dimarts, 31 de març de 2009

Josep Benet: les memòries d’un patriota exemplar

Un dels gèneres literaris de més ajut per als historiadors és el de les memòries. Molts grans personatges de la història, quan han arribat a l’etapa final de la seva vida, han sentit la peremptòria necessitat de deixar escrits els seus records, particularment els dels moments més importants que han viscut, sobretot els que han tingut una transcendència més enllà de la seva vida privada, amb l’objectiu de deixar un testimoni del seu temps i la seva lluita a les següents generacions. Catalunya és una nació força prolífica en aquesta mena d’obres.

El primer “homenot” (com segurament l’hauria anomenat Josep Pla) català en redactar les seves memòries, íntimament relacionades amb la nostra història medieval, fou en Ramon Muntaner. En època contemporània personatges com Francesc Cambó, Manuel Folguera i Duran o Amadeu Hurtado; d’altres menys coneguts, aquests relacionats amb l’independentisme, com Miquel Guinart, Jaume Martínez i Vendrell o Esteve Albert i Corp; i més recentment els expresidents de la Generalitat del Principat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, han vist publicades les seves memòries relacionades amb la seva tasca política o la seva lluita per Catalunya.

Aquí ens ocuparem de les memòries d’un altre personatge irrepetible de la nostra història, d’un home que (en les citades memòries) deia d’ell mateix que durant la seva vida havia estat montserratí i republicà (republicà de la República Catalana), d’un patriota que després de l’hecatombe de 1939 inicià una lluita sorda, abnegada i incansable, que seria la lluita de tota una vida, per la llibertat de Catalunya: en Josep Benet (1920-2008). Un home que lluità contra la tirania franquista, un dels pares de l’Assemblea de Catalunya, activista cultural (“Serra d’Or”), polític (senador del PSUC), advocat, historiador autor de moltes obres sobre la nostra història contemporània, i, un cop retirat de la política, director del Centre d’Història Contemporània de Catalunya, des del qual esperonà la tasca historiogràfica d’una nova i jove generació d’investigadors.

Però centrem-nos en el llibre que ens ocupa. “Memòries I. De l’esperança a la desfeta (1920-1939)” (Edicions 62), un volum aparegut gairebé simultàniament al seu traspàs el 24 de març del passat 2008, que esperem que tingui continuïtat en una segona part referida a les dècades de 1940 i 1950.

En aquesta primera part, Benet rememora els anys d’infantesa a la seva Cervera natal i al barri de Sant Andreu del Palomar de Barcelona on, de ben petit, es traslladà amb els seus pares. Benet recorda amb afecte els anys passats al monestir de Montserrat (a l’Escolania), que ja aleshores era un focus de catalanitat i cultura durant la dictadura de Primo de Rivera.

A les seves memòries Benet fa un repàs dels principals esdeveniments històrics de la Catalunya d’aquells anys, que ell va viure amb ulls d’infant i adolescent, i en els quals ell volia participar-hi, en la mesura que li fos possible: la visita d’Alfons XIII a Montserrat, la proclamació de la República Catalana el 1931, els Fets del Sis d’Octubre de 1934, els mesos de l’“oasi català” just abans de la guerra, l’assassinat dels germans Badia, el començament de la guerra, els centenars d’assassinats de la FAI a Catalunya, el notori anticatalanisme dels alts dirigents de la República Espanyola i la persecució lingüística contra el català comesa per funcionaris republicans durant la guerra, l’entrada de les tropes d’ocupació franquistes el 1939... Benet relaciona els grans esdeveniments històrics de la Catalunya dels anys 20 i sobretot 30 amb els fets més rellevants de la seva vida d’infant i jove, i ens mostra com, tràgicament, el van afectar.

En aquest llibre l’autor no s’està, tampoc, de criticar la creació per part del conseller Joan Saura del Memorial Democràtic (o Memòria Històrica Democràtica), perquè segons Benet, “entre les moltes memòries existents sobre un fet, ¿quina és la democràtica?”. Per Benet, la tasca dels polítics en aquest sentit hauria de ser posar a la disposició dels historiadors totes les eines per investigar la societat catalana d’aquells anys, no pas triar quina de totes les memòries d’aquella època és la democràtica.

No vull pas acabar sense recordar l’entrevista que vaig tenir amb en Josep Benet el maig del 2006 al seu domicili del carrer de Calvet de Barcelona. L’editor de “Celobert”, en Lluís Amat, m’havia demanat que fés un article sobre Montserrat, de manera que em va concertar una trobada amb en Josep Benet, al qual ell coneixia, per què em fés partícip dels seus records sobre la seva lluita per Catalunya i la democràcia en relació amb el monestir. La conversa, però, versà també sobre l’actualitat del moment. Recordo perfectament que Benet es mostrà extremadament crític amb el procés d’elaboració de l’Estatut, amb la seva mateixa redacció i amb el paper que hi havia exercit la classe política catalana. Així, em va dir que ell votaria “no” a un Estatut retallat i que no era cap pas endavant en el reconeixement de la nació catalana.

Aquell dia vaig tenir l’honor de conèixer un personatge que Maurici Serrahima havia definit com “l’home més important de Catalunya”, membre d’una generació que, segons diu ell mateix a les seves memòries, “aconseguiria la independència de Catalunya”, un eminent historiador, però per damunt de tot, un gran patriota que va dedicar la seva vida al redreçament nacional de Catalunya.