Serralavella, un costum oblidat de Malgrat

En aquest article volem recordar l’antic costum malgratenc i d’altres pobles del Maresme anomenat “serralavella”. El cronista malgratenc de la revista maresmenca “La Costa de Llevant” (14 de març de 1915) explicava així aquest costum (hem respectat l’ortografia pre-normativa pròpia de l’època):

“D’any en any se va perdent aquesta costúm. Consisteix ella, en anar, al ésser a mitja Quaresma, la quixalla dividida en colles y armats de fustes a les cases ahont hi há alguna dona vella y situantse en llur portal cridar serralavella, serralavella y diguent la següent estrofa o be una consemblant:

El fret es fora / serrim serrám / guardeu els cous / per un altre any.

Y aixís continuen ab actitut de serrar fins y tant que se’ls hi dona alguna fruyta com son: taronges, orellanes, figues seques etc; rompent si poden els dits cous, que no son altre cosa que olletes de terrissa plenes de foch que per escalfarse, les dones velles se posaven en mitg les cames dessota la roba.

Sols una colla n’hem vist aquest any, dedicada a tan típich sport.”

Mossèn Fèlix Paradeda també féu referència al costum de “serralavella” en el seu llibre “Proses i versos històric – folklòrics” de l’any 1929. En aquest llibre, citat per la revista “La Voz de Malgrat” (1 maig 1965), Paradeda descriu un episodi de la diada de “serralavella”, en el qual una colla de bordegassos del poble s’arribaren al mas Viader i trencaren els cous a bastonades tot cantant alguna altra cançoneta, com les dues següents:

“Serra la vella / serra l’escudella / porteu cansalada / que la serra és embossada / porteu vi / que la serra no vol seguir”.

“Serra la vella / terra d’escudella / serrem al vell / que seu a l’escambell; / avui que és dijous / mestressa porteu ous / per fer la brenada / deu-nos cansalada / i per passar el camí, / un porronet de vi”.

La Croada contra Catalunya (1285)

El rei Pere el Gran

El 1282 Pere II de Catalunya i Aragó fou coronat rei de Sicília, una illa que representava la clau de volta del comerç a la Mediterrània central, que en mans dels catalans posava en perill l’expansió mediterrània francesa. Com a conseqüència d’això, el Papa Martí IV, francès ell mateix i afecte a la casa d’Anjou, excomunicà Pere II el Gran, el rei català, i el declarà desposseït dels seus regnes, els quals haurien de passar a Carles de Valois, fill de Felip III de França.

Un gran exèrcit comandat pel rei francès en persona, el maig de 1285 travessà el Rosselló amb la connivència del rei Jaume III de Mallorca, germà del rei Pere II. De res no va servir la resistència dels rossellonesos a l’exèrcit francès, tot desobeïnt el seu monarca. Elna, al sud de Perpinyà, fou assaltada i saquejada pels invasors. Els croats van creuar el coll de Panissars i es dirigiren ràpidament cap a Girona, tot destruïnt els pobles empordanesos on passaven. Un cop davant Girona l’exèrcit francès va posar setge a la ciutat. El monarca català, forçat per les circumstàncies, va haver d’invocar l’usatge Princeps Namque, segons el qual els homes lliures havien de prendre les armes per defensar la terra quan el país era atacat. 

Finestra gòtica del Palau dels Cabrera de Blanes

Mentrestant, la flota francesa que donava suport logístic als invasors assolà tot el litoral des de Cotlliure fins a Blanes. Molts habitants d’aquesta part de la costa havien fugit cap a l’interior, deixant els pobles deshabitats, mentre que altres localitats es van retre a l’armada forana. Bernat Desclot, a la seva “Crònica” ho conta així:

“Quan los almiralls de l’armada del rei de França hagueren oït lo manament, anaren-se’n per tota la ribera, aitant com és lo castell de Coplliure entrò a Blanes, qui és prop de Barcelona huit lleugues, e anc no trobaren negun lloc qui res loes defenés, car los uns llochs trobaven desemparats, que no hi estava nengú, los altres que es retien a ells mantinent que els veïen venir, e així no els calia sinó prendre”.

Pere Català i Roca recull la referència a la destrucció de Blanes per la flota francesa. Prové de “Marca Hispanica”, una obra de Pèire de Marca: “Blanarum castrum destructum ab exerci Philippi III regis francorum”. Vicenç Coma opina que aquest “Blanarum castrum” són les muralles i fortificacions de la vila, no pas el castell de la muntanya de Sant Joan, indret on, segons aquest historiador, es refugiaren els blanencs, espaordits per la matança que els francesos van dur a terme de molts habitants de Sant Feliu de Guíxols.

El rei Pere, amb els seus cavallers i almogàvers a Panissars

La flota francesa no va arribar, però, més al sud de Blanes. Els seus almiralls no la volien separar excessivament de l’exèrcit de terra i, d’altra banda, temien l’acció de les galeres catalanes, concentrades a Barcelona. En efecte, els vaixells francesos foren atacats constantment per naus corsàries i d’aventurers de tota mena vingudes d’arreu de les terres catalanes, com la de l’alacantí Albesa. L’esquadra catalana dels barcelonins Ramon Marquet i Berenguer Mallol derrotà la francesa a la batalla de les illes Formigues, prop de Calella de Palafrugell, i poc després Roger de Llúria, amb els seus navilis, donà el cop de gràcia a l’armada invasora, de manera que l’exèrcit de terra croat quedà desproveït dels recursos que els arribaven per mar. Sembla ser que el comte francès de Foix va demanar treva a Roger de Llúria, el qual la refusà, contestant que ni els peixos no gosarien alçar-se sobre les ones si no duien a la cua l'escut dels quatre pals. 

Els francesos, aturats en el setge de Girona durant tot l’estiu del 1285, van aconseguir ocupar-la el dia 7 de setembre, però van començar a emmalaltir d’una pesta que l’imaginari popular català ha atribuït a un càstig diví. Segons diu la tradició, després que els francesos profanessin la tomba de sant Narcís van començar-ne a sortir unes mosques que contagiaren els invasors de la terrible malaltia. Fins i tot el mateix rei francès, Felip III, va ser infectat per la pestilència, morint poc temps després a Perpinyà. Les tropes croades es van veure forçades a recular cap el nord i foren totalment vençudes per un exèrcit català format principalment per almogàvers i pels mariners de la flota d’en Roger de Llúria, que els esperaven en la seva retirada al coll de Panissars.

Aquesta fou la fi de la Croada contra Catalunya.

BIBLIOGRAFIA CONSULTADA

Bassegoda Pineda, Enric “La batalla de les Illes Formigues en Desclot i Muntaner” dins Quaderns de la Selva, nº16, Santa Coloma de Farners, 2004

Català i Roca, Pere (dir.) “Els castells catalans”, volum III, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1971

Coma i Soley, Vicenç “Santa María de Blanes. Palacio de los Vizcondes de Cabrera”, Barcelona, 1941

Desclot, Bernat “Crònica” (a cura de Miquel Coll i Alentorn), Edicions 62, Barcelona, 1982

Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya”, volum II, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2004

La independència com a eina de recatalanització del país

Sóc independentista des que tenia vuit anyets. Va ser en aquella edat quan vaig prendre consciència que Catalunya s’havia de separar d’Espanya. Des que tenia ús de raó que m’havia sobtat que, essent Catalunya una terra de llengua i cultura catalanes, el nostre país formés part d’una estat de llengua castellana. Per mi era estrany que la gran majoria de llibres, diaris o programes de televisió –i això a Catalunya- fossin en llengua castellana. Com podia ser que s’esdevingués aquesta anomalia? Com era possible que un país que, com aquell que diu, des de la nit dels temps havia estat català, hagués de veure’s envaït per una llengua i una cultura forasteres? I aleshores vaig començar a cercar respostes.

Aquestes respostes em van venir totes soles amb la lectura del llibre “Història de Catalunya”, d’Antoni Rovira i Virgili. Es tractava de la reedició d’una obra escrita per l’intel·lectual tarragoní adreçada a infants i joves. I amb vuit anyets me’l vaig llegir. Val a dir que tampoc era un llibre massa llarg. Parlava de la prehistòria, dels grecs i els romans, del naixement de Catalunya en època medieval, de la invasió castellana del segle XVII i de la pèrdua de l’estat català el 1714. Però també de la Renaixença cultural del segle XIX i fins i tot de la proclamació de l’efímera República Catalana per part de l’avi Macià.

Aquest llibre em féu independentista. Gràcies a l’Antoni Rovira i Virgili puc dir que en la meva infantesa vaig descobrir la nostra història, els fets del nostre passat que durant dècades ens havien estat amagats. La descoberta de la nostra gènesi com a nació a l’Edat Mitjana, de les constants invasions patides per part de castellans i francesos, de les prohibicions a la nostra llengua patides per generacions de catalans i imposades pels ocupants... Tot plegat em fou revelat amb una claredat diàfana. I davant d’això, com podia ser que no em tornés independentista?

A partir d’aleshores vaig descobrir el simbolisme de l’estelada, a mitjans de la dècada de 1980, quan aquest encara era un símbol de rebel·lia, mig prohibit pel règim d’ocupació espanyol i mig marginat pel catalanisme més “moderat”. Desenes d’estelades van començar a aparèixer dibuixades amb llapis i amb traç maldestre al marge dels meus quaderns i a dins dels meus llibres escolars.

Fins i tot, un dia, a tercer d’EGB, a classe de ciències socials, el professor, quan ens va preguntar sobre les comunitats autònomes espanyoles, vaig respondre davant de tothom que “Catalunya no és Espanya”, davant del rostre d’incredulitat del mestre i de les mirades estranyades dels companys de classe.

Durant la meva infantesa i adolescència, el meu independentisme, i el de tothom que coneixia, nanos de la meva edat, era un independentisme nacionalista, basat, sobretot, en la llengua.

En aquells moments jo no concebia –ningú no concebia- una hipotètica i molt llunyana Catalunya independent amb el castellà com a llengua cooficial. Aleshores els independentistes, aquells patriotes lluitadors que van mantenir la flama del país, de la cultura i de llur llibertat, no podien entendre una Catalunya (uns Països Catalans) on el castellà continués mantenint un estatus que sabíem que havia adquirit mercès a 300 anys d’imposicions i com a conseqüència de la sang vessada per molts patriotes assassinats.

Aleshores tot l’independentisme organitzat, des de l’Esquerra Independentista fins als grups independentistes no polítics, tenia molt clar que la independència havia de servir, entre d’altres coses, perquè el català fos la única llengua oficial de les terres on n’era llengua pròpia. Encara recordo un lema de l’Esquerra Independentista, no massa llunyà en el temps, que deia: “El bilingüisme aixafa el català”. Una gran veritat. Més tard la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana, la CAL, també explicità el seu suport a la idea que el català havia d’esdevenir única llengua oficial dels Països Catalans (excepte aquelles comarques on la llengua pròpia fos una altra, l’Aran i la Fenolleda occitanes, i les comarques castellanoparlants del País Valencià).

Aquell era un independentisme nacionalista, patriòtic, i havia mantingut viva la lluita per la llibertat del país durant la llarga nit del franquisme i tota la misèria autonòmica de les dècades de 1980 i 1990.

Però avui, l’independentisme “oficial”, el dels grans partits polítics sobiranistes (CiU i ERC) i de les grans associacions “de país” (ANC i Òmnium) accepta que el castellà segueixi essent oficial en una hipotètica Catalunya independent.

Mentrestant, lingüistes de prestigi com Carme Junyent, Juan Carlos Moreno Cabrera o Pau Vidal ja han dit que la cooficialitat del castellà en una Catalunya independent seria el cop de gràcia que li manca al català per acabar de desaparèixer del mapa. Sembla que Vilaweb, darrerament, ha fet pròpia la tesi que el castellà no ha de tenir cap oficialitat en una Catalunya independent. I, a partir d’ara, de ben segur que a molta gent li anirà caient la bena dels ulls. Perquè no pot ser que allò que no ha fet cap país europeu acabat d’independitzar els darrers 25 anys (permetre que la llengua de l’estat del qual t’acabes d’independitzar continuï gaudint d’algun grau d’oficialitat) ho fem els catalans.

Ens cal un estat amb el català com a única llengua oficial. Un estat català el pal de paller del qual sigui la identitat catalana. De la mateixa manera que, per a l’estat danès, el seu pal de paller és la identitat, la cultura i la llengua daneses. Perquè mai no podrem ser independents de debò si fem oficial al nostre país la llengua d’un altre país.

Per tot això que he dit era (i sóc) independentista. Perquè volia (i vull) una Catalunya on el català sigui la llengua dominant a l’administració, però també a les llibreries i els quioscos, i a la retolació dels comerços, i a l’escola, i als cinemes, i a les ràdios i televisions, i a les converses al carrer. En definitiva, perquè vull una Catalunya normal.