Els fets del 6 d’octubre de 1934 a Barcelona i Lloret

Un dels esdeveniments més controvertits de la nostra història contemporània són els fets del 6 d’octubre de 1934. Enguany que es celebra el centenari de la senyera estelada és bo de recordar potser el moment de la història de Catalunya en què aquest símbol de l’independentisme va adquirir més protagonisme.

Efectivament, la bandera de les quatre barres i l’estel blanc en un triangle blau fou hissada als balcons de desenes d’ajuntaments del Principat, un dels quals fou el de Lloret. Però no avancem esdeveniments.

En uns anys tumultuosos arreu d’Europa, que van veure l’ascens del nazisme i el feixisme, Catalunya no va ser l’excepció d’aquest període turbulent. Després de la mort del president Macià el 25 de desembre de 1933, Lluís Companys el substituí a la presidència de la Generalitat. Els mesos següents foren força agitats per al president Companys. Les relacions de la Generalitat, governada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb el govern republicà espanyol de dretes de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) es regiren per una permanent tensió. Un dels punts àlgids d’aquesta tensió fou provocat per l’anul·lació, per part del Tribunal de Garantías Constitucionales espanyol, de la Llei de Contractes de Conreu, aprovada pel Parlament de Catalunya el 12 de juny de 1934. Aquesta llei, que representava una reforma agrària moderada, suposava una millora de la situació dels parcers enfront dels grans propietaris de terres. La Lliga Catalana acudí al govern espanyol presidit per Ricardo Samper, que portà a l’esmentat tribunal la Llei catalana. La sentència del tribunal establia que el Parlament no tenia competències en aquesta matèria, cosa que significava una agressió a l’Estatut de Catalunya. Així, el Parlament procedí a aprovar de nou l’esmentada llei, mentre els governs català i espanyol iniciaven converses per arribar a un acord. Aquesta laminació de les competències de l’Estatut català féu guanyar posicions a l’independentisme, representat per Estat Català (EC), organització autònoma que formava part d’ERC.

La caiguda del govern de Ricardo Samper el dia 2 d’octubre i l’arribada d’un nou govern amb ministres de la CEDA, presidit per Alejandro Lerroux, polític de trist record a Catalunya, precipità els esdeveniments. El 5 d’octubre la CNT-FAI declarà la vaga general a Barcelona i d’altres ciutats del Principat. Elements incontrolats de la FAI provocaven incidents, sobretot a Barcelona, i per posar ordre, el 6 d’octubre, el conseller de Governació, Josep Dencàs, d’Estat Català, féu ocupar la capital de Catalunya per la força pública, el Sometent Republicà de Catalunya.

A les vuit i deu del vespre, Lluís Companys proclamà pacíficament, l’Estat Català per arribar a la República Federal Espanyola. L’organització Estat Català donà suport a la proclamació, amb l’objectiu d’aconseguir la independència de Catalunya. La senyera estelada fou hissada a la conselleria de Governació, dirigida per Josep Dencàs. Les tropes de l’exèrcit espanyol arribaren al Palau de la Generalitat, i van començar a disparar contra la façana. Amb la resistència dels Mossos d’Esquadra i dels escamots d’Estat Català, Palestra i del Partit Català Proletari no n’hi va haver prou. Ja al dia 7 Companys es rendí, el govern català fou detingut (excepte Dencàs, que va poder fugir), i el coronel Francisco Jiménez Arenas fou nomenat president accidental de la Generalitat. El pronunciament havia fracassat i el govern fou empresonat al vaixell “Uruguay”, al port de Barcelona.

A Lloret, el 6 d’octubre també hi va haver vaga, que fou gairebé general. “Aires Lloretencs”, informava que “grups d’obrers recorreren la població invitant la indústria i el ram de la construcció a tancar llurs establiments i abandonar les obres”. Per al cronista, la vaga “donava a la nostra vila un aire de mitja festa i d’una gran espectació”. No semblava pas, doncs, que els esdeveniments que es produïen espantessin gaire els lloretencs i les lloretenques d’aleshores. Poc després de la proclamació de Companys a Barcelona, que fou a les vuit i deu minuts, a dos quarts de nou, “per mitjà del pregoner, el Delegat d’Ordre Públic convocà el poble, per a les 10 de la nit, per tal d’orientar-lo –es deia- dels aconteixements actuals”. Una multitud de vilatans s’aplegà a la plaça de la Casa de la Vila, en espera dels parlaments del caporal del Sometent de Lloret i de l’esmentat Delegat d’Ordre Públic. Abans de res, hom proclamà “a la nostra vila l’Estat Català dintre la Federació Espanyola, i s’alçà la bandera de l’estrella solitària”, la senyera estelada. Tot això s’esdevingué pacíficament. De ben segur que la proclamació la van fer membres de les Joventuts d’Esquerra-Estat Català (JEREC), puix que sabem que a Lloret n’hi havia una delegació. De l’ordre públic se n’encarregà el Sometent.

L’endemà a les vuit del matí, vint membres de la Guardia Civil arribaren a Lloret, fent enretirar al batlle de la vila l’estelada que hi havia al balcó de l’Ajuntament, que fou substituïda per la bandera tricolor, la republicana espanyola. Seguint la narració d’“Aires Lloretencs”, “Durant tot el dia [7] romangueren totalment interrompudes les vies de comunicació amb la capital i parcialment interceptades les línies telegràfiques i telefòniques”.

El 8 d’octubre, el tinent de carrabiners Ramón Martínez Mora féu publicar i anunciar un ban mitjançant el qual s’instava a tothom a entregar llurs armes a la caserna de la Guardia Civil. També hi va haver represàlies per a aquells lloretencs que participaren en la proclamació de l’Estat Català a Lloret.

Així es va acabar un episodi, la proclamació de l’Estat Català, que presagiava la Guerra que començaria dos anys després, el 1936, però que si hagués triomfat potser hauria evitat que Catalunya es veiés embolicada en una guerra que no va iniciar.

Bibliografia:

Ivern i Salvà, Maria Dolors “Esquerra Republicana de Catalunya (1931-1936)”, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988
Rabassa Massons, Jordi “Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat”, Rafael Dalmau Editor, 2006
“Proclamació d’“Estat Català”", a “Aires Lloretencs” (15 octubre 1934 nº26).

Imatges:
Una desfilada de les JEREC, avantguarda de l’independentisme català dels anys 30, amb motiu d’unes jornades atlètiques a Barcelona (abril de 1933); l’estelada onejà a la Casa Garriga de l’Ajuntament de Lloret de Mar l’11 de setembre de 2008.

Article publicat a l’edició de “Celobert” de Lloret (nº38, octubre 2008).

La Marxa de Torxes de Blanes (10 de setembre de 2008)

El passat 10 de setembre vàrem tenir la ocasió de participar en la Marxa de Torxes que segueix organitzant, com des de fa uns anys, Acció Cultural es Viver.

Ens vam reunir un centenar de patriotes a dos quarts de dotze de la nit davant de l’Ajuntament, proveïts de senyeres, estelades i torxes, per retre homenatge a tots aquells catalans que durant la història han donat la seva vida per la llibertat nacional dels Països Catalans.

Cent torxes van començar a avançar solemnement pel Passeig de Dintre, al toc corprenedor d’un timbal solitari, a la vegada que el timbaler cantava la versió antiga de la lletra de l’Himne Nacional “Els Segadors”.

En arribar al monument al president Lluís Companys, assassinat pels enemics de Catalunya, i després d’haver passat pel passeig de Mar, la Marxa es va aturar.

Uns quants membres d’Es Viver van desplegar una estelada gegant (d’estel blanc) a l’edifici de darrera el monument, en aquest any de Centenari de l’Estelada i de la lluita contemporània per la Independència de Catalunya. Mentrestant, la Muixeranga, cant patriòtic català sorgit al País Valencià, sonà enmig de la foscor de la nit.

D’aquesta manera, l’endemà, la ofrena floral cívica i institucional al president Companys que es fa a Blanes cada Diada Nacional al matí, es veié dignificada per la presència de l’alliberadora senyera de l’estel solitari.

Ja al cim de Sa Palomera (on fa cinc anys els d’Acció Cultural es Viver hi vàrem col·locar un màstil perquè tots els dies de l’any hi pugui onejar, majestuosa, digna, la senyera nacional de les quatre barres) vàrem col·locar l’estelada (d’estel roig) al màstil perquè hi onegés durant tot l’11 de setembre, tal com ho fem des del 2003.

Un cop penjada l’estelada, amb les torxes ben amunt, tots plegats vàrem iniciar el cant dels Segadors, que va cloure l’acte fins l’any que vé, amb l’esperança que en un dia no massa llunyà la nostra nació pugui ser normal, és a dir, que torni a ser lliure i independent, com qualsevol nació lliure del món.

Recordem ara els versos de dos grans poetes catalans, Joan Salvat-Papasseit i Josep Carner, dedicats a la nostra bandera de llibertat:

L’estel d’un esguard / i el d’una senyera (“Divisa”, de Joan Salvat-Papasseit)

Duem estrella i penó barrat (“Cançó futura”, de Joan Salvat-Papasseit)

Quatre flames enceses a migdia! / i en el forat que un enemic li fes / miraculosament hi lluiria / un bell estel per no apagar-se més (“La bandera catalana”, de Josep Carner)

Les fotos que il·lustren l’article varen ser fetes per Elisabet Gispert i han estat cedides per Celobert.

La Festa del Pi de les Tres Branques (1904)

Un dels símbols del primer catalanisme que ha perdurat fins avui és el Pi de les Tres Branques, situat al pla de Campllong, al Berguedà. Les llegendes al voltant del mític pi, popularitzades per mossèn Cinto Verdaguer, el poeta nacional català, són diverses i han contribuït a la identificació d’aquest arbre monumental com a símbol de la Nació Catalana. Es diu que les tres branques del pi representen cadascuna de les tres grans regions que composen la nostra nació: el Principat de Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

L’any 1904, ara fa cent-quatre anys, els propietaris del Pi el cediren a la Unió Catalanista (UC). Per solemnitzar aquella cessió la UC organitzà una magna celebració per als dies 24 i 25 de setembre (dissabte i diumenge) d’aquell any, que es desenvoluparia a Berga i al peu mateix de l’arbre.

La revista catalanista il·lustrada “Joventut” publicà un reportatge d’Arnau Martínez i Seriñà, titulat “La festa del Pi de las Tres Brancas”, que fou reproduït també per “La Costa de Llevant” (8 octubre 1904), en el qual es relaten els principals esdeveniments d’aquell gran aplec catalanista.

Pocs dies abans de la trobada Berga ja començava a acollir patriotes d’arreu del Principat, de manera que “las fondas y els hostals están plens de gent á vessar”. El dissabte 24 a la nit es celebrà en el Teatre Quevedo de la capital berguedana un concorregut acte polític, en el qual hi varen intervenir Salvador Artigas, president del Foment Regionalista de Berga, Antoni Sansalvador, del Foment Autonomista de Barcelona, el senyor Llorens, del Centre Catalunya de Sant Martí de Provençals, el mateix Arnau Martínez, en nom de “Joventut”, els expresidents de la UC, Josep Maria Roca i Manuel Folguera i Duran, i l’aleshores president, Domènec Martí i Julià.

L’endemà al matí els centenars de catalanistes aplegats a Berga van fer cap al Pi de les Tres Branques, on s’hi desenvoluparia l’acte de presa de possessió per part de la UC. A partir d’aquí reproduïrem un fragment de l’article de n’Arnau Martínez, en el qual relata una part dels actes:

“Era d’un efecte indescriptible la vista de las caravanas que á peu y á cavall, ab banderas y emblemas, s’enfilavan per las montanyas de Queralt cap al Pla de Campllonch, hont se troba l’arbre secular, entorn del quin s’escampavan.

>> Al arribar la colla de la Junta Permanent precedida de l’artística bandera regalada á Poblet per las donas catalanas, ha ressonat un clamoreig aixordador de crits á la patria y d’aplaudiments que s’han repetit quan ha aparegut, al peu del arbre y sota’ls plechs de la senyera, la propietaria del Pi donya María Marpeu, acompanyada de dugas senyoras de sa familia y del president de la Unió en Domingo Martí y Juliá.

>> Acte seguit el senyor Martí y Juliá ha fet un breu discurs donant mercés á la senyora Marpeu y al seu espós [Tomàs Campà] pel seu desprendiment y pel seu patriotisme, y ha acabat ordenant al oficial de secretaría de la Unió, senyor [Josep Maria] Folch y Torres, que procedís á la lectura del ofici y cessió, de la carta de la Unió acceptant la generosa ofrena del Pi y de la llista d’entitats y periódichs catalanistas y autonomistas qu’allí estavan representats ó que s’havían adherit al acte. [...]”

Era present a l’acte el vicepresident del Centre Catalanista de Santiago de Cuba, senyor Boix. Es llegí una carta d’adhesió a l’acte del poeta nord-català Juli Delpont, de Miquel Laporta, de Catalunya Federal, i de la poetessa Agnès Armengol de Badia.

S’adheriren també a l’acte una sèrie de personalitats estrangeres, representants de nacions sense estat europees. Es va llegir una carta d’adhesió a l’acte, escrita en català, de l’escriptor txec A. Pickhart, “traductor de la poesía de Verdaguer alusiva al Pi, y un dels quefes del moviment de reivindicació d’aquell poble” (“Gent Nova” de Badalona, 1 octubre 1904 nº150). Procedent també de la nació txeca arribà una carta de Jaroslav Vrchlický, “quefe dels patriotas txechs y poeta nacional [...] que desde Praga ha escrit á nostre colaborador el doctor Benet R. Barrios pera que’l representés en tan solemne acte”. Es van rebre també missives de representants d’Occitània (Frederic Mistral) i Finlàndia (Oiva Fallgren), així com del professor E. Vogel, des d’Aquisgrà (Alemanya).

“Joventut” (29 setembre 1904 nº242) ens informa d’una polèmica que es generà al voltant de l’acte de la presa de possessió del Pi. Sembla que un sector dels assistents, catòlics practicants, tenien la intenció de celebrar una missa al peu del Pi durant l’acte. Finalment, “va prevaldre’l bon sentit”, segons “Joventut”, i no la van celebrar, per no provocar tensions amb els catalanistes que no estaven d’acord amb barrejar les legítimes creences religioses de cadascú amb un acte patriòtic unitari.

L’acte finalitzà amb els parlaments de Josep Maria Roca, Manuel Folguera i Duran i Domènec Martí i Julià.

“Una salva de forts y llarchs aplaudiments ha coronat las darreras paraulas del president de la Unió, qu’ha clos tan solemne acte amb un "Visca!" á la llibertat de tots els pobles”.

Imatges: "Joventut" 29 setembre 1904 nº242 pàgina 645; el Pi de les Tres Branques el maig de 2005.

Els fets de l’11 de setembre de 1901. Segona part

Efectivament, la convocatòria per part de la Unió Catalanista (UC) de la manifestació en protesta per la detenció dels joves catalanistes es mantingué. La revista catalanista maresmenca “La Costa de Llevant” reproduí un article (que duia el títol “Manifestació Catalanista”) publicat abans a “La Renaixensa” en el qual s’explicava com havia transcorregut la manifestació.

Segons aquest article, de bon matí van començar a arribar a la plaça de Catalunya grups d’obrers (molts dels assistents duien “un llas ab las quatre barras”), “Las entradas á la Rambla de Canaletas y al carrer de la Canuda, estavan plenas de gom á gom per gent de tots los estaments, que esperavan la sortida de la Junta Permanent de la Unió Catalanista”. S’hi aplegaren “nutridas representacions de centres obrers, polítichs, industrials y artístichs, regonegudas personalitats en las lletras, en la política, en lo comers, en la industria y propietat, en una paraula, allí comparegué Barcelona ab tot lo que te de genuinament catalá”. A més dels elements propers a la UC, també s’adheriren a la manifestació els federalistes de Josep Maria Vallès i Ribot i Miquel Laporta, l’Orfeó Català i una representació dels “nostres estimats éuskars y nostres germans rossellonesos y mallorquins residents en aquesta ciutat”, que “formavan contingent nombrós”. Cal destacar que la manifestació no va rebre el suport de la Lliga.

La Junta Permanent de la UC era encapçalada pel seu president, Manuel Folguera i Duran, amb els expresidents Permanyer, Suñol i Guimerà i els joves detinguts, que duien “una hermosa corona de roure y llorer lligada ab una cinta nacionalista”. La manifestació enfilà la Ronda de Sant Pere, en direcció al passeig de Sant Joan, essent aplaudida des dels balcons per molts curiosos que contemplaven el seu pas. La manifestació, doncs, es dirigia al monument de Rafel de Casanova, on hi volien deixar com a homenatge la corona de roure i llorer.

En aquest punt seguirem la narració de “La Renaixensa”:

“Un cop arribats al peu de la estátua, la Junta Permanent de la Unió Catalanista y’ls companys nostres d’ideas que duyan la corona, s’enfilá á dalt lo jove Joseph Mª. Folch y Torres ab dos companys més de procés, per una escala de má disposada pera aquet objecte y colocaren la corona al monument, passant-la pel pal de la bandera de Santa Eularia al que está abrassada la estátua del valent Conseller en Cap. [...]

>> Una vegada coronada la estátua del lleal Casanova, abrassat á ella, dirigí la paraula als concurrents don Manuel Folguera y Durán, donántloshi en nom de la Unió Catalanista la més coral enhorabona. Digué que lo realisat era una acte de solidaritat honrós pera tots los catalans y que aquella figura’ls recordava’l dever de conquerir la llibertat [la negreta és meva]. Acabá son emocionat parlament recomanant á tots los presents que conservessin l’ordre que havía regnat fins aquell moment y que obressin ab prudencia pera assegurar lo triomf de la patria.

>> Lo senyor Folguera fou molt aplaudit y la concurrencia, practicant al peu de la lletra lo indicat per l’orador, desfilá sense esvalotar, oferint un espectácle pocas vegadas vist en nostra ciutat. Tothom se n’entorná á casa seva ab molt de seny, evidenciantse que’ls catalans tenen cultura pera constituhir un poble lliure [la negreta és meva]”.

La manifestació fou un èxit. Les cròniques informen que hi van assitir entre 5.000 i 10.000 persones, una xifra molt important per a l’època.

La presència policial, vigilant un catalanisme que espantava cada cop més a les autoritats espanyoles, sembla que hi fou important, tot i que discreta. “La Renaixensa” ho comenta amb humor:

“No’s vejé gaire policía, y’ls civils, encare que semblés que se’ls hagués dragat la terra, no es veritat que se’ls hagués dragat, perqué tots los dels pobles dels vols, que no son pocas dotzenas de dotzenas, habían fet cap al lugar del peligro. Lo que hi ha es que no se’ls veya pels carrers de Barcelona”.

Aquell multitudinari acte catalanista posà de manifest que el catalanisme s’anava estenent a capes cada vegada més amples de la societat catalana. “La Renaixensa” ho veia, profèticament, d’aquesta manera:

“Han fet cría’ls cuatro locos, veritat? Y la que encare farán!”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant”, 22 setembre 1901

Imatges: Una vista de la manifestació, apareguda a "Joventut" 26 setembre 1901, nº85, pàg. 645; en Josep Maria Folch i Torres.

Els fets de l’11 de setembre de 1901. Primera part

L’11 de setembre de 1901 un grup de joves membres d’algunes de les entitats més representatives del catalanisme integral que, al voltant de la Unió Catalanista (UC) s’havien format al tombant de segle a Barcelona (Catalunya i Avant, Lo Renaixement, Lo Sometent, Los Montanyencs, Lo Jovent Català-La Falç, Lo Tràngul-Llevant), anà a fer una ofrena floral a l’estàtua a Rafel de Casanova, situada al que ara seria el passeig Lluís Companys, prop de l’Arc de Triomf.

Una part dels joves proferí crits considerats contraris a la unitat de l’Estat espanyol, fet que propicià que un petit grup de policies els intentés detenir. Uns quants d’aquests catalanistes, vint-i-quatre concretament, lluny de fugir, decidiren entregar-se a la policia, convençuts que no havien fet cap mal. Un cop detinguts van ser conduïts a les dependències policials. Mentrestant, Lluís Marsans, president de Catalunya i Avant, i cinc persones més, es dirigiren a la comissaria per assabentar-se d’allò que havia passat. Després d’un incident amb la policia, aquests sis també van ser detinguts.

L’endemà al matí, tots trenta (entre els quals, a més de Lluís Marsans, cal destacar la presència de Josep Maria Folch i Torres, que més endavant crearia “El Patufet” i que esdevindria un cèlebre escriptor de novel·la infantil i juvenil) van ser duts a la presó, on s’hi van estar dos dies sencers, fins el seu alliberament. Tot i això els primers vint-i-quatre detinguts foren processats. Un cop alliberats es varen reunir tots plegats juntament el president de la UC, Manuel Folguera i Duran, i altres dirigents del partit, com Josep Maria Roca, Domènec Martí i Julià, Pere Aldavert i Àngel Guimerà. Allí en sorgí la idea de crear una organització d’ajut als catalanistes empresonats i represaliats. El nom triat per a la nova entitat, situada a l’aixopluc de la UC, seria La Reixa, i el seu primer president seria en Josep Maria Folch i Torres.

La Reixa, segons el professor Jaume Colomer, “es mostrà molt eficaç en l’ajut als catalanistes perseguits” i l’any 1902, per exemple, un dels beneficiaris de la seva acció fou Enric Prat de la Riba, dirigent de la Lliga, que fou empresonat per les autoritats espanyoles per haver escrit un article considerat separatista, que fou publicat a “La Veu de Catalunya”.

Però La Reixa, a més de donar suport als catalanistes perseguits per les autoritats, va convertir-se en una organització que coordinà les entitats del catalanisme integral. Aquests dos vessants de les seves activitats tot sovint posaren La Reixa fora de la llei, controlades constantment per la policia.

Però tornem a la detenció dels joves catalanistes a l’estàtua de Rafel de Casanova. La Unió Catalanista convocà per al següent diumenge 15 de setembre (tot i l’alliberament dels detinguts) una concentració a la plaça de Catalunya per protestar per la detenció.

Continuarà


Bibliografia

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995
Crexell, Joan “El monument a Rafael Casanova”, Edicions El Llamp, Barcelona, 1985
Crexell, Joan “Detenció de patriotes l’11 de setembre de 1901”, dins de la revista “El Llamp” (30 agost 1984, nº11)

Una actitud digna d'en Vicenç Albert Ballester

Continuarem parlant d’en Vicenç Albert Ballester (creador de la senyera estelada del triangle blau i l’estel blanc) en aquest centenari de la senyera estelada. A l’anterior article publicat també en aquest blog, que duia per títol “Un homenatge a en Vicenç Albert Ballester, creador de l’estelada”, vam fer una ràpida llambregada a la seva biografia. En aquest ens centrarem en la seva vinculació amb la tot just nascuda Associació Catalana de Beneficència l’any 1908, i recuperarem un article d’aquell mateix any a la publicació catalanista integral “Metralla”, l’autor del qual, Francesc X. Vergés, es refereix a en Ballester, a la vegada que, en el darrer paràgraf formula una dura crítica a la posició presa per la Lliga Regionalista respecte de la persecució al catalanisme.

L’any 1908 (dos anys després de l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions i tres anys després del cèlebre assalt per part de militars espanyols al “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”), en plena persecució als catalanistes més militants, especialment aquells que publicaven articles a la premsa, va néixer l’Associació Catalana de Beneficència (ACB). L’ACB substituïa La Reixa (creada el 1901) i la Comissió Benèfica de la Unió Catalanista en la tasca d’ajut als catalanistes perseguits per l’acció repressiva de les autoritats espanyoles.

L’ACB, entitat adherida a la Unió Catalanista, es constituí oficialment el 22 d’agost de 1908, sota la presidència de Vicenç Albert Ballester. L’Onze de Setembre següent l’ACB repartí a Barcelona un full de propaganda en què es demanaven donatius econòmics a benefici dels catalanistes perseguits i empresonats. La fulla fou denunciada i es dictà auto de processament i presó per al president (Ballester), caixer (Josep Catarineu) i secretari (Manuel Pagès) de l’entitat. Ja empresonat, en Vicenç Albert Ballester, juntament amb dos altres catalanistes represaliats (en Secundí Puig de Franch, director del diari “El Poble Català” i en Francesc Presas, periodista de la publicació figuerenca “Empordà”), sembla que va rebutjar un indult que se li oferia, o almenys això es dedueix de l’article que transcriurem més endavant.

Finalment, segons apareix en una notícia al setmanari catalanista “Gent Nova” (9 gener 1909 nº373, pàg. 6) de Badalona, en Ballester, en Pagès i en Catarineu* foren absolts després d’un judici oral que fou celebrat a l’Audiència de Barcelona, així ho calculem, entre els darrers dies de 1908 i la primera setmana de 1909, en el qual foren defensats pels lletrats Antoni Sansalvador (Ballester), Francesc Albó (Catarineu) i Salvador Millet (Pagès). Amb tot, sembla que el fiscal, no conforme amb la sentència, la va recórrer al Tribunal Suprem espanyol.

Aquest és l’article de Francesc X. Vergés, titulat “Actitut digne” i publicat a “Metralla” (23 octubre 1908 nº89 IX Extraordinari, pàg. 7):

<<L’actitut d’en Francisco Presas, d’en Puig de Franch i d’en Vicens A. Ballester, ha afirmat una vegada més devant dels que tenen ulls i no hi veuen, que’l nostre moviment es fondo, està concrecionat en l’ànima del nostre poble. A devant dels ilusos s’ha demostrat altra vegada, de qu’es viva i ben viva l’ànima de Catalunya. Ja’ls processats no volen indults, ja’ls exilats sofreixen gustosos les amargors del exil ja no’s demana clemencia, sols justicia s’exigeix. Un chor de veus mascles s’ha aixecat cridant fort “Fora’l perdó!” “No’l volem!” “Preferim les persecucions a les almoines palatines” Vetaquí un gest que sols té parió en les époques més llunyes, en aquelles epoques de races indòmites que no’s doblegaven mai sota’ls afalacs del enemic; aquelles époques d’un Rei Jaume, d’un Clarís, d’un Roger de Llúria.

>>L’actitut dels nostres companys nacionalistes, marca un nou període, una nova era, marca unes orientacions ben oposades a les de molts de casa nostra que han cregut que llepant barrots de cadira, que vestint en certes ocasions “jaqué” o “smokin” podien lograr l’Autonomia de Catalunya.>>

La imatge que il·lustra l'article, que representa una colla de catalanistes detinguts, va aparèixer en el número 132 de la publicació "La Tralla".

* En Josep Catarineu va morir poc després, a principis de març d’aquell any 1909. Segons “Metralla” era un “Nacionalista integuèrrim no cobejá jamai en son cor petites miserietes de capelleta. Ab tots els companys en amors patris compartí entussiasmes i ilusions” (“Metralla” 11 març 1909 nº109).

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Segona part

L’èxit de les fogueres patriòtiques de1906 provocà que l’any següent un gran nombre d’entitats catalanistes de molts indrets de la nació s’adherissin a la nova crida d’aquell any. El principal impulsor de la iniciativa, el capelladí Amador Romaní, va recollir notícia de 113 fogueres patriòtiques l’any 1907. Fins i tot el poeta Joan Maragall arribà a dedicar un poema als focs patriòtics de 1907, publicat a “El Poble Català”, el juny d’aquell any. Maragall, en el seu poema, deia d’aquests focs que “Cal que’s vegin de Valencia, de Ponent y de Llevant”, fa referència al poble occità (“Miracle! Gent d’Occitania, l’esprit d’Oc s’ha despertat!”), i el finalitza així: “y’l crit d’una sola llengua / s’alsi dels llocs més distants / omplint els aires encesos / d’un clamor de Llibertat!”.

L’actiu dinamitzador cultural i catalanista blanenc Joan Ribas i Carreras s’afegí a la crida de les foguerades patriòtiques amb un article aparegut a “La Costa de Llevant” titulat “Fochs de Patria” (LCDL 22 juny 1907), en el qual informa del procés de recuperació de Francesc Cambó (important dirigent de la Lliga Regionalista que el mes d’abril havia estat víctima d’un atemptat lerrouxista) a la masia de la Pedra (o la Roca) del Ram de Canet. En Ribas i Carreras volia que els focs es convertissin en un homenatge a Cambó:

“A encéndrer aquesta vetlla foguerades en tots los cims; á dirho ab parla de foch perqué els própis y els estranys ho sápigan, que’ns sentím granment honrats d’hostatjar en nostre terme al il-lustre ferit, al qu’ab sa sanch viriosa sagellá y enfortí l’espléndida Solidaritat Catalana! Que pregónin els nostres fochs de germanor, que’l batallador ha entrat en prometedora convalescencia, ab els ayres salutífers de la Masía de la Pedra del Ram. [...] Companys nacionalistas y solidáris de la Costa de Llevant; á encimarar fochs per Catalunya y per testimoniar afecte d’hospitalitat y goig de milloría á En Francesch Cambó, el benemérit propulsor de las reivindicacions patrias”.

Blanes fou una de les poblacions del país on es van fer foguerades patriòtiques, en el nostre cas al cim de la muntanya de Sant Joan. Les cròniques ens informen que:

“La foguera que’l vespre de la vigilia varen encendre al cim de la montanya d’aquest nom [Sant Joan], els autonomistas y nacionalistas, agafá grans proporcions per lo que tením la seguretat que havía de ser vista desde termes forsa llunyans: també se’n varen encendre per la vila en nombre bastant regular” (LCDL 29 juny 1907). Darrera d’aquesta foguera hi devia haver l’efímer Aplec Nacionalista de Blanes, impulsat bàsicament pel mateix Ribas i Carreras, entre d’altres personalitats.

Altres pobles dels voltants també en varen fer. A Malgrat, els nacionalistes, sobretot la gent més jove, agrupats al voltant del Centre Autonomista Malgratenc, en varen fer un dalt del turó d’en Serra:

“En la revetlla de Sant Joan algun joves, verdaders aymants de nostra terra, entusiasmats per la iniciativa de la “Veu de Capellades” y no volguent ésser menys patriotas que’ls nostres confrares d’altres poblacions de Catalunya, iniciaren la conveniencia de secundar tan hermosa idea, á quin efecte el “Centre Autonomista Malgratench” organisá dit acte, que fou una verdadera vetlla d’alegría y germanor. A dos quarts de vuit del vespre sortiren els expedicionaris cap al turó d’en Serra, (una de las montanyas més altas dels voltans); un cop á dalt se feren els preparatius y poch abans de las nou, s’encengueren fochs de bengala y al punt de las nou s’encengué la foguera, se tiraren coets, y mentres anava cremant s’entoná el nostre himne y ballaren sardanas” (LCDL 6 juliol 1907). Veiem com els cants i les danses patriòtiques hi eren presents.

A Canet també se’n va fer una, de foguerada patriòtica, en aquest cas al cim de Pedra Castell:

“En la revetlla de Sant Joan, un estol de catalanistas pujaren á Pedra-Castell, el foch patriótich, que’l feren durar uns set quarts d’hora. Se’n vejeren molts en los cims de las montanyas de tota la costa, com á llantias que illuminavan la foscor de la nit” (LCDL 29 juny 1907).

Altres poblacions properes on se’n varen fer (segons relació feta per Amador Romaní) foren Tossa (Puig del Molí de Vent, Cap de Tossa), Arbúcies (Castell de Montsoriu), Arenys de Mar (Pic de la Pietat), Sant Feliu de Guíxols (Turó de l’Home), Vilassar de Mar (Castell de Burriac) i Cabrera de Mar (Cim de Sant Joan).

Se’n varen fer també a la Catalunya Nord, per part de la Secció Canigó del Club Alpí, per iniciativa del bisbe de Perpinyà, Carselade del Pont, al cim de Puigbarbet, al Canigó, i a Mallorca, al cim del Puigmajor, per part dels catalanistes d’Alaró, els quals, l’any 1908, des del periòdic “Manyoch Regionalista” d’aquest poble, feren una crida a tots els mallorquins a fer fogueres als cims de les muntanyes de cada poble la nit de Sant Joan.

El 1908, com veiem, també se’n varen fer. Des de Pineda se’n veien en “alguna montanya” (LCDL 27 juny 1908), i a Calella sabem que se’n va fer una:

“En el sens nombre de fochs simbolisadors de l’unió y germanor dels fills de nostra terra, que tingueren lloch en la vetlla de Sant Joan en diferents indrets elevats de Catalunya, respongueren hermosament els socis de l’Associació Nacionalista fent també una gran foguera en lo cím de la montanya anomenada de can Carreras, la qual produhía magnífich efecte”.

Els anys següents se’n van seguir fent, encara que cada cop menys. El 1909 es féu una crida a “La Costa de Llevant” per fer-ne una a Tossa (LCDL 12 juny 1909), en la qual es posa en relleu el motiu pel qual se’n feien menys, que no era un altre que l’inici del trencament de la Solidaritat Catalana, un moviment molt ample, però alhora fràgil. Per això, ens informa “La Costa de Llevant”, la gent de Capellades féu una altra crida als catalans per reviscolar els focs patriòtics. Però això ja no era possible.

Pensem que la foguera de Tossa no es va arribar a fer, donat que no n’hem trobat pas notícies a “La Costa de Llevant”, i aquesta devia ser la tònica general arreu del país. Només les entitats més properes al nacionalisme radical i el catalanisme d’arrel popular i obrera en van seguir fent durant un temps, amb el desig de mantenir encès el foc de la Solidaritat Catalana. Una d’aquestes entitats fou el Centre Catalanista Gent Nova de Badalona (en concret la seva secció excursionista), que el juny de 1909 anuncià una foguera al turó de la Font d’en Mora (“Gent Nova”, 19 juny 1909). Tenim notícia, gràcies al malaguanyat historiador Jaume Colomer, que el 1912 se’n varen fer, una de les quals la del cim de Sant Pere Màrtir, a la serra de Collserola, organitzada per un col·lectiu nacionalista, el Grup Catalanista La Davantera. En l’acte hi féu un parlament Domènec Martí i Julià, president de la Unió Catalanista.

Les foguerades patriòtiques de 1906, 1907 i els anys posteriors foren la primera manifestació en la qual es féu palesa la significació patriòtica que des d’aleshores prendrien els tradicionals focs de Sant Joan arreu dels Països Catalans. El 1933 l’entitat patriòtica Palestra organitzà la Crida del Foc, en commemoració del centenari de la Renaixença, un esdeveniment calcat del de les foguerades patriòtiques d’inicis del segle XX, que aconseguí que la nit del dissabte 8 d’abril d’aquell any s’encenguessin multitud de focs de significació patriòtica a molts cims del país. El 1947, amb motiu de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, i en plena dictadura de Franco, també es van fer moltes fogueres en cims muntanyencs. Des del 1955 la Flama del Canigó encén les fogueres de Sant Joan dels Països Catalans, mentre que la Flama de la Llengua catalana té el seu origen el 1968. Més recentment, el passat 2007, diverses entitats valencianes varen encendre llums (ara ja no es poden fer focs) la nit del 25 d’abril als cims de diverses muntanyes per commemorar els 300 anys de la pèrdua de les llibertats nacionals al País Valencià i per recordar que el nostre poble segueix essent un poble viu.

Imatges: Joan Maragall al Montseny; Castell de Sant Joan de Blanes.


Fonts consultades:

“Gent Nova” de Badalona, 19 juny 1909
“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes)
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005
Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Assaig, Barcelona, 1995

Article publicat al Celobert de Blanes (nº 59, juny/juliol 2008) i Malgrat (nº14 juny/juliol 2008).