La Llei de Jurisdiccions i la repressió contra el primer catalanisme

La força creixent del catalanisme cultural i sobretot polític la primera dècada del segle XX ben aviat va esparverar els diversos governs espanyols, que hi veien un perill per a la unitat de l’Estat després de la pèrdua de Cuba i Filipines el 1898. El catalanisme era titllat de “separatista” per les autoritats espanyoles i, per tant, la premsa catalanista i els actes públics organitzats pels catalanistes, de bon principi van ser al punt de mira del poder. Des de finals del segle XIX les autoritats es van proposar de reprimir el naixent moviment nacional català. Emblemàtic d’aquesta repressió fou l’episodi de la detenció a Barcelona de trenta joves que homenatjaven el monument a Rafel de Casanova l’11 de setembre de 1901. Els joves detinguts seguidament formaren La Reixa, una entitat propera a la Unió Catalanista (UC) de suport als catalanistes víctimes de la repressió per part de les autoritats espanyoles.

L’aprovació de la Llei de Jurisdiccions el 23 de març de 1906, una llei d’excepció pensada per castigar delictes d’opinió, comesos contra la pàtria, la bandera i l’exèrcit espanyols, no va fer més que intensificar la repressió exercida contra el catalanisme. La Llei tenia aquests dos articles, entre d’altres:

“El español que tomara las armas contra la Patria bajo banderas enemigas o bajo las de quienes pugnaran por la independencia de una parte del territorio español, será castigado con la pena de cadena temporal en su grado máximo a muerte” (article 1).

“Los que de palabra, por escrito, por medio de la imprenta, grabado, estampas, alegorías, caricaturas, signos, gritos o alusiones, ultrajaren a la Nación, a su bandera, himno nacional u otro emblema de su representación, serán castigados con la pena de prisión correccional” (article 2).

La detenció de periodistes i la clausura de publicacions periòdiques catalanistes, ja força corrents abans de la Llei de Jurisdiccions, arribaren a ser habituals a partir de l’any 1906.

Josep Maria Folch i Torres, col·laborador del setmanari nacionalista “La Tralla” (la revista que més va patir repressió pel seu catalanisme), es va haver d’exiliar dos anys (1906-1908) a l’Estat Francès, a Perpinyà (el Rosselló) i París, perseguit pels seus articles. El 1908, el director d’“El Poble Català”, Secundí Puig de Franch, fou condemnat a vuit anys de presó “per delicte de lesa majestat”, i Pelegrí Llangort i Primitiu Quintana, redactors de “Metralla”, revista satírica vinculada a la UC i succesora de “La Tralla”, a dos anys, quatre mesos i un dia. Aquesta és una petita mostra dels catalanistes represaliats entre 1907 i 1909, a banda dels suara esmentats:

Trinitat Monegal es passà dos mesos a la presó. El catalanista figuerenc Josep Baró fou condemnat a tres anys de presó per haver publicat un article a la revista “Empordà”. El també figuerenc Francesc Presas fou denunciat per haver repartit un full on demanava l’alliberament d’en Josep Baró: es va haver d’exiliar a Perpinyà per eludir l’acció judicial. L’intel·lectual Antoni Rovira i Virgili, nacionalista republicà, fou denunciat per ultratges a Espanya presumptament pronunciats en una conferència a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona. Vuit joves de l’Associació Nacionalista de Calella de la Costa es van haver d’exiliar a Perpinyà el 1908 després de ser processats per haver representat l’obra de teatre “L’article quinze”, en la qual hom hi va voler veure insults a Espanya i a l’exèrcit espanyol.

És significatiu de l’estat de persecució que vivia la premsa catalanista en aquells anys el comentari del redactor de la revista “La Costa de Llevant” en parlar de les condemnes a en Puig de Franch i a en Quintana i en Llangort de “Metralla”: “Sentím els contratemps dels companys y dels confrares. Cal prevenirse pera no caurer á la ratera”, tota una crida a la prudència o a l’autocensura per evitar-se problemes amb les autoritats.

En d’altres casos, malauradadament també força habituals, la sanció era econòmica, i era llavors quan el moviment associatiu catalanista es posava en marxa per recaptar els diners necessaris per pagar la multa, mitjançant subscripcions populars, organitzades per entitats catalanistes locals, pel catalanisme d’esquerra del Centre Nacionalista Republicà (CNR) i per les entitats formades sota l’aixopluc de la UC per ajudar els catalanistes represaliats. Algunes d’aquestes subscripcions rebien diners dels nuclis de catalans d’Amèrica, seguint l’exemple del nacionalisme irlandès, que rebia bona part del seu finançament dels irlandesos de l’emigració al Nou Continent.

D’altra banda, el moviment nacional català generà una entitat nascuda específicament per lluitar contra la repressió governativa i donar ajut als represaliats, l’Associació Catalana de Beneficència (ACB), constituïda oficialment el 22 d’agost de 1908, entitat adherida a la UC que substituïa a La Reixa, abans esmentada, en aquesta tasca.

A principis de 1909 el diari “El Poble Català”, òrgan de premsa del Centre Nacionalista Republicà, inicià una campanya pro-amnistia per als presos i exiliats polítics. Aquesta campanya s’organitzà formalment en una Comissió executiva el mes de març de 1909, liderada per Sang Nova, entitat catalanista republicana del barri d’Hostafrancs de Barcelona. Abans, però, ja s’havien organitzat actes arreu del país per recaptar fons per als catalanistes represaliats, com un festival celebrat a la Bisbal d’Empordà el 8 de novembre de 1908, o un altre d’anunciat per a principis de novembre del mateix any al Frontó Comtal de Barcelona.

D’altra banda, des de les pàgines de la revista catalanista integral “Metralla” es denuncià la manca de col·laboració en la campanya “pro-presos i exilats” per part del catalanisme conservador proper ideològicament a la Lliga, i en concret del diari “La Veu de Catalunya”. Poc després, el mes d’abril de 1909, arribà una amnistia governamental per als empresonats per delictes d’opinió, de la qual es van beneficiar els presos i exiliats catalanistes. Segons declaracions d’un membre de la Comissió executiva de la campanya pro-presos, “l’amnistía no hauria estat otorgada sense l’agitació del poble”.

La Llei de Jurisdiccions (que no es derogà fins la proclamació de la República el 1931) intensificà encara més, a partir de 1906, la repressió del sistema judicial i militar espanyol contra el catalanisme. Aquest augment de la repressió, tal com ho recordava el professor Jaume Colomer, contribuí a fer avançar ideològicament el catalanisme de base popular vers l’independentisme.

Fonts consultades:

Colomer, Jaume “La Unió Catalanista i la formació del nacionalisme radical (1895-1917) (L’obra del doctor Martí i Julià)” Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, 1984

Colomer, Jaume “La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917)”, Columna Edicions S.A., Barcelona, 1995

Folch i Torres, Josep Maria “Cavalcant l’ideal. Articles de batalla”, a cura d’Eulàlia Pérez Vallverdú, Cossetània Edicions, Valls, 2004

“Gent Nova”, setmanari de Badalona, 19 setembre 1908

“La Costa de Llevant” (LCDL), any 1908 (AMBL)

Llorens i Vila, Jordi “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992

“Metralla”, anys 1908-1909

Per consultar el text sencer de la Llei de Jurisdiccions a Internet:

http://www.xtec.cat/~jrovira6/restau21/jurisdic.htm

Imatge: Per als catalanistes de 1908, el poble català seguia essent oprimit del 1714 ençà. Procedència: “Metralla”, 10 setembre 1908, vuitè número extraordinari, pàg. 1 (Biblioteca de Catalunya).

Article publicat a "Celobert" Blanes, nº61 (setembre 2008), "Celobert" Malgrat, nº15 (agost 2008), "Celobert" Lloret, nº37 (agost 2008).