Colla de Bastoners de Sant Celoni que, amb els seus balls, marcà l’inici de la cercavila, que sortí en direcció cap el carrer Ample. Obria la comitiva la pancarta amb el lema “Un poble, una llengua”, seguida d’un parell de cap-grossos, el gegant, els bastoners i els infants de l’Esbart Joaquim Ruyra. La comitiva, en manifestació, tombà carrer de Raval avall, girà per la Muralla i al capdavall del carrer enfilà el passeig de Dintre per tornar a la Plaça dels Dies Feiners.

Un cop allí, i després de la lectura del manifest del Correllengua d’enguany per part d’un membre des Viver, la mainada de l’Esbart féu alguns dels seus balls fins que arribà l’hora de começar l’actuació d’en Pere de les Cabres, un trio olotí de música tradicional i popular catalana. El concert, que acabà cap a les nou del vespre, va servir per cloure una altra jornada de militància per la llengua catalana.

Tanmateix, el Correllengua continuarà unes setmanes més, fins el 7 de novembre, dia en què, com cada any, es tancarà a Perpinyà. Enguany es commemoren els 350 anys del Tractat dels Pirineus, pel qual les comarques del nord del Principat de Catalunya foren annexades a la corona francesa. Des de La Renaixensa animo a tothom a acudir a Perpinyà a donar suport en aquell 7 de novembre els nostres compatriotes del nord dels Pirineus, que lluiten per la nostra llengua i la nostra nació en un entorn molt més difícil que no pas nosaltres.

dissabte, 3 d’octubre del 2009

Marxa de Torxes per la Independència de Blanes (10 de setembre de 2009)

El passat 10 de setembre Acció Cultural es Viver tornà a organitzar, com cada any, la Marxa de Torxes de Blanes, en el marc de la campanya nacional Marxes de Torxes per la Independència (http://www.marxadetorxes.cat/). La Marxa sortí de davant de l’Ajuntament de Blanes, a dos quarts de dotze de la nit, al passeig de Dintre per culminar al cim de Sa Palomera, on s’havia de canviar, per dos dies, la bandera nacional catalana que hi oneja tot l’any, per una de catalana amb estel, que simbolitza la llarga lluita del poble català per la seva llibertat. L’acte és un homenatge a aquesta bandera de cultura i llibertat i a tots aquells catalans que s’han sacrificat per la Nació Catalana des dels seus orígens fins a avui, en especial a aquells que han mort per la seva Llibertat, des de Pau Claris (1586-1641) fins a Guillem Agulló, passant pel general Josep Moragues (1669-1715), Francesc Macià i Ambert “Bac de Roda” (S XVII-1713) o Jaume Compte (1897-1934), a més de milers d’altres màrtirs anònims.

Una vuitantena de blanencs sortiren amb llurs atxes enceses, en direcció a Sa Palomera, acompanyats per l’estelada que havia d’onejar al màstil que hi ha a la roca i pel cant de la versió antiga de l’himne nacional “Els Segadors”. Un cop davant del monument al president màrtir Lluís Companys, assassinat el 1940 pels nacionalistes espanyols precisament per ser president de Catalunya, un grup de músics interpretà els himnes dels Països Catalans, “Els Segadors” i “La Muixeranga”, davant d’una estelada gegantina desplegada des de l’edifici contigu al monument.

Allí es reprengué la Marxa vers el cim de Sa Palomera on, entre el cant espontani de “Els Segadors” i el foc de les torxes, s’hissà l’estelada catalana, que onejà lliure, majestuosa, agitada pel vent que venia de mar. Durant dos dies les estelades de Sa Palomera i de davant del monument a Lluís Companys dignificaren la nostra vila, tot marcant el camí que el nostre poble ha de trescar per assolir l’alliberament, així com la justícia social, i el millorament econòmic i cultural de tots els ciutadans i ciutadanes catalans.
Fotografies d'Elisabet Gispert i gentilesa de "Celobert".

dijous, 24 de setembre del 2009

“Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista”

La Comissió del Centenari de l’Estelada (http://www.estelada.cat/) ha tingut l’encert de publicar un llibre amb desenes d’imatges relacionades amb la història de la bandera estelada i el moviment independentista català, des dels seus orígens fa més de cent anys fins avui.

El llibre porta per títol “Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista” (2009) i ha estat editat per CIM Edicions, amb la col·laboració del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Reeixida.

Toni Strubell és l’autor del pròleg del llibre, el qual s’obre amb una “Breu història del moviment independentista català”. Després d’aquesta introducció històrica comença un llarg apartat que porta per títol “Un segle de grafismes i imatges amb l’estelada”, en el qual hi podrem admirar desenes, centenars d’imatges, moltes de les quals, de ben segur, inèdites fins ara.

Hi podem trobar, entre moltes d’altres, una imatge d’una portada de 1903 del diari catalanista “La Renaixensa”, amb el penó de la Unió Catalanista; una portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” de 1905, d’homenatge a la República de Cuba; les primeres estelades al Centre Catalanista de Santiago de Cuba (1905) i al taller artístic Els Negres, de Barcelona (1906); les imatges d’un díptic editat per la Unió Catalanista que representa el renaixement de la Nació Catalana, dibuixat per Josep Triadó (1915); segells commemoratius amb l’estelada de suport a la Societat de Nacions (1919); portades de “La Tralla” (1923); una fotografia amb la gent del Centre Nacionalista Català de Nova York, amb una estelada (1923); bons de l’Emprèstit Pau Claris (1925); una portada (1930) de la revista “Ressorgiment” de Buenos Aires, dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol; portades del periòdic “Nosaltres Sols!” (1931); fotografies d’ajuntaments catalans presidits per l’estelada el 6 d’octubre de 1934; una fotografia de la vetlla dels cadàvers dels germans Badia (1936); fotografies d’estelades durant la Guerra dels Tres Anys (1936-1939); una fotografia d’una desfilada el 1945 a l’Havana (Cuba) presidida per l’estelada catalana i la bandera cubana; fotografies d’estelades en manifestacions i imatges de cartells electorals dels anys 70, 80 i 90; i una fotografia a dues pàgines de la cloenda de la manifestació dels “Deu-mil catalans a Brussel·les” (http://www.deumil.cat/) el 9 de març de 2009.

A continuació trobem una nota biogràfica sobre “Vicenç Albert Ballester, padrí de l’estelada” (1872-1938), a càrrec de Joan Muray, marmessor de la documentació personal i política de V.-A. Ballester i Camps.

Tot seguit hi ha un recordatori dels ajuntaments que penjaren l’estelada l’11 de Setembre de 2008, dels cent cims dels Països Catalans i del món que foren coronats amb una estelada en el marc del projecte “Cent anys, cent cims” i de les activitats organitzades per la Comissió del Centenari de l’Estelada entre 2008 i 2009.

Una obra imprescindible per a qualsevol persona interessada en la història de l’estelada i de l’independentisme català.

divendres, 18 de setembre del 2009

Les mentides dels contraris a la Independència

Després del referèndum d’Arenys de Munt els més recalcitrants espanyolistes així com els contraris a la independència de Catalunya més moderats han començat a atacar amb pseudo-arguments l’acte democràtic que aquella consulta representà, així com a qüestionar el fet que en un referèndum el SÍ a la independència fós majoritari.

Els mitjans de comunicació espanyols (diaris com “El Mundo”, “ABC”, “La Razón”, o televisions com Intereconomía) no s’han estat de recórrer directament a l’insult. Han titllat el referèndum de “bufonada” o “payasada”. Pel que fa a aquests, ja se sap que d’allà on no n’hi ha no en raja. D’aquesta gent tampoc no se’n poden esperar raonaments gaire més complexos i evolucionats. Són “cetmes” transfigurats en “periodistes”.

Una mica més complexos són els “arguments” d’aquella gent d’aquí que, des d’un suposat “seny” i “moderació” ens volen fer creure que, tot i que siguem més que abans, els independentistes i els que votaríem SÍ a la independència en un referèndum som quatre gats.

En aquest sentit, vull parlar d’un article d’Antonio Franco publicat a “El Periódico” titulat “Després d’Arenys, una altra consulta”. Després de dir, potser per no semblar massa anti-independentista, “que ningú rigui de la consulta d’Arenys de Munt”, en Franco ens etziba que “el suport oficiós a la independència és similar al suport que hi van obtenir tant a les últimes eleccions municipals com a les autonòmiques els partits sobiranistes, incloent-hi, és clar, Convergència”. Primera mentida. Que jo sàpiga, el suport “oficiós” (fent servir el llenguatge d’en Franco) a la independència de Catalunya en el referèndum d’Arenys de Munt va ser d’un 96%. No crec que el percentatge de vots obtinguts pels partits que donen suport a la sobirania de Catalunya a Arenys de Munt a les darreres eleccions autonòmiques o municipals fos proper a aquest escandalós 96% del referèndum del 13 de setembre, llevat que el senyor Franco vulgui comptabilitzar com a “no” totes les persones que no van anar a votar, cosa que no es fa a cap votació de cap país normal.

N’Antonio Franco diu també que enfront dels que van votar SÍ a la independència, “els que no estan per la secessió, que n’hi ha, ja que a les generals del 2008 la força més votada va ser el PSC, diumenge simplement es van abstenir de participar en la festa dels veïns independentistes”. Segona mentida. El senyor Franco assegura, com si ell mateix habités a la ment de tots els arenyencs que no van anar a votar, que si no ho varen fer és perquè, tots, TOTS, no volen la independència de Catalunya. A més, ens recorda que a les eleccions espanyoles de 2008 la força més votada fou el PSC, com si tots els votants del PSC, com si fossin robots, en un suposat referèndum per la independència haguessin de votar en bloc que NO. No deu voler recordar el senyor Franco que recents estudis demoscòpics afirmen que una molt important minoria de votants del PSC votaria SÍ a la independència de Catalunya, si aquest referèndum es produís. Ni tampoc deu voler recordar que significats personatges propers al PSC es declaren independentistes, i alguns d’ells darrerament s’han adherit al Reagrupament de Joan Carretero.

D’altra banda, n’Antonio Franco, amb aquest raonament, vé a dir, com si fós clarivident, que segur que TOTHOM que no va anar a votar a Arenys de Munt l’altre dia no vol la independència de Catalunya. Un “raonament” molt semblant, gairebé idèntic, als que oferia el PP quan hi havia les famoses manifestacions contra la guerra d’Iraq. Per rebatre el fet incontestable que eren centenars de milers els ciutadans que s’havien manifestat per la pau a Iraq, ells apel·laven al fet que hi havia moltíssima més gent que s’havia quedat a casa, com si els únics contraris a la guerra d’Iraq fossin els manifestants. Membres del PSC, com Joan Ferran, el 2007 van fer servir el mateix “raonament” per mirar de desacreditar la manifestació independentista de l’1 de desembre de 2007.

N’Antonio Franco torna a carregar contra el referèndum, i ara diu que “Es va pronunciar l’equivalent al 41% del cens, molt per sota del 70% que va anar a votar a les generals i inferior fins i tot al discret 56% de la ratificació de l’Estatut. [...] La meitat d’Arenys de Munt no va estar pel tema”. Més demagògia. Molt més que la meitat d’Arenys de Munt no va estar tampoc pel tema d’anar a votar la Constitució Europea ni les eleccions europees, però d’això, en Franco no en diu pas res, és clar. Tampoc no té en compte el fet que el referèndum no era vinculant. Si no era vinculant i hi va anar a votar un 41% del cens, quanta gent hauria sortit de casa si aquell dia s’hagués decidit de debò i immediatament la llibertat de la nostra nació? Tampoc no té en compte que el referèndum el va haver d’organitzar una entitat particular, el MAPA, en el Centre Moral, una altra associació del poble en els seus locals, perquè l’Audiència de Barcelona prohibí que se n’encarregués l’Ajuntament, ni el fet que només es va poder habilitar un sol col·legi electoral, fet que provocà que hi haguessin cues tot el dia per poder votar. No, això tampoc no vol dir res, oi, senyor Franco? Ni el fet que la Falange Española fes la feina bruta de l’Estat espanyol, intentant posar la por al cos dels arenyencs perquè no anessin a votar.

El que realment cou al senyor Franco és que el resultat fós d’un 96% favorable a la independència. Si el resultat hagués estat ben diferent el seu discurs seria tot un altre. Això no vol dir que hàgim de ser ingenus i pensem que el 96% dels arenyencs, en un referèndum d’independència de debò, ara mateix, votarien que SÍ. Però és un resultat molt indicatiu. Potser avui, els que votaríem SÍ ja som el 50% al Principat. Per això hem de treballar cada dia per fer augmentar la base social de la gent que vol la Llibertat de la nostra Nació, una Llibertat que volem per al millorament social, econòmic i cultural de tots els seus habitants, tant els que votarien SÍ com els que votarien NO. I hem de ser conscients que els atacs que rebrem dels que ens són contraris, paral·lelament al nostre creixement, també seran cada vegada més durs i freqüents. Per això hem d’estar preparats per rebatre tots els seus presumptes arguments amb veritables raons que desmuntin les seves fal·làcies. Si ho sabem fer segur que triomfarem.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Barcelona i Arenys de Munt, setembre 2009. Un primer pas cap a la Llibertat

La Diada Nacional d’enguany pot representar l’inici d’una nova esperança per a la nostra nació. El poble català s’està organitzant des de la base, donant una lliçó de coratge i patriotisme als partits polítics catalans. Les plataformes i associacions independentistes, representants del creixent sobiranisme sociològic, són la punta de llança de la lluita per la llibertat de la Nació Catalana. L’associacionisme independentista té clar quins són els horitzons que ha d’atènyer el poble català i quin camí hem de fressar tots plegats per a assolir-los.

Això ho vàrem poder veure a Barcelona l’11 de Setembre, Diada Nacional, i el diumenge 13 de setembre a Arenys de Munt, en el referèndum per la independència de Catalunya organitzat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació.

Abans, el dia 10 al matí, vam poder veure una gran bandera nacional presidint, majestuosa, el Roc de Frausa, al massís de les Salines, a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Fa anys que una colla de patriotes de Maçanet la posen al cim de la serra de les Salines l’11 de Setembre de cada any per commemorar la pèrdua de la llibertat nacional dels catalans l’any 1714.

El dia 10 a la nit, a les 23:30 hores davant l’Ajuntament de Blanes, començà la Marxa de Torxes per la Independència, organitzada per Acció Cultural es Viver. Però d’això ja en parlarem en un altre article.

Es respirava un aire diferent al d’altres anys aquesta Diada Nacional a Barcelona. Optimisme (del de debò) en el destí de la nostra nació i confiança en nosaltres mateixos com a executors de l’obtenció de la nostra pròpia llibertat eren els dos estats d’ànim que es flairaven en l’ambient d’aquell dia assolellat.

Després de la visita a la Fira d’Entitats dels Països Catalans de l’Arc de Triomf i al Fossar de les Moreres (el fossat on s’hi colgaren les restes dels herois catalans de fa 300 anys), vàrem participar de la manifestació de la tarda. Hi havia tres grans blocs en la manifestació: a davant de tot hi anava el de l’Esquerra Independentista, amb una assistència considerable de manifestants bàsicament joves, molt joves; un altre, amb l’explícit i gens ambigu lema “Som una nació. Volem Estat propi”, manifestació organitzada per diferents entitats de la societat civil catalana; i finalment, el bloc d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Nosaltres ens afegírem al bloc “Som una nació. Volem Estat propi”, que sortí de la plaça Urquinaona. Encapçalaven aquesta marxa diferents cares conegudes, com el president del F.C. Barcelona, Joan Laporta (molt aplaudit), Josep Cruanyes (de la Comissió de la Dignitat), l’escriptor Víctor Alexandre, el sociòleg Salvador Cardús, el periodista Miquel Calçada, els actors Joel Joan i “Doctor Soler”, Carles Móra (batlle d’Arenys de Munt), Jordi Bilbeny (del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació), Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), l’economista Elisenda Paluzié... Acompanyà la marxa una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma.

Al final de la marxa, parlaren el batlle d’Arenys de Munt (al costat de Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis, de la comissió organitzadora del referèndum arenyenc), que adreçà als assistents unes assenyades i patriòtiques paraules. Tot seguit, Jordi Bilbeny, del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, féu un emotiu parlament en el qual, de la mateixa manera que el batlle, recordà que la lluita per aconseguir la independència de la Nació Catalana és una lluita per aconseguir una societat més justa i lliure, que millori ostensiblement les condicions econòmiques, culturals i socials dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Finalment, ens sorprengué l’aparició a l’escenari d’una ciutadana catalana d’orígen peruà, que denuncià l’agressió que havia rebut de membres de la policia espanyola per haver-los parlat en català i fent una encesa defensa de la nostra llengua i la independència. Un aplaudiment per a aquest exemple d’integració!

Dos dies després visitàrem la vila d’Arenys de Munt (Maresme). Calia donar suport, ni que fós només moral, a tots els arenyencs que han organitzat el simbòlic referèndum d’independència, i als que hi participaven dipositant el seu vot a l’urna. Els uns (els organitzadors) han estat amenaçats directament de mort pels enemics de la democràcia catalana. Els altres (els votants) han rebut els intents d’intimidació de la “Falange” espanyola, vuitanta membres de la qual, vinguts directament de l’Espanya fosca de 1939, es presentaren a la vila, en un intent no reeixit de rebentar la jornada de veritable democràcia d’Arenys de Munt. La “justícia” espanyola ha mostrat la seva veritable cara deixant desfilar aquests australopitecs en una vila civilitzada.

Nosaltres només fórem uns pocs dels milers (sí, érem milers, i d’això, els telenotícies de TVC, el mateix diumenge, no en varen dir res) de catalans que anaren a Arenys de Munt a palesar llur catalanitat, civilització i sentit democràtic, i a expressar el seu suport als demòcrates arenyencs. (En les dues darreres imatges que acompanyen aquest article, preses des d'el mateix indret de la Riera, l'una mirant cap a muntanya i l'altra mirant cap a mar, es pot copsar els molts centenars d'independentistes, segons he vist a la televisió Maresme Didital érem 5.000, que hi havia només a la riera, sense comptar els que eren repartits per la resta del poble). Els cotxes feien corrua a l’entrada del poble. Bona part de la riera d’Arenys de Munt era plena de gom a gom de gent. Metres i metres plens a vessar de catalans i catalanes, joves, de la mitjana i tercera edat, avis i àvies, pares i mares, fills i filles, gent de tota condició i orígen, la unió de tots els quals feia goig de veure. I moltes banderes catalanes, i moltíssimes estelades. Això també feia molt de goig de veure. El cant de l’Himne Nacional “Els Segadors”, crits d’“independència” o un de nou que segur que farà fortuna: “Tots som Arenys de Munt!”. Milers de veus, milers de persones clamant per la independència de la Nació Catalana. Fou un matí emocionant, veritablement inoblidable. Finalment, va anar a votar un 41% del cens, obtenint el SÍ una aclaparadora victòria amb el 96% dels sufragis, però el menys important era el resultat. Allò que fou realment important fou el gest inequívocament democràtic del fet de la realització d’un referèndum d’independència.

Aquest és, segurament, l’inici del nostre camí vers la llibertat, vers l’assoliment d’un Estat català independent, en el qual els seus habitants puguin esdevenir ciutadans d’una Catalunya “socialment justa, econòmicament forta, espiritualment gloriosa”.