Indrets d’Osona (Guilleries i Collsacabra) II: Tavèrnoles. Sant Feliuet de Savassona. Castell i Sant Pere de Savassona. Sant Jordi de Puigseslloses

Dimecres 18 de setembre:

L’endemà a mig matí vaig sortir de Folgueroles amb la idea de visitar l’ermita de Sant Feliuet i el castell de Savassona, al terme de Tavèrnoles. Després de davallar per les llargues i obagoses escales de Foquers, vaig arribar al poble de Tavèrnoles, on vaig poder admirar l’església parroquial de Sant Esteve, d’un romànic d’estil llombard, i mencionada per primer cop a la documentació l’any 1070. D’allí vaig anar caminant pel voral de la carretera fins que vaig arribar a les envistes de l’ermita de Sant Feliuet, un petit temple situat al cim d’un turó i assentada sobre la roca viva. Un cop a dalt vaig poder admirar l’esglesiola, els imponents paisatges de la comarca, des del Montseny, fins a Vic i d’allí fins als cingles de Tavertet i el Far i una cua del pantà de Sau. 

Sant Feliuet és conegut també per les seves tombes antropomòrfiques i pels seus gravats prehistòrics i medievals a la pedra. En vaig veure un, en especial, que semblava un escut amb les barres catalanes, una creu i un tercer símbol que no em puc aventurar a mirar d’identificar. Allí dalt vaig menjar els entrepans de dinar, i uns minuts després va aparèixer l’actor Lluís Soler, que em va dir que de tant en tant hi ve a fer esport. En Lluís Soler, amb la seva profunda, greu i característica veuarra em va explicar anècdotes i històries de l’indret, i em recomanà de visitar la Pedra dels Sacrificis, que és tot just a sota del turó, un lloc on les llegendes locals diuen que s’hi produïen reunions de les bruixes de la comarca. La pedra i les més petites dels voltants són plenes també de gravats prehistòrics i s’hi va trobar una tomba de fa uns quants milers d’anys. L’indret és veritablement màgic i corprenedor. No exagero si dic que el cim de Sant Feliuet i els seus voltants són uns d’aquells indrets del nostre país on les energies tel·lúriques hi són més presents i més poderoses.

A l’altre cantó de la carretera, just a davant de Sant Feliuet hi ha el castell de Savassona, que ara de castell en té ben poca cosa. És més aviat una masia noble i fortificada, habitada avui encara, envoltada de bosquets i camps de conreu, una mica més avall de la qual hi ha l’ermita de Sant Pere de Savassona, una bella esglesiola amb elements romànics.

Caminant, caminant, vaig refer el meu camí i vaig tornar a Folgueroles. Volia visitar l’ermita de Sant Jordi de Puigseslloses, un d’aquells indrets el topònim del qual ens recorda que fa uns quants segles es salava a bona part del país, i no només a les illes Balears i la Costa Brava. Hi vaig arribar a través dels camins que passen enmig de camps i granges de porcs del terme de Folgueroles. El petit cim de Sant Jordi de Puigseslloses s’eleva sobre la Plana de Vic (i de la carretera de l’Eix Transversal) i n’és un mirador privilegiat. Al costat de l’ermita hi ha un dòlmen, un monument funerari precristià, “ses lloses” del topònim de l’indret. El 1870 Verdaguer hi va dir missa per primer cop i sembla que ho va fer perquè allí s’hi unien la secular tradició pagana de la terra i la tradició cristiana.

                                                  Cisterna dalt de la muntanya de Sant Feliuet  

                                       
                                          El castell de Savassona des de dalt de Sant Feliuet

                                                 Els cingles de Tavertet des de Sant Feliuet

                                             Una vista des de Sant Feliuet de cap a l'Esquirol

                                 
                                        
                            En aquest escut gravat a la pedra s'hi poden veure les quatre barres i una creu?

                                                              La pedra dels Sacrificis.

                                                       L'ermita de Sant Pere de Savassona

                                                              El castell de Savassona

                                                     L'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses

                                                  El dòlmen de Sant Jordi de Puigseslloses

Indrets d’Osona (Guilleries i Collsacabra) I: Folgueroles. Sant Llorenç del Munt (o de Planeses). La Damunt

Dimarts 17 de setembre.

Folgueroles:

Folgueroles és un poble a cavall de la plana de Vic i les muntanyes de les Guilleries, conegut per ser el bressol del gran poeta nacional, mossèn Cinto Verdaguer i per ser el municipi català amb més estelades per metre quadrat de Catalunya (bé, com a la resta de pobles, viles i ciutats d’Osona, d’altra banda). Qui no sabés que Folgueroles és el poble natal de mossèn Cinto un cop hi arriba ja se n’assabenta ràpidament. Tot el poble és una ruta pels versos immortals del gran poeta patriòtic. Hi ha desenes de plaques per tot el nucli urbà amb els versos verdaguerians, la casa-museu Verdaguer (la qual no vaig tenir temps de visitar), l’ermita de la Damunt (centre espiritual folguerolenc per excel·lència) el pedró modernista de l’escultor Josep Maria Pericas erigit en honor del poeta el 1908... Tot plegat en un poble amb un centre històric amb ple de cases dels segles XVII i XVIII, moltes de les quals presidides amb llindes de pedra situades al damunt de les portes amb inscripcions en el català de l’època siscentista o setcentista, que indiquen el nom del propietari de la casa en el moment de ser construïda. No ens oblidem de l’església parroquial, sota l’advocació de Santa Maria, esmentada en documentació a l’any 967. Només per tot això ja val la pena visitar Folgueroles. 

Sant Llorenç del Munt (o de Planeses):

A l’oficina d’informació que hi ha al costat de l’Ajuntament (on hi oneja, tota sola, lliure i bella, la bandera catalana amb l’estel) em van recomanar algunes rutes pels voltants, d’entre les quals en vaig triar una, la que duia al monestir de Sant Llorenç del Munt (no el confonguem amb la muntanya vallesana del mateix nom). El Sant Llorenç del Munt osonenc és al terme de Sant Julià de Vilatorta, tocant al de Folgueroles, en una zona muntanyenca i boscosa. Sembla mentida que fa centenars d’anys en aquell indret hi hagués viscut una comunitat monàstica.

Vaig sortir del centre del poble i em vaig dirigir cap al camp de futbol, on li vaig preguntar a un home si anava en la bona direcció per anar a Sant Llorenç. Em va informar que no el podria visitar per dins perquè sempre és tancat. Pel que em va dir es veu que algun cop la seva propietària hi fa visites guiades per l’interior, en una de les quals ell va tenir el privilegi de visitar-lo. El camí no és massa dificultós i en menys d’una hora i mitja de trescar per boscos obagosos i muntanyes, tot seguint els senyals, hi pots arribar. L’edifici és del tot remarcable. Una mola de pedra enmig de la verdor dels arbres, sembla un casal noble enmig de la muntanya, en una zona que en diuen Els Munts. Ben rehabilitat i situat en un indret amb unes belles vistes panoràmiques d’aquesta part de la comarca. Es veu que el monestir es diu Sant Llorenç del Munt o bé de Planeses. Els seus orígens poden ser visigòtics i l’església és documentada des del 1012. La història ens diu que els senyors dels castells de Sant Llorenç i de Meda van fundar en aquella església un priorat benedictí que dependria del de Sant Marçal del Montseny. Després de mil vicissituds i de la seva desamortització l’edifici es convertí en explotació agrària i a mitjans segle XX es restaurà.

A migdia, ben prest em vaig haver menjat els entrepans de dinar, vaig sortir de Sant Llorenç en direcció, un altre cop, a Folgueroles, per una pista forestal a trossos asfaltada i a trossos sense asfaltar que passa ben al costat del gorg de Llitons, on segons Verdaguer hi vivien els negres i banyuts nitons, una mena de follets diabòlics que atacaven els viatgers de nit. 

L'ermita de la Damunt:

Un cop vaig ser a tocar del poble em vaig arribar fins a l’ermita de la Damunt, un petit temple d’època medieval, situat en una petita elevació del terreny enmig de la plana, des de la qual es pot veure la Plana de Vic, el Pirineu i el Montseny, situat sota l’ombra frescal dels arbres dels seus encontorns. Diuen que de petit, Verdaguer hi venia amb sa mare i li va dedicar un dels seus poemes més coneguts, “L’Arpa”. Allí em vaig refrescar i hi vaig reposar una bella estona, tot llegint i escrivint en la soledat de l’indret. 

                 Dues imatges de Folgueroles: a la dreta, el pedró modernista dedicat a Verdaguer.

                                             Aquí sobre, una imatge de l'ermita de la Damunt.


                                    Diverses imatges de Sant Llorenç del Munt (o de Planeses).

                           Paisatge de la Plana de Vic des de l'ermita de la Damunt, a Folgueroles.

"Cicatrius de 1714", d'Andreu Martín

Aquests darrers dies de vacances em vaig assabentar que ha sortit al mercat una nova novel·la sobre els fets de 1714. Es tracta de “Cicatrius de 1714”, del prolífic escriptor Andreu Martín, editat per Bromera. És una novel·la d’aventures que forma part d’una col·lecció (és el número 19 de la col·lecció Esguard) de l’editorial Bromera que consta d’una colla de llibres més de temàtica semblant, les aventures situades en algun moment del passat del nostre país. La novel·la d’aventures, un gènere que, en molts casos, ha estat és assimilat a l’etiqueta de “novel·la juvenil”, sobretot perquè el protagonisme recau en un personatge molt jove, gairebé un nen. 

Per mi “Cicatrius de 1714” és una novel·la d’aventures que té un protagonista adolescent però que pot ser llegida per públic de totes les edats. Ben documentada (ha comptat amb l’assessorament històric d’Agustí Alcoberro i té un apèndix històric a càrrec de Jordi Mata) i de lectura àgil, i relativament curta, és del tot adient per llegir al tren o a l’autocar, en estones en què no pots fer una altra cosa. Molt entretinguda, ben redactada i, com ja he dit, rigorosa des d’un punt de vista històric.

El seu protagonista és en Bernat, un nen barceloní de 13 anys, de classe benestant, que vol contribuir a la defensa de la ciutat i del país enfront de les tropes borbòniques hispanofranceses. En Bernat es sent cada cop menys proper al seu pare, l’Emili Sistachs, que, segons el parer dels seus amics és un covard perquè no lluita amb les armes a la mà contra els assetjants. D’altra banda, la seva mare, l’Amèlia, que, quan era jove, va perdre tota la seva família durant el setge francès de Barcelona de 1697, encara no havia superat aquella pèrdua tan traumàtica.

En aquest context, la família Sistachs, en ple setge es trasllada a la casa pairal de la família del pare a Badalona, amb l’objectiu d’allunyar la família dels rigors de la guerra. Aquí, el jove Bernat, al costat de la criada de la família, la valenciana Vicenta (una supervivent de la matança i deportació de Xàtiva), es veurà involucrat en una trama d’espionatge entre els serveis secrets catalans i els dels seus enemics borbònics.

Per fi sembla que, gràcies als actes de celebració del Tricentenari de 1714, estan començant a publicar-se força llibres d’aquesta temàtica. I no només estudis històrics. La novel·la catalana estava gairebé orfe d’obres referides a la Guerra de Successió i la Campanya Catalana de 1713-1714. Fets d’aquesta magnitud, en un altre context nacional (en un de normalitzat i sense l’autoodi que durant tants anys han patit tants catalans), en una altra literatura, en la d’una nació amb estat, hauria generat una munió de llibres de ficció que podríem trobar fàcilment a totes les llibreries. Aquest no és el cas català (encara). Fa uns 15 anys va aparèixer la trilogia “1714” d’Alfred Bosch i darrerament “Lliures o morts” de Jaume Clotet i David de Montserrat i “Victus” (tot i que aquest fou escrit originalment en castellà i forma part de la literatura castellana) d’Albert Sánchez Piñol, i també existeixen algunes altres obres menors, així com dues novel·les del XIX català, impregnades del romanticisme històric d’inspiració walterscottiana que també va arribar al nostre país els anys de la Renaixença literària: “El coronel d’Anjou”, de Francesc Pelagi i Briz i “Vigatans i botiflers”, de Maria de Bell-lloch.

“Cicatrius de 1714” d’Andreu Martín és una bona novel·la que recomano i que contribueix a emplenar un xic més el buit d’obres de ficció sobre el nostre 1714 que encara pateix la literatura catalana. Llegiu-la, no us decebrà!