dimarts, 28 de desembre del 2010

Mallorca 1229: còmic, història i nació

L’any 1899, en els inicis del catalanisme polític, mossèn Norbert Font i Sagué, a la seva Història de Catalunya, va escriure:

“Si volguéssim esbrinar els factors més importants que han intervingut en la reivindicació de la Nacionalitat Catalana [...] sens dubte trobaríem que, més que els desencerts i vexacions del Centralisme, han estat els estudis històrics. Aquests són els fonaments sobre els quals descansen els carreus del nostre programa [...]”. Així mateix, afirmà que “la història pàtria és un dels medis indicats i pràctics per ajudar al desvetllament d’un poble”.


Fa més de quinze anys que el dibuixant Oriol Garcia i Quera, amb els seus còmics, contribueix al coneixement de la història de Catalunya per part de molts infants i adolescents catalans els quals, gràcies a aquesta lectura, adquireixen consciència nacional.


Ara acaba de sortir al carrer la seva darrera obra, Mallorca 1229. Jaume el Conqueridor (Ed. Casals, 2010). El còmic novel·la la conquesta de Mallorca per part dels catalans comandats pel Rei En Jaume. Hi apareixen els principals nobles que acompanyaren el jove monarca en la conquesta de l’illa: Guillem II i Ramon de Montcada, Nunó Sanç de Rosselló, Hug IV, comte d’Empúries i Bernat de Santa Eugènia, senyor de Torroella de Montgrí, que fou el primer lloctinent català de Mallorca i que apareix com a narrador de la història. Tots plegats s’enfronten al valí almohade de l’illa, Abu Yahyia, al qual acaben vencent definitivament el 31 de desembre de 1229.


Com en algunes de les seves obres, ha tingut cura de mostrar amb correcció l’heràldica, tant la catalana com, en aquest cas, també, la dels musulmans de Mallorca. Cal dir que el guió del còmic ha estat revisat per dos prestigiosos historiadors especialistes en la biografia de Jaume I: Stefano Maria Cingolani i Robert Vinas.


El còmic compta amb una extensa introducció històrica que parteix de la unió dinàstica de les cases reials de Catalunya i Aragó el 1137, ens parla de la infantesa del Rei En Jaume, de la Mallorca musulmana, dels aspectes militars i dels precedents i la marxa de la gegantina expedició marítima dels catalans, que salpà el 5 de setembre de 1229 dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona.


Al final del còmic hi ha un ampli epíleg, també de caràcter històric, que ens dóna informació sobre la Mallorca immediatament posterior a la conquesta, amb el repartiment de l’illa entre els nobles que participaren en la contesa militar, la colonització catalana, la vida posterior de Jaume I i el seu Llibre dels fets, els records d’aquells esdeveniments a la Mallorca actual i una petita relació dels altres còmics que s’han fet sobre la conquesta catalana de Mallorca.


És un llibre molt recomanable per a infants però també per a qualsevol amant del còmic i de la història de la nostra nació, amb unes il·lustracions espectaculars i, com ja hem dit, el rigor històric del qual és impecable. Esperem que la seva distribució a l’illa de Mallorca sigui, com a mínim, igual que la del Principat. Un molt bon regal de Reis i, encara més, ara que s’acosta el 31 de desembre, diada de Mallorca.

Altres obres de l’autor:
- Barcelona 1714. L’Onze de Setembre (Ed. Casals)
- Corpus 1640. La revolta dels segadors (Ed. Casals)
- Rocaguinarda (CIM Edicions)
- Trilogia Medieval (CIM Edicions)
- Guifré 897. L’origen de la nació (Ed. Casals)
- Pallars 1487. El darrer comtat (Ed. Casals)

dimecres, 15 de desembre del 2010

Nadal i catalanitat

A la Catalunya dels nostres pares i avis –fins i tot durant els anys negres per a la nostra cultura del franquisme- la celebració del Nadal era ben genuïna i catalana. De fet, la cultura popular catalana en tots els seus vessants era ben viva, espontània i la gran majoria dels habitants de Catalunya la sentien com a pròpia.

Els grans canvis demogràfics que va viure el nostre país durant el franquisme i el procés d’aculturació que el règim de Franco hi va portar a terme, juntament amb la globalització cultural que fa poques dècades que ens afecta, han comportat una minorització de la cultura i els costums catalans als territoris on són propis. I els costums catalans de Nadal, evidentment, també s’han vist afectats per aquest procés d’arraconament.

Avui a Catalunya moltes botigues opten adornar els seus aparadors amb el Pare Noel. La presència d’aquest ésser nadalenc propi de cultures del nord d’Europa és omnipresent als mitjans de comunicació i, com hem dit, a molts comerços de Catalunya.

El perill de descatalanització del Nadal a Catalunya mateix és un perill, desgraciadament, ben real. És, també, un exemple del perill de descatalanització cultural i lingüística del país. I, sigui dit de passada, un país que perd la seva cultura per l’acció de la cultura del país ocupant és un país l’economia del qual acaba enfonsant-se –ho recorda en Joan-Lluís Lluís al seu article de Presència del passat diumenge 12 de desembre, “Alsàcia, del declivi lingüístic al declivi econòmic”-.

Pel que fa el mateniment de la catalanitat del Nadal al nostre país cal esmentar i felicitar una sèrie d’institucions, entitats i individus que treballen pel manteniment de les nostres tradicions. A Blanes ja fa anys que Acció Cultural es Viver –a més de moltes altres activitats durant l’any- organitza una cercavila d’arribada d’un gran tió a la vila, es Tió de Blanes, i la vigília de Nadal celebra un caga tió on hi acudeixen centenars d’infants de Blanes. Acció Cultural es Viver edita l’“Auca des tió de Blanes” que es reparteix de franc a moltíssims nens i nenes, així com retallables i quaderns sobre es tió i organitza un concurs de dibuix del tió.

En aquest sentit cal també fer esment de la iniciativa del blanenc Narcís Balmanya, que dibuixa artesanalment simpàtics caganers catalans per penjar al balcó de casa. Si en voleu un només cal que el truqueu al telèfon 676.130.151 o que contacteu amb ell al correu electrònic n6balmanya@hotmail.com

Tot i els entrebancs i els atacs a la nostra cultura les iniciatives de la societat catalana a favor de les nostres costums i el nostre estil de vida ens fan ser optimistes. Esperem que a mitjà o llarg termini la cultura catalana torni a ser amplament predominant, com en el temps dels nostres avis, a Catalunya i la resta de Països Catalans.

dijous, 2 de desembre del 2010

Galceran, l’heroi de les guerres carlines

Bona part del segle XIX es va veure sacsejat a Catalunya per les guerres carlines. El carlisme defensava que era Carles Maria Isidre, germà de Ferran VII, qui l’havia de succeir després de la seva mort el 1833, no pas la seva filla, la que fou Isabel II i que fou qui efectivament acabà essent reina d’Espanya. Endemés, el carlisme advocava per una monarquia absoluta, proposava el predomini de l’Església i s’oposava al centralisme castellà que proposava el liberalisme. Per aquest darrer motiu el carlisme va arrelar sobretot al País Basc i als Països Catalans. Al Principat de Catalunya el carlisme va tenir força principalment a les comarques interiors. Les mesures del règim liberal –privatització de terres ecelesiàstiques i comunals, que abocava els pagesos a la pobresa, i lleves que obligaven els joves a allistar-se al nou exèrcit de l’Espanya centralista- sollevaren milers de camperols catalans, que es posaren del costat del carlisme, que tenia per lema “Religió, Rei i Furs”.

En Jaume Galceran, protagonista de la magnífica novel·la de Jaume Cabré Galceran, heroi de la guerra negra (Proa, 2006), editada per primer cop el 1978, és un d’aquests pagesos carlins catalans que s’ha rebel·lat contra les arbitratrietats del règim liberal espanyol durant la segona guerra carlina, l’anomenada guerra dels matiners de finals de la dècada de 1840. El seu germà Ramon ha estat assassinat a traïció pels soldats espanyols i a ell, a en Jaume, el Queraltó, el pagès dels Rasos, no li quedarà cap altra opció que agafar el vell trabuc de casa i anar a cercar una partida de rebels per ajuntar-s’hi.

A partir d’aquest moment en Galceran no podrà tornar enrera. Ara és un rebel. S’ha alçat en armes contra l’autoritat de la reina i sap que per a ell no hi haurà perdó. Ha mort molts soldats i ha esdevingut el cabdill de la seva pròpia partida de guerrillers saltamarges, els galcerans, que es mouen per la Catalunya interior, del Cadí a les Guilleries. Els pagesos els ajuden però també els temen, perquè han entrat en un món de violència que de vegades no té aturador i no sap distingir amics d’enemics.

La d’en Galceran –i la dels seus companys galcerans, en Mitjagalta, en Segimon, en Toca-son, en Masbernat, els germans Tort i els altres- serà una vida de privacions, amb ben poques distraccions i constantment encalçat per l’exèrcit centralista. Per al governador Manuel Bretón i els seus soldats no serà una tasca fàcil acabar amb la resistència dels galcerans. Les emboscades a les columnes de soldats liberals seran llegendàries.

Però ja hem dit que en Galceran no podrà pas tornar a la seva vida anterior. Tants de morts l’acabaran arrossegant vers l’autodestrucció. La seva història és la història del carlisme, la ideologia d’uns rebels, potser abocats al fracàs, que s’oposaven als canvis –i a les injustícies que aquests canvis portaven implícits- que la màquina estatal centralista pretenia imposar a la terra catalana.