La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme. Part I

L’article “La imposició de la bandera espanyola a Canet de Mar (1905). Un cas de repressió del catalanisme” fou publicat a la revista d’història “El Sot de l’Aubó. Quaderns d’Història local” (nº31, març 2010), del Centre d’Estudis Canetencs, una associació que treballa per la recuperació del patrimoni històric de Canet de Mar. En aquest sentit vull donar les gràcies al Centre d’Estudis Canetencs, especialment al seu president, el sr. Xavier Mas, per haver publicat el meu article. Per qüestions d’espai el publicaré en aquest blog dividit en quatre parts, la primera de les quals és aquesta que ara comença.

El mes d’agost de 1905 es va produir un incident a Canet d’allò més revelador de la persecució que patia el catalanisme que, entre finals del segle XIX i principis del XX, amenaçava la pervivència del sistema polític de la Restauració monàrquica espanyola i l’hegemonia dels partits Conservador i Liberal al Principat de Catalunya. Les autoritats caciquistes locals, amb el suport de la Guardia Civil, van pretendre la imposició de la bandera espanyola en un acte catalanista que s’havia de celebrar al Foment. Feia poc de la pèrdua de les darreres colònies espanyoles d’Amèrica (Cuba i Puerto Rico) i Àsia (Filipines) el 1898, i les instàncies de poder espanyoles tenien por que el creixent nacionalisme català acabés portant el Principat a la independència.

Aquest incident es va produir en un context de creixement del que la historiografia ha convingut en anomenar “nacionalisme radical” català, els darrers anys del segle XIX i els primers del XX, un moviment polític que devia influir força en el Cau Nacionalista de Canet, l’associació que va organitzar el míting víctima de la repressió.


El primer nacionalisme radical català

Arran de la crisi finisecular de l’Estat espanyol, amb l’esmentada pèrdua de les colònies americanes i asiàtiques, el catalanisme es va veure reforçat com a moviment polític regenerador de la societat catalana. El catalanisme creixia, a redós de la Unió Catalanista (UC), la organització que el 1892 havia aprovat les famoses Bases de Manresa. La UC era contrària a la participació en el joc electoral de la Restauració espanyola, que consideraven (amb raó) embrutit i corrupte. L’any 1901, però, el sector més pragmàtic de la UC, liderat per homes com Prat de la Riba i Cambó, se’n separà i decidí presentar-se a les eleccions generals de 1901. La victòria d’aquells catalanistes fou esclatant i significà el naixement de la Lliga Regionalista.[1]

El catalanisme, doncs, s’havia estès entre amples capes de la població. Així, en aquells anys sorgiren múltiples associacions catalanistes arreu del Principat. Ara, el catalanisme havia deixat de ser només un moviment d’intel·lectuals i s’anava escampant a poc a poc entre la classe mitjana, tant a Barcelona com a la resta del país, i entre una part de la classe obrera, sobretot entre els obrers qualificats i els dependents del comerç del Cap i Casal. Fou en aquests dos sectors professionals, així com entre els intel·lectuals modernistes més joves i mancats de recursos, que l’anomenat nacionalisme radical o catalanisme integral va trobar un gran predicament.

Els catalanistes radicals s’oposaven frontalment al pragmatisme i a l’actitud favorable de participar en el joc polític dels catalanistes que acabaren formant la Lliga, i es distanciaven de l’actitud conservadora dels vells dirigents de la UC, organització en la qual, tanmateix, sempre s’hi varen aixoplugar. Moltes de les diverses petites entitats en què s’organitzaren aquests catalanistes, diguem-ne, intransigents, tendien cap a posicions polítiques esquerranes; en això també diferien dels veterans dirigents de la UC.

D’altra banda, aquest catalanisme s’apropava a l’independentisme. Tanmateix, hi ha pocs escrits que, en aquells anys, defensin obertament la independència de la Nació Catalana. Hem de tenir en compte, però, que la repressió policial i judicial no ajudava precisament a que aquests catalanistes publiquessin a la premsa que ells mateixos generaven escrits diàfanament independentistes, que podrien suposar la clausura de la publicació i el processament dels seus autors. Amb tot, n’hi ha alguns, com aquest fragment d’un escrit d’en Daniel Roig i Pruna, un personatge que trobarem més endavant, el 13 d’agost de 1905, a Canet. En aquest escrit del gener de 1900, en Roig i Pruna, parlant de les Bases de Manresa, deia:

“Tenim aspiracions més elevades, aspiracions que ni tan sols podem transmetre al paper; arrancant sempre d’un principi: l’existència d’un cos nacional purament català.”
Ja ens podem imaginar a quines aspiracions es referia el jove Daniel Roig i Pruna.[2]

Imatges:

Una vista de l’Ateneu Canetenc, obra de l’arquitecte i polític catalanista Lluís Domènech i Montaner, seu del catalanisme a Canet a finals del segle XIX i principis del XX.

Escut de l’Ateneu Canetenc.
[1] Sobre aquell primer catalanisme vegeu: Jordi Llorens i Vila “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.
[2] Sobre el nacionalisme radical català i el seu acostament a l’independentisme vegeu: Jaume Colomer “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995. Aquest text d’en Roig i Pruna es troba a la pàgina 58 de l’obra citada.

“Les dames del foc. Els càtars i el Sant Grial”, de Xavier Escura

Aquesta novel·la de Xavier Escura (Proa, 2004) és la crònica del crepuscle d’una civilització, la de l’Occitània medieval dels trobadors, càtars i gentils nobles i dames, i de l’inici del genocidi físic i cultural del poble occità la primera meitat del segle XIII, propiciat per la monarquia francesa i el poder de Roma.

Xavier Escura converteix Pere Roger de Mirapeis, cap militar de la gairebé inexpugnable fortalesa de Montsegur, en autor d’aquesta crònica de ficció. Un Pere Roger ancià escriu aquest relat el 1260 al castell occità de So, proper a l’actual Catalunya del Nord, desposseït dels seus títols i les seves propietats, per evitar que la crònica dels vencedors francesos sigui la única versió de la Croada contra els occitans. El noble occità explica que llur crònica es basa en la que va començar a escriure Esclarmonda de Foix després de la batalla de Muret, el 1213, en una altra font, la còpia clandestina d’un dietari del bisbe catòlic de Tolosa, Folquet de Marsella i, en darrer terme, les converses entre el cronista i el seu amic Pau, monjo de Sant Pere de Rodes i un dels protagonistes de la novel·la.

A la novel·la hi apareixen una munió de personatges, reals i ficticis. N’esmentarem els històrics: el mateix Pere Roger de Mirapeis; Esclarmonda de Foix, germana del comte Ramon Roger de Foix, gran protectora de l’Església dels bons homes i les bones dones (els càtars); Orbria de Cab d’Aret “La lloba”, senyora de la Muntanya Negra i amant de diversos nobles occitans; Esclarmonda d’Alió, filla d’Orbria i del comte de Foix i muller de Bernat d’Alió fill; Bernat d’Alió fill, noble català, senyor del castell llenguadocià de So i del castell de Llo, a la Cerdanya; el rei Pere el Catòlic de Catalunya i Aragó; Bernat d’Alió pare; el comte Ramon Roger de Foix; els comtes de Tolosa Ramon VI pare i Ramon VII fill; el vescomte de Carcassona, el dissortat Ramon Roger Trencavell; el rei Felip August de França; el cap militar de la Croada, el francès Simó de Montfort; Arnau Amalric, legat papal a la Croada; i Folquet de Marsella, bisbe catòlic de Tolosa.

L’obra ens mostra l’Occitània de l’amor cortès, dels nobles trobadors i els místics càtars, un món que va ser destruït en pocs anys per l’afany expansionista dels poderosos veïns del nord. Se’ns relata el setge de Carcassona, les matances franceses, la derrota de Muret amb la mort del nostre monarca Pere de Catalunya i Aragó, la posterior i efímera recuperació dels occitans en una sèrie d’exitoses campanyes bèl·liques a Provença i el Llenguadoc, la mort de l’odiat Montfort al setge de Tolosa, la posterior continuació de la conquesta francesa i la fi del castell de Montsegur, el darrer refugi càtar i dels occitans lliures el 1244. Tot plegat mentre els diversos protagonistes de la història s’estimen, envelleixen i alguns d’ells moren (també les dames de foc) i amb l’ombra del llegendari Sant Grial i el gran tresor càtar planant al damunt de la història.

Un llibre que ens endinsa en l’univers de l’Occitània medieval, un país que, en el nostre imaginari col·lectiu, ha estat considerat, per molts, el bressol de la Nació Catalana (recordem que Catalunya ha rebut successives onades migratòries occitanes durant l’edat mitjana, des que Catalunya és Catalunya, i fins el 1800) i fins i tot una mena de paradís perdut pels catalans d’època medieval.

La Mancomunitat de Catalunya. La Barretina Vermella i l’ensenyament a Malgrat

L’any 1914 es constituïa la Mancomunitat de Catalunya, una administració sorgida de la unió voluntària de les diputacions de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona. Tot el moviment catalanista, des de la Lliga Regionalista fins els republicans d’esquerres, passant per la Unió Catalanista, es va fixar com a objectiu la obtenció d’un principi d’autonomia per al Principat de Catalunya, que cristal·litzà finalment en la Mancomunitat. Aquest nou ens hauria d’exercir una funció de suplència de les tasques que eren responsabilitat de l’Estat espanyol i que aquest no desenvolupava a Catalunya.

La Mancomunitat tindria totes les competències de les diputacions. Així, els quatre ens territorials catalans traspassaren a la nova administració la conservació i construcció de carreteres provincials i camins veïnals, l’hospitalització de dements pobres i la construcció, en un futur, de ferrocarrils de segon ordre. Amb tot, l’Estat no traspassà cap de les seves competències, i per al finançament de la Mancomunitat s’hagué de recórrer principalment als emprèstits, perquè no disposà de prou recursos mentre els serveis de les diputacions no li van ser traspassats. També podria rebre els arbitris i recàrrecs que l’Estat li autoritzés.

La Mancomunitat volia esdevenir la llavor d’una veritable autonomia, i per això Catalunya havia de controlar els seus propis recursos fiscals. Segons Josep Puig i Cadafalch, el segon president de la Mancomunitat després de la mort de Prat de la Riba, l’Estat espanyol recaptava anualment a Catalunya uns 250 milions de pessetes de l’època, dels quals només se n’invertien al Principat (en obres públiques, ensenyament, agricultura i sanitat) 19’1 milions. Els recursos econòmics d’una societat industrial com la catalana enganxada a un estat subdesenvolupat com l’espanyol marxaven de Catalunya. Aquesta situació no es va poder pal·liar, i la Mancomunitat va haver de dur a terme amb els pocs recursos de què disposava una sèrie d’importants accions en els camps de les comunicacions, obres públiques, ensenyament, cultura i sanitat que l’Estat espanyol no s’havia ni tan sols plantejat d’implementar a Catalunya.

Pel que fa a l’ensenyament la Mancomunitat tenia la pretensió de cobrir tot el cicle educatiu i l’àmbit geogràfic de, com a mínim, el Principat de Catalunya, Andorra, la Catalunya Nord i ses Illes, tot i les seves limitacions competencials. S’apostà per un model educatiu basat en els moviments de renovació pedagògica, l’anomenada “escola nova” de l’Escola Horaciana (1905) de Pau Vila, de l’Escola de Mestres (1906) de Joan Bardina, o d’altres, sorgides en la seva gran majoria de la iniciativa privada, donada la deixadesa de l’Estat en aquest àmbit. Personatges com Eladi Homs (que introduí el mètode Montessori a la política pedagògica de la Mancomunitat), Alexandre Galí o Rafel Campalans (que volia transformar l’ensenyament tècnic en una veritable universitat popular) foren les ànimes de la política educativa renovadora del govern mancomunal. La Mancomunitat va crear una escola model, emblemàtica, l’Escola Montessori, que havia de servir de pauta per a la resta d’escoles catalanes.

En el cas de Malgrat, la lluita contra l’analfabetisme i a favor de l’educació i la cultura fou una de les principals preocupacions de la gent de La Barretina a les primeres dècades d’existència de l’entitat.

L’Estat espanyol no tenia en l’educació dels ciutadans una de les seves tasques prioritàries i en el cas de Catalunya va haver de ser la xarxa associativa popular qui va haver de fer una tasca de suplència en aquest camp. Ens referim principalment als ateneus obrers, però també d’altres tipus d’entitats que molt sovint organitzaven escoles nocturnes per als seus associats i els seus fills.

L’any 1860 el percentatge de gent analfabeta a Malgrat era d’un 81%, i el 1900 encara era d’un 62%. L’any 1910 només 104 dels 397 infants malgratencs amb edat d’anar a col·legi assistien a les classes de l’escola pública del poble.

Des de La Barretina, doncs, s’engegà un servei d’escola per als fills dels socis que abastà un període cronològic de dues dècades (entre 1900 i 1920, aproximadament). En aquests anys, el percentatge de població alfabetitzada de Malgrat passà d’un pobre 38% a un respectable i positiu 61%. Així, gràcies a la tasca de La Barretina, Malgrat va passar de ser un dels pobles de la comarca amb un índex més gran d’analfabets, a ser una de les poblacions amb un tant per cent de gent lletrada més alt.

L’escola es finançava únicament amb les quotes mensuals dels alumnes, fet que motivà la inestabilitat i els constants problemes econòmics de l’escola. El president de La Barretina, Santiago Garriga, deia el 1919 que molts socis de l’entitat no duien els seus fills a l’escola per no haver de pagar una pesseta cada mes.

Aquesta inestabilitat de l’economia de l’escola havia de dificultar la tasca docent dels professors. Els mestres no podien ser gaire ben remunerats, de manera que no hi treballaven gaire temps, a l’escola. Un dels que més va durar fou en Josep Fuster, un catalanista de pedra picada, membre de la Joventut La Falç, que s’hi va estar de 1917 a 1919.

A partir de mitjans de la dècada de 1910 els joves catalanistes del grup de la Joventut La Falç (Vicenç Bayarri i Sebastià Fontrodona, a més de Josep Tapiola dirigien la secció d’escola i biblioteca de La Barretina) es dedicaren en cos i ànima al servei d’escola de La Barretina. L’any 1917 van aconseguir que l’escola tornés a obrir, després que el mestre i director fins llavors, hagués plegat. En Josep Fuster, membre de La Falç, fou nomenat nou mestre i director de l’escola fins el seu tancament el 1919.

Durant els anys de la Mancomunitat, l’escola de la Barretina (al costat de les escoles Fontlladosa, que funcionaven des de 1905) inicià un procés de renovació pedagògica amb l’inestimable suport del govern català. La Mancomunitat organitzà cicles de conferències sobre educació arreu de Catalunya, a càrrec de pedagogs de prestigi, com Rafel Campalans i Alexandre Galí, abans esmentats.

El 1915 i 1916 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat havia organitzat un curs ambulant per a mestres, a Canet, i amb la participació de l’Ajuntament de Malgrat i dels mestres de les escoles malgratenques. En aquest sentit, mencionem també que l’estiu de 1918 es va fer a Malgrat un curset sobre renovació pedagògica amb el suport de l’Ajuntament i la Mancomunitat, que es va cloure amb la participació de Campalans i Galí.

L’escola de La Barretina, doncs, havia assumit els nous aires de renovació pedagògica introduïts oficialment per la Mancomunitat de Catalunya. Així, el 1919 (darrer any de funcionament de l’escola de La Barretina), l’entitat convidà el mestre lliurepensador lloretenc E. Gimbernat per fer una conferència sobre l’escola racionalista.


Bibliografia:

Balcells, Albert / Enric Pujol i Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Edita: Institut d’Estudis Catalans / Proa, Barcelona, 1996
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya (1850-1950). Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002

Publicat a “Celobert” edició de Malgrat, nº19, febrer 2009

Primera imatge: Membres de la Joventut La Falç de Malgrat

Segona imatge: una vista actual de l'edifici de La Barretina

“Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera

Ara que s’acosta la Diada Nacional de l’Onze de Setembre recordem un còmic del dibuixant Oriol Garcia i Quera que relata amb un impecable rigor històric els darrers temps de la Barcelona assetjada des del 1713, en plena guerra de Successió, pels exèrcits franco-espanyols que pretenien sotmetre el Principat de Catalunya –ja ho havien fet anteriorment amb el Regne de València i amb Aragó, i ho farien poc després amb les Illes Balears- a l’autoritat de Felip de Borbó i al domini absolut i a la corona de Castella, que es va annexionar els territoris de la corona catalano-aragonesa. Es tracta de “Barcelona 1714. L’onze de setembre”, d’Oriol Garcia i Quera (Casals, 2002).

La història és relatada pel montblanquí Francesc de Castellví, capità de la Companyia de velluters de la Coronela de Barcelona, exiliat català a Viena on va escriure les “Narraciones Históricas desde el año 1700 hasta el año 1725”. Altres personatges que apareixen a l’obra són els històrics catalans Rafael de Casanova, que fou conseller en cap de la ciutat de Barcelona des de novembre de 1713; Antoni de Villarroel, comandant suprem de l’exèrcit català i cap militar de la resistència barcelonina; Eudald Mas i Duran, sergent major del regiment de Santa Eulàlia; Francesc Mas i Duran, germà de l’anterior i capità de la companyia de notaris causídics de la Coronela; i per part borbònica, els ducs de Pòpuli i de Berwick, comandants suprems dels exèrcits franco-espanyols a Catalunya –el segon substituí el primer per la seva inoperància-. Els personatges ficticis són la Clara, muller de l’Eudald Mas, en Jaume, fill de tots dos i en Vidal, capità de cavalleria interessat en la Clara, personatge covard i traïdor als seus compatriotes.

El còmic relata, doncs, els darrers sospirs d’una Barcelona assetjada però lliure, els diferents fets bèl·lics que s’hi esdevingueren, i la resistència heroica fins a extrems inversemblants –als baluards de Jonqueres, del Portal Nou, de Santa Clara, de Llevant i de Sant Pere- dels catalans que defensaven Barcelona i la llibertat de Catalunya –es mostra especialment l’heroisme sense límits dels membres de la Coronela, la milícia gremial barcelonina-. Podem veure com els barcelonins, contràriament a l’opinió del cap militar Villarroel, partidari de no allargar la carnisseria, varen preferir resistir fins al martiri, fins a l’extermini, si havia d’ésser necessari, abans de renunciar a l’Estat català, dipositari d’un règim de llibertats individuals dels més avançats en aquell moment i amenaçat per la tirania hispànica.

L’altre fil argumental del còmic, paral·lel als fets històrics per tothom coneguts, és la trama protagonitzada per la Clara per protegir el seu fill enmig de la batalla i per guardar-se del pèrfid Vidal, que la volia separar del seu marit amb l’excusa de posar-la fora de perill, a ella i al seu fill.

Els dibuixos estan molt ben fets i els escenaris històrics de la batalla, aquells que s’han conservat, són reproduïts fidelment, com ara, per exemple, els interiors de l’Hospital de la Santa Creu, l’actual Biblioteca Nacional de Catalunya, al carrer de l’Hospital.

Una obra molt recomanable perquè tots plegats coneguem millor aquest episodi cabdal de la nostra història.

Festa Major petita i 750 anys de la Carta de Franqueses de Blanes

Un any més Acció Cultural es Viver ha organitzat la Festa major petita de Blanes. I enguany la Festa dels sants Bonós i Maximià ha anat acompanyada dels actes del 750 aniversari de la Carta de franqueses de la vila de Blanes, organitzada per l’Arxiu Municipal i amb la inestimables col·laboració d’entitats i col·lectius blanencs: Acció Cultural es Viver, l’Esbart Joaquim Ruyra, la Colla Gegantera, la Confraria de Pescadors, el Centre d’Estudis Selvatans i la parròquia de Santa Maria.

Els actes varen començar el divendres 13 d’agost passat a les set de la tarda amb una cercavila pels carrers més cèntrics a càrrec de la gent d’Acció Cultural es Viver i la Colla Gegantera. Aquestes dues entitats tornaren a unir esforços el divendres mateix a la nit, en el places i carrers, acompanyats per la xaranga d’en Beni i els grallers de Canovelles. L’endemà dissabte 14 d’agost, a les 18:30 hores començà la cercavila medieval amb els gegants –els vescomtes de Cabrera Gastó i Caterina- i capgrossos de la Colla Gegantera pels carrers del centre de la vila. A les 19:00 hores va començar la cursa del cós, una cursa tradicional blanenca que s’havia portat a terme a la nostra vila des de feia segles i que recordava com els blanencs s’havien de refugiar rere els murs protectors de la muralla de la vila i el Palau vescomtal quan hi havia atacs corsaris tucs i berberiscos. Aquesta ancestral tradició blanenca, conservada encara a Tordera, s’havia perdut a Blanes a principis del segle XX i no va ser fins fa uns anys, el 2004, que va ser recuperada per Acció Cultural es Viver. La sortida de la cursa es fa al passeig de Mar, al monument del frare dedicat a Ruyra, fins a la plaça del l’Església i el Palau vescomtal, passant pel passeig de Mar, carrer Ample i carrer Nou.

A l’interior de l’Església parroquial de Santa Maria, després de la cursa del cós, es féu l’acte de presentació d’una publicació editada per l’Arxiu Municipal, la primera d’una nova col·lecció, els “Opuscles de l’Arxiu”. Es tractava d’un opuscle que porta per títol “L’expansió medieval de Blanes sota els dominis dels vescomtes de Cabrera (s. XIII-XIV)”, de l’historiador Alexandre Martínez Giralt. Dit això, recordem que la gent d’Acció Cultural es Viver fa temps, des de la creació de l’entitat el 2003, que divulguen l’existència dels vescomtes de Cabrera i el passat medieval de Blanes difonent una samarreta amb l’escut del vescomtat. Des de fa un parell o tres d’anys també difonen el passat medieval dels Cabrera mitjançant una samarreta que reprodueix l’anvers i el revers d’una moneda dels vescomtes que fou trobada fa uns anys en el subsòl blanenc. Aquests dos models de samarreta es poden adquirir contactant amb Acció Cultural es Viver ( http://www.esviver.cat/ ).

Tot seguit es varen fer les danses tradicionals interpretades per l’Esbart Joaquim Ruyra a la plaça i just després, allà mateix, un sopar popular cuinat per la gent d’Acció Cultural es Viver a base de pa amb tomàquet i sardines a la brasa.

L’endemà diumenge 15 a partir de dos quarts de sis de la tarda Acció Cultural es Viver, amb la col·laboració d’Una Tona de Joc, va fer jocs gegants per als infants a la plaça dels Dies Feiners i a partir de les set de la tarda, allà mateix, ball de plaça, amb la Colla Gegantera, Colla Sardanista Sa Palomera de Blanes i l’Esbart Joaquim Ruyra.

Els actes de la festa major petita d’Acció Cultural es Viver continuaren el cap de setmana següent amb la tirada de l’art a la platja de S’Abanell, el dissabte dia 21 a les vuit del matí, recordant així aquest art tradicional de pesca. Tot seguit, a partir de dos quarts de deu, en el mateix indret, els d’es Viver preparàrem una sardinada popular per a la gent que hagués participat a la tirada i per a tothom que en volgués.

L’endemà diumenge a les 12 del migdia, i sota l’arc dels copatrons sant Bonós i sant Maximià del carrer Ample, es Viver va fer la que ja s’està convertint en tradicional vermutada de festa major petita, amenitzada per la presència de la xaranga d’en Beni i el cantautor blanenc Toni Manyach. Després, a les tres de la tarda, va començar el dinar popular a base d’amanida i arròs, coca i cava, al carrer de la Muralla, davant de l’edifici de la Cooperativa. Després de dinar començà la quina, amb el sorteig de diversos premis per als guanyadors.

I en darrer terme, a partir de les set, el concert de fi de festa al carrer de la Muralla mateix, a càrrec del grup de música tradicional Bruel –al final del concert vaig comprar-los el disc que s’han autoeditat i del qual parlaré en aquest blog més endavant-, format per en Xavier Rota a la guitarra i l’Anaís Falcó al violí que, al so de melodies tradicionals catalanes i occitanes, ens féu ballar a tots plegats, fent-nos oblidar durant una bona estona que encara resta un any per a que comenci la Festa major petita de l’any que ve!

Imatges: del palau vescomtal dels Cabrera a Blanes i església de Santa Maria i la samarreta dels Cabrera.

“Serrallonga, l’últim bandoler” de Llorenç Capdevila

Fa uns dies vaig acabar de llegir “Serrallonga, l’últim bandoler”, de Llorenç Capdevila, editat per Proa el 2006. És una altra aproximació a la figura del llegendari bandoler català, executat a Barcelona el 1634 després d’una curta però intensa vida de bandidatge i violència a la Catalunya nord-oriental del segle XVII.

El llibre és un intent d’acostar-se al Joan Sala “Serrallonga” més humà, a la seva infantesa, la seva família, els seus companys de quadrilla i les dones que va estimar, i ho fa a través dels ulls d’en Pere Vila, un jove de Barcelona aprenent de “periodista” que és enviat per l’impressor pel qual treballa a presenciar l’execució del bandoler per poder-ne escriure un opuscle. A partir d’aquest moment el jove Pere Vila comença a interessar-se per la vida d’en Serrallonga i iniciarà una recerca que el durà a entrevistar-se amb una sèrie de personatges que el varen conèixer per mirar de reconstruir-ne una biografia allunyada del mite i el més propera possible a la realitat.

Les anades i vingudes d’en Pere Vila per diferents pobles, viles i ciutats del Principat mirant de treure l’entrellat als aspectos més desconeguts de la vida d’en Serrallonga faran que certs poders fàctics d’aquella Catalunya, formalment independent però ocupada per terços hispànics, que estava a punt de ser l’escenari de la Guerra dels Segadors, vulguin mirar d’aturar la seva recerca.

Les aventures d’en Pere Vila s’intercalen sàviament en aquesta novel·la amb el relat elaborat pel mateix jove barceloní sobre la vida i miracles d’en Serrallonga esdevinguts en paratges de les Guilleries i el Montseny.

Una molt bona novel·la, que enganxa el lector des de la primera plana i que ens acosta a la Catalunya dels nyerros i els cadells, anterior als fets del Corpus de Sang i la Guerra dels Segadors de 1640.

L’espoliació fiscal a Catalunya (1890-1920)

Aquest article fou publicat a “Celobert” edició de Blanes (abril 2010, nº78) i edició de Lloret de Mar (abril-maig 2010, nº52).

Que Catalunya ha estat drenada fiscalment els darrers anys, com a mínim des de la fi del franquisme, és quelcom acceptat per tothom. L’espoliació fiscal que ha patit el nostre país per part dels diversos governs espanyols, des de la UCD fins al PSOE, passant pel PP, ha estat de tal magnitud que ningú no en posa en dubte l’existència. Aquest tema és prou conegut i ha estat estudiat i divulgat a bastament per economistes i mitjans de comunicació.
I, com és lògic, aquest drenatge dels recursos econòmics catalans (del Principat de Catalunya, però també del País Valencià i de les Illes Balears) ha anat acompanyat d’una escandalosa manca d’inversió pública estatal. Però el que molta gent desconeix és que el dèficit fiscal existeix, com a mínim, des de fa més d’un segle. Aquesta situació fou estudiada i denunciada pels especialistes contemporanis.
Segons l’economista català Ferran Alsina (1861-1907), l’any 1890 Catalunya pagava de contribució més de 8’8 milions de pessetes de l’època, mentre que la resta de territoris de l’Estat hi aportaven 32’7 milions de pessetes, en un moment en què Catalunya tenia 1’8 milions d’habitants sobre els 17’5 milions de tot l’Estat espanyol. És a dir, que Catalunya aportava a les arques de l’Estat un 27% dels recursos, tot i representar només un 10% de la població.
Altres dades aportades per aquest economista fan referència al comerç. Segons Ferran Alsina, en l’exercici econòmic de 1899-1900, per impostos i drets d’entrada Catalunya aportà 48’9 milions de pessetes dels 130’3 milions recaptats per l’Estat, o sigui, un 37’5% del total, representant el Principat, tal com hem dit abans, només un 10% de la població estatal d’aleshores.
Tot això s’esdevenia a la vegada que, segons denunciava la publicació barcelonina “La Tralla” l’any 1905, els serveis públics a Catalunya estaven en un estat llastimós. De la mateixa manera, era notòria la pèssima conservació de camins veïnals i carreteres. L’articulista de l’esmentada publicació afegia que “Fins hem de garantirnos la seguretat creant cossos populars com els mossos de escuadra, somatents y vigilants, no trobant costat en la policia”. Segons “La Tralla” l’espoliació no era només econòmica, era també humana, car s’afirmava que Catalunya aportava a l’exèrcit espanyol 900 joves soldats de lleva més dels que li pertocaria per població. Aquests soldats anirien a lluitar i molts d’ells a morir a l’absurda guerra colonial que Espanya portava a terme al Marroc.
Uns anys després les coses no havien canviat pas massa. El segon president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch, que ho fou entre 1917 i 1924, declarà que aquells anys l’Estat recaptava cada any al Principat 250 milions de pessetes, dels quals només en retornaven en forma de despesa estatal per a obres públiques, ensenyament, sanitat i agricultura 19’1, és a dir, un 7’6%. Mentrestant, Holanda, un país semblant a Catalunya, però dotat d’un estat propi, tenia un pressupost anual de 450 milions, dels quals en dedicava 98 a obres públiques i 69 a ensenyament. O sigui, que en funció tan sols d’aquests dos conceptes l’estat holandès, invertia un 37’1% del seu pressupost. El dèficit de serveis públics que patia Catalunya en funció dels diners que aportava a la caixa comuna de l’Estat espanyol resultava evident.
Era per això que la Mancomunitat es proposava de portar a terme una tasca de suplència en la implementació de tots els serveis que l’estat no duia a terme al nostre país. Ho va haver de fer amb els recursos propis de les diputacions provincials de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, donat que el govern espanyol es negà en rodó a traspassar a la Mancomunitat competències referents a la recaptació fiscal.
És exemplificador de l’estat de coses que vivia Catalunya en matèria d’espoliació fiscal un fragment d’un missatge institucional de Josep Puig i Cadafalch, del dia 12 de setembre de 1919. Aquest fragment porta per títol “Catalunya és una zona d’Europa devastada”, i que reproduïm a continuació:

“Hem d’emprendre la restauració del país amb l’activitat dels països devastats. El nostre no ho ha estat per la guerra actual [la Primera Guerra Mundial], però ho és pels mals governs i pels governs indiferents i hostils. No oblidem que en documents de les darreries del segle XIX, en documents oficials, les Institucions de l’Estat al·legaven el dret de conquesta sobre Catalunya. Tenim encara com un govern d’ocupació. A les terres devastades han desaparegut tots els serveis públics: aquí podem dir que no hem tingut mai altra cosa que la que hem fet amb les pròpies mans. No podem anomenar servei d’obres públiques les faixes de terreny fangoses i eriçades que creuen el país. No podem dir escoles aqueixos llocs vergonyosos on la infància aprèn, amb cantarella inútil, explicada amb llenguatge que no entén, el que la bona voluntat del mestre vol ensenyar. No podem dir Universitat els llocs on es recita per repetidors la ciència que s’elabora lluny, ben lluny!, on es migren qualques savis solitaris abandonats, sense mitjans d’estudi i sense estris de treball. Una gran part del país no té ferrocarrils ni camins, ni altra acció de l’Estat que la parella de guàrdies civils o l’agent d’apremi que s’incauta de la finca abandonada. Una part de Catalunya no té més accés que per França. Ni tan sols coneixem el país geogràficament, que l’Estat no ha tingut temps de fer un mapa geogràfic.
Tots els pobles tenen jornades històriques de llur reconstrucció estatal. No les trobareu, a Espanya, amb relació a Catalunya, les que foren per a França grans jornades de Lluís XIV i de Napoleó.”

Fonts consultades:

“La Tralla”, 23 setembre 1905
Albert Balcells; Enric Pujol; Jordi Sabater “La Mancomunitat de Catalunya i l’autonomia”, Proa, Barcelona, 1996

Imatges:

Josep Puig i Cadafalch, segon president de la Mancomunitat de Catalunya