Els inicis de la Solidaritat Catalana

He elaborat el següent text a partir dels articles titulats "La Solidaritat Catalana" publicats en diversos números de la revista Celobert en les seves edicions de Blanes (nº 35, juny 2006), Lloret (nº 15, maig 2006) i Malgrat (nº 10, novembre-desembre 2007). Les imatges que il·lustren l'article es corresponen a la portada del primer número de la revista "Cu-cut!" i a l'acudit d'en Junceda que motivà l'atac dels oficials espanyols a aquesta revista satírica i al diari "La Veu de Catalunya".

El 25 de novembre de 1905 un nombrós grup d’oficials de l’exèrcit espanyol entraren per la força a les redaccions de les publicacions “Cu-cut!” i “La Veu de Catalunya”, amb seu a Barcelona, tot destrossant-ne les instal·lacions i agredint la gent que hi era. El pretext d’aquest assalt fou la publicació per part del setmanari satíric “Cu-cut!” d’una innocent caricatura de Joan G. Junceda (l’eminent dibuixant vinculat amb Blanes), que els militars consideraren que injuriava l’exèrcit espanyol. Aquells fets provocaren la caiguda del govern espanyol presidit per Eugenio Montero de los Ríos, substituït per Segismundo Moret, el qual aprovà una llei de Jurisdiccions que legitimava l’acció dels assaltants, tot posant sota jurisdicció militar els delictes contra l’exèrcit i la pàtria.

Aquesta llei va trobar una amplíssima oposició a Catalunya, perquè era considerada una agressió a la llibertat de premsa i d’opinió. D’aquesta faisó, es va començar a gestar un moviment polític unitari que cristal·litzà amb la creació de la Solidaritat Catalana. La Solidaritat, un dels principals dirigents de la qual fou Francesc Cambó, aplegà una colla de forces polítiques d’allò més heterogènies: la Lliga Regionalista, diversos grups republicans (un segment de la Unió Republicana, el Centre Nacionalista Republicà i els federals), la Unió Catalanista i els carlins. El principal enemic de la Solidaritat, a més de les forces monàrquiques més integrades al sistema de la Restauració, fou l’anticatalanisme furibund d’Alejandro Lerroux, un polític republicà que basava el seu discurs en la demagògia espanyolista. El programa polític de la Solidaritat demanava la derogació de la Llei de Jurisdiccions i una indefinida reivindicació d’autogovern per a Catalunya.

El primer míting de la Solidaritat fou a Girona, l’11 de febrer de 1906, però l’acte més representatiu i multitudinari va tenir lloc a Barcelona, als voltants del Parc de la Ciutadella, el 20 de maig següent, una concentració d’homenatge als diputats que, al Parlament espanyol, van oposar-se a “la despótica lley de las jurisdiccions”, tal com la qualifica la revista “La Costa de Llevant”. Les cròniques de l’època ens diuen que hi assistiren unes dues-centes mil persones, una part de les quals vingudes de la nostra vila.

“La Costa de Llevant” ens informa que en Joan Ribas i Carreras fou el principal impulsor a Blanes de la campanya de recaptació de fons per finançar la manifestació de Barcelona. Les associacions blanenques més importants (la Casa del Poble, el Centre Catòlic, el Centre d’Unió Republicana, l’Orfeó de Blanes i el Primer Casino), mercès a les gestions d’en Ribas i Carreras, obriren llistes de subscripció perquè els seus associats hi fessin aportacions econòmiques. Algunes d’aquestes entitats s’adheriren a l’acte i portaren delegacions a la manifestació. En representació de l’Orfeó hi acudiren una colla de socis, entre els quals dos coristes obrers, un espardenyer i un mariner, que vetllaven la senyera de l’entitat, les despeses de viatge dels quals foren pagades per en Ferran Agulló i Vidal, el conegut escriptor i secretari general de la Lliga. També acudí a la manifestació una representació del Centre d’Unió Republicana de Blanes amb la bandera de la seva societat, una delegació de l’Ajuntament (que també s’havia adherit a l’acte) i un bon nombre de particulars.

A Lloret, segons la mateixa publicació esmentada, la societat coral l’Armonia Lloretenca va ser representada a la gran manifestació de Barcelona “per son penó que hi assistí acompanyat del Director En Ramon Pujol y alguns coristas, fent grupo ab els coros d’En Clavé”. Per recordar que a Barcelona s’estava desenvolupant aquell gran acte, el mateix dia 20 de maig, el local de l’Armonia es va guarnir “ab profussió de banderas, entre las que hi predominavan las catalanas”.

A Malgrat la major part dels republicans federals i la Unió Republicana s’integrà al moviment de la Solidaritat. Els republicans malgratencs que no van voler integrar-se a la Solidaritat Catalana fundaren una Fraternitat Republicana, adscrita al Partido Radical de Lerroux. També s’integrà a la Solidaritat Catalana el Centre Autonomista Malgratenc, l’antiga Agrupació Catalanista de Malgrat, entitat catalanista i conservadora. Cal afegir també que l’entitat cultural d’arrel republicana la Barretina Vermella donà suport al candidat del districte de la Solidaritat Catalana, el catalanista republicà Josep Calvet.

A les eleccions del 1907 els candidats solidaris van obtenir un triomf esclatant enfront els lerrouxistes. Però des d’aleshores les diferències entre les diverses forces catalanistes que composaven la Solidaritat es van anar accentuant, fins que a les eleccions municipals del 1909 ja varen presentar candidatures separades. Tanmateix, i a desgrat de la seva curta durada, el projecte de la Solidaritat Catalana fou capaç d’unir la major part d’opcions polítiques del país i significà l’extensió de l’incipient catalanisme polític a tota la societat catalana.

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (1906)
Pomés, Jordi “Associacionisme popular a Catalunya. Una població paradigmàtica: Malgrat de Mar (1850-1950)”, Ajuntament de Malgrat de Mar, Malgrat de Mar, 2002
Roig i Rosich, Josep Maria “Francesc Macià. De militar espanyol a independentista català (1907-1923)”, L’Esfera dels Llibres, Barcelona, 2006