dilluns, 29 de juliol del 2013

Viatge als orígens de la nació. Montgrony, any zero. Primera part: Campdevànol, Gombrèn, Montgrony



Els orígens nacionals de Catalunya, és evident, són molt llunyans en el temps i es perden en les boires del passat. El que sí que és clar és que si els volem trobar els hem d’anar a cercar als Pirineus. Va ser a ambdós cantons de l’extrem oriental d’aquesta serralada que, a l’alta edat mitjana, es va anar formant un sol poble, ètnia o comunitat nacional, la catalana, que parlava una nova llengua, el català. Aquesta parla, encara embrionària, no era gaire diferent de la que es feia servir al nord de les Corberes, al Llenguadoc, la Gascunya o la Provença: a Occitània. 

A mesura que s’estenien cap al sud, els catalans anaven rebent aportacions demogràfiques i, per tant, lingüístiques, occitanes. D’aquesta influència lingüística i humana en va sorgir la cultura catalana que avui coneixem, afaiçonada durant centúries entre muntanyes, castells i monestirs.

El nostre bressol nacional es troba al cim i als peus de les muntanyes dels Pirineus, al Ripollès, però també al Conflent, a l’Alt Urgell, el Pallars o el Vallespir. És, potser, al Ripollès on s’hi concentren una gran densitat de mites, llegendes i també fets històrics contrastats relatius a la fundació de la Nació Catalana. Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, el comte Arnau, i l’abat Oliba, fundador del monestir de Ripoll, centre cultural, econòmic i espiritual del repoblament de la Catalunya central en els anys de les guerres amb els musulmans.

Una d’aquestes llegendes, la d’Otger Cataló i els Nou Barons de la Fama, es situa al santuari de Montgrony, al municipi de Gombrèn, no massa lluny del Castell de Mataplana, llar del llegendari comte Arnau. 

El meu viatge a peu cap a un dels bressols de la nació, Montgrony, va començar a Campdevànol. Vaig arribar a Campdevànol el dimarts 2 de juliol de 2013 a les 12 del migdia, aproximadament. Havia vingut en tren des de Blanes, amb un transbordament a Barcelona. Al costat de l’estació de Campdevànol hi comença una via verda, l’antic Camí Ral, que porta fins a Gombrèn. El trajecte a peu entre camps, al costat del riu Merdàs i a prop de la carretera entre els dos pobles és molt plaent. Si alguna cosa hi podem objectar és que a partir de mig camí de Gombrèn la senyalització del camí en algunes cruïlles esdevé una mica caòtica i, fins i tot, de vegades, inexistent. Tanmateix, t’acabes orientant i retrobes el camí de seguida.
 
És remarcable l’església de Sant Llorenç de Campdevànol, que es troba cap al començament del Camí Ral. Val la pena d’aturar-s’hi una estona. És un temple romànic, esmentat en els documents ja l’any 1075 i recentment “restaurat”. “Restaurat”, així entre cometes, tal com ho posava en el cartell explicatiu que hi havia al costat de l’església. Suposo que la referida restauració, en el seu moment, devia ser feta de qualsevol manera, sense tenir en compte els criteris dels experts ni la forma originària del temple.

 En aquest punt faig un petit parèntesi i recordo una conversa que vaig tenir farà un mes amb una persona que treballa amb patrimoni arquitectònic, el qual em va dir que les restauracions de molts castells, ermites, esglésies i monestirs del país s’han fet, així, de qualsevol manera. Cada poble amb un criteri diferent, sense que hi hagin pogut intervenir els experts de Patrimoni de la Generalitat, els quals no han pogut evitar que es perpetressin veritables nyaps en el patrimoni arquitectònic i històric de tots els catalans. 

Dit això, continuo amb el relat del viatge. A les dues de la tarda vaig arribar a Gombrèn. Vaig fer una volta pel poble, molt net i polit, amb velles (i belles) cases de pedra a la part antiga, i al voltant de l’església de Sant Pere. A Gombrèn vaig dinar en un restaurant molt digne a l’entrada del poble, a tocar de la carretera que ve de Campdevànol, el Portal del Comte.

Cap a quarts de quatre vaig sortir del restaurant cap a la plaça del poble que hi ha davant de l’església de Sant Pere. Des d’allí pots observar, amunt, amunt, cap a muntanya, el santuari de Montgrony. La vista que hi ha del santuari des d’allí és corprenedora. Llavors em va fer pensar en un niu d’àligues. I en aquell moment no recordava la descripció que feia d’aquesta vista l’escriptor pallarès Pep Coll a la seva excel·lent novel·la “Per les valls on es pon el sol” (Edicions 62, 2002), que em vaig llegir (ho recordo perfectament) el setembre del 2011. Diu en Pep Coll, en boca del narrador i protagonista de la novel·la, l’estudiant Ramon Bofill:

“Vist de lluny, Montgrony sembla un niu d’esparvers, entaforat a mig aire de la muntanya fosca de la banda de tramuntana, entre dues roques cendroses que es tornen de color ocre a mesura que t’hi apropes.”

A les quatre en punt de la tarda, vaig començar l’ascensió cap a Montgrony. El camí comença al costat de la carretera que puja en direcció a Castellar de n’Hug. És un caminet de muntanya força costerut, molt ben senyalitzat, això sí, que transcorre entre els arbres d’un espès bosc. A l’inici del camí et trobes una senyal de pedra, de finals del segle XIX, escrit en català, posat allí per indicació, potser, d’algun pròcer de la Renaixença o d’algun centre excursionista de l’època, que indica que ens trobem al “Camí de Nostra Senyora de Montgrony 1887”.

El bosc és preciós i les vistes de la vall que es poden contemplar en algunes parts del camí són ben remarcables. Val la pena aturar-s’hi per admirar-les. Tanmateix, la meva ascensió va ser força ràpida, tot i les aturades. El cel s’anava ennuvolant i amenaçava pluja. A més, la previsió meteorològica anunciava xàfecs a la comarca del Ripollès aquella tarda i com que no volia que m’enganxés un fort ruixat al mig del camí, vaig accelerar el ritme de la meva caminada. Cal dir que el darrer tram del corriol, just abans d’arribar a Montgrony, és encara més costerut, amb una inclinació molt pronunciada, però quan veus el santuari allí, més amunt, no gaire lluny, és com si caminessis a peu pla. La frisança per arribar-hi fa que se’t passi de cop el cansament que puguis dur a sobre.

I, finalment, vaig arribar a Montgrony!


                                                  Església de Sant Pere de Gombrèn



                                       Rellotge de sol de l'església de Sant Pere de Gombrèn



                                                   Comença el camí cap a Montgrony

 

                                                        Una vista dels inicis del camí.


                                                                           El camí.

                                                         Ja es pot albirar Montgrony!


                                              Vistes des de poc abans d'arribar a Montgrony.




divendres, 26 de juliol del 2013

L’Ajuntament de Blanes i la difusió de la cultura i la història autòctones



Escric aquest article a tomb de la notícia que a Blanes, coincidint amb la festa major d’enguany, s’hi inaugura la Ruta Bolaño, que recorda la figura de l’escriptor xilè Roberto Bolaño, establert a Blanes fa una colla d’anys i que va morir a la nostra vila el 2003. És indubtable, segons la crítica literària, que Bolaño fou un gran escriptor en llengua castellana. I va viure una colla d’anys a Blanes, des de mitjans de la dècada de 1980 fins a la seva mort. L’Ajuntament del PSOE (sí, sí, del PSOE, em nego a acceptar que el partit que governa Blanes pugui dur la C de català a les seves sigles), sembla que hi ha esmerçat força recursos econòmics, en aquesta ruta. Això són fets. I que consti que, de ben segur, Roberto Bolaño es mereix un homenatge a Blanes.

La meva crítica ve donada pel fet que aquest interès, almenys aparent, de l’Ajuntament de Blanes per donar a conèixer un escriptor en llengua castellana vinculat amb la nostra vila contrasta amb la manca de recursos destinats a donar a conèixer els nostres personatges històrics, alguns dels quals anomenaré a continuació: 

Joaquim Ruyra, molt bona part de l’obra literària del qual, tot i no ser blanenc de naixement, és de tema blanenc.

Jaume Ferrer de Blanes, cèlebre cosmògraf dels segles XV i XVI.

Gaspar Roig i Jalpí, eclesiàstic, escriptor i historiador, bona part de l’obra historiogràfica del qual és plena de falsedats.

Josep Cortils i Vieta, polític, folklorista i escriptor, iniciador del moviment catalanista i de la Renaixença a Blanes.

Josep Alemany i Borràs, periodista i escriptor.

El desinterès de l’actual Ajuntament de Blanes per donar a conèixer i dignificar el nostre patrimoni històric i arquitectònic és evident. El Blanes d’època medieval i moderna és un gran desconegut pel nostre jovent. I no només pels joves, sinó pel comú de la població. Quanta gent sap que l’església de Santa Maria és quelcom més que un temple religiós? Quanta gent sap que és (fou) el palau dels vescomtes de Cabrera, edificat el segle XIV? Quanta gent sap que fou assetjat per tropes espanyoles, com tota la vila, l’any 1652, i que els defensors foren exterminats o enviats a galeres? Quanta gent sap que els pescadors blanencs varen fer la vida impossible als vaixells espanyols que s’acostaven a la costa de la vila i que en van arribar a capturar algun durant la guerra dels Segadors? Quanta gent sap que Blanes tenia una muralla, amb diversos portals? L’Ajuntament voldrà posar en valor tot aquest patrimoni històric i el posarà a disposició dels blanencs i visitants a la nostra vila? No ho crec pas. La crisi econòmica és un llençol molt gros que serveix per tapar moltes vergonyes. D’altra banda, la crisi no impedeix pas a l’Ajuntament fer altres despeses. Coneixerem Bolaño, però no sabrem res Gaspar Roig i Jalpí.


Davant d’aquest panorama, pensar que l’Ajuntament de Blanes col·laborarà amb els grans actes del Tricentenari de 1714 que s’estan duent a terme a nivell nacional és del tot ingenu. Per aquesta gent del PSOE nostrat la Història de Catalunya els és incòmoda. El record d’una Catalunya plenament normal a nivell cultural, on la immigració que arribava al país s’integrava culturalment i lingüística amb naturalitat a la societat catalana, el record d’un poble català que s’expressava únicament en català, el record d’una Catalunya políticament lliure no agrada als del PSOE català. És per això que menyspreen la cultura arrelada mil·lenàriament al país i fomenten la llengua i la cultura que se’ns va començar a imposar fa 300 anys. És per això que a l’entrada del poble tenim un esgarrifós homenatge al “café para todos” amb les banderes de “las diecisiete comunidades autónomas”.

Com sempre haurà de ser la societat civil, les entitats de cultura popular, i els individus que de forma desinteressada o des del seu lloc de treball dignifiquen la nostra cultura i el nostre patrimoni històric els que hauran de fer la feina que els polítics espanyolitzats no volen fer. Serà aquest exèrcit d’amants de la cultura, de les tradicions i de la Història autòctones de Blanes i de la Nació Catalana qui ens ajudarà a ser més lliures i a ser més nosaltres mateixos.

dissabte, 13 de juliol del 2013

“Serrallonga. Els angelets de la terra”, de Ricard Dilmé




La divulgació de la nostra Història és una bona eina per al desvetllament de la consciencia nacional adormida per 300 anys o més d’opressió. Cal que les noves generacions de catalans coneguin la veritable història del seu país i com els catalans del passat van lluitar per defensar la seva terra, la seva llibertat, la seva forma de vida, les seves tradicions i l’herència dels seus avantpassats.

Els catalans tenim molts herois desconeguts. El seu record es perd en les boires del passat i entre la pols d’arxius oblidats. El vent tramuntanal udola sobre les seves tombes oblidades i els seus ossos es barregen amb la terra d’antics fossars anònims perduts enmig de la boscúria, antics escenaris de batalles que els historiadors moderns han tret de l’oblit de la nostra memoria col·lectiva. 

Els herois catalans del passat no són pas menys valents ni les seves gestes són menys honorables que les dels que han estat immortalitzats per Hollywood, com el Braveheart escocès. Però molt sovint no han rebut el reconeixement que es mereixien. Ja ho diu en Ricard Dilmé al petit prefaci del seu llibre: “Valorem tot allò que ens imposen els altres i no posem en valor el que ens és propi. No deixa de ser una manera més de fer el país més petit. Pensant en tot plegat, un bon dia em vaig decidir a posar-hi una mica de remei i, des de la més absoluta modestia, m’he proposat crear un personatge, un producte, un heroi actual, per a veure si podem introduir una petita escletxa en aquest món que ens han ocupat els altres”.

I aquest heroi és en Serrallonga. Però no és un Serrallonga qualsevol. Si més no és un Serrallonga de ficció, que va sobreviure a la seva propia mort, a l’execució a què fou sotmès el 8 de gener de 1634. Un Serrallonga que es va convertir en cabdill dels catalans contra els espanyols que oprimien la nostra gent durant la revolta dels Segadors de 1640 (“Serrallonga 1640”), que lluità a la Guerra dels Segadors (“Serrallonga Bandera Negra”) i que, finalment, en aquest darrer còmic del dibuixant Ricard Dilmé, “Serrallonga. Els angelets de la terra”, es posa del costat del catalans que es revolten contra la ocupació francesa als comtats de la nostra nació situats al nord dels Pirineus.

Efectivament, en aquest “Serrallonga. Els angelets de la terra”, en Serrallonga i la seva filla, obligats a refugiar-se al casal del seu protector i amic el vescomte de Viver, ajuden els catalans del nord que volen expulsar els francesos que han annexat les comarques del Rosselló, la Cerdanya, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i la Fenolleda al Regne de França, i les volen reintegrar al Principat de Catalunya. Així en Serrallonga lluita al costat dels angelets de la terra, com així s’anomenaven els patriotes catalans que s’aixecaren contra els ocupants francesos, durant la “revolta de la sal”, així com al costat dels miquelets, les tropes irregulars catalanes vingudes del sud dels Pirineus. En Serrallonga també farà costat als patriotes que organitzaren el complot de Vilafranca de Conflent.

El còmic és un viatge ple d’emocions i d’aventures a la Catalunya d’època moderna, als seus paisatges i a la seva arquitectura, i també a la indumentària de la seva gent.

Es pot trobar a la llibreria Les Voltes de Girona, on el vaig comprar, i suposo que a altres llibreries del país. Us el recomano de totes totes!!!!