“Pallars 1487. El darrer comtat” d’Oriol i Núria Garcia i Quera

Esplèndid el darrer còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera (aquesta vegada amb el guió de la seva germana, la periodista i escriptora Núria Garcia i Quera), “Pallars 1487. El darrer comtat” (Editorial Casals).

L’obra ens narra la resistència desesperada de la casa comtal del Pallars, encapçalada pel comte Hug Roger III i la seva esposa Caterina Albert, enfront de les ànsies expansionistes dels monarques de Castella i Catalunya-Aragó, Isabel i Ferran que, en ple procés d’extinció de l’Al-Àndalus, pretenien absorbir també el Pallars, el darrer comtat independent català.

El comte de Pallars, Hug Roger III, després d’haver-se posat al costat de la Generalitat durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que l’enfrontà amb la monarquia catalano-aragonesa (regida per la dinastia Trastàmara), torna a prestar vassallatge a la monarquia, en aquest cas a Ferran d’Aragó, fill de Joan II. Però el comte Hug Roger es sent traït per la monarquia, que afavoreix els desitjos de la família dels Cardona d’emparar-se del Pallars. Aquest fet provoca que s’iniciïn de nou les hostilitats entre els Cardona, amb el suport de la monarquia, d’una banda, i el comte del Pallars, de l’altra.

El còmic ens mostra l’heroica resistència de l’exèrcit pallarès, comandat per Caterina Albert, esposa d’Hug Roger, i els seus lloctinents.

Com en d’altres obres de l’autor, a “Pallars 1487” hi reflecteix algunes mostres de la cultura popular de l’indret on es desenvolupa la història. En aquest cas l’autor representa una festa popular relacionada amb la presència de l’ós en aquells topants, així com deixa constància d’alguna cançoneta infantil, que suposem que forma part de la tradició oral pallaresa: “Dau, dau, paleta palau / qui se’n riu: la perdiu; / qui en porta dol: lo cargol”...

Menció a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, que es llueix representant al detall diverses obres del romànic del Pallars.

En definitiva, una altra obra que ens acosta amb amenitat a un episodi desconegut de la nostra història, en aquest cas en el pas de l’època medieval a l’època moderna, i en la transició del món feudal al del domini de les monarquies absolutes.

Un esplèndid regal de Nadal o Reis per aquestes properes festes.

Acte de cloenda del Centenari de l'Estelada

El passat 2 de desembre es van cloure els actes del Centenari de la Senyera Estelada amb un acte al Museu d’Història de Catalunya. Allí es va poder veure una exposició amb documentació històrica sobre l’estelada i la bandera amb estel més antiga que es conserva, la dels voluntaris catalans que van lluitar a la Primera Guerra Mundial a l’exèrcit francès, amb l’esperança que el fet que un cos militar català hagués lluitat en el bàndol aliat ajudaria la causa de la Llibertat de Catalunya a la fi de la guerra.

L’acte, presentat per Oriol Falguera i Joan Marc Passada, comptà amb la presència del biògraf de Vicenç-Albert Ballester, el també masnoví Josep Muray, que properament treurà al carrer la biografia del creador de la Senyera Estelada. També assistiren a l’acte represaliats independentistes catalans de totes les èpoques, com Martí Torrent, de 94 anys, el qual participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, així com la filla d’un dels participants dels fets de Prats de Molló de 1926, el fill de Pere Seras, un nacionalista català de l’Argentina fundador i president del Comitè Llibertat, catalanistes perseguits pel franquisme i dos dels represaliats per l’operació Garzón de 1992 contra independentistes catalans.

S’anuncià la publicació d’un llibre sobre el Centenari de l’Estelada, amb fotografies dels més de cent ajuntaments que per l’11 de Setembre penjaren l’estelada.

L’acte comptà amb la presència de membres de la societat civil catalana com Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Mònica Sabata i Gerard Fernàndez, de la Plataforma pel Dret de Decidir, Fèlix Martí, d’Unescocat, Carles Solà, d’Acció Cultural del País Valencià i Elisenda Paluzié, de Sobirania i Progrés.

L’exposició itinerant sobre els Cent Anys d’Estelada continuarà recorrent els Països Catalans, tot i que el Centenari s'hagi conclòs oficialment.

Imatge: Una quina organitzada per gent d'Estat Català l'any 1936, un cop començada la Guerra dels Tres Anys, amb la senyera estelada de fons.

Reedició de “Origen de la bandera independentista”

Amb motiu del centenari de la Senyera Estelada, la Comissió 100 Anys d’Estelada ha engegat una sèrie d’iniciatives per commemorar-ne l’aniversari. Algunes d’aquestes iniciatives han estat la presentació de mocions a diversos ajuntaments del país per col·locar l’estelada en les cases consistorials o en llocs destacats del municipi. Això ha estat motiu de polèmica i ha provocat un cert rebombori polític i mediàtic al país i a l’estranger, especialment a Espanya. Un centenar d’ajuntaments s’han sumat a aquesta iniciativa, entre els quals el de Lloret, però desgraciadament no el de Blanes. La Comissió també va maldar per la inclusió a la Gran Enciclopèdia Catalana d’una entrada per al patriota Vicenç Albert Ballester i Camps, creador de l’estelada tal com la coneixem avui, objectiu que ja s’ha aconseguit. Com també s’ha aconseguit el compromís per part de l’Ajuntament de Barcelona de dedicar un carrer al creador de l’estelada. Una altra de les fites era la portada de l’estelada als cims més alts d’arreu del planeta: l’estelada, a hores d’ara, ja s’ha pujat fins a l’Everest i a d’altres importants cims dels Països Catalans i de la resta del món.

La reedició del llibre de Joan Crexell sobre la història de la senyera estelada era una altra de les fites que es va marcar la Comissió. L’històric llibre del malaguanyat Joan Crexell (1946-1994), “Origen de la Bandera independentista”, ja ha estat reeditat enguany, mercès a l’Editorial Rafael Dalmau, en la seva Col·lecció Al Guió del Temps. El llibre inclou un pròleg a aquesta tercera edició obra del professor Pere Anguera i una munió d’imatges relacionades amb l’estelada que no figuraven a les dues primeres edicions de l’obra (1984 i 1988), procedents de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i de la Biblioteca de Catalunya.

Jo que ja havia tingut a les meves mans la segona edició d’aquesta obra, de la desapareguda Editorial El Llamp, he aprofitat per adquirir-ne aquesta nova edició, que com ja he dit abans, té imatges d’estelades (o de senyeres amb estel) de les més antigues, com la troballa d’una imatge d’una senyera que hi havia l’any 1906 al taller de Manuel Ainaud (el qual també hi és retratat al costat d’alguns dels seus amics) que conté un rombe sobreposat a la seva part superior dreta, el qual rombe inclou un estel blanc de cinc puntes. La lectura d’aquest llibre ens descobreix no només els origens de l’estelada sinó diversos aspectes ideològics de la gènesi del moviment independenstista català. El llibre ressegueix també l’evolució i l’extensió de l’ús de la bandera de la Independència de Catalunya, des de principis de segle fins als temps de la República i la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment, a finals de la Dictadura espanyola de Franco, modificada, per part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional.

Cent anys d'estelada a Sa Palomera

Des del passat dilluns 24 de novembre que la roca de Sa Palomera de Blanes és coronada no només per la senyera que Acció Cultural es Viver fa més de cinc anys que hi va instal·lar sinó també per una estelada que algú hi va col·locar per celebrar els Cent Anys de la bandera de combat de l’independentisme català.

Ahir dimarts a les 7 de la tarda l’estelada encara hi era.

Avui, dimecres 26 de novembre a les 6 de la tarda ja no hi és.

Des d’aquí un aplaudiment a qui l’ha penjada i, per extensió, a tots els catalans i catalanes que, en la seva mesura, treballen per fer visible a tota la ciutadania els símbols de l’alliberament de la Nació Catalana.

La Constitució Provisional de la República Catalana (1928)

Un dels episodis més desconeguts de la nostra història contemporània i que enguany celebra el seu vuitantè aniversari és el de la redacció de la Constitució Provisional de la República Catalana, l’anomenada Constitució de l’Havana.

Mentre a Catalunya feia cinc anys justos que es vivia sota el règim dictatorial del general Primo de Rivera, els exiliats catalans de la organització independentista Estat Català (presidida per Francesc Macià, el veterà líder del catalanisme combatiu) organitzaren l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que es reuní a l’Havana, la capital de Cuba, entre el 30 de setembre i el 2 d’octubre de 1928. D’aquesta Assemblea (les principals personalitats de la qual foren el mateix Macià, Ventura Gassol i Josep Carner-Ribalta) en sorgí el text de l’esmentada Constitució Provisional, redactada per un català resident a Cuba, Josep Conangla i Fontanilles, així com un efímer Partit Separatista Revolucionari Català.

No per casualitat Cuba fou l’indret triat pels independentistes catalans per a celebrar aquesta Assemblea. A l’illa caribenya hi vivien milers de catalans, que s’hi havien establert tot cercant fortuna. Molts d’aquests catalans, efectivament, s’hi enriquiren, i foren la principal font de finançament del moviment nacional català del primer terç del segle XX. La organització Estat Català es finançava gairebé en un 50% gràcies a les aportacions econòmiques dels emigrats catalans de Cuba i de la resta del continent americà (principalment Argentina). Seguint l’exemple dels irlandesos que vivien als Estats Units, els catalans de Cuba finançaven també les associacions de solidaritat amb els presos i els exiliats polítics catalanistes, així com les associacions que, des de Catalunya vetllaven per la recuperació de la cultura pròpia (com ara l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana). A Cuba hi havia força associacions independentistes catalanes (el Centre Català de l’Havana, el Club Separatista nº1 de l’Havana, la Germanor Catalana de Camagüey, el Grop Nacionalista Català de Santiago de Cuba o el Bloc Catalunya de Guantánamo) i publicacions d’aquesta mateixa orientació, com ara "Vida Nova", o "La Nova Catalunya", apareguda el 1908.

Cal recordar també que Cuba, no feia massa anys havia pertangut a Espanya, i se n’havia independitzat, i de l’exemple de Cuba se n’emmirallaven els independentistes catalans, que crearen la seva bandera de combat, l’estelada, a imatge de la cubana.

Les comunitats catalanes de Cuba, doncs, contínuament reforçades per l’arribada de joves catalans (alguns dels quals fugien de les lleves de l’exèrcit espanyol i d’haver d’anar a la guerra colonial espanyola del Marroc) es sentien compromeses amb el procés de recuperació cultural i nacional de la seva enyorada nació d’origen.

D’altra banda, la Constitució Provisional de la República Catalana de l’Havana ha de ser valorada com la culminació d’un procés de maduració ideològica del catalanisme, que evolucionava vers l’independentisme, com a conseqüència de la constatació de la impossibilitat d’una entesa amb l’Estat espanyol i de la persecució dels drets individuals i col·lectius dels catalans (prohibicions de la llengua i la bandera catalana) per part de la Dictadura de Primo de Rivera, amb la connivència d’Alfonso XIII.

En primer lloc, la Constitució de 1928 considera el poble català com a subjecte col·lectiu de sobirania. Combina drets individuals i col·lectius, consagra el dret a la propietat privada, establia els drets de les classes treballadores, adherint-se als pactes de la Oficina Internacional del Treball, assegura el dret a la llibertat religiosa, la llibertat d’expressió, es prohibeix la pena de mort i promou la igualtat de totes les persones davant la llei (equipara els drets civils i polítics entre home i dona) i s’aboleixen les "províncies", tot establint la divisió territorial del Principat en comarques (regides per Consells Comarcals). Segons aquesta Constitució, la ciutadania catalana es concedia a totes les persones nascudes en territori català (el Principat), independentment de l’origen familiar.

Aquests són alguns dels articles d’aquest projecte constitucional:

"Article 1. El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon, de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en Estat independent i sobirà, i adopta, com a forma de govern, la República tècnico-democràtico-representativa."

"Article 2. L'única llengua oficial, a Catalunya, és la catalana."

"Article 17. Tota persona podrà, lliurement, emetre les seves opinions, de paraula o per escrit, per mitjà de la impremta o de qualsevol altre procediment [...]"

"Article 131. A la capital de la República es bastirà, amb el nom de Consolat de Mar, una institució que s’ocupi a l’ensems que d’organitzar oficialment i tècnicament l’ensenyança nàutica, d’estudiar tota mena d’assumptes relatius al comerç marítim de Catalunya amb mercats vells i nous [...]"

"Article 176. Les cooperatives obreres, sindicats agrícoles, cellers comunals, organismes gremials de producció agrícola o industrial, estaran exempts de contribucions per les seves propietats col·lectives".

La Constitució Provisional catalana de 1928 tenia un profund sentit democràtic, traspuava llibertat i era hereva de la tradició constitucional catalana estroncada el 1714. L’esperit d’aquesta Constitució és al darrera de la proclamació de la República Catalana per Francesc Macià el 14 d’abril de 1931.


Bibliografia:

Crexell, Joan "Origen de la bandera independentista", Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2008 (1ª edició 1986)

"Textos per la llibertat de Catalunya", Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, Barcelona, 2003

Per a consultar a internet el text sencer de la Constitució Provisional de 1928:

http://racocatala.com/estelada/c1928.pdf

Imatges: Portada de la revista "Nova Catalunya" (1919), de catalans residents a Cuba. Hi apareix la senyera estelada; Francesc Macià i Llussà, dirigent d’Estat Català; portada de la revista catalana de Cuba "Vida Catalana".

Cloenda del Correllengua a Perpinyà

Dissabte passat 8 de novembre quatre blanencs membres des Viver ens vam desplaçar a Perpinyà (Rosselló) amb motiu de la celebració de la cloenda del Correllengua d’enguany, que com cada any ha organitzat la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ( http://www.cal.cat ) amb la col·laboració i participació d’entitats de la Catalunya Nord com l'associació de joves l’Agasalla ( http://agasalla.blogspot.com/ ) i Força Catalana ( http://www.forcacatalana.cat/ ).

Després d’un viatge per terres de Girona, l’Empordà, el Vallespir i el Rosselló vàrem arribar a Perpinyà a les quatre en punt de la tarda, hora en què començava la manifestació. Un cop a Perpinyà i després de trobar-nos casualment un altre blanenc que havia acudit a la capital del Nord dels Països Catalans, ens vàrem afegir a la manifestació, que començava a la plaça de Catalunya. Enguany hi devíem anar un miler de persones, penso que més que l’any passat. Allí hi vam veure l’inefable Pere Codonyan, corresponsal de TV3 a la Catalunya Nord. La Televisió de Catalunya, doncs, era present a l’acte, però tot i això ens vàrem assabentar que TV3 només va informar de l’acte al Telenotícies Vespre del mateix dissabte, en una notícia que va durar escassament 30 segons i al final de tot de l’espai. Aquesta és la importància que dóna la nostra “televisió nacional” a un acte en defensa de la nostra llengua i cultura.

Quan vàrem arribar al Castellet de Perpinyà vam constatar que algú hi havia penjat una estelada, i això va fer que ens hi acostéssim agradablement sorpresos. La manifestació va continuar pels carrers del casc antic de Perpinyà, amb actuacions de bastoners incloses, fins arribar un altre cop al Castellet on s’hi recitaren poesies patriòtiques de Salvat-Papasseit, Ventura Gassol i Miquel Martí i Pol, s’hi interpretà música catalana i es varen fer els parlaments per part de les entitats del territori.

A les vuit del vespre, al mateix Castellet hi va començar una marxa de torxes que s’endinsà pels carrers antics de Perpinyà fins arribar al lloc del concert, una petita sala que crec recordar que es deia l’Arsenal. Allí vam poder gaudir de la música tradicional del grup rossellonès Mus-Cat ( http://www.muscat-folk.org/ ), un grup de joveníssims intèrprets que ho van fer molt, molt bé i que van arrencar els forts i sincers aplaudiments de tothom. Després va tocar el grup local 100 Grammes de Tête, que a tall d’anècdota van interpretar “La Santa Espina” a ritme de ska. I finalment el plat fort del concert, els valencians La Gossa Sorda ( http://www.lagossasorda.com/ ), un grup que no havia escoltat mai i que em va agradar molt per la força que transmetien dalt de l’escenari, per les seves lletres compromeses socialment, amb el territori i la llengua i les seves bones composicions. A mi em recorden força a Obrint Pas (també incorporen la dolçaina valenciana entre els seus instruments) però sonen més durs i més potents.

El concert va acabar a dos quarts de dues de la nit i els de Blanes vam anar a buscar el cotxe per tornar cap a casa, contents d’haver viscut una jornada en suport de tots aquells catalans del nord que no renuncien a la seva llengua, la seva cultura i la seva pàtria catalanes, ans lluiten per la seva dignificació i plenitud.

Durant el viatge de tornada em van venir al cap els versos d’una cançó d’Obrint Pas:

Torne a casa i per la finestra / veig el món que vaig estimar, / i els paisatges de la tempesta / boscos cremats arran del mar. / A Perpinyà cap a València, / perseguint l’última llum, / la meua terra comença / i es dibuixa dins els ulls. / Tornem a casa!

Campanya per la restitució de les senyeres del Saló de Cent

Fa pocs dies que ha aparegut una campanya ciutadana que reclama el retorn al Saló de Cent de Barcelona dels domassos amb els colors de la nostra senyera nacional i dissenyats per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner que hi foren instal·lats entre 1887 i 1888. Des d'aleshores aquests magnífics domassos d'alta significació patriòtica que engalanaren la històrica sala gòtica del Saló de Cent. Ni tan sols el règim dictatorial i anticatalà de Franco no els enretirà. A principis de la dècada del 2000 l'anterior consistori barceloní els va treure del seu lloc i des de llavors no hi han estat restituïts.

I és que per a molts dels nostres dirigents la catalanitat els és molesta. I és per això que volen treure la "crosta nacionalista" dels mitjans de comunicació públics catalans, és a dir, els periodistes que no renuncien a oferir-nos una visió catalana, nacional, de l'actualitat. Per a aquests polítics cal extirpar de Catalunya tot el que faci referència a l'imaginari nacional català. El govern de l'Ajuntament de Barcelona havia fins i tot gosat a desnaturalitzar l'històric escut de la Ciutat, substituïnt-lo per un emblema "de disseny" que emmascarava les mil·lenàries quatre barres i la Creu de Sant Jordi. I aquest mateix govern de l'Ajuntament de Barcelona ha posat mil traves a la restitució de les quatre columnes catalanes de Montjuïc. Només gràcies a una altra potent campanya popular l'Ajuntament del Cap i Casal s'ha vist obligat a comprometre's a la seva restitució.

Ens volen fer desaparèixer com a poble, com a nació, i per aconseguir aquest objectiu ens volen amagar els nostres símbols, la nostra història i tot allò que de digne i independent va tenir, perquè saben que un poble sense història, sense passat, i sense consciència de la seva dignitat és un poble sense futur, condemnat a desaparèixer.

Des de "La Renaixensa" m'adhereixo a aquesta campanya, a la qual tots plegats podem donar suport signant-ne el manifest que podrem trobar al blog de la campanya:

http://senyeressalodecent.wordpress.com/about/