En Josep Cortils i Vieta, pare del catalanisme a Blanes

Enguany fa just cent-setanta anys del naixement d’en Josep Cortils i Vieta, un home de lletres blanenc que va destacar per les múltiples facetes que desenvolupà com a conseqüència natural de la seva estima per Blanes, per Catalunya i per la cultura catalana.

En Cortils va ser poeta, folklorista i polític. Però abans de poder dedicar-se a la seva passió per les coses més nostrades en Cortils va haver de recórrer un llarg camí en el temps, però també en l’espai.

En Josep Cortils i Vieta va néixer en una casa del carrer de Bellaire el 7 de febrer de 1839. Era fill d’en Bonosi Cortils i na Margarida Vieta. El seu pare era mariner i feia la carrera de les Amèriques. En un d’aquests viatges en Bonosi Cortils morí negat, quan el seu fill Josep encara era petit. El seu mestre, en Josep Albert Fraiter, afirmava que el petit Josep Cortils destacà especialment, durant els dos anys i mig que va anar a l’escola, en intel·ligència i en interès per aprendre, fins el punt que va arribar a fer d’ajudant dels professors.

El seu aprenentatge escolar quedà interromput quan va fer els catorze anys i s’embarcà cap a Cuba. Un cop arribat a l’illa caribenya s’instal·là a l’Havana per treballar en una “bodega”. L’any 1869, setze anys després d’haver marxat, tornà a Blanes a passar-hi un estiu. Però passat l’estiu, altra volta s’embarcà cap a Cuba. Fou en aquesta època que en Cortils va aconseguir esdevenir propietari d’un establiment a Cuba. La comfortable posició econòmica que això li atorgà va permetre-li de dedicar-se, durant la dècada de 1870, a conrear la literatura en català. Des de l’Havana enviava els seus treballs a Nova York, que eren publicats per la revista mensual “La Llumanera de Nova York”, una publicació editada per catalans i en català (l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs) que vivien en aquesta metròpoli nord-americana, i que va tenir una durada de set anys (1874-1881).

A l’edat de 35 anys en Cortils va decidir de tornar definitivament a Catalunya i es casà. Segons en Josep Alemany i Borràs, un dels seus amics i deixebles en catalanisme, el retorn a la terra tant de temps enyorada, “la vista d’aquells llochs en los que de criatura jugava; la parla de la Pátria, tot, tot lo que l’enrotllava, ajudava á fer sentir lo seu cor de blanench y contribuhí á la exteriorisació de los seus pensaments, convertits en trevalls d’un valor histórich y tradicional que sobrepuja á tot quant s’ha fet en nostra vila en aquest sentit”. L’amor a Blanes, a Catalunya i la seva gent es materialitzà en l’estudi del passat de la nostra vila.

En Cortils i Vieta, doncs, a més de seguir conreant la poesia (premiada en certàmens d’arreu de Catalunya) i la novel·la (en publicà dues, “Cástich de Deu” i “Cerca nius”), es submergí en l’estudi de la història i dels costums de Blanes. Al Cortils historiador i folklorista li devem una “Ressenya histórica de la Vila de Blánes”, publicada a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana el 1882 i, sobretot, l’“Ethologia de Blanes” de 1886, un llibre en el qual en Cortils aplegà totes les manifestacions de la cultura popular i tradicional blanenca.

Del seu estudi del passat del nostre país en sorgí un catalanisme sentimental, que li venia de l’amor a la història de Catalunya que, tard o d’hora, havia d’acabar tenint una derivació política. A les darreres dècades del segle XIX s’estava vertebrant l’incipient catalanisme polític, un dels corrents doctrinals del qual era el del catalanisme romàntic. Aquest corrent fou decisiu a l’hora d’establir les bases doctrinals fonamentals del catalanisme polític. Era un moviment estructurat al voltant de la societat La Jove Catalunya i sobretot de la revista “La Renaixensa” i era format per intel·lectuals (historiadors, escriptors, folkloristes...) com Àngel Guimerà, Sebastià Farnés, Aulèstia i Pijoan, Botet i Sisó o Pere Aldavert, que sentien un gran amor per Catalunya i la llengua catalana i que eren els representants del catalanisme més radical del moment. En Josep Cortils i Vieta, doncs, encaixava perfectament en aquest model. Historiador, folklorista i escriptor, segons en Josep Alemany i Borràs era un “patriota català”. El seu neguit patriòtic el portà a convertir-se també en un difusor de l’ideal del catalanisme. N’Alemany i Borràs deia que els seus “trevalls de propaganda catalanista sempre sólida, sempre rahonable, pero radical, están escampats per totas las publicacions sérias de la nostra terra que defensan los bells ideals de la llibertat de Catalunya”. Publicà a la principal publicació catalanista del país del moment, “La Renaixensa”, a “L’Arch de Sant Martí”, una publicació de Sant Martí de Provençals (avui una part del municipi de Barcelona), portaveu del pensament catalanista més radical de l’època (alguns membres de la qual arribaren a fundar una societat secreta catalanista), “Lo Catalanista”, de Sabadell, i “La Costa de Llevant”, setmanari del qual en fou fundador al costat dels destacats catalanistes maresmencs en Marian Serra, de Canet, i en Bonaventura Gombau, de Sant Pol.

A la dècada de 1890 inicià la seva militància a la nova de trinca Unió Catalanista (UC), fundada el 1891, i de la qual en fou un dels membres més destacats. El 1892 participà amb qualitat de delegat comarcal a l’Assemblea de Manresa de la UC, en la qual s’aprovaren les anomenades Bases de Manresa, que definiren un primer programa de reivindicacions del catalanisme. L’any següent, el 1893, participà també a l’Assemblea de la UC de Reus. A finals d’aquell any es constituí la nova junta permanent de la UC, de la qual en Cortils en fou vocal. La resta de membres de la junta eren: Àngel Guimerà, president; Francesc Serés, tresorer; Lluís Duran i Ventosa, secretari; Josep Viguer, vocal. El maig de 1894 en Cortils i Vieta participà a l’Assemblea de la UC de Balaguer. Allí fou elegit com a un dels quatre vice-presidents de la mesa de l’Assemblea, que era presidida per l’eminent literat i polític Àngel Guimerà.

A Blanes, exercí el seu mestratge de catalanisme i influí decisivament en personatges de l’alçada de Joaquim Ruyra, Josep Alemany i Borràs i Joan Ribas i Carreras, membres de les següents generacions de catalanistes blanencs, continuadors de la tasca divulgadora i d’eixamplament de la base social del moviment nacional català a la nostra vila, iniciada les dues darreres dècades del segle XIX per en Cortils.

En Josep Cortils i Vieta va morir el 6 d’octubre de 1898, en un moment en què el naixent catalanisme es començava a escampar, lentament però amb seguretat, arreu de la nació.

Aquestes són alguns dels “Pensaments dedicats á sa memoria en la diada dels morts per varis blanenchs”, publicats a “La Costa de Llevant”:

“Si arrivo á tenir la ditxa de veure á Catalunya lliure y al poble regenerat, al alsar els ulls al Cel per donar gracias al Senyor, á Vos també os hi veuré plorant d’alegría.” (Joan Valentí i Feliu)

“La obra d’En Cortils, tota d’estudi y d’amor per la Pátria, es una de las grans pedras que cimentan l’edifici de la renaixensa catalana. Lo nom del mestre queda escrit en lo llibre d’or de nostra literatura y gravat en lo cor dels que foren los seus compatricis.” (Josep Gatell)

“En Joseph Cortils y Vieta, notable filósoph y literat blanench, fou catalanista quan no n’era quasi ningú y ha mort quan se’n fá quasi tothom de Catalunya. Portá trenta anys de ventatja á la gent del seu sigle. Deu li dongui en el cel el premi que no ha trobat en la terra.” (Joaquim Ruyra).

Article publicat a “Celobert” Blanes (març 2009, nº67)

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes), 6 de novembre de 1898
Llorens i Vila, Jordi “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992

Josep Benet: les memòries d’un patriota exemplar

Un dels gèneres literaris de més ajut per als historiadors és el de les memòries. Molts grans personatges de la història, quan han arribat a l’etapa final de la seva vida, han sentit la peremptòria necessitat de deixar escrits els seus records, particularment els dels moments més importants que han viscut, sobretot els que han tingut una transcendència més enllà de la seva vida privada, amb l’objectiu de deixar un testimoni del seu temps i la seva lluita a les següents generacions. Catalunya és una nació força prolífica en aquesta mena d’obres.

El primer “homenot” (com segurament l’hauria anomenat Josep Pla) català en redactar les seves memòries, íntimament relacionades amb la nostra història medieval, fou en Ramon Muntaner. En època contemporània personatges com Francesc Cambó, Manuel Folguera i Duran o Amadeu Hurtado; d’altres menys coneguts, aquests relacionats amb l’independentisme, com Miquel Guinart, Jaume Martínez i Vendrell o Esteve Albert i Corp; i més recentment els expresidents de la Generalitat del Principat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, han vist publicades les seves memòries relacionades amb la seva tasca política o la seva lluita per Catalunya.

Aquí ens ocuparem de les memòries d’un altre personatge irrepetible de la nostra història, d’un home que (en les citades memòries) deia d’ell mateix que durant la seva vida havia estat montserratí i republicà (republicà de la República Catalana), d’un patriota que després de l’hecatombe de 1939 inicià una lluita sorda, abnegada i incansable, que seria la lluita de tota una vida, per la llibertat de Catalunya: en Josep Benet (1920-2008). Un home que lluità contra la tirania franquista, un dels pares de l’Assemblea de Catalunya, activista cultural (“Serra d’Or”), polític (senador del PSUC), advocat, historiador autor de moltes obres sobre la nostra història contemporània, i, un cop retirat de la política, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, des del qual esperonà la tasca historiogràfica d’una nova i jove generació d’investigadors.

Però centrem-nos en el llibre que ens ocupa. “Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939)” (Edicions 62), un volum aparegut gairebé simultàniament al seu traspàs el 24 de març del passat 2008, que esperem que tingui continuïtat en una segona part referida a les dècades de 1940 i 1950.

En aquesta primera part, Benet rememora els anys d’infantesa a la seva Cervera natal i al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona on, de ben petit, es traslladà amb els seus pares. Benet recorda amb afecte els anys passats al monestir de Montserrat (a l’Escolania), que ja aleshores era un focus de catalanitat i cultura durant la dictadura de Primo de Rivera.

A les seves memòries Benet fa un repàs dels principals esdeveniments històrics de la Catalunya d’aquells anys, que ell va viure amb ulls d’infant i adolescent, i en els quals ell volia participar-hi, en la mesura que li fos possible: la visita d’Alfons XIII a Montserrat, la proclamació de la República Catalana el 1931, els Fets del Sis d’Octubre de 1934, els mesos de l’“oasi català” just abans de la guerra, l’assassinat dels germans Badia, el començament de la guerra, els centenars d’assassinats de la FAI a Catalunya, el notori anticatalanisme dels alts dirigents de la República Espanyola i la persecució lingüística contra el català comesa per funcionaris republicans durant la guerra, l’entrada de les tropes d’ocupació franquistes el 1939... Benet relaciona els grans esdeveniments històrics de la Catalunya dels anys 20 i sobretot 30 amb els fets més rellevants de la seva vida d’infant i jove, i ens mostra com, tràgicament, el van afectar.

En aquest llibre l’autor no s’està, tampoc, de criticar la creació per part del conseller Joan Saura del Memorial Democràtic (o Memòria Històrica Democràtica), perquè segons Benet, “entre les moltes memòries existents sobre un fet, ¿quina és la democràtica?”. Per Benet, la tasca dels polítics en aquest sentit hauria de ser posar a la disposició dels historiadors totes les eines per investigar la societat catalana d’aquells anys, no pas triar quina de totes les memòries d’aquella època és la democràtica.

No vull pas acabar sense recordar l’entrevista que vaig tenir amb en Josep Benet el maig del 2006 al seu domicili del carrer de Calvet de Barcelona. L’editor de “Celobert”, en Lluís Amat, m’havia demanat que fés un article sobre Montserrat, de manera que em va concertar una trobada amb en Josep Benet, al qual ell coneixia, per què em fés partícip dels seus records sobre la seva lluita per Catalunya i la democràcia en relació amb el monestir. La conversa, però, versà també sobre l’actualitat del moment. Recordo perfectament que Benet es mostrà extremadament crític amb el procés d’elaboració de l’Estatut, amb la seva mateixa redacció i amb el paper que hi havia exercit la classe política catalana. Així, em va dir que ell votaria “no” a un Estatut retallat i que no era cap pas endavant en el reconeixement de la nació catalana.

Aquell dia vaig tenir l’honor de conèixer un personatge que Maurici Serrahima havia definit com “l’home més important de Catalunya”, membre d’una generació que, segons diu ell mateix a les seves memòries, “aconseguiria la independència de Catalunya”, un eminent historiador, però per damunt de tot, un gran patriota que va dedicar la seva vida al redreçament nacional de Catalunya.

“Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, de Fermí Rubiralta i Casas

Era del tot necessària l’aparició d’un estudi biogràfic rigorós i exhaustiu del pare de l’independentisme català, Daniel Cardona i Civit, que establís la seva evolució ideològica i la del catalanisme radical des de principis del segle XX fins a l’ensulsiada nacional de 1939. El professor Fermí Rubiralta, a “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política” (Afers, 2008), demostra, entre d’altres coses, com el nacionalisme integral de Daniel Cardona i el de les organitzacions en què participà i que ell inspirà, com ara Estat Català o Nosaltres Sols!, no fou en cap moment feixista o filofeixista, com algunes vegades s’ha insinuat malintencionadament.

El professor Rubiralta repassa la trajectòria política i vital de l’home d’acció que fou Daniel Cardona, des del seu naixement el 1890 a Barcelona, en una família fortament arrelada a Sant Just Desvern, fins a la seva mort el 1943.

L’autor destaca els primers passos de Daniel Cardona en el catalanisme, mentre treballava de dependent en una merceria del carrer de Ferran, a Barcelona, i era proper a la organització per excel·lència dels dependents de comerç barcelonins i catalans, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), sindicat catalanista íntimament lligat a la genèsi de l’independentisme català. En aquests anys, quan tenia només quinze anys, el jove Daniel Cardona va intervenir en els Fets del “Cu-cut!” quan, juntament amb altres aprenents de dependent llançaren, des del balcó de la merceria on treballava, una galleda plena de serradures mullades als oficials espanyols que havien acabat d’atacar les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, el novembre de 1905.

Llavors el jove Daniel Cardona militava a la Unió Catalanista, organització patriòtica de la qual formà part tota la vida. Des d’aleshores, com destaca el professor Rubiralta, Cardona col·laborà en diverses publicacions del catalanisme integral com ara “La Tralla”, “Renaixement” i “Catalunya”, i participà en projectes d’unitat nacionalista com l’Associació Nacionalista Catalana o la Joventut Catalanista de Barcelona, després de l’ensorrament de la Solidaritat Catalana.

En aquesta biografia tenim notícia també de l’amistat entre Cardona i el poeta Joan Salvat-Papasseit, així com de la relació amb altres companys de lluita com Manuel Pagès i Mercader, Daniel Roig i Pruna, Daniel López i Bribian, Lluís Escaler i Espunyes (assassinat pel franquisme per ser catalanista), o el patriota Jaume Compte, mort durant els fets d’octubre de 1934. Fermí Rubiralta, en relació a aquest nucli de patriotes, ens diu, tot citant el mateix Daniel López i Bribian que al voltant de Cardona “s’aplegaren un estol de minyons incondicionalment addictes a les seves iniciatives patriòtiques”.

Fermí Rubiralta analitza també el pas de Cardona per la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i per Estat Català (1923), organitzacions inspirades per Francesc Macià. En aquests anys Cardona es relacionarà amb organitzacions nacionalistes d’altres nacions sense estat: de Galícia, i sobretot el País Basc, en concret el Partit Nacionalista Basc, encapçalat el 1923 per Eli Gallastegi.

Gràcies a aquest llibre coneixerem també el trist episodi de l’assalt, l’any 1924, per part dels militars espanyols, a casa dels Cardona a Sant Just Desvern, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’esposa de Daniel Cardona, Madrona Gelabert fou bufetejada pels militars, fet que li va fer perdre el fill que esperava. Cardona es va haver d’exiliar a l’Estat francès, i fou allí quan, abans dels fets de Prats de Molló de 1926, trencà amb Francesc Macià.

L’obra ens parla també de Nosaltres Sols! (nom inspirat en el del Sinn Féin irlandès), organització independentista creada per Daniel Cardona a finals de l’any 1930, com a reacció a l’apropament de Francesc Macià i Estat Català als partits espanyols. El professor Rubiralta ens parla també dels contactes en aquells anys entre Cardona i el nacionalisme irlandès, basc (els “mendigoixales” d’Eli Gallastegi) i bretó, així com de la creació del Partit Nacionalista Català, una plataforma electoral independentista que no va tenir èxit.

No oblidem el Cardona batlle de Sant Just Desvern, que segons l’autor tenia fama de ser un polític honrat i bon gestor, i que durant la guerra, també com a batlle de Sant Just, evità l’assassinat de molts dels seus conciutadans perseguits pels criminals de la reraguarda.

Finalment, destaquem l’episodi de la mort (de resultes d’una llarga malaltia) de Daniel Cardona, un cop acabada la guerra. El seu enterrament al cementiri de Sant Just Desvern es celebrà a dos quarts de set del matí del 8 de març de 1943, per ordre del governador civil de Barcelona, per evitar que l’acte es convertís en una manifestació catalanista. Fou enterrat només davant la presència dels seus familiars més directes, davant la presència de la Guardia Civil, embolcallat per la senyera estelada. Tal com ens informa el professor Rubiralta, citant Antoni Malaret, durant uns anys, en l’aniversari de la seva mort, “Un grup de veïns obrien les portes del Cementiri de bat a bat i ofrenaven a la mitja nit una corona de flors amb la bandera catalana a la seva tomba”.

Només podem objectar a aquest minuciós i exhaustiu treball un petit detall, que no és altre que el fet que l’autor diu que la revista “Renaixement”, en la qual col·laborà Daniel Cardona a principis de la dècada de 1910, tenia en el seu encapçalament una àliga amb les quatre barres al pit. Cal remarcar que no és una àliga sinó l’Au Fènix, l’animal mitològic que, com la Nació Catalana durant la Renaixença, renaixia de les seves cendres.

En definitiva, una obra biogràfica excel·lent que aporta llum a la gènesi de l’independentisme català.

“Els Almogàvers, una història a la Mediterrània”, de Trencavent

Vaig conèixer en Narcís Miranda la nit de sant Joan del 2007. Com cada any des del 2003, Acció Cultural es Viver va organitzar la revetlla de sant Joan a Blanes, i jo era a la barra, situada al costat del monument a la Sardana del passeig de Mar, juntament amb els meus companys de l’entitat, servint begudes mentre sonava el concert. Aleshores un home que no coneixia em va demanar una cervesa, a la vegada que es va interessar per una de les samarretes de l’entitat que teníem a la venda, la de l’escut dels vescomtes de Cabrera, que en temps medievals havien exercit el seu domini sobre Blanes. Llavors es va presentar, es deia Narcís Miranda, i em va dir que era de Barcelona, però que venia sovint a Blanes. Em va fer saber que la seva gran passió era la història medieval de Catalunya i que, fruit d’aquesta passió havia fet un disc de rock simfònic sobre la croada contra els càtars occitans i la relació que en aquest episodi de la nostra història van tenir-hi els catalans.

Vàrem estar parlant una bona estona del seu disc i d’història medieval catalana i em va informar que estava preparant un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l’epopeia dels almogàvers a Orient. Ho vaig trobar interessantíssim. La increïble història dels guerrers catalans en terres de l’Àsia Menor i Grècia sempre m’ha apassionat, m’he comprat tots els llibres sobre els almogàvers i els dominis catalans a Grècia (els ducats d’Atenes i Neopàtria) que he trobat, a la vegada que he fet mans i mànigues per aconseguir els articles publicats pel gran historiador de la Grècia catalana, Antoni Rubió i Lluch. I ara resultava que se’n faria un disc de rock. Un projecte increïble, però que era inevitable i necessari que algú, tard o d’hora, acabés portant a terme.

En Narcís Miranda també em va explicar la frustració que personalment li havia suposat la manca total d’ajut per part de les institucions catalanes a l’hora d’editar uns discs que, al capdavall, podrien servir per divulgar una part de la història de Catalunya. Malauradament, una part dels governants del nostre país rebutgen tot allò que, segons ells, forma part de la “crosta nacionalista”. Per a aquesta gent la història de Catalunya mateixa els és incòmoda. No volen que els catalans siguem conscients que en el passat la nació catalana regia el seu propi destí, i un producte cultural divulgador d’un moment de plenitud de la nostra història els hi representa un obstacle en la consecució del seu objectiu d’espanyolització de Catalunya.

Després d’aquesta conversa ens vàrem intercanviar els números de telèfon i vaig fer-li saber el meu interès per obtenir el seu disc “Els Càtars. Música per a una història” (2003), publicat per Discmedi Blau.

La nit de sant Joan de l’any següent, el 2008, ens vàrem tornar a trobar a la barra des Viver de Blanes. En Narcís que, com l’any anterior, anava acompanyat de la seva dona, va tenir la gentilesa de portar-me un disc de la seva obra “Els Càtars”. També va informar-me que el disc sobre els almogàvers sortiria cap al mes de setembre. I així fou. El mes d’octubre passat me’l va enviar per correu.

En Narcís Miranda havia creat un grup, Trencavent, format per ell mateix a la guitarra, piano i sintetizador, i per Ricardo Ruzafa (baix i guitarra) i Enric Pujol com a vocalista. El disc porta per títol “Els Almogàvers, una història a la Mediterrània” (2008), i també ha estat publicat per Discmedi Blau. La portada del disc és un fragment del conegut quadre de Moreno Carbonero de l’arribada de Roger de Flor i els seus almogàvers a Constantinoble. Les onze cançons del disc han estat composades tant en la part musical com en la lírica per en Narcís Miranda, en la línia d’un rock simfònic i melòdic, amb incursions en el rock dur, en cançons com “Mala sang” o “Gal·lípoli”, i amb fragments de música d’estil “banda sonora de pel·lícula” (“L’alè del vent Part I”) i música medievalitzant, com en “L’alè del vent Part II”, i relaten la història dels almogàvers des de la seva arribada a Sicília el 1282 fins a la seva victòria sobre els cavallers francesos al riu Cefís el 1311.

El disc és molt melòdic i escoltable per tots els públics. Personalment, m’agraden, per exemple, sobretot cançons com “Crònica”, que parla de Ramon Muntaner i la seva crònica i amb un èpic “solo” de guitarra, o “Viatge a l’Imperi” i “L’alè del vent Part II”, també amb excel·lents “solos” de guitarra.

En la part lírica destaco la lletra de “L’alè del vent Part II”, que recull l’èpica d’aquells catalans que van viatjar per la Mediterrània portant la nostra cultura a terres llunyanes, i que no puc estar-me de reproduir, en part:

“Foren senyors als ulls del món / en la victòria i la dissort / pobles i reis, els hi juraven lleis / pobles i reis, les nostres lleis. / Antics vaixells, galeres, llenys / viatgers d’un mar nostre com mai. / Sempre al davant d’aquells velams / hi ha els quatre pals sobre el daurat / del vell estol, sang damunt d’or, / del vell estol sang damunt d’or”.

El disc, però, té una taca. Hi ha un nombre no acceptable de faltes d’ortografia en el llibret, un error que, de cara al proper disc cal que sigui corregit, enviant les lletres a algun corrector lingüístic.

Pel que fa la presentació del llibret és correcta, amb nombroses imatges relacionades amb l’expedició catalana a Orient i la nostra història medieval i amb la prestigiosa col·laboració de l’escriptor Francesc Puigpelat, autor de la novel·la “Roger de Flor. El lleó de Constantinoble” i el llibre de viatges “La ruta dels almogàvers”, el qual signa un petit text introductori titulat “Guerrers de la Mediterrània”.

Un disc veritablement enriquidor, tant des d’un punt de vista musical com cultural i històric. Tant de bo que el següent disc conceptual d’en Narcís Miranda i Trencavent no trigui massa temps en sortir a la llum.

TV3 contra els “Deu Mil Catalans a Brussel•les”

Vergonyós és l’adjectiu que millor defineix el comportament dels serveis informatius de Televisió de Catalunya (TVC) respecte la manifestació dels “Deu Mil Catalans a Brussel·les” del passat 7 de març de 2009. El silenci dels diversos programes informatius de TV3 i el Canal 33 en relació amb la convocatòria de la manifestació és la prova més contundent de la descarada manipulació política que pateix la que hauria de ser la nostra televisió nacional i que des de fa uns anys s’ha convertit en una eina propagandística del govern espanyol. TVC s’ha proposat no informar de totes aquelles manifestacions populars sorgides des de l’associacionisme encaminades a obtenir la independència nacional, i si n’informa ho fa tot just abans i poc després que es materialitzin. Perquè? Doncs per no fer difusió de les manifestacions sobiranistes, perquè com menys gent sàpiga que es convoquen, menys gent hi anirà.

Aquest ha estat el capteniment dels serveis informatius de TVC respecte de la manifestació dels Deu Mil de Brussel·les. La primera notícia apareguda en un Telenotícies de TV3 sobre la convocatòria de la manifestació es va fer tot just el dia abans de la manifestació, en el TN Vespre. Segurament milers de catalans es van assabentar en aquell moment del fet que l’endemà es faria una manifestació en ple cor d’Europa, a Brussel·les, per reclamar l’Estat Català dins la Unió Europea. I segur que un bon nombre d’aquests espectadors van pensar que si ho haguessin sabut abans hi haurien anat. En aquest sentit, la victòria de la crosta espanyolista que mana al Principat i descatalanitza TVC és relativa. Potser la manifestació no fou tant massiva com ho pot ser un desplaçament de seguidors del Barça amb motiu d’una final europea, però l’objectiu d’aconseguir un mínim de deu mil catalans manifestant-se a Brussel·les per la llibertat del poble català s’ha aconseguit, malgrat la descarada hostilitat de la televisió pública del Principat envers aquesta iniciativa.

El tractament de la notícia un cop feta la manifestació continua essent indigne del que hauria de ser la televisió pública nacional. En el Telenotícies Migdia del mateix dissabte 7 de març, la notícia de la manifestació de Brussel·les aparegué en tercer lloc, darrera de la notícia d’un accident de cotxe mortal i de l’entrevista a un magistrat espanyol. És tristíssim que la convocatòria independentista només ocupés 1 minut i 47 segons del temps de tot el TN. La notícia apareguda en el TN Vespre va tenir una durada similar a la de l’edició del migdia. Pel que fa els Matins de TV3, el programa del dilluns 9 esmerçà uns deu minuts de la tertúlia a parlar de l’esdeveniment, i una estona després Josep Cuní entrevistà Enric Canela, el blocaire que va llançar la idea d’organitzar una manifestació sobiranista a Brussel·les. Res més. El programa del Canal 33 Àgora, que tracta temes de l’actualitat política, no ha pas dedicat cap programa a l’estat actual de l’independentisme sociològic català, amb motiu de la convocatòria de la manifestació de Brussel·les.

Davant d’aquest panorama no és pas gens agosarada l’afirmació que TV3 és contrària als Deu Mil a Brussel·les; fet i fet, que està en contra del sobiranisme català. On s’és vist que una televisió menystingui informativament el desplaçament de deu mil dels seus ciutadans fora del seu territori per manifestar-se a l’estranger en demanda d’una sèrie de fites polítiques cabdals per al futur del país? Només una televisió entregada als interessos d’un partit polític contrari a la independència de la Nació Catalana és capaç de silenciar fins a aquest punt la organització d’un esdeveniment d’aquesta magnitud. Aquesta és la realitat de la “nostra” televisió, cada cop més manipulada políticament i menys democràtica i objectiva, menys lliure i més dependent d’interessos forans, en definitiva, menys catalana i més espanyola.

Francesc Macià, 150 anys del seu naixement

El 21 d’octubre de 1859 va néixer a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) en Francesc Macià i Llussà, fill del negociant d’oli Joan Macià i de la seva esposa Maria Llussà, tots dos de les Borges Blanques (les Garrigues).

El jove Francesc Macià, acabat el batxillerat, ingressà a l’Acadèmia Militar de Guadalajara (Castella) l’any 1876, inici d’una carrera militar com a enginyer que el portà fins el grau de tinent coronel de l’exèrcit espanyol, ascens que aconseguí l’any 1904.

Aquesta fulgurant carrera militar es veié, però, colpida per l’assalt d’un grup d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” el 25 de novembre de 1905. Francesc Macià fou l’únic oficial de l’exèrcit espanyol que negà el seu suport a l’acció dels militars de Barcelona. Tot seguit, arran de la formació de la gran plataforma política de la Solidaritat Catalana, que aplegava la majoria de forces polítiques catalanes contra la Llei de Jurisdiccions que el govern espanyol aprovà (i que venia a legitimar l’assalt dels periòdics catalans i, en general, el clima anticatalanista generat arreu de l’Estat espanyol), Macià s’uní al nou moviment unitari català, fet que generà veritable estupor per part de l’estament militar espanyol. No es concebia que un membre de l’exèrcit espanyol fos proclamat candidat per una llista electoral catalanista. Efectivament, Macià fou proclamat candidat de la Solidaritat pel districte de les Borges Blanques. Així, i després d’una victòria aclaparadora en el seu districte a les eleccions del 21 d’abril de 1907, Macià fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Solidaritat Catalana.

Aquesta conversió de Macià al catalanisme era el primer pas en la transformació del pensament d’un home que, de sempre, s’havia sentit profundament català i que, ara, començava a concretar políticament aquest sentiment. Endemés, aquesta actitud li costà el seu desitjat ascens al grau de coronel, ascens al qual renuncià “per son amor a la terra catalana a la qual hi dedica tot el seu cor y la seva ànima”, segons el diari “La Veu de Catalunya” del 12 de desembre de 1908.

Proper a la Lliga Regionalista en els seus primers passos dins el catalanisme, Francesc Macià, diputat per les Borges Blanques s’anà acostant, a partir de la dècada de 1910, als postulats del catalanisme republicà, però també als nuclis catalanistes radicals propers a la Unió Catalanista del doctor Domènec Martí i Julià.

En aquesta ràpida evolució hi va tenir a veure el context polític català i internacional, amb la Primera Guerra Mundial, que posà d’actualitat el tema de les nacions sense estat, i també la insurrecció de Pasqua d’Irlanda de 1916 contra els britànics. La radicalització del seu catalanisme va tenir molt a veure amb la influència ideològica que sobre ell van exercir els seus amics lleidatans Humbert Torres i Alfred Perenya, nacionalistes republicans, i sobretot la d’Enric Arderiu, historiador, arxiver, activista cultural de la Lleida de principis de segle XX, i per damunt de tot, gran amic de Macià.

L’evolució del catalanisme de Macià vers l’independentisme ja s’havia materialitzat el 1918, any en què, des del seu escó del Congrés dels Diputats espanyol, el dia 5 de novembre, digué sense embuts:

“Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura”.

En aquells anys es començà a forjar el Macià insurreccional. Entre finals de 1918 i les primeres setmanes de 1919 centenars de joves nacionalistes catalans sortiren als carrers de Barcelona per celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial, cridant consignes catalanistes i independentistes, essent atacats per la policia i grups d’ultradreta espanyolista. Dos joves catalanistes foren assassinats, i allí començà a actuar Macià i els seus grups de lluita urbana, els escamots, atraient policia i provocadors espanyolistes a la plaça de Catalunya on, segons testimoni de Joan Alavedra, “els escarmenten”.

El 1919 es donava a conèixer la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), partit nacionalista català i obrerista encapçalat pel diputat Macià, que continuava essent elegit, any rera any, pel districte de les Borges Blanques. La FDN fracassà electoralment i la convocatòria d’una Conferència Nacional Catalana que es celebrà a Barcelona els dies 3 i 4 de juny de 1922, i que aplegà en un mateix fòrum tots els sectors polítics nacionalistes donà la oportunitat per a la creació d’un nou moviment semiclandestí, Estat Català, l’estratègia del qual combinava la via política i la via armada a la independència de Catalunya.

Pocs dies abans, Macià havia visitat Blanes, en concret la Joventut Catalanista, en el local social de la qual “dirigí paraules d’encoratjament als joves allà congregats” (“Recvll” 20 maig 1922, nº36), en el seu afany d’apropar-se al jovent més conscienciat nacionalment.

L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923 l’obligà a exiliar-se (juntament amb molts altres militants d’Estat Català) a l’Estat francès. Des d’allí Macià organitzà l’intent d’invasió de Catalunya d’uns quants centenars de militants d’Estat Català amb la intenció de proclamar la República Catalana independent els primers dies de novembre de 1926, els coneguts com a fets de Prats de Molló. El projecte fou finançat en part pels catalans d’Amèrica i amb la fortuna de la seva esposa, Eugènia Lamarca.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la del nou règim del general Berenguer, i després de recórrer Europa i Amèrica cercant suports per a la causa de la independència de Catalunya, el març de 1931 integrà Estat Català en una nova plataforma catalanista i republicana, Esquerra Republicana de Catalunya, les llistes de la qual sortiren vencedores a Catalunya de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
Amb la fugida del rei Alfonso XIII, Macià proclamà la República Catalana el 14 d’abril, abans que a Madrid es proclamés la República Espanyola. Tanmateix, les pressions de Madrid obligaren a Macià a transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya, fet pel qual fou titllat de traïdor per certs sectors de l’independentisme.

Fou elegit president de la Generalitat, càrrec que ocupà fins a la seva mort el dia de Nadal de 1933. El seu enterrament fou una gegantina mostra de dol per part del poble català. Centenars de milers de persones sortiren als carrers de Barcelona en la manifestació més gran de dol per la mort d’un home que Catalunya mai hagi viscut, per a acomiadar-se del personatge més important de la nostra història contemporània, estimat per gairebé tots els catalans de la seva època per la seva integritat, el seu sentit social i la constància i l’abnegació de la seva lluita per Catalunya.

Imatges: Full de l’independentisme català amb motiu de l’11 de setembre de 1918; portada del llibre “La Catalogne rebelle”, editat per Estat Català després dels fets de Prats de Molló de 1926.

Publicat amb el títol “Francesc Macià, una vida per Catalunya. En el 75 aniversari de la seva mort” a “Celobert” a les seves edicions de Blanes (nº64 desembre 2008), Lloret de Mar (nº40 desembre 2008) i Malgrat de Mar (nº18 desembre-gener 2008-2009).


Bibliografia i altres fonts consultades:

Jardí, Enric “Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931)”, Editorial Aymà, Barcelona,
“Recvll” de Blanes, 20 maig 1922, nº36
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006

“Guifré 897. L’origen de la nació”, d’Oriol Garcia i Quera

Totes les nacions occidentals tenen un “pare de la pàtria”, un personatge que, perdut en els boirosos temps medievals, constituí el nucli originari de la nació moderna. A Catalunya, aquest personatge és el comte Guifré I. L’Oriol Garcia i Quera va triar aquest “homenot” de la nostra història medieval per protagonitzar un còmic que ens transporta a un temps d’espases i cotes de malla, al moment en què la llegenda ens descriu la creació de la senyera de la nostra pàtria, fruit de la unió de la sang del comte i l’or del seu escut.

El guió de “Guifré 897. L’origen de la nació” (Editorial Casals, 2006) ha comptat amb l’assessorament del prestigiós historiador medievalista Josep Maria Salrach, que garanteix la impecable rigorositat històrica de l’obra, una constant en tota la bibliografia de l’autor. Cal afegir que el còmic compta amb un text introductori en el qual se’ns situa a la Catalunya de l’època, una colla de comtats a la frontera entre l’Imperi Franc i l’Al-Àndalus musulmà.

Com el nom del llibre ens indica, la història s’endinsa en la gènesi de la nació catalana, fa més de mil anys, quan el comte Guifré I de Barcelona, dit “el Pelós”, es lliurà a la unificació dels comtats i a la repoblació de la Catalunya Vella, despoblada per les constants incursions andalusines. L’obra es centra en els darrers dies de la vida del comte (al qual la llegenda li atribueix l’origen de les quatres barres, escut del Casal de Barcelona que amb el temps esdevingué ensenya nacional) i en el seu enfrontament a la vall de Lord amb el valí de la Lleida musulmana, el jove Llop Ibn Muhàmmad, el qual posava en perill l’obra repobladora del Pelós. L’autor introdueix el personatge de l’Emma, filla del comte Guifré, que en el futur seria la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, com un dels eixos argumentals de l’obra.

Un còmic històric que, com tots els que firma l’Oriol Garcia i Quera, és d’allò més recomanable per a tots els públics, joves i no tant joves, i per a tothom que vulgui conèixer la nostra història tot passant una bona estona amb la seva lectura i les seves il·lustracions.