dijous, 24 de setembre del 2009

“Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista”

La Comissió del Centenari de l’Estelada (http://www.estelada.cat/) ha tingut l’encert de publicar un llibre amb desenes d’imatges relacionades amb la història de la bandera estelada i el moviment independentista català, des dels seus orígens fa més de cent anys fins avui.

El llibre porta per títol “Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista” (2009) i ha estat editat per CIM Edicions, amb la col·laboració del Departament de Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Fundació Reeixida.

Toni Strubell és l’autor del pròleg del llibre, el qual s’obre amb una “Breu història del moviment independentista català”. Després d’aquesta introducció històrica comença un llarg apartat que porta per títol “Un segle de grafismes i imatges amb l’estelada”, en el qual hi podrem admirar desenes, centenars d’imatges, moltes de les quals, de ben segur, inèdites fins ara.

Hi podem trobar, entre moltes d’altres, una imatge d’una portada de 1903 del diari catalanista “La Renaixensa”, amb el penó de la Unió Catalanista; una portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” de 1905, d’homenatge a la República de Cuba; les primeres estelades al Centre Catalanista de Santiago de Cuba (1905) i al taller artístic Els Negres, de Barcelona (1906); les imatges d’un díptic editat per la Unió Catalanista que representa el renaixement de la Nació Catalana, dibuixat per Josep Triadó (1915); segells commemoratius amb l’estelada de suport a la Societat de Nacions (1919); portades de “La Tralla” (1923); una fotografia amb la gent del Centre Nacionalista Català de Nova York, amb una estelada (1923); bons de l’Emprèstit Pau Claris (1925); una portada (1930) de la revista “Ressorgiment” de Buenos Aires, dirigida per Hipòlit Nadal i Mallol; portades del periòdic “Nosaltres Sols!” (1931); fotografies d’ajuntaments catalans presidits per l’estelada el 6 d’octubre de 1934; una fotografia de la vetlla dels cadàvers dels germans Badia (1936); fotografies d’estelades durant la Guerra dels Tres Anys (1936-1939); una fotografia d’una desfilada el 1945 a l’Havana (Cuba) presidida per l’estelada catalana i la bandera cubana; fotografies d’estelades en manifestacions i imatges de cartells electorals dels anys 70, 80 i 90; i una fotografia a dues pàgines de la cloenda de la manifestació dels “Deu-mil catalans a Brussel·les” (http://www.deumil.cat/) el 9 de març de 2009.

A continuació trobem una nota biogràfica sobre “Vicenç Albert Ballester, padrí de l’estelada” (1872-1938), a càrrec de Joan Muray, marmessor de la documentació personal i política de V.-A. Ballester i Camps.

Tot seguit hi ha un recordatori dels ajuntaments que penjaren l’estelada l’11 de Setembre de 2008, dels cent cims dels Països Catalans i del món que foren coronats amb una estelada en el marc del projecte “Cent anys, cent cims” i de les activitats organitzades per la Comissió del Centenari de l’Estelada entre 2008 i 2009.

Una obra imprescindible per a qualsevol persona interessada en la història de l’estelada i de l’independentisme català.

divendres, 18 de setembre del 2009

Les mentides dels contraris a la Independència

Després del referèndum d’Arenys de Munt els més recalcitrants espanyolistes així com els contraris a la independència de Catalunya més moderats han començat a atacar amb pseudo-arguments l’acte democràtic que aquella consulta representà, així com a qüestionar el fet que en un referèndum el SÍ a la independència fós majoritari.

Els mitjans de comunicació espanyols (diaris com “El Mundo”, “ABC”, “La Razón”, o televisions com Intereconomía) no s’han estat de recórrer directament a l’insult. Han titllat el referèndum de “bufonada” o “payasada”. Pel que fa a aquests, ja se sap que d’allà on no n’hi ha no en raja. D’aquesta gent tampoc no se’n poden esperar raonaments gaire més complexos i evolucionats. Són “cetmes” transfigurats en “periodistes”.

Una mica més complexos són els “arguments” d’aquella gent d’aquí que, des d’un suposat “seny” i “moderació” ens volen fer creure que, tot i que siguem més que abans, els independentistes i els que votaríem SÍ a la independència en un referèndum som quatre gats.

En aquest sentit, vull parlar d’un article d’Antonio Franco publicat a “El Periódico” titulat “Després d’Arenys, una altra consulta”. Després de dir, potser per no semblar massa anti-independentista, “que ningú rigui de la consulta d’Arenys de Munt”, en Franco ens etziba que “el suport oficiós a la independència és similar al suport que hi van obtenir tant a les últimes eleccions municipals com a les autonòmiques els partits sobiranistes, incloent-hi, és clar, Convergència”. Primera mentida. Que jo sàpiga, el suport “oficiós” (fent servir el llenguatge d’en Franco) a la independència de Catalunya en el referèndum d’Arenys de Munt va ser d’un 96%. No crec que el percentatge de vots obtinguts pels partits que donen suport a la sobirania de Catalunya a Arenys de Munt a les darreres eleccions autonòmiques o municipals fos proper a aquest escandalós 96% del referèndum del 13 de setembre, llevat que el senyor Franco vulgui comptabilitzar com a “no” totes les persones que no van anar a votar, cosa que no es fa a cap votació de cap país normal.

N’Antonio Franco diu també que enfront dels que van votar SÍ a la independència, “els que no estan per la secessió, que n’hi ha, ja que a les generals del 2008 la força més votada va ser el PSC, diumenge simplement es van abstenir de participar en la festa dels veïns independentistes”. Segona mentida. El senyor Franco assegura, com si ell mateix habités a la ment de tots els arenyencs que no van anar a votar, que si no ho varen fer és perquè, tots, TOTS, no volen la independència de Catalunya. A més, ens recorda que a les eleccions espanyoles de 2008 la força més votada fou el PSC, com si tots els votants del PSC, com si fossin robots, en un suposat referèndum per la independència haguessin de votar en bloc que NO. No deu voler recordar el senyor Franco que recents estudis demoscòpics afirmen que una molt important minoria de votants del PSC votaria SÍ a la independència de Catalunya, si aquest referèndum es produís. Ni tampoc deu voler recordar que significats personatges propers al PSC es declaren independentistes, i alguns d’ells darrerament s’han adherit al Reagrupament de Joan Carretero.

D’altra banda, n’Antonio Franco, amb aquest raonament, vé a dir, com si fós clarivident, que segur que TOTHOM que no va anar a votar a Arenys de Munt l’altre dia no vol la independència de Catalunya. Un “raonament” molt semblant, gairebé idèntic, als que oferia el PP quan hi havia les famoses manifestacions contra la guerra d’Iraq. Per rebatre el fet incontestable que eren centenars de milers els ciutadans que s’havien manifestat per la pau a Iraq, ells apel·laven al fet que hi havia moltíssima més gent que s’havia quedat a casa, com si els únics contraris a la guerra d’Iraq fossin els manifestants. Membres del PSC, com Joan Ferran, el 2007 van fer servir el mateix “raonament” per mirar de desacreditar la manifestació independentista de l’1 de desembre de 2007.

N’Antonio Franco torna a carregar contra el referèndum, i ara diu que “Es va pronunciar l’equivalent al 41% del cens, molt per sota del 70% que va anar a votar a les generals i inferior fins i tot al discret 56% de la ratificació de l’Estatut. [...] La meitat d’Arenys de Munt no va estar pel tema”. Més demagògia. Molt més que la meitat d’Arenys de Munt no va estar tampoc pel tema d’anar a votar la Constitució Europea ni les eleccions europees, però d’això, en Franco no en diu pas res, és clar. Tampoc no té en compte el fet que el referèndum no era vinculant. Si no era vinculant i hi va anar a votar un 41% del cens, quanta gent hauria sortit de casa si aquell dia s’hagués decidit de debò i immediatament la llibertat de la nostra nació? Tampoc no té en compte que el referèndum el va haver d’organitzar una entitat particular, el MAPA, en el Centre Moral, una altra associació del poble en els seus locals, perquè l’Audiència de Barcelona prohibí que se n’encarregués l’Ajuntament, ni el fet que només es va poder habilitar un sol col·legi electoral, fet que provocà que hi haguessin cues tot el dia per poder votar. No, això tampoc no vol dir res, oi, senyor Franco? Ni el fet que la Falange Española fes la feina bruta de l’Estat espanyol, intentant posar la por al cos dels arenyencs perquè no anessin a votar.

El que realment cou al senyor Franco és que el resultat fós d’un 96% favorable a la independència. Si el resultat hagués estat ben diferent el seu discurs seria tot un altre. Això no vol dir que hàgim de ser ingenus i pensem que el 96% dels arenyencs, en un referèndum d’independència de debò, ara mateix, votarien que SÍ. Però és un resultat molt indicatiu. Potser avui, els que votaríem SÍ ja som el 50% al Principat. Per això hem de treballar cada dia per fer augmentar la base social de la gent que vol la Llibertat de la nostra Nació, una Llibertat que volem per al millorament social, econòmic i cultural de tots els seus habitants, tant els que votarien SÍ com els que votarien NO. I hem de ser conscients que els atacs que rebrem dels que ens són contraris, paral·lelament al nostre creixement, també seran cada vegada més durs i freqüents. Per això hem d’estar preparats per rebatre tots els seus presumptes arguments amb veritables raons que desmuntin les seves fal·làcies. Si ho sabem fer segur que triomfarem.

dilluns, 14 de setembre del 2009

Barcelona i Arenys de Munt, setembre 2009. Un primer pas cap a la Llibertat

La Diada Nacional d’enguany pot representar l’inici d’una nova esperança per a la nostra nació. El poble català s’està organitzant des de la base, donant una lliçó de coratge i patriotisme als partits polítics catalans. Les plataformes i associacions independentistes, representants del creixent sobiranisme sociològic, són la punta de llança de la lluita per la llibertat de la Nació Catalana. L’associacionisme independentista té clar quins són els horitzons que ha d’atènyer el poble català i quin camí hem de fressar tots plegats per a assolir-los.

Això ho vàrem poder veure a Barcelona l’11 de Setembre, Diada Nacional, i el diumenge 13 de setembre a Arenys de Munt, en el referèndum per la independència de Catalunya organitzat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació.

Abans, el dia 10 al matí, vam poder veure una gran bandera nacional presidint, majestuosa, el Roc de Frausa, al massís de les Salines, a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Fa anys que una colla de patriotes de Maçanet la posen al cim de la serra de les Salines l’11 de Setembre de cada any per commemorar la pèrdua de la llibertat nacional dels catalans l’any 1714.

El dia 10 a la nit, a les 23:30 hores davant l’Ajuntament de Blanes, començà la Marxa de Torxes per la Independència, organitzada per Acció Cultural es Viver. Però d’això ja en parlarem en un altre article.

Es respirava un aire diferent al d’altres anys aquesta Diada Nacional a Barcelona. Optimisme (del de debò) en el destí de la nostra nació i confiança en nosaltres mateixos com a executors de l’obtenció de la nostra pròpia llibertat eren els dos estats d’ànim que es flairaven en l’ambient d’aquell dia assolellat.

Després de la visita a la Fira d’Entitats dels Països Catalans de l’Arc de Triomf i al Fossar de les Moreres (el fossat on s’hi colgaren les restes dels herois catalans de fa 300 anys), vàrem participar de la manifestació de la tarda. Hi havia tres grans blocs en la manifestació: a davant de tot hi anava el de l’Esquerra Independentista, amb una assistència considerable de manifestants bàsicament joves, molt joves; un altre, amb l’explícit i gens ambigu lema “Som una nació. Volem Estat propi”, manifestació organitzada per diferents entitats de la societat civil catalana; i finalment, el bloc d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Nosaltres ens afegírem al bloc “Som una nació. Volem Estat propi”, que sortí de la plaça Urquinaona. Encapçalaven aquesta marxa diferents cares conegudes, com el president del F.C. Barcelona, Joan Laporta (molt aplaudit), Josep Cruanyes (de la Comissió de la Dignitat), l’escriptor Víctor Alexandre, el sociòleg Salvador Cardús, el periodista Miquel Calçada, els actors Joel Joan i “Doctor Soler”, Carles Móra (batlle d’Arenys de Munt), Jordi Bilbeny (del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació), Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), l’economista Elisenda Paluzié... Acompanyà la marxa una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma.

Al final de la marxa, parlaren el batlle d’Arenys de Munt (al costat de Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis, de la comissió organitzadora del referèndum arenyenc), que adreçà als assistents unes assenyades i patriòtiques paraules. Tot seguit, Jordi Bilbeny, del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, féu un emotiu parlament en el qual, de la mateixa manera que el batlle, recordà que la lluita per aconseguir la independència de la Nació Catalana és una lluita per aconseguir una societat més justa i lliure, que millori ostensiblement les condicions econòmiques, culturals i socials dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Finalment, ens sorprengué l’aparició a l’escenari d’una ciutadana catalana d’orígen peruà, que denuncià l’agressió que havia rebut de membres de la policia espanyola per haver-los parlat en català i fent una encesa defensa de la nostra llengua i la independència. Un aplaudiment per a aquest exemple d’integració!

Dos dies després visitàrem la vila d’Arenys de Munt (Maresme). Calia donar suport, ni que fós només moral, a tots els arenyencs que han organitzat el simbòlic referèndum d’independència, i als que hi participaven dipositant el seu vot a l’urna. Els uns (els organitzadors) han estat amenaçats directament de mort pels enemics de la democràcia catalana. Els altres (els votants) han rebut els intents d’intimidació de la “Falange” espanyola, vuitanta membres de la qual, vinguts directament de l’Espanya fosca de 1939, es presentaren a la vila, en un intent no reeixit de rebentar la jornada de veritable democràcia d’Arenys de Munt. La “justícia” espanyola ha mostrat la seva veritable cara deixant desfilar aquests australopitecs en una vila civilitzada.

Nosaltres només fórem uns pocs dels milers (sí, érem milers, i d’això, els telenotícies de TVC, el mateix diumenge, no en varen dir res) de catalans que anaren a Arenys de Munt a palesar llur catalanitat, civilització i sentit democràtic, i a expressar el seu suport als demòcrates arenyencs. (En les dues darreres imatges que acompanyen aquest article, preses des d'el mateix indret de la Riera, l'una mirant cap a muntanya i l'altra mirant cap a mar, es pot copsar els molts centenars d'independentistes, segons he vist a la televisió Maresme Didital érem 5.000, que hi havia només a la riera, sense comptar els que eren repartits per la resta del poble). Els cotxes feien corrua a l’entrada del poble. Bona part de la riera d’Arenys de Munt era plena de gom a gom de gent. Metres i metres plens a vessar de catalans i catalanes, joves, de la mitjana i tercera edat, avis i àvies, pares i mares, fills i filles, gent de tota condició i orígen, la unió de tots els quals feia goig de veure. I moltes banderes catalanes, i moltíssimes estelades. Això també feia molt de goig de veure. El cant de l’Himne Nacional “Els Segadors”, crits d’“independència” o un de nou que segur que farà fortuna: “Tots som Arenys de Munt!”. Milers de veus, milers de persones clamant per la independència de la Nació Catalana. Fou un matí emocionant, veritablement inoblidable. Finalment, va anar a votar un 41% del cens, obtenint el SÍ una aclaparadora victòria amb el 96% dels sufragis, però el menys important era el resultat. Allò que fou realment important fou el gest inequívocament democràtic del fet de la realització d’un referèndum d’independència.

Aquest és, segurament, l’inici del nostre camí vers la llibertat, vers l’assoliment d’un Estat català independent, en el qual els seus habitants puguin esdevenir ciutadans d’una Catalunya “socialment justa, econòmicament forta, espiritualment gloriosa”.

dimarts, 8 de setembre del 2009

La Guerra de Successió a Blanes, Lloret i els Països Catalans. L’11 de setembre de 1714 i la destrucció de l’Estat català. Segona part

Publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes de setembre de 2005.

L’11 d’abril de 1713 es signà el tractat d’Utrecht, segons el qual els aliats (Anglaterra, Holanda, Portugal, etc...) es comprometien a retirar les seves tropes de Catalunya a canvi d’una sèrie de compensacions per part de França i Espanya. La potència que va sortir més afavorida d’aquest tractat fou Anglaterra, que obtingué la possessió de Gibraltar i Menorca i una sèrie de privilegis comercials a les colònies espanyoles d’Amèrica, abandonant a la seva sort els catalans i traïnt el pacte de Gènova, pel qual Anglaterra s’havia compromès a defensar Catalunya. Des d’aleshores les tropes aliades destacades al Principat i ses Illes van començar a sortir del país.

A finals d’agost del 1713 encara hi havia soldats aliats a Blanes, en concret alemanys, com ens ho confirma la defunció de Joan, comte de Jof, capità de la infanteria germànica, que fou enterrat al cementiri parroquial blanenc el 22 d’agost d’aquell any. Segons les memòries del pagès de Santa Susanna Francesc Gelat, a Blanes s’hi van embarcar “los soldats de Carlos Terser”, els quals van estar acampats deu o dotze dies al pla entre Blanes i Malgrat, fent força mal als pobles on s’havien allotjat.

El nostre país, abandonat de tothom (el rei Carles havia marxat el 1711 per convertir-se en emperador d’Àustria), decidí de continuar la resistència. Fou la Junta de Braços o Estats Generals de Catalunya (en la qual hi havia un síndic blanenc) l’organisme que es decantà per la resistència a ultrança en defensa de les Constitucions catalanes i de la llibertat, per intentar evitar que el Principat sofrís la ferotge repressió que havia patit el País Valencià després de ser conquerit per l’exèrcit espanyol.

En aquest sentit, cal que fem esment de la importància que tenien les Constitucions a la Catalunya d’època moderna. Durant tot el segle XVII i fins aleshores, tots els estaments socials del Principat havien invocat la defensa de les Constitucions del país enfront dels intents de la monarquia hispànica de destruir-les. Les Constitucions catalanes, compilació de les lleis fonamentals de l’Estat català (el que ara seria una Constitució nacional), eren de les més avançades en l’Europa del moment. En paraules de l’historiador Joaquim Albareda, “l’existència d’un cos jurídic i institucional propi que, en defensa dels catalans, constrenyia l’acció indiscriminada de l’estat absolutista, esdevé un dels elements cohesionadors indiscutibles de la comunitat nacional catalana a l’època moderna”. No és estrany, doncs, que els catalans de l’època decidissin continuar la lluita fins a la fi, quan el que es jugaven era la continuïtat de l’Estat i de les lleis que els defensaven dels abusos de la monarquia hispànica.

El 25 d’agost de 1713 començà el setge de Barcelona. Aleshores el país havia estat ocupat gairebé del tot i, a part de la ciutat comtal, només Cardona i ses Illes no havien estat conquistades. Blanes i Lloret ja havien estat ocupades pels francesos, que ja feia temps dominaven la resta de la regió de Girona. Amb tot, diverses partides de patriotes armats, els “homes de la pàtria”, comandats per Bac de Roda, el Carrasclet, Francesc Moragues i d’altres, seguien la lluita arreu del país, atacant les tropes franceses i espanyoles. Barcelona es mantenia gràcies als queviures i les municions que arribaven de Mallorca i a la petita flota corsària catalana (amb forta presència mallorquina) que atacava les galeres espanyoles.

La ferotge repressió física i impositiva borbònica provocà l’inici d’una revolta generalitzada arreu del país contra els invasors. Era el gener de 1714. La població civil, als crits de “Visca la pàtria!” atacava les tropes ocupants i sense anar més lluny, a Arbúcies, una columna franco-espanyola va ser destrossada per la gent del poble. Les victòries militars dels revoltats, però, foren efímeres.

Barcelona, assetjada per mar i per terra per uns 40.000 homes, era defensada únicament per la Coronela (milícia ciutadana formada per membres dels gremis) i pels refugiats de la repressió borbònica, molts dels quals eren originaris del País Valencià, en total uns 5.500 homes, amb poca preparació militar i mal armats. Tot i això, la resolució dels barcelonins de continuar la lluita era irrenunciable. La resistència s’allargà fins l’11 de setembre de 1714, amb l’esperança d’un miracle que comportés la salvació del país. Recordem que la diplomàcia catalana havia estat treballant a la cort anglesa per aconseguir la preservació de l’Estat català després de la previsible victòria militar de Felip V i encara el 18 de setembre de 1714, set dies després de la caiguda de Barcelona, confiant que la ciutat aleshores encara resistia, l’ambaixador català a Anglaterra demanava al nou rei anglès, Jordi I, que el Principat de Catalunya amb Mallorca i Eivissa es constituïssin en república independent sota la protecció d’Anglaterra i Àustria.

Finalment totes aquestes gestions foren debades. Catalunya va ser conquistada (Mallorca ho fou el 1715) i la repressió borbònica fou duríssima. Aquesta repressió arribà també a la nostra contrada. Un llibre d’òbits parroquial de Blanes ens assabenta de la celebració, els dies 16 i 17 d’abril de 1714, dels oficis de cos present d’en Rafel Parés, mariner blanenc que “morí Presoner en lo camp del siti de Barcelona” i d’en Jaume Llorens, també mariner, “que morí Presoner en la Ciutat de Gerona”, potser assassinats. Abans els exèrcits francesos ja havien començat la seva tasca repressiva a Lloret, allotjant-hi tropes i amenaçant la població d’ésser saquejada i deshonrada si no pagaven una contribució al comte de Fiennes (24 juliol 1713). Algun jurat fou empresonat per pressionar la Universitat de Lloret a fer efectiu el pagament d’aquesta contribució. A Blanes també s’hi allotjaren tropes borbòniques en cases particulars i la població va haver de pagar contribucions, així com va haver d’enviar forçosament homes i animals per a la construcció de la Ciutadella de Barcelona (14 abril 1716).

Després de la derrota catalana molts dels patriotes que havien lluitat durant la guerra foren executats. Un dels casos més coneguts és el del general Francesc Moragues, torturat i executat a garrot, essent penjat el seu cap durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona. La repressió afectà també els símbols: les diverses banderes que representaven el país van ser confiscades per les noves autoritats. A més, els borbònics van fer construir a Barcelona la Ciutadella, una enorme edificació militar bàsica en la repressió dels catalans. Per edificar-la foren derruïdes 900 cases del barri de la Ribera.

Els borbons introduïren un nou impost, el cadastre, que venia a posar en greus dificultats la malmesa economia del país. El 1716 s’implantà el Decret de Nova Planta, que anorreà d’arrel el sistema institucional català. Des d’un punt de vista municipal, el nou ordre borbònic espanyol suposà la desaparició del sistema tradicional català de la insaculació i la seva substitució pel model castellà d’ajuntament de regidors. A Blanes això suposà la tornada del municipi al règim senyorial i la desaparició, com a arreu del territori català, del sistema municipal autòcton. A partir de 1723 la Universitat passà a dir-se Ajuntament i els jurats, regidors.

Finalment, conscients les noves autoritats de la relació entre la llengua i la nació catalanes i amb l’objectiu d’eliminar tant l’una com l’altra, s’inicià la repressió del nostre idioma i la seva eliminació progressiva de la vida pública, amb l’objectiu de substituir-lo pel castellà.

En definitiva, el desenllaç de la Guerra de Successió representà l’assassinat i l’exili de milers de catalans, l’intent d’aixafar l’economia del país, la repressió del català i suposà la fi, “manu militari”, de l’existència de l’Estat català independent, que tenia més de 700 anys d’antiguitat.

L’Onze de Setembre és Diada Nacional de Catalunya des del 1980 i en aquesta data diversos col·lectius segueixen reclamant que Catalunya recuperi la seva condició d’estat perduda el 1714.


Bibliografia i fonts primàries consultades en els dos articles:

Albareda, Joaquim “Els catalans i Felip V: de la conspiració a la revolta (1700-1705)”, Vicens Vives, Barcelona, 1993
Albareda, Joaquim “La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre”, Editorial Empúries, Barcelona, 2000
Albareda, Joaquim “La Guerra de Successió a Catalunya: un assaig interpretatiu”, dins Revista de Catalunya, nº49, 1991
Cortils i Vieta, Josep “Ressenya histórica de la Vila de Blánes”, dins l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana, Any II, Barcelona, 1882
Domènech Moner, Joan “Lloret de Mar”, Quaderns de la Revista de Girona, nº38, Girona, 1992
Fàbregues Barri, Esteve “Lloret de Mar”, Editorial Selecta, Barcelona, 1959
Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Reyes i Valent, Antoni “La Vila de Blanes i la Guerra de Successió. Una aproximació històrica”, dins el Programa d’actes de la Diada Nacional de Catalunya de Blanes de 1995, Ajuntament de Blanes, Blanes, 1995
Simon i Tarrés, Antoni “Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva”, Curial, Barcelona, 1993
Torras i Ribé, Josep Maria “La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1999
Llibre tercer d’òbits (1629-1723) de la parròquia de Santa Maria de Blanes
Per a molta més informació sobre la Guerra de Successió i temes d'Història Militar Catalana:
Procedents del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.
El general Basset, un heroi valencià de la Guerra de Successió.

dimecres, 2 de setembre del 2009

La Guerra de Successió a Blanes, Lloret i els Països Catalans. Primera part

Article publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes d’agost de 2005)

L’1 de novembre del 1700 moria sense descendència Carles II de Castella i de Catalunya i Aragó. El monarca havia fet testament a favor de Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, però l’arxiduc Carles d’Àustria s’erigí com l’altre pretendent a la corona. El candidat francès, el preferit de les classes dirigents castellanes, fou proclamat rei com a Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó. El nou rei jurà les Constitucions del Principat en les corts celebrades a Barcelona entre 1701 i 1702, però les classes dominants catalanes, davant el tarannà centralitzador dels ministres de Felip V, decidiren jugar la carta de l’altre candidat a la successió de la corona hispànica: l’arxiduc Carles. Darrera d’aquesta opció hi havia l’aposta per un concepte de la monarquia en el qual el Principat de Catalunya hi jugués un paper decisiu des d’un punt de vista econòmic i també polític. D’aquesta manera, la burgesia i l’estament militar català, juntament amb el baix clergat i les classes populars dels Països Catalans (antifranceses i també antiespanyoles) esdevingueren austriacistes i antiborbòniques, mentre que l’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica foren filipistes.

El juny de 1705 es signà el pacte de Gènova entre un grup de personalitats catalanes (en representació oficiosa del Principat) i el comerciant i agent anglès Mitford Crowe, que representava el govern anglès, pel qual els catalans es comprometien a donar suport a Carles d’Àustria i a la Gran Aliança (Àustria, Anglaterra i Holanda) i la reina Anna d’Anglaterra donava garanties per la defensa de les institucions catalanes. Així, el Principat de Catalunya s’alineava amb els aliats i s’oposava a l’eix borbònic Castella-França. Aquell mateix 1705, i després del desembarcament d’un exèrcit aliat a Barcelona, l’arxiduc Carles fou proclamat rei a la ciutat comtal, on hi establí la cort.

A partir de llavors els diversos municipis del Principat van anar expressant la seva obediència al nou rei. Blanes i, de ben segur Lloret, no en foren l’excepció. Encara que fins el 1705 Blanes s’havia mostrat fidel al vigent monarca, Felip V, la nova conjuntura política i militar i el sentiment antifrancès provocat pel record de les ocupacions franceses que havia patit la vila entre 1694 i 1697 feren possible el canvi. Com apunta l’historiador blanenc Antoni Reyes, el fet que el marquès d’Aitona, senyor feudal de Blanes, fos partidari de Felip V va ser un altre motiu per donar la obediència al nou rei Carles. Una de les peticions dels representants blanencs al monarca a les Corts de 1705-1706 fou que la vila deixés de formar part de la jurisdicció feudal i passés a ser de jurisdicció reial, reivindicació que Blanes i diverses poblacions del vescomtat assoliren a canvi del pagament conjunt d’un donatiu de 35.000 lliures.

Foren també una sèrie de condicionaments locals, més que no pas un diferent concepte de país o la manca de patriotisme dels dirigents municipals, els motius que van fer decantar alguns municipis catalans a mostrar-se fidels a Felip V.

Davant de tot això Felip V no restà pas impassible. Els francesos amenaçaven constantment les comarques del nord del país i a principis de 1706 un vaixell d’aquesta nacionalitat es presentà al port de Blanes amenaçant amb la destrucció de la vila en el cas que aquesta no prestés la seva obediència al duc d’Anjou, és a dir, a Felip V. La presència de la flota francesa a Roses fou un dels motius adduïts pels jurats de Blanes a l’hora de demanar de no aixecar sometent el mes de febrer del 1706.

No sempre fou fàcil allistar gent per al sometent. Aquell mateix mes de febrer el Consell municipal va haver de muntar una parada a plaça (aleshores al carrer Ample) per aconseguir reunir els homes que faltaven per fer els 40 que calien per enviar a Girona, perquè en un principi només se n’havien presentat 10. Tot i això, Blanes i Lloret foren poblacions que participaren en la causa de l’arxiduc: portant homes del sometent on es requerissin (el març de 1706 en foren enviats 60 de Blanes a Sant Feliu de Guíxols), aportant productes i diners i allotjant soldats de les tropes aliades.

El 2 d’abril de 1706 un exèrcit franco-espanyol de 28.000 homes inicià el setge de Barcelona, ciutat que defensaven tropes angleses, holandeses, alemanyes i, evidentment, catalanes, formades per miquelets, pel Regiment de la ciutat, la Coronela de Barcelona i les Guàrdies Catalanes. La ciutat estava bloquejada també per mar per la flota francesa. En la defensa de la ciutat blanencs i lloretencs hi participaren activament per mar i per terra. Sis llaguts de Lloret, trencant el bloqueig francès, transportaren llegums a la Barcelona assetjada. D’altra banda, Blanes tenia a Barcelona 70 homes per mar, 12 artillers i uns quants llaguts. D’aquests homes, 22 van ser fets presoners pels francesos, amb tots els mariners de la barca d’en Sebastià Palau, els quals no van ser rescatats fins a l’any següent. Sabem també, ara gràcies a un llibre d’òbits parroquial, de la mort d’un d’aquests blanencs, en Joan Pons, “mariner qui morí en la introductió del Socorro per Mar en la Ciutat de Barcelona als 23 del mes de Abril de 1706”, poc abans del 8 de maig, data de l’alliberament de Barcelona per part de la flota anglesa.

A mesura que la guerra s’allargava les despeses que comportava s’anaven multiplicant i Blanes hi va haver de contribuir de grat o per força. La Universitat de Blanes, és a dir, la corporació municipal, va haver de recórrer als talls (repartiments d’un impost per barris) per obtenir els diners que es demanaven a la Vila, però tot i això mai no resultaren suficients, de manera que l’endeutament de la Universitat blanenca es va anar fent cada vegada més gran. Aquesta situació s’agreujà encara més a partir del 1708, moment en el qual una guarnició de l’exèrcit aliat s’instal·là a Blanes, havent d’assumir la Vila les despeses que l’allotjament de la tropa comportava. A Lloret la situació no devia ser gaire millor. El 1711 el Consell municipal determinà de portar “sis quarteroles de vi i un cabàs de peix” com a obsequi al comte d’Harcourt, que es trobava a la plaça forta d’Hostalric, per predisposar-lo a favor de les reclamacions dels jurats lloretencs, els quals denunciaren els desordres que provocaven a la població els soldats austriacistes que s’hi allotjaven.

Amb la derrota de les tropes aliades a Almansa el 25 d’abril de 1707, el País Valencià (territori que al costat del Principat, Aragó i ses Illes s’havia mostrat majoritàriament austriacista) va caure en mans borbòniques. La resistència dels maulets, els patriotes del País Valencià, fou debades. Xàtiva fou cremada (Vila-real ho havia estat abans) i el seu nom va ser canviat pel de “San Felipe”, i milers de valencians foren assassinats.

Després de la derrota d’Almansa, la situació del conflicte per als austriacistes esdevingué força complicada. Al nord del Principat, l’any 1709 els francesos atacaren i conquistaren Figueres, arribant a fer incursions fins al Maresme. Tot i això, l’any següent, el 14 d’agost de 1710, un exèrcit aliat format bàsicament per holandesos, portuguesos i catalans va vèncer les tropes franco-espanyoles a la batalla de Saragossa. Un traginer blanenc, ens diu el llibre d’òbits parroquial, en Joan Baptista Busquets, “morí en la Batalla, prop Çaragoça”. Les tropes aliades, amb el rei Carles al capdavant, arribaren a Madrid poc després, on foren rebudes davant la hostilitat general dels habitants de la capital d’Espanya. Un rei recolzat per portuguesos, catalans i protestants holandesos no podia causar cap simpatia a la “Villa y Corte”. Aquella victòria fou un miratge. L’any 1711 Girona va caure en mans dels francesos i el mes d’abril d’aquell any ja dominaven gairebé tota la regió de Girona (Blanes i Lloret encara no).

L’any 1711 el Principat de Catalunya, i encara només en part, juntament amb Mallorca, Menorca i Eivissa eren els únics països de l’antiga Corona d’Aragó que encara no prestaven la seva obediència a Felip V, el principal objectiu del qual era acabar amb els estats independents i les Constitucions dels diversos territoris dels Països Catalans (com ja havia fet amb el País Valencià) i construir un estat unitari peninsular fet a imatge i semblança de Castella.

La resistència dels catalans a perdre la seva llibertat i la seva antiga independència seria llarga i heroica.

Imatges:
1- Procedent del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.
2- El general Moragues, un dels herois catalans de la Guerra de Successió. Procedent del web www.11setembre1714.cat