dilluns, 28 de desembre del 2009

Barça: 110 anys d’Història, 110 anys de Catalanisme

En un número de fa relativament poc temps del diari “El 9 Esportiu de Catalunya” (diumenge 29 de novembre de 2009, nº2867), coincidint amb el 110 aniversari del nostre Barça, hi varen aparèixer dues notícies relacionades amb el procés engegat pel president del club, Joan Laporta, de recatalanització de l’entitat. En una d’aquestes notícies el diari es feia ressò de les declaracions del president de la penya barcelonista de Madrid: “A nosaltres, el fet de barrejar esport i política ens està perjudicant molt”. D’altra banda, Ferran Soriano, antic membre d’una de les juntes directives presidides per Joan Laporta, “considera que és “arriscat” i no gaire “bona idea” situar el club “a favor d’una determinada opció política””. Segons el diari “El 9”, Soriano pensa que “és complicat distingir la línia que separa el que és fer país amb fer política”.

Les declaracions d’aquestes dues persones de l’entorn blaugrana, el president de la penya barcelonista de Madrid i Ferran Soriano, no deixen de situar-se, tot i que matisadament i sense massa estridències, en la línia de crítica a Joan Laporta encetada per la premsa cavernícola espanyola, amb la col·laboració dels diaris amb seu a Barcelona escrits en llengua hispana, per haver portat, retornat, al cap i a la fi, al Barça en la defensa dels drets de la Nació Catalana. Un dels grans arguments que sostenen els que critiquen el posicionament públic de Laporta és que no s’ha de barrejar esport i política, per una banda, i que el president del F.C. Barcelona no pot fer pública la seva ideologia per no ofendre els socis que pensen diferent d’ell. Suposo que els que diuen això no deuen voler recordar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol, assassinat pels franquistes el 1936 que, a més de presidir el F.C. Barcelona, era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol. De moment, Joan Laporta no ha arribat, ni de bon tros, a posicionar-se políticament de forma tan nítida com Josep Sunyol (que popularitzà el cívic lema “esport i ciutadania”), però ja ha rebut moltíssima més pressió mediàtica que la que degué arribar a tenir mai el president assassinat.

Constatem també com des de l’espanyolisme mediàtic contínuament es recorda que no s’ha de barrejar mai esport i política, però casualment ningú no ha badat boca quan a la Comunitat Autònoma d’Euskadi els tres partits nacional-espanyolistes (PSOE, PP i UpyD) han votat a favor que la selecció espanyola de futbol jugui partits en territori d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, una de les “barreges” més flagrants entre esport i política que recordo. Evidentment tampoc no criticaren l’onada de nacionalisme espanyol que provocà la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa 2008.

Però el que cou més són les crítiques a la recatalanització del club que provenen de persones que (almenys suposadament) són del Barça. Aquestes crítiques són fruit de la ignorància, de la mala fe o fins i tot d’un odi pregon a la història del Barça, i per extensió a la de Catalunya. Per això, recomano a tots aquells que desconeguin la història del club que llegeixin la tesi doctoral del doctor en antropologia Jordi Salvador, “Futbol, metàfora d’una guerra freda. Un estudi antropològic del Barça”. La tesi demostra de forma irrefutable com el F.C. Barcelona es va integrar des de pràcticament el seu naixement al moviment nacionalista català, un moviment polític, evidentment, però també social, cívic i cultural. Aquesta tesi és en xarxa (http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0920105-140926/index_an.html ), i es pot trobar també en forma de llibre amb el mateix títol (Editorial Proa, 2005).

Entre d’altres coses, diu Jordi Salvador (pàg. 75), quan parla de la creació el 1910 de l’actual escut, que “L’adopció de la Creu de Sant Jordi era tot un senyal de continuïtat amb el corrent catalanista de l’època, que va prendre la icona de sant Jordi com un dels seus símbols principals” tal com ho feren entitats catalanistes (el Centre Excursionista de Catalunya el 1890), institucions culturals (l’Institut d’Estudis Catalans el 1907) i polítiques catalanes (la Mancomunitat de Catalunya i més endavant la Generalitat). El 1918 el Barça s’adherí a la demanda d’autonomia per a Catalunya feta pels ajuntaments del Principat, mentre que el 1919 participà en els actes de reivindicació nacional catalana de l’11 de Setembre (pàg. 76). “Els dirigents del Barça d’aleshores fan una política social que sintonitza perfectament amb àmplies capes de la població catalanista”. Així, el F.C. Barcelona va donar suport a altres entitats sorgides del teixit associatiu catalanista (pàg. 77).

El 1925, en plena dictadura anticatalana de Primo de Rivera, els 14.000 afeccionats del Barça que omplenaven el camp del carrer de la Indústria durant un partit del club blaugrana xiularen unànimement la interpretació de l’himne d’Espanya. De resultes d’això el camp fou tancat sis mesos i el president Joan Gàmper es va haver d’exiliar. Qui vulgui conèixer amb detall aquest incident pot consultar l’obra de referència de Josep Maria Roig Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1992).

Gràcies a l’obra del professor Lluís Duran “Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana” (Afers, 1997) sabem que el Barça era soci protector d’una de les entitats catalanistes més actives, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (pàg. 60), i als anys 30 participà, al costat d’associacions inequívocament catalanistes i independentistes com Palestra, el CADCI i Estat Català, en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll el 1933 (pàg. 323-325).

Molts anys després, el 1977, tal com ho recull Jordi Salvador a la seva tesi (pàgs. 110 i 111), el jugador del Barça Johann Cruyff fou entrevistat a la revista “Arreu”. L’entrevistador preguntà a Cruyff: “T’estimaries més que el Barcelona no tingués la representativitat que li han donat els seus seguidors durant el Franquisme i perdés la càrrega extraesportiva que els fets demostren que dificulta la marxa esportiva?”. Cruyff contestà el següent, tot captant el sentiment de l’afició blaugrana: “Aquesta representativitat és una part consubstancial del Barcelona, sense la qual el club seria una altra cosa.”

El que sí que demostren els fets és que el Barça té una inequívoca trajectòria catalanista, d’implicació amb la defensa de la Nació Catalana. El catalanisme és el moviment reivindicatiu que ha configurat la identitat del club. Des de l’accés a la presidència del Barça de Joan Laporta el club no ha fet una altra cosa que continuar aquesta història, aquesta tradició de reivindicació nacional, una història i una tradició que, des de les juntes que dirigiren el Barça des dels anys 80 fins el 2003, es varen mirar d’aigualir. Qualsevol cosa que no sigui aquesta “barreja” d’esport i política que ha fet gran el nostre estimat club representa una deslleialtat als orígens, a la identitat i a tota la història del F.C. Barcelona.

dissabte, 19 de desembre del 2009

“La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera


Molt interessant el darrer llibre de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor, “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera (2009).

Gràcies a aquesta obra podem comprovar com l’ús de la barretina era d’allò més comú entre diversos sectors socials del Principat de Catalunya fins a finals del segle XIX. El professor Anguera recorda que aquest tradicional capell català donà nom a una revolta popular que va tenir lloc al Principat entre els anys 1687 i 1688, la dels “barretines”, revoltats anomenats així perquè tots duien barretina. L’autor posa molts altres exemples del seu ús popular generalitzat, com el fet que les autoritats republicanes franceses autoritzaren l’obertura d’una fàbrica de barretines el 1790 a Prats de Molló (Vallespir). Així, l’any 1860, a la Garrotxa era emprada per “capellans, senyors rurals i pagesos”.

La barretina fou símbol polític emprat per republicans catalans el segle XIX, i els absolutistes la varen voler imposar a Reus el 1825, per oposar-se a la catxutxa, símbol liberal.

Tanmateix, segons Pere Anguera, la mitificació de la barretina com a símbol català s’esdevingué a partir de la campanya colonial del Marroc de 1859-1860. Els soldats del cos expedicionari català que fou enviat al nord d’Àfrica anaven cofats amb la característica barretina. Els voluntaris catalans que lluitaren per l’exèrcit espanyol a Cuba el 1869 també en duien. Entremig, el 1865, el llorejat poeta mossèn Cinto Verdaguer es presentà a Barcelona per recollir el premi obtingut en els Jocs Florals portant barretina.

Aleshores, a finals del darrer terç del segle XIX la barretina ja havia adquirit la dimensió de símbol de catalanitat, i fou amb l’extensió del catalanisme polític a finals del segle XIX que es convertí en icona catalanista. És per reforçar aquesta idea que l’autor cita tot d’exemples del seu ús per part dels catalanistes els darrers anys del segle XIX i principis del XX, precisament quan ja no era emprada com a peça de roba d’ús quotidià a la major part del Principat de Catalunya.

El professor Anguera ha fet servir a l’hora de realitzar aquesta obra, a més de diversos llibres on apareixen exemples de l’ús de la barretina, premsa catalana (en bona part catalanista), tant barcelonina com de la resta del territori català de l’època en què esdevingué símbol del catalanisme. El fet que moltes d’aquestes publicacions es puguin trobar en línia representa un gran avenç per als investigadors d’aquesta època de la nostra història.

Ens trobem davant d’una obra molt recomanable, ben escrita, fàcil de llegir i curta (potser es fa massa curta!), només 61 pàgines. Un altre apassionant Episodi de la Història catalana.

dissabte, 12 de desembre del 2009

Conferència sobre Manuel de Pedrolo a Blanes

Fa pocs dies, a la Taverna de N’Esteve ( http://www.latavernadesteve.blogspot.com/ ) de Blanes, vaig assabentar-me del fet que la Casa del Poble de la nostra vila acolliria una conferència organitzada per la delegació de la Selva Marítima d’Òmnium Cultural sobre l’escriptor Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra 1918 – Barcelona 1990). L’acte es va dur a terme el passat dijous 10 de desembre a les 8 del vespre, amb la col·laboració de la Fundació Manuel de Pedrolo ( http://www.fundaciopedrolo.cat/ ).

La notícia de la organització d’aquest acte a Blanes em va sorprendre agradablement. Volia conèixer més coses sobre aquest escriptor, el nom del qual li deu sonar a moltíssima gent. Tanmateix, llur obra i compromís social i nacional el coneixen ben pocs catalans i catalanes. Jo mateix no en sabia gaire res fins fa relativament poc temps. Havia llegit a l’institut, com milers i milers de catalans entre els anys 70 i 90 del segle passat, el “Mecanoscrit del segon origen”, obra cabdal de la ciència ficció en llengua catalana, lectura obligatòria a secundària durant ben bé un parell de dècades. També havia llegit d’ell, com a lectura obligatòria de segon de BUP a l’institut Sa Palomera, a principis dels 90, “El premi literari i altres coses”. Tenia referències també de la seva activitat com a articulista des dels temps de la transició fins a la seva mort, articles que denunciaven, ahir com avui, la subordinació nacional a què viuen sotmesos els Països Catalans, així com el procés de substitució lingüística que ha viscut el nostre poble des de fa 300 anys fins ara, concebut i aplicat des d’Espanya. Sabia que el grup de música Mesclat ( http://www.mesclat.cat/ ), per al seu disc “Cròniques colonials” (2008), s’havia inspirat en el llibre de Manuel de Pedrolo del mateix títol de 1982, recull d’articles escrits per l’autor al diari “Avui”. Tal com diuen Mesclat en el llibret del seu disc, articles posteriors de l’autor foren aplegats en un sol volum el 1988, anomenat “Cròniques d’una ocupació”. Els dos llibres han estat units en un de sol, “Cròniques”, per Edicions El Jonc ( http://www.eljonc.com/ ). Però a part d’això, malauradament, no en sabia res més, d’en Manuel de Pedrolo, ni havia llegit cap més obra seva. La conferència em va servir per assabentar-me de molts altres aspectes de l’obra i la lluita per la llengua i el país endegada pel gran escriptor de la Segarra.

Els conferenciants foren Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, i Josep Poveda, director de la Fundació Manuel de Pedrolo, i l’acte fou presentat per Salvador Roca. Després del passi d’un audiovisual sobre l’autor, els dos conferenciants destacaren el fet que Pedrolo conreà, en ple franquisme, gairebé tots els gèneres literaris. Conreà la novel·la negra, que en aquells anys tenia molt de públic, la ciència-ficció (amb el “Mecanoscrit del segon origen” al capdavant, novel·la que, segons l’autor, havia tingut tant d’èxit que havia arribat a tapar la resta de la seva obra), la traducció de grans autors de la literatura francesa i anglesa, el teatre (acostant a la llengua catalana les noves tendències del teatre europeu). Tot plegat, per guanyar el màxim nombre de lectors per a la llengua catalana en uns gèneres (sobretot la novel·la negra i la ciència ficció) que aleshores tenien molts adeptes. I tot això amb una constant lluita contra la castradora censura franquista, que provocà que moltes obres seves no fossin publicades en el moment de ser escrites.

El compromís de Pedrolo amb la llengua, la cultura i la nació catalanes, així com la denúncia de les injustícies socials, foren, segons Adelais de Pedrolo i Josep Poveda, els eixos sobre els quals girà l’obra literària de l’escriptor segarrenc. Això, i sobretot el seu independentisme declarat quan molt poca gent se’n reivindicava, el convertiren, durant la transició i els anys 80, en un artista incòmode, allunyat de l’elit cultural, i marginat pels mitjans de comunicació. El seu compromís amb la nostra llengua era màxim, arribant fins al punt que quan se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va cedir els diners que guanyava l’autor amb la obtenció del guardó a la nounada Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llur compromís amb la llengua catalana i amb l’independentisme militant, com ja hem dit, féu que s’allunyés de l’elit cultural del moment. Criticava aquells escriptors que havien guanyat prestigi escrivint en català i que després es passaren al castellà, sobretot els que escrivien als diaris en castellà del nostre país. La seva actitud amb els mitjans de comunicació fou també combativa. Parlava sempre i en qualsevol avinentesa en català. Adoptava aquesta actitud per posar en evidència la situació d’opressió lingüística i nacional que vivia el nostre poble. I si escrivia era per canviar la realitat, social, lingüística i nacional dels Països Catalans. De fet, ell mateix havia dit que, professionalment, no sabria fer res més a part d’escriure.

Pedrolo fou un lluitador per la llengua en moments crítics pel seu ús social, quan no gaudia de cap mena d’oficialitat, ans al contrari, quan era perseguit. Va mantenir viva la flama de la llengua a través de la seva literatura durant la foscor de la Dictadura. A més, era un independentista de pedra picada. Una de les frases que em va sobtar quan la vaig veure a la sala on es desenvolupà la conferència d’abans d’ahir, i amb la qual hi estic d’acord, com a mínim aplicada als anys 80, és la següent:

“Catalunya, un cos malalt [...], té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”.

Altrament, cal afegir que Manuel de Pedrolo fou un escriptor l’obra del qual té un abast universal. Segons Josep Poveda, la magnitud i la qualitat de llur obra el converteixen en un dels més grans escriptors de la literatura catalana del segle XX.

Per a molta més informació sobre la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo, el web de la Fundació Manuel de Pedrolo:

http://www.fundaciopedrolo.cat/

dimarts, 1 de desembre del 2009

50è aniversari de Rafael Dalmau Editor, molt més que una editorial

En aquest país hi ha moltes coses que són més que allò que són estrictament. El fet que la Nació Catalana no estigui constituïda en estat independent fa que hi hagi una sèrie d’institucions, d’entitats, d’iniciatives investigadores particulars i fins i tot d’empreses que han d’exercir tasques de suplència cultural i nacional en els seus respectius camps. El finançament d’aquestes iniciatives culturals, en la majoria de casos és, evidentment, molt dificultós. Diuen que a manca d’una selecció nacional catalana, el Barça en fa les funcions. Per això és “més que un club”. L’Orfeó Català durant més de mig segle va ésser molt més que una simple entitat de cant coral i es convertí en una institució que, mitjançant la música nostrada, representava nacionalment Catalunya cada vegada que sortia de terres catalanes i dins del país mateix.

Semblantment hi ha una editorial catalana que durant mig segle just ha estat molt més que una empresa mitjançant la qual una família s’ha guanyat la vida. Rafael Dalmau Editor fou l’estel que il·luminà el camí de molts historiadors catalans durant la llarga fosca del franquisme. Aquesta editorial, que va néixer el 18 d’octubre de 1959, ha fet que desenes de llibres sobre la història, la geografia i la cultura popular catalanes veiessin la llum en un context econòmic i polític que no és precisament favorable (ni en el passat ni tampoc en el present) a la vertebració d’un mercat editorial normal en llengua catalana, equiparable a qualsevol cultura europea de dimensions semblants.

Rafael Dalmau Editor, doncs, mai no ha renunciat a publicar obres sobre temes relatius a diversos aspectes de la història i el patrimoni cultural de la nostra nació, com tampoc no s’ha plantejat pas (ni pensar-hi!), d’emprar una altra llengua que no sigui la catalana.

L’ànima i pare de l’editorial, Rafael Dalmau i Ferreres, va néixer el 1904 a Barcelona. De ben jove s’afeccionà a l’excursionisme (disciplina esportiva la història de la qual ha estat un dels eixos editorials dels Dalmau-Català) i milità a l’independentisme, tant a les files de la Unió Catalanista (de la qual en fou secretari general) com a la organització Nosaltres Sols! (fou fundador de la publicació del mateix nom) encapçalada per Daniel Cardona. El 1935 fundà les Edicions Mediterrània, que només varen poder publicar un llibre, “Pilsudski”, sobre l’heroi de la independència polonesa, i que havia d’ésser el primer títol d’una col·lecció, la Biblioteca Nou Estel, dedicada als herois dels pobles alliberats d’Europa.

Després de lluitar a la guerra de 1936-1939, s’exilià. Passà pels camps de concentració del Barcarès i de Sant Cebrià, al Rosselló, fins que finalment va poder tornar. Obrí una llibreria i engegà, juntament amb els Biosca-Jover, l’Editorial Dalmau-Jover, que succeïa a les Edicions Mediterrània. Això era el 1945, any de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i de la derrota de l’Alemanya nazi i del Japó imperialista. De ben segur que aquell fou un any curull d’esperances per als catalanistes, molts dels quals pensaven que les potències aliades farien caure el règim de Franco i s’aconseguiria la independència de Catalunya. Recordem la xarxa d’espies i resistents catalans del Front Nacional de Catalunya que treballaren per als aliats durant la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu que, un cop acabada la guerra, Catalunya podria esdevenir un estat independent. Res més lluny de la realitat.

Bona part de la resistència catalana, aquells anys negres del primer franquisme, va haver de maldar en la clandestinitat per mantenir la llengua, la cultura i l’esperit de la Nació Catalana. En Rafael Dalmau i Ferreres fou un d’aquests patriotes anònims.

Així, el 18 d’octubre de 1959 en Rafael Dalmau inicià un nou projecte editorial, de caire familiar, Rafael Dalmau Editor, amb l’inestimable ajut de la seva filla, Maria Carme Dalmau i Dalmau. L’any 1960 la novella editorial inicià una col·lecció que, quaranta-nou anys després, ha esdevingut mítica per a qualsevol amant de la nostra història nacional: els Episodis de la Història. Aquesta col·lecció havia estat gestada per en Rafael Dalmau abans de la maleïda guerra de 1936-1939 quan, amb les Edicions Mediterrània, havia volgut engegar una col·lecció que havia de dir-se Episodis Nacionals de Catalunya. Els Episodis de la Història són uns llibres de petit format que, com el seu nom indica, versen sobre diversos moments de la nostra història, sobretot des que Catalunya és Catalunya, escrits per historiadors de prestigi de la historiografia catalana. Fins avui se n’han publicat 353. L’activitat resistent de l’editorial arribà fins i tot als símbols. L’emblema de l’empresa era (i és) un estel blanc de cinc puntes que guia des del cel un vaixell en alta mar, que tenia com a precedent el símbol de l’esmentada anteriorment Biblioteca Nou Estel de les Edicions Mediterrània d’abans de la guerra. Aquest astre no podia ser res més que l’estel de la senyera estelada. Aquest fet el posa en relleu el malaguanyat Joan Crexell en la seva obra “Origen de la bandera estelada” (pàgs. 131 i 132), la tercera edició del qual ha anat a càrrec precisament de Rafael Dalmau Editor (2008).

L’editorial s’ha especialitzat, amb les respectives col·leccions, en els castells catalans (a través de l’historiador i fotògraf Pere Català i Roca, gendre d’en Rafael Dalmau, marit de la seva filla Maria Carme), l’excursionisme (al qual havia estat tan vinculat l’editor), les herbes remeieres i la seva vinculació amb la cultura popular catalana, la història militar (els quatre volums de la “Història Militar de Catalunya” d’en Francesc Xavier Hernàndez), la història industrial, els castellers i diferents aspectes de la cultura popular catalana, entre d’altres temàtiques.

Per commemorar cinquanta anys d’estudi i divulgació, en definitiva, de dignificació de la nostra història, es va organitzar una exposició sobre Rafael Dalmau Editor (al Museu d’Història de Catalunya, del 6 al 25 d’octubre d’aquest 2009), comissariada per Enric Pujol, professor d’Història de la UAB i especialista en historiografia catalana d’època contemporània. L’exposició fou inaugurada pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, i el 18 d’octubre, data dels 50 anys, dia per dia, de l’editorial, actuà la coral Nova Euterpe, per celebrar l’aniversari.

Avui, l’editorial és dirigida pel nét d’en Rafael Dalmau, en Rafael Català i Dalmau, tercera generació d’editors de la família, el qual segueix el camí de feina ben feta i estimació pel nostre país i la seva gent obert pel seu avi, en uns temps difícils per a la família, després del traspàs en poc temps d’en Pere Català i Roca i de la seva filla, l’Anna Català i Dalmau.

Des de La Renaixensa espero que Rafael Dalmau Editor continuï la seva mai prou ben considerada tasca com a mínim 50 anys més, seguint amb la publicació de noves i rigoroses obres sobre el llegat cultural que ens van deixar els nostres avantpassats.

Per molts anys!

Per a més informació sobre l’editorial i els diversos llibres que ha publicat vegeu: http://www.rafaeldalmaueditor.cat/