Les mentides dels contraris a la Independència

Després del referèndum d’Arenys de Munt els més recalcitrants espanyolistes així com els contraris a la independència de Catalunya més moderats han començat a atacar amb pseudo-arguments l’acte democràtic que aquella consulta representà, així com a qüestionar el fet que en un referèndum el SÍ a la independència fós majoritari.

Els mitjans de comunicació espanyols (diaris com “El Mundo”, “ABC”, “La Razón”, o televisions com Intereconomía) no s’han estat de recórrer directament a l’insult. Han titllat el referèndum de “bufonada” o “payasada”. Pel que fa a aquests, ja se sap que d’allà on no n’hi ha no en raja. D’aquesta gent tampoc no se’n poden esperar raonaments gaire més complexos i evolucionats. Són “cetmes” transfigurats en “periodistes”.

Una mica més complexos són els “arguments” d’aquella gent d’aquí que, des d’un suposat “seny” i “moderació” ens volen fer creure que, tot i que siguem més que abans, els independentistes i els que votaríem SÍ a la independència en un referèndum som quatre gats.

En aquest sentit, vull parlar d’un article d’Antonio Franco publicat a “El Periódico” titulat “Després d’Arenys, una altra consulta”. Després de dir, potser per no semblar massa anti-independentista, “que ningú rigui de la consulta d’Arenys de Munt”, en Franco ens etziba que “el suport oficiós a la independència és similar al suport que hi van obtenir tant a les últimes eleccions municipals com a les autonòmiques els partits sobiranistes, incloent-hi, és clar, Convergència”. Primera mentida. Que jo sàpiga, el suport “oficiós” (fent servir el llenguatge d’en Franco) a la independència de Catalunya en el referèndum d’Arenys de Munt va ser d’un 96%. No crec que el percentatge de vots obtinguts pels partits que donen suport a la sobirania de Catalunya a Arenys de Munt a les darreres eleccions autonòmiques o municipals fos proper a aquest escandalós 96% del referèndum del 13 de setembre, llevat que el senyor Franco vulgui comptabilitzar com a “no” totes les persones que no van anar a votar, cosa que no es fa a cap votació de cap país normal.

N’Antonio Franco diu també que enfront dels que van votar SÍ a la independència, “els que no estan per la secessió, que n’hi ha, ja que a les generals del 2008 la força més votada va ser el PSC, diumenge simplement es van abstenir de participar en la festa dels veïns independentistes”. Segona mentida. El senyor Franco assegura, com si ell mateix habités a la ment de tots els arenyencs que no van anar a votar, que si no ho varen fer és perquè, tots, TOTS, no volen la independència de Catalunya. A més, ens recorda que a les eleccions espanyoles de 2008 la força més votada fou el PSC, com si tots els votants del PSC, com si fossin robots, en un suposat referèndum per la independència haguessin de votar en bloc que NO. No deu voler recordar el senyor Franco que recents estudis demoscòpics afirmen que una molt important minoria de votants del PSC votaria SÍ a la independència de Catalunya, si aquest referèndum es produís. Ni tampoc deu voler recordar que significats personatges propers al PSC es declaren independentistes, i alguns d’ells darrerament s’han adherit al Reagrupament de Joan Carretero.

D’altra banda, n’Antonio Franco, amb aquest raonament, vé a dir, com si fós clarivident, que segur que TOTHOM que no va anar a votar a Arenys de Munt l’altre dia no vol la independència de Catalunya. Un “raonament” molt semblant, gairebé idèntic, als que oferia el PP quan hi havia les famoses manifestacions contra la guerra d’Iraq. Per rebatre el fet incontestable que eren centenars de milers els ciutadans que s’havien manifestat per la pau a Iraq, ells apel·laven al fet que hi havia moltíssima més gent que s’havia quedat a casa, com si els únics contraris a la guerra d’Iraq fossin els manifestants. Membres del PSC, com Joan Ferran, el 2007 van fer servir el mateix “raonament” per mirar de desacreditar la manifestació independentista de l’1 de desembre de 2007.

N’Antonio Franco torna a carregar contra el referèndum, i ara diu que “Es va pronunciar l’equivalent al 41% del cens, molt per sota del 70% que va anar a votar a les generals i inferior fins i tot al discret 56% de la ratificació de l’Estatut. [...] La meitat d’Arenys de Munt no va estar pel tema”. Més demagògia. Molt més que la meitat d’Arenys de Munt no va estar tampoc pel tema d’anar a votar la Constitució Europea ni les eleccions europees, però d’això, en Franco no en diu pas res, és clar. Tampoc no té en compte el fet que el referèndum no era vinculant. Si no era vinculant i hi va anar a votar un 41% del cens, quanta gent hauria sortit de casa si aquell dia s’hagués decidit de debò i immediatament la llibertat de la nostra nació? Tampoc no té en compte que el referèndum el va haver d’organitzar una entitat particular, el MAPA, en el Centre Moral, una altra associació del poble en els seus locals, perquè l’Audiència de Barcelona prohibí que se n’encarregués l’Ajuntament, ni el fet que només es va poder habilitar un sol col·legi electoral, fet que provocà que hi haguessin cues tot el dia per poder votar. No, això tampoc no vol dir res, oi, senyor Franco? Ni el fet que la Falange Española fes la feina bruta de l’Estat espanyol, intentant posar la por al cos dels arenyencs perquè no anessin a votar.

El que realment cou al senyor Franco és que el resultat fós d’un 96% favorable a la independència. Si el resultat hagués estat ben diferent el seu discurs seria tot un altre. Això no vol dir que hàgim de ser ingenus i pensem que el 96% dels arenyencs, en un referèndum d’independència de debò, ara mateix, votarien que SÍ. Però és un resultat molt indicatiu. Potser avui, els que votaríem SÍ ja som el 50% al Principat. Per això hem de treballar cada dia per fer augmentar la base social de la gent que vol la Llibertat de la nostra Nació, una Llibertat que volem per al millorament social, econòmic i cultural de tots els seus habitants, tant els que votarien SÍ com els que votarien NO. I hem de ser conscients que els atacs que rebrem dels que ens són contraris, paral·lelament al nostre creixement, també seran cada vegada més durs i freqüents. Per això hem d’estar preparats per rebatre tots els seus presumptes arguments amb veritables raons que desmuntin les seves fal·làcies. Si ho sabem fer segur que triomfarem.

Barcelona i Arenys de Munt, setembre 2009. Un primer pas cap a la Llibertat

La Diada Nacional d’enguany pot representar l’inici d’una nova esperança per a la nostra nació. El poble català s’està organitzant des de la base, donant una lliçó de coratge i patriotisme als partits polítics catalans. Les plataformes i associacions independentistes, representants del creixent sobiranisme sociològic, són la punta de llança de la lluita per la llibertat de la Nació Catalana. L’associacionisme independentista té clar quins són els horitzons que ha d’atènyer el poble català i quin camí hem de fressar tots plegats per a assolir-los.

Això ho vàrem poder veure a Barcelona l’11 de Setembre, Diada Nacional, i el diumenge 13 de setembre a Arenys de Munt, en el referèndum per la independència de Catalunya organitzat pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació.

Abans, el dia 10 al matí, vam poder veure una gran bandera nacional presidint, majestuosa, el Roc de Frausa, al massís de les Salines, a Maçanet de Cabrenys (Alt Empordà). Fa anys que una colla de patriotes de Maçanet la posen al cim de la serra de les Salines l’11 de Setembre de cada any per commemorar la pèrdua de la llibertat nacional dels catalans l’any 1714.

El dia 10 a la nit, a les 23:30 hores davant l’Ajuntament de Blanes, començà la Marxa de Torxes per la Independència, organitzada per Acció Cultural es Viver. Però d’això ja en parlarem en un altre article.

Es respirava un aire diferent al d’altres anys aquesta Diada Nacional a Barcelona. Optimisme (del de debò) en el destí de la nostra nació i confiança en nosaltres mateixos com a executors de l’obtenció de la nostra pròpia llibertat eren els dos estats d’ànim que es flairaven en l’ambient d’aquell dia assolellat.

Després de la visita a la Fira d’Entitats dels Països Catalans de l’Arc de Triomf i al Fossar de les Moreres (el fossat on s’hi colgaren les restes dels herois catalans de fa 300 anys), vàrem participar de la manifestació de la tarda. Hi havia tres grans blocs en la manifestació: a davant de tot hi anava el de l’Esquerra Independentista, amb una assistència considerable de manifestants bàsicament joves, molt joves; un altre, amb l’explícit i gens ambigu lema “Som una nació. Volem Estat propi”, manifestació organitzada per diferents entitats de la societat civil catalana; i finalment, el bloc d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Nosaltres ens afegírem al bloc “Som una nació. Volem Estat propi”, que sortí de la plaça Urquinaona. Encapçalaven aquesta marxa diferents cares conegudes, com el president del F.C. Barcelona, Joan Laporta (molt aplaudit), Josep Cruanyes (de la Comissió de la Dignitat), l’escriptor Víctor Alexandre, el sociòleg Salvador Cardús, el periodista Miquel Calçada, els actors Joel Joan i “Doctor Soler”, Carles Móra (batlle d’Arenys de Munt), Jordi Bilbeny (del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació), Jordi Porta (president d’Òmnium Cultural), l’economista Elisenda Paluzié... Acompanyà la marxa una actuació de la Companyia Elèctrica Dharma.

Al final de la marxa, parlaren el batlle d’Arenys de Munt (al costat de Jordi Bilbeny i Josep Manel Ximenis, de la comissió organitzadora del referèndum arenyenc), que adreçà als assistents unes assenyades i patriòtiques paraules. Tot seguit, Jordi Bilbeny, del Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació, féu un emotiu parlament en el qual, de la mateixa manera que el batlle, recordà que la lluita per aconseguir la independència de la Nació Catalana és una lluita per aconseguir una societat més justa i lliure, que millori ostensiblement les condicions econòmiques, culturals i socials dels ciutadans i ciutadanes del nostre país. Finalment, ens sorprengué l’aparició a l’escenari d’una ciutadana catalana d’orígen peruà, que denuncià l’agressió que havia rebut de membres de la policia espanyola per haver-los parlat en català i fent una encesa defensa de la nostra llengua i la independència. Un aplaudiment per a aquest exemple d’integració!

Dos dies després visitàrem la vila d’Arenys de Munt (Maresme). Calia donar suport, ni que fós només moral, a tots els arenyencs que han organitzat el simbòlic referèndum d’independència, i als que hi participaven dipositant el seu vot a l’urna. Els uns (els organitzadors) han estat amenaçats directament de mort pels enemics de la democràcia catalana. Els altres (els votants) han rebut els intents d’intimidació de la “Falange” espanyola, vuitanta membres de la qual, vinguts directament de l’Espanya fosca de 1939, es presentaren a la vila, en un intent no reeixit de rebentar la jornada de veritable democràcia d’Arenys de Munt. La “justícia” espanyola ha mostrat la seva veritable cara deixant desfilar aquests australopitecs en una vila civilitzada.

Nosaltres només fórem uns pocs dels milers (sí, érem milers, i d’això, els telenotícies de TVC, el mateix diumenge, no en varen dir res) de catalans que anaren a Arenys de Munt a palesar llur catalanitat, civilització i sentit democràtic, i a expressar el seu suport als demòcrates arenyencs. (En les dues darreres imatges que acompanyen aquest article, preses des d'el mateix indret de la Riera, l'una mirant cap a muntanya i l'altra mirant cap a mar, es pot copsar els molts centenars d'independentistes, segons he vist a la televisió Maresme Didital érem 5.000, que hi havia només a la riera, sense comptar els que eren repartits per la resta del poble). Els cotxes feien corrua a l’entrada del poble. Bona part de la riera d’Arenys de Munt era plena de gom a gom de gent. Metres i metres plens a vessar de catalans i catalanes, joves, de la mitjana i tercera edat, avis i àvies, pares i mares, fills i filles, gent de tota condició i orígen, la unió de tots els quals feia goig de veure. I moltes banderes catalanes, i moltíssimes estelades. Això també feia molt de goig de veure. El cant de l’Himne Nacional “Els Segadors”, crits d’“independència” o un de nou que segur que farà fortuna: “Tots som Arenys de Munt!”. Milers de veus, milers de persones clamant per la independència de la Nació Catalana. Fou un matí emocionant, veritablement inoblidable. Finalment, va anar a votar un 41% del cens, obtenint el SÍ una aclaparadora victòria amb el 96% dels sufragis, però el menys important era el resultat. Allò que fou realment important fou el gest inequívocament democràtic del fet de la realització d’un referèndum d’independència.

Aquest és, segurament, l’inici del nostre camí vers la llibertat, vers l’assoliment d’un Estat català independent, en el qual els seus habitants puguin esdevenir ciutadans d’una Catalunya “socialment justa, econòmicament forta, espiritualment gloriosa”.

La Guerra de Successió a Blanes, Lloret i els Països Catalans. L’11 de setembre de 1714 i la destrucció de l’Estat català. Segona part

Publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes de setembre de 2005.

L’11 d’abril de 1713 es signà el tractat d’Utrecht, segons el qual els aliats (Anglaterra, Holanda, Portugal, etc...) es comprometien a retirar les seves tropes de Catalunya a canvi d’una sèrie de compensacions per part de França i Espanya. La potència que va sortir més afavorida d’aquest tractat fou Anglaterra, que obtingué la possessió de Gibraltar i Menorca i una sèrie de privilegis comercials a les colònies espanyoles d’Amèrica, abandonant a la seva sort els catalans i traïnt el pacte de Gènova, pel qual Anglaterra s’havia compromès a defensar Catalunya. Des d’aleshores les tropes aliades destacades al Principat i ses Illes van començar a sortir del país.

A finals d’agost del 1713 encara hi havia soldats aliats a Blanes, en concret alemanys, com ens ho confirma la defunció de Joan, comte de Jof, capità de la infanteria germànica, que fou enterrat al cementiri parroquial blanenc el 22 d’agost d’aquell any. Segons les memòries del pagès de Santa Susanna Francesc Gelat, a Blanes s’hi van embarcar “los soldats de Carlos Terser”, els quals van estar acampats deu o dotze dies al pla entre Blanes i Malgrat, fent força mal als pobles on s’havien allotjat.

El nostre país, abandonat de tothom (el rei Carles havia marxat el 1711 per convertir-se en emperador d’Àustria), decidí de continuar la resistència. Fou la Junta de Braços o Estats Generals de Catalunya (en la qual hi havia un síndic blanenc) l’organisme que es decantà per la resistència a ultrança en defensa de les Constitucions catalanes i de la llibertat, per intentar evitar que el Principat sofrís la ferotge repressió que havia patit el País Valencià després de ser conquerit per l’exèrcit espanyol.

En aquest sentit, cal que fem esment de la importància que tenien les Constitucions a la Catalunya d’època moderna. Durant tot el segle XVII i fins aleshores, tots els estaments socials del Principat havien invocat la defensa de les Constitucions del país enfront dels intents de la monarquia hispànica de destruir-les. Les Constitucions catalanes, compilació de les lleis fonamentals de l’Estat català (el que ara seria una Constitució nacional), eren de les més avançades en l’Europa del moment. En paraules de l’historiador Joaquim Albareda, “l’existència d’un cos jurídic i institucional propi que, en defensa dels catalans, constrenyia l’acció indiscriminada de l’estat absolutista, esdevé un dels elements cohesionadors indiscutibles de la comunitat nacional catalana a l’època moderna”. No és estrany, doncs, que els catalans de l’època decidissin continuar la lluita fins a la fi, quan el que es jugaven era la continuïtat de l’Estat i de les lleis que els defensaven dels abusos de la monarquia hispànica.

El 25 d’agost de 1713 començà el setge de Barcelona. Aleshores el país havia estat ocupat gairebé del tot i, a part de la ciutat comtal, només Cardona i ses Illes no havien estat conquistades. Blanes i Lloret ja havien estat ocupades pels francesos, que ja feia temps dominaven la resta de la regió de Girona. Amb tot, diverses partides de patriotes armats, els “homes de la pàtria”, comandats per Bac de Roda, el Carrasclet, Francesc Moragues i d’altres, seguien la lluita arreu del país, atacant les tropes franceses i espanyoles. Barcelona es mantenia gràcies als queviures i les municions que arribaven de Mallorca i a la petita flota corsària catalana (amb forta presència mallorquina) que atacava les galeres espanyoles.

La ferotge repressió física i impositiva borbònica provocà l’inici d’una revolta generalitzada arreu del país contra els invasors. Era el gener de 1714. La població civil, als crits de “Visca la pàtria!” atacava les tropes ocupants i sense anar més lluny, a Arbúcies, una columna franco-espanyola va ser destrossada per la gent del poble. Les victòries militars dels revoltats, però, foren efímeres.

Barcelona, assetjada per mar i per terra per uns 40.000 homes, era defensada únicament per la Coronela (milícia ciutadana formada per membres dels gremis) i pels refugiats de la repressió borbònica, molts dels quals eren originaris del País Valencià, en total uns 5.500 homes, amb poca preparació militar i mal armats. Tot i això, la resolució dels barcelonins de continuar la lluita era irrenunciable. La resistència s’allargà fins l’11 de setembre de 1714, amb l’esperança d’un miracle que comportés la salvació del país. Recordem que la diplomàcia catalana havia estat treballant a la cort anglesa per aconseguir la preservació de l’Estat català després de la previsible victòria militar de Felip V i encara el 18 de setembre de 1714, set dies després de la caiguda de Barcelona, confiant que la ciutat aleshores encara resistia, l’ambaixador català a Anglaterra demanava al nou rei anglès, Jordi I, que el Principat de Catalunya amb Mallorca i Eivissa es constituïssin en república independent sota la protecció d’Anglaterra i Àustria.

Finalment totes aquestes gestions foren debades. Catalunya va ser conquistada (Mallorca ho fou el 1715) i la repressió borbònica fou duríssima. Aquesta repressió arribà també a la nostra contrada. Un llibre d’òbits parroquial de Blanes ens assabenta de la celebració, els dies 16 i 17 d’abril de 1714, dels oficis de cos present d’en Rafel Parés, mariner blanenc que “morí Presoner en lo camp del siti de Barcelona” i d’en Jaume Llorens, també mariner, “que morí Presoner en la Ciutat de Gerona”, potser assassinats. Abans els exèrcits francesos ja havien començat la seva tasca repressiva a Lloret, allotjant-hi tropes i amenaçant la població d’ésser saquejada i deshonrada si no pagaven una contribució al comte de Fiennes (24 juliol 1713). Algun jurat fou empresonat per pressionar la Universitat de Lloret a fer efectiu el pagament d’aquesta contribució. A Blanes també s’hi allotjaren tropes borbòniques en cases particulars i la població va haver de pagar contribucions, així com va haver d’enviar forçosament homes i animals per a la construcció de la Ciutadella de Barcelona (14 abril 1716).

Després de la derrota catalana molts dels patriotes que havien lluitat durant la guerra foren executats. Un dels casos més coneguts és el del general Francesc Moragues, torturat i executat a garrot, essent penjat el seu cap durant dotze anys en una gàbia al Portal de Mar de Barcelona. La repressió afectà també els símbols: les diverses banderes que representaven el país van ser confiscades per les noves autoritats. A més, els borbònics van fer construir a Barcelona la Ciutadella, una enorme edificació militar bàsica en la repressió dels catalans. Per edificar-la foren derruïdes 900 cases del barri de la Ribera.

Els borbons introduïren un nou impost, el cadastre, que venia a posar en greus dificultats la malmesa economia del país. El 1716 s’implantà el Decret de Nova Planta, que anorreà d’arrel el sistema institucional català. Des d’un punt de vista municipal, el nou ordre borbònic espanyol suposà la desaparició del sistema tradicional català de la insaculació i la seva substitució pel model castellà d’ajuntament de regidors. A Blanes això suposà la tornada del municipi al règim senyorial i la desaparició, com a arreu del territori català, del sistema municipal autòcton. A partir de 1723 la Universitat passà a dir-se Ajuntament i els jurats, regidors.

Finalment, conscients les noves autoritats de la relació entre la llengua i la nació catalanes i amb l’objectiu d’eliminar tant l’una com l’altra, s’inicià la repressió del nostre idioma i la seva eliminació progressiva de la vida pública, amb l’objectiu de substituir-lo pel castellà.

En definitiva, el desenllaç de la Guerra de Successió representà l’assassinat i l’exili de milers de catalans, l’intent d’aixafar l’economia del país, la repressió del català i suposà la fi, “manu militari”, de l’existència de l’Estat català independent, que tenia més de 700 anys d’antiguitat.

L’Onze de Setembre és Diada Nacional de Catalunya des del 1980 i en aquesta data diversos col·lectius segueixen reclamant que Catalunya recuperi la seva condició d’estat perduda el 1714.


Bibliografia i fonts primàries consultades en els dos articles:

Albareda, Joaquim “Els catalans i Felip V: de la conspiració a la revolta (1700-1705)”, Vicens Vives, Barcelona, 1993
Albareda, Joaquim “La Guerra de Successió i l’Onze de Setembre”, Editorial Empúries, Barcelona, 2000
Albareda, Joaquim “La Guerra de Successió a Catalunya: un assaig interpretatiu”, dins Revista de Catalunya, nº49, 1991
Cortils i Vieta, Josep “Ressenya histórica de la Vila de Blánes”, dins l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana, Any II, Barcelona, 1882
Domènech Moner, Joan “Lloret de Mar”, Quaderns de la Revista de Girona, nº38, Girona, 1992
Fàbregues Barri, Esteve “Lloret de Mar”, Editorial Selecta, Barcelona, 1959
Hernàndez, F. Xavier “Història militar de Catalunya. Vol. III: La defensa de la Terra”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 2003
Reyes i Valent, Antoni “La Vila de Blanes i la Guerra de Successió. Una aproximació històrica”, dins el Programa d’actes de la Diada Nacional de Catalunya de Blanes de 1995, Ajuntament de Blanes, Blanes, 1995
Simon i Tarrés, Antoni “Pagesos, capellans i industrials de la Marina de la Selva”, Curial, Barcelona, 1993
Torras i Ribé, Josep Maria “La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)”, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1999
Llibre tercer d’òbits (1629-1723) de la parròquia de Santa Maria de Blanes

Per a molta més informació sobre la Guerra de Successió i temes d'Història Militar Catalana:

http://www.11setembre1714.org/

Imatges:

Procedents del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.

El general Basset, un heroi valencià de la Guerra de Successió.

La Guerra de Successió a Blanes, Lloret i els Països Catalans. Primera part

Article publicat a “Celobert” Blanes i “Celobert” Lloret el mes d’agost de 2005)

L’1 de novembre del 1700 moria sense descendència Carles II de Castella i de Catalunya i Aragó. El monarca havia fet testament a favor de Felip, duc d’Anjou, nét de Lluís XIV de França, però l’arxiduc Carles d’Àustria s’erigí com l’altre pretendent a la corona. El candidat francès, el preferit de les classes dirigents castellanes, fou proclamat rei com a Felip V de Castella i IV de Catalunya i Aragó. El nou rei jurà les Constitucions del Principat en les corts celebrades a Barcelona entre 1701 i 1702, però les classes dominants catalanes, davant el tarannà centralitzador dels ministres de Felip V, decidiren jugar la carta de l’altre candidat a la successió de la corona hispànica: l’arxiduc Carles. Darrera d’aquesta opció hi havia l’aposta per un concepte de la monarquia en el qual el Principat de Catalunya hi jugués un paper decisiu des d’un punt de vista econòmic i també polític. D’aquesta manera, la burgesia i l’estament militar català, juntament amb el baix clergat i les classes populars dels Països Catalans (antifranceses i també antiespanyoles) esdevingueren austriacistes i antiborbòniques, mentre que l’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica foren filipistes.

El juny de 1705 es signà el pacte de Gènova entre un grup de personalitats catalanes (en representació oficiosa del Principat) i el comerciant i agent anglès Mitford Crowe, que representava el govern anglès, pel qual els catalans es comprometien a donar suport a Carles d’Àustria i a la Gran Aliança (Àustria, Anglaterra i Holanda) i la reina Anna d’Anglaterra donava garanties per la defensa de les institucions catalanes. Així, el Principat de Catalunya s’alineava amb els aliats i s’oposava a l’eix borbònic Castella-França. Aquell mateix 1705, i després del desembarcament d’un exèrcit aliat a Barcelona, l’arxiduc Carles fou proclamat rei a la ciutat comtal, on hi establí la cort.

A partir de llavors els diversos municipis del Principat van anar expressant la seva obediència al nou rei. Blanes i, de ben segur Lloret, no en foren l’excepció. Encara que fins el 1705 Blanes s’havia mostrat fidel al vigent monarca, Felip V, la nova conjuntura política i militar i el sentiment antifrancès provocat pel record de les ocupacions franceses que havia patit la vila entre 1694 i 1697 feren possible el canvi. Com apunta l’historiador blanenc Antoni Reyes, el fet que el marquès d’Aitona, senyor feudal de Blanes, fos partidari de Felip V va ser un altre motiu per donar la obediència al nou rei Carles. Una de les peticions dels representants blanencs al monarca a les Corts de 1705-1706 fou que la vila deixés de formar part de la jurisdicció feudal i passés a ser de jurisdicció reial, reivindicació que Blanes i diverses poblacions del vescomtat assoliren a canvi del pagament conjunt d’un donatiu de 35.000 lliures.

Foren també una sèrie de condicionaments locals, més que no pas un diferent concepte de país o la manca de patriotisme dels dirigents municipals, els motius que van fer decantar alguns municipis catalans a mostrar-se fidels a Felip V.

Davant de tot això Felip V no restà pas impassible. Els francesos amenaçaven constantment les comarques del nord del país i a principis de 1706 un vaixell d’aquesta nacionalitat es presentà al port de Blanes amenaçant amb la destrucció de la vila en el cas que aquesta no prestés la seva obediència al duc d’Anjou, és a dir, a Felip V. La presència de la flota francesa a Roses fou un dels motius adduïts pels jurats de Blanes a l’hora de demanar de no aixecar sometent el mes de febrer del 1706.

No sempre fou fàcil allistar gent per al sometent. Aquell mateix mes de febrer el Consell municipal va haver de muntar una parada a plaça (aleshores al carrer Ample) per aconseguir reunir els homes que faltaven per fer els 40 que calien per enviar a Girona, perquè en un principi només se n’havien presentat 10. Tot i això, Blanes i Lloret foren poblacions que participaren en la causa de l’arxiduc: portant homes del sometent on es requerissin (el març de 1706 en foren enviats 60 de Blanes a Sant Feliu de Guíxols), aportant productes i diners i allotjant soldats de les tropes aliades.

El 2 d’abril de 1706 un exèrcit franco-espanyol de 28.000 homes inicià el setge de Barcelona, ciutat que defensaven tropes angleses, holandeses, alemanyes i, evidentment, catalanes, formades per miquelets, pel Regiment de la ciutat, la Coronela de Barcelona i les Guàrdies Catalanes. La ciutat estava bloquejada també per mar per la flota francesa. En la defensa de la ciutat blanencs i lloretencs hi participaren activament per mar i per terra. Sis llaguts de Lloret, trencant el bloqueig francès, transportaren llegums a la Barcelona assetjada. D’altra banda, Blanes tenia a Barcelona 70 homes per mar, 12 artillers i uns quants llaguts. D’aquests homes, 22 van ser fets presoners pels francesos, amb tots els mariners de la barca d’en Sebastià Palau, els quals no van ser rescatats fins a l’any següent. Sabem també, ara gràcies a un llibre d’òbits parroquial, de la mort d’un d’aquests blanencs, en Joan Pons, “mariner qui morí en la introductió del Socorro per Mar en la Ciutat de Barcelona als 23 del mes de Abril de 1706”, poc abans del 8 de maig, data de l’alliberament de Barcelona per part de la flota anglesa.

A mesura que la guerra s’allargava les despeses que comportava s’anaven multiplicant i Blanes hi va haver de contribuir de grat o per força. La Universitat de Blanes, és a dir, la corporació municipal, va haver de recórrer als talls (repartiments d’un impost per barris) per obtenir els diners que es demanaven a la Vila, però tot i això mai no resultaren suficients, de manera que l’endeutament de la Universitat blanenca es va anar fent cada vegada més gran. Aquesta situació s’agreujà encara més a partir del 1708, moment en el qual una guarnició de l’exèrcit aliat s’instal·là a Blanes, havent d’assumir la Vila les despeses que l’allotjament de la tropa comportava. A Lloret la situació no devia ser gaire millor. El 1711 el Consell municipal determinà de portar “sis quarteroles de vi i un cabàs de peix” com a obsequi al comte d’Harcourt, que es trobava a la plaça forta d’Hostalric, per predisposar-lo a favor de les reclamacions dels jurats lloretencs, els quals denunciaren els desordres que provocaven a la població els soldats austriacistes que s’hi allotjaven.

Amb la derrota de les tropes aliades a Almansa el 25 d’abril de 1707, el País Valencià (territori que al costat del Principat, Aragó i ses Illes s’havia mostrat majoritàriament austriacista) va caure en mans borbòniques. La resistència dels maulets, els patriotes del País Valencià, fou debades. Xàtiva fou cremada (Vila-real ho havia estat abans) i el seu nom va ser canviat pel de “San Felipe”, i milers de valencians foren assassinats.

Després de la derrota d’Almansa, la situació del conflicte per als austriacistes esdevingué força complicada. Al nord del Principat, l’any 1709 els francesos atacaren i conquistaren Figueres, arribant a fer incursions fins al Maresme. Tot i això, l’any següent, el 14 d’agost de 1710, un exèrcit aliat format bàsicament per holandesos, portuguesos i catalans va vèncer les tropes franco-espanyoles a la batalla de Saragossa. Un traginer blanenc, ens diu el llibre d’òbits parroquial, en Joan Baptista Busquets, “morí en la Batalla, prop Çaragoça”. Les tropes aliades, amb el rei Carles al capdavant, arribaren a Madrid poc després, on foren rebudes davant la hostilitat general dels habitants de la capital d’Espanya. Un rei recolzat per portuguesos, catalans i protestants holandesos no podia causar cap simpatia a la “Villa y Corte”. Aquella victòria fou un miratge. L’any 1711 Girona va caure en mans dels francesos i el mes d’abril d’aquell any ja dominaven gairebé tota la regió de Girona (Blanes i Lloret encara no).

L’any 1711 el Principat de Catalunya, i encara només en part, juntament amb Mallorca, Menorca i Eivissa eren els únics països de l’antiga Corona d’Aragó que encara no prestaven la seva obediència a Felip V, el principal objectiu del qual era acabar amb els estats independents i les Constitucions dels diversos territoris dels Països Catalans (com ja havia fet amb el País Valencià) i construir un estat unitari peninsular fet a imatge i semblança de Castella.

La resistència dels catalans a perdre la seva llibertat i la seva antiga independència seria llarga i heroica.

Imatges:

1- Procedent del còmic “Barcelona 1714. L’onze de setembre” (Casals, 2002), d’Oriol Garcia i Quera.

2- El general Moragues, un dels herois catalans de la Guerra de Successió. Procedent del web www.11setembre1714.cat

Els Lacreu: un llinatge blanenc d’època moderna

Un dels aspectes potser més mal coneguts referents al gran escriptor Joaquim Ruyra i Oms és el dels orígens dels seus avantpassats Lacreu. És ben sabut que la casa pairal dels Ruyra a Blanes, situada al número 10 del carrer Ample, és coneguda amb el nom de can Creus. Això es deu al fet que aquest casal havia estat la llar dels Lacreu, un llinatge de doctors en medicina i de doctors en lleis que, a Blanes, es va extingir el segle XIX. El darrer dels avantpassats Lacreu d’en Joaquim Ruyra fou na Manuela Lacreu (1754-1825), filla del doctor Josep Anton Lacreu, de Blanes, i de la seva esposa Rosa Guinart, de Lloret, que es casà a la nostra vila el 10 de novembre de 1776 amb en Joaquim Roira (1747 aprox.-1802), fill d’en Francesc Roira, d’Hostalric, i de n’Antònia Miralbell, de Blanes.

El mateix mestre Ruyra no coneixia amb exactitud la procedència dels seus avantpassats Lacreu. Segons escriu en Manuel de Montoliu (un dels biògrafs del gran escriptor) al pròleg de les “Obres completes” (1949) d’en Joaquim Ruyra, el literat blanenc pensava que “un dels seus avantpassats era un metge francès anomenat Josep Antoni Delacroix, que, [...] fugint de la Revolució francesa vingué a Blanes, on s’establí i exercí la seva professió”. La professora Lluïsa Julià, en la seva obra “Joaquim Ruyra” (1996), assevera que “en la segona meitat del segle XVIII un metge d’Avinyó anomenat Delacroix s’hi instal·là [a Blanes] fugint de la situació política derivada de la Revolució Francesa”. D’altra banda, i també citat per en Manuel de Montoliu, en Vicenç Coma i Soley, gran estudiós de la història blanenca i amic de Ruyra, s’acostà molt més a la veritat, afirmant que el primer dels Lacreu a Blanes devia ser un català del Rosselló “reaci a acceptar la pau dels Pirineus”. Desgraciadament, cap d’aquests autors no cita les fonts en les quals basen les seves afirmacions per poder-les validar.

Segons es llegeix en el llibre 4 (1724-1752) d’òbits de la parròquia de Santa Maria de Blanes (pàg. 255-256), el dia 31 de juliol de 1748 va morir “lo Magch. Dr. en Medecina Manuel Lacreu de edat de setanta sis añs fill legítim y natural del Magch. Dr. en Madecina Agustí Lacreu y de Rosa Lacreu y Boxera tots de Prada de Conflent del Bisbat de Elna”. Una nova cerca en els llibres d’òbits de la parròquia, en aquest cas en el llibre 3 (1629-1723), ens informa (pàg. 405) del traspàs, el 22 de setembre de 1721, d’Agustí Lacreu, pare de Manuel (o Emanuel) Lacreu. Aquestes dues dades ens fan pensar que n’Agustí Lacreu va marxar de Prada de Conflent amb la seva família (amb la seva esposa Rosa Lacreu i Boxera i, almenys, amb un fill seu, en Manuel) en una data posterior a 1672, any de naixement del seu fill Manuel (recordem que el 1748, data de la seva mort, tenia setanta-sis anys), natural de Prada.

La teoria d’en Coma i Soley, doncs, era certa. N’Agustí Lacreu era un català del nord que degué abandonar el Conflent la dècada de 1670 o, com a molt tard, de 1680. En aquells temps, molts nord-catalans que no varen acceptar la incorporació de la seva terra a França arran del tractat dels Pirineus (1659) entre la monarquia hispànica i la francesa, van marxar cap a la Catalunya del sud per establir-s’hi definitivament. A la nostra vila, entre la dècada de 1660 i la de 1680, cinc nord-catalans es van casar amb blanenques: en Jaume Vaguer, treballador d’Illa, al Rosselló (1667), en Josep Pujol, argenter de Perpinyà (1676), en Jaume Pidell, bracer de Sant Pau de Pi, al Conflent (1682), en Josep Nicolau, bracer d’Illa (1682) i en Pere Dotras, blanquer de Tuïr, al Rosselló (1687).

L’any 1661 esclatà als comtats catalans que havien estat incorporats a França una revolta contra un impost sobre la sal que instauraren les noves autoritats d’ocupació. Aquest alçament contra la taxa de la sal es convertí en una veritable insurrecció armada contra l’invasor francès (la revolta dels “angelets de la terra”) que es va allargar ben bé fins el 1675. Encara l’any 1674 una colla de rossellonesos va promoure una conspiració per tornar a incorporar el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, l’Alta Cerdanya, el Capcir i la Fenolleda a la resta de Catalunya. El centre de la conspiració es trobava a Vilafranca de Conflent, no gaire lluny de Prada, llar dels Lacreu. No seria gens estrany que n’Agustí Lacreu (tot un doctor en medicina) fos un dels implicats en la conjura i que per això, després del fracàs de l’intent, hagués de fugir de la Catalunya Nord per evitar la repressió dels francesos, encara que això només és una suposició. Sembla indubtable que n’Agustí Lacreu, tal com pensava en Coma i Soley, no va voler acceptar l’annexió dels comtats nord-catalans a la monarquia francesa.

No sabem quan n’Agustí Lacreu i la seva família es van establir a Blanes. De moment només coneixem que el 9 de desembre de l’any 1707 era batejat un fill d’en Manuel Lacreu i la seva esposa, Rosa Lacreu i Vila, amb els noms de Josep Agustí Emanuel Nicolau. El 4 de març de 1710 fou batejat un altre fill de la parella, en Josep Antoni (avantpassat directe d’en Joaquim Ruyra i Oms) i el 20 de febrer de 1719 en Fèlix, que de gran esdevingué doctor en lleis i que inicià una branca (diguem-ne secundària) dels Lacreu blanencs. En Josep Antoni (1710-1799), però, seguí la tradició familiar i, amb els anys, va arribar a ser doctor en medicina, com el seu pare i el seu avi.

El 28 de desembre de 1754 fou batejada una filla d’en Josep Antoni Lacreu, na Manuela que, com hem dit abans, més endavant es va casar amb en Joaquim Roira, d’Hostalric, el cognom del qual, curiosament, sembla ser que també té els seus orígens a la Catalunya Nord. Per tant, el gran mestre blanenc de les lletres catalanes era descendent (tant per part de pare com per part de mare) d’algun d’aquells catalans del nord dels Pirineus que, al segle XVII, van haver de marxar de la seva terra per no haver de renunciar a la seva condició de ciutadans del Principat de Catalunya.

Publicat al “Celobert” de Blanes, nº62, octubre 2008.

Imatges:
El Castellet del Perpinyà, el dia de la cloenda del Correllengua (novembre 2008).

Portada de la magnífica novel·la de Joan Soler i Amigó “Rebels a tramuntana”, Editorial Columna, Barcelona, 2002 (III Premi Leandre Colomer de Novel·la d’Història de Catalunya), que relata la revolta dels angelets d’en Trinxeria i la conspiració de Vilafranca de Conflent.

L’exèrcit errant

Els almogàvers han esdevingut una de les grans icones de la història militar catalana. Tanmateix, els increïbles fets d’armes que protagonitzaren aquests guerrers catalans i aragonesos, que foren la punta de llança de l’expansió militar medieval catalana vers la Catalunya Nova i el Regne de València, i posteriorment Mediterrània enllà, a Sicília, Tunísia, l’Imperi Bizantí i els dominis francs de Grècia, no han pas sigut divulgats a les escoles i instituts del nostre país, tot i els esforços de les editorials que han publicat els excel·lents treballs historiogràfics dels experts que els han estudiat.

Sobre els almogàvers puc mencionar alguns llibres que he anat adquirint amb el temps i que són una referència per al seu coneixement:

El magnífic llibre “Almogàvers. La història” (L’Esfera dels Llibres, 2005), del doctor Ernest Marcos, una obra que podríem qualificar de definitiva; “L’expedició dels almogàvers”, de Rafael Tasis, publicat per Rafael Dalmau Editor; d’Antoni Rubió i Lluch, un dels fundadors de l’Institut d’Estudis Catalans i el gran historiador de la Grècia Catalana, Llibres de l’Índex n’ha editat darrerament “L’expedició catalana a l’Orient vista pels grecs” (2004). També Lluís Nicolau d’Olwer historià els fets dels almogàvers a Grècia i l’Anatòlia a la seva obra “L’expansió de Catalunya en la Mediterrània Oriental”, publicada per l’editorial Barcino el 1926 i reeditada per Edicions Proa el 1974.

L’any 1993 apareixia “L’exèrcit errant. La darrera gran batalla dels almogàvers”, editat per Signament Edicions i signat per Xavier Escura i Dalmau, Francesc Riart i Jou i Oriol Garcia i Quera, autor, aquest darrer, de les il·lustracions del còmic. L’edició que en tinc a les mans és del 2004 (CIM Edicions), conté una introducció que ens situa, a grans trets, en el context històric de l’època a la Mediterrània i una cloenda titulada “Els Almogàvers: Herois de llegenda o mercenaris de l’infern?”. Destaquem també la presència en aquesta cloenda d’un extens apartat en què se’ns descriuen les evolucions dels exèrcits català i franc a la batalla del riu Cefís o llac Copais, amb l’ajut de mapes de la zona. També trobem apartats on, gràcies a il·lustracions, se’ns descriuen els arnesos militars catalans de l’època, l’abillament i l’armament dels soldats almogàvers i dels francs de Grècia, l’arquitectura de la Grècia franca i l’heràldica dels dos bàndols i dels principals llinatges aristocràtics de la zona.

El llibre, que es basa en els fets relatius a l’expedició dels catalans a l’Orient narrats per Ramon Muntaner en la seva “Crònica” i a l’anterior obra esmentada de Lluís Nicolau d’Olwer, ens conta els darrers dies de l’epopeia dels almogàvers en terres gregues, quan es posen al servei del Gran Duc franc d’Atenes Gautier de Brienne el 1310. Un dels personatges centrals de la història és Roger Desllor, un cavaller català del Rosselló que servia el duc franc (i que va acabar esdevenint mariscal de la Companyia Catalana amb la victòria del Cefís), que fou l’encarregat, donat el seu origen català, de convèncer els caps almogàvers de posar-se sota el servei del de Brienne. El personatge fictici d’Atanasi (basat en el personatge històric del monjo Atanasi el Meteorita) és el d’un almogàver d’origen grec que, a la ficció d’aquest còmic, i igual que Roger Desllor, acabarà els seus dies convertit en monjo cristià ortodox d’un monestir de la regió grega de Meteora.

El còmic ens mostra les tenses relacions entre el poder francès de Grècia i els seus mercenaris catalans, pels quals els francs sentien una estranya barreja de menyspreu, donat l’origen social humil dels almogàvers (al còmic és, sobretot, Guy de Carles el cavaller francès que més denigra els catalans) i d’admiració per la seva eficàcia al camp de batalla.

“L’exèrcit errant”, és una molt bona eina per donar a conèixer l’aventura dels almogàvers a l’Orient (si més no en els seus darrers moments, fins a la batalla del riu Cefís) a les generacions més joves (deixem clar, però, que no és, ni de bon tros, un còmic destinat només al públic juvenil) mercès a la rigorositat dels textos que ens situen en el context històric, una trama creïble i la seva impecable inserció en els fets històrics. Capítol a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, en la que és, segurament, la seva primera gran obra.

Podreu trobar aquesta obra i totes les de l’Oriol Garcia i Quera a la Fira d’Entitats, el proper 11 de Setembre, Diada Nacional, a l’Arc de Triomf de Barcelona. Allí hi trobareu, com els darrers anys, l’Oriol signant exemplars dels seus còmics.

“L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)”, de Pere Anguera

El professor Pere Anguera, al seu llibre “L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938)” (editat el passat 2008 pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat), ha resseguit la premsa de l’època barcelonina i de moltes poblacions de la resta del Principat per fer una cronologia de la celebració de l’11 de Setembre com a Diada Nacional, des dels primers anys de la commemoració fins el darrer any abans de l’entrada dels franquistes a Barcelona.

La tasca, a més de meritòria, és excepcional. L’autor ha aconseguit establir el calendari de l’expansió de la commemoració de la caiguda de Barcelona a mans de l’exèrcit francoespanyol l’11 de setembre de 1714, des del llunyà 1886, en un moment en què es començaven a besllumar els primers intents del catalanisme cultural per esdevenir polític.

Així, el professor Anguera, segueix (a través de la celebració de l’Onze de Setembre) el lent procés de creixement del catalanisme, des del moment en què els catalanistes eren titllats de “cuatro locos” pels seus enemics hispànics, fins els anys en què el catalanisme fou assumit de forma amplament majoritària a Catalunya.

Però a més de la Diada de l’Onze de Setembre, el professor Anguera també ens ennova (pàgs. 88-93) de la celebració de la Festa Nacional Catalana, que es produí l’any 1905. En aquesta Festa es commemoraven els fets del Corpus de Sang de 1640, i es celebrà al Desert de Sarrià, a Barcelona, el 22 de juny de 1905, diada de Corpus. Aquesta Festa Nacional no va tenir continuïtat, encara que el 1907 se’n celebrà una segona edició.

Veiem com en els primers anys la commemoració de l’Onze de Setembre es limitava a la celebració de misses en record i homenatge als màrtirs de 1714, a evocacions literàries de la resistència gloriosa dels barcelonins del segle XVIII en la premsa catalanista i a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova. Els actes, llavors, eren eminentment barcelonins.

El primer salt quantitatiu en la commemoració de l’Onze de Setembre (que, recordem-ho, en aquells anys encara no havia assolit l’estatus de Festa Nacional) es produí a partir de 1901. Aquell any, trenta catalanistes que havien fet les seves ofrenes al conseller en cap Casanova foren detinguts per la policia espanyola. La solidaritat amb els detinguts fou molt important. Des d’aleshores, milers de joves dependents del comerç i la indústria barcelonins, patriotes d’extracció social humil, s’afegiren a la celebració de l’Onze de Setembre, tant a les ofrenes florals al monument a Rafael de Casanova, com als actes del Fossar de les Moreres, “l’urna de l’honor” que des d’aleshores ha esdevingut un símbol dels actes patriòtics de l’independentisme català. Les ballades de sardanes, els mítings i les conferències catalanistes i les representacions de teatre patriòtic eren altres actes que des d’aleshores fins el 1938 foren usuals cada 11 de setembre a Barcelona i a la resta del territori del Principat.

Hem parlat de les representacions de teatre patriòtic. És destacable la menció (i un resum de l’argument) que fa l’autor de moltes d’aquestes obres d’autors com l’avui desconegut Josep Burgas o el conegudíssim Àngel Guimerà, les obres escèniques patriòtiques del qual, malauradament, són desconegudes pel gran públic i gens representades per les companyies teatrals d’avui en dia (autoodi?). Citarem, per exemple, “Jordi Erin”, “Els segadors de Polònia” i “El drap sagrat”, de Josep Burgas; “Un quefe de la Coronela”, d’Antoni Ferrer i Codina; “¡Via fora lladres!” de Manuel Rocamora; i “Joan Dalla” i “Mestre Oleguer”, d’Àngel Guimerà, obres representades l’Onze de Setembre, però també la resta de l’any, arreu del Principat de Catalunya, i fins i tot als casals catalans d’Amèrica.

L’autor constata el gran esclat catalanista que es produeix entre 1918 (amb la fi de la Primera Guerra Mundial, que semblava que podia presagiar l’alliberament nacional de Catalunya) i 1923 (any en què començà la dictadura de Primo de Rivera), i com això es reflectia en la gran extensió de les commemoracions de l’Onze de Setembre arreu del territori i en el molt significatiu augment de l’afluència de públic als actes patriòtics que s’organitzaven.

Després del parèntesi de la Dictadura de Primo de Rivera, i ja durant el règim de la República, es pot constatar un tercer salt quantitatiu en l’extensió del catalanisme a gairebé tots els sectors socials del Principat. Aquest catalanisme amplament majoritari anava acompanyat d’un cert iberisme, una confiança en què la República Espanyola podria resoldre favorablement per a Catalunya el seu plet nacional. Paral·lelament, l’independentisme més nítid d’Estat Català (aleshores integrat dins ERC) i l’antimacianista de Nosaltres Sols! de Daniel Cardona tenia més suport social i era cada cop més desacomplexat. Tot això ho podem veure en els diversos actes de l’Onze de Setembre celebrats arreu del territori i en els articles publicats al voltant de la Diada Nacional en la premsa de l’època: els diaris republicans “La Opinió”, “La Humanitat” o “La Publicitat”, el conservador “La Veu de Catalunya”, el socialcristià i catalanista “El Matí”, el butlletí “Nosaltres Sols!” d’aquesta organització o les diverses publicacions locals i comarcals d’arreu del territori.

Del període bèl·lic entre 1936 i 1938 cal destacar que per primer cop la CNT s’afegí a la celebració de l’Onze de Setembre, que abans considerava un símbol del catalanisme burgès. D’altra banda, el conflicte contribuí a fer més popular la bandera catalana estelada, símbol de l’independentisme. En el llibre es constata com cada vegada se’n veien més per la Diada de l’Onze de Setembre. I en aquest punt anirem cap al pròleg del mateix Pere Anguera a la tercera edició del llibre de Joan Crexell “Origen de la bandera independentista” (Rafael Dalmau Editor, 2008), quan cita el “Diari de Catalunya” (12 setembre de 1937): l’Onze de Setembre de 1937 s’havien vist “innombrables banderes estelades, més que cap any”.

En definitiva, aquest llibre de Pere Anguera és una obra monumental que, a través del seguiment del procés de consolidació com a Diada Nacional de l’Onze de Setembre (encara que en aquells anys no arribà a oficialitzar-se la seva celebració), ens acosta als anys de naixement i expansió del catalanisme fins al gran desastre de 1936-1939.

Imatges sobre la Diada de l’Onze de Setembre a principis del segle XX:

1- Manifestació de protesta per les detencions de catalanistes l’11 de Setembre de 1901. Procedència: “Joventut” 26 setembre 1901
2- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (10 setembre 1904).
3- Portada del setmanari catalanista radical “La Tralla” (9 setembre 1905).