Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part III

Continuem la narració d'Antoni Rubió i Lluch, el gran historiador de la Grècia catalana. I amb aquesta entrada tanquem, de moment, els articles sobre els catalans a l'Orient en època medieval.

"Es pot dir que els territoris que la Companyia ocupà preferentment en la terra grega, foren els que en l’actualitat constitueixen les comarques de l’Àtica, la Beòcia i part de la Fòcida i de la Lòcrida oriental, com hem dit en altres ocasions. Hi havia en efecte el centre més dens de viles i llocs poblats per catalans, començant per la ciutat d’Estives (Tebes).

En la ciutat de Tebes és on s’aplegà un nombre més considerable de famílies dels conquistadors catalans. No és estrany, si es considera el paper preponderant de la pàtria d’Epaminondes a l’època catalana. La seva importància i hegemonia entre totes les poblacions de la Grècia continental, li venia ja del temps dels bizantins, quan hi residia el governador militar o estratega del thema o província de l’Hellàs. En l’època dels senyors borgonyons continuà tenint aquella hegemonia i en la dels catalans, “quasi caput et magistra”, fou la veritable capital dels ducats, la ciutat catalana per excel·lència, com Catània a Sicília i Càller a Sardenya, com Barcelona era cap i casal de Catalunya. Principalment fins que la seva pèrdua no traslladà a Atenes l’hegemonia dels ducats i amb ella els avantatges de capitalitat, la ciutat de Tebes, d’altra banda privilegiada per la seva situació, atragué el nucli més nombrós de la colonització catalana. Es tot un poble català, que porta els nostres cognoms més corrents el que se’ns hi presenta viu, preocupat principalment de la seva llibertat i dels seus privilegis, exercint d’altra banda, a través del port de Ripadòstria (Rivadostro) al golf de Corent, el comerç amb Catalunya i Mallorca, sobre tot amb la més gran de les Balears. Dèiem en altre ocasió que la illa de Mallorca fou segurament la terra catalana que més s’aprofità des del punt de vista comercial de les conquestes de la Grècia. No sense motiu repetirem, així mateix, que a Tebes diversos mallorquins desempenyaren alts càrrecs i obtingueren gran prestigi.

Els més forts nuclis de població catalana foren després de Tebes, la ciutat de Cetines (Atenes) i la de Livàdia ciutats que solament en la darrera època de la dominació catalana a Grècia, adquireixen un gran relleu, contrastant amb l’existència obscuríssima que, absorbides per la vida política de Tebes, tingueren abans, sobretot Atenes.

La vida catalana de la immortal ciutat de Teseu ha estat estudiada per nosaltres en altres diverses ocasions la qual cosa ens estalvia de repetir ací els motius que els catalans tenim d’enorgullir-nos en constatar que mercès als documents que se’ns han conservat, l’Atenes catalana amb el seu castell de Cetines (Acròpolis) la Seu de Santa Maria (El Partenon), etc., és bastant coneguda, molt més que la francesa del segle XIII. En la petita Cetines que ocuparen gents que duien els nostres noms, la immigració dels catalans fou més nombrosa que la que coneixem d’altres invasors en tota l’Edat Mitja. La presència dels conquistadors, que no es aventurat suposar que constituïren una tercera part de la ciutat aixoplugada al voltant de l’Acròpolis, modificaria sensiblement la seva fesomia i li donaria un caire força abigarrat. La llengua grega i la catalana deurien barrejar-se per carrers i places contrastant la fonètica diversa d’una i altra, com contrastarien amb les imponents ruïnes de l’antiguitat clàssica, les petites construccions medievals, en alguna de les quals potser eren esculpides les quatre barres de sang, que si hem de creure l’historiador Gabriel Turell, es veien encara en el segle XIV.

També ens hem ocupat anteriorment de Livàdia que, mercès al seu fort castell, disputà a l’Acròpolis atenesa la primacia militar dels territoris grecs dominats per la Companyia. Els fets heroics dels defensors d’aquella fortalesa que avui, en ruïnes, dóna encara una impressió de grandesa i austeritat, permeten sorprendre en els documents dels arxius, bon nombre de famílies catalanes, al costat d’altres de sicilianes i gregues."

Les imatges provenen del còmic històric "L'exèrcit errant" d'Oriol Garcia i Quera, llibre que us recomano des d'aquí.

Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part II

Reproduïm, doncs, un fragment d’un article d’Antoni Rubió i Lluch (“La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, publicat a les Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 1933).

“La gran massa, però, dels colonitzadors fou essencialment burgesa. En els documents dels registres dels arxius de Palerm, de Venècia, de Barcelona i algun altre, se’ns han conservat més de doscents noms d’aquells colonitzadors i en els seus llinatges reconeixem moltíssims dels que encara avui porten els catalans dels estaments mitjà i popular. Apenes entre aquests nombrosos cognoms trobem una dotzena de famílies nobles, tals com els Sarrovira de Salona, Savall de Neopàtria, Puigpardines de Carditza, Novelles de l’Estanyol (Castri), els Bellestar de la Cabrera o Queronea, els Fuster, els Roger de Llúria, els Des Pou i els Joanes d’Atenes.

Al costat d’aquesta que en podríem dir l’aristocràcia dels ducats figuren encara en l’època de llur annexió a la Corona catalano-aragonesa pels anys de 1379-1381, alguns, molt pocs, descendents de la primera niçaga de conquistadors, o sigui dels que formaren aquella heroica Companyia Catalana que féu estremir els turcs a l’Àsia Menor, els bizantins a la Tràcia i els francs a la Beòcia. D’altres pertanyien a emigracions posteriors o eren descendents dels companys d’armes del governant més tromfal de la Companyia, del famós Alfons Frederic d’Aragó, el conquistador de Neopàtria.

És interessant de veure figurar en aquells anys 1379-1381, cognoms de cabdills de la primera generació, d’aquells síndics, consellers i notables de la Companyia que havien estampat llurs firmes al peu dels armisticis de 1321 i 1331 amb la república de Venècia, o que foren excomunicats nominatim per Guillem Frangipani, l’Arquebisbe de Patraix (Patras) en 1335, per delegació de la Santa Seu. Els Novelles de Tessàlia, els Guillem d’Almenara, els Terrades i els Estanyol de Livàdia, els Sesplanes d’Atenes, els Baldomer, Ballester, Dessau, Fuster, Ibàñez, Oller, Sabater i Vilafranca de Tebes, els Batlle de Sycaminon, prop de l’Oropos, són sens dubte descendents dels ardits companys d’Alfons Frederic que amb els mateixos cognoms figuren en aquells curiosos documents. [...]

 

Que la raça colonitzadora dominant ens els Ducats, àdhuc la població conquistadora, fos originària de terres subjectes al casal d’Aragó, és una veritat admesa per tothom; precisarem però encara més, en assegurar que essencialment les gents de la Companyia eren catalans (compresos mallorquins i valencians) malgrat que hi figuressin molts aragonesos, sobretot en l’època heroica de l’expedició i, malgrat també que, com direm a continuació, hi feren cap molts sicilians, un cop la Companyia s’hagué possessionat del país, sota la dominació política de la Casa de Sicília.

L’element aragonès hi tingué tan escasa representació que si haguéssim de judicar sols pels testimonis que han arribat fins a nosaltres, diríem que no passà del cinc per cent dels colonitzadors. Això explica el caràcter eminentment català que prengué aquella mena de república militar autònoma que s’establí a les vores de l’Ilissos, del Cefís, del’Ismenos i del Sperchios, o en les regions muntanyoses del Parnàs. I aquesta és també una de les raons perquè quan es parla d’aquella dominació a la Grècia medieval, se li dóna el títol de catalana. Algunes de les famílies que semblen d’origen aragonès, a judicar per llurs cognoms, adquiriren cert relleu polític en l’època siciliana i catalana, com els Barbastro, i els Pere i García Ibàñez de Tebes, els Sànchez de Leyda (Lleida?) i els Antoni Çaragoça d’Atenes, aquest darrer comissionat en 1382 a Tortosa pels catalans atenesos per demanar al comte-rei confirmació dels privilegis i capítols concedits pels reis de Sicília.

Els catalans d'Atenes i Neopàtria. Part I

En aquest blog també vull parlar de la dominació dels catalans a la Grècia medieval. No pas com a justificació del colonialisme o l’imperialisme català d’Edat Mitjana, de cap de les maneres. Sinó perquè aquest és un episodi força desconegut de la nostra història, si més no en els seus detalls. 

Després que els almogàvers catalans fossin cridats per l’Imperi Bizantí per lluitar contra els turcs i de la seva arribada a Constantinoble el 1303 les batalles d’aquests guerrers professionals nostrats contra les armes otomanes foren incomptables. Paral·lelament, els crims comesos per aquest exèrcit de soldats de fortuna foren també incomptables. Després de l’assassinat de Roger de Flor, cap dels almogàvers, i de centenars dels seus homes a mans dels grecs, les victòries dels mercenaris catalans sobre l’exèrcit bizantí s’anaren esdevinguent l’una rere l’altra. Després d’una colla d’anys peregrinant pels territoris grecs, l’any 1311, els almogàvers catalans s’enfrontaren amb els francs, que dominaven la Grècia central i el Peloponès.

Amb la victòria almogàver del riu Cefís sobre l’exèrcit franc (1311) els catalans s’empararen del ducat d’Atenes, potser sense saber que allò era el principi de setanta-set anys (1311-1388) de domini català a Atenes i la seva regió, l’Àtica, el bressol de la civilització occidental. 

Llavors calia organitzar un nou estat català, que sorgia  a l’altre extrem de la Mediterrània. Els almogàvers triaren com a nou cabdill un dels pocs supervivents de l’exèrcit enemic, Roger Desllor, un català del Rosselló. Sota el seu guiatge la Companyia Catalana demanà a Frederic II (monarca del regne català de Sicília i nét de Jaume I el Conqueridor) un dels seus fills com a duc. L’elegit fou Manfred, el futur duc Manfred I d’Atenes.

Mentrestant, els almogàvers, al costat de les seves famílies, s’instal·laren en les terres del ducat d’Atenes. D’altres es casaren amb les vídues dels cavallers francesos morts a la batalla del Cefís. Antoni Rubió i Lluch diu d’aquests almogàvers establerts a Grècia que eren “d’origen obscur”. Aquells almogàvers i llurs famílies foren el gruix de la població catalana als ducats (el 1318 els catalans conqueriren el ducat de Neopàtria). Però no foren els únics compatriotes en travessar la Mediterrània per arrelar als ducats d’Atenes i Neopàtria.

En aquest punt reproduïrem un fragment (tot obviant-ne les cites, per donar agilitat al relat) d’un article d’Antoni Rubió i Lluch, el gran historiador de la Grècia catalana. El fragment en qüestió és “La població de la Grècia catalana en el XIVè segle”, publicat a les Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans (Barcelona, 1933).

Reproduïrem aquesta cita, però, en el proper post.

Les imatges emprades són del còmic "L'exèrcit errant", d'Oriol Garcia i Quera.