dimecres, 26 de maig del 2010

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1926). Segona part

Article publicat a “Celobert” edició de Blanes, nº55, febrer 2008

Tot i la migradesa dels recursos de què disposava, la Mancomunitat va intentar de dur a terme una tasca de suplència de les atribucions que l’Estat espanyol no desenvolupava a Catalunya.

En el Celobert anterior vam parlar del gran impuls que donà el govern mancomunal a l’extensió de la xarxa telefònica arreu del Principat. A Blanes, la línia telefònica entrà en funcionament a primers de maig de 1917. Ens n’informa el periòdic “La Costa de Llevant”, que ressenya (LCDL 13 maig 1917, nº19) que “Sense cerimonia de cap mena ha sigut inaugurat aquet servey urbá entre Blanes, Malgrat, Pineda, Hostalrich y Tordera, acabantse’ls treballs pera estendrel ab el reste dels pobles que han de constituhir la xarxa urbana, que son Calella, Lloret, Tossa, Sant Felíu de Guixols, Sils y’s diu si fins a Santa Coloma de Farnés”. La crònica diu també que aleshores ja es podia telefonar a Barcelona i que el nombre d’abonats al telèfon a la nostra vila era considerable.

En el camp de la sanitat, la Mancomunitat es va fer càrrec de l’atenció als malalts mentals pobres, dels asils, cases de maternitat i serveis de sanitat. La Mancomunitat va engegar la tasca de construcció de la Clínica d’Observació i Hospital de tractament de malalties nervioses, a Santa Coloma de Gramenet, que finançà en part, l’acabament del Manicomi de Salt, i la construcció de la Institució Maternal Catalana i la Maternitat de les Corts, a Barcelona, que també finançà en part.

En el camp sanitari, la Mancomunitat creà el 1920 el Servei de Sanitat, que bàsicament es dedicà a lluitar contra les malalties contagioses que assotaven Catalunya i tot Europa. Aquest servei es dedicà a sanejar zones d’aiguamolls del país, creant brigades antipalúdiques que actuaren als deltes dels principals rius catalans. Es lluità també contra el tifus amb campanyes de vacunacions, i contra la tuberculosi, amb serveis d’assistència social als malalts, assistència de profilaxi als familiars dels malalts per evitar el contagi, etc...

Pel que fa l’agricultura, la Mancomunitat assumí que calia afavorir-ne la modernització a través de la promoció de la petita i mitjana propietat de la terra com a base de la riquesa agrícola de Catalunya. En aquest sentit, la Mancomunitat introduí l’ensenyament agrícola als centres de l’Escola Industrial de Barcelona, a Can Batlló, i a quinze escoles professionals locals a la resta del Principat. A més, féu arribar a través de la seva Acció Social Agrària (que havia creat), cursets i conferències d’agricultura per als pagesos i ramaders a gairebé tots els pobles de Catalunya. D’altra banda, la Mancomunitat veia el cooperativisme com un factor bàsic en la modernització de l’agricultura catalana. Per això creà la Caixa de Crèdit Comunal, per concedir préstecs als sindicats agrícoles que volguessin construir cellers cooperatius o adquirir maquinària agrícola per al servei dels seus associats. Aquest servei anava dirigit sobretot a aquells sindicats que no tenien una Caixa Rural pròpia.

La Mancomunitat havia creat, com dèiem, l’Acció Social Agrària, que tenia com a un dels seus objectius la creació de sindicats agrícoles i assessorar-los en el seu funcionament. Així, la Mancomunitat, a través d’aquest organisme, només va haver de fomentar un cooperativisme agrari plenament arrelat a Catalunya de feia anys i que va permetre la modernització i rendibilitat econòmica de moltes petites explotacions agràries. Els anys de la Mancomunitat foren, doncs, de creixement del nombre de sindicats agrícoles arreu del Principat, i de la construcció (entre 1918 i 1923) dels grans cellers cooperatius (29), les anomenades “catedrals del vi”, i dels molins d’oli (14) dissenyats per l’arquitecte Cèsar Martinell.

La tasca realitzada en el camp cultural per la Mancomunitat fou d’una magnitud considerable, tot i els pocs recursos de què disposava. Foren els anys en què la cultura catalana, gràcies a la tasca de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), vinculat a la Mancomunitat, es projectà al món, essent reconeguda internacionalment com una cultura independent. La llengua catalana, també a través de l’IEC, es normativitzà definitivament, i es crearen i potenciaren unes institucions culturals autòctones. Tot plegat ajudà a consolidar el procés de presa de consciència de molts catalans de formar part d’una comunitat cultural i lingüística i d’una nació catalanes.

L’obra dels dos presidents de la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch, en el camp de la cultura, i dels gestors culturals de la institució, principalment Eugeni d’Ors, Jaume Bofill i Mates i Romà Sol, posà les bases d’un inici de normalització de la llengua i la cultura catalanes no només en l’àmbit de la Mancomunitat (les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona) sinó també a ses Illes i (en força menor mesura) al País Valencià. Aquest projecte s’adeia amb l’ideal noucentista de la “Catalunya-ciutat”, segons el qual calia estendre els ideals modernitzadors de civilitat i catalanitat arreu dels Països Catalans.

Pel que fa a l’ensenyament hi havia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les limitacions competencials de la Mancomunitat. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes. La concreció final d’aquest projecte no es va poder acabar realitzant per la manca de recursos i sobretot per la repressió cultural exercida per la Dictadura de Primo de Rivera des de 1923. Amb tot, la Mancomunitat també va estendre una xarxa de biblioteques populars pel país (aquest era un dels objectius de la Mancomunitat, “escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera són tres elements que no ha de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”, havia dit Prat de la Riba).

La tasca de la Mancomunitat va tenir un curt abast cronològic (1914-1923/1926), fou mancada de recursos, va patir la indiferència i la desconfiança de l’Estat i fou abolida pel règim militar espanyol, enemic dels conceptes de cultura, modernitat i catalanitat. Tot i això, de la llavor que sembrà la Mancomunitat se’n beneficià la nova Generalitat, instituïda després de la caiguda de la monarquia borbònica i de la proclamació de la República Catalana (1931).

Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
“La Costa de Llevant” 13 maig 1917, nº19

Imatges:

Anunci d’un emprèstit de la Caixa de Crèdit Comunal aparegut al periòdic “La Costa de Llevant”.

El primer Consell i la primera Mesa de la Mancomunitat, l’abril de 1914. Dels asseguts, al centre, Enric Prat de la Riba (de la Lliga), president de la Mancomunitat de Catalunya.

divendres, 14 de maig del 2010

La Mancomunitat de Catalunya (1914-1926). Primera part

Article publicat a “Celobert” edició de Blanes, nº54, gener 2008

Els primers anys del segle XX, després dels triomfs electorals dels catalanistes, aglutinats al voltant de la Solidaritat Catalana (el moviment polític unitari català generat com a instrument per a la defensa dels drets bàsics dels catalans) i de la seva dissolució, el catalanisme es posà un nou objectiu: la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya. El projecte de la Lliga Regionalista i la resta del catalanisme era aconseguir la unió voluntària de les quatre diputacions del Principat en un nou ens, la Mancomunitat, un organisme que fes una tasca de suplència de les funcions que l’Estat espanyol no desenvolupava a Catalunya.

Al costat de la Lliga, els republicans catalanistes de la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR) i els partits dinàstics també s’integraren en aquest front per aconseguir la Mancomunitat (aquests darrers no van tenir més opció que transigir davant la força dels catalanistes, per no acabar del tot escombrats electoralment). Només els republicans espanyolistes del Partido Radical d’Alejandro Lerroux no s’hi uniren.

La tarda del 23 d’octubre de 1913 centenars de milers de persones es manifestaren a Barcelona en suport del projecte de la Mancomunitat, en una marxa que havia d’anar de la plaça de Catalunya a fins a la plaça de Sant Jaume passant per les Rambles.

El 8 de gener de 1914 es reuniren els 22 delegats de les quatre diputacions, els quals van subscriure el projecte de Mancomunitat. Segons aquest projecte la Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la Mancomunitat la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.
El 6 d’abril de 1914 es va reunir per primer cop l’Assemblea de la Mancomunitat, tot triant-ne com a president a Enric Prat de la Riba, de la Lliga Regionalista. Prat de la Riba, dos-cents anys després del 1714, en el seu discurs inaugural va dir que “la Mancomunitat clou un període que comença amb la caiguda de Barcelona, amb el Decret de Nova Planta [...] i n’inicia un altre, que és el demà”.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia per a Catalunya, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Els dirigents de la Mancomunitat constataren que els serveis públics estatals no eren repartits per tot el territori català, sinó que es trobaven concentrats a la ciutat de Barcelona, de manera que la resta del Principat no gaudia dels mateixos serveis que l’àrea barcelonina. Cal recordar Prat de la Riba quan afirmà que “escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. I aquesta era la ingent tasca que el govern mancomunal es proposà.

Pel que fa les comunicacions, la Mancomunitat va rebre el traspàs de la conservació de carreteres i camins veïnals, així com de ferrocarrils secundaris i manicomis el 1914. Pel que fa les comunicacions, la Mancomunitat volia crear una xarxa de carreteres i ferrocarrils adaptada a les necessitats del país com a conjunt i de les seves comarques, trencant amb la concepció radial de les comunicacions imposada per l’Estat espanyol a Catalunya. Els ambiciosos projectes mancomunals en aquest camp no es van poder portar a terme per la precarietat de recursos econòmics de què hom disposava i pel poc temps que es va tenir per a poder-los implementar, encara que es va construir alguna carretera local en zones rurals.

En canvi, pel que fa la construcció d’una xarxa telefònica catalana per la Mancomunitat fou d’allò més exitosa. Mentre la Mancomunitat s’encarregà d’aquest servei a Catalunya el nombre de municipis on arribava la xarxa telefònica no parà de créixer. L’any 1914, dels 1087 municipis del Principat, en només 38 hi havia telèfon. Al 1923 ja n’hi havia 410. En aquells anys s’havien construït 5.950 quilòmetres de línia i s’havia passat de 370 abonaments el 1916 a 2.749 el 1923. En el cas de Blanes, vila on hi havia estació telegràfica, després de la instal·lació del telèfon, el personal encarregat de la central telefònica era retribuït per la Mancomunitat.

L’afany modernitzador de la Mancomunitat per a Catalunya no es limità només al camp de les comunicacions i obres públiques sinó que també es deixà sentir en els de la cultura, ensenyament, sanitat i agricultura.


Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996


Imatges:

Els presidents de les quatre diputacions que formaren la Mancomunitat. A dalt, Enric Prat de la Riba, president de la Diputació de Barcelona i de la Mancomunitat de Catalunya.

Mapa de comunicacions telefòniques de l’any 1918.

Mapa de comunicacions telefòniques de l’any 1922.

dilluns, 3 de maig del 2010

“Els Segadors. Com es crea un himne”, de Pere Anguera


Aquest és el segon llibre del recentment traspassat historiador i patriota reusenc Pere Anguera, de la sèrie anomenada “La creació dels símbols nacionals de Catalunya”. El llibre ha vist la llum aquest 2010 gràcies a Rafael Dalmau Editor.

http://www.rafaeldalmaueditor.cat/

Ara Pere Anguera explica com Els Segadors va arribar a esdevenir himne nacional, a convertir-se en un altre dels grans símbols nacionals catalans. Fou en primer lloc Manuel Milà i Fontanals qui va publicar-ne la lletra, la lletra original, al seu “Romancerillo catalán” el 1882, el qual, al seu torn, la coneixia gràcies a mossèn Cinto Verdaguer, que l’havia recollida a la Plana de Vic o les Guilleries. Segons Pere Anguera, “Francesc Alió la publicà de nou, acompanyada, per primera vegada, amb la seva harmonització musical el 1892”. Se’n canvià una part de la lletra, substituint l’original “segueu arran, que la palla va cara / segueu arran” pel que ha durat fins avui, el “bon cop de falç, defensors de la terra / bon cop de falç”. El 1898 Emili Guanyavents féu una versió reduïda i reivindicativa de la lletra que fou la que s’acabà imposant, encara que no tothom hi va estar d’acord.

L’any 1899 varen tenir molt de predicament les harmonitzacions que en feren els mestres Lluís Millet, de l’Orfeó Català, i Enric Morera, amb la coral Catalunya Nova, l’altra gran formació coral catalana, juntament amb l’esmentat Orfeó Català. En aquell tombant de segle el catalanisme adoptà entusiàsticament Els Segadors com a himne nacional català, tot i que oficiosament. Només els espanyolistes (tant els lerrouxistes com els monàrquics) es negaven a reconèixer-lo. La gent el cantava espontàniament i era programat en totes les actuacions de corals i orfeons catalans i en totes les manifestacions de catalanisme i de catalanitat, acompanyant-lo de visques a Catalunya i a Catalunya lliure.

Els Segadors s’havia convertit en molt poc temps en un himne conegut per molta gent arreu del país, no només pels catalanistes. Era tingut per un veritable himne nacional i, com a tal, havia d’ésser escoltat amb respecte. La gent que el cantava o l’escoltava ho feia dempeus, amb la testa descoberta (en uns anys en què tothom duia barret), senyal de respecte. Fins i tot els estrangers que visitaven el nostre país el consideraven un himne nacional i, per tant, li devien tal consideració i reverència. Uns mariners alemanys que assistiren al concert de l’Orfeó Català al Teatre Novetats de Barcelona el 5 de febrer de 1903, l’escoltaren com calia, és a dir, dempeus.

Segons Pere Anguera, els primers anys del segle XX Els Segadors “es cantaven amb una doble i creixent voluntat: manifestar la catalanitat combativa i provocar els anticatalanistes i la policia en primer lloc”.

Un altre moment en què l’himne Els Segadors es va apoderar dels carrers, com a mínim els del Cap i Casal de Catalunya, fou a la fi de la Primera Guerra Mundial, en la celebració de la victòria dels aliats que portà a la independència de molts pobles europeus oprimits, i durant la campanya per l’autonomia integral de Catalunya.

Els dies de la proclamació de la República al nostre país, l’himne més escoltat als carrers fou La Marsellesa, himne del republicanisme internacional per excel·lència. Aquells anys, tant des de Catalunya com des de fora es va insistir en què Els Segadors era un himne massa amenaçador envers els espanyols. Eren els anys del miratge de la suposada tolerància del republicanisme i les esquerres espanyoles amb les reivindicacions nacionals de Catalunya. S’encarregà un nou himne per a Catalunya, El Cant del Poble, himne que no quallà i que mai no va arribar a substituir de fet Els Segadors.

En els anys de la campanya pro-Estatut de Núria (1931-1932), Els Segadors eren molt cantats i la seva popularitat augmentà. Tanmateix, amb la Guerra de 1936-1939, el nostre himne nacional es va veure relegat per l’Himne de Riego (l’oficial de la República Espanyola), A las Barricadas de la FAI i La Internacional.

El llibre es clou citant l’estatus que li dóna l’Estatut de Catalunya vigent. Un himne nacional per a una Catalunya convertida en autonomia espanyola.

Aquesta nova, excel·lent i documentadíssima obra anirà seguida de “La nacionalització de la sardana” i “Sant Jordi, patró de Catalunya”, obres 3 i 4 de la col·lecció “Els símbols nacionals de Catalunya”, llibres que ja són al carrer des del proppassat Sant Jordi i dels quals en parlaré més endavant en aquest blog.