divendres, 12 d’abril de 2013

Manuel Carrasco i Formiguera, màrtir de Catalunya


El proper 9 d’abril es compliran setanta-cinc anys de la mort de Manuel Carrasco i Formiguera. 

Havia nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1890. El seu pare havia emigrat a Barcelona des de Villena, el seu poble, una vila de la comarca de l’Alt Vinalopó, en els territoris de parla castellana del País Valencià, mentre que la seva mare era filla d’una família originària de la comarca de la Segarra. Amb la mort prematura del seu pare, Manuel Carrasco es quedà orfe de ben petit. 

Un dels germans d’en Manuel, en Lluís, el gran, nascut el 1888, va tenir una llarga vinculació amb Blanes. En Lluís Carrasco i Formiguera era metge i va exercir un temps a Blanes com a metge de capçalera. Sabem que l’any 1919 en Lluís Carrasco abandonà la seva consulta de Blanes. La premsa comarcal de l’època ho anunciava: 

“El Dr. Lluis Carrasco que fa poch s’ha despedit de nosaltres deixant bon recort, ha sigut substituit pel doctor Tomás Bataller qui ha ofert sos serveys al públich en el mateix domicili del anterior, Passeig [de Dintre], 44, ahont te instalat son Consultori médich-quirúrgich, y especial en malatíes dels nens” (LCDL, 9 febrer 1919). 

Més endavant en Lluís Carrasco entrà a treballar a la Companyia Transmediterrània, fent de metge als vaixells que anaven a Amèrica. Va viure un temps a Rosario (Argentina) fins que tornà a Catalunya, a Blanes, tot i que després acabà instal·lant-se a Barcelona, on morí el 1963.

Tornant al protagonista d’aquest article, el jove Manuel es formà en el catalanisme amb la lectura dels llibres sobre catalanisme del seu oncle Emili Formiguera, i a través de la revista satírica “Cu-cut!”, la redacció de la qual fou atacada per oficials de l’exèrcit espanyol l’any 1905. Mentrestant, estudià les llicenciatures de Dret i Filosofia, doctorant-se’n a Madrid (aleshores era obligatori doctorar-se a Madrid).

L’any 1915 es casà amb Pilar Azemar i Puig de la Bellacasa, amb la qual va tenir vuit fills. La família Carrasco-Azemar vivia la catalanitat i la religiositat intensament i de forma quotidiana: cada 11 de setembre feien una ofrena floral al monument de Rafael de Casanovas de Barcelona i celebraven la diada de Sant Jordi i les altres diades tradicionals del calendari català.

En Manuel Carrasco entrà a formar part de les Joventuts Nacionalistes de la Lliga, encara que mantenint-se crític amb les posicions conservadores del partit de Cambó, tant pel que fa la qüestió nacional com la social. Carrasco, com la gran majoria de membres de les Joventuts Nacionalistes, considerava que la Lliga no avançava prou en la lluita pel reconeixement nacional de Catalunya. 

En aquests moments, en Manuel Carrasco fundà la revista de sàtira política “L’Estevet”, que representava l’esperit d’una nova generació del catalanisme, més abrandada que l’anterior en la defensa de la nació, i crítica amb la Lliga. 

Mentrestant, Carrasco participà activament a la Conferència Nacional Catalana convocada el juny de 1922 per les Joventuts de la Lliga, i a la qual hi foren convidats altres partits nacionalistes catalans. “L’Estevet” d’en Carrasco cridava “als catalans de tot arreu que volen la independència de Catalunya” a la participació en aquesta Conferència. A arrel d’aquesta Conferència, les Joventuts Nacionalistes s’escindiren del seu partit matriu, la Lliga, fundant un nou partit més nacionalista, Acció Catalana, de la qual Carrasco en fou un dels fundadors.

A “L’Estevet” també s’hi ridiculitzaven les derrotes militars de l’exèrcit colonial espanyol al Marroc. Per un número en el qual apareixien aquestes sàtires, el del 14 d’abril de 1922, se li aplicà la “Ley de jurisdicciones”, que castigava els “delictes d’opinió” contra Espanya i l’exèrcit espanyol. Per aquests fets, amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera el 1923, Carrasco va haver de patir condemna de sis mesos de presó al penal de Burgos.

Amb la proclamació de la República Catalana el 1931, i després d’haver deixat Acció Catalana, Carrasco s’afilià a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), partit catalanista d’inspiració social i cristiana acabat de fundar. Pel que fa el tema nacional català, una ponència presentada al II Congrés Nacional d’UDC del 1933 es convertí en la doctrina oficial del partit en aquesta temàtica. Per UDC “els països catalans constitueixen una nació amb totes les característiques de tal”; es propugnava el dret a l’autodeterminació per a Catalunya, tal com era previst a l’Estatut que havia aprovat el 1931 el poble català; així, ni l’autonomia ni el federalisme eren satisfactoris i, citant la ponència, “la millor solució per als problemes nacionals dels països ibèrics és una confederació lliurement pactada sobre les bases d’independència política, interdependència econòmica i fraternitat espiritual”, i si això no era acceptat per l’Estat espanyol “l’única solució compatible amb la dignitat de Catalunya seria la separació total i absoluta”. Aquesta doctrina, doncs, s’adeia perfectament amb el nacionalisme integral del pensament de Manuel Carrasco i Formiguera. 

Amb la República, Carrasco formà part del govern presidit per Macià, a la vegada que fou elegit per la circumscripció de Girona com a diputat a les Corts espanyoles. Com a diputat a Madrid, es destacà per la seva ferma defensa del text íntegre de l’Estatut aprovat en referèndum pel poble de Catalunya i també per defensar la llibertat religiosa, de l’Església i els ordes religiosos.

Amb la guerra de 1936-1939 restà fidel al govern democràticament elegit enfront dels revoltats. Durant la persecució religiosa encapçalada per membres de la FAI Carrasco salvà la vida de força perseguits, fet que, a l’ensems, posà en perill la seva pròpia vida. Per això va haver de marxar de Catalunya, refugiant-se al País Basc presidit pel “lehendakari” Agirre. Després de tornar a Catalunya en plena guerra, veient perillar de nou la seva vida, tornà a marxar al País Basc, acompanyat de la seva família. Embarcat a França els primers dies de març de 1937 en direcció al País Basc, el vaixell on anaven, el “Galdames”, fou interceptat pel creuer franquista “Canarias” (tristament conegut a Blanes pels bombardejos sobre la nostra vila). Carrasco fou detingut i traslladat a Burgos, mentre que sis mesos després la seva família va ser alliberada, podent anar a França.

Carrasco fou condemnat a mort el 28 d’agost de 1937 a Burgos, acusat de “rebel·lió militar”, i de “separatista”. La sentència fou executada el dissabte 9 d’abril de 1938. Manuel Carrasco i Formiguera moria afusellat, assassinat legalment. Les seves darreres paraules, davant dels seus executors, i segons el relat del pare Ignasi Romanyà, amic seu d’infantesa, que l’acompanyà fins el darrer moment, foren aquestes:
“El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor, vull que sigui el meu crit en aquest transcendental moment: Visca Catalunya lliure!”.

Article publicat el 2009 a "Celobert".


Bibliografia i hemeroteca:

“La Costa de Llevant” (LCDL), 9 febrer 1919. Arxiu Municipal de Blanes (AMBL)
Raguer, Hilari “La Unió Democràtica de Catalunya i el seu temps”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1976
Raguer, Hilari “Divendres de passió. Vida i mort de Manuel Carrasco i Formiguera”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984