 |
| Mapa de les comarques de la Franja de Ponent |
La història
Més enllà de les
fronteres de l’actual Comunitat autònoma de Catalunya, hi ha unes quantes
comarques que actualment formen part d’Aragó, les quals són de llengua, de
cultura i de nació catalanes: l’Alta Ribagorça, la Ribagorça, la Llitera, el
Baix Cinca i el Matarranya. Aquestes cinc comarques, vistes com un conjunt, són
anomenades la Franja de Ponent, perquè totes plegades, en el mapa formen una franja,
una llesqueta enganxada a la frontera occidental de la Catalunya estricta. Els
municipis més importants d’aquest territori són Benavarri, Fraga, Calaceit i
Mequinensa.
Els territoris
d’aquestes comarques foren conquerits als andalusins de religió musulmana i
repoblats amb gent catalana durant l’Edat Mitjana. El comte de Barcelona
Berenguer IV impulsà aquest procés conqueridor i repoblador. L’any 1142
conquerí Tamarit de la Llitera i el 1149 Fraga i Mequinensa. La conquesta de la
comarca meridional del Matarranya acabà l’any 1169. És per això que la llengua
pròpia d’aquestes comarques d’ençà de fa gairebé mil anys és la catalana.
A les Corts
Catalanes de Lleida de 1214 s’hi esmenta que Catalunya va “de Salses fins al
Cinca”. Aquest límit es va mantenir fins que l’any 1300, per pressions
aragoneses, el rei catalanoaragonès Jaume II optà per lliurar la Ribagorça i
part de la Llitera a Aragó, malgrat que els catalans s’hi oposaren. A mitjan
segle XIV el Matarranya també fou inclòs a Aragó i al segle XV ho foren Fraga i
Mequinensa. La part de la Ribagorça no cedida a Aragó hi fou annexada per part
del rei castellà Felip II l’any 1592.
D’aleshores ençà
Catalunya no ha pogut reincorporar aquests territoris poblats per gent nostra.
Tanmateix, històricament, els habitants de la Franja s’han sentit catalans, de
llengua i de nació. L’any 1919, la Mancomunitat de Catalunya teoritzà la
reincorporació de la Franja a Catalunya, projecte que malauradament no prosperà
com a conseqüència de la ferma oposició de les Corts espanyoles.
Després de la
mort de Franco, el 1978, es realitzà una enquesta a l’Institut de la vila de
Tamarit en la qual, dels 64 alumnes de BUP que foren preguntats tots menys un
deien que es sentien catalans. El mateix any, al Torricó, un altre municipi de
la Franja, es va cantar l’himne “Els Segadors” i s’hi van fer crits a favor de
la integració a Catalunya, i el 1981 es van recollir signatures a Benavarri per
aconseguir aquest objectiu.
L’any 1996, vuit
municipis de la Ribagorça aragonesa catalanoparlant (Benavarri, Tolva, Viacamp,
el Pont de Montanyana, Areny de Noguera, Sopeira, Bonansa i Montanui) demanaren
passar a formar part de Catalunya si el govern aragonès no els reconeixia una
comarca pròpia dins Aragó.
Ni la
constatació que la llengua pròpia de la Franja és el català, ni la identitat de
costums entre gent de la Franja i gent de la resta del Principat, ni la
voluntat declarada diverses vegades d’incorporar-se a Catalunya han estat
suficients, de moment, per aconseguir que la Franja de Ponent torni a formar
part de Catalunya.
La llengua
D’ençà de la fi
del franquisme, a diferència de Catalunya, on l’administració autonòmica ha
dotat d’oficialitat a la llengua catalana i n’ha promogut tant com ha pogut la
normalització, Aragó –amb la connivència de l’Estat espanyol- ha negat
qualsevol mena de reconeixement a la llengua catalana. El català és exclòs de
l’administració a l’Aragó. Ni tan sols l’empren les administracions municipals
de la Franja. Només en algunes escoles el català hi és present, i encara com a
una única assignatura optativa. S’ha arribat a l’extrem grotesc de traduir els
noms de les viles al castellà. Per exemple, Mequinensa ara és Mequinenza,
Vall-de-roures és Valderrobres, Benavarri és Benavarre, Tamarit és Tamarite,
Aiguaviva és Aguaviva, Calaceit és Calaceite, Areny és Arén, etc... I això en
unes comarques on, fins fa pocs anys, més del 90% de la població era
catalanoparlant, un percentatge de catalanoparlants molt més alt que a qualsevol
comarca de Catalunya.
L’administració
aragonesa no només no ha legislat a favor del català sinó que hi ha legislat en
contra. L’any 2013, en ple debat sobre la futura Llei de Llengües de l’Aragó,
el Partido Popular en el govern autonòmic i el PAR (Partido Aragonés
Regionalista), introduïren en el text de l’avantprojecte de l’esmentada llei la
denominació de “lengua aragonesa propia del área oriental” (LAPAO) per
referir-se a la llengua catalana parlada a la Franja i no haver-la d’anomenar
llengua catalana. El govern autonòmic aragonès, doncs, no només no volia
impulsar l’ensenyament de la llengua catalana a la Franja –d’on n’és la llengua
pròpia- i afavorir-ne l’ús social sinó que, a més, volia negar l’existència del
català dins les fronteres d’Aragó.
En l’actual llei
de llengües d’Aragó el català serà cooficial en els indrets on n’és la llengua
pròpia, però de moment les administracions no han fet res per aconseguir que
aquesta llei s’apliqui. A més, pràcticament no hi ha mitjans de comunicació
propis en català. Les televisions en llengua catalana no es veuren a la Franja.
Tot l’oci és en castellà i pràcticament no s’ensenya a les escoles. S’ha
promogut un odi contra la llengua catalana, conseqüència de la creixent
catalanofòbia a tota Espanya, que ha fet néixer una entitat anticatalanista
anomenada Aquí No Hablamos Catalán, contrària a la oficialitat del català a la
Franja. Darrerament la Falange Española ha iniciat una campanya contra la
llengua catalana com a conseqüència del fet que la Plataforma per la Llengua ha
impulsat el repartiment per les escoles de la Franja d’un calendari en català
per als alumnes. Amplis sectors d’Aragó, aliens als pobles de la Franja, malden
per fer desaparèixer qualsevol rastre del català en aquestes comarques.
La conseqüència de
tot plegat és que cada cop són més evidents els símptomes d’un retrocés clar de
l’ús social del català a la Franja. Moltes parelles ja no parlen en català als
seus fills i hi ha viles com Aiguaviva de Bergantes en que s’ha constatat que
s’ha interromput la transmissió familiar del català de pares a fills, de manera
que en aquesta vila del Matarranya, d’aquí a uns anys ja no hi quedarà ningú
que parli en català, per primer cop en 900 anys.
A tot plegat
s’hi oposen amb la seva feina diària i abnegada una colla d’entitats que malden
per defensar la llengua a la Franja: l’Associació Cultural del Matarranya, el
Casal Jaume I de Fraga, el Centre d’Estudis Ribagorçans, la Iniciativa Cultural
de la Franja, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i Convergència Democràtica de
la Franja.
La desaparició
de la llengua catalana a la Franja de Ponent s’acosta cada vegada més i amb
ella l’extinció d’una cultura i una identitat –les nostres- mil·lenàries en
aquest territori.
 |
| El bisbe Messeguer |
L’espoliació de l’art sacre
Catalunya ha
estat objecte també d’un intent de robatori de l’art sacre de les parròquies
dels pobles de la Franja de Ponent.
A finals del
segle XIX molts rectors es van vendre obres d’art de la parròquia per obtenir uns
diners que els servissin per fer front a les obres que calia efectuar a les
esglésies parroquials, molt deteriorades pel pas del temps. Aleshores, per
evitar la pèrdua d’aquestes obres d’art, el bisbat de Lleida adquirí per compra
aquestes peces artístiques. El bisbat comprà, doncs, moltes obres de parròquies
que pertanyien administrativament a la província aragonesa d’Osca però que eren
de pobles catalanoparlants de la diòcesi de Lleida. Això fou possible gràcies a
l’acció del bisbe Messeguer (entre 1889 i 1905), el qual creà a Lleida el segon
museu diocesà de Catalunya, després del de Vic.
L’any 1996, el
Vaticà, pressionat per l’ultracatòlic i espanyolista Opus Dei, va prendre la
decisió d’annexionar al bisbat aragonès de Barbastre-Monsó les parròquies dels
pobles de la Franja que formaven part del bisbat de Lleida.
Aquesta decisió,
aliena a la voluntat dels feligresos del territori, va fer trencar una unitat
històrica, religiosa i cultural de gairebé 900 anys entre els pobles de la
Franja i la seva capital diocesana: Lleida.
I què té a veure
tot això amb l’art sacre? Doncs el bisbat de Barbastre-Monsó va reclamar al
Museu Diocesà de Lleida que li fes entrega de totes les obres d’art de les
parròquies de la Franja que ara formaven part de la diòcesi aragonesa. El
bisbat lleidatà s’hi negà i començà un litigi judicial en el qual
l’administració catalana donà suport al bisbat de Lleida per aconseguir que les
obres d’art de la Franja no se n’anessin del museu diocesà de la ciutat que
històricament ha exercit la capitalitat de tots el pobles del nord de la Franja
(Lleida), mentre que el govern aragonès va donar suport al bisbat de
Barbastre-Monsó, que volia treure-les de Lleida, sense tenir en compte que eren
obres d’art comprades legalment i que la Generalitat de Catalunya ha esmerçat
molts diners en la seva restauració.
Avui el litigi
continua obert, però no se li escapa a ningú que si Catalunya fos un estat
independent i tingués la seva Conferència Episcopal pròpia separada de
l’espanyola l’amenaça de perdre les obres d’art de la Franja seria molt menor.
Publicat a Celobert, número 154, setembre de 2017
