dijous, 10 de juliol de 2008

Les foguerades patriòtiques de Sant Joan de fa un segle. Primera part

En aquest article parlarem d’un fenòmen que s’esdevingué a la Catalunya de principis del segle XX, del qual molt poca gent en deu tenir notícia, i que l’investigador Jordi Castellví ha donat a conèixer darrerament: les fogueres patriòtiques de la nit de Sant Joan.

El present article i la seva segona part estan basats en el treball d’investigació de l’esmentat autor i en les meves recerques al setmanari “La Costa de Llevant”, més altres aportacions hemerogràfiques.

El novembre de 1905 es produí l’assalt de desenes d’oficials de l’exèrcit espanyol a les seus barcelonines de les publicacions catalanistes “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”. Aquesta era la resposta dels militars a un acudit del dibuixant Joan G. Junceda publicat a l’esmentada revista satírica “Cu-cut!”, considerat ofensiu per l’exèrcit espanyol. El govern espanyol, lluny de condemnar l’acció violenta, hi donà suport mitjançant l’elaboració de la Llei de Jurisdiccions, que penava els fets que hom considerava ofensius per als símbols d’Espanya (bandera, exèrcit, monarquia...). Aquesta llei, el 1906 portà a la majoria de forces polítiques catalanes a fer pinya en una gran coalició electoral, la Solidaritat Catalana.

En aquest context d’efervescència catalanista, des de les planes del periòdic “La Veu de Capellades” (2 de juny de 1906), d’aquest poble de la comarca de l’Anoia, sorgí una original iniciativa: que per la nit de Sant Joan que s’acostava, a arreu de Catalunya s’encenguessin grans fogueres als cims més elevats de cada poble i cada comarca, en senyal de germanor de tots els catalans.

“La Veu de Capellades” es feia ressò de la idea d’un grup de capelladins de pujar a l’encimbellat castell de la Pobla de Claramunt, per encendre-hi una gran foguera per Sant Joan. La gent de Capellades, però, no volia que aquella iniciativa restés reclosa només al seu poble, “y per aixó convoquém á tots els cataláns de cor [...] pera que en ses comarques respectivas realisin un acte consemblant, aixecantne fogueradas missatjeras d’un sentiment germanívol, en tots els antichs castellots ó atalayas morescas que restan escampadas en tots els indrets de Catalunya.”

Com aconseguiren els capelladins fer arribar el seu missatge arreu del país? Doncs mitjançant una crida als nombrosos periòdics catalans i catalanistes, d’abast local, comarcal i nacional (“La Veu de Catalunya” i “El Poble Català”) i de totes les tendències, des de “La Veu de Capellades”:

“Y preguém á tota la prempsa catalana que’s fassi ressó d’aquesta convocatoria y contribueixi al éxit de la “Salutació germanívola”, á fi de que nostre modesta iniciativa es converteixi en un aconteixement de proporcions grandiosas, que posi de relleu una volta més, las falagueras corrents de germanor que lligan amorosidament á tots els bons fills de Catalunya”, deia “La Veu de Capellades”.

El setmanari catalanista comarcal “La Costa de Llevant”, que tenia com a àmbit d’actuació la comarca del Maresme, Blanes, Lloret i Tossa, també s’afegí a la crida, amb un article titulat “Una bona pensada” (LCDL 16 juny 1906), en el qual es reproduïa l’article aparegut a “La Veu de Capellades”.

Els catalanistes de Capellades van triar Sant Joan, una festa simbòlica, celebrada amb les fogueres arreu dels Països Catalans, amb tot el valor màgic i purificador atribuït al foc. D’aquesta faisó, aquells capelladins de fa cent anys uniren la màgia i la sacralitat immemorials de la nit de Sant Joan amb el sentiment patriòtic català. A més, tenien l’esperança que, un cop dalt del cim i encesa la foguera, veurien altres fogueres en altres cims, des dels indrets més propers fins on arribés el seu esguard, per així poder copsar de nit la unitat dels catalans.

No oblidem tampoc la vessant excursionista de la iniciativa, perquè calia, en primer lloc, arribar al cim d’un turó o muntanya, des del qual es pogués albirar de nit la comarca o fins i tot part del país. En aquells anys l’excursionisme es trobava en franca expansió a Catalunya, i va ser l’excursionisme, i més endavant també l’escoltisme, un dels fenòmens socials que van forjar més catalanistes.


Però no tothom va veure amb bons ulls la crida a fer fogueres catalanistes per Sant Joan. El combatiu setmanari catalanista barceloní “La Tralla” denuncià a l’article “Contra les fogueres”, signat pel pseudònim Korb, que els enemics del puixant moviment nacional català, concretament certs “caciquets rurals” membres dels partits polítics vinculats al sistema polític de la Restauració borbònica miraren de prohibir fogueres mitjançant ordres governatives. La gent de “La Tralla” informava que havien rebut cartes de gent de fora de Barcelona denunciant prohibicions de fogueres, i que es van “destorbar en quelcunes comarques les fogueres nacionals” (“La Tralla” 29 juny 1906).

“La Costa de Llevant” comminà la gent de Canet de Mar a pujar la nit de Sant Joan al cim de Pedra Castell, “encenent grossa foguerada, á n’els companys de Catalunya envihemloshi’l saludo de germanor”. El cronista de Canet afegia que “La nit de Sant Joan, encisadora com es, se presta, no hi ha dupte, á sortir á fora pera airejarse y cantar una cansó á la Patria” (LCDL 16 juny 1906). El cant de cançons patriòtiques havia de formar part també d’aquella experiència.

A Premià de Mar, la comissió executiva de la festa nacional catalana (que també es constituí a Capellades) recomanava a totes les entitats del municipi i a particulars que per la nit de Sant Joan encenguessin els focs dalt de les muntanyes dels voltants, “com á manifestació del foch d’entussiasme que nía en nostres cors y com á proba de solidaritat y fermesa” (LCDL 16 juny 1906).

La foguera de Canet es va encendre a les 10 de la nit i va durar cinc quarts d’hora. Sembla que la convocatòria a la comarca del Maresme va tenir força èxit perquè des de Pedra Castell “se’n arribáren á ovirar en la part de la costa fins á Barcelona, en número de vuyt fochs, al cím de tantas altres montanyas; l’efecte era hermós y la nit molt deliciosa” (LCDL 30 juny 1906). Sabem que una d’aquestes fogueres es va encendre al cim del Mont Cabrer, a Cabrils (LCDL 7 juliol 1906).

Els de Capellades, des del Puig del Gall, van veure fogueres dalt de Sant Jeroni (Montserrat), a la Tossa de Montbui, al castell de la Pobla de Claramunt, a la muntanya de Miramar, a Llobreia, can Brugués, Freixes..., “peró en cremavan moltas y moltas altres, vers las llunyanias del horitzó”. “N’hi havia que semblavan encesas al cel”.


Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (LCDL) (1906) (Arxiu Municipal de Blanes)
“La Tralla”, 29 juny 1906
Castellví, Jordi “Les “foguerades patriòtiques”. La invenció d’un nou ritual identitari (1906-1907)”, dins Caramella Revista de Música i Cultura Popular, núm. 13, Prats de Lluçanès (Osona), juliol-desembre 2005


Article publicat al Celobert de Blanes (nº 58, maig 2008) i Malgrat (nº13, maig 2008).