dijous, 30 de setembre del 2010

La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part I

L’article “La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme” fou publicat a la revista d’història “El Sot de l’Aubó. Quaderns d’Història local” (nº31, març 2010), del Centre d’Estudis Canetencs, una associació que treballa per la recuperació del patrimoni històric de Canet de Mar. En aquest sentit vull donar les gràcies al Centre d’Estudis Canetencs, especialment al seu president, el sr. Xavier Mas, per haver publicat el meu article. Per qüestions d’espai el publicaré en aquest blog dividit en quatre parts, la primera de les quals és aquesta que ara comença.

El mes d’agost de 1905 es va produir un incident a Canet d’allò més revelador de la persecució que patia el catalanisme que, entre finals del segle XIX i principis del XX, amenaçava la pervivència del sistema polític de la Restauració monàrquica espanyola i l’hegemonia dels partits Conservador i Liberal al Principat de Catalunya. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guardia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Feia poc de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia (Filipines) el 1898, i les instàncies de poder espanyoles tenien por que el creixent nacionalisme català acabés portant el Principat a la independència.

Aquest incident es va produir en un context de creixement del que la historiografia ha convingut en anomenar “nacionalisme radical” català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió.


El primer nacionalisme radical català

Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, amb l’esmentada pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat com a moviment polític regenerador de la societat catalana. El catalanisme creixia, a redós de la Unió Catalanista (UC), la organització que el 1892 havia aprovat les famoses Bases de Manresa. La UC era contrària a la participació en el joc electoral de la Restauració espanyola, que consideraven (amb raó) embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector més pragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de la Riba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se a les eleccions generals de 1901. La victòria d’aquells catalanistes fou esclatant i significà el naixement de la Lliga Regionalista.[1]

El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amples capes de la població. Així, en aquells anys sorgiren múltiples associacions catalanistes arreu del Principat. Ara, el catalanisme havia deixat de ser només un moviment d’intel·lectuals i s’anava escampant a poc a poc entre la classe mitjana, tant a Barcelona com a la resta del país, i entre una part de la classe obrera, sobretot entre els obrers qualificats i els dependents del comerç del Cap i Casal. Fou en aquests dos sectors professionals, així com entre els intel·lectuals modernistes més joves i mancats de recursos, que l’anomenat nacionalisme radical o catalanisme integral va trobar un gran predicament.

Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment al pragmatisme i a l’actitud favorable de participar en el joc polític dels catalanistes que acabaren formant la Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadora dels vells dirigents de la UC, organització en la qual, tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes de les diverses petites entitats en què s’organitzaren aquests catalanistes, diguem-ne, intransigents, tendien cap a posicions polítiques esquerranes; en això també diferien dels veterans dirigents de la UC.

D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava a l’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que, en aquells anys, defensin obertament la independència de la Nació Catalana. Hem de tenir en compte, però, que la repressió policial i judicial no ajudava precisament a que aquests catalanistes publiquessin a la premsa que ells mateixos generaven escrits diàfanament independentistes, que podrien suposar la clausura de la publicació i el processament dels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquest fragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, un personatge que trobarem més endavant, el 13 d’agost de 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900, en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa, deia:

“Tenim aspiracions més elevades, aspiracions que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancant sempre d’un principi: l’existència d’un cos nacional purament català.”
Ja ens podem imaginar a quines aspiracions es referia el jove Daniel Roig i Pruna.[2]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escut de l’Ateneu Canetenc.
[1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.
[2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Pruna es troba a la pàgina 58 de l’obra citada.

dimecres, 22 de setembre del 2010

“Les dames del foc. Els càtars i el Sant Grial”, de Xavier Escura

Aquesta novel·la de Xavier Escura (Proa, 2004) és la crònica del crepuscle d’una civilització, la de l’Occitània medieval dels trobadors, càtars i gentils nobles i dames, i de l’inici del genocidi físic i cultural del poble occità la primera meitat del segle XIII, propiciat per la monarquia francesa i el poder de Roma.

Xavier Escura converteix Pere Roger de Mirapeis, cap militar de la gairebé inexpugnable fortalesa de Montsegur, en autor d’aquesta crònica de ficció. Un Pere Roger ancià escriu aquest relat el 1260 al castell occità de So, proper a l’actual Catalunya del Nord, desposseït dels seus títols i les seves propietats, per evitar que la crònica dels vencedors francesos sigui la única versió de la Croada contra els occitans. El noble occità explica que llur crònica es basa en la que va començar a escriure Esclarmonda de Foix després de la batalla de Muret, el 1213, en una altra font, la còpia clandestina d’un dietari del bisbe catòlic de Tolosa, Folquet de Marsella i, en darrer terme, les converses entre el cronista i el seu amic Pau, monjo de Sant Pere de Rodes i un dels protagonistes de la novel·la.

A la novel·la hi apareixen una munió de personatges, reals i ficticis. N’esmentarem els històrics: el mateix Pere Roger de Mirapeis; Esclarmonda de Foix, germana del comte Ramon Roger de Foix, gran protectora de l’Església dels bons homes i les bones dones (els càtars); Orbria de Cab d’Aret “La lloba”, senyora de la Muntanya Negra i amant de diversos nobles occitans; Esclarmonda d’Alió, filla d’Orbria i del comte de Foix i muller de Bernat d’Alió fill; Bernat d’Alió fill, noble català, senyor del castell llenguadocià de So i del castell de Llo, a la Cerdanya; el rei Pere el Catòlic de Catalunya i Aragó; Bernat d’Alió pare; el comte Ramon Roger de Foix; els comtes de Tolosa Ramon VI pare i Ramon VII fill; el vescomte de Carcassona, el dissortat Ramon Roger Trencavell; el rei Felip August de França; el cap militar de la Croada, el francès Simó de Montfort; Arnau Amalric, legat papal a la Croada; i Folquet de Marsella, bisbe catòlic de Tolosa.

L’obra ens mostra l’Occitània de l’amor cortès, dels nobles trobadors i els místics càtars, un món que va ser destruït en pocs anys per l’afany expansionista dels poderosos veïns del nord. Se’ns relata el setge de Carcassona, les matances franceses, la derrota de Muret amb la mort del nostre monarca Pere de Catalunya i Aragó, la posterior i efímera recuperació dels occitans en una sèrie d’exitoses campanyes bèl·liques a Provença i el Llenguadoc, la mort de l’odiat Montfort al setge de Tolosa, la posterior continuació de la conquesta francesa i la fi del castell de Montsegur, el darrer refugi càtar i dels occitans lliures el 1244. Tot plegat mentre els diversos protagonistes de la història s’estimen, envelleixen i alguns d’ells moren (també les dames de foc) i amb l’ombra del llegendari Sant Grial i el gran tresor càtar planant al damunt de la història.

Un llibre que ens endinsa en l’univers de l’Occitània medieval, un país que, en el nostre imaginari col·lectiu, ha estat considerat, per molts, el bressol de la Nació Catalana (recordem que Catalunya ha rebut successives onades migratòries occitanes durant l’edat mitjana, des que Catalunya és Catalunya, i fins el 1800) i fins i tot una mena de paradís perdut pels catalans d’època medieval.

dimecres, 15 de setembre del 2010

La Mancomunitat de Catalunya. La Barretina Vermella i l’ensenyament a Malgrat

L’any 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, una administració sorgida de la unió voluntària de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tot el moviment catalanista, des de la Lliga Regionalista fins els republicans d’esquerres, passant per la Unió Catalanista, es va fixar com a objectiu la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya, que cristal·litzà finalment en la Mancomunitat. Aquest nou ens hauria d’exercir una funció de suplència de les tasques que eren responsabilitat de l’Estat espanyol i que aquest no desenvolupava a Catalunya.

La Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la nova administració la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Pel que fa a l’ensenyament la Mancomunitat tenia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat de Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les seves limitacions competencials. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes.

En el cas de Malgrat, la lluita contra l’analfabetisme i a favor de l’educació i la cultura fou una de les principals preocupacions de la gent de La Barretina a les primeres dècades d’existència de l’entitat.

L’Estat espanyol no tenia en l’educació dels ciutadans una de les seves tasques prioritàries i en el cas de Catalunya va haver de ser la xarxa associativa popular qui va haver de fer una tasca de suplència en aquest camp. Ens referim principalment als ateneus obrers, però també d’altres tipus d’entitats que molt sovint organitzaven escoles nocturnes per als seus associats i els seus fills.

L’any 1860 el percentatge de gent analfabeta a Malgrat era d’un 81%, i el 1900 encara era d’un 62%. L’any 1910 només 104 dels 397 infants malgratencs amb edat d’anar a col·legi assistien a les classes de l’escola pública del poble.

Des de La Barretina, doncs, s’engegà un servei d’escola per als fills dels socis que abastà un període cronològic de dues dècades (entre 1900 i 1920, aproximadament). En aquests anys, el percentatge de població alfabetitzada de Malgrat passà d’un pobre 38% a un respectable i positiu 61%. Així, gràcies a la tasca de La Barretina, Malgrat va passar de ser un dels pobles de la comarca amb un índex més gran d’analfabets, a ser una de les poblacions amb un tant per cent de gent lletrada més alt.

L’escola es finançava únicament amb les quotes mensuals dels alumnes, fet que motivà la inestabilitat i els constants problemes econòmics de l’escola. El president de La Barretina, Santiago Garriga, deia el 1919 que molts socis de l’entitat no duien els seus fills a l’escola per no haver de pagar una pesseta cada mes.

Aquesta inestabilitat de l’economia de l’escola havia de dificultar la tasca docent dels professors. Els mestres no podien ser gaire ben remunerats, de manera que no hi treballaven gaire temps, a l’escola. Un dels que més va durar fou en Josep Fuster, un catalanista de pedra picada, membre de la Joventut La Falç, que s’hi va estar de 1917 a 1919.

A partir de mitjans de la dècada de 1910 els joves catalanistes del grup de la Joventut La Falç (Vicenç Bayarri i Sebastià Fontrodona, a més de Josep Tapiola dirigien la secció d’escola i biblioteca de La Barretina) es dedicaren en cos i ànima al servei d’escola de La Barretina. L’any 1917 van aconseguir que l’escola tornés a obrir, després que el mestre i director fins llavors, hagués plegat. En Josep Fuster, membre de La Falç, fou nomenat nou mestre i director de l’escola fins el seu tancament el 1919.

Durant els anys de la Mancomunitat, l’escola de la Barretina (al costat de les escoles Fontlladosa, que funcionaven des de 1905) inicià un procés de renovació pedagògica amb l’inestimable suport del govern català. La Mancomunitat organitzà cicles de conferències sobre educació arreu de Catalunya, a càrrec de pedagogs de prestigi, com Rafel Campalans i Alexandre Galí, abans esmentats.

El 1915 i 1916 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat havia organitzat un curs ambulant per a mestres, a Canet, i amb la participació de l’Ajuntament de Malgrat i dels mestres de les escoles malgratenques. En aquest sentit, mencionem també que l’estiu de 1918 es va fer a Malgrat un curset sobre renovació pedagògica amb el suport de l’Ajuntament i la Mancomunitat, que es va cloure amb la participació de Campalans i Galí.

L’escola de La Barretina, doncs, havia assumit els nous aires de renovació pedagògica introduïts oficialment per la Mancomunitat de Catalunya. Així, el 1919 (darrer any de funcionament de l’escola de La Barretina), l’entitat convidà el mestre lliurepensador lloretenc E. Gimbernat per fer una conferència sobre l’escola racionalista.


Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002

Publicat a “Celobert” edició de Malgrat, nº19, febrer 2009

Primera imatge: Membres de la Joventut La Falç de Malgrat
Segona imatge: una vista actual de l'edifici de La Barretina

dissabte, 4 de setembre del 2010

“Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera

Ara que s’acosta la Diada Nacional de l’Onze de Setembre recordem un còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera que relata amb un impecable rigor històric els darrers temps de la Barcelona assetjada des del 1713, en plena guerra de Successió, pels exèrcits franco-espanyols que pretenien sotmetre el Principat de Catalunya –ja ho havien fet anteriorment amb el Regne de València i amb Aragó, i ho farien poc després amb les Illes Balears- a l’autoritat de Felip de Borbó i al domini absolut i a la corona de Castella, que es va annexionar els territoris de la corona catalano-aragonesa. Es tracta de “Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera (Casals, 2002).

La història és relatada pel montblanquí Francesc de Castellví, capità de la Companyia de velluters de la Coronela de Barcelona, exiliat català a Viena on va escriure les “Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”. Altres personatges que apareixen a l’obra són els històrics catalans Rafael de Casanova, que fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona des de novembre de 1713; Antoni de Villarroel, comandant suprem de l’exèrcit català i cap militar de la resistència barcelonina; Eudald Mas i Duran, sergent major del regiment de Santa Eulàlia; Francesc Mas i Duran, germà de l’anterior i capità de la companyia de notaris causídics de la Coronela; i per part borbònica, els ducs de Pòpuli i de Berwick, comandants suprems dels exèrcits franco-espanyols a Catalunya –el segon substituí el primer per la seva inoperància-. Els personatges ficticis són la Clara, muller de l’Eudald Mas, en Jaume, fill de tots dos i en Vidal, capità de cavalleria interessat en la Clara, personatge covard i traïdor als seus compatriotes.

El còmic relata, doncs, els darrers sospirs d’una Barcelona assetjada però lliure, els diferents fets bèl·lics que s’hi esdevingueren, i la resistència heroica fins a extrems inversemblants –als baluards de Jonqueres, del Portal Nou, de Santa Clara, de Llevant i de Sant Pere- dels catalans que defensaven Barcelona i la llibertat de Catalunya –es mostra especialment l’heroisme sense límits dels membres de la Coronela, la milícia gremial barcelonina-. Podem veure com els barcelonins, contràriament a l’opinió del cap militar Villarroel, partidari de no allargar la carnisseria, varen preferir resistir fins al martiri, fins a l’extermini, si havia d’ésser necessari, abans de renunciar a l’Estat català, dipositari d’un règim de llibertats individuals dels més avançats en aquell moment i amenaçat per la tirania hispànica.

L’altre fil argumental del còmic, paral·lel als fets històrics per tothom coneguts, és la trama protagonitzada per la Clara per protegir el seu fill enmig de la batalla i per guardar-se del pèrfid Vidal, que la volia separar del seu marit amb l’excusa de posar-la fora de perill, a ella i al seu fill.

Els dibuixos estan molt ben fets i els escenaris històrics de la batalla, aquells que s’han conservat, són reproduïts fidelment, com ara, per exemple, els interiors de l’Hospital de la Santa Creu, l’actual Biblioteca Nacional de Catalunya, al carrer de l’Hospital.

Una obra molt recomanable perquè tots plegats coneguem millor aquest episodi cabdal de la nostra història.