dimarts, 25 d’agost del 2009

Els Lacreu: un llinatge blanenc d’època moderna

Un dels aspectes potser més mal coneguts referents al gran escriptor Joaquim Ruyra i Oms és el dels orígens dels seus avantpassats Lacreu. És ben sabut que la casa pairal dels Ruyra a Blanes, situada al número 10 del carrer Ample, és coneguda amb el nom de can Creus. Això es deu al fet que aquest casal havia estat la llar dels Lacreu, un llinatge de doctors en medicina i de doctors en lleis que, a Blanes, es va extingir el segle XIX. El darrer dels avantpassats Lacreu d’en Joaquim Ruyra fou na Manuela Lacreu (1754-1825), filla del doctor Josep Anton Lacreu, de Blanes, i de la seva esposa Rosa Guinart, de Lloret, que es casà a la nostra vila el 10 de novembre de 1776 amb en Joaquim Roira (1747 aprox.-1802), fill d’en Francesc Roira, d’Hostalric, i de n’Antònia Miralbell, de Blanes.

El mateix mestre Ruyra no coneixia amb exactitud la procedència dels seus avantpassats Lacreu. Segons escriu en Manuel de Montoliu (un dels biògrafs del gran escriptor) al pròleg de les “Obres completes” (1949) d’en Joaquim Ruyra, el literat blanenc pensava que “un dels seus avantpassats era un metge francès anomenat Josep Antoni Delacroix, que, [...] fugint de la Revolució francesa vingué a Blanes, on s’establí i exercí la seva professió”. La professora Lluïsa Julià, en la seva obra “Joaquim Ruyra” (1996), assevera que “en la segona meitat del segle XVIII un metge d’Avinyó anomenat Delacroix s’hi instal·là [a Blanes] fugint de la situació política derivada de la Revolució Francesa”. D’altra banda, i també citat per en Manuel de Montoliu, en Vicenç Coma i Soley, gran estudiós de la història blanenca i amic de Ruyra, s’acostà molt més a la veritat, afirmant que el primer dels Lacreu a Blanes devia ser un català del Rosselló “reaci a acceptar la pau dels Pirineus”. Desgraciadament, cap d’aquests autors no cita les fonts en les quals basen les seves afirmacions per poder-les validar.

Segons es llegeix en el llibre 4 (1724-1752) d’òbits de la parròquia de Santa Maria de Blanes (pàg. 255-256), el dia 31 de juliol de 1748 va morir “lo Magch. Dr. en Medecina Manuel Lacreu de edat de setanta sis añs fill legítim y natural del Magch. Dr. en Madecina Agustí Lacreu y de Rosa Lacreu y Boxera tots de Prada de Conflent del Bisbat de Elna”. Una nova cerca en els llibres d’òbits de la parròquia, en aquest cas en el llibre 3 (1629-1723), ens informa (pàg. 405) del traspàs, el 22 de setembre de 1721, d’Agustí Lacreu, pare de Manuel (o Emanuel) Lacreu. Aquestes dues dades ens fan pensar que n’Agustí Lacreu va marxar de Prada de Conflent amb la seva família (amb la seva esposa Rosa Lacreu i Boxera i, almenys, amb un fill seu, en Manuel) en una data posterior a 1672, any de naixement del seu fill Manuel (recordem que el 1748, data de la seva mort, tenia setanta-sis anys), natural de Prada.

La teoria d’en Coma i Soley, doncs, era certa. N’Agustí Lacreu era un català del nord que degué abandonar el Conflent la dècada de 1670 o, com a molt tard, de 1680. En aquells temps, molts nord-catalans que no varen acceptar la incorporació de la seva terra a França arran del tractat dels Pirineus (1659) entre la monarquia hispànica i la francesa, van marxar cap a la Catalunya del sud per establir-s’hi definitivament. A la nostra vila, entre la dècada de 1660 i la de 1680, cinc nord-catalans es van casar amb blanenques: en Jaume Vaguer, treballador d’Illa, al Rosselló (1667), en Josep Pujol, argenter de Perpinyà (1676), en Jaume Pidell, bracer de Sant Pau de Pi, al Conflent (1682), en Josep Nicolau, bracer d’Illa (1682) i en Pere Dotras, blanquer de Tuïr, al Rosselló (1687).

L’any 1661 esclatà als comtats catalans que havien estat incorporats a França una revolta contra un impost sobre la sal que instauraren les noves autoritats d’ocupació. Aquest alçament contra la taxa de la sal es convertí en una veritable insurrecció armada contra l’invasor francès (la revolta dels “angelets de la terra”) que es va allargar ben bé fins el 1675. Encara l’any 1674 una colla de rossellonesos va promoure una conspiració per tornar a incorporar el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda a la resta de Catalunya. El centre de la conspiració es trobava a Vilafranca de Conflent, no gaire lluny de Prada, llar dels Lacreu. No seria gens estrany que n’Agustí Lacreu (tot un doctor en medicina) fos un dels implicats en la conjura i que per això, després del fracàs de l’intent, hagués de fugir de la Catalunya Nord per evitar la repressió dels francesos, encara que això només és una suposició. Sembla indubtable que n’Agustí Lacreu, tal com pensava en Coma i Soley, no va voler acceptar l’annexió dels comtats nord-catalans a la monarquia francesa.

No sabem quan n’Agustí Lacreu i la seva família es van establir a Blanes. De moment només coneixem que el 9 de desembre de l’any 1707 era batejat un fill d’en Manuel Lacreu i la seva esposa, Rosa Lacreu i Vila, amb els noms de Josep Agustí Emanuel Nicolau. El 4 de març de 1710 fou batejat un altre fill de la parella, en Josep Antoni (avantpassat directe d’en Joaquim Ruyra i Oms) i el 20 de febrer de 1719 en Fèlix, que de gran esdevingué doctor en lleis i que inicià una branca (diguem-ne secundària) dels Lacreu blanencs. En Josep Antoni (1710-1799), però, seguí la tradició familiar i, amb els anys, va arribar a ser doctor en medicina, com el seu pare i el seu avi.

El 28 de desembre de 1754 fou batejada una filla d’en Josep Antoni Lacreu, na Manuela que, com hem dit abans, més endavant es va casar amb en Joaquim Roira, d’Hostalric, el cognom del qual, curiosament, sembla ser que també té els seus orígens a la Catalunya Nord. Per tant, el gran mestre blanenc de les lletres catalanes era descendent (tant per part de pare com per part de mare) d’algun d’aquells catalans del nord dels Pirineus que, al segle XVII, van haver de marxar de la seva terra per no haver de renunciar a la seva condició de ciutadans del Principat de Catalunya.

Publicat al “Celobert” de Blanes, nº62, octubre 2008.

Imatges:
El Castellet del Perpinyà, el dia de la cloenda del Correllengua (novembre 2008).

Portada de la magnífica novel·la de Joan Soler i Amigó “Rebels a tramuntana”, Editorial Columna, Barcelona, 2002 (III Premi Leandre Colomer de Novel·la d’Història de Catalunya), que relata la revolta dels angelets d’en Trinxeria i la conspiració de Vilafranca de Conflent.

dijous, 13 d’agost del 2009

L’exèrcit errant

Els almogàvers han esdevingut una de les grans icones de la història militar catalana. Tanmateix, els increïbles fets d’armes que protagonitzaren aquests guerrers catalans i aragonesos, que foren la punta de llança de l’expansió militar medieval catalana vers la Catalunya Nova i el Regne de València, i posteriorment Mediterrània enllà, a Sicília, Tunísia, l’Imperi Bizantí i els dominis francs de Grècia, no han pas sigut divulgats a les escoles i instituts del nostre país, tot i els esforços de les editorials que han publicat els excel·lents treballs historiogràfics dels experts que els han estudiat.

Sobre els almogàvers puc mencionar alguns llibres que he anat adquirint amb el temps i que són una referència per al seu coneixement:

El magnífic llibre “Almogàvers. La història” (L’Esfera dels Llibres, 2005), del doctor Ernest Marcos, una obra que podríem qualificar de definitiva; “L’expedició dels almogàvers”, de Rafael Tasis, publicat per Rafael Dalmau Editor; d’Antoni Rubió i Lluch, un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans i el gran historiador de la Grècia Catalana, Llibres de l’Índex n’ha editat darrerament “L’expedició catalana a l’Orient vista pels grecs” (2004). També Lluís Nicolau d’Olwer historià els fets dels almogàvers a Grècia i l’Anatòlia a la seva obra “L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental”, publicada per l’editorial Barcino el 1926 i reeditada per Edicions Proa el 1974.

L’any 1993 apareixia “L’exèrcit errant. La darrera gran batalla dels almogàvers”, editat per Signament Edicions i signat per Xavier Escura i Dalmau, Francesc Riart i Jou i Oriol Garcia i Quera, autor, aquest darrer, de les il·lustracions del còmic. L’edició que en tinc a les mans és del 2004 (CIM Edicions), conté una introducció que ens situa, a grans trets, en el context històric de l’època a la Mediterrània i una cloenda titulada “Els Almogàvers: Herois de llegenda o mercenaris de l’infern?”. Destaquem també la presència en aquesta cloenda d’un extens apartat en què se’ns descriuen les evolucions dels exèrcits català i franc a la batalla del riu Cefís o llac Copais, amb l’ajut de mapes de la zona. També trobem apartats on, gràcies a il·lustracions, se’ns descriuen els arnesos militars catalans de l’època, l’abillament i l’armament dels soldats almogàvers i dels francs de Grècia, l’arquitectura de la Grècia franca i l’heràldica dels dos bàndols i dels principals llinatges aristocràtics de la zona.

El llibre, que es basa en els fets relatius a l’expedició dels catalans a l’Orient narrats per Ramon Muntaner en la seva “Crònica” i a l’anterior obra esmentada de Lluís Nicolau d’Olwer, ens conta els darrers dies de l’epopeia dels almogàvers en terres gregues, quan es posen al servei del Gran Duc franc d’Atenes Gautier de Brienne el 1310. Un dels personatges centrals de la història és Roger Desllor, un cavaller català del Rosselló que servia el duc franc (i que va acabar esdevenint mariscal de la Companyia Catalana amb la victòria del Cefís), que fou l’encarregat, donat el seu origen català, de convèncer els caps almogàvers de posar-se sota el servei del de Brienne. El personatge fictici d’Atanasi (basat en el personatge històric del monjo Atanasi el Meteorita) és el d’un almogàver d’origen grec que, a la ficció d’aquest còmic, i igual que Roger Desllor, acabarà els seus dies convertit en monjo cristià ortodox d’un monestir de la regió grega de Meteora.

El còmic ens mostra les tenses relacions entre el poder francès de Grècia i els seus mercenaris catalans, pels quals els francs sentien una estranya barreja de menyspreu, donat l’origen social humil dels almogàvers (al còmic és, sobretot, Guy de Carles el cavaller francès que més denigra els catalans) i d’admiració per la seva eficàcia al camp de batalla.
“L’exèrcit errant”, és una molt bona eina per donar a conèixer l’aventura dels almogàvers a l’Orient (si més no en els seus darrers moments, fins a la batalla del riu Cefís) a les generacions més joves (deixem clar, però, que no és, ni de bon tros, un còmic destinat només al públic juvenil) mercès a la rigorositat dels textos que ens situen en el context històric, una trama creïble i la seva impecable inserció en els fets històrics. Capítol a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, en la que és, segurament, la seva primera gran obra.

Podreu trobar aquesta obra i totes les de l’Oriol Garcia i Quera a la Fira d’Entitats, el proper 11 de Setembre, Diada Nacional, a l’Arc de Triomf de Barcelona. Allí hi trobareu, com els darrers anys, l’Oriol signant exemplars dels seus còmics.

dilluns, 3 d’agost del 2009

“L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)”, de Pere Anguera

El professor Pere Anguera, al seu llibre “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (editat el passat 2008 pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ha resseguit la premsa de l’època barcelonina i de moltes poblacions de la resta del Principat per fer una cronologia de la celebració de l’11 de Setembre com a Diada Nacional, des dels primers anys de la commemoració fins el darrer any abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona.

La tasca, a més de meritòria, és excepcional. L’autor ha aconseguit establir el calendari de l’expansió de la commemoració de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit francoespanyol l’11 de setembre de 1714, des del llunyà 1886, en un moment en què es començaven a besllumar els primers intents del catalanisme cultural per esdevenir polític.

Així, el professor Anguera, segueix (a través de la celebració de l’Onze de Setembre) el lent procés de creixement del catalanisme, des del moment en què els catalanistes eren titllats de “cuatro locos” pels seus enemics hispànics, fins els anys en què el catalanisme fou assumit de forma amplament majoritària a Catalunya.

Però a més de la Diada de l’Onze de Setembre, el professor Anguera també ens ennova (pàgs. 88-93) de la celebració de la Festa Nacional Catalana, que es produí l’any 1905. En aquesta Festa es commemoraven els fets del Corpus de Sang de 1640, i es celebrà al Desert de Sarrià, a Barcelona, el 22 de juny de 1905, diada de Corpus. Aquesta Festa Nacional no va tenir continuïtat, encara que el 1907 se’n celebrà una segona edició.

Veiem com en els primers anys la commemoració de l’Onze de Setembre es limitava a la celebració de misses en record i homenatge als màrtirs de 1714, a evocacions literàries de la resistència gloriosa dels barcelonins del segle XVIII en la premsa catalanista i a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova. Els actes, llavors, eren eminentment barcelonins.

El primer salt quantitatiu en la commemoració de l’Onze de Setembre (que, recordem-ho, en aquells anys encara no havia assolit l’estatus de Festa Nacional) es produí a partir de 1901. Aquell any, trenta catalanistes que havien fet les seves ofrenes al conseller en cap Casanova foren detinguts per la policia espanyola. La solidaritat amb els detinguts fou molt important. Des d’aleshores, milers de joves dependents del comerç i la indústria barcelonins, patriotes d’extracció social humil, s’afegiren a la celebració de l’Onze de Setembre, tant a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova, com als actes del Fossar de les Moreres, “l’urna de l’honor” que des d’aleshores ha esdevingut un símbol dels actes patriòtics de l’independentisme català. Les ballades de sardanes, els mítings i les conferències catalanistes i les representacions de teatre patriòtic eren altres actes que des d’aleshores fins el 1938 foren usuals cada 11 de setembre a Barcelona i a la resta del territori del Principat.

Hem parlat de les representacions de teatre patriòtic. És destacable la menció (i un resum de l’argument) que fa l’autor de moltes d’aquestes obres d’autors com l’avui desconegut Josep Burgas o el conegudíssim Àngel Guimerà, les obres escèniques patriòtiques del qual, malauradament, són desconegudes pel gran públic i gens representades per les companyies teatrals d’avui en dia (autoodi?). Citarem, per exemple, “Jordi Erin”, “Els segadors de Polònia” i “El drap sagrat”, de Josep Burgas; “Un quefe de la Coronela”, d’Antoni Ferrer i Codina; “¡Via fora lladres!” de Manuel Rocamora; i “Joan Dalla” i “Mestre Oleguer”, d’Àngel Guimerà, obres representades l’Onze de Setembre, però també la resta de l’any, arreu del Principat de Catalunya, i fins i tot als casals catalans d’Amèrica.

L’autor constata el gran esclat catalanista que es produeix entre 1918 (amb la fi de la Primera Guerra Mundial, que semblava que podia presagiar l’alliberament nacional de Catalunya) i 1923 (any en què començà la dictadura de Primo de Rivera), i com això es reflectia en la gran extensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre arreu del territori i en el molt significatiu augment de l’afluència de públic als actes patriòtics que s’organitzaven.

Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, i ja durant el règim de la República, es pot constatar un tercer salt quantitatiu en l’extensió del catalanisme a gairebé tots els sectors socials del Principat. Aquest catalanisme amplament majoritari anava acompanyat d’un cert iberisme, una confiança en què la República Espanyola podria resoldre favorablement per a Catalunya el seu plet nacional. Paral·lelament, l’independentisme més nítid d’Estat Català (aleshores integrat dins ERC) i l’antimacianista de Nosaltres Sols! de Daniel Cardona tenia més suport social i era cada cop més desacomplexat. Tot això ho podem veure en els diversos actes de l’Onze de Setembre celebrats arreu del territori i en els articles publicats al voltant de la Diada Nacional en la premsa de l’època: els diaris republicans “La Opinió”, “La Humanitat” o “La Publicitat”, el conservador “La Veu de Catalunya”, el socialcristià i catalanista “El Matí”, el butlletí “Nosaltres Sols!” d’aquesta organització o les diverses publicacions locals i comarcals d’arreu del territori.

Del període bèl·lic entre 1936 i 1938 cal destacar que per primer cop la CNT s’afegí a la celebració de l’Onze de Setembre, que abans considerava un símbol del catalanisme burgès. D’altra banda, el conflicte contribuí a fer més popular la bandera catalana estelada, símbol de l’independentisme. En el llibre es constata com cada vegada se’n veien més per la Diada de l’Onze de Setembre. I en aquest punt anirem cap al pròleg del mateix Pere Anguera a la tercera edició del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Rafael Dalmau Editor, 2008), quan cita el “Diari de Catalunya” (12 setembre de 1937): l’Onze de Setembre de 1937 s’havien vist “innombrables banderes estelades, més que cap any”.

En definitiva, aquest llibre de Pere Anguera és una obra monumental que, a través del seguiment del procés de consolidació com a Diada Nacional de l’Onze de Setembre (encara que en aquells anys no arribà a oficialitzar-se la seva celebració), ens acosta als anys de naixement i expansió del catalanisme fins al gran desastre de 1936-1939.

Imatges sobre la Diada de l’Onze de Setembre a principis del segle XX:

1- Manifestació de protesta per les detencions de catalanistes l’11 de Setembre de 1901. Procedència: “Joventut” 26 setembre 1901
2- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (10 setembre 1904).
3- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (9 setembre 1905).