“Vida, viatges i relats de Ramon Muntaner”, de Stefano Cingolani

A arrel del 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner l’historiador Stefano Cingolani va escriure una necessària biografia d’aquest eminent personatge nascut a Peralada l’any 1265. Ramon Muntaner fou mercader, home de negocis, traficant d’esclaus, aventurer i almogàver, home de confiança de les diverses branques reials del Casal de Barcelona, ciutadà de València, escriptor d’una de les quatre grans cròniques medievals catalanes i batlle d’Eivissa. Fou a Sicília a principis del segle XIV lluitant contra els angevins pel rei Frederic de Sicília; se n’anà a l’Orient per lluitar al costat de Roger de Flor i la seva Companyia Catalana d’almogàvers, de la qual en fou mestre racional; governador català de l’illa de Gerba, a Tunísia; i finalment batlle d’Eivissa tal com hem dit abans.

Stefano Cingolani, en aquesta nova biografia (Ed. Base, 2015), ens vol acostar al veritable Muntaner, i per això el vol allunyar d’un Muntaner irreal i idealitzat que la historiografia tradicional ens havia dibuixat. L’autor ens explica com Muntaner fou un home d’un fort sentiment cristià, però d’un cristianisme dur, un cristianisme de l’Antic Testament. D’altra banda, Muntaner fou el que ara en diríem un xenòfob: odiava gairebé totes les nacionalitats que no fossin la catalana (genovesos, francesos, grecs, turcs...); per contraposició estimava amb passió tot allò que era català i sobretot els monarques de les diferents branques del Casal de Barcelona, tots ells descendents del gran rei En Jaume I el Conqueridor, del qual Muntaner en tenia un viu record d’infantesa, car el monarca s’hostatjà a casa seva, a Peralada, quan ell era tot just un infant. Muntaner serveix amb passió els descendents del Conqueridor, membres de branques sovint enfrontades: els reis d’Aragó, de Mallorca i de Sicília. A la seva Crònica, Ramon Muntaner amaga o disculpa aquests enfrontaments. Aquí el peraladenc fa de propagandista, no pas d’historiador. Muntaner és un home enlluernat per la monarquia i els seus fastos, el seu cerimonial, i la vol servir amb lleialtat.

Després d’un capítol introductori, el segon capítol ens parla del muntaner escriptor, de les motivacions que el porten a escriure i d’allò que escriu i amb quina intenció. El tercer capítol ens parla de la visió que Muntaner tenia del seu mitificat rei en Jaume I el Conqueridor. El quart del seu viatge a París quan era un infant en època de Pere el Gran juntament amb el seguici d’aquest monarca i de la seva fantasia a l’hora de relatar certs episodis històrics d’aquells anys, sobretot de la croada francesa contra Catalunya. En el cinquè capítol ens parla del regnat d’Alfons II i Jaume II i de la seva veneració per la reialesa. En el sisè l’autor ens conta com Muntaner va conèixer Roger de Flor i de la seva expedició dels almogàvers a Orient, fet històric del qual ens seguirà parlant en el setè capítol. En el vuitè capítol ens parla de com se’n va de Grècia, un temps després de la mort de Roger de Flor, cap a Sicília, del seu empresonament pels angevins a Nàpols i de com serà governador de l’illa de Gerba. En el novè capítol ens parla de com s’estableix a València, moment en el qual pren la decisió d’escriure sobre la seva vida. En el capítol desè Stefano M. Cingolani ens parla de la Crònica i finalment, en l’onzè ens conta els darrers anys de la vida de Muntaner, establert com a batlle d’Eivissa, on sembla que hi va dur a terme una sèrie d’operacions fraudulentes.

La lectura del llibre, de 121 pàgines, és amena i ràpida i ens descobreix un Ramon Muntaner més humà que el que ens havia presentat certs historiadors fins ara, amb totes les contradiccions que això representa. Personalment aquest Muntaner que ens descobreix n’Stefano Cingolani no em desplau pas. Era xenòfob, sí, i què? Com ho era gairebé tothom en aquella època d’invasions i guerres de conquesta. Muntaner era fill de la seva època i del pensament que la dominava en aquest racó de l’occident europeu anomenat Catalunya, nació que en aquells anys s’estava afaiçonant, segurament una de les primeres que es poden anomenar així: nació.

“La comanda”, d’Enric Crespi

Quan el llibre “La comanda”, d’Enric Crespi, es va publicar l’any 2013 ni tan sols me’n vaig assabentar. Una novel·la d’aventures, l’acció de la qual es desenvolupa en època medieval, concretament l’any 1299 –en un moment en que, com en cada canvi de segle, la gent tenia por que s’esdevingués la fi del món-, que narra el viatge d’un monjo i un guerrer pel nord de Catalunya cercant notícies d’estranyes de llums en els boscos i el cel nocturn hagués atret sense cap mena de dubte la meva atenció. I aquest és l’únic aspecte negatiu d’aquesta novel·la de l’escriptor banyolí Enric Crespi: va passar totalment desapercebuda per al gran públic. Ni tan sols la devien poder descobrir gaires adeptes de la novel·la d’aventures o de la ciència-ficció –perquè la història que narra “La comanda” barreja la novel·la històrica d’aventures amb tocs de ciència-ficció-. Com he dit, el fet que hagi arribat a poca gent és l’únic aspecte negatiu de “La comanda”. Ara explicaré perquè.

Es tracta d’una novel·la que de bon principi enganxa el lector, el manté en tensió tota l’estona, passant d’una aventura a una altra sense treva o bé amb petites treves que, tot i fer-te “relaxar” una mica de tantes aventures i misteris, es fan del tot amenes gràcies a la mestria literària de l’autor. De tant en tant, mentre van xerrant durant el seu viatge, els dos protagonistes s’expliquen l’un a l’altre històries i llegendes que tenen una o altra relació amb el que han anat vivint i amb les seves experiències vitals. Algunes d’aquestes narracions són llegendes reals, no se les ha pas inventat l’autor per a aquesta novel·la, però n’hi ha d’altres que no ho sabem. L’autor, n’Enric Crespi, és un gran expert en història i cultura medievals i els seus vastos coneixements en aquest camp apareixen reflectits contínuament per tot el llibre. Històries i llegendes, tal com hem dit, gastronomia, abillaments, armes de l’època –que l’autor coneix molt bé entre d’altres motius perquè en el passat va ser campió d’esgrima-, tot plegat fa que el món medieval que ens dibuixa l’autor a “La comanda” se’ns aparegui amb molta força i versemblança.

I els dos personatges principals, la “parella” de viatgers que protagonitzaran les aventures que s’esdevenen en aquesta història, estan molt ben caracteritzats. En Carolus és un monjo llec –un monjo que no ha estat ordenat prevere i no té totes les obligacions dels altres monjos- de Sant Pere de Rodes que rep una comanda o missió del pare abat del seu monestir: mirar d’esbrinar el veritable origen d’unes llums misterioses que s’han vist al cel nocturn i als boscos dels voltants de Vallfogona, prop de Ripoll. Acompanyarà en Carolus en la seva missió un soldat, un guerrer professional que no ha estat pas ordenat cavaller, però que té unes temibles dots en l’exercici de les armes. Es diu Perot Romaní i és home de confiança del bisbe de Girona. Els dos homes tenen un passat que anirem descobrint a mesura que anem avançant en la novel·la. I, al seu torn, tots dos personatges també ho aniran descobrint l’un de l’altre.

En Carolus és un monjo que tot i la seva profunda Fe en Crist es guia per una racionalitat, per un racionalisme inspirat en les seves lectures dels savis grecs de l’antigor. És un home que toca de peus a terra i no s’empassa les històries de bruixes, d’aparicions fantasmagòriques, de follets i d’esperits del bosc en les quals els pagesos catalans creuen fermament, arrelades a la terra d’ençà dels temps del paganisme. D’altra banda, en Perot Romaní sí que hi creu, en alguns d’aquests éssers llegendaris i mitològics, perquè és un home que tot i tenir una certa cultura té orígens humils i creu fermament en les creences d’origen pagà tan arrelades en la pagesia i les classes més baixes de la Catalunya medieval.

D’altra banda, en Carolus és un home de fe, culte, racional i educat però fins a cert punt circumspecte i el contacte que mantindrà durant tota l’aventura amb en Perot l’anirà obrint cada cop més. En canvi en Perot és un tabalot. És groller, malparlat, homòfob, xenòfob i “puter”, però també és divertit, intel·ligent, bona persona, atrevit i lleial. I tots dos acabaran formant un tàndem d’allò més curiós però ben compenetrat. Els seus diàlegs fins i tot ens faran riure, sobretot les sortides divertides d’en Perot. Dos personatges entranyables que acabarem estimant com si fossin de la família.

“La comanda” és un viatge per les comarques de Girona, que ens fa descobrir els bells paisatges del nord del Principat, sortint de ran de mar gairebé, a Sant Pere de Rodes i endinsant-se per l’Empordà, el Pla de l’Estany, la Garrotxa, el Ripollès i el Berguedà. I també és un viatge en el qual la set Conèixer i Saber, amb majúscules, dels dos personatges anirà creixent i creixent, en paral·lel amb la dels lectors que, a cada capítol, voldran conèixer i saber què passarà al següent capítol.

“La comanda” és una novel·la que ens mantindrà enganxats al llibre a partir de la seva primera pàgina i fins a la darrera. Ah, i sembla que, segons el web de l’editorial, serà la primera part d’una trilogia de ciència-ficció medieval!

Després de tot el que us he explicat, què espereu per llegir-la?

P.D.: Ací us deixo l'enllaç al vídeo promocional de la novel·la.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II”, de Josep-David Garrido i Valls

Aquest llibre de 94 pàgines (20 de les quals són apèndixs documentals) de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor és la continuació d’una altra petita gran obra de l’historiador medievalista i professor de la UAB Josep-David Garrido i Valls, “Jaume I i el regne de Múrcia”, obra en la qual l’autor explica la campanya murciana que el rei En Jaume I va endegar per tornar a la sobirania del monarca de Castella Alfons X, el seu gendre, un territori en el qual la població andalusina es revoltà contra els seus nous amos cristians (i castellans) a mitjans del segle XIII.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II” continua amb l’argument principal que ens trobem en el seu llibre precedent: la catalanitat de la conquesta i la repoblació del sud del País Valencià i del territori murcià durant la segona meitat del segle XIII i principis del segle XIV. Aquest argument, demostrat de forma palmària pels documents, tanmateix, no és precisament compartit per la historiografia espanyola, que dóna a Castella una importància excessiva pel que fa la conquesta i repoblació d’aquest territori en època medieval i en minimitza la participació catalana (gairebé tots els conqueridors i la majoria de colonitzadors de les terres de l’antiga Múrcia andalusina eren catalans) dins la Corona catalano-aragonesa.

L’autor, en primer lloc –millor dit, després d’un primer capítol introductori- ens parla de la conquesta de Jaume I, esdevinguda trenta anys abans de la conquesta del seu nét, per situar-nos en el context històric del moment. Posteriorment ens parla de la política ibèrica i mediterrània endegada pels dos monarques que precediren el protagonista d’aquest llibre –el seu pare Pere el Gran i el seu germà Alfons el Franc- i a continuació ens ennova dels anys de regnat del rei Jaume II mateix abans de la seva primera campanya murciana. A partir d’aquí Josep-David Garrido ens relata els fets militars esdevinguts durant les campanyes militars de Múrcia en diversos capítols, amb un molt petit parèntesi per parlar-nos de les següents campanyes militars catalano-aragoneses a Sicília i el sud de la península itàlica. Finalment ens trobem un capítol que ens explica com catalans i castellans es repartiren l’antic reialme andalusí de Múrcia i un altre sobre “L’estructura política del regne català de Múrcia”. Després l’autor inclou en el llibre diversos apèndixs en els quals ens trobem amb la transcripció de diversos importants documents originals que es troben a l’Arxiu Reial de Barcelona (pareu esment que l’autor, amb bon criteri, anomena aquest arxiu “Arxiu Reial de Barcelona”, la seva denominació tradicional, no pas “Arxiu de la Corona d’Aragó”, nom contemporani, tot i que absolutament impropi, d’aquesta institució, que en descatalanitza la naturalesa).

En aquesta obra l’autor analitza com Jaume II voldrà continuar la tasca conqueridora i repobladora –catalanitzadora- que el seu avi Jaume I efectuà de terres antigament sarraïnes.

Després del tractat d’Anagni (1295), en el qual el papat féu que la Corona catalano-aragonesa renunciés a la possessió de Sicília a canvi de la investidura als reis del Casal de Barcelona de les illes de Còrsega i Sardenya, Jaume II va centrar tots els seus esforços en enfrontar-se al temible enemic de l’oest: Castella. El nét de Jaume I volia foragitar definitivament els castellans de terres murcianes (recordem-ho, l’actual regió castellana de Múrcia i l’actual sud del País Valencià) i s’hi va posar de veres. Josep-David Garrido ens relata com es produí la conquesta catalana, victorejada pels habitants del territori, vers catalans de nació i de llengua, que segons el cronista Ramon Muntaner parlaven “lo pus bell catalanesc del món”.

No explicarem pas ací els diversos fets militars que es van esdevenir durant la campanya conqueridora catalana. Tanmateix, segons explica l’autor, tot i que la conquesta catalana va ser un èxit, com a conseqüència d’allò que es va pactar al tractat de pau de Torrellas, el reialme de Múrcia es partí. L’actual sud del País Valencià passà a sobirania definitiva de la Corona catalano-aragonesa i s’integrà al Regne de València i l’actual territori de la regió de Múrcia passà a sobirania castellana, deixant uns quants milers de catalans a l’altra banda de la frontera. Els catalans vam cedir i molts compatriotes van quedar sota sobirania de Castella. Per això la llengua catalana es va parlar a tota la terra murciana fins ben entrat segle XV, però va acabar desapareixent d’aquell país sota la pressió demogràfica i legal castellana.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II” és un llibre que, a més d’una innegable erudició i rigor acadèmics, atresora un discurs netament desacomplexat a nivell nacional que malauradament no és gaire comú en la nostra historiografia. Volem agrair a Josep-David Garrido i Valls els seus treballs, que donen llum al nostre passat medieval i contribueixen a crear una veritable historiografia (Història) nacional catalana, i a l’editorial Rafael Dalmau Editor que publica les seves obres i moltes altres que ajuden a l’enfortiment de la nostra cultura i al coneixement de la nostra història.

Sí, com hem dit ara mateix, cal bastir una Història Nacional Catalana per dotar d’arguments el discurs d’aquells que volem contribuir a l’envigoriment de la consciència nacional dels catalans per assolir la nostra anhelada normalitat: la independència de la Nació Catalana. Aquesta obra i les altres de l’autor en són grans aportacions.

“Jaume I i el regne de Múrcia”, de Josep-David Garrido i Valls

Els catalans som un poble acostumat a les derrotes i que fins i tot hem arribat a construir una èpica resistencialista al voltant de les principals derrotes bèl·liques que ens han infligit els nostres veïns i enemics seculars, Espanya i França. Estem tant acostumats a les derrotes que de vegades no ens en sabem avenir quan algú ens explica que una vegada fórem un poble vencedor. El nostre relat històric s’ha teixit, principalment, al voltant de dues guerres, la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació del segle XVII i la Guerra de Successió que culminà l’11 de setembre de 1714 a Barcelona i el 1715 amb la conquesta castellana de Mallorca. El discurs del catalanisme ha girat a l’entorn, històricament, dels màrtirs de 1714, uns catalans que van lluitar i morir per preservar unes lleis, una llengua, unes tradicions, una forma de viure, en definitiva, que els castellans volien destruir per imposar-nos el seu model. Malauradament, el catalanisme, i la historiografia catalana, s’ha centrat bàsicament en aquesta mística de la resistència deixant de banda episodis de la nostra història en els quals els catalans fórem els vencedors. I, segons el meu punt de vista, ens cal una historiografia que parli d’aquests fets, d’aquestes victòries, d’aquests moments de grandesa.

Ens cal imaginar que podem tornar a ser els protagonistes de victòries com a nació, i no em refereixo pas a victòries militars, evidentment. I és per això que els catalans, els catalanistes, els independentistes (paraules que cada vegada veig com a més sinònimes), coneguem la nostra història, la nostra gènesi com a nació, els moments en els quals la catalanitat, sorgida de les valls que es trobaven a redós dels cims dels Pirineus, es va escampar per tota l’àrea oriental de la península ibèrica. Foren uns segles de victòries (i d’alguna derrota, perquè no dir-ho) en els quals la nostra gent s’escampà per la Catalunya Nova, el Regne de València, el Regne de Mallorques, Sardenya i la Mediterrània... Una etapa del nostre passat de la qual n’hem d’estar orgullosos, i tant que sí!

El llibre de l’historiador alacantí Josep-David Garrido ens situa en una època de la nostra història en la qual la catalanitat s’estenia sense aturador cap al sud. Després de conquerit el Regne de València, Jaume I, el rei Conqueridor, posà el seu esguard envers el regne, aleshores encara sarraí, de Múrcia. Cal dir que les fronteres del reialme aleshores abastaven aproximadament les actuals províncies espanyoles de Múrcia, Alacant i Albacete. Tanmateix, Castella també cobejava aquest territori, que podia ser la seva sortida a la Mediterrània. De fet, Castella (el monarca de la qual era Alfons X, dit El Savi, gendre de Jaume I el Conqueridor) van conquerir el regne, però el 1264 començà una revolta dels musulmans del reialme dirigida pel membre de la família reial murciana al-Wâthiq que va requerir que el monarca catalano-aragonès accedís a sufocar-la amb els seus homes per a tornar-la a l’obediència castellana del seu gendre Alfons. El rei en Jaume conquerí tot el reialme de Múrcia ja el 1266 amb un contingent de cavallers i soldats gairebé exclusivament catalans, car la participació aragonesa en l’expedició fou gairebé nul·la com a conseqüència que les Corts del regne d’Aragó es negaren a prestar ajut al rei en aquesta empresa, a diferència de les Corts de Catalunya. Catalans (inclosos valencians i mallorquins) foren els únics que participaren en la conquesta del reialme i exclusivament catalans foren també els repobladors que colonitzaren en un gran nombre bona part del reialme, sobretot el sud de l’actual País Valencià i les comarques situades a l’entorn de les ciutats de Múrcia i Cartagena. En paraules de Ramon Muntaner citades per Josep-David Garrido, “E con la dita ciutat (Múrcia) hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los dant dits llocs [són], són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món, e tots són bons d’armes e de bons fets”.

Tanmateix, aquestes terres ara repoblades per catalans tornaren a jurisdicció castellana, perquè el rei En Jaume així ho va voler, per mantenir una bona relació amb el seu gendre el rei Alfons X de Castella. Però la història no s’acaba pas aquí, car (i això ja forma part d’un altre llibre) el nét del Conqueridor, Jaume II, va continuar, almenys en part, l’obra del seu avi, aconseguint per la força de les armes l’annexió a la Corona catalano-aragonesa d’un tros del regne de Múrcia (bona part del sud de l’actual País Valencià). Això ja són figues d’un altre paner.

 

El llibre és una obra que combina l’erudició, la voluntat divulgativa i un redactat fluid que el fa apte per a qualsevol amant de la nostra història. No cal, doncs, ser historiador per llegir aquest llibre que ens endinsa en una part poc coneguda i alhora victoriosa de la història medieval dels catalans.