En les nostres
societats occidentals un dels valors més preats és el de la llibertat
d’expressió. La llibertat d’expressió no ha de tenir límits, però sí que és
cert que ha d’ésser regulada. No podem –o no hauríem de poder- insultar, faltar
al respecte, difamar o mentir sota el paraigua de la llibertat d’expressió. Una
altra cosa és la sàtira política i social –necessària per poder riure’ns de
tothom, nosaltres mateixos inclosos, i per assolir una societat el màxim de
crítica i lliure- que, certament, pot arribar, en els casos més extrems, a
ofendre aquelles persones intolerants i totalitàries. El fonamentalisme islàmic
ha atacat el setmanari francès Charlie
Hebdo, de la mateixa manera que l’imperialisme dels militars espanyols va
atacar la seu de la revista satírica barcelonina Cu-cut! l’any 1906.
Però, com ja he
dit, la llibertat d’expressió no pot ésser l’excusa perfecta per mentir amb el
desvergonyiment amb què ho ha fet la política blanenca Alícia Sánchez-Camacho.
Tothom pot tenir les opinions que vulgui, ben cert. Però una cosa són les
opinions i una altra de molt diferent és escampar fal·làcies. L’espanyolisme
n’escampa constantment, de fal·làcies, i hem arribat a un punt que ja no ve
d’una.
El passat 12 de
gener, en una entrevista al Diari de
Girona, l’esmentada política blanenca va dir que Catalunya forma part
d’Espanya des de l’època dels ibers. I es va quedar tan ampla. Bé,
l’espanyolisme radical ja ens té acostumats a bajanades d’aquest calibre; se’n
recorden de quan Esperanza Aguirre va dir que Espanya és una nació amb 3000
anys d’història? Davant d’aquesta mena d’exabruptes històrics fa mandra haver
de dir que en l’època dels ibers Espanya ni tan sols existia. Catalunya, evidentment,
tampoc. Però bé...
I és que quan a
qualcú se li posa un micròfon davant dels morros –parlo de polítics,
d’opinadors televisius i radiofònics...- tothom es veu capaç d’opinar –què dic
opinar! pontificar!- sobre Història. Fa feredat veure i escoltar les tertúlies
televisives, plenes de personatges que parlen de la Història investits d’una
mena de falsa autoritat moral que, per art de màgia, els converteix en
historiadors llicenciats. I tot plegat per mentir sense cap mena de vergonya
sobre el passat. És la banalització de la Història. I això, l’ús de les
veritats a mitges i directament de les mentides, és una arma habitual en
l’argumentari de l’imperialisme espanyol a Catalunya. I el més gros és que la
Sánchez-Camacho ha dit tal bestiesa històrica sense que ni tan sols li tremoli
la veu de la vergonya. De vegades no sé si aquestes falsedats són més fruit de
la més supina ignorància o de l’ànim d’enganyar els ciutadans.
Com ja he dit,
l’imperialisme espanyol ha manipulat –i segueix manipulant- la Història de
Catalunya per justificar una situació de dominació política i econòmica
conseqüència d’una ocupació militar existent al nostre país des de fa segles.
També he dit que, en democràcia, qualsevol opinió és lícita. Per tant, pot ser
lícit defensar una Catalunya dins d’Espanya. Allò que ja no és lícit és
defensar-ho negant la sobirania –perduda el 1714- i el caràcter nacional i
identitàriament diferenciat de Catalunya, tot afirmant que el Principat no és
res més que una comunitat autònoma d’una nació unitària que es diu Espanya. I
això només es pot defensar fent ús de la mentida, de la mentida “històrica”, en
aquest cas, tal com l’imperialisme espanyol ha fet des de sempre i ho segueix
fent.
Sisplau, senyora
Sánchez-Camacho, si té interès en saber quins són els orígens de Catalunya, recordi
els seus professors d’Història blanencs, o llegeixi Josep Maria Salrach, el
medievalista que tot llicenciat en Història català ha hagut de llegir
obligatòriament en l’assignatura d’Història Medieval. Vostè, per parlar d’Història,
allò que necessita és menys Formación del Espíritu Nacional i més Acadèmia. Li
ho recomano de debò.
