dilluns, 14 de juliol del 2014

Santuari de Bellmunt i Vidrà. Segona part. De Bellmunt a Vidrà i tornar



Fageda sortint de Bellmunt

Divendres 27 de juny de 2014

Vaig sortir del santuari de Bellmunt més tard del que hauria volgut, cap a les 11 del matí, amb la idea d’anar a Vidrà. Volia fer una ruta circular de Bellmunt a Vidrà i de Vidrà a Bellmunt i, tal dit tal fet. Ha valgut realment la pena. Tan bon punt vaig començar a baixar per les escales de darrera del santuari no vaig parar de baixar per un camí xop de l’aigua del dia anterior i de les darreres jornades. El camí passa enmig d’una esponerosa fageda i la pluja l’havia fet veritablement relliscós. Vaig haver de parar esment per no fotre’m de lloros fins que vaig arribar a una cruïlla amb diversos indicadors. 

El camí
Allí vaig tombar cap a la dreta, en direcció a Vidrà passant per la Tosca de Degollats, tal com ho posa en el corresponent indicador. Vaig anar baixant baixant, primer voltat de fagedes i després de rouredes fins a un indicador que et fa tombar cap a mà dreta, per si vols veure la Tosca de Degollats. Un cop allí, agafes el trencant i avances uns metres fins que la veus a mà dreta. La Tosca de Degollats (o potser de Degotalls?) és una imponent roca que regalima aigua des de sobre fent un efecte ben curiós, màgic fins i tot. Per això m’estranya que arreu se l’anomeni Tosca de Degollats, quan en realitat penso que hauria de ser Tosca de Degotalls. Però bé, d’això no en trauré pas l’entrellat.

Aleshores vaig recular i vaig tornar a agafar el camí cap a Vidrà, el qual em menà a una pista forestal. Allí la vaig prendre cap a mà esquerra. No patiu, que tot està ben senyalitzat amb ratlles blanques i grogues de pintura. Vaig anar seguint la pista fins que em vaig trobar un indicador que et fa sortir de la pista i et fa baixar cap a mà dreta, cap al Salt del Molí.

La Tosca de Degollats o Degotalls
Vaig anar baixant baixant per aquest caminoi fins al salt. Espectacular. El salt és preciós, i encara més perquè aquell dia el riu Ges anava ben ple per les darreres pluges. Tot seguit el vaig travessar per uns pilars de formigó que hi ha al bell mig del riu. A l’altra banda em vaig haver d’enfilar a una pedra per poder arribar a la riba sense quedar ben xop.

Vaig anar seguint el camí marcat amb ratlles blanques i grogues fins que vaig trobar-me el pont romànic de Salgueda, que torna a travessar el Ges i que ens serveix per seguir el camí. El corriol arriba un altre cop a la riba del Ges, que s’ha de travessar, teòricament per sobre d’unes pedres que s’hi ha col·locat per evitar al caminant de mullar-se. Però com que segurament el riu anava més ple que de costum les pedres van quedar força per sota del nivell de l’aigua. Per tant, vaig optar per treure’m les vambes i travessar per dins de l’aigua.

A l’altra banda el camí continua fins arribar a una pista asfaltada. La vaig prendre cap a l’esquerra, en direcció cap a Vidrà, evidentment, fins que em vaig trobar un indicador a l’esquerra de la pista, que fa pujar amunt amunt per un corriol. Són només uns centenars de metres per mig de bosc fins a Vidrà, poble que a la tercera carlinada va tenir la seva importància. Vaig donar un volt pel nucli històric i després de dinar uns entrepans vaig tornar a posar-me en camí, ara cap a Bellmunt, pel coll de Vidrà i el coll de Hi-era-de-massa.
El camí abans d'arribar al salt del Molí
S’ha d’agafar la carretera en direcció cap a Santa Maria de Besora i girar cap a l’esquerra per enganxar el camí, la pista forestal, per ser més precisos, que ens convé. La pista comença a la carretera, al costat d’un mas amb una bassa (ja hi ha un indicador que ens informa que anem bé per anar cap a Bellmunt). La pista passa enmig de rouredes i a mà esquerra hi ha moments que es poden contemplar boniques vistes d’aquestes muntanyes.

S’ha d’anar seguint la pista, convenientment senyalitzada, fins a la cruïlla amb els indicadors que t’informen que per anar a Bellmunt has d’anar de dret (cap a l’esquerra tornes a Vidrà passant per la Tosca de Degollats o Degotalls i cap a la dreta es va cap a Santa Maria de Besora). Anem de dret, doncs, cap a Bellmunt. Comencem a pujar enmig de boscos de faigs i en uns vint minuts ja som a Bellmunt. Hem fet tot aquest recorregut circular en sis hores i mitja, incloent pauses per contemplar els paisatges, tirar fotos, dinar, reposar i prendre alguna cosa al bar-restaurant Els Caçadors de Vidrà.

El salt del Molí, al riu Ges
Un cop sóc a Bellmunt, i després d’una bona dutxa, he estat parlant amb en Jordi Cervera, ermità de Bellmunt, de la història, la natura i el territori dels voltants del santuari. I si en voleu saber alguna cosa més, de Bellmunt, us recomano la monografia de n’Antoni Pladevall i Font, La Mare de Déu de Bellmunt. Història i tipisme d’un vell santuari marià, un llibre que podeu trobar al santuari mateix, i que ens endinsa una mica en la història, la tradició, la gent d’aquesta “ermita al cel suspesa” que fa més d’un segle ens cantà mossèn Cinto Verdaguer.

Per acabar l’article, vull donar les gràcies a en Jordi i a en Laurent, del santuari de Bellmunt, pel seu bon tracte i amabilitat... i per cuinar tant bé! Fins a la propera!






El pont romànic de Salgueda

L'església parroquial de Sant Hilari de Vidrà

Una altra vista de l'església de Vidrà

Un paisatge mirant cap a Santa Maria i Sant Quirze de Besora

Ens acostem a Bellmunt




diumenge, 6 de juliol del 2014

Santuari de Bellmunt i Vidrà. Primera part. Bellmunt, tresor amagat de Catalunya


Bellmunt, l'ermita al cel suspesa de mossèn Cinto Verdaguer
Dolça Catalunya, / pàtria del meu cor, / quan de tu s'allunya / d'enyorança es mor. / Hermosa vall, bressol de ma infantesa, / blanc Pirineu, / marges i rius, ermita al cel suspesa, / per sempre adéu! / Arpes del bosc, pinsans i caderneres, / cantau, cantau, / jo dic plorant a boscos i riberes, / adéu-siau!

Aquests són els primers versos de “L’emigrant”, de mossèn Cinto Verdaguer. L’ermita al cel suspesa a la qual fa referència el poema és el santuari de la Mare de Déu de Bellmunt, situat al municipi de Sant Pere de Torelló (Osona). El santuari de Bellmunt es troba al cim del mateix nom, a 1246 metres d’alçada, dominant bona part del pla d’Osona pel sud, i de Vidrà a Sant Quirze de Besora pel vessant nord.

Vaques al començament del camí amb Bellmunt al fons
El dijous 26 de juny vaig sortir de Sant Pere de Torelló cap a les 10:30 del matí amb l’objectiu d’ascendir a Bellmunt passant per l’ermita de Sant Roc. A les afores del poble, després de travessar un petit rec per sobre d’unes pedres planes i de deixar a mà esquerra un formós ramat de vaques, vaig enfilar el camí cap a aquesta ermita, edificada el segle XIX amb la intenció de demanar ajut a sant Roc contra una epidèmia de pesta. Abans d’arribar a l’ermita el camí fa força pujada i passa per sobre d’unes grans plaques de pedra planes que trobarem fins a Sant Roc. Vaig aprofitar l’arribada a l’ermita per reposar cinc minuts i beure aigua ben fresca. Aquí vaig trobar un altre caminant, en Pep de la Vola, que anava amb el seu gos, el qual es va oferir per acompanyar-me un trosset de camí. Just després de sortir de Sant Roc vam entrar en un bosquet que ens menà fins a una pista que porta fins a les cases del Serrat, uns masos preciosos pels quals hi passes pel costat. En Pep em va voler acompanyar perquè en aquest punt el camí és un xic perdedor. Des d’aquí hi ha uns quants metres on desapareixen les senyalitzacions blanques i grogues que indiquen el camí cap a Bellmunt.

L'ermita de Sant Roc
Després de trobar les senyals un altre cop ens vam acomiadar i jo vaig seguir cap a Bellmunt. La pujada cap al santuari és llarga però es pot fer bé i gairebé sempre sota l’ombra dels arbres (alzines, roures i faigs, en aquest ordre de menys a més alçada), que en aquesta època de l’any ja és molt preuada.

Un cop vaig arribar al Coll de Font de Xeca (que també rep el nom de Coll dels Cristians Vells) em vaig trobar amb un filat que no deixa passar més endavant i que obliga a tombar cap a mà esquerra, tot seguint el coll i el camí, ben indicat en tot moment. Aquí la pujada es torna forta, però poc abans d’arribar al santuari hi ha un tros de camí força planer, que de seguida torna a pujar fins a arribar a la pista asfaltada mitjançant la qual també es pot arribar amb cotxe al santuari.

Quan vaig ser a dalt, vaig visitar el mirador de la vall, que es troba sota l’ombra de la paret meridional i oriental del santuari, i que el caminant veu de seguida. El mirador és protegit per una barana ben segura que separa l’observador del precipici. Des d’aquí ja podem observar una vista privilegiada, sobretot de la part que dóna a l’est del santuari, Forat Micó inclòs. Boscos i muntanyes. I més boscos i més muntanyes.

Una fageda tot pujant
Seguidament em vaig dirigir cap al turonet que hi ha just a davant del santuari, on hi ha un repetidor de televisió i una gran creu metàl·lica. Es tracta del turó de Sa Reganyada, topònim que curiosament porta l’article salat, una romanalla de quan a molt bona part del Principat de Catalunya es deia es, sa, es, ses, com encara avui es diu a les Balears. Aquest fet, a un blanenc com jo, em va sorprendre gratament. Es creu que en aquest turó hi havia hagut un castell del mateix nom, que ja existia des d’abans de l’any 1020. El santuari o ermita de Bellmunt, esmentat a la documentació per primer cop el 1219, devia ser la capella del castell. Al turó de Sa Reganyada (de 1250 metres d’alçada, quatre metres més alt que l’indret on es dreça el santuari) hi ha un petit pedró dit de les Alades, perquè en aquest cim de Sa Reganyada, al mes d’agost, s’hi acostumen a concentrar grans eixams de formigues alades.

Ja s'albira el santuari de Bellmunt
El turó de Sa Reganyada o de les Alades
Des de Bellmunt podem veure vistes espectaculars. Cap a l’oest els Rasos de Peguera i la silueta inconfusible del Pedraforca, Montserrat al sud, el Montseny al sud-est i el Collsacabra a l’est, el massís de Montgrony i el Puigmal al nord... Al sud els pobles més propers del pla d’Osona, i al nord els pobles del Bisaura, Santa Maria de Besora i Sant Quirze de Besora.
Entre Vidrà i Santa Maria de Besora des de Bellmunt

Vaig arribar a Bellmunt, doncs, a la 1 del migdia i, després d’una bona dutxa, vaig dinar. El santuari té restaurant i hostatgeria (telèfon 937447107). Després de dinar, però, es va posar a ploure, primer un petit ruixat i després un bon xàfec. Com que va estar plovent amb més o menys intensitat durant tota la tarda, vaig aprofitar per xerrar una bona estona amb en Jordi, l’ermità, que conjuntament amb en Laurent, porten el restaurant i l’hostatgeria. Menció a part els àpats que vaig gaudir a Bellmunt: cuina catalana, de muntanya, de la de tota la vida, i bé de preu.

Si sou a Bellmunt de negra nit aprofiteu per estar una bona a l’exterior del santuari. L’espectacle de la visió de les llums de Sant Pere de Torelló, Sant Vicenç de Torelló, Torelló... és digne de ser gaudit, així com dels pobles i masos més petits al nord del santuari. Després de sopar, doncs, i de gaudir de la contemplació del paisatge nocturn, me’n vaig anar a dormir.



La plana
El Bisaura des de Bellmunt, després de la pluja

Llinda de la porta del santuari. Any 1607

Interior del santuari

Una part del menjador del santuari

La plana des de Sa Reganyada

El Forat Micó en primer terme i el Collsacabra en la llunyania







dissabte, 28 de juny del 2014

Entrevista a Vicent Partal



Entrevista que vaig fer unes setmanes a en Vicent Partal, publicada a la revista Celobert, 121 (edició de Blanes) i 81 (edició de Lloret).

En Vicent Partal és periodista i director de Vilaweb, diari electrònic de referència a la xarxa en català. Ha escrit el llibre “A un pam de la independència. Com hi arribarem i com la viurem” (La Magrana, 2013), basat en els seus editorials de Vilaweb, i en el qual també ens parla d’aquells aspectes que haurem de tenir en compte en la Catalunya posterior a la independència. Una obra que, amb una optimista serenor, ens parla de com hem arribat fins on som ara. Moltes veus assenyalen a Vicent Partal com un dels millors analistes de l’actualitat política del nostre país. En aquesta entrevista parlarem d’algun dels temes que en el llibre es tracten amb més extensió.

Fa temps que penso que llegir assíduament els seus editorials a Vilaweb és una vacuna contra el pessimisme de molts catalans, aquells que diuen: “Ja m’agradaria que Catalunya fos independent, però és tant difícil”... El títol del seu llibre continua amb aquesta línia argumental. De debò que hi som tan a la vora?

Hi ha gent que diu que sóc optimista, però no crec que ho siga tant. Si es llegeixen els meus editorials a Vilaweb de fa quatre o cinc anys els escenaris que hi descrivia són els que s’estan produïnt. Simplement, hi ha una sèrie d’escenaris possibles que, si es compleixen, tenen unes conseqüències lògiques.

Vostè creu que el referèndum del 9 de novembre es farà? Em pot posar una data per a la independència?

Sí, crec que el referèndum es farà. Una data per a la independència? Depèn dels escenaris posteriors al referèndum. Si Espanya s’avé a pactar amistosament amb Catalunya els termes de la independència, el procés que portarà a la Declaració d’Independència pot durar força mesos. Potser un any o any i mig després del referèndum. Si després d’una victòria de l’independentisme en el referèndum Espanya es tanca en banda i segueix negant-se a dialogar, Catalunya segurament farà una Declaració d’Independència pocs mesos després, potser uns tres o quatre mesos més tard, a començaments del 2015.

El seu llibre, repeteixo, és una injecció d’optimisme per a tots els que volem la independència de la nostra nació. Després de les desenes de presentacions del llibre que ha fet arreu dels Països Catalans i d’haver copsat el batec del país pot afirmar que la gent és tan optimista com vostè?

Sí, la gent ara té una enorme il·lusió. Al principi de les presentacions del llibre, farà un any, hi havia més dubtes. Els dubtes que tenia la gent eren sobre la convocatòria del referèndum. Ara la gent és com si ja hagués passat pantalla. Ara, els dubtes que hi ha són sobre els escenaris posteriors al referèndum, sobre què passarà a partir del mes de novembre.


Lluís Maria Xirinacs en el seu moment va denunciar la “traïció dels líders” que s’esdevingué al nostre país durant els anys de l’anomenada “Transició Democràtica”. Ho veu possible, ara?

Bé, sempre és possible, però la transició del franquisme a la monarquia a Espanya i l’actual procés català són dos moments i dos escenaris molt diferents. Ara allò que és clau és el moviment popular que ha portat a aquesta situació, un moviment encarnat en l’Assemblea Nacional Catalana. Ara, els partits polítics són molt conscients que el que estan fent és canalitzar els anhels populars. Les dues situacions, doncs, no són comparables. A més, el procés català és del tot transversal. A Europa se’n fan creus que en aquesta qüestió els anticapitalistes de la CUP puguin anar de la mà dels democristians d’UDC. En altres casos europeus, sobretot a Escòcia, aquesta transversalitat pel que fa els partits i les ideologies no hi és. A Escòcia és pràcticament només un sol partit qui encapçala el procés. El que és imprescindible és que, en el cas català, aquest moviment popular no es dissolgui després de la independència.

Tot i la oposició frontal de l’Estat espanyol i el fet que la comunitat internacional no ens ajudarà en aquest procés, podem dir que la independència és només a les nostres mans?

Sí, perquè la comunitat internacional no està ni a favor ni en contra de la independència de Catalunya. Les cancelleries internacionals es mouen per interessos. Sospesen els pros i els contres d’aquesta independència, analitzen fredament la situació. El que pense que és clar és que si el moviment popular i els partits polítics catalans es mantenen ferms i units en la decisió de tirar endavant el procés fins al final, ens acceptaran.

Vostè va ser testimoni dels processos d’independència de les repúbliques bàltiques a principis de la dècada de 1990. Vostè era allí quan s’estaven produint els esdeveniments. Sabem que la Via Catalana s’inspira en la Via Bàltica de Lituània, Letònia i Estònia. Creu que hi ha altres semblances entre els processos d’independència dels països bàltics i el català?

No gaires. És molt difícil comparar. El procés bàltic es va produir dins una dictadura com la URSS. A més, la Via Bàltica es va fer amb l’exèrcit soviètic patrullant pels carrers i amb la presència arreu de la KGB. En el cas de la Via Catalana aquesta coacció no es va produir. Allò que sí que és comparable és que tan en els casos bàltics com en el cas català la força, l’empenta del moviment independentista popular és molt gran i el suport de la gent a la idea d’aconseguir la independència, majoritari.

Una de les meves inquietuds respecte el procés que estem vivint –i, de ben segur, una de les seves, per la seva condició de valencià- és la de la situació en que quedaran la resta dels Països Catalans després de la independència del Principat de Catalunya. Pensa que la independència pot afavorir valencians, balears, franjolins, nord-catalans i algueresos? Veu factible que el País Valencià i les Illes Balears, amb els anys, entrin en un procés de secessió respecte d’Espanya igual que ara el principatins?

Com a valencià que sóc, pense que la independència de Catalunya és el millor que ens pot passar als valencians. Si al País Valencià la recuperació nacional continua, les possibilitats que d’aquí a uns anys s’hi pugui produir un procés semblant al del Principat són grans. Però, igual que al Principat, aquest procés es produiria no tant per allò que fem nosaltres els valencians, sinó per allò que ells, els espanyols, ens fan a nosaltres. En el cas de l’antiga Iugoslàvia va passar una cosa semblant, salvant les distàncies. La desintegració de la federació es va produir per com el poder serbi va maltractar els altres territoris de Iugoslàvia. Fins i tot Montenegro (un territori que seria a Sèrbia el que La Rioja pot ser a Espanya) va voler separar-se del poder serbi i es va independitzar.

Creu que la independència de la nació catalana pot ser l’inici de processos semblants en altres nacions sense estat d’Europa? Escòcia, Flandes, Còrsega, Venècia, Sardenya...

No necessàriament, però pot passar. Enguany, a més del cas català, hi haurà dues nacions sense estat que viuran uns moments semblants. A Escòcia, el referèndum, que es farà el 18 de setembre, abans que el català. I a Flandes, el 25 de maig hi haurà eleccions al parlament belga, unes eleccions transcendentals que posaran la qüestió nacional una altra volta a sobre la taula. A la resta de casos la qüestió és més complicada. Al País Basc i a Irlanda del Nord la qüestió de la violència encara hi és present. També hi ha els casos de Gal·les, Còrsega i, com estem veient aquests dies, del Vèneto, que haurem de veure com evolucionen.

Pensa que en la futura Catalunya independent el castellà serà llengua cooficial conjuntament amb el català i l’occità a la Vall d’Aran?
Això és una decisió que haurà de prendre el poble de Catalunya quan es voti el parlament de la Catalunya independent. Ara mateix hi ha dos partits que diuen que el castellà hauria de ser cooficial, però és massa aviat per aventurar res en aquest sentit.