dijous, 12 d’agost de 2010

L’espoliació fiscal a Catalunya (1890-1920)

Aquest article fou publicat a “Celobert” edició de Blanes (abril 2010, nº78) i edició de Lloret de Mar (abril-maig 2010, nº52).

Que Catalunya ha estat drenada fiscalment els darrers anys, com a mínim des de la fi del franquisme, és quelcom acceptat per tothom. L’espoliació fiscal que ha patit el nostre país per part dels diversos governs espanyols, des de la UCD fins al PSOE, passant pel PP, ha estat de tal magnitud que ningú no en posa en dubte l’existència. Aquest tema és prou conegut i ha estat estudiat i divulgat a bastament per economistes i mitjans de comunicació.
I, com és lògic, aquest drenatge dels recursos econòmics catalans (del Principat de Catalunya, però també del País Valencià i de les Illes Balears) ha anat acompanyat d’una escandalosa manca d’inversió pública estatal. Però el que molta gent desconeix és que el dèficit fiscal existeix, com a mínim, des de fa més d’un segle. Aquesta situació fou estudiada i denunciada pels especialistes contemporanis.
Segons l’economista català Ferran Alsina (1861-1907), l’any 1890 Catalunya pagava de contribució més de 8’8 milions de pessetes de l’època, mentre que la resta de territoris de l’Estat hi aportaven 32’7 milions de pessetes, en un moment en què Catalunya tenia 1’8 milions d’habitants sobre els 17’5 milions de tot l’Estat espanyol. És a dir, que Catalunya aportava a les arques de l’Estat un 27% dels recursos, tot i representar només un 10% de la població.
Altres dades aportades per aquest economista fan referència al comerç. Segons Ferran Alsina, en l’exercici econòmic de 1899-1900, per impostos i drets d’entrada Catalunya aportà 48’9 milions de pessetes dels 130’3 milions recaptats per l’Estat, o sigui, un 37’5% del total, representant el Principat, tal com hem dit abans, només un 10% de la població estatal d’aleshores.
Tot això s’esdevenia a la vegada que, segons denunciava la publicació barcelonina “La Tralla” l’any 1905, els serveis públics a Catalunya estaven en un estat llastimós. De la mateixa manera, era notòria la pèssima conservació de camins veïnals i carreteres. L’articulista de l’esmentada publicació afegia que “Fins hem de garantirnos la seguretat creant cossos populars com els mossos de escuadra, somatents y vigilants, no trobant costat en la policia”. Segons “La Tralla” l’espoliació no era només econòmica, era també humana, car s’afirmava que Catalunya aportava a l’exèrcit espanyol 900 joves soldats de lleva més dels que li pertocaria per població. Aquests soldats anirien a lluitar i molts d’ells a morir a l’absurda guerra colonial que Espanya portava a terme al Marroc.
Uns anys després les coses no havien canviat pas massa. El segon president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, que ho fou entre 1917 i 1924, declarà que aquells anys l’Estat recaptava cada any al Principat 250 milions de pessetes, dels quals només en retornaven en forma de despesa estatal per a obres públiques, ensenyament, sanitat i agricultura 19’1, és a dir, un 7’6%. Mentrestant, Holanda, un país semblant a Catalunya, però dotat d’un estat propi, tenia un pressupost anual de 450 milions, dels quals en dedicava 98 a obres públiques i 69 a ensenyament. O sigui, que en funció tan sols d’aquests dos conceptes l’estat holandès, invertia un 37’1% del seu pressupost. El dèficit de serveis públics que patia Catalunya en funció dels diners que aportava a la caixa comuna de l’Estat espanyol resultava evident.
Era per això que la Mancomunitat es proposava de portar a terme una tasca de suplència en la implementació de tots els serveis que l’estat no duia a terme al nostre país. Ho va haver de fer amb els recursos propis de les diputacions provincials de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, donat que el govern espanyol es negà en rodó a traspassar a la Mancomunitat competències referents a la recaptació fiscal.
És exemplificador de l’estat de coses que vivia Catalunya en matèria d’espoliació fiscal un fragment d’un missatge institucional de Josep Puig i Cadafalch, del dia 12 de setembre de 1919. Aquest fragment porta per títol “Catalunya és una zona d’Europa devastada”, i que reproduïm a continuació:

“Hem d’emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats. El nostre no ho ha estat per la guerra actual [la Primera Guerra Mundial], però ho és pels mals governs i pels governs indiferents i hostils. No oblidem que en documents de les darreries del segle XIX, en documents oficials, les Institucions de l’Estat al·legaven el dret de conquesta sobre Catalunya. Tenim encara com un govern d’ocupació. A les terres devastades han desaparegut tots els serveis públics: aquí podem dir que no hem tingut mai altra cosa que la que hem fet amb les pròpies mans. No podem anomenar servei d’obres públiques les faixes de terreny fangoses i eriçades que creuen el país. No podem dir escoles aqueixos llocs vergonyosos on la infància aprèn, amb cantarella inútil, explicada amb llenguatge que no entén, el que la bona voluntat del mestre vol ensenyar. No podem dir Universitat els llocs on es recita per repetidors la ciència que s’elabora lluny, ben lluny!, on es migren qualques savis solitaris abandonats, sense mitjans d’estudi i sense estris de treball. Una gran part del país no té ferrocarrils ni camins, ni altra acció de l’Estat que la parella de guàrdies civils o l’agent d’apremi que s’incauta de la finca abandonada. Una part de Catalunya no té més accés que per França. Ni tan sols coneixem el país geogràficament, que l’Estat no ha tingut temps de fer un mapa geogràfic.
Tots els pobles tenen jornades històriques de llur reconstrucció estatal. No les trobareu, a Espanya, amb relació a Catalunya, les que foren per a França grans jornades de Lluís XIV i de Napoleó.”

Fonts consultades:

“La Tralla”, 23 setembre 1905
Albert Balcells; Enric Pujol; Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Proa, Barcelona, 1996

Imatges:

Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya