dijous, 26 de febrer de 2009

Francesc Macià, 150 anys del seu naixement

El 21 d’octubre de 1859 va néixer a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) en Francesc Macià i Llussà, fill del negociant d’oli Joan Macià i de la seva esposa Maria Llussà, tots dos de les Borges Blanques (les Garrigues).

El jove Francesc Macià, acabat el batxillerat, ingressà a l’Acadèmia Militar de Guadalajara (Castella) l’any 1876, inici d’una carrera militar com a enginyer que el portà fins el grau de tinent coronel de l’exèrcit espanyol, ascens que aconseguí l’any 1904.

Aquesta fulgurant carrera militar es veié, però, colpida per l’assalt d’un grup d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” el 25 de novembre de 1905. Francesc Macià fou l’únic oficial de l’exèrcit espanyol que negà el seu suport a l’acció dels militars de Barcelona. Tot seguit, arran de la formació de la gran plataforma política de la Solidaritat Catalana, que aplegava la majoria de forces polítiques catalanes contra la Llei de Jurisdiccions que el govern espanyol aprovà (i que venia a legitimar l’assalt dels periòdics catalans i, en general, el clima anticatalanista generat arreu de l’Estat espanyol), Macià s’uní al nou moviment unitari català, fet que generà veritable estupor per part de l’estament militar espanyol. No es concebia que un membre de l’exèrcit espanyol fos proclamat candidat per una llista electoral catalanista. Efectivament, Macià fou proclamat candidat de la Solidaritat pel districte de les Borges Blanques. Així, i després d’una victòria aclaparadora en el seu districte a les eleccions del 21 d’abril de 1907, Macià fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Solidaritat Catalana.

Aquesta conversió de Macià al catalanisme era el primer pas en la transformació del pensament d’un home que, de sempre, s’havia sentit profundament català i que, ara, començava a concretar políticament aquest sentiment. Endemés, aquesta actitud li costà el seu desitjat ascens al grau de coronel, ascens al qual renuncià “per son amor a la terra catalana a la qual hi dedica tot el seu cor y la seva ànima”, segons el diari “La Veu de Catalunya” del 12 de desembre de 1908.

Proper a la Lliga Regionalista en els seus primers passos dins el catalanisme, Francesc Macià, diputat per les Borges Blanques s’anà acostant, a partir de la dècada de 1910, als postulats del catalanisme republicà, però també als nuclis catalanistes radicals propers a la Unió Catalanista del doctor Domènec Martí i Julià.

En aquesta ràpida evolució hi va tenir a veure el context polític català i internacional, amb la Primera Guerra Mundial, que posà d’actualitat el tema de les nacions sense estat, i també la insurrecció de Pasqua d’Irlanda de 1916 contra els britànics. La radicalització del seu catalanisme va tenir molt a veure amb la influència ideològica que sobre ell van exercir els seus amics lleidatans Humbert Torres i Alfred Perenya, nacionalistes republicans, i sobretot la d’Enric Arderiu, historiador, arxiver, activista cultural de la Lleida de principis de segle XX, i per damunt de tot, gran amic de Macià.

L’evolució del catalanisme de Macià vers l’independentisme ja s’havia materialitzat el 1918, any en què, des del seu escó del Congrés dels Diputats espanyol, el dia 5 de novembre, digué sense embuts:

“Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura”.

En aquells anys es començà a forjar el Macià insurreccional. Entre finals de 1918 i les primeres setmanes de 1919 centenars de joves nacionalistes catalans sortiren als carrers de Barcelona per celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial, cridant consignes catalanistes i independentistes, essent atacats per la policia i grups d’ultradreta espanyolista. Dos joves catalanistes foren assassinats, i allí començà a actuar Macià i els seus grups de lluita urbana, els escamots, atraient policia i provocadors espanyolistes a la plaça de Catalunya on, segons testimoni de Joan Alavedra, “els escarmenten”.

El 1919 es donava a conèixer la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), partit nacionalista català i obrerista encapçalat pel diputat Macià, que continuava essent elegit, any rera any, pel districte de les Borges Blanques. La FDN fracassà electoralment i la convocatòria d’una Conferència Nacional Catalana que es celebrà a Barcelona els dies 3 i 4 de juny de 1922, i que aplegà en un mateix fòrum tots els sectors polítics nacionalistes donà la oportunitat per a la creació d’un nou moviment semiclandestí, Estat Català, l’estratègia del qual combinava la via política i la via armada a la independència de Catalunya.

Pocs dies abans, Macià havia visitat Blanes, en concret la Joventut Catalanista, en el local social de la qual “dirigí paraules d’encoratjament als joves allà congregats” (“Recvll” 20 maig 1922, nº36), en el seu afany d’apropar-se al jovent més conscienciat nacionalment.

L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923 l’obligà a exiliar-se (juntament amb molts altres militants d’Estat Català) a l’Estat francès. Des d’allí Macià organitzà l’intent d’invasió de Catalunya d’uns quants centenars de militants d’Estat Català amb la intenció de proclamar la República Catalana independent els primers dies de novembre de 1926, els coneguts com a fets de Prats de Molló. El projecte fou finançat en part pels catalans d’Amèrica i amb la fortuna de la seva esposa, Eugènia Lamarca.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la del nou règim del general Berenguer, i després de recórrer Europa i Amèrica cercant suports per a la causa de la independència de Catalunya, el març de 1931 integrà Estat Català en una nova plataforma catalanista i republicana, Esquerra Republicana de Catalunya, les llistes de la qual sortiren vencedores a Catalunya de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
Amb la fugida del rei Alfonso XIII, Macià proclamà la República Catalana el 14 d’abril, abans que a Madrid es proclamés la República Espanyola. Tanmateix, les pressions de Madrid obligaren a Macià a transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya, fet pel qual fou titllat de traïdor per certs sectors de l’independentisme.

Fou elegit president de la Generalitat, càrrec que ocupà fins a la seva mort el dia de Nadal de 1933. El seu enterrament fou una gegantina mostra de dol per part del poble català. Centenars de milers de persones sortiren als carrers de Barcelona en la manifestació més gran de dol per la mort d’un home que Catalunya mai hagi viscut, per a acomiadar-se del personatge més important de la nostra història contemporània, estimat per gairebé tots els catalans de la seva època per la seva integritat, el seu sentit social i la constància i l’abnegació de la seva lluita per Catalunya.

Imatges: Full de l’independentisme català amb motiu de l’11 de setembre de 1918; portada del llibre “La Catalogne rebelle”, editat per Estat Català després dels fets de Prats de Molló de 1926.

Publicat amb el títol “Francesc Macià, una vida per Catalunya. En el 75 aniversari de la seva mort” a “Celobert” a les seves edicions de Blanes (nº64 desembre 2008), Lloret de Mar (nº40 desembre 2008) i Malgrat de Mar (nº18 desembre-gener 2008-2009).


Bibliografia i altres fonts consultades:

Jardí, Enric “Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931)”, Editorial Aymà, Barcelona,
“Recvll” de Blanes, 20 maig 1922, nº36
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006