Josep Benet: les memòries d’un patriota exemplar

Un dels gèneres literaris de més ajut per als historiadors és el de les memòries. Molts grans personatges de la història, quan han arribat a l’etapa final de la seva vida, han sentit la peremptòria necessitat de deixar escrits els seus records, particularment els dels moments més importants que han viscut, sobretot els que han tingut una transcendència més enllà de la seva vida privada, amb l’objectiu de deixar un testimoni del seu temps i la seva lluita a les següents generacions. Catalunya és una nació força prolífica en aquesta mena d’obres.

El primer “homenot” (com segurament l’hauria anomenat Josep Pla) català en redactar les seves memòries, íntimament relacionades amb la nostra història medieval, fou en Ramon Muntaner. En època contemporània personatges com Francesc Cambó, Manuel Folguera i Duran o Amadeu Hurtado; d’altres menys coneguts, aquests relacionats amb l’independentisme, com Miquel Guinart, Jaume Martínez i Vendrell o Esteve Albert i Corp; i més recentment els expresidents de la Generalitat del Principat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, han vist publicades les seves memòries relacionades amb la seva tasca política o la seva lluita per Catalunya.

Aquí ens ocuparem de les memòries d’un altre personatge irrepetible de la nostra història, d’un home que (en les citades memòries) deia d’ell mateix que durant la seva vida havia estat montserratí i republicà (republicà de la República Catalana), d’un patriota que després de l’hecatombe de 1939 inicià una lluita sorda, abnegada i incansable, que seria la lluita de tota una vida, per la llibertat de Catalunya: en Josep Benet (1920-2008). Un home que lluità contra la tirania franquista, un dels pares de l’Assemblea de Catalunya, activista cultural (“Serra d’Or”), polític (senador del PSUC), advocat, historiador autor de moltes obres sobre la nostra història contemporània, i, un cop retirat de la política, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, des del qual esperonà la tasca historiogràfica d’una nova i jove generació d’investigadors.

Però centrem-nos en el llibre que ens ocupa. “Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939)” (Edicions 62), un volum aparegut gairebé simultàniament al seu traspàs el 24 de març del passat 2008, que esperem que tingui continuïtat en una segona part referida a les dècades de 1940 i 1950.

En aquesta primera part, Benet rememora els anys d’infantesa a la seva Cervera natal i al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona on, de ben petit, es traslladà amb els seus pares. Benet recorda amb afecte els anys passats al monestir de Montserrat (a l’Escolania), que ja aleshores era un focus de catalanitat i cultura durant la dictadura de Primo de Rivera.

A les seves memòries Benet fa un repàs dels principals esdeveniments històrics de la Catalunya d’aquells anys, que ell va viure amb ulls d’infant i adolescent, i en els quals ell volia participar-hi, en la mesura que li fos possible: la visita d’Alfons XIII a Montserrat, la proclamació de la República Catalana el 1931, els Fets del Sis d’Octubre de 1934, els mesos de l’“oasi català” just abans de la guerra, l’assassinat dels germans Badia, el començament de la guerra, els centenars d’assassinats de la FAI a Catalunya, el notori anticatalanisme dels alts dirigents de la República Espanyola i la persecució lingüística contra el català comesa per funcionaris republicans durant la guerra, l’entrada de les tropes d’ocupació franquistes el 1939... Benet relaciona els grans esdeveniments històrics de la Catalunya dels anys 20 i sobretot 30 amb els fets més rellevants de la seva vida d’infant i jove, i ens mostra com, tràgicament, el van afectar.

En aquest llibre l’autor no s’està, tampoc, de criticar la creació per part del conseller Joan Saura del Memorial Democràtic (o Memòria Històrica Democràtica), perquè segons Benet, “entre les moltes memòries existents sobre un fet, ¿quina és la democràtica?”. Per Benet, la tasca dels polítics en aquest sentit hauria de ser posar a la disposició dels historiadors totes les eines per investigar la societat catalana d’aquells anys, no pas triar quina de totes les memòries d’aquella època és la democràtica.

No vull pas acabar sense recordar l’entrevista que vaig tenir amb en Josep Benet el maig del 2006 al seu domicili del carrer de Calvet de Barcelona. L’editor de “Celobert”, en Lluís Amat, m’havia demanat que fés un article sobre Montserrat, de manera que em va concertar una trobada amb en Josep Benet, al qual ell coneixia, per què em fés partícip dels seus records sobre la seva lluita per Catalunya i la democràcia en relació amb el monestir. La conversa, però, versà també sobre l’actualitat del moment. Recordo perfectament que Benet es mostrà extremadament crític amb el procés d’elaboració de l’Estatut, amb la seva mateixa redacció i amb el paper que hi havia exercit la classe política catalana. Així, em va dir que ell votaria “no” a un Estatut retallat i que no era cap pas endavant en el reconeixement de la nació catalana.

Aquell dia vaig tenir l’honor de conèixer un personatge que Maurici Serrahima havia definit com “l’home més important de Catalunya”, membre d’una generació que, segons diu ell mateix a les seves memòries, “aconseguiria la independència de Catalunya”, un eminent historiador, però per damunt de tot, un gran patriota que va dedicar la seva vida al redreçament nacional de Catalunya.

“Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política”, de Fermí Rubiralta i Casas

Era del tot necessària l’aparició d’un estudi biogràfic rigorós i exhaustiu del pare de l’independentisme català, Daniel Cardona i Civit, que establís la seva evolució ideològica i la del catalanisme radical des de principis del segle XX fins a l’ensulsiada nacional de 1939. El professor Fermí Rubiralta, a “Daniel Cardona i Civit (1890-1943). Una biografia política” (Afers, 2008), demostra, entre d’altres coses, com el nacionalisme integral de Daniel Cardona i el de les organitzacions en què participà i que ell inspirà, com ara Estat Català o Nosaltres Sols!, no fou en cap moment feixista o filofeixista, com algunes vegades s’ha insinuat malintencionadament.

El professor Rubiralta repassa la trajectòria política i vital de l’home d’acció que fou Daniel Cardona, des del seu naixement el 1890 a Barcelona, en una família fortament arrelada a Sant Just Desvern, fins a la seva mort el 1943.

L’autor destaca els primers passos de Daniel Cardona en el catalanisme, mentre treballava de dependent en una merceria del carrer de Ferran, a Barcelona, i era proper a la organització per excel·lència dels dependents de comerç barcelonins i catalans, el Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI), sindicat catalanista íntimament lligat a la genèsi de l’independentisme català. En aquests anys, quan tenia només quinze anys, el jove Daniel Cardona va intervenir en els Fets del “Cu-cut!” quan, juntament amb altres aprenents de dependent llançaren, des del balcó de la merceria on treballava, una galleda plena de serradures mullades als oficials espanyols que havien acabat d’atacar les seus del “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, el novembre de 1905.

Llavors el jove Daniel Cardona militava a la Unió Catalanista, organització patriòtica de la qual formà part tota la vida. Des d’aleshores, com destaca el professor Rubiralta, Cardona col·laborà en diverses publicacions del catalanisme integral com ara “La Tralla”, “Renaixement” i “Catalunya”, i participà en projectes d’unitat nacionalista com l’Associació Nacionalista Catalana o la Joventut Catalanista de Barcelona, després de l’ensorrament de la Solidaritat Catalana.

En aquesta biografia tenim notícia també de l’amistat entre Cardona i el poeta Joan Salvat-Papasseit, així com de la relació amb altres companys de lluita com Manuel Pagès i Mercader, Daniel Roig i Pruna, Daniel López i Bribian, Lluís Escaler i Espunyes (assassinat pel franquisme per ser catalanista), o el patriota Jaume Compte, mort durant els fets d’octubre de 1934. Fermí Rubiralta, en relació a aquest nucli de patriotes, ens diu, tot citant el mateix Daniel López i Bribian que al voltant de Cardona “s’aplegaren un estol de minyons incondicionalment addictes a les seves iniciatives patriòtiques”.

Fermí Rubiralta analitza també el pas de Cardona per la Federació Democràtica Nacionalista (1919) i per Estat Català (1923), organitzacions inspirades per Francesc Macià. En aquests anys Cardona es relacionarà amb organitzacions nacionalistes d’altres nacions sense estat: de Galícia, i sobretot el País Basc, en concret el Partit Nacionalista Basc, encapçalat el 1923 per Eli Gallastegi.

Gràcies a aquest llibre coneixerem també el trist episodi de l’assalt, l’any 1924, per part dels militars espanyols, a casa dels Cardona a Sant Just Desvern, en plena dictadura de Primo de Rivera. L’esposa de Daniel Cardona, Madrona Gelabert fou bufetejada pels militars, fet que li va fer perdre el fill que esperava. Cardona es va haver d’exiliar a l’Estat francès, i fou allí quan, abans dels fets de Prats de Molló de 1926, trencà amb Francesc Macià.

L’obra ens parla també de Nosaltres Sols! (nom inspirat en el del Sinn Féin irlandès), organització independentista creada per Daniel Cardona a finals de l’any 1930, com a reacció a l’apropament de Francesc Macià i Estat Català als partits espanyols. El professor Rubiralta ens parla també dels contactes en aquells anys entre Cardona i el nacionalisme irlandès, basc (els “mendigoixales” d’Eli Gallastegi) i bretó, així com de la creació del Partit Nacionalista Català, una plataforma electoral independentista que no va tenir èxit.

No oblidem el Cardona batlle de Sant Just Desvern, que segons l’autor tenia fama de ser un polític honrat i bon gestor, i que durant la guerra, també com a batlle de Sant Just, evità l’assassinat de molts dels seus conciutadans perseguits pels criminals de la reraguarda.

Finalment, destaquem l’episodi de la mort (de resultes d’una llarga malaltia) de Daniel Cardona, un cop acabada la guerra. El seu enterrament al cementiri de Sant Just Desvern es celebrà a dos quarts de set del matí del 8 de març de 1943, per ordre del governador civil de Barcelona, per evitar que l’acte es convertís en una manifestació catalanista. Fou enterrat només davant la presència dels seus familiars més directes, davant la presència de la Guardia Civil, embolcallat per la senyera estelada. Tal com ens informa el professor Rubiralta, citant Antoni Malaret, durant uns anys, en l’aniversari de la seva mort, “Un grup de veïns obrien les portes del Cementiri de bat a bat i ofrenaven a la mitja nit una corona de flors amb la bandera catalana a la seva tomba”.

Només podem objectar a aquest minuciós i exhaustiu treball un petit detall, que no és altre que el fet que l’autor diu que la revista “Renaixement”, en la qual col·laborà Daniel Cardona a principis de la dècada de 1910, tenia en el seu encapçalament una àliga amb les quatre barres al pit. Cal remarcar que no és una àliga sinó l’Au Fènix, l’animal mitològic que, com la Nació Catalana durant la Renaixença, renaixia de les seves cendres.

En definitiva, una obra biogràfica excel·lent que aporta llum a la gènesi de l’independentisme català.

“Els Almogàvers, una història a la Mediterrània”, de Trencavent

Vaig conèixer en Narcís Miranda la nit de sant Joan del 2007. Com cada any des del 2003, Acció Cultural es Viver va organitzar la revetlla de sant Joan a Blanes, i jo era a la barra, situada al costat del monument a la Sardana del passeig de Mar, juntament amb els meus companys de l’entitat, servint begudes mentre sonava el concert. Aleshores un home que no coneixia em va demanar una cervesa, a la vegada que es va interessar per una de les samarretes de l’entitat que teníem a la venda, la de l’escut dels vescomtes de Cabrera, que en temps medievals havien exercit el seu domini sobre Blanes. Llavors es va presentar, es deia Narcís Miranda, i em va dir que era de Barcelona, però que venia sovint a Blanes. Em va fer saber que la seva gran passió era la història medieval de Catalunya i que, fruit d’aquesta passió havia fet un disc de rock simfònic sobre la croada contra els càtars occitans i la relació que en aquest episodi de la nostra història van tenir-hi els catalans.

Vàrem estar parlant una bona estona del seu disc i d’història medieval catalana i em va informar que estava preparant un altre disc conceptual, aquesta vegada sobre l’epopeia dels almogàvers a Orient. Ho vaig trobar interessantíssim. La increïble història dels guerrers catalans en terres de l’Àsia Menor i Grècia sempre m’ha apassionat, m’he comprat tots els llibres sobre els almogàvers i els dominis catalans a Grècia (els ducats d’Atenes i Neopàtria) que he trobat, a la vegada que he fet mans i mànigues per aconseguir els articles publicats pel gran historiador de la Grècia catalana, Antoni Rubió i Lluch. I ara resultava que se’n faria un disc de rock. Un projecte increïble, però que era inevitable i necessari que algú, tard o d’hora, acabés portant a terme.

En Narcís Miranda també em va explicar la frustració que personalment li havia suposat la manca total d’ajut per part de les institucions catalanes a l’hora d’editar uns discs que, al capdavall, podrien servir per divulgar una part de la història de Catalunya. Malauradament, una part dels governants del nostre país rebutgen tot allò que, segons ells, forma part de la “crosta nacionalista”. Per a aquesta gent la història de Catalunya mateixa els és incòmoda. No volen que els catalans siguem conscients que en el passat la nació catalana regia el seu propi destí, i un producte cultural divulgador d’un moment de plenitud de la nostra història els hi representa un obstacle en la consecució del seu objectiu d’espanyolització de Catalunya.

Després d’aquesta conversa ens vàrem intercanviar els números de telèfon i vaig fer-li saber el meu interès per obtenir el seu disc “Els Càtars. Música per a una història” (2003), publicat per Discmedi Blau.

La nit de sant Joan de l’any següent, el 2008, ens vàrem tornar a trobar a la barra des Viver de Blanes. En Narcís que, com l’any anterior, anava acompanyat de la seva dona, va tenir la gentilesa de portar-me un disc de la seva obra “Els Càtars”. També va informar-me que el disc sobre els almogàvers sortiria cap al mes de setembre. I així fou. El mes d’octubre passat me’l va enviar per correu.

En Narcís Miranda havia creat un grup, Trencavent, format per ell mateix a la guitarra, piano i sintetizador, i per Ricardo Ruzafa (baix i guitarra) i Enric Pujol com a vocalista. El disc porta per títol “Els Almogàvers, una història a la Mediterrània” (2008), i també ha estat publicat per Discmedi Blau. La portada del disc és un fragment del conegut quadre de Moreno Carbonero de l’arribada de Roger de Flor i els seus almogàvers a Constantinoble. Les onze cançons del disc han estat composades tant en la part musical com en la lírica per en Narcís Miranda, en la línia d’un rock simfònic i melòdic, amb incursions en el rock dur, en cançons com “Mala sang” o “Gal·lípoli”, i amb fragments de música d’estil “banda sonora de pel·lícula” (“L’alè del vent Part I”) i música medievalitzant, com en “L’alè del vent Part II”, i relaten la història dels almogàvers des de la seva arribada a Sicília el 1282 fins a la seva victòria sobre els cavallers francesos al riu Cefís el 1311.

El disc és molt melòdic i escoltable per tots els públics. Personalment, m’agraden, per exemple, sobretot cançons com “Crònica”, que parla de Ramon Muntaner i la seva crònica i amb un èpic “solo” de guitarra, o “Viatge a l’Imperi” i “L’alè del vent Part II”, també amb excel·lents “solos” de guitarra.

En la part lírica destaco la lletra de “L’alè del vent Part II”, que recull l’èpica d’aquells catalans que van viatjar per la Mediterrània portant la nostra cultura a terres llunyanes, i que no puc estar-me de reproduir, en part:

“Foren senyors als ulls del món / en la victòria i la dissort / pobles i reis, els hi juraven lleis / pobles i reis, les nostres lleis. / Antics vaixells, galeres, llenys / viatgers d’un mar nostre com mai. / Sempre al davant d’aquells velams / hi ha els quatre pals sobre el daurat / del vell estol, sang damunt d’or, / del vell estol sang damunt d’or”.

El disc, però, té una taca. Hi ha un nombre no acceptable de faltes d’ortografia en el llibret, un error que, de cara al proper disc cal que sigui corregit, enviant les lletres a algun corrector lingüístic.

Pel que fa la presentació del llibret és correcta, amb nombroses imatges relacionades amb l’expedició catalana a Orient i la nostra història medieval i amb la prestigiosa col·laboració de l’escriptor Francesc Puigpelat, autor de la novel·la “Roger de Flor. El lleó de Constantinoble” i el llibre de viatges “La ruta dels almogàvers”, el qual signa un petit text introductori titulat “Guerrers de la Mediterrània”.

Un disc veritablement enriquidor, tant des d’un punt de vista musical com cultural i històric. Tant de bo que el següent disc conceptual d’en Narcís Miranda i Trencavent no trigui massa temps en sortir a la llum.

TV3 contra els “Deu Mil Catalans a Brussel•les”

Vergonyós és l’adjectiu que millor defineix el comportament dels serveis informatius de Televisió de Catalunya (TVC) respecte la manifestació dels “Deu Mil Catalans a Brussel·les” del passat 7 de març de 2009. El silenci dels diversos programes informatius de TV3 i el Canal 33 en relació amb la convocatòria de la manifestació és la prova més contundent de la descarada manipulació política que pateix la que hauria de ser la nostra televisió nacional i que des de fa uns anys s’ha convertit en una eina propagandística del govern espanyol. TVC s’ha proposat no informar de totes aquelles manifestacions populars sorgides des de l’associacionisme encaminades a obtenir la independència nacional, i si n’informa ho fa tot just abans i poc després que es materialitzin. Perquè? Doncs per no fer difusió de les manifestacions sobiranistes, perquè com menys gent sàpiga que es convoquen, menys gent hi anirà.

Aquest ha estat el capteniment dels serveis informatius de TVC respecte de la manifestació dels Deu Mil de Brussel·les. La primera notícia apareguda en un Telenotícies de TV3 sobre la convocatòria de la manifestació es va fer tot just el dia abans de la manifestació, en el TN Vespre. Segurament milers de catalans es van assabentar en aquell moment del fet que l’endemà es faria una manifestació en ple cor d’Europa, a Brussel·les, per reclamar l’Estat Català dins la Unió Europea. I segur que un bon nombre d’aquests espectadors van pensar que si ho haguessin sabut abans hi haurien anat. En aquest sentit, la victòria de la crosta espanyolista que mana al Principat i descatalanitza TVC és relativa. Potser la manifestació no fou tant massiva com ho pot ser un desplaçament de seguidors del Barça amb motiu d’una final europea, però l’objectiu d’aconseguir un mínim de deu mil catalans manifestant-se a Brussel·les per la llibertat del poble català s’ha aconseguit, malgrat la descarada hostilitat de la televisió pública del Principat envers aquesta iniciativa.

El tractament de la notícia un cop feta la manifestació continua essent indigne del que hauria de ser la televisió pública nacional. En el Telenotícies Migdia del mateix dissabte 7 de març, la notícia de la manifestació de Brussel·les aparegué en tercer lloc, darrera de la notícia d’un accident de cotxe mortal i de l’entrevista a un magistrat espanyol. És tristíssim que la convocatòria independentista només ocupés 1 minut i 47 segons del temps de tot el TN. La notícia apareguda en el TN Vespre va tenir una durada similar a la de l’edició del migdia. Pel que fa els Matins de TV3, el programa del dilluns 9 esmerçà uns deu minuts de la tertúlia a parlar de l’esdeveniment, i una estona després Josep Cuní entrevistà Enric Canela, el blocaire que va llançar la idea d’organitzar una manifestació sobiranista a Brussel·les. Res més. El programa del Canal 33 Àgora, que tracta temes de l’actualitat política, no ha pas dedicat cap programa a l’estat actual de l’independentisme sociològic català, amb motiu de la convocatòria de la manifestació de Brussel·les.

Davant d’aquest panorama no és pas gens agosarada l’afirmació que TV3 és contrària als Deu Mil a Brussel·les; fet i fet, que està en contra del sobiranisme català. On s’és vist que una televisió menystingui informativament el desplaçament de deu mil dels seus ciutadans fora del seu territori per manifestar-se a l’estranger en demanda d’una sèrie de fites polítiques cabdals per al futur del país? Només una televisió entregada als interessos d’un partit polític contrari a la independència de la Nació Catalana és capaç de silenciar fins a aquest punt la organització d’un esdeveniment d’aquesta magnitud. Aquesta és la realitat de la “nostra” televisió, cada cop més manipulada políticament i menys democràtica i objectiva, menys lliure i més dependent d’interessos forans, en definitiva, menys catalana i més espanyola.

Francesc Macià, 150 anys del seu naixement

El 21 d’octubre de 1859 va néixer a Vilanova i la Geltrú (el Garraf) en Francesc Macià i Llussà, fill del negociant d’oli Joan Macià i de la seva esposa Maria Llussà, tots dos de les Borges Blanques (les Garrigues).

El jove Francesc Macià, acabat el batxillerat, ingressà a l’Acadèmia Militar de Guadalajara (Castella) l’any 1876, inici d’una carrera militar com a enginyer que el portà fins el grau de tinent coronel de l’exèrcit espanyol, ascens que aconseguí l’any 1904.

Aquesta fulgurant carrera militar es veié, però, colpida per l’assalt d’un grup d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya” el 25 de novembre de 1905. Francesc Macià fou l’únic oficial de l’exèrcit espanyol que negà el seu suport a l’acció dels militars de Barcelona. Tot seguit, arran de la formació de la gran plataforma política de la Solidaritat Catalana, que aplegava la majoria de forces polítiques catalanes contra la Llei de Jurisdiccions que el govern espanyol aprovà (i que venia a legitimar l’assalt dels periòdics catalans i, en general, el clima anticatalanista generat arreu de l’Estat espanyol), Macià s’uní al nou moviment unitari català, fet que generà veritable estupor per part de l’estament militar espanyol. No es concebia que un membre de l’exèrcit espanyol fos proclamat candidat per una llista electoral catalanista. Efectivament, Macià fou proclamat candidat de la Solidaritat pel districte de les Borges Blanques. Així, i després d’una victòria aclaparadora en el seu districte a les eleccions del 21 d’abril de 1907, Macià fou elegit diputat a les Corts espanyoles per Solidaritat Catalana.

Aquesta conversió de Macià al catalanisme era el primer pas en la transformació del pensament d’un home que, de sempre, s’havia sentit profundament català i que, ara, començava a concretar políticament aquest sentiment. Endemés, aquesta actitud li costà el seu desitjat ascens al grau de coronel, ascens al qual renuncià “per son amor a la terra catalana a la qual hi dedica tot el seu cor y la seva ànima”, segons el diari “La Veu de Catalunya” del 12 de desembre de 1908.

Proper a la Lliga Regionalista en els seus primers passos dins el catalanisme, Francesc Macià, diputat per les Borges Blanques s’anà acostant, a partir de la dècada de 1910, als postulats del catalanisme republicà, però també als nuclis catalanistes radicals propers a la Unió Catalanista del doctor Domènec Martí i Julià.

En aquesta ràpida evolució hi va tenir a veure el context polític català i internacional, amb la Primera Guerra Mundial, que posà d’actualitat el tema de les nacions sense estat, i també la insurrecció de Pasqua d’Irlanda de 1916 contra els britànics. La radicalització del seu catalanisme va tenir molt a veure amb la influència ideològica que sobre ell van exercir els seus amics lleidatans Humbert Torres i Alfred Perenya, nacionalistes republicans, i sobretot la d’Enric Arderiu, historiador, arxiver, activista cultural de la Lleida de principis de segle XX, i per damunt de tot, gran amic de Macià.

L’evolució del catalanisme de Macià vers l’independentisme ja s’havia materialitzat el 1918, any en què, des del seu escó del Congrés dels Diputats espanyol, el dia 5 de novembre, digué sense embuts:

“Yo solamente os digo que nosotros queremos formar una nacionalidad catalana libre e independiente, para que esa nacionalidad catalana pueda asistir a la Liga de las Naciones, llevando allí su civilización y su cultura”.

En aquells anys es començà a forjar el Macià insurreccional. Entre finals de 1918 i les primeres setmanes de 1919 centenars de joves nacionalistes catalans sortiren als carrers de Barcelona per celebrar la victòria aliada a la Primera Guerra Mundial, cridant consignes catalanistes i independentistes, essent atacats per la policia i grups d’ultradreta espanyolista. Dos joves catalanistes foren assassinats, i allí començà a actuar Macià i els seus grups de lluita urbana, els escamots, atraient policia i provocadors espanyolistes a la plaça de Catalunya on, segons testimoni de Joan Alavedra, “els escarmenten”.

El 1919 es donava a conèixer la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), partit nacionalista català i obrerista encapçalat pel diputat Macià, que continuava essent elegit, any rera any, pel districte de les Borges Blanques. La FDN fracassà electoralment i la convocatòria d’una Conferència Nacional Catalana que es celebrà a Barcelona els dies 3 i 4 de juny de 1922, i que aplegà en un mateix fòrum tots els sectors polítics nacionalistes donà la oportunitat per a la creació d’un nou moviment semiclandestí, Estat Català, l’estratègia del qual combinava la via política i la via armada a la independència de Catalunya.

Pocs dies abans, Macià havia visitat Blanes, en concret la Joventut Catalanista, en el local social de la qual “dirigí paraules d’encoratjament als joves allà congregats” (“Recvll” 20 maig 1922, nº36), en el seu afany d’apropar-se al jovent més conscienciat nacionalment.

L’arribada de la dictadura de Primo de Rivera el 1923 l’obligà a exiliar-se (juntament amb molts altres militants d’Estat Català) a l’Estat francès. Des d’allí Macià organitzà l’intent d’invasió de Catalunya d’uns quants centenars de militants d’Estat Català amb la intenció de proclamar la República Catalana independent els primers dies de novembre de 1926, els coneguts com a fets de Prats de Molló. El projecte fou finançat en part pels catalans d’Amèrica i amb la fortuna de la seva esposa, Eugènia Lamarca.

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera i la del nou règim del general Berenguer, i després de recórrer Europa i Amèrica cercant suports per a la causa de la independència de Catalunya, el març de 1931 integrà Estat Català en una nova plataforma catalanista i republicana, Esquerra Republicana de Catalunya, les llistes de la qual sortiren vencedores a Catalunya de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931.
Amb la fugida del rei Alfonso XIII, Macià proclamà la República Catalana el 14 d’abril, abans que a Madrid es proclamés la República Espanyola. Tanmateix, les pressions de Madrid obligaren a Macià a transformar la República Catalana en Generalitat de Catalunya, fet pel qual fou titllat de traïdor per certs sectors de l’independentisme.

Fou elegit president de la Generalitat, càrrec que ocupà fins a la seva mort el dia de Nadal de 1933. El seu enterrament fou una gegantina mostra de dol per part del poble català. Centenars de milers de persones sortiren als carrers de Barcelona en la manifestació més gran de dol per la mort d’un home que Catalunya mai hagi viscut, per a acomiadar-se del personatge més important de la nostra història contemporània, estimat per gairebé tots els catalans de la seva època per la seva integritat, el seu sentit social i la constància i l’abnegació de la seva lluita per Catalunya.

Imatges: Full de l’independentisme català amb motiu de l’11 de setembre de 1918; portada del llibre “La Catalogne rebelle”, editat per Estat Català després dels fets de Prats de Molló de 1926.

Publicat amb el títol “Francesc Macià, una vida per Catalunya. En el 75 aniversari de la seva mort” a “Celobert” a les seves edicions de Blanes (nº64 desembre 2008), Lloret de Mar (nº40 desembre 2008) i Malgrat de Mar (nº18 desembre-gener 2008-2009).


Bibliografia i altres fonts consultades:

Jardí, Enric “Francesc Macià. El camí de la llibertat (1905-1931)”, Editorial Aymà, Barcelona,
“Recvll” de Blanes, 20 maig 1922, nº36
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006

“Guifré 897. L’origen de la nació”, d’Oriol Garcia i Quera

Totes les nacions occidentals tenen un “pare de la pàtria”, un personatge que, perdut en els boirosos temps medievals, constituí el nucli originari de la nació moderna. A Catalunya, aquest personatge és el comte Guifré I. L’Oriol Garcia i Quera va triar aquest “homenot” de la nostra història medieval per protagonitzar un còmic que ens transporta a un temps d’espases i cotes de malla, al moment en què la llegenda ens descriu la creació de la senyera de la nostra pàtria, fruit de la unió de la sang del comte i l’or del seu escut.

El guió de “Guifré 897. L’origen de la nació” (Editorial Casals, 2006) ha comptat amb l’assessorament del prestigiós historiador medievalista Josep Maria Salrach, que garanteix la impecable rigorositat històrica de l’obra, una constant en tota la bibliografia de l’autor. Cal afegir que el còmic compta amb un text introductori en el qual se’ns situa a la Catalunya de l’època, una colla de comtats a la frontera entre l’Imperi Franc i l’Al-Àndalus musulmà.

Com el nom del llibre ens indica, la història s’endinsa en la gènesi de la nació catalana, fa més de mil anys, quan el comte Guifré I de Barcelona, dit “el Pelós”, es lliurà a la unificació dels comtats i a la repoblació de la Catalunya Vella, despoblada per les constants incursions andalusines. L’obra es centra en els darrers dies de la vida del comte (al qual la llegenda li atribueix l’origen de les quatres barres, escut del Casal de Barcelona que amb el temps esdevingué ensenya nacional) i en el seu enfrontament a la vall de Lord amb el valí de la Lleida musulmana, el jove Llop Ibn Muhàmmad, el qual posava en perill l’obra repobladora del Pelós. L’autor introdueix el personatge de l’Emma, filla del comte Guifré, que en el futur seria la primera abadessa del monestir de Sant Joan de les Abadesses, com un dels eixos argumentals de l’obra.

Un còmic històric que, com tots els que firma l’Oriol Garcia i Quera, és d’allò més recomanable per a tots els públics, joves i no tant joves, i per a tothom que vulgui conèixer la nostra història tot passant una bona estona amb la seva lectura i les seves il·lustracions.

L’Associació Catalana de Beneficència (1908-1909). Els inicis d’una entitat d’ajuda als catalanistes represaliats

El professor Jaume Colomer explica el naixement de La Reixa, la primera entitat d’ajuda als catalanistes empresonats i perseguits per les seves activitats patriòtiques, en la seva obra de referència sobre la gènesi del catalanisme radical. Segons Colomer, La Reixa, entitat adherida a la Unió Catalanista (UC), “es convertí en una instància de coordinació dels sectors catalanistes més radicals”, les activitats de la qual es trobaven en el punt de mira de la policia espanyola. Això motivà que el 1903 l’entitat s’autodissolgués com a tal i passés a convertir-se en Comissió Benèfica de la UC, per tal de mantenir les seves activitats més a recés de les perquisicions policials.

En aquest context de persecució, i amb l’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 1906, el gener de 1908 la policia espanyola escorcollà l’estatge de La Reixa, situat a la seu de la UC, detenint-ne el secretari, Lluís Manau, i el president, Josep Soronellas. La policia trobà a la seu de la UC un “símbol estrany”, un llaç per a les solapes amb les quatre barres, un triangle i una estrella, un clar precedent a la bandera estelada.

Mesos després, el setembre de 1908, la Comissió Benèfica de la UC demanava solidaritat amb dos catalanistes represaliats per les autoritats, en Josep Baró, de Figueres, i dos joves de l’Associació Nacionalista de Calella, pels quals la Comissió havia obert les respectives subscripcions per ajudar-los econòmicament (M, 3 setembre 1908, nº82).

Pocs dies abans, però, havia nascut una nova entitat que venia a substituir a La Reixa i a l’esmentada Comissió Benèfica de la UC en les seves funcions: era l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), el primer president de la qual era Vicenç Albert Ballester i Camps (que havia estat soci protector de La Reixa i que més endavant, el 1918, creà l’estelada tal com la coneixem avui). Aquesta entitat, adherida a la UC, va quedar constituïda oficialment el 22 d’agost de 1908, ara ja en fa cent anys, i tenia com a objectiu “socorrer a empresonats catalans i, en cas d’esser possible y necessari, a llurs families; ademés podía fer extensius els seus socors a tot accident que relacionat ab l’esperit d’aqueixa Associació pesi a qualsevol catalá” (M, 23 octubre 1908, nº89). En formaven el Consell Directiu el seu president, Vicenç Albert Ballester; Carles Zanni, vice-president; Josep Catarineu, tresorer; Joan Estallé (o Esteller), comptador; Manuel Pagès i Josep Viladecans, secretaris; Jacint Garriga, bibliotecari; R. Pla i Armengol, Lluís Marsans, Josep Arbós i Arbós i Vicenç Escoté, vocals (GN, 10 octubre 1908).

Existien, doncs, dos grups diferents vinculats a la Unió Catalanista que tenien com a objectiu la solidaritat amb els catalanistes perseguits: en primer lloc, la Comissió Benèfica de la UC, que era un apèndix d’aquest partit; i en segon lloc l’ACB, una associació independent, però adherida a la UC. Sabem que la Comissió Benèfica i l’ACB van coexistir, encara que no podem establir quant de temps, tot i que pensem que ben poc. Aquesta coexistència motivà que en determinats moments la presència dels dos grups recollint fons per als perseguits esdevingués poc funcional. En aquest sentit, els beneficis de la festa benèfica pro-represaliats organitzada l’11 de setembre de 1908 pel sindicat catalanista Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI) es repartiren entre la Comissió Benèfica, l’ACB i una subscripció popular oberta per la publicació “Metralla”. El Consell Directiu del CADCI es queixava d’aquest repartiment, perquè “fora molt més satisfactori que sols hi hagués una caixa per atendre les necessitats de Beneficencia” (M, 23 setembre 1908 nº85).

L’ACB, una entitat sorgida a Barcelona però que tenia com a àmbit d’actuació tota Catalunya, es lliurà a la propaganda de la seva causa arreu del territori i a la coordinació dels diversos actes de solidaritat (festivals benèfics, subscripcions populars...) amb els catalanistes empresonats, exiliats i encausats judicialment i llurs famílies. L’11 de Setembre de 1908, per exemple, i amb motiu dels actes de la Diada Nacional, l’ACB repartí una fulla en què es sol·licitaven diners per als perseguits. Pensem que l’ACB es posava en contacte amb les entitats catalanistes d’arreu del territori, les animava a organitzar activitats destinades a la recaptació de fons, i posteriorment recollia els diners procedents de festivals i subscripcions, per després repartir-los entre els catalanistes represaliats. Així ho veiem en aquesta notícia apareguda a la secció de Blanes de “La Costa de Llevant”:

“Subscripcions patriótiques.- Corresponent á l’invitació de la "Societat de beneficencia catalana" s’ha obert llista de subscripció á favor dels presos y exilats catalans en l’hostatge del Orfeó [de Blanes]”. També se’n va obrir una al Centre Republicà de Blanes (LCDL 24 octubre 1908).

En d’altres casos, a l’inversa, l’ACB aportava diners a subscripcions obertes, com ara la oberta per “Metralla” a benefici dels seus periodistes Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana (M, 29 octubre 1908 nº90).

Sabem també que l’ACB va rebre diners dels catalans d’Amèrica, aleshores ja força actius en el seu catalanisme integral proper a l’independentisme. Els catalans de l’Havana enviaren 140 pessetes per a l’ACB i 140 més per a la subscripció de “Metralla” esmentada abans (M, 29 octubre 1908 nº90).

A principis de novembre de 1908 s’havia de celebrar a Barcelona un important festival organitzat per recollir diners per a l’ACB:

“El prop vinent diumenge, a les nou de la nit, tindrá lloc en el Frontó Comtal un gran festival dedicat a la Associació Catalana de Beneficencia. La festa promet esser lluidíssima donat lo variat dels elements que hi pendrán part. Hi figuren l’agrupació "La Dança" i el Gimnás Vila, l’Agrupació Rakú, el Club Koma, l’Orfeó del Foment Artistic de Sans, l’Orfeó Gracienc, la Cobla Sureda, l’Orquesta Armónica Barcelona, i les cansons acompanyades per aquesta orquesta serán cantades per la distingida contralt Na Dolors Portella. / Lo benéfic del festival fa esperar que será un éxit. [...]” (M, 5 novembre 1908 nº91).

El març de 1909 l’ACB s’adheria a la campanya pro-presos i exiliats polítics iniciada per “El Poble Català” i liderada per l’entitat catalanista Sang Nova del barri barceloní d’Hostafrancs. J. Esteller (que suposem que és el Joan Estallé que era comptador de l’entitat) fou el delegat de l’ACB a la Comissió executiva endegada, juntament amb d’altres entitats, per desenvolupar aquesta campanya (M, 26 març 1909 nº111).

L’ACB també fou víctima de la repressió contra la qual lluitava. Com hem dit abans, la Diada de l’Onze de Setembre de 1908 aquesta entitat publicà i repartí una fulla en què es demanaven donatius per als catalanistes perseguits i empresonats. Aquesta fulla va ser denunciada pel fiscal, dictant-se auto de processament i presó per al president (Ballester), caixer (Catarineu) i secretari (Pagès) de l’ACB, que l’havien signat, per apologia de delictes contra la nació espanyola (GN, 19 setembre 1908). La denúncia fou presentada tot just després de l’11 de setembre, “després de ser sellada la fulla [...] i donada ordre de buscar als firmants de la mateixa” (M, 17 setembre 1908 nº84). Un cop empresonat, en Vicenç Albert Ballester refusà un indult que se li oferia (M, 23 octubre 1908 nº89). Els tres membres de l’ACB encausats van ser absolts després d’un judici oral celebrat, aproximadament, entre finals de desembre de 1908 i els primers dies de gener de 1909, essent defensats pels lletrats Antoni Sansalvador (Ballester), Francesc Albó (Catarineu) i Salvador Millet (Pagès). El fiscal va recórrer la sentència al Tribunal Suprem espanyol (GN, 9 gener 1909 nº373).


Fonts consultades:

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna, Barcelona, 1995
“Gent Nova” de Badalona (GN), anys 1908-1909
“La Costa de Llevant” (LCDL), 24 octubre 1908
“Metralla” (M), anys 1908-1909

Publicat a "Celobert" Blanes (nº62, octubre 2008), "Celobert" Malgrat (octubre 2008), i "Celobert" Lloret (gener 2009).

Imatges: Els catalanistes eren perseguits arran de la Llei de Jurisdiccions (“Metralla”, 10 setembre 1908, vuitè número extraordinari, pàg. 1 - Biblioteca de Catalunya); En Vicenç Albert Ballester i Camps, primer president de l’ACB (procedència: Gran Enciclopèdia Catalana).