En Josep Cortils i Vieta, pare del catalanisme a Blanes

Enguany fa just cent-setanta anys del naixement d’en Josep Cortils i Vieta, un home de lletres blanenc que va destacar per les múltiples facetes que desenvolupà com a conseqüència natural de la seva estima per Blanes, per Catalunya i per la cultura catalana.

En Cortils va ser poeta, folklorista i polític. Però abans de poder dedicar-se a la seva passió per les coses més nostrades en Cortils va haver de recórrer un llarg camí en el temps, però també en l’espai.

En Josep Cortils i Vieta va néixer en una casa del carrer de Bellaire el 7 de febrer de 1839. Era fill d’en Bonosi Cortils i na Margarida Vieta. El seu pare era mariner i feia la carrera de les Amèriques. En un d’aquests viatges en Bonosi Cortils morí negat, quan el seu fill Josep encara era petit. El seu mestre, en Josep Albert Fraiter, afirmava que el petit Josep Cortils destacà especialment, durant els dos anys i mig que va anar a l’escola, en intel·ligència i en interès per aprendre, fins el punt que va arribar a fer d’ajudant dels professors.

El seu aprenentatge escolar quedà interromput quan va fer els catorze anys i s’embarcà cap a Cuba. Un cop arribat a l’illa caribenya s’instal·là a l’Havana per treballar en una “bodega”. L’any 1869, setze anys després d’haver marxat, tornà a Blanes a passar-hi un estiu. Però passat l’estiu, altra volta s’embarcà cap a Cuba. Fou en aquesta època que en Cortils va aconseguir esdevenir propietari d’un establiment a Cuba. La comfortable posició econòmica que això li atorgà va permetre-li de dedicar-se, durant la dècada de 1870, a conrear la literatura en català. Des de l’Havana enviava els seus treballs a Nova York, que eren publicats per la revista mensual “La Llumanera de Nova York”, una publicació editada per catalans i en català (l’escriptor Artur Cuyàs i el dibuixant Felip Cusachs) que vivien en aquesta metròpoli nord-americana, i que va tenir una durada de set anys (1874-1881).

A l’edat de 35 anys en Cortils va decidir de tornar definitivament a Catalunya i es casà. Segons en Josep Alemany i Borràs, un dels seus amics i deixebles en catalanisme, el retorn a la terra tant de temps enyorada, “la vista d’aquells llochs en los que de criatura jugava; la parla de la Pátria, tot, tot lo que l’enrotllava, ajudava á fer sentir lo seu cor de blanench y contribuhí á la exteriorisació de los seus pensaments, convertits en trevalls d’un valor histórich y tradicional que sobrepuja á tot quant s’ha fet en nostra vila en aquest sentit”. L’amor a Blanes, a Catalunya i la seva gent es materialitzà en l’estudi del passat de la nostra vila.

En Cortils i Vieta, doncs, a més de seguir conreant la poesia (premiada en certàmens d’arreu de Catalunya) i la novel·la (en publicà dues, “Cástich de Deu” i “Cerca nius”), es submergí en l’estudi de la història i dels costums de Blanes. Al Cortils historiador i folklorista li devem una “Ressenya histórica de la Vila de Blánes”, publicada a l’Anuari de l’Associació d’Excursions Catalana el 1882 i, sobretot, l’“Ethologia de Blanes” de 1886, un llibre en el qual en Cortils aplegà totes les manifestacions de la cultura popular i tradicional blanenca.

Del seu estudi del passat del nostre país en sorgí un catalanisme sentimental, que li venia de l’amor a la història de Catalunya que, tard o d’hora, havia d’acabar tenint una derivació política. A les darreres dècades del segle XIX s’estava vertebrant l’incipient catalanisme polític, un dels corrents doctrinals del qual era el del catalanisme romàntic. Aquest corrent fou decisiu a l’hora d’establir les bases doctrinals fonamentals del catalanisme polític. Era un moviment estructurat al voltant de la societat La Jove Catalunya i sobretot de la revista “La Renaixensa” i era format per intel·lectuals (historiadors, escriptors, folkloristes...) com Àngel Guimerà, Sebastià Farnés, Aulèstia i Pijoan, Botet i Sisó o Pere Aldavert, que sentien un gran amor per Catalunya i la llengua catalana i que eren els representants del catalanisme més radical del moment. En Josep Cortils i Vieta, doncs, encaixava perfectament en aquest model. Historiador, folklorista i escriptor, segons en Josep Alemany i Borràs era un “patriota català”. El seu neguit patriòtic el portà a convertir-se també en un difusor de l’ideal del catalanisme. N’Alemany i Borràs deia que els seus “trevalls de propaganda catalanista sempre sólida, sempre rahonable, pero radical, están escampats per totas las publicacions sérias de la nostra terra que defensan los bells ideals de la llibertat de Catalunya”. Publicà a la principal publicació catalanista del país del moment, “La Renaixensa”, a “L’Arch de Sant Martí”, una publicació de Sant Martí de Provençals (avui una part del municipi de Barcelona), portaveu del pensament catalanista més radical de l’època (alguns membres de la qual arribaren a fundar una societat secreta catalanista), “Lo Catalanista”, de Sabadell, i “La Costa de Llevant”, setmanari del qual en fou fundador al costat dels destacats catalanistes maresmencs en Marian Serra, de Canet, i en Bonaventura Gombau, de Sant Pol.

A la dècada de 1890 inicià la seva militància a la nova de trinca Unió Catalanista (UC), fundada el 1891, i de la qual en fou un dels membres més destacats. El 1892 participà amb qualitat de delegat comarcal a l’Assemblea de Manresa de la UC, en la qual s’aprovaren les anomenades Bases de Manresa, que definiren un primer programa de reivindicacions del catalanisme. L’any següent, el 1893, participà també a l’Assemblea de la UC de Reus. A finals d’aquell any es constituí la nova junta permanent de la UC, de la qual en Cortils en fou vocal. La resta de membres de la junta eren: Àngel Guimerà, president; Francesc Serés, tresorer; Lluís Duran i Ventosa, secretari; Josep Viguer, vocal. El maig de 1894 en Cortils i Vieta participà a l’Assemblea de la UC de Balaguer. Allí fou elegit com a un dels quatre vice-presidents de la mesa de l’Assemblea, que era presidida per l’eminent literat i polític Àngel Guimerà.

A Blanes, exercí el seu mestratge de catalanisme i influí decisivament en personatges de l’alçada de Joaquim Ruyra, Josep Alemany i Borràs i Joan Ribas i Carreras, membres de les següents generacions de catalanistes blanencs, continuadors de la tasca divulgadora i d’eixamplament de la base social del moviment nacional català a la nostra vila, iniciada les dues darreres dècades del segle XIX per en Cortils.

En Josep Cortils i Vieta va morir el 6 d’octubre de 1898, en un moment en què el naixent catalanisme es començava a escampar, lentament però amb seguretat, arreu de la nació.

Aquestes són alguns dels “Pensaments dedicats á sa memoria en la diada dels morts per varis blanenchs”, publicats a “La Costa de Llevant”:

“Si arrivo á tenir la ditxa de veure á Catalunya lliure y al poble regenerat, al alsar els ulls al Cel per donar gracias al Senyor, á Vos també os hi veuré plorant d’alegría.” (Joan Valentí i Feliu)

“La obra d’En Cortils, tota d’estudi y d’amor per la Pátria, es una de las grans pedras que cimentan l’edifici de la renaixensa catalana. Lo nom del mestre queda escrit en lo llibre d’or de nostra literatura y gravat en lo cor dels que foren los seus compatricis.” (Josep Gatell)

“En Joseph Cortils y Vieta, notable filósoph y literat blanench, fou catalanista quan no n’era quasi ningú y ha mort quan se’n fá quasi tothom de Catalunya. Portá trenta anys de ventatja á la gent del seu sigle. Deu li dongui en el cel el premi que no ha trobat en la terra.” (Joaquim Ruyra).

Article publicat a “Celobert” Blanes (març 2009, nº67)

Fonts consultades:

“La Costa de Llevant” (Arxiu Municipal de Blanes), 6 de novembre de 1898
Llorens i Vila, Jordi “La Unió Catalanista i els orígens del catalanisme polític. Dels orígens a la presidència del Dr. Martí i Julià (1891-1903)”, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992