El català, única llengua oficial de la Catalunya independent

He volgut posar aquest títol tan explícit perquè no hi hagués ni el més petit dubte respecte el posicionament del seu autor, jo mateix, sobre el –suposadament complex i tabú- tema de la oficialitat de la llengua catalana en una hipotètica i desitjada Catalunya independent.

El debat sobre aquesta qüestió, que ja feia mesos que s’havia encetat de manera sobtada i irresponsable per part dels partits polítics majoritaris, les darreres setmanes s’ha fet més viu i polèmic.

Per resumir-ho ràpidament: CiU i ERC han explicitat que una Catalunya independent hauria de donar rang d’oficial al castellà, al costat de la llengua catalana. És evident que aquest anunci és producte d’un electoralisme barroer, a més de perillosíssim. Suposadament, aquestes dues candidatures volen, amb aquest anunci, atreure a les masses castellanoparlants de Catalunya a l’independentisme. Segurament que els que s’han tret de la màniga aquesta proposta ho han fet partint d’una sèrie de premisses falses:

1-      Els castellanoparlants de Catalunya, així com un tot, com una comunitat a part de la resta del poble català, són refractaris a la idea d’una Catalunya independent, i només amb la pastanaga de la oficialitat del castellà s’afegiran al carro de l’independentisme. Com si els castellanoparlants de Catalunya no fossin capaços d’acceptar una Catalunya independent sense els privilegis que la llengua castellana ha adquirit en una terra que no li és pròpia.

2-      Que els independentistes catalanoparlants ens vendríem l’ànima al diable o la nostra mare per un plat de llenties a canvi d’aconseguir la independència, a qualsevol preu, encara que aquest preu sigui el de la pervivència del règim lingüístic opressor actual al nostre país, que porta la nostra llengua a l’extinció en unes quantes dècades, tal com ho denuncien els més preclars i reconeguts lingüistes. És que potser s’han pensat, els defensors de la oficialitat del castellà en una Catalunya independent, que els independentistes de sempre, els que durant dècades hem mantingut encesa la flama del país i de la llengua, aplaudiríem aquesta maniobra sense badar boca o –els menys abrandats- sense caure en el pessimisme i el desànim, perillosíssims per al “procés”?

Darrerament, l’independentisme organitzat –teòricament- al marge dels partits polítics també s’ha apuntat a la “moda” de la oficialitat del castellà en una Catalunya independent. La campanya “Ara és l’hora”, en la seva Gigaenquesta inclou una cinquena –de sis- pregunta que diu el següent:
 
“Els principals partits que impulsen la consulta reclamen que en el país nou el castellà sigui oficial, a més del català. Què n'opina?” 

Les respostes possible són només dues, a diferència de les altres cinc preguntes, que en tenen tres:

“A: És normal, molts catalans tenen el castellà com a primera llengua.”

“B: El més important és que a Catalunya es parlin el màxim de llengües, el català, el castellà i moltes més.”

Així, no et donen la possibilitat de respondre una hipotètica i assenyada opció C, que podria dir alguna cosa així:

“C: Vull el català com a única llengua oficial de Catalunya, excepte a l’Aran, on la llengua oficial ha de ser l’occità o aranès”.

En definitiva, un independentisme acomplexat i continuador de l’ “statu quo”, un independentisme que no és res més que el regionalisme i el colonialisme espanyols adaptats als nous temps de predomini de l’independentisme, vol que en aquest país no canviï res en matèria lingüística. Si l’Estatut de Catalunya actual fa del català i el castellà llengües cooficials, doncs, endavant, no canviem res! Això diu aquest independentisme que vol convertir la Catalunya independent en una Espanyeta, una Espanya en miniatura. 

Aquest independentisme oficial no fa res més que legitimar el genocidi lingüístic i cultural exercits contra la nostra llengua per Felip V, Primo de Rivera, Franco i tots els successius règims governamentals espanyols que durant els segles XVIII, XIX, XX i XXI han maldat per la desaparició de la nostra llengua.

Si el que volem és fer el ridícul a nivell europeu fent oficial la llengua dels nostres opressors al nostre país, una llengua que no té cap base territorial històrica al Principat, doncs endavant, riem-los les gràcies a aquests irresponsables que volen fer oficial a la Catalunya independent la llengua que, si les coses no canvien, en unes dècades haurà substituït el català com a llengua de Catalunya. És que potser lituans, letons, estonians, eslovens, eslovacs, macedonis, etc... han fet oficial als respectius nous estats la llengua del país que els oprimia i feia córrer el risc de la desaparició a la llengua autòctona, encara que aquesta llengua forana fos la llengua materna d’una part de la població? Evidentment que no.

Si, per contra, ens estimem la llengua dels nostres pares, dels nostres avis i besavis o, si més no, ens estimem la llengua ancestral d’aquest país, encara que els nostres avantpassats haguessin vingut d’altres terres, lluitarem per la oficialitat única del català i no ens deixarem enredar pels cants de sirena d’uns polítics irresponsables que no ens mereixem com a poble digne i mil·lenari que som.

La bandera de Sant Jordi, l’altra ensenya nacional

L’altre símbol nacional de Catalunya, al costat de la senyera de les quatre barres, és la bandera de Sant Jordi, una creu vermella sobre fons blanc. La creu, símbol únicament religiós en origen, durant l’Edat Mitjana a Catalunya, esdevingué un senyal militar, sobretot durant el procés expansiu cap a terres dominades pels musulmans de l’Al-Andalus. El símbol de la creu apareix amb profusió en monuments i documents medievals catalans. 

Amb l’extensió del culte a sant Jordi, patró de la cavalleria cristiana, es deixa notar la seva influència sobre el senyal heràldic de la creu. La nació catalana (amb el país veí d’Aragó, Anglaterra, Grècia, Geòrgia, Portugal i Lituània) és una de les diverses nacions europees que en època medieval adopten sant Jordi com a patró. 

Durant el segle XIII el culte a sant Jordi (i l’ús de la seva bandera), fomentat per la casa reial catalana, s’estengué arreu dels Països Catalans. Les tropes catalanes de Jaume I enarboraven la bandera de Sant Jordi (al costat de la de les quatre barres roges sobre fons daurat, que era el símbol reial) durant la conquesta de Mallorca i de València, segons apareix en una pintura mural (segle XIII) que hi ha al saló del Tinell de Barcelona. Diversos ordes militars catalans medievals tenien com a patró sant Jordi i tenien com a ensenya la creu roja sobre fons blanc: l’orde de Sant Jordi d’Alfama (1201); una confraria de Sant Jordi (1303) a Múrcia durant el domini català d’aquest regne; i la Confraria de Cavallers de Sant Jordi de València (1353). El 1371, Pere III, dit el Cerimoniós, instituí una Confraria de Cavallers de Sant Jordi, en les ordinacions de la qual es disposa que els seus confrares vesteixin “mantell et de drap blanc ab la creu vermella en la part devant”. Els almogàvers, en la seva expedició a Orient de principis del segle XIV, duien, al costat de la senyera quatribarrada i de la bandera siciliana (la de les àligues negres i les quatre barres), la bandera de Sant Jordi. 

El 1395, les “Ordinacions de la Host Veïnal” de Barcelona es diu “que per los Consellers, de present sia fet un penó larch ab senyal de Sant Jordi, ço és, la creu vermella e lo camp blanch, qui és senyal de la ciutat”. La creu de sant Jordi seria la bandera dels “honrats ciutadans”. Des d’aleshores aquest penó adquirí lloc de preferència pública per a cridar a convocatòria de sortida, a l’host de la ciutat i a les armades navals.

La bandera de la creu de sant Jordi fou també emprada pels mariners catalans a les seves naus. En successives edicions del “Consolat de Mar de Barcelona” aquesta bandera apareix onejant en les naus que hi eren dibuixades, així com en les representacions de naus catalanes que apareixen en diversos còdexs medievals, com ara el de la Crònica portuguesa de Fernan López (on hi apareix una galera catalana del segle XIV coronada per un gran estendard de Sant Jordi). És documentat que onejava als vaixells de les armades de guerra de Barcelona en època medieval i moderna, fins el 1714.

La Diputació del General de Catalunya, que té el seu origen al segle XIII, durant la seva història ha fet servir indistintament les dues ensenyes nacionals: la de les quatre barres i la de Sant Jordi. En època medieval i fins el segle XVII emprà l’ensenya de Sant Jordi i a les darreries del XVII i fins el 1714 la de les quatre barres. En un Dietari de la Generalitat hi apareix un dibuix de la forma que devia tenir l’estendard de Sant Jordi, i s’hi assenyala la data en la qual s’institueix la diada del sant com a nacional: el 23 d’abril de 1456, fa 558 anys.

Amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 enfront de l’exèrcit hispano-francès de Felip V de Borbó, la bandera de Sant Jordi que hi havia a la Diputació del General, amb les altres que hi havia a la ciutat, fou requisada com a trofeu de conquesta i portada a Madrid, on va desaparèixer. 

Des dels primers anys del catalanisme la bandera de la creu de Sant Jordi compartí amb la de les quatre barres llur condició de bandera nacional. Al Blanes contemporani tenim constància de l’ús de la bandera de Sant Jordi, com a mínim d’ençà dels anys de la Renaixença Catalana. A les enramades de la nostra vila de l’any 1902 alguns carrers eren guarnits amb banderes quatrebarrades i de Sant Jordi (LCDL, 8 juny 1902). A les enramades de 1905 hi tornem a trobar la presència de banderes de la creu de Sant Jordi al costat de les barrades (LCDL, 8 juliol 1905). En aquells moments també la trobem present al penó de l’Orfeó de Blanes: “los remats del travesser [del penó] consisteixen en l’escut de Catalunya y en lo de Sant Jordi també de metall y de parescut dibuix lo del coronament” (LCDL, 7 juny 1903). La bandera de Sant Jordi (i la de les quatre barres) també és present a l’oriflama modernista dissenyada per Enric Monserdà amb motiu de les obres de Sant Pere del Bosc de Lloret l’any 1898 (LCDL, 15 maig 1898). 

Els primers catalanistes la feien servir amb normalitat en els seus actes, com al míting organitzat pel Cau Nacionalista de Canet de Mar (Maresme) el 13 d’agost de 1905 (LCDL, 26 agost 1905). A Blanes, trobem l’escut de Sant Jordi, al costat del de la nostra vila, a l’església parroquial, durant els actes de la Diada de la Llengua Catalana celebrada l’1 de gener de 1916 (LCDL, 9 gener 1916). Durant l’acte que es féu la diada de santa Anna de 1921 per oficialitzar la denominació del passeig de Dintre com a passeig de Prat de la Riba hi havia “un altiu arch, adornat ab banderes catalanes y escuts de Blanes, de Catalunya y de Sant Jordi” (LCDL, 7 agost 1921). 

Com hem vist, són molts els testimonis que ens demostren que en aquells anys de Renaixença nacional de Catalunya la bandera de la creu de Sant Jordi es va popularitzar d’allò més, tot i que finalment la de les quatre barres s’acabà imposant, potser per una suposada significació religiosa de la de Sant Jordi. Més endavant, des de 1930 a 1939, l’entitat patriòtica de joves Palestra féu seva la bandera de la creu de Sant Jordi. Segons el professor Lluís Duran, Palestra adoptà aquest símbol històric català perquè “era una bandera relacionada amb els almogàvers, però també de la Generalitat en l’època medieval”.

L’any 1992 es va dur a terme una “Campanya per a la recuperació de la bandera de Sant Jordi”, impulsada per una colla de representatives entitats del país com Òmnium Cultural, el Centre Excursionista de Catalunya, la Coral Sant Jordi o l’Institut de Projecció Exterior de la Llengua Catalana, amb l’objectiu de promoure l’ús popular i institucional d’aquesta bandera.

La bandera de Sant Jordi és present a Alcoi, al País Valencià, durant les festes de moros i cristians, i des de fa anys la podem veure amb certa profusió a una colla de camps de futbol i pistes de bàsquet del país, on grups d’afeccionats joves d’alguns clubs catalans l’han introduït en els terrenys de joc esportius, gairebé l’únic espai de la vida social del país en el qual la bandera de Sant Jordi ha recuperat, en part, el seu ús normal. Desgraciadament, les institucions catalanes no han oficialitzat una ensenya nacional que ho és tant, de nostrada, com la de les quatre barres.

Bibliografia:

Anguera, Pere “Les quatre barres. De bandera històrica a senyera nacional”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2010

Domènech i Muntaner, Lluís; Domènech i Roura, Fèlix “Ensenyes nacionals de Catalunya”, Generalitat de Catalunya-Editorial 92, Barcelona, 1995

Duran, Lluís “Intel·ligència i caràcter. Palestra i la formació dels joves (1928-1939)”, Afers, Catarroja-Barcelona, 2007

Fluvià, Armand de “Els quatre pals. L’escut dels comtes de Barcelona”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1994

La Costa de Llevant (LCDL), (AMBL)

Muntaner, Ramon “Crònica II” (a cura de Marina Gustà), Edicions 62, Barcelona, 1979

El setge de Blanes de 27 de setembre de 1652

És molt desconegut entre els blanencs el fet que la nostra vila va viure al segle XVII el seu propi 11 de setembre. És a dir, va ésser objecte d’un setge, tot i que no fou pas tan llarg, ni de bon tros, com el de Barcelona el 1713 i 1714. Es va produir seixanta-dos anys abans del 1714, en el marc de la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació (1640-1652), no pas en la Guerra de Successió (1705-1714). 

La Guerra dels Segadors va començar el 1640, després que la Generalitat de Catalunya es revoltés contra la monarquia hispànica. Els constants abusos de les tropes espanyoles establertes al Principat de Catalunya contra la població civil i el fet que el nostre país fos obligat a contribuir en homes i en diners en les guerres europees del rei Felip IV de Castella –cosa contrària a les Constitucions i lleis catalanes- provocà el trencament entre Catalunya i Espanya. No en va els soldats espanyols que ocupaven el nostre país, en el seu afany colonitzador, anomenaven el Principat “Castilla la Nueva”.

El 1640 la Generalitat de Catalunya o Diputació del General constituí al Principat la República Catalana, estat independent del tot separat d’Espanya sota la protecció de França, que va tenir una durada d’aproximadament un any.

Des de 1640 fins a 1652 les tropes a les ordres de la Generalitat –els miquelets i altres tropes reglades- i les franceses lluitaren contra les espanyoles. Un dels fets de guerra que s’esdevingueren aquells anys a Blanes –ens el reporta l’historiador blanenc Vicenç Coma i Soley- es produí el 7 de febrer de 1642 quan una colla de blanencs armats es feren a la mar en vuit o deu barques i capturaren la nau capitana de l’esquadra de l’almirall genovès de l’armada espanyola Juanetín Doria –“lo major enemichs dels Cathalans”, segons paraules dels jurats de Blanes- que s’havia protegit d’un fort temporal a la badia de Blanes.

El desenvolupament de la guerra, però, fou desfavorable a l’aliança catalano-francesa. Els espanyols anaven guanyant terreny i no pactaven amb els catalans, als quals consideraven rebels que havien de ser esclafats. Les ocupacions de pobles catalans per part dels espanyols, en molts casos, significaven l’extermini de les poblacions, fins i tot si es rendien. Després de la brutal ocupació de Cambrils, les tropes hispàniques executaren al garrot els comandaments catalans i els jurats d’aquesta vila del Baix Camp, penjant-ne els cossos a les muralles de la vila. 

A finals de setembre de 1652 feia un any que Barcelona era assetjada per les tropes de Juan de Austria i, per completar el bloqueig, l’exèrcit espanyol decidí de conquerir la zona del Maresme i la Marina de la Selva. Tots els pobles i viles de la comarca van anar caient sota poder espanyol fins a la rendició de Barcelona. Aquí reproduïrem un fragment del llibre d’en Josep Sanabre que citem en l’apartat de bibliografia, sobre el setge i l’atac que va patir Blanes per part de les tropes espanyoles el 27 de setembre de 1652, la informació del qual prové d’una obra que formava part de la col·lecció particular de l’autor anomenada “Relación del suceso que han tenido las armas del Rey en la entrega de Barcelona” (Saragossa, 1652). El fragment (pàgs. 534 i 535), traduït al català, és aquest:

“El mateix dia 24 [de setembre] va ser enviat a Blanes un missatger del virrei a demanar la seva rendició, però havent-s’hi negat, es va enviar part de l’exèrcit en direcció d’aquella vila, que va ser atacada el dia 27, conquistant-se en les primeres hores de l’atac les seves defenses exteriors i el raval. Davant la resistència a rendir-se, es va desembarcar l’artilleria de les galeres, amb la qual es varen batre les muralles, es varen incendiar les portes de la vila i es va entrar lluitant i saquejant la població. Entrats els soldats a Blanes va haver-hi una darrera etapa de resistència en el palau-castell i a l’església parroquial, motivant que fossin condemnats a galeres uns tres-cents defensors de la vila. / La repressió de Blanes va fer que s’estengués el pànic en els pobles de la costa”.

Encara que només una part dels defensors de la vila devien ser blanencs –tota la resta devien ser miquelets d’altres indrets de Catalunya i potser soldats francesos-, podem imaginar l’efecte que va produir a Blanes aquell esfereïdor episodi bèl·lic. El poble saquejat per l’exèrcit espanyol amb els assassinats que devia comportar, una part dels homes enviats a galeres –cosa que significava condemnar-los a mort a curt o a llarg termini-, destrucció de cases, muralles i el palau vescomtal... tot plegat devia tenir efectes devastadors sobre la nostra vila i els seus habitants que, a més, aquells anys patien, com els de tota Catalunya, els estralls de les successives epidèmies de pesta bubònica produïdes entre 1650 i 1654.

A la fi de la guerra els catalans, gràcies a la seva aferrissada defensa del país, varen poder conservar llur independència nominal i les institucions i sistema legal –dels més avançats del seu temps-, però van perdre el Rosselló –amb Perpinyà, la segona ciutat més poblada de Catalunya després de Barcelona-, Conflent, Capcir, Vallespir i mitja Cerdanya que Espanya regalà a la monarquia francesa el 1659. D’aquesta manera Catalunya fou mutilada per Espanya i França.

Avui, 362 anys després, cal que recordem els anònims blanencs i blanenques que varen ser assassinats durant l’assalt i saqueig de les tropes espanyoles a la nostra vila, els que en patiren les conseqüències, així com aquells blanencs, altres catalans i potser francesos que el 27 de setembre de 1652 varen morir i foren represaliats per defensar Blanes, l’Estat català i el sistema parlamentari i legal del Principat davant l’absolutisme espanyol que acabà imposant-se el 1714.

El còmic de Ricard Dilmé Serrallonga, bandera negra, que podeu trobar a llibreries de Santa Coloma de Farners i Girona, relata el setge de Blanes de 1652 des de la perspectiva d’un bandoler Serrallonga que, segons la ficció, va sobreviure a la seva mort oficial. Un còmic molt recomanable.

Bibliografia:

Coma Soley, Vicenç Blanes. Notes històriques, Barcelona, 1922

Dilmé, Ricard Serrallona, bandera negra, 2010 (còmic autoeditat)

Elliott, J.H. La revolta catalana, Barcelona, 1966

Hernàndez Cardona, Francesc Xavier Història militar de Catalunya volum III, Rafael Dalmau Editor, 2004

Sanabre, Josep La acción de Francia en Cataluña en la pugna por la hegemonía de Europa (1640-1659), Barcelona, 1956