Barça: 110 anys d’Història, 110 anys de Catalanisme

En un número de fa relativament poc temps del diari “El 9 Esportiu de Catalunya” (diumenge 29 de novembre de 2009, nº2867), coincidint amb el 110 aniversari del nostre Barça, hi varen aparèixer dues notícies relacionades amb el procés engegat pel president del club, Joan Laporta, de recatalanització de l’entitat. En una d’aquestes notícies el diari es feia ressò de les declaracions del president de la penya barcelonista de Madrid: “A nosaltres, el fet de barrejar esport i política ens està perjudicant molt”. D’altra banda, Ferran Soriano, antic membre d’una de les juntes directives presidides per Joan Laporta, “considera que és “arriscat” i no gaire “bona idea” situar el club “a favor d’una determinada opció política””. Segons el diari “El 9”, Soriano pensa que “és complicat distingir la línia que separa el que és fer país amb fer política”.

Les declaracions d’aquestes dues persones de l’entorn blaugrana, el president de la penya barcelonista de Madrid i Ferran Soriano, no deixen de situar-se, tot i que matisadament i sense massa estridències, en la línia de crítica a Joan Laporta encetada per la premsa cavernícola espanyola, amb la col·laboració dels diaris amb seu a Barcelona escrits en llengua hispana, per haver portat, retornat, al cap i a la fi, al Barça en la defensa dels drets de la Nació Catalana. Un dels grans arguments que sostenen els que critiquen el posicionament públic de Laporta és que no s’ha de barrejar esport i política, per una banda, i que el president del F.C. Barcelona no pot fer pública la seva ideologia per no ofendre els socis que pensen diferent d’ell. Suposo que els que diuen això no deuen voler recordar el president màrtir del Barça, Josep Sunyol, assassinat pels franquistes el 1936 que, a més de presidir el F.C. Barcelona, era diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya al Congrés dels Diputats espanyol. De moment, Joan Laporta no ha arribat, ni de bon tros, a posicionar-se políticament de forma tan nítida com Josep Sunyol (que popularitzà el cívic lema “esport i ciutadania”), però ja ha rebut moltíssima més pressió mediàtica que la que degué arribar a tenir mai el president assassinat.

Constatem també com des de l’espanyolisme mediàtic contínuament es recorda que no s’ha de barrejar mai esport i política, però casualment ningú no ha badat boca quan a la Comunitat Autònoma d’Euskadi els tres partits nacional-espanyolistes (PSOE, PP i UpyD) han votat a favor que la selecció espanyola de futbol jugui partits en territori d’Àlaba, Biscaia i Guipúscoa, una de les “barreges” més flagrants entre esport i política que recordo. Evidentment tampoc no criticaren l’onada de nacionalisme espanyol que provocà la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa 2008.

Però el que cou més són les crítiques a la recatalanització del club que provenen de persones que (almenys suposadament) són del Barça. Aquestes crítiques són fruit de la ignorància, de la mala fe o fins i tot d’un odi pregon a la història del Barça, i per extensió a la de Catalunya. Per això, recomano a tots aquells que desconeguin la història del club que llegeixin la tesi doctoral del doctor en antropologia Jordi Salvador, “Futbol, metàfora d’una guerra freda. Un estudi antropològic del Barça”. La tesi demostra de forma irrefutable com el F.C. Barcelona es va integrar des de pràcticament el seu naixement al moviment nacionalista català, un moviment polític, evidentment, però també social, cívic i cultural. Aquesta tesi és en xarxa (http://www.tesisenxarxa.net/TDX-0920105-140926/index_an.html ), i es pot trobar també en forma de llibre amb el mateix títol (Editorial Proa, 2005).

Entre d’altres coses, diu Jordi Salvador (pàg. 75), quan parla de la creació el 1910 de l’actual escut, que “L’adopció de la Creu de Sant Jordi era tot un senyal de continuïtat amb el corrent catalanista de l’època, que va prendre la icona de sant Jordi com un dels seus símbols principals” tal com ho feren entitats catalanistes (el Centre Excursionista de Catalunya el 1890), institucions culturals (l’Institut d’Estudis Catalans el 1907) i polítiques catalanes (la Mancomunitat de Catalunya i més endavant la Generalitat). El 1918 el Barça s’adherí a la demanda d’autonomia per a Catalunya feta pels ajuntaments del Principat, mentre que el 1919 participà en els actes de reivindicació nacional catalana de l’11 de Setembre (pàg. 76). “Els dirigents del Barça d’aleshores fan una política social que sintonitza perfectament amb àmplies capes de la població catalanista”. Així, el F.C. Barcelona va donar suport a altres entitats sorgides del teixit associatiu catalanista (pàg. 77).

El 1925, en plena dictadura anticatalana de Primo de Rivera, els 14.000 afeccionats del Barça que omplenaven el camp del carrer de la Indústria durant un partit del club blaugrana xiularen unànimement la interpretació de l’himne d’Espanya. De resultes d’això el camp fou tancat sis mesos i el president Joan Gàmper es va haver d’exiliar. Qui vulgui conèixer amb detall aquest incident pot consultar l’obra de referència de Josep Maria Roig Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, de Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1992).

Gràcies a l’obra del professor Lluís Duran “Pàtria i escola. L’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana” (Afers, 1997) sabem que el Barça era soci protector d’una de les entitats catalanistes més actives, l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (pàg. 60), i als anys 30 participà, al costat d’associacions inequívocament catalanistes i independentistes com Palestra, el CADCI i Estat Català, en la celebració del Centenari de la Renaixença a Ripoll el 1933 (pàg. 323-325).

Molts anys després, el 1977, tal com ho recull Jordi Salvador a la seva tesi (pàgs. 110 i 111), el jugador del Barça Johann Cruyff fou entrevistat a la revista “Arreu”. L’entrevistador preguntà a Cruyff: “T’estimaries més que el Barcelona no tingués la representativitat que li han donat els seus seguidors durant el Franquisme i perdés la càrrega extraesportiva que els fets demostren que dificulta la marxa esportiva?”. Cruyff contestà el següent, tot captant el sentiment de l’afició blaugrana: “Aquesta representativitat és una part consubstancial del Barcelona, sense la qual el club seria una altra cosa.”

El que sí que demostren els fets és que el Barça té una inequívoca trajectòria catalanista, d’implicació amb la defensa de la Nació Catalana. El catalanisme és el moviment reivindicatiu que ha configurat la identitat del club. Des de l’accés a la presidència del Barça de Joan Laporta el club no ha fet una altra cosa que continuar aquesta història, aquesta tradició de reivindicació nacional, una història i una tradició que, des de les juntes que dirigiren el Barça des dels anys 80 fins el 2003, es varen mirar d’aigualir. Qualsevol cosa que no sigui aquesta “barreja” d’esport i política que ha fet gran el nostre estimat club representa una deslleialtat als orígens, a la identitat i a tota la història del F.C. Barcelona.

“La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera

Molt interessant el darrer llibre de la col·lecció Episodis de la Història de Rafael Dalmau Editor, “La barretina, la imatge tòpica del [pagès] català”, de Pere Anguera (2009).

Gràcies a aquesta obra podem comprovar com l’ús de la barretina era d’allò més comú entre diversos sectors socials del Principat de Catalunya fins a finals del segle XIX. El professor Anguera recorda que aquest tradicional capell català donà nom a una revolta popular que va tenir lloc al Principat entre els anys 1687 i 1688, la dels “barretines”, revoltats anomenats així perquè tots duien barretina. L’autor posa molts altres exemples del seu ús popular generalitzat, com el fet que les autoritats republicanes franceses autoritzaren l’obertura d’una fàbrica de barretines el 1790 a Prats de Molló (Vallespir). Així, l’any 1860, a la Garrotxa era emprada per “capellans, senyors rurals i pagesos”.

La barretina fou símbol polític emprat per republicans catalans el segle XIX, i els absolutistes la varen voler imposar a Reus el 1825, per oposar-se a la catxutxa, símbol liberal.

Tanmateix, segons Pere Anguera, la mitificació de la barretina com a símbol català s’esdevingué a partir de la campanya colonial del Marroc de 1859-1860. Els soldats del cos expedicionari català que fou enviat al nord d’Àfrica anaven cofats amb la característica barretina. Els voluntaris catalans que lluitaren per l’exèrcit espanyol a Cuba el 1869 també en duien. Entremig, el 1865, el llorejat poeta mossèn Cinto Verdaguer es presentà a Barcelona per recollir el premi obtingut en els Jocs Florals portant barretina.

Aleshores, a finals del darrer terç del segle XIX la barretina ja havia adquirit la dimensió de símbol de catalanitat, i fou amb l’extensió del catalanisme polític a finals del segle XIX que es convertí en icona catalanista. És per reforçar aquesta idea que l’autor cita tot d’exemples del seu ús per part dels catalanistes els darrers anys del segle XIX i principis del XX, precisament quan ja no era emprada com a peça de roba d’ús quotidià a la major part del Principat de Catalunya.

El professor Anguera ha fet servir a l’hora de realitzar aquesta obra, a més de diversos llibres on apareixen exemples de l’ús de la barretina, premsa catalana (en bona part catalanista), tant barcelonina com de la resta del territori català de l’època en què esdevingué símbol del catalanisme. El fet que moltes d’aquestes publicacions es puguin trobar en línia representa un gran avenç per als investigadors d’aquesta època de la nostra història.

Ens trobem davant d’una obra molt recomanable, ben escrita, fàcil de llegir i curta (potser es fa massa curta!), només 61 pàgines. Un altre apassionant Episodi de la Història catalana.

Conferència sobre Manuel de Pedrolo a Blanes

Fa pocs dies, a la Taverna de N’Esteve ( http://www.latavernadesteve.blogspot.com/ ) de Blanes, vaig assabentar-me del fet que la Casa del Poble de la nostra vila acolliria una conferència organitzada per la delegació de la Selva Marítima d’Òmnium Cultural sobre l’escriptor Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, la Segarra 1918 – Barcelona 1990). L’acte es va dur a terme el passat dijous 10 de desembre a les 8 del vespre, amb la col·laboració de la Fundació Manuel de Pedrolo ( http://www.fundaciopedrolo.cat/ ).

La notícia de la organització d’aquest acte a Blanes em va sorprendre agradablement. Volia conèixer més coses sobre aquest escriptor, el nom del qual li deu sonar a moltíssima gent. Tanmateix, llur obra i compromís social i nacional el coneixen ben pocs catalans i catalanes. Jo mateix no en sabia gaire res fins fa relativament poc temps. Havia llegit a l’institut, com milers i milers de catalans entre els anys 70 i 90 del segle passat, el “Mecanoscrit del segon origen”, obra cabdal de la ciència ficció en llengua catalana, lectura obligatòria a secundària durant ben bé un parell de dècades. També havia llegit d’ell, com a lectura obligatòria de segon de BUP a l’institut Sa Palomera, a principis dels 90, “El premi literari i altres coses”. Tenia referències també de la seva activitat com a articulista des dels temps de la transició fins a la seva mort, articles que denunciaven, ahir com avui, la subordinació nacional a què viuen sotmesos els Països Catalans, així com el procés de substitució lingüística que ha viscut el nostre poble des de fa 300 anys fins ara, concebut i aplicat des d’Espanya. Sabia que el grup de música Mesclat ( http://www.mesclat.cat/ ), per al seu disc “Cròniques colonials” (2008), s’havia inspirat en el llibre de Manuel de Pedrolo del mateix títol de 1982, recull d’articles escrits per l’autor al diari “Avui”. Tal com diuen Mesclat en el llibret del seu disc, articles posteriors de l’autor foren aplegats en un sol volum el 1988, anomenat “Cròniques d’una ocupació”. Els dos llibres han estat units en un de sol, “Cròniques”, per Edicions El Jonc ( http://www.eljonc.com/ ). Però a part d’això, malauradament, no en sabia res més, d’en Manuel de Pedrolo, ni havia llegit cap més obra seva. La conferència em va servir per assabentar-me de molts altres aspectes de l’obra i la lluita per la llengua i el país endegada pel gran escriptor de la Segarra.

Els conferenciants foren Adelais de Pedrolo, filla de l’escriptor, i Josep Poveda, director de la Fundació Manuel de Pedrolo, i l’acte fou presentat per Salvador Roca. Després del passi d’un audiovisual sobre l’autor, els dos conferenciants destacaren el fet que Pedrolo conreà, en ple franquisme, gairebé tots els gèneres literaris. Conreà la novel·la negra, que en aquells anys tenia molt de públic, la ciència-ficció (amb el “Mecanoscrit del segon origen” al capdavant, novel·la que, segons l’autor, havia tingut tant d’èxit que havia arribat a tapar la resta de la seva obra), la traducció de grans autors de la literatura francesa i anglesa, el teatre (acostant a la llengua catalana les noves tendències del teatre europeu). Tot plegat, per guanyar el màxim nombre de lectors per a la llengua catalana en uns gèneres (sobretot la novel·la negra i la ciència ficció) que aleshores tenien molts adeptes. I tot això amb una constant lluita contra la castradora censura franquista, que provocà que moltes obres seves no fossin publicades en el moment de ser escrites.

El compromís de Pedrolo amb la llengua, la cultura i la nació catalanes, així com la denúncia de les injustícies socials, foren, segons Adelais de Pedrolo i Josep Poveda, els eixos sobre els quals girà l’obra literària de l’escriptor segarrenc. Això, i sobretot el seu independentisme declarat quan molt poca gent se’n reivindicava, el convertiren, durant la transició i els anys 80, en un artista incòmode, allunyat de l’elit cultural, i marginat pels mitjans de comunicació. El seu compromís amb la nostra llengua era màxim, arribant fins al punt que quan se li concedí el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va cedir els diners que guanyava l’autor amb la obtenció del guardó a la nounada Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Llur compromís amb la llengua catalana i amb l’independentisme militant, com ja hem dit, féu que s’allunyés de l’elit cultural del moment. Criticava aquells escriptors que havien guanyat prestigi escrivint en català i que després es passaren al castellà, sobretot els que escrivien als diaris en castellà del nostre país. La seva actitud amb els mitjans de comunicació fou també combativa. Parlava sempre i en qualsevol avinentesa en català. Adoptava aquesta actitud per posar en evidència la situació d’opressió lingüística i nacional que vivia el nostre poble. I si escrivia era per canviar la realitat, social, lingüística i nacional dels Països Catalans. De fet, ell mateix havia dit que, professionalment, no sabria fer res més a part d’escriure.

Pedrolo fou un lluitador per la llengua en moments crítics pel seu ús social, quan no gaudia de cap mena d’oficialitat, ans al contrari, quan era perseguit. Va mantenir viva la flama de la llengua a través de la seva literatura durant la foscor de la Dictadura. A més, era un independentista de pedra picada. Una de les frases que em va sobtar quan la vaig veure a la sala on es desenvolupà la conferència d’abans d’ahir, i amb la qual hi estic d’acord, com a mínim aplicada als anys 80, és la següent:

“Catalunya, un cos malalt [...], té i tindrà sempre pel cap baix un òrgan sa mentre hi hagi independentistes. Són el pols que encara bat”.

Altrament, cal afegir que Manuel de Pedrolo fou un escriptor l’obra del qual té un abast universal. Segons Josep Poveda, la magnitud i la qualitat de llur obra el converteixen en un dels més grans escriptors de la literatura catalana del segle XX.

Per a molta més informació sobre la vida i l’obra de Manuel de Pedrolo, el web de la Fundació Manuel de Pedrolo:

http://www.fundaciopedrolo.cat/

50è aniversari de Rafael Dalmau Editor, molt més que una editorial

En aquest país hi ha moltes coses que són més que allò que són estrictament. El fet que la Nació Catalana no estigui constituïda en estat independent fa que hi hagi una sèrie d’institucions, d’entitats, d’iniciatives investigadores particulars i fins i tot d’empreses que han d’exercir tasques de suplència cultural i nacional en els seus respectius camps. El finançament d’aquestes iniciatives culturals, en la majoria de casos és, evidentment, molt dificultós. Diuen que a manca d’una selecció nacional catalana, el Barça en fa les funcions. Per això és “més que un club”. L’Orfeó Català durant més de mig segle va ésser molt més que una simple entitat de cant coral i es convertí en una institució que, mitjançant la música nostrada, representava nacionalment Catalunya cada vegada que sortia de terres catalanes i dins del país mateix.

Semblantment hi ha una editorial catalana que durant mig segle just ha estat molt més que una empresa mitjançant la qual una família s’ha guanyat la vida. Rafael Dalmau Editor fou l’estel que il·luminà el camí de molts historiadors catalans durant la llarga fosca del franquisme. Aquesta editorial, que va néixer el 18 d’octubre de 1959, ha fet que desenes de llibres sobre la història, la geografia i la cultura popular catalanes veiessin la llum en un context econòmic i polític que no és precisament favorable (ni en el passat ni tampoc en el present) a la vertebració d’un mercat editorial normal en llengua catalana, equiparable a qualsevol cultura europea de dimensions semblants.

Rafael Dalmau Editor, doncs, mai no ha renunciat a publicar obres sobre temes relatius a diversos aspectes de la història i el patrimoni cultural de la nostra nació, com tampoc no s’ha plantejat pas (ni pensar-hi!), d’emprar una altra llengua que no sigui la catalana.

L’ànima i pare de l’editorial, Rafael Dalmau i Ferreres, va néixer el 1904 a Barcelona. De ben jove s’afeccionà a l’excursionisme (disciplina esportiva la història de la qual ha estat un dels eixos editorials dels Dalmau-Català) i milità a l’independentisme, tant a les files de la Unió Catalanista (de la qual en fou secretari general) com a la organització Nosaltres Sols! (fou fundador de la publicació del mateix nom) encapçalada per Daniel Cardona. El 1935 fundà les Edicions Mediterrània, que només varen poder publicar un llibre, “Pilsudski”, sobre l’heroi de la independència polonesa, i que havia d’ésser el primer títol d’una col·lecció, la Biblioteca Nou Estel, dedicada als herois dels pobles alliberats d’Europa.

Després de lluitar a la guerra de 1936-1939, s’exilià. Passà pels camps de concentració del Barcarès i de Sant Cebrià, al Rosselló, fins que finalment va poder tornar. Obrí una llibreria i engegà, juntament amb els Biosca-Jover, l’Editorial Dalmau-Jover, que succeïa a les Edicions Mediterrània. Això era el 1945, any de l’acabament de la Segona Guerra Mundial i de la derrota de l’Alemanya nazi i del Japó imperialista. De ben segur que aquell fou un any curull d’esperances per als catalanistes, molts dels quals pensaven que les potències aliades farien caure el règim de Franco i s’aconseguiria la independència de Catalunya. Recordem la xarxa d’espies i resistents catalans del Front Nacional de Catalunya que treballaren per als aliats durant la Segona Guerra Mundial, amb l’objectiu que, un cop acabada la guerra, Catalunya podria esdevenir un estat independent. Res més lluny de la realitat.

Bona part de la resistència catalana, aquells anys negres del primer franquisme, va haver de maldar en la clandestinitat per mantenir la llengua, la cultura i l’esperit de la Nació Catalana. En Rafael Dalmau i Ferreres fou un d’aquests patriotes anònims.

Així, el 18 d’octubre de 1959 en Rafael Dalmau inicià un nou projecte editorial, de caire familiar, Rafael Dalmau Editor, amb l’inestimable ajut de la seva filla, Maria Carme Dalmau i Dalmau. L’any 1960 la novella editorial inicià una col·lecció que, quaranta-nou anys després, ha esdevingut mítica per a qualsevol amant de la nostra història nacional: els Episodis de la Història. Aquesta col·lecció havia estat gestada per en Rafael Dalmau abans de la maleïda guerra de 1936-1939 quan, amb les Edicions Mediterrània, havia volgut engegar una col·lecció que havia de dir-se Episodis Nacionals de Catalunya. Els Episodis de la Història són uns llibres de petit format que, com el seu nom indica, versen sobre diversos moments de la nostra història, sobretot des que Catalunya és Catalunya, escrits per historiadors de prestigi de la historiografia catalana. Fins avui se n’han publicat 353. L’activitat resistent de l’editorial arribà fins i tot als símbols. L’emblema de l’empresa era (i és) un estel blanc de cinc puntes que guia des del cel un vaixell en alta mar, que tenia com a precedent el símbol de l’esmentada anteriorment Biblioteca Nou Estel de les Edicions Mediterrània d’abans de la guerra. Aquest astre no podia ser res més que l’estel de la senyera estelada. Aquest fet el posa en relleu el malaguanyat Joan Crexell en la seva obra “Origen de la bandera estelada” (pàgs. 131 i 132), la tercera edició del qual ha anat a càrrec precisament de Rafael Dalmau Editor (2008).

L’editorial s’ha especialitzat, amb les respectives col·leccions, en els castells catalans (a través de l’historiador i fotògraf Pere Català i Roca, gendre d’en Rafael Dalmau, marit de la seva filla Maria Carme), l’excursionisme (al qual havia estat tan vinculat l’editor), les herbes remeieres i la seva vinculació amb la cultura popular catalana, la història militar (els quatre volums de la “Història Militar de Catalunya” d’en Francesc Xavier Hernàndez), la història industrial, els castellers i diferents aspectes de la cultura popular catalana, entre d’altres temàtiques.

Per commemorar cinquanta anys d’estudi i divulgació, en definitiva, de dignificació de la nostra història, es va organitzar una exposició sobre Rafael Dalmau Editor (al Museu d’Història de Catalunya, del 6 al 25 d’octubre d’aquest 2009), comissariada per Enric Pujol, professor d’Història de la UAB i especialista en historiografia catalana d’època contemporània. L’exposició fou inaugurada pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, i el 18 d’octubre, data dels 50 anys, dia per dia, de l’editorial, actuà la coral Nova Euterpe, per celebrar l’aniversari.

Avui, l’editorial és dirigida pel nét d’en Rafael Dalmau, en Rafael Català i Dalmau, tercera generació d’editors de la família, el qual segueix el camí de feina ben feta i estimació pel nostre país i la seva gent obert pel seu avi, en uns temps difícils per a la família, després del traspàs en poc temps d’en Pere Català i Roca i de la seva filla, l’Anna Català i Dalmau.

Des de La Renaixensa espero que Rafael Dalmau Editor continuï la seva mai prou ben considerada tasca com a mínim 50 anys més, seguint amb la publicació de noves i rigoroses obres sobre el llegat cultural que ens van deixar els nostres avantpassats.

Per molts anys!

Per a més informació sobre l’editorial i els diversos llibres que ha publicat vegeu: http://www.rafaeldalmaueditor.cat/

Record d’en Feliu Matamala, llum i guia de patriotes

Ahir dilluns es va morir en Feliu Matamala i Teixidor, l’home de Les Voltes, per mi la llibreria de referència de les comarques gironines. Quan encara tenia 96 anys, aquest mateix 2009, després d’haver lluitat per la nostra cultura durant tota la llarga nit del franquisme i els trenta anys de democràcia vigilada que representa l’actual restauració borbònica, segons una entrevista per al diari “El Punt”, en Feliu Matamala afirmava amb tota rotunditat i clarividència que el que li cal a la nostra nació és la independència.

En Feliu Matamala va néixer a Amer (la Selva) el 21 de setembre de 1912. Començada la guerra, el 1936 va ser detingut en el bàndol republicà dominat pels anarquistes simplement per ser militant de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Això el portà a passar-se al bàndol franquista, a lluitar en el terç de requetès de la Mare de Déu de Montserrat, format únicament de catalans. Un exemple més de com la repressió de la FAI en territori republicà va empènyer a molts catalans, que, en d’altres circumstàncies, mai de la vida haurien donat suport a l’alçament franquista, a passar-se al bàndol dels militars revoltats. El fet de combatre al costat de requetès i falangistes no fou per a ell una experiència agradable. “Per mi, que pertanyia al sector més progressista del catolicisme, allò va ser un cop molt fort”, afirmà en Feliu Matamala en una entrevista al “El Punt” el 1982 que avui recordava el mateix diari.

Acabada la guerra engegà l’empresa Stein, que serví d’aixopluc per a les activitats de resistència cultural catalanista. En una de les reunions, en què participà un altre gran patriota, en Josep Espar Ticó, es gestà la idea de la creació d’una llibreria a Girona pensada per a la difusió del llibre en català. El maig de 1963, doncs, es va constituir una societat limitada la qual, de bon principi, tenia 43 socis, i que donà lloc a la llibreria Les Voltes ( http://www.lesvoltes.cat/ ), que es troba a la Casa Carles, propietat del bisbat de Girona, al costat de l’edifici on hi ha l’Ajuntament de Girona, sota les característiques voltes, a la plaça del Vi. Es donà el cas que quan es demanà a les autoritats de Madrid el registre de Les Voltes fou denegat com “Incurso en la orden de 20-5-1940 No podran ser admitidas las denominaciones en idioma extranjero”.

Les Voltes fou la primera llibreria gironina en posar una parada de llibres al carrer per la diada de Sant Jordi. Una altra de les iniciatives patriòtiques que fa temps que es porta a terme des de la llibreria Les Voltes és l’emissió d’un Carnet de Nacionalitat Catalana.

Tornant a en Feliu Matamala, a més de la llibreria, a finals dels anys 60 del segle passat inicià a Girona la campanya “En català, si us plau”. Ell mateix es va fer un estri que podia pujar cinc o sis metres, que li servia per enganxar els adhesius de la campanya en aquells establiments que no respectaven la llengua del país. Els anys 70 fou un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), partit en el qual encara ara militava.

Per agrair-li tots els anys en defensa del país i de la llengua i la cultura catalanes, el 7 de juny de 2008 es celebrà un acte al Punt de Trobada de la Rambla de Girona, organitzat pels Amics del Museu d’Art i el Gremi de Llibreters de Girona, en homenatge seu. Darrerament, també va rebre el premi Ciutadania de l’Ajuntament de Girona, per la seva incansable trajectòria d’activisme cultural. Com a colofó a tots aquests homenatges, enguany ha estat guardonat amb la Creu de Sant Jordi.

Ara que en Feliu Matamala ja no hi és, el futur de la llibreria Les Voltes penja d’un fil. El propietari del local, el bisbat de Girona, sempre ha tingut uns altres plans per l’edifici. Tanmateix, esperem que el bisbat es mostri sensible amb la llengua i la cultura catalanes i garanteixi la continuïtat d’una llibreria que estimen els gironins i molts catalans que hem tingut la sort de conèixer-la.

En Feliu Matamala ha deixat aquest món, de ben segur que d’allò més esperançat pel futur dels Països Catalans, en un moment en què els referèndums locals per la Independència que començaran aquest proper 13 de desembre sembla que obren un nou camí per a l’alliberament de la nostra nació.

Jo encara el recordaré a la seva estimada llibreria del centre de Girona, lúcid i amable, tot un senyor, com un dia que ens preguntà a un amic meu i a mi si ja teníem el Carnet de Nacionalitat Catalana, per ell una eina d’allò més útil per a l’alliberament nacional.

Maldem tots plegats per fer-nos dignes del capteniment que un veritable patriota com en Feliu Matamala esperaria de nosaltres.

Per un espai català de comunicació. Suport a la ILP d’Acció Cultural del País Valencià

L’extensió de la Televisió Digital Terrestre (TDT) arreu del territori de la Nació Catalana ha significat una important reducció del percentatge de televisió en català que poden sintonitzar els ciutadans dels Països Catalans. L’Estat espanyol, a més, en el seu afany secular per minoritzar i fer desaparèixer la llengua catalana, evidentment, des de fa dècades juga també la carta de la televisió com a eina d’espanyolització lingüística del poble català. En això, la dreta i l’esquerra espanyola sempre han estat d’acord. Els anys vuitanta, el PSOE va dificultar al màxim al govern de la Generalitat del Principat la creació d’una televisió pública catalana i en català. Avui, el govern de la Generalitat valenciana del PP (amb el silenci còmplice del PSOE) tanca els repetidors que han permès sintonitzar TV3 al País Valencià.

Efectivament, el govern de Francisco Camps no s’ha estat de res a l’hora de prohibir la recepció per part de centenars de milers de valencians dels canals de televisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. A la dècada dels vuitanta la determinació de la gent d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV), mitjançant la instal·lació de tretze repetidors, va permetre que TV3 i el Canal 33, aleshores els dos únics canals de televisió pública del Principat, es poguessin rebre entre el Sénia i el Segura. Però el 2007 el govern del PP valencià va començar a tancar repetidors, de manera que la recepció de TV3, 33, etc... a diverses comarques del sud del País Valencià ja no és possible.

D’altra banda, des de febrer de 2009 l’agència de freqüències francesa ha tallat l’emissió dels canals del Principat a la Catalunya del Nord en TDT; ara només es pot sintonitzar per analògic, però el 2010 arribarà l’apagada analògica a l’Estat francès.

A les Illes Balears la situació no és gaire millor. Des del 31 de maig de 2009, “Televisió de Catalunya substitueix a les Balears les emissions digitals de TV3 per les del canal TV3CAT, nom del que fins uns mesos abans havia estat el canal internacional de la cadena. A través de TV3CAT, els telespectadors no tenen accés a documentals, ni films ni sèries de producció externa” (“El Temps”, 15 setembre 2009, pàg. 19).

Davant d’aquesta greu situació, ACPV va proposar-se de tirar endavant una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) en defensa de la lliure percepció de les televisions catalanes arreu del territori nacional, per sobre de fronteres autonòmiques i estatals. S’han de recollir 500.000 signatures perquè la ILP es pugui debatre al Congrés dels Diputats espanyol. El termini acaba el proper 24 de març de 2010. De manera que manquen uns quatre mesos i mig per acabar de recollir el mig milió de signatures. El projecte de llei redactat per ACPV té com a objectiu que les emissions de ràdio i televisió en llengua catalana (com en llengua basca i gallega) dels diferents territoris es puguin rebre lliurement en d’altres territoris de la mateixa llengua, d’acord amb la Carta Europea de Llengües Regionals o Minoritàries. L’aprovació d’aquesta llei comportaria que, segons el mercat únic que promou la Unió Europea i l’esmentada Carta Europea, les emissions en català de les televions del Principat, el País Valencià i les Illes serien possibles també a la Catalunya sota administració francesa.

El triomf d’aquesta ILP significaria el primer gran pas cap al somiat espai de comunicació de tots els Països Catalans que tant anhelem. La unificació en un sol mercat televisiu i radiofònic dels 13 o 14 milions d’habitants dels Països Catalans faria augmentar les possibilitats de negoci a moltes empreses que volen treballar en llengua catalana. És a dir, la llengua catalana seria un molt bon negoci. I potser això faria que un grup privat volgués engegar una gran televisió en català per a tots els Països Catalans...

De moment això només és un somni, però els somnis només es converteixen en realitats si lluitem per aconseguir-los. I el primer pas és aconseguir mig milió de signatures per la ILP.

I com ho hem de fer per recollir signatures per la ILP?

Transcric el què en diu la revista “El Temps” en el seu número del 15 de setembre de 2009:
“La captació de signatures, però, requereix una passa prèvia: esdevenir-ne fedatari. Qui pot ser-ho? Qualsevol ciutadà de l’estat espanyol [per tant, pot signar qualsevol persona que tingui DNI espanyol] que òmpliga la declaració jurada emesa per l’organització [...], un full [cerqueu-lo a http://www.acpv.cat/, on el podreu imprimir] que haurà d’enviar, emplenat i acompanyat d’una fotocòpia del seu document d’identitat, a l’oficina central de la campanya, situada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (carrer de Sant Ferran, 12, 46001, València). A fi d’esvair dubtes, l’organització facilita –amb els fulls de signatures- un manual pràctic a cada fedatari. Les diverses entitats col·laboradores –associacions, partits polítics, sindicats...- també posaran a l’abast de qui vulga actuar com a fedatari tot el material escaient. Per a més informació, accediu a http://www.televisiosensefronteres.cat/, on trobareu tots els detalls de la campanya en qüestió, o adreceu-vos a fedataris@acpv.cat”.

Des de La Renaixensa animo i encoratjo a tothom a fer-se fedatari per recollir les signatures que ens calen per fer un pas de gegant, importantíssim, en la veritable normalització de la llengua catalana. Jo ja me n’he fet i fa una setmana que estic recollint signatures, perquè fer-se fedatari no costa res; de ben segur que tots coneixem molta gent que signaria gustosament per la nostra llengua. I aquí citaré “l’eximpli” de la mata de jonc d’en Ramon Muntaner, un dels pares de la Nació Catalana i de la llengua catalana com a llengua de cultura universal:

“La mata de jonc ha aquella força qui, si tota la mata lligats amb una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tirin, no l’arrencaran e encara con gaire més si preguessen; e si en llevats la corda, de jonc en jonc la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sols un jonc no hi quedarà”.

Si anem units, tots plegats, catalans de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, tard o d’hora aconseguirem l’anhelada Llibertat.

350 aniversari del Tractat dels Pirineus. Correllengua a Perpinyà, 7 de novembre de 2009

Per cloure el Correllengua de cada any, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) convoca una manifestació a Perpinyà la primera setmana de novembre. Enguany la manifestació ha coincidit, dia per dia, amb el 350 aniversari del Tractat dels Pirineus, que es va signar a l’illa dels Faisans (País Basc) el 7 de novembre de 1659, acord al qual varen arribar Espanya i França per partir en dos trossos el Principat de Catalunya, un dels quals, el del nord, passaria a dependre de la monarquia francesa i deixaria de formar part de l’Estat català, essent-ne prohibida la llengua catalana i anorreat el sistema institucional propi.

Per això, varen acudir a Perpinyà centenars de catalans de tota la nació (la presència valenciana fou molt important), uns 5000 segons la organització i 1500 segons la policia francesa. Personalment, la meva opinió és que els manifestants devíem ésser uns 2500, de totes formes més del doble de la gent que hi vàrem anar l’any passat. Hi havia representació de diversos moviments polítics dels Països Catalans, la més nombrosa, segurament, la de l’Esquerra Independentista, però també hi havia força membres de les joventuts de CDC, gent d’ERC, Reagrupament i Unitat Catalana, partit de la Catalunya del Nord. Com hem dit, hi havia força gent vinguda del País Valencià, una part dels quals portaven una pancarta demanant la lliure recepció dels canals públics de televisió del Principat (TV3, Canal 33, 3/24, 300/Súper 3) al sud de la nació.

Tres independentistes blanencs ens vàrem desplaçar també a la capital del nord català en aquella data assenyalada. Després d’arribar a Perpinyà ens acostàrem a la plaça de Catalunya, on començaria la manifestació, que va transcórrer des de les quatre de la tarda i fins a les sis, aproximadament, pels carrers del centre de la ciutat. Els manifestants, mentrestant, vam poder gaudir de la música de dos intèrprets de música tradicional catalana, amb la coixinera o sac de gemecs i el flabiol i el tamborí. La manifestació va acabar al Castellet, per la part del casc antic de la ciutat. Allí, gent de la Catalunya del Nord se’ns adreçà als manifestants vinguts arreu de la nació. Hervé Pi denuncià l’ocupació francesa, es referí al procés d’autodeterminació començat a Arenys de Munt, atacà durament la repressió contra el català al País Valencià i es pronuncià en contra de la línia de Molt Alta Tensió que afectarà les comarques del Nord del Principat. Allí mateix, una coral dirigida pel blanenc instal·lat a la Catalunya del Nord i professor de la Bressola, en Francesc Bitlloch, interpretà els himnes nacionals Els Segadors i La Balanguera. Uns dolçainers interpretaren també La Muixeranga.

Mentre esperàvem l’inici de la Marxa de Torxes vàrem anar a donar una volta pel centre de Perpinyà. Al carrer que desemboca al Castellet des del casc antic vàrem visitar una botiga, anomenada Xot, que venia samarretes de tema català, molt divertides, moltes de les quals fent referència al burro català.

La Marxa de Torxes va començar a tres quarts de vuit, i tots els que hi vàrem participar ens dirigírem fins el lloc on finalitzava, la Casa de la Música de Perpinyà, també anomenada l’Arsenal, la mateixa sala de concerts on es va fer el de l’any passat. Allí vàrem estar força estona fent cua per comprar les entrades pel concert, sota una freda tramuntanada que ens va deixar força glaçats.

El concert començava a les nou, i nosaltres no vàrem poder entrar fins a un quart de deu, de manera que ens perdérem el començament de l’actuació de la mítica banda de música tradicional valenciana Al Tall. Tanmateix, vàrem ser a temps de poder escoltar cançons com “La Muixeranga”, “El Cant de Maulets” i “Tio Canya”, molt aplaudides. El concert d’Al Tall fou, definitivament, simbòlic. Sentir cançons com les esmentades, d’arrel tradicional valenciana, en aquelles terres septentrionals de la nació va ser tot un símbol de la unitat dels Països Catalans, a desgrat d’ocupacions i d’atacs a la nostra llengua i la nostra cultura. En aquest sentit, assenyalar la presència a la Casa de la Música de gent d’Acció Cultural del País Valencià, informant els assistents al concert de la Iniciativa Legislativa Popular que pretén possibilitar la recepció de TV3 al País Valencià.

La següent actuació fou la de Ralph Dumas & The Primaveras, oferint una eclèctica barreja de música de cobla (hi havia una cobla de la Catalunya del Nord al damunt de l’escenari) i música moderna. Entre d’altres cançons vàrem escoltar curioses versions com ara la de l’himne nacional Els Segadors, Muntanyes del Canigó o fins i tot la d’una cançó de Michael Jackson, entre d’altres.

Finalment, Allioli Clash, hip-hop de gent de Pirat’s Sound Sistema i d’un grup occità que va fer ballar a tothom fins a les dues de la matinada i que va posar fi a la jornada de reivindicació cultural i nacional.