Divendres 20 de setembre:
Rupit és un
poblet de cases de pedra, edificades entre els segles XVII i XVIII en ple
Collsacabra. Moltes d’aquestes cases tenen llindes de pedra al damunt de la
porta amb el nom de qui les va construir, l’amo de la casa, i la data de
construcció o reforma. El poble es troba enclotat, entre muntanyes, travessat
per la riera de Rupit. L’església parroquial, dedicada a sant Miquel, és
d’època barroca. Cal dir també que, segons la Gran Enciclopèdia Catalana, “la
vila s’originà al segle XII o al principi del XIII, i s’hi establiren famílies
de cavallers: vers el 1286 hi habitaven Bernat de Roca-salva, castlà del
castell, Berenguer de Santvicenç, Anglès de Rupit, els Puig i els Bassil, que
donaren un cert caire aristocràtic a la població”.
A cinc minuts
del centre urbà de Rupit, i a l’altra banda de la riera, a dalt d’una serreta
que es dreça davant del poble, hi ha l’ermita de Sant Magdalena, edificada el
segle XVII.
A tres quarts
d’onze del matí vaig marxar a peu de Rupit en direcció a Tavertet, amb la
intenció de passar pels famosos cingles que hi ha entre ambdues poblacions.
Vaig deixar enrere Rupit, passant entre prats i boscos, per un camí que,
després d’una considerable pujada, deixava a l’esquerra i ben al costat del
camí la masia de Rajols, situada al terme municipal de Tavertet. Més endavant
el camí ja és asfaltat i passa al costat del mirador de l’Avenc, des del qual
es veuen unes vistes espectaculars d’aquesta part de Catalunya, fins al Far.
Fins i tot es pot veure la ciutat de Girona, ben petita a la llunyania i encara
més cap a l’est el mar i una muntanya que vaig suposar que devia ser el massís
del Montgrí.
El camí va
transcorrent al costat dels altíssims cingles que et permeten veure, més avall,
el pantà de Sau. Després de d’unes quantes parades en diversos miradors vaig
arribar a Tavertet cap a un quart de dues del migdia, on vaig dinar. Tavertet
és un poble de casetes de pedra situat al damunt dels famosos cingles que
porten el seu nom des dels quals es pot veure ben bé el pantà de Sau. El casc
antic del poble és ben petit i hi ha moltes casetes noves de pedra, construïdes
recentment com a segones residències seguint com a model l’arquitectura rural
autòctona. Una parella de gran de Barcelona amb qui vaig conversar em van dir
que després d’haver-hi vingut a estiuejar tota la vida finalment, un cop
jubilats, s’hi havia establert definitivament. També em van comentar que la
gran majoria de cases són de gent de fora i que durant l’hivern només hi viuen
unes poques famílies, al poble.
L’església
parroquial és dedicada a sant Cristòfol, romànica, del segle XI. Com a
curiositat afegeixo que a les plaques de tots els carrers del poble hi ha, a
més de l’escut del poble, l’estelada.
Val la pena
acostar-se als cingles i asseure’s en un dels bancs que hi ha a tocar de
l’abisme. Les vistes són senzillament sublims i la tranquil·litat que es
respira a l’indret és total.
Després, cap a
les tres de la tarda, vaig refer el camí per tornar cap a Rupit, però quan era
a prop del poble vaig tombar cap a la dreta per agafar el camí que porta fins a
l’església de Sant Joan de Fàbregues. Vaig passar entre prats on hi pasturaven
desenes de vaques, em vaig acostar als cingles, mig amagats per l’espessa
vegetació del bosc i vaig baixar per un camí amb una baixada pronunciadíssima
que m’obligava a grimpar entre pedres grosses i altes que feien d’esglaons. Al
costat d’aquest caminoi hi ha els Bassis, un parell de tombes antropomòrfiques,
una al costat de l’altra, excavades al terra de la roca i que estaven ben
senyalitzades. Després d’acabar de baixar per aquell senderol de cabres vaig
arribar a una carretera asfaltada.
Una mica més
endavant hi havia l’indicador que t’assenyala la direcció de Sant Joan de
Fàbregues, església romànica mencionada a la documentació per primer el 968,
que diuen que és un dels edificis d’aquest estil arquitectònic més destacables
de la regió. Sant Joan de Fàbregues és avui una casa de colònies, i l’edifici
ha estat restaurat. La visió d’aquest conjunt monumental, enmig d’aquelles
soledats entre el Collsacabra i les Guilleries és corprenedora. Sant Joan de
Fàbregues havia estat la rectoria d’una parròquia que, antigament, fa mil anys,
exercia de centre espiritual d’una colla de masos escampats per la muntanya la
gran majoria dels quals avui han desaparegut.
Cap a les sis de
la tarda vaig sortir de Sant Joan de Fàbregues en direcció del proper salt de
Sallent, l’aigua del qual es precipita avall d’una de les moltes cingleres
d’aquella subcomarca. M’hi vaig afanyar força, a arribar-m’hi, perquè a aquelles
alçades de setembre es feia de nit més aviat que en ple estiu. Un cop a tocar
del salt ja el vaig veure, però era ben sec. No baixava ni una gota d’aigua.
Tanmateix el paisatge és grandiós. Els cingles allí són també imponents. Allí
les aus hi tenen el seu regne, i tinc entès que hi ha àligues.
Un cop vaig
haver admirat una bella estona aquell paisatge impressionant vaig girar cua i
vaig tornar cap a Rupit per la carretera emporlanada que porta fins a Rupit, on
hi vaig arribar a dos quarts de vuit.
Rupit
Santa Magdalena de Rupit
Paisatges entre Rupit i Tavertet
Sant Cristòfol de Tavertet
L'estelada a les plaques dels carrers de Tavertet
Una casa senyorial típicament catalana dins el poble de Rupit
Girona des dels cingles entre Rupit i Tavertet
Cingles entre el salt de Sallent i fins el Far
Les tombes antropomòrfiques dels Bassis
Sant Joan de Fàbregues
Dissabte 21
Després de
voltar una horeta pels camins que envolten Pruit i poder admirar els camps on
hi pasturaven vaques, així com unes quantes masies habitades i dedicades a
l’explotació agrària, belles i senyorials, vaig baixar fins a la carretera que
uneix Rupit amb Cantonigròs, l’Esquirol, etc. Allí la vaig agafar, tot caminant
pel voral, en direcció a Cantonigròs, amb la intenció d’arribar a l’ermita de
Sant Llorenç Dosmunts, situada a 3’5 quilòmetres de la carretera que puja fins
a Pruit.
