“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II”, de Josep-David Garrido i Valls

Aquest llibre de 94 pàgines (20 de les quals són apèndixs documentals) de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor és la continuació d’una altra petita gran obra de l’historiador medievalista i professor de la UAB Josep-David Garrido i Valls, “Jaume I i el regne de Múrcia”, obra en la qual l’autor explica la campanya murciana que el rei En Jaume I va endegar per tornar a la sobirania del monarca de Castella Alfons X, el seu gendre, un territori en el qual la població andalusina es revoltà contra els seus nous amos cristians (i castellans) a mitjans del segle XIII.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II” continua amb l’argument principal que ens trobem en el seu llibre precedent: la catalanitat de la conquesta i la repoblació del sud del País Valencià i del territori murcià durant la segona meitat del segle XIII i principis del segle XIV. Aquest argument, demostrat de forma palmària pels documents, tanmateix, no és precisament compartit per la historiografia espanyola, que dóna a Castella una importància excessiva pel que fa la conquesta i repoblació d’aquest territori en època medieval i en minimitza la participació catalana (gairebé tots els conqueridors i la majoria de colonitzadors de les terres de l’antiga Múrcia andalusina eren catalans) dins la Corona catalano-aragonesa.

L’autor, en primer lloc –millor dit, després d’un primer capítol introductori- ens parla de la conquesta de Jaume I, esdevinguda trenta anys abans de la conquesta del seu nét, per situar-nos en el context històric del moment. Posteriorment ens parla de la política ibèrica i mediterrània endegada pels dos monarques que precediren el protagonista d’aquest llibre –el seu pare Pere el Gran i el seu germà Alfons el Franc- i a continuació ens ennova dels anys de regnat del rei Jaume II mateix abans de la seva primera campanya murciana. A partir d’aquí Josep-David Garrido ens relata els fets militars esdevinguts durant les campanyes militars de Múrcia en diversos capítols, amb un molt petit parèntesi per parlar-nos de les següents campanyes militars catalano-aragoneses a Sicília i el sud de la península itàlica. Finalment ens trobem un capítol que ens explica com catalans i castellans es repartiren l’antic reialme andalusí de Múrcia i un altre sobre “L’estructura política del regne català de Múrcia”. Després l’autor inclou en el llibre diversos apèndixs en els quals ens trobem amb la transcripció de diversos importants documents originals que es troben a l’Arxiu Reial de Barcelona (pareu esment que l’autor, amb bon criteri, anomena aquest arxiu “Arxiu Reial de Barcelona”, la seva denominació tradicional, no pas “Arxiu de la Corona d’Aragó”, nom contemporani, tot i que absolutament impropi, d’aquesta institució, que en descatalanitza la naturalesa).

En aquesta obra l’autor analitza com Jaume II voldrà continuar la tasca conqueridora i repobladora –catalanitzadora- que el seu avi Jaume I efectuà de terres antigament sarraïnes.

Després del tractat d’Anagni (1295), en el qual el papat féu que la Corona catalano-aragonesa renunciés a la possessió de Sicília a canvi de la investidura als reis del Casal de Barcelona de les illes de Còrsega i Sardenya, Jaume II va centrar tots els seus esforços en enfrontar-se al temible enemic de l’oest: Castella. El nét de Jaume I volia foragitar definitivament els castellans de terres murcianes (recordem-ho, l’actual regió castellana de Múrcia i l’actual sud del País Valencià) i s’hi va posar de veres. Josep-David Garrido ens relata com es produí la conquesta catalana, victorejada pels habitants del territori, vers catalans de nació i de llengua, que segons el cronista Ramon Muntaner parlaven “lo pus bell catalanesc del món”.

No explicarem pas ací els diversos fets militars que es van esdevenir durant la campanya conqueridora catalana. Tanmateix, segons explica l’autor, tot i que la conquesta catalana va ser un èxit, com a conseqüència d’allò que es va pactar al tractat de pau de Torrellas, el reialme de Múrcia es partí. L’actual sud del País Valencià passà a sobirania definitiva de la Corona catalano-aragonesa i s’integrà al Regne de València i l’actual territori de la regió de Múrcia passà a sobirania castellana, deixant uns quants milers de catalans a l’altra banda de la frontera. Els catalans vam cedir i molts compatriotes van quedar sota sobirania de Castella. Per això la llengua catalana es va parlar a tota la terra murciana fins ben entrat segle XV, però va acabar desapareixent d’aquell país sota la pressió demogràfica i legal castellana.

“La conquesta del sud valencià i Múrcia per Jaume II” és un llibre que, a més d’una innegable erudició i rigor acadèmics, atresora un discurs netament desacomplexat a nivell nacional que malauradament no és gaire comú en la nostra historiografia. Volem agrair a Josep-David Garrido i Valls els seus treballs, que donen llum al nostre passat medieval i contribueixen a crear una veritable historiografia (Història) nacional catalana, i a l’editorial Rafael Dalmau Editor que publica les seves obres i moltes altres que ajuden a l’enfortiment de la nostra cultura i al coneixement de la nostra història.

Sí, com hem dit ara mateix, cal bastir una Història Nacional Catalana per dotar d’arguments el discurs d’aquells que volem contribuir a l’envigoriment de la consciència nacional dels catalans per assolir la nostra anhelada normalitat: la independència de la Nació Catalana. Aquesta obra i les altres de l’autor en són grans aportacions.

“Jaume I i el regne de Múrcia”, de Josep-David Garrido i Valls

Els catalans som un poble acostumat a les derrotes i que fins i tot hem arribat a construir una èpica resistencialista al voltant de les principals derrotes bèl·liques que ens han infligit els nostres veïns i enemics seculars, Espanya i França. Estem tant acostumats a les derrotes que de vegades no ens en sabem avenir quan algú ens explica que una vegada fórem un poble vencedor. El nostre relat històric s’ha teixit, principalment, al voltant de dues guerres, la Guerra dels Segadors o Guerra de Separació del segle XVII i la Guerra de Successió que culminà l’11 de setembre de 1714 a Barcelona i el 1715 amb la conquesta castellana de Mallorca. El discurs del catalanisme ha girat a l’entorn, històricament, dels màrtirs de 1714, uns catalans que van lluitar i morir per preservar unes lleis, una llengua, unes tradicions, una forma de viure, en definitiva, que els castellans volien destruir per imposar-nos el seu model. Malauradament, el catalanisme, i la historiografia catalana, s’ha centrat bàsicament en aquesta mística de la resistència deixant de banda episodis de la nostra història en els quals els catalans fórem els vencedors. I, segons el meu punt de vista, ens cal una historiografia que parli d’aquests fets, d’aquestes victòries, d’aquests moments de grandesa.

Ens cal imaginar que podem tornar a ser els protagonistes de victòries com a nació, i no em refereixo pas a victòries militars, evidentment. I és per això que els catalans, els catalanistes, els independentistes (paraules que cada vegada veig com a més sinònimes), coneguem la nostra història, la nostra gènesi com a nació, els moments en els quals la catalanitat, sorgida de les valls que es trobaven a redós dels cims dels Pirineus, es va escampar per tota l’àrea oriental de la península ibèrica. Foren uns segles de victòries (i d’alguna derrota, perquè no dir-ho) en els quals la nostra gent s’escampà per la Catalunya Nova, el Regne de València, el Regne de Mallorques, Sardenya i la Mediterrània... Una etapa del nostre passat de la qual n’hem d’estar orgullosos, i tant que sí!

El llibre de l’historiador alacantí Josep-David Garrido ens situa en una època de la nostra història en la qual la catalanitat s’estenia sense aturador cap al sud. Després de conquerit el Regne de València, Jaume I, el rei Conqueridor, posà el seu esguard envers el regne, aleshores encara sarraí, de Múrcia. Cal dir que les fronteres del reialme aleshores abastaven aproximadament les actuals províncies espanyoles de Múrcia, Alacant i Albacete. Tanmateix, Castella també cobejava aquest territori, que podia ser la seva sortida a la Mediterrània. De fet, Castella (el monarca de la qual era Alfons X, dit El Savi, gendre de Jaume I el Conqueridor) van conquerir el regne, però el 1264 començà una revolta dels musulmans del reialme dirigida pel membre de la família reial murciana al-Wâthiq que va requerir que el monarca catalano-aragonès accedís a sufocar-la amb els seus homes per a tornar-la a l’obediència castellana del seu gendre Alfons. El rei en Jaume conquerí tot el reialme de Múrcia ja el 1266 amb un contingent de cavallers i soldats gairebé exclusivament catalans, car la participació aragonesa en l’expedició fou gairebé nul·la com a conseqüència que les Corts del regne d’Aragó es negaren a prestar ajut al rei en aquesta empresa, a diferència de les Corts de Catalunya. Catalans (inclosos valencians i mallorquins) foren els únics que participaren en la conquesta del reialme i exclusivament catalans foren també els repobladors que colonitzaren en un gran nombre bona part del reialme, sobretot el sud de l’actual País Valencià i les comarques situades a l’entorn de les ciutats de Múrcia i Cartagena. En paraules de Ramon Muntaner citades per Josep-David Garrido, “E con la dita ciutat (Múrcia) hac presa, poblà-la tota de catalans, e així mateix Oriola e Elx, e Alacant e Guardamar, Cartagènia e los altres llocs; sí que siats certs que tots aquells qui en la dita ciutat de Múrcia e en los dant dits llocs [són], són vers catalans e parlen de bell catalanesc del món, e tots són bons d’armes e de bons fets”.

Tanmateix, aquestes terres ara repoblades per catalans tornaren a jurisdicció castellana, perquè el rei En Jaume així ho va voler, per mantenir una bona relació amb el seu gendre el rei Alfons X de Castella. Però la història no s’acaba pas aquí, car (i això ja forma part d’un altre llibre) el nét del Conqueridor, Jaume II, va continuar, almenys en part, l’obra del seu avi, aconseguint per la força de les armes l’annexió a la Corona catalano-aragonesa d’un tros del regne de Múrcia (bona part del sud de l’actual País Valencià). Això ja són figues d’un altre paner.

 

El llibre és una obra que combina l’erudició, la voluntat divulgativa i un redactat fluid que el fa apte per a qualsevol amant de la nostra història. No cal, doncs, ser historiador per llegir aquest llibre que ens endinsa en una part poc coneguda i alhora victoriosa de la història medieval dels catalans.

"L'any dels francs", d'Albert Villaró

Els darrers vint-i-cinc anys la literatura catalana ha experimentat un gran augment, quantitatiu i qualitatiu, de la novel·la històrica. Hem vist com apareixien novel·les situades en èpoques molt diferents les unes de les altres, de manera que hem pogut llegir històries situades a la pre-Catalunya d’època romana, a la Catalunya (i l’Occitània) de l’Edat Mitjana i en època moderna, sobretot en els dos grans conflictes bèl·lics i socials que assotaren el nostre país en aquells segles: la Guerra dels Segadors i la Guerra de Successió, que culminà dramàticament a Barcelona l’11 de setembre de 1714.

Avui parlarem d’una novel·la situada a les boires de l’Alta Edat Mitjana, quan el nostre país encara no estava gaire unificat, cada comtat campava per les seves i la nostra terra, que sapiguem, encara no s’anomenava Catalunya. Es tracta de “L’any dels francs” (Columna Edicions, 2003), una novel·la de l’escriptor urgellenc Albert Villaró, l’acció de la qual arrenca a la capital de l’actual comarca de l’Alt Urgell, la Seu, l’any 1010. Aleshores feia just 25 anys que el gran cabdill sarraí Al-Mansur va arrasar una bona pila de ciutats catalanes, saquejant sense pietat Barcelona. era l’any 985. Aquella data significà la culminació de la superioritat militar dels alarbs sobre els comtats catalans. Però a partir de llavors aquest domini musulmà començà un lent declivi que els diversos comtats catalans aprofitaren per donar el tret de sortida a una lenta política de petites conquestes militars als sarraïns de les terres de frontera.

L’any 1010 es presentà la oportunitat per als diversos comtes catalans de venjar la humiliació rebuda l’any 985 de mans d’Al-Mansur. Muhàmmad Al-Mahdí, un dels dos pretendents al tron del califat de Còrdova, necessitava comptar amb les espases dels rudes guerrers cristians dels Pirineus de llevant, i demanà als seus comtes que es posessin del seu costat per deposar el seu rival, Sulaiman ibn-Hakam.

D’aquesta faisó, el comte de Barcelona, Ramon Borrell, i el comte d’Urgell, Ermengol I, acceptaren l’oferiment d’Al-Mahdí i es posaren en camí cap a Còrdova com a exèrcit mercenari, amb l’objectiu d’obtenir grans riqueses que, un cop tornats als comtats, servirien per enriquir el país.

La novel·la, doncs, narra l’aventura d’aquests guerrers que s’endinsaren molt en territori enemic per obtenir riqueses, fama, glòria... i altres coses. L’autor situa dins d’aquesta  gran aventura èpica una altra aventura, de dimensions molt més reduïdes, i centrada en la figura d’un noi molt jove, en Dacó Miró, fill bord del senyor de Tost, que s’unirà a l’expedició, però no pas sota l’ensenya del seu pare, el baró de Tost, sinó sota l’ensenya d’un altre feudal, en aquest cas el bisbe d’Urgell. El jove Dacó rep un encàrrec secret que haurà d’acomplir amb la més gran de les cauteles: aconseguir un llibre que fou redactat per un antic bisbe d’Urgell, bisbe que fou acusat d’heretgia, ell i, evidentment, totes les seves obres. I el jove Dacó maldarà amb totes les seves forces per complir la seva missió, una missió que li han encarregat les més altes instàncies episcopals d’Urgell.

Aquesta és una novel·la d’aprenentatge. El jove Dacó fa un viatge iniciàtic en plena adolescència. Viu una gran aventura molt lluny de casa, en terres andalusines, en un país amb una cultura i una llengua molt diferents a la seva. En Dacó serà testimoni d’horribles escenes de guerra i saqueig protagonitzades pels seus compatriotes, que d’alguna manera es volien revenjar de tantes humiliacions rebudes en el passat per part dels sarraïns. En serà testimoni, d’aquestes atrocitats, i ell mateix també en perpetrarà, de crims.

“L’any dels francs” és una novel·la que té diverses qualitats:

L’autor ens relata amb absoluta precisió i rigorositat els esdeveniments històrics que es van esdevenir i els uneix impecablement amb la trama fictícia de la recerca del llibre herètic.

És una història que enganxa de bon principi que hom la comença a llegir. El personatge d’en Dacó té carisma i hom hi empatitza en tot moment.

El llibre endinsa el lector en l’Edat Mitjana, tot aconseguint que senti que ha entrat, per una bona estona, dins l’aventura.

És una novel·la extraordinàriament ben escrita que té una gran qualitat literària i alhora és apta per a qualsevol casta de lector, fent-la d’alguna manera, en aquest sentit, molt “comercial” en el bon sentit de la paraula.

Si us agrada la novel·la històrica, les històries d’aventures i misteri, us apassiona l’Edat Mitjana i la història de Catalunya, “L’any dels francs”, d’Albert Villaró, és la vostra novel·la.