Cent anys d'estelada a Sa Palomera

Des del passat dilluns 24 de novembre que la roca de Sa Palomera de Blanes és coronada no només per la senyera que Acció Cultural es Viver fa més de cinc anys que hi va instal·lar sinó també per una estelada que algú hi va col·locar per celebrar els Cent Anys de la bandera de combat de l’independentisme català.

Ahir dimarts a les 7 de la tarda l’estelada encara hi era.

Avui, dimecres 26 de novembre a les 6 de la tarda ja no hi és.

Des d’aquí un aplaudiment a qui l’ha penjada i, per extensió, a tots els catalans i catalanes que, en la seva mesura, treballen per fer visible a tota la ciutadania els símbols de l’alliberament de la Nació Catalana.

La Constitució Provisional de la República Catalana (1928)

Un dels episodis més desconeguts de la nostra història contemporània i que enguany celebra el seu vuitantè aniversari és el de la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana, l’anomenada Constitució de l’Havana.

Mentre a Catalunya feia cinc anys justos que es vivia sota el règim dictatorial del general Primo de Rivera, els exiliats catalans de la organització independentista Estat Català (presidida per Francesc Macià, el veterà líder del catalanisme combatiu) organitzaren l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que es reuní a l’Havana, la capital de Cuba, entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre de 1928. D’aquesta Assemblea (les principals personalitats de la qual foren el mateix Macià, Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta) en sorgí el text de l’esmentada Constitució Provisional, redactada per un català resident a Cuba, Josep Conangla i Fontanilles, així com un efímer Partit Separatista Revolucionari Català.

No per casualitat Cuba fou l’indret triat pels independentistes catalans per a celebrar aquesta Assemblea. A l’illa caribenya hi vivien milers de catalans, que s’hi havien establert tot cercant fortuna. Molts d’aquests catalans, efectivament, s’hi enriquiren, i foren la principal font de finançament del moviment nacional català del primer terç del segle XX. La organització Estat Català es finançava gairebé en un 50% gràcies a les aportacions econòmiques dels emigrats catalans de Cuba i de la resta del continent americà (principalment Argentina). Seguint l’exemple dels irlandesos que vivien als Estats Units, els catalans de Cuba finançaven també les associacions de solidaritat amb els presos i els exiliats polítics catalanistes, així com les associacions que, des de Catalunya vetllaven per la recuperació de la cultura pròpia (com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana). A Cuba hi havia força associacions independentistes catalanes (el Centre Català de l’Havana, el Club Separatista nº1 de l’Havana, la Germanor Catalana de Camagüey, el Grop Nacionalista Català de Santiago de Cuba o el Bloc Catalunya de Guantánamo) i publicacions d’aquesta mateixa orientació, com ara "Vida Nova", o "La Nova Catalunya", apareguda el 1908.

Cal recordar també que Cuba, no feia massa anys havia pertangut a Espanya, i se n’havia independitzat, i de l’exemple de Cuba se n’emmirallaven els independentistes catalans, que crearen la seva bandera de combat, l’estelada, a imatge de la cubana.

Les comunitats catalanes de Cuba, doncs, contínuament reforçades per l’arribada de joves catalans (alguns dels quals fugien de les lleves de l’exèrcit espanyol i d’haver d’anar a la guerra colonial espanyola del Marroc) es sentien compromeses amb el procés de recuperació cultural i nacional de la seva enyorada nació d’origen.

D’altra banda, la Constitució Provisional de la República Catalana de l’Havana ha de ser valorada com la culminació d’un procés de maduració ideològica del catalanisme, que evolucionava vers l’independentisme, com a conseqüència de la constatació de la impossibilitat d’una entesa amb l’Estat espanyol i de la persecució dels drets individuals i col·lectius dels catalans (prohibicions de la llengua i la bandera catalana) per part de la Dictadura de Primo de Rivera, amb la connivència d’Alfonso XIII.

En primer lloc, la Constitució de 1928 considera el poble català com a subjecte col·lectiu de sobirania. Combina drets individuals i col·lectius, consagra el dret a la propietat privada, establia els drets de les classes treballadores, adherint-se als pactes de la Oficina Internacional del Treball, assegura el dret a la llibertat religiosa, la llibertat d’expressió, es prohibeix la pena de mort i promou la igualtat de totes les persones davant la llei (equipara els drets civils i polítics entre home i dona) i s’aboleixen les "províncies", tot establint la divisió territorial del Principat en comarques (regides per Consells Comarcals). Segons aquesta Constitució, la ciutadania catalana es concedia a totes les persones nascudes en territori català (el Principat), independentment de l’origen familiar.

Aquests són alguns dels articles d’aquest projecte constitucional:

"Article 1. El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República tècnico-democràtico-representativa."

"Article 2. L'única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana."

"Article 17. Tota persona podrà, lliurement, emetre les seves opinions, de paraula o per escrit, per mitjà de la impremta o de qualsevol altre procediment [...]"

"Article 131. A la capital de la República es bastirà, amb el nom de Consolat de Mar, una institució que s’ocupi a l’ensems que d’organitzar oficialment i tècnicament l’ensenyança nàutica, d’estudiar tota mena d’assumptes relatius al comerç marítim de Catalunya amb mercats vells i nous [...]"

"Article 176. Les cooperatives obreres, sindicats agrícoles, cellers comunals, organismes gremials de producció agrícola o industrial, estaran exempts de contribucions per les seves propietats col·lectives".

La Constitució Provisional catalana de 1928 tenia un profund sentit democràtic, traspuava llibertat i era hereva de la tradició constitucional catalana estroncada el 1714. L’esperit d’aquesta Constitució és al darrera de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d’abril de 1931.


Bibliografia:

Crexell, Joan "Origen de la bandera independentista", Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2008 (1ª edició 1986)

"Textos per la llibertat de Catalunya", Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Barcelona, 2003

Per a consultar a internet el text sencer de la Constitució Provisional de 1928:

http://racocatala.com/estelada/c1928.pdf

Imatges: Portada de la revista "Nova Catalunya" (1919), de catalans residents a Cuba. Hi apareix la senyera estelada; Francesc Macià i Llussà, dirigent d’Estat Català; portada de la revista catalana de Cuba "Vida Catalana".

Cloenda del Correllengua a Perpinyà

Dissabte passat 8 de novembre quatre blanencs membres des Viver ens vam desplaçar a Perpinyà (Rosselló) amb motiu de la celebració de la cloenda del Correllengua d’enguany, que com cada any ha organitzat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ( http://www.cal.cat ) amb la col·laboració i participació d’entitats de la Catalunya Nord com l'associació de joves l’Agasalla ( http://agasalla.blogspot.com/ ) i Força Catalana ( http://www.forcacatalana.cat/ ).

Després d’un viatge per terres de Girona, l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló vàrem arribar a Perpinyà a les quatre en punt de la tarda, hora en què començava la manifestació. Un cop a Perpinyà i després de trobar-nos casualment un altre blanenc que havia acudit a la capital del Nord dels Països Catalans, ens vàrem afegir a la manifestació, que començava a la plaça de Catalunya. Enguany hi devíem anar un miler de persones, penso que més que l’any passat. Allí hi vam veure l’inefable Pere Codonyan, corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. La Televisió de Catalunya, doncs, era present a l’acte, però tot i això ens vàrem assabentar que TV3 només va informar de l’acte al Telenotícies Vespre del mateix dissabte, en una notícia que va durar escassament 30 segons i al final de tot de l’espai. Aquesta és la importància que dóna la nostra “televisió nacional” a un acte en defensa de la nostra llengua i cultura.

Quan vàrem arribar al Castellet de Perpinyà vam constatar que algú hi havia penjat una estelada, i això va fer que ens hi acostéssim agradablement sorpresos. La manifestació va continuar pels carrers del casc antic de Perpinyà, amb actuacions de bastoners incloses, fins arribar un altre cop al Castellet on s’hi recitaren poesies patriòtiques de Salvat-Papasseit, Ventura Gassol i Miquel Martí i Pol, s’hi interpretà música catalana i es varen fer els parlaments per part de les entitats del territori.

A les vuit del vespre, al mateix Castellet hi va començar una marxa de torxes que s’endinsà pels carrers antics de Perpinyà fins arribar al lloc del concert, una petita sala que crec recordar que es deia l’Arsenal. Allí vam poder gaudir de la música tradicional del grup rossellonès Mus-Cat ( http://www.muscat-folk.org/ ), un grup de joveníssims intèrprets que ho van fer molt, molt bé i que van arrencar els forts i sincers aplaudiments de tothom. Després va tocar el grup local 100 Grammes de Tête, que a tall d’anècdota van interpretar “La Santa Espina” a ritme de ska. I finalment el plat fort del concert, els valencians La Gossa Sorda ( http://www.lagossasorda.com/ ), un grup que no havia escoltat mai i que em va agradar molt per la força que transmetien dalt de l’escenari, per les seves lletres compromeses socialment, amb el territori i la llengua i les seves bones composicions. A mi em recorden força a Obrint Pas (també incorporen la dolçaina valenciana entre els seus instruments) però sonen més durs i més potents.

El concert va acabar a dos quarts de dues de la nit i els de Blanes vam anar a buscar el cotxe per tornar cap a casa, contents d’haver viscut una jornada en suport de tots aquells catalans del nord que no renuncien a la seva llengua, la seva cultura i la seva pàtria catalanes, ans lluiten per la seva dignificació i plenitud.

Durant el viatge de tornada em van venir al cap els versos d’una cançó d’Obrint Pas:

Torne a casa i per la finestra / veig el món que vaig estimar, / i els paisatges de la tempesta / boscos cremats arran del mar. / A Perpinyà cap a València, / perseguint l’última llum, / la meua terra comença / i es dibuixa dins els ulls. / Tornem a casa!

Campanya per la restitució de les senyeres del Saló de Cent

Fa pocs dies que ha aparegut una campanya ciutadana que reclama el retorn al Saló de Cent de Barcelona dels domassos amb els colors de la nostra senyera nacional i dissenyats per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner que hi foren instal·lats entre 1887 i 1888. Des d'aleshores aquests magnífics domassos d'alta significació patriòtica que engalanaren la històrica sala gòtica del Saló de Cent. Ni tan sols el règim dictatorial i anticatalà de Franco no els enretirà. A principis de la dècada del 2000 l'anterior consistori barceloní els va treure del seu lloc i des de llavors no hi han estat restituïts.

I és que per a molts dels nostres dirigents la catalanitat els és molesta. I és per això que volen treure la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació públics catalans, és a dir, els periodistes que no renuncien a oferir-nos una visió catalana, nacional, de l'actualitat. Per a aquests polítics cal extirpar de Catalunya tot el que faci referència a l'imaginari nacional català. El govern de l'Ajuntament de Barcelona havia fins i tot gosat a desnaturalitzar l'històric escut de la Ciutat, substituïnt-lo per un emblema "de disseny" que emmascarava les mil·lenàries quatre barres i la Creu de Sant Jordi. I aquest mateix govern de l'Ajuntament de Barcelona ha posat mil traves a la restitució de les quatre columnes catalanes de Montjuïc. Només gràcies a una altra potent campanya popular l'Ajuntament del Cap i Casal s'ha vist obligat a comprometre's a la seva restitució.

Ens volen fer desaparèixer com a poble, com a nació, i per aconseguir aquest objectiu ens volen amagar els nostres símbols, la nostra història i tot allò que de digne i independent va tenir, perquè saben que un poble sense història, sense passat, i sense consciència de la seva dignitat és un poble sense futur, condemnat a desaparèixer.

Des de "La Renaixensa" m'adhereixo a aquesta campanya, a la qual tots plegats podem donar suport signant-ne el manifest que podrem trobar al blog de la campanya:

http://senyeressalodecent.wordpress.com/about/

Els fets del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona i Lloret

Un dels esdeveniments més controvertits de la nostra història contemporània són els fets del 6 d’octubre de 1934. Enguany que es celebra el centenari de la senyera estelada és bo de recordar potser el moment de la història de Catalunya en què aquest símbol de l’independentisme va adquirir més protagonisme.

Efectivament, la bandera de les quatre barres i l’estel blanc en un triangle blau fou hissada als balcons de desenes d’ajuntaments del Principat, un dels quals fou el de Lloret. Però no avancem esdeveniments.

En uns anys tumultuosos arreu d’Europa, que van veure l’ascens del nazisme i el feixisme, Catalunya no va ser l’excepció d’aquest període turbulent. Després de la mort del president Macià el 25 de desembre de 1933, Lluís Companys el substituí a la presidència de la Generalitat. Els mesos següents foren força agitats per al president Companys. Les relacions de la Generalitat, governada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el govern republicà espanyol de dretes de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) es regiren per una permanent tensió. Un dels punts àlgids d’aquesta tensió fou provocat per l’anul·lació, per part del Tribunal de Garantías Constitucionales espanyol, de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de juny de 1934. Aquesta llei, que representava una reforma agrària moderada, suposava una millora de la situació dels parcers enfront dels grans propietaris de terres. La Lliga Catalana acudí al govern espanyol presidit per Ricardo Samper, que portà a l’esmentat tribunal la Llei catalana. La sentència del tribunal establia que el Parlament no tenia competències en aquesta matèria, cosa que significava una agressió a l’Estatut de Catalunya. Així, el Parlament procedí a aprovar de nou l’esmentada llei, mentre els governs català i espanyol iniciaven converses per arribar a un acord. Aquesta laminació de les competències de l’Estatut català féu guanyar posicions a l’independentisme, representat per Estat Català (EC), organització autònoma que formava part d’ERC.

La caiguda del govern de Ricardo Samper el dia 2 d’octubre i l’arribada d’un nou govern amb ministres de la CEDA, presidit per Alejandro Lerroux, polític de trist record a Catalunya, precipità els esdeveniments. El 5 d’octubre la CNT-FAI declarà la vaga general a Barcelona i d’altres ciutats del Principat. Elements incontrolats de la FAI provocaven incidents, sobretot a Barcelona, i per posar ordre, el 6 d’octubre, el conseller de Governació, Josep Dencàs, d’Estat Català, féu ocupar la capital de Catalunya per la força pública, el Sometent Republicà de Catalunya.

A les vuit i deu del vespre, Lluís Companys proclamà pacíficament, l’Estat Català per arribar a la República Federal Espanyola. L’organització Estat Català donà suport a la proclamació, amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. La senyera estelada fou hissada a la conselleria de Governació, dirigida per Josep Dencàs. Les tropes de l’exèrcit espanyol arribaren al Palau de la Generalitat, i van començar a disparar contra la façana. Amb la resistència dels Mossos d’Esquadra i dels escamots d’Estat Català, Palestra i del Partit Català Proletari no n’hi va haver prou. Ja al dia 7 Companys es rendí, el govern català fou detingut (excepte Dencàs, que va poder fugir), i el coronel Francisco Jiménez Arenas fou nomenat president accidental de la Generalitat. El pronunciament havia fracassat i el govern fou empresonat al vaixell “Uruguay”, al port de Barcelona.

A Lloret, el 6 d’octubre també hi va haver vaga, que fou gairebé general. “Aires Lloretencs”, informava que “grups d’obrers recorreren la població invitant la indústria i el ram de la construcció a tancar llurs establiments i abandonar les obres”. Per al cronista, la vaga “donava a la nostra vila un aire de mitja festa i d’una gran espectació”. No semblava pas, doncs, que els esdeveniments que es produïen espantessin gaire els lloretencs i les lloretenques d’aleshores. Poc després de la proclamació de Companys a Barcelona, que fou a les vuit i deu minuts, a dos quarts de nou, “per mitjà del pregoner, el Delegat d’Ordre Públic convocà el poble, per a les 10 de la nit, per tal d’orientar-lo –es deia- dels aconteixements actuals”. Una multitud de vilatans s’aplegà a la plaça de la Casa de la Vila, en espera dels parlaments del caporal del Sometent de Lloret i de l’esmentat Delegat d’Ordre Públic. Abans de res, hom proclamà “a la nostra vila l’Estat Català dintre la Federació Espanyola, i s’alçà la bandera de l’estrella solitària”, la senyera estelada. Tot això s’esdevingué pacíficament. De ben segur que la proclamació la van fer membres de les Joventuts d’Esquerra-Estat Català (JEREC), puix que sabem que a Lloret n’hi havia una delegació. De l’ordre públic se n’encarregà el Sometent.

L’endemà a les vuit del matí, vint membres de la Guardia Civil arribaren a Lloret, fent enretirar al batlle de la vila l’estelada que hi havia al balcó de l’Ajuntament, que fou substituïda per la bandera tricolor, la republicana espanyola. Seguint la narració d’“Aires Lloretencs”, “Durant tot el dia [7] romangueren totalment interrompudes les vies de comunicació amb la capital i parcialment interceptades les línies telegràfiques i telefòniques”.

El 8 d’octubre, el tinent de carrabiners Ramón Martínez Mora féu publicar i anunciar un ban mitjançant el qual s’instava a tothom a entregar llurs armes a la caserna de la Guardia Civil. També hi va haver represàlies per a aquells lloretencs que participaren en la proclamació de l’Estat Català a Lloret.

Així es va acabar un episodi, la proclamació de l’Estat Català, que presagiava la Guerra que començaria dos anys després, el 1936, però que si hagués triomfat potser hauria evitat que Catalunya es veiés embolicada en una guerra que no va iniciar.

Bibliografia:

Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988
Rabassa Massons, Jordi “Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat”, Rafael Dalmau Editor, 2006
“Proclamació d’“Estat Català”", a “Aires Lloretencs” (15 octubre 1934 nº26).

Imatges:
Una desfilada de les JEREC, avantguarda de l’independentisme català dels anys 30, amb motiu d’unes jornades atlètiques a Barcelona (abril de 1933); l’estelada onejà a la Casa Garriga de l’Ajuntament de Lloret de Mar l’11 de setembre de 2008.

Article publicat a l’edició de “Celobert” de Lloret (nº38, octubre 2008).

La Marxa de Torxes de Blanes (10 de setembre de 2008)

El passat 10 de setembre vàrem tenir la ocasió de participar en la Marxa de Torxes que segueix organitzant, com des de fa uns anys, Acció Cultural es Viver.

Ens vam reunir un centenar de patriotes a dos quarts de dotze de la nit davant de l’Ajuntament, proveïts de senyeres, estelades i torxes, per retre homenatge a tots aquells catalans que durant la història han donat la seva vida per la llibertat nacional dels Països Catalans.

Cent torxes van començar a avançar solemnement pel Passeig de Dintre, al toc corprenedor d’un timbal solitari, a la vegada que el timbaler cantava la versió antiga de la lletra de l’Himne Nacional “Els Segadors”.

En arribar al monument al president Lluís Companys, assassinat pels enemics de Catalunya, i després d’haver passat pel passeig de Mar, la Marxa es va aturar.

Uns quants membres d’Es Viver van desplegar una estelada gegant (d’estel blanc) a l’edifici de darrera el monument, en aquest any de Centenari de l’Estelada i de la lluita contemporània per la Independència de Catalunya. Mentrestant, la Muixeranga, cant patriòtic català sorgit al País Valencià, sonà enmig de la foscor de la nit.

D’aquesta manera, l’endemà, la ofrena floral cívica i institucional al president Companys que es fa a Blanes cada Diada Nacional al matí, es veié dignificada per la presència de l’alliberadora senyera de l’estel solitari.

Ja al cim de Sa Palomera (on fa cinc anys els d’Acció Cultural es Viver hi vàrem col·locar un màstil perquè tots els dies de l’any hi pugui onejar, majestuosa, digna, la senyera nacional de les quatre barres) vàrem col·locar l’estelada (d’estel roig) al màstil perquè hi onegés durant tot l’11 de setembre, tal com ho fem des del 2003.

Un cop penjada l’estelada, amb les torxes ben amunt, tots plegats vàrem iniciar el cant dels Segadors, que va cloure l’acte fins l’any que vé, amb l’esperança que en un dia no massa llunyà la nostra nació pugui ser normal, és a dir, que torni a ser lliure i independent, com qualsevol nació lliure del món.

Recordem ara els versos de dos grans poetes catalans, Joan Salvat-Papasseit i Josep Carner, dedicats a la nostra bandera de llibertat:

L’estel d’un esguard / i el d’una senyera (“Divisa”, de Joan Salvat-Papasseit)

Duem estrella i penó barrat (“Cançó futura”, de Joan Salvat-Papasseit)

Quatre flames enceses a migdia! / i en el forat que un enemic li fes / miraculosament hi lluiria / un bell estel per no apagar-se més (“La bandera catalana”, de Josep Carner)

Les fotos que il·lustren l’article varen ser fetes per Elisabet Gispert i han estat cedides per Celobert.

La Festa del Pi de les Tres Branques (1904)

Un dels símbols del primer catalanisme que ha perdurat fins avui és el Pi de les Tres Branques, situat al pla de Campllong, al Berguedà. Les llegendes al voltant del mític pi, popularitzades per mossèn Cinto Verdaguer, el poeta nacional català, són diverses i han contribuït a la identificació d’aquest arbre monumental com a símbol de la Nació Catalana. Es diu que les tres branques del pi representen cadascuna de les tres grans regions que composen la nostra nació: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

L’any 1904, ara fa cent-quatre anys, els propietaris del Pi el cediren a la Unió Catalanista (UC). Per solemnitzar aquella cessió la UC organitzà una magna celebració per als dies 24 i 25 de setembre (dissabte i diumenge) d’aquell any, que es desenvoluparia a Berga i al peu mateix de l’arbre.

La revista catalanista il·lustrada “Joventut” publicà un reportatge d’Arnau Martínez i Seriñà, titulat “La festa del Pi de las Tres Brancas”, que fou reproduït també per “La Costa de Llevant” (8 octubre 1904), en el qual es relaten els principals esdeveniments d’aquell gran aplec catalanista.

Pocs dies abans de la trobada Berga ja començava a acollir patriotes d’arreu del Principat, de manera que “las fondas y els hostals están plens de gent á vessar”. El dissabte 24 a la nit es celebrà en el Teatre Quevedo de la capital berguedana un concorregut acte polític, en el qual hi varen intervenir Salvador Artigas, president del Foment Regionalista de Berga, Antoni Sansalvador, del Foment Autonomista de Barcelona, el senyor Llorens, del Centre Catalunya de Sant Martí de Provençals, el mateix Arnau Martínez, en nom de “Joventut”, els expresidents de la UC, Josep Maria Roca i Manuel Folguera i Duran, i l’aleshores president, Domènec Martí i Julià.

L’endemà al matí els centenars de catalanistes aplegats a Berga van fer cap al Pi de les Tres Branques, on s’hi desenvoluparia l’acte de presa de possessió per part de la UC. A partir d’aquí reproduïrem un fragment de l’article de n’Arnau Martínez, en el qual relata una part dels actes:

“Era d’un efecte indescriptible la vista de las caravanas que á peu y á cavall, ab banderas y emblemas, s’enfilavan per las montanyas de Queralt cap al Pla de Campllonch, hont se troba l’arbre secular, entorn del quin s’escampavan.

>> Al arribar la colla de la Junta Permanent precedida de l’artística bandera regalada á Poblet per las donas catalanas, ha ressonat un clamoreig aixordador de crits á la patria y d’aplaudiments que s’han repetit quan ha aparegut, al peu del arbre y sota’ls plechs de la senyera, la propietaria del Pi donya María Marpeu, acompanyada de dugas senyoras de sa familia y del president de la Unió en Domingo Martí y Juliá.

>> Acte seguit el senyor Martí y Juliá ha fet un breu discurs donant mercés á la senyora Marpeu y al seu espós [Tomàs Campà] pel seu desprendiment y pel seu patriotisme, y ha acabat ordenant al oficial de secretaría de la Unió, senyor [Josep Maria] Folch y Torres, que procedís á la lectura del ofici y cessió, de la carta de la Unió acceptant la generosa ofrena del Pi y de la llista d’entitats y periódichs catalanistas y autonomistas qu’allí estavan representats ó que s’havían adherit al acte. [...]”

Era present a l’acte el vicepresident del Centre Catalanista de Santiago de Cuba, senyor Boix. Es llegí una carta d’adhesió a l’acte del poeta nord-català Juli Delpont, de Miquel Laporta, de Catalunya Federal, i de la poetessa Agnès Armengol de Badia.

S’adheriren també a l’acte una sèrie de personalitats estrangeres, representants de nacions sense estat europees. Es va llegir una carta d’adhesió a l’acte, escrita en català, de l’escriptor txec A. Pickhart, “traductor de la poesía de Verdaguer alusiva al Pi, y un dels quefes del moviment de reivindicació d’aquell poble” (“Gent Nova” de Badalona, 1 octubre 1904 nº150). Procedent també de la nació txeca arribà una carta de Jaroslav Vrchlický, “quefe dels patriotas txechs y poeta nacional [...] que desde Praga ha escrit á nostre colaborador el doctor Benet R. Barrios pera que’l representés en tan solemne acte”. Es van rebre també missives de representants d’Occitània (Frederic Mistral) i Finlàndia (Oiva Fallgren), així com del professor E. Vogel, des d’Aquisgrà (Alemanya).

“Joventut” (29 setembre 1904 nº242) ens informa d’una polèmica que es generà al voltant de l’acte de la presa de possessió del Pi. Sembla que un sector dels assistents, catòlics practicants, tenien la intenció de celebrar una missa al peu del Pi durant l’acte. Finalment, “va prevaldre’l bon sentit”, segons “Joventut”, i no la van celebrar, per no provocar tensions amb els catalanistes que no estaven d’acord amb barrejar les legítimes creences religioses de cadascú amb un acte patriòtic unitari.

L’acte finalitzà amb els parlaments de Josep Maria Roca, Manuel Folguera i Duran i Domènec Martí i Julià.

“Una salva de forts y llarchs aplaudiments ha coronat las darreras paraulas del president de la Unió, qu’ha clos tan solemne acte amb un "Visca!" á la llibertat de tots els pobles”.

Imatges: "Joventut" 29 setembre 1904 nº242 pàgina 645; el Pi de les Tres Branques el maig de 2005.