L’Associació Catalana de Beneficència (1908-1909). Els inicis d’una entitat d’ajuda als catalanistes represaliats

El professor Jaume Colomer explica el naixement de La Reixa, la primera entitat d’ajuda als catalanistes empresonats i perseguits per les seves activitats patriòtiques, en la seva obra de referència sobre la gènesi del catalanisme radical. Segons Colomer, La Reixa, entitat adherida a la Unió Catalanista (UC), “es convertí en una instància de coordinació dels sectors catalanistes més radicals”, les activitats de la qual es trobaven en el punt de mira de la policia espanyola. Això motivà que el 1903 l’entitat s’autodissolgués com a tal i passés a convertir-se en Comissió Benèfica de la UC, per tal de mantenir les seves activitats més a recés de les perquisicions policials.

En aquest context de persecució, i amb l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 1906, el gener de 1908 la policia espanyola escorcollà l’estatge de La Reixa, situat a la seu de la UC, detenint-ne el secretari, Lluís Manau, i el president, Josep Soronellas. La policia trobà a la seu de la UC un “símbol estrany”, un llaç per a les solapes amb les quatre barres, un triangle i una estrella, un clar precedent a la bandera estelada.

Mesos després, el setembre de 1908, la Comissió Benèfica de la UC demanava solidaritat amb dos catalanistes represaliats per les autoritats, en Josep Baró, de Figueres, i dos joves de l’Associació Nacionalista de Calella, pels quals la Comissió havia obert les respectives subscripcions per ajudar-los econòmicament (M, 3 setembre 1908, nº82).

Pocs dies abans, però, havia nascut una nova entitat que venia a substituir a La Reixa i a l’esmentada Comissió Benèfica de la UC en les seves funcions: era l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), el primer president de la qual era Vicenç Albert Ballester i Camps (que havia estat soci protector de La Reixa i que més endavant, el 1918, creà l’estelada tal com la coneixem avui). Aquesta entitat, adherida a la UC, va quedar constituïda oficialment el 22 d’agost de 1908, ara ja en fa cent anys, i tenia com a objectiu “socorrer a empresonats catalans i, en cas d’esser possible y necessari, a llurs families; ademés podía fer extensius els seus socors a tot accident que relacionat ab l’esperit d’aqueixa Associació pesi a qualsevol catalá” (M, 23 octubre 1908, nº89). En formaven el Consell Directiu el seu president, Vicenç Albert Ballester; Carles Zanni, vice-president; Josep Catarineu, tresorer; Joan Estallé (o Esteller), comptador; Manuel Pagès i Josep Viladecans, secretaris; Jacint Garriga, bibliotecari; R. Pla i Armengol, Lluís Marsans, Josep Arbós i Arbós i Vicenç Escoté, vocals (GN, 10 octubre 1908).

Existien, doncs, dos grups diferents vinculats a la Unió Catalanista que tenien com a objectiu la solidaritat amb els catalanistes perseguits: en primer lloc, la Comissió Benèfica de la UC, que era un apèndix d’aquest partit; i en segon lloc l’ACB, una associació independent, però adherida a la UC. Sabem que la Comissió Benèfica i l’ACB van coexistir, encara que no podem establir quant de temps, tot i que pensem que ben poc. Aquesta coexistència motivà que en determinats moments la presència dels dos grups recollint fons per als perseguits esdevingués poc funcional. En aquest sentit, els beneficis de la festa benèfica pro-represaliats organitzada l’11 de setembre de 1908 pel sindicat catalanista Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) es repartiren entre la Comissió Benèfica, l’ACB i una subscripció popular oberta per la publicació “Metralla”. El Consell Directiu del CADCI es queixava d’aquest repartiment, perquè “fora molt més satisfactori que sols hi hagués una caixa per atendre les necessitats de Beneficencia” (M, 23 setembre 1908 nº85).

L’ACB, una entitat sorgida a Barcelona però que tenia com a àmbit d’actuació tota Catalunya, es lliurà a la propaganda de la seva causa arreu del territori i a la coordinació dels diversos actes de solidaritat (festivals benèfics, subscripcions populars...) amb els catalanistes empresonats, exiliats i encausats judicialment i llurs famílies. L’11 de Setembre de 1908, per exemple, i amb motiu dels actes de la Diada Nacional, l’ACB repartí una fulla en què es sol·licitaven diners per als perseguits. Pensem que l’ACB es posava en contacte amb les entitats catalanistes d’arreu del territori, les animava a organitzar activitats destinades a la recaptació de fons, i posteriorment recollia els diners procedents de festivals i subscripcions, per després repartir-los entre els catalanistes represaliats. Així ho veiem en aquesta notícia apareguda a la secció de Blanes de “La Costa de Llevant”:

“Subscripcions patriótiques.- Corresponent á l’invitació de la "Societat de beneficencia catalana" s’ha obert llista de subscripció á favor dels presos y exilats catalans en l’hostatge del Orfeó [de Blanes]”. També se’n va obrir una al Centre Republicà de Blanes (LCDL 24 octubre 1908).

En d’altres casos, a l’inversa, l’ACB aportava diners a subscripcions obertes, com ara la oberta per “Metralla” a benefici dels seus periodistes Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana (M, 29 octubre 1908 nº90).

Sabem també que l’ACB va rebre diners dels catalans d’Amèrica, aleshores ja força actius en el seu catalanisme integral proper a l’independentisme. Els catalans de l’Havana enviaren 140 pessetes per a l’ACB i 140 més per a la subscripció de “Metralla” esmentada abans (M, 29 octubre 1908 nº90).

A principis de novembre de 1908 s’havia de celebrar a Barcelona un important festival organitzat per recollir diners per a l’ACB:

“El prop vinent diumenge, a les nou de la nit, tindrá lloc en el Frontó Comtal un gran festival dedicat a la Associació Catalana de Beneficencia. La festa promet esser lluidíssima donat lo variat dels elements que hi pendrán part. Hi figuren l’agrupació "La Dança" i el Gimnás Vila, l’Agrupació Rakú, el Club Koma, l’Orfeó del Foment Artistic de Sans, l’Orfeó Gracienc, la Cobla Sureda, l’Orquesta Armónica Barcelona, i les cansons acompanyades per aquesta orquesta serán cantades per la distingida contralt Na Dolors Portella. / Lo benéfic del festival fa esperar que será un éxit. [...]” (M, 5 novembre 1908 nº91).

El març de 1909 l’ACB s’adheria a la campanya pro-presos i exiliats polítics iniciada per “El Poble Català” i liderada per l’entitat catalanista Sang Nova del barri barceloní d’Hostafrancs. J. Esteller (que suposem que és el Joan Estallé que era comptador de l’entitat) fou el delegat de l’ACB a la Comissió executiva endegada, juntament amb d’altres entitats, per desenvolupar aquesta campanya (M, 26 març 1909 nº111).

L’ACB també fou víctima de la repressió contra la qual lluitava. Com hem dit abans, la Diada de l’Onze de Setembre de 1908 aquesta entitat publicà i repartí una fulla en què es demanaven donatius per als catalanistes perseguits i empresonats. Aquesta fulla va ser denunciada pel fiscal, dictant-se auto de processament i presó per al president (Ballester), caixer (Catarineu) i secretari (Pagès) de l’ACB, que l’havien signat, per apologia de delictes contra la nació espanyola (GN, 19 setembre 1908). La denúncia fou presentada tot just després de l’11 de setembre, “després de ser sellada la fulla [...] i donada ordre de buscar als firmants de la mateixa” (M, 17 setembre 1908 nº84). Un cop empresonat, en Vicenç Albert Ballester refusà un indult que se li oferia (M, 23 octubre 1908 nº89). Els tres membres de l’ACB encausats van ser absolts després d’un judici oral celebrat, aproximadament, entre finals de desembre de 1908 i els primers dies de gener de 1909, essent defensats pels lletrats Antoni Sansalvador (Ballester), Francesc Albó (Catarineu) i Salvador Millet (Pagès). El fiscal va recórrer la sentència al Tribunal Suprem espanyol (GN, 9 gener 1909 nº373).


Fonts consultades:

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna, Barcelona, 1995
“Gent Nova” de Badalona (GN), anys 1908-1909
“La Costa de Llevant” (LCDL), 24 octubre 1908
“Metralla” (M), anys 1908-1909

Publicat a "Celobert" Blanes (nº62, octubre 2008), "Celobert" Malgrat (octubre 2008), i "Celobert" Lloret (gener 2009).

Imatges: Els catalanistes eren perseguits arran de la Llei de Jurisdiccions (“Metralla”, 10 setembre 1908, vuitè número extraordinari, pàg. 1 - Biblioteca de Catalunya); En Vicenç Albert Ballester i Camps, primer president de l’ACB (procedència: Gran Enciclopèdia Catalana).

Deu mil catalans a Brussel•les

Davant l’actual escenari polític català, dominat per l’espanyolisme més descarat i la mediocritat i la deixadesa més desesperants dels qui es diuen independentistes, la societat catalana ha començat a deixondir-se, a reaccionar davant la constatació que la nació s’està acostant a una cruïlla històrica: podem triar el camí recte, dreturer cap a la plena realització social, econòmica i cultural de la nostra nació, és a dir, el de la independència per a Catalunya; o bé podem precipitar-nos cap a un dolç suïcidi col·lectiu que comportarà la desaparició de la llengua catalana, la nostra ràpida decadència intel·lectual i la més completa de les marginalitats econòmiques, reduïts a ser perifèria d’Espanya.

Un estol de catalans, però, sense el suport de cap institució i amb una considerable precarietat de mitjans, s’ha proposat aixecar el país del no-res al qual l’han abocat els governs de fora i els governets colonials d’aquí. Desenes, centenars, milers de catalans s’han posat a treballar des del món de l’associacionisme en una tasca sorda i de formiga, però sòlida al capdavall per a assolir el desitjat objectiu d’esdevenir un país lliure, en definitiva, un país normal.

Una de les iniciatives sorgides darrerament des de la societat civil catalana és la que porta per nom “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació”. La iniciativa pretén organitzar una manifestació de catalans (10.000 és la xifra de manifestants que es pretén assolir) a Brussel·les per fer sentir a Europa les veus que reclamen la independència de la Nació Catalana. La idea sorgí a internet, arran de la publicació de l’article “Perplex jo?” en el blog de l’Enric Canela, i la data en què es celebrarà la manifestació (sota el lema “Volem un estat propi”) pels carrers de la capital de l’estat belga i seu de les principals institucions europees serà el dissabte 7 de març. Els organitzadors de la manifestació prenen com a exemple l’èxit de les dues grans manifestacions organitzades per la Plataforma pel Dret de Decidir a Barcelona el 18 de febrer de 2006 i l’1 de desembre de 2007 i creuen que “pot ser una fita històrica si tots ens hi impliquem”.

El cantautor Gerard Sesé, fins i tot, ha composat desinteressadament una cançó que esdevindrà l’himne de la manifestació, que porta per títol “10.000 a Brussel·les”. A més, s’ha constituït un grup de suport a aquest fenòmen al facebook, que de moment porta uns 4.000 adherits.
La iniciativa, constituïda en associació, és de caràcter transversal i és oberta a tothom que desitgi el dret a l’autodeterminació per a la nostra nació. En aquest sentit, l’objectiu de la manifestació és, d’una banda, que l’autodeterminació de la Nació Catalana comenci a figurar en l’agenda política internacional i, de l’altra, que els partits polítics catalans s’adonin de la força i la capacitat de convocatòria del sobiranisme i, en conseqüència, es declarin a favor de la independència, la incloguin en el seu programa i treballin per aconseguir-la.

El passat 20 de desembre es va constituir la plataforma de delegats de “Deu mil a Brussel·les per l’Autodeterminació” a les comarques gironines, a la qual tothom qui estigui interessat en participar en aquesta iniciativa i viatjar a Brussel·les el proper 7 de març pot adreçar-se, escrivint a l’adreça electrònica deumil.girona@gmail.com o bé trucant a en Pere (678.165.020) o en Joan (639.901.281). Per a més informació hom pot visitar el web de la campanya,

http://www.deumil.cat/

Per al viatge s’estan preparant diversos vols i autocars, i també hi ha la possibilitat d’un viatge en tren des de Perpinyà.

La Llei de Jurisdiccions i la repressió contra el primer catalanisme

La força creixent del catalanisme cultural i sobretot polític la primera dècada del segle XX ben aviat va esparverar els diversos governs espanyols, que hi veien un perill per a la unitat de l’Estat després de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898. El catalanisme era titllat de “separatista” per les autoritats espanyoles i, per tant, la premsa catalanista i els actes públics organitzats pels catalanistes, de bon principi van ser al punt de mira del poder. Des de finals del segle XIX les autoritats es van proposar de reprimir el naixent moviment nacional català. Emblemàtic d’aquesta repressió fou l’episodi de la detenció a Barcelona de trenta joves que homenatjaven el monument a Rafel de Casanova l’11 de setembre de 1901. Els joves detinguts seguidament formaren La Reixa, una entitat propera a la Unió Catalanista (UC) de suport als catalanistes víctimes de la repressió per part de les autoritats espanyoles.

L’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906, una llei d’excepció pensada per castigar delictes d’opinió, comesos contra la pàtria, la bandera i l’exèrcit espanyols, no va fer més que intensificar la repressió exercida contra el catalanisme. La Llei tenia aquests dos articles, entre d’altres:

“El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1).

“Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2).

La detenció de periodistes i la clausura de publicacions periòdiques catalanistes, ja força corrents abans de la Llei de Jurisdiccions, arribaren a ser habituals a partir de l’any 1906.

Josep Maria Folch i Torres, col·laborador del setmanari nacionalista “La Tralla” (la revista que més va patir repressió pel seu catalanisme), es va haver d’exiliar dos anys (1906-1908) a l’Estat Francès, a Perpinyà (el Rosselló) i París, perseguit pels seus articles. El 1908, el director d’“El Poble Català”, Secundí Puig de Franch, fou condemnat a vuit anys de presó “per delicte de lesa majestat”, i Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana, redactors de “Metralla”, revista satírica vinculada a la UC i succesora de “La Tralla”, a dos anys, quatre mesos i un dia. Aquesta és una petita mostra dels catalanistes represaliats entre 1907 i 1909, a banda dels suara esmentats:

Trinitat Monegal es passà dos mesos a la presó. El catalanista figuerenc Josep Baró fou condemnat a tres anys de presó per haver publicat un article a la revista “Empordà”. El també figuerenc Francesc Presas fou denunciat per haver repartit un full on demanava l’alliberament d’en Josep Baró: es va haver d’exiliar a Perpinyà per eludir l’acció judicial. L’intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, nacionalista republicà, fou denunciat per ultratges a Espanya presumptament pronunciats en una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Vuit joves de l’Associació Nacionalista de Calella de la Costa es van haver d’exiliar a Perpinyà el 1908 després de ser processats per haver representat l’obra de teatre “L’article quinze”, en la qual hom hi va voler veure insults a Espanya i a l’exèrcit espanyol.

És significatiu de l’estat de persecució que vivia la premsa catalanista en aquells anys el comentari del redactor de la revista “La Costa de Llevant” en parlar de les condemnes a en Puig de Franch i a en Quintana i en Llangort de “Metralla”: “Sentím els contratemps dels companys y dels confrares. Cal prevenirse pera no caurer á la ratera”, tota una crida a la prudència o a l’autocensura per evitar-se problemes amb les autoritats.

En d’altres casos, malauradadament també força habituals, la sanció era econòmica, i era llavors quan el moviment associatiu catalanista es posava en marxa per recaptar els diners necessaris per pagar la multa, mitjançant subscripcions populars, organitzades per entitats catalanistes locals, pel catalanisme d’esquerra del Centre Nacionalista Republicà (CNR) i per les entitats formades sota l’aixopluc de la UC per ajudar els catalanistes represaliats. Algunes d’aquestes subscripcions rebien diners dels nuclis de catalans d’Amèrica, seguint l’exemple del nacionalisme irlandès, que rebia bona part del seu finançament dels irlandesos de l’emigració al Nou Continent.

D’altra banda, el moviment nacional català generà una entitat nascuda específicament per lluitar contra la repressió governativa i donar ajut als represaliats, l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), constituïda oficialment el 22 d’agost de 1908, entitat adherida a la UC que substituïa a La Reixa, abans esmentada, en aquesta tasca.

A principis de 1909 el diari “El Poble Català”, òrgan de premsa del Centre Nacionalista Republicà, inicià una campanya pro-amnistia per als presos i exiliats polítics. Aquesta campanya s’organitzà formalment en una Comissió executiva el mes de març de 1909, liderada per Sang Nova, entitat catalanista republicana del barri d’Hostafrancs de Barcelona. Abans, però, ja s’havien organitzat actes arreu del país per recaptar fons per als catalanistes represaliats, com un festival celebrat a la Bisbal d’Empordà el 8 de novembre de 1908, o un altre d’anunciat per a principis de novembre del mateix any al Frontó Comtal de Barcelona.

D’altra banda, des de les pàgines de la revista catalanista integral “Metralla” es denuncià la manca de col·laboració en la campanya “pro-presos i exilats” per part del catalanisme conservador proper ideològicament a la Lliga, i en concret del diari “La Veu de Catalunya”. Poc després, el mes d’abril de 1909, arribà una amnistia governamental per als empresonats per delictes d’opinió, de la qual es van beneficiar els presos i exiliats catalanistes. Segons declaracions d’un membre de la Comissió executiva de la campanya pro-presos, “l’amnistía no hauria estat otorgada sense l’agitació del poble”.

La Llei de Jurisdiccions (que no es derogà fins la proclamació de la República el 1931) intensificà encara més, a partir de 1906, la repressió del sistema judicial i militar espanyol contra el catalanisme. Aquest augment de la repressió, tal com ho recordava el professor Jaume Colomer, contribuí a fer avançar ideològicament el catalanisme de base popular vers l’independentisme.

Fonts consultades:

Colomer, Jaume “La Unió Catalanista i la formació del nacionalisme radical (1895-1917) (L’obra del doctor Martí i Julià)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1984

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995

Folch i Torres, Josep Maria “Cavalcant l’ideal. Articles de batalla”, a cura d’Eulàlia Pérez Vallverdú, Cossetània Edicions, Valls, 2004

“Gent Nova”, setmanari de Badalona, 19 setembre 1908

“La Costa de Llevant” (LCDL), any 1908 (AMBL)

Llorens i Vila, Jordi “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992

“Metralla”, anys 1908-1909

Per consultar el text sencer de la Llei de Jurisdiccions a Internet:

http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau21/jurisdic.htm

Imatge: Per als catalanistes de 1908, el poble català seguia essent oprimit del 1714 ençà. Procedència: “Metralla”, 10 setembre 1908, vuitè número extraordinari, pàg. 1 (Biblioteca de Catalunya).

Article publicat a "Celobert" Blanes, nº61 (setembre 2008), "Celobert" Malgrat, nº15 (agost 2008), "Celobert" Lloret, nº37 (agost 2008).

A Blanes i als Països Catalans fem cagar el tió!

Els darrers anys hem estat testimonis de la introducció massiva a la nostra terra d’una sèrie de costums que ens són alienes, producte del procés de globalització cultural i econòmica que viu el planeta. Arreu del món s’imposen els models culturals anglosaxons i els Països Catalans, desgraciadament, no en són una excepció. A la nostra nació, però, els efectes negatius d’aquest fenòmen fan encara més mal, donat que la llengua i la cultura catalanes, a casa nostra mateix, viu un procés de marginalització i apartheid cultural a favor de la llengua i la cultura espanyoles. Veiem, doncs, com el dia de Sant Valentí, el Halloween o el Pare Noel s’estan introduint amb calçador al nostre país, quan ja tenim festes pròpies que fa generacions que es celebren a la nostra terra: la diada de Sant Jordi, Tots Sants i fer cagar el tió.

Centrant-nos en les festes de Nadal, fa uns anys hem vist un gran auge de la figura del Pare Noel als Països Catalans. En veiem de drap penjats als balcons, en veiem a les botigues, a la televisió... A Blanes també n’hi ha per tot arreu. Fa pena veure com molts botiguers en posen als seus establiments, menyspreant (potser involuntàriament) la tradició blanenca i catalana de fer cagar el tió i traient-se de la màniga un personatge que no té res a veure amb la forma de ser del nostre poble i del qual els nostres avis ni tan sols no n’havien sentit a parlar, perquè ells ja en tenien prou amb fer cagar el tió i anar a rebre els reis mags.

Encara sort d’Acció Cultural es Viver a Blanes, que davant d’aquest procés de substitució cultural i de pèrdua de referents blanencs i catalans, el 2003 va començar a organitzar un cagatió popular cada dia 24 de desembre, vigília de Nadal, que atreu cada any centenars d’infants de Blanes i de pobles dels voltants. A desgrat d’aquesta feina desinteressada de recuperació dels referents culturals propis, que representa una important contribució a la idea de fer poble i fer país, encara hem de veure comerços d’aquí (segurament en molts casos per ignorància) que segueixen promocionant el Pare Noel i tota la parafernàlia de rens i trineus que, evidentment, no tenen res a veure amb la tradició d’un país mediterrani i relativament càlid com el nostre.

Ras i curt, la tradició del Pare Noel no és d’aquí i és tan absurd i recargolat veure Pares Noels repartint joguines als nens i nenes catalans com ho seria veure la canalla novaiorquesa o londinenca fent cagar el tió i cantant “Tió, tió, caga turró...”.

Esperem que tots aquells catalans que com autòmats segueixen promocionant el Pare Noel “perquè tothom ho fa”, pensin una mica per ells mateixos i com a catalans, i se’n recordin de quan eren petits i feien cagar el tió amb els seus avis.

Imatges: Pare Noel patètic penjat en un carrer de Blanes; El Tió de Blanes d'Acció Cultural es Viver.

“Pallars 1487. El darrer comtat” d’Oriol i Núria Garcia i Quera

Esplèndid el darrer còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera (aquesta vegada amb el guió de la seva germana, la periodista i escriptora Núria Garcia i Quera), “Pallars 1487. El darrer comtat” (Editorial Casals).

L’obra ens narra la resistència desesperada de la casa comtal del Pallars, encapçalada pel comte Hug Roger III i la seva esposa Caterina Albert, enfront de les ànsies expansionistes dels monarques de Castella i Catalunya-Aragó, Isabel i Ferran que, en ple procés d’extinció de l’Al-Àndalus, pretenien absorbir també el Pallars, el darrer comtat independent català.

El comte de Pallars, Hug Roger III, després d’haver-se posat al costat de la Generalitat durant la Guerra Civil Catalana (1462-1472), que l’enfrontà amb la monarquia catalano-aragonesa (regida per la dinastia Trastàmara), torna a prestar vassallatge a la monarquia, en aquest cas a Ferran d’Aragó, fill de Joan II. Però el comte Hug Roger es sent traït per la monarquia, que afavoreix els desitjos de la família dels Cardona d’emparar-se del Pallars. Aquest fet provoca que s’iniciïn de nou les hostilitats entre els Cardona, amb el suport de la monarquia, d’una banda, i el comte del Pallars, de l’altra.

El còmic ens mostra l’heroica resistència de l’exèrcit pallarès, comandat per Caterina Albert, esposa d’Hug Roger, i els seus lloctinents.

Com en d’altres obres de l’autor, a “Pallars 1487” hi reflecteix algunes mostres de la cultura popular de l’indret on es desenvolupa la història. En aquest cas l’autor representa una festa popular relacionada amb la presència de l’ós en aquells topants, així com deixa constància d’alguna cançoneta infantil, que suposem que forma part de la tradició oral pallaresa: “Dau, dau, paleta palau / qui se’n riu: la perdiu; / qui en porta dol: lo cargol”...

Menció a part mereixen les impressionants il·lustracions de l’Oriol Garcia i Quera, que es llueix representant al detall diverses obres del romànic del Pallars.

En definitiva, una altra obra que ens acosta amb amenitat a un episodi desconegut de la nostra història, en aquest cas en el pas de l’època medieval a l’època moderna, i en la transició del món feudal al del domini de les monarquies absolutes.

Un esplèndid regal de Nadal o Reis per aquestes properes festes.

Acte de cloenda del Centenari de l'Estelada

El passat 2 de desembre es van cloure els actes del Centenari de la Senyera Estelada amb un acte al Museu d’Història de Catalunya. Allí es va poder veure una exposició amb documentació històrica sobre l’estelada i la bandera amb estel més antiga que es conserva, la dels voluntaris catalans que van lluitar a la Primera Guerra Mundial a l’exèrcit francès, amb l’esperança que el fet que un cos militar català hagués lluitat en el bàndol aliat ajudaria la causa de la Llibertat de Catalunya a la fi de la guerra.

L’acte, presentat per Oriol Falguera i Joan Marc Passada, comptà amb la presència del biògraf de Vicenç-Albert Ballester, el també masnoví Josep Muray, que properament treurà al carrer la biografia del creador de la Senyera Estelada. També assistiren a l’acte represaliats independentistes catalans de totes les èpoques, com Martí Torrent, de 94 anys, el qual participà en els fets del 6 d’octubre de 1934, així com la filla d’un dels participants dels fets de Prats de Molló de 1926, el fill de Pere Seras, un nacionalista català de l’Argentina fundador i president del Comitè Llibertat, catalanistes perseguits pel franquisme i dos dels represaliats per l’operació Garzón de 1992 contra independentistes catalans.

S’anuncià la publicació d’un llibre sobre el Centenari de l’Estelada, amb fotografies dels més de cent ajuntaments que per l’11 de Setembre penjaren l’estelada.

L’acte comptà amb la presència de membres de la societat civil catalana com Alfons López Tena, del Cercle d’Estudis Sobiranistes, Mònica Sabata i Gerard Fernàndez, de la Plataforma pel Dret de Decidir, Fèlix Martí, d’Unescocat, Carles Solà, d’Acció Cultural del País Valencià i Elisenda Paluzié, de Sobirania i Progrés.

L’exposició itinerant sobre els Cent Anys d’Estelada continuarà recorrent els Països Catalans, tot i que el Centenari s'hagi conclòs oficialment.

Imatge: Una quina organitzada per gent d'Estat Català l'any 1936, un cop començada la Guerra dels Tres Anys, amb la senyera estelada de fons.

Reedició de “Origen de la bandera independentista”

Amb motiu del centenari de la Senyera Estelada, la Comissió 100 Anys d’Estelada ha engegat una sèrie d’iniciatives per commemorar-ne l’aniversari. Algunes d’aquestes iniciatives han estat la presentació de mocions a diversos ajuntaments del país per col·locar l’estelada en les cases consistorials o en llocs destacats del municipi. Això ha estat motiu de polèmica i ha provocat un cert rebombori polític i mediàtic al país i a l’estranger, especialment a Espanya. Un centenar d’ajuntaments s’han sumat a aquesta iniciativa, entre els quals el de Lloret, però desgraciadament no el de Blanes. La Comissió també va maldar per la inclusió a la Gran Enciclopèdia Catalana d’una entrada per al patriota Vicenç Albert Ballester i Camps, creador de l’estelada tal com la coneixem avui, objectiu que ja s’ha aconseguit. Com també s’ha aconseguit el compromís per part de l’Ajuntament de Barcelona de dedicar un carrer al creador de l’estelada. Una altra de les fites era la portada de l’estelada als cims més alts d’arreu del planeta: l’estelada, a hores d’ara, ja s’ha pujat fins a l’Everest i a d’altres importants cims dels Països Catalans i de la resta del món.

La reedició del llibre de Joan Crexell sobre la història de la senyera estelada era una altra de les fites que es va marcar la Comissió. L’històric llibre del malaguanyat Joan Crexell (1946-1994), “Origen de la Bandera independentista”, ja ha estat reeditat enguany, mercès a l’Editorial Rafael Dalmau, en la seva Col·lecció Al Guió del Temps. El llibre inclou un pròleg a aquesta tercera edició obra del professor Pere Anguera i una munió d’imatges relacionades amb l’estelada que no figuraven a les dues primeres edicions de l’obra (1984 i 1988), procedents de l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i de la Biblioteca de Catalunya.

Jo que ja havia tingut a les meves mans la segona edició d’aquesta obra, de la desapareguda Editorial El Llamp, he aprofitat per adquirir-ne aquesta nova edició, que com ja he dit abans, té imatges d’estelades (o de senyeres amb estel) de les més antigues, com la troballa d’una imatge d’una senyera que hi havia l’any 1906 al taller de Manuel Ainaud (el qual també hi és retratat al costat d’alguns dels seus amics) que conté un rombe sobreposat a la seva part superior dreta, el qual rombe inclou un estel blanc de cinc puntes. La lectura d’aquest llibre ens descobreix no només els origens de l’estelada sinó diversos aspectes ideològics de la gènesi del moviment independenstista català. El llibre ressegueix també l’evolució i l’extensió de l’ús de la bandera de la Independència de Catalunya, des de principis de segle fins als temps de la República i la Guerra dels Tres Anys, i posteriorment, a finals de la Dictadura espanyola de Franco, modificada, per part del Partit Socialista d’Alliberament Nacional.