Barça, estendard de la Nació Catalana

Enguany fa 110 anys de la fundació del F.C. Barcelona, per part del ciutadà d’origen suís Joan Gàmper.

Des dels seus inicis el Barça es va empeltar de catalanitat, i s’amarà del catalanisme cultural i polític que s’anava estenent per tota la societat del Principat de Catalunya. Les quatre barres i la creu de Sant Jordi foren, al costat dels privatius colors blau i grana, els altres dos símbols del club.

El Barça donà suport a la campanya per la obtenció de l’autonomia de Catalunya de 1918-1919, demostrant així la seva implicació en els objectius de més ampli autogovern per al Principat plantejats per la majoria de la societat catalana. Un altre club de la ciutat de Barcelona, al contrari que el Barça, no es va voler adherir a la campanya.

La repressió anticatalana de la Dictadura de Primo de Rivera afectà el Barça, que fou sancionat durament arran d’un incident durant un partit de futbol amistós entre el Barça i el Júpiter el 14 de juny de 1925. Durant aquest partit la banda de música d’un vaixell de guerra britànic ancorat al port de Barcelona interpretà el “God save the Queen” i l’himne d’Espanya. Però mentre que el públic respectà i fins aplaudí la interpretació de l’himne britànic, la reacció de tot el públic fou unànim en xiular l’himne espanyol. El governador de Barcelona, Milans del Bosch, reconeixia que dels 14.000 assistents al partit van ser “muy contados los que la oyeron [la Marxa Reial espanyola] con el respeto debido” i que “la actitud del público del F.C. Barcelona era francamente hostil a nuestro himno nacional”. El resultat de tot plegat fou la clausura del F.C. Barcelona per sis mesos. La clausura afectà greument l’economia del club, però generà tota una reacció de simpatia i solidaritat amb el Barça arreu de Catalunya. El mateix Joan Gàmper va haver d’exiliar-se temporalment a resultes de la sanció. Sobre aquests fets recomano la lectura de les pàgines 531 a 538 del gran llibre del professor Josep Maria Roig i Rosich “La Dictadura de Primo de Rivera a Catalunya. Un assaig de repressió cultural”, publicat el 1992 per les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Amb l’inici de la Guerra de 1936-1939, el seu president, Josep Sunyol i Garriga fou assassinat pels militars revoltats a Guadarrama (Castella), el 6 d’agost de 1936.

Les conseqüències negatives de la victòria franquista per al Barça foren nombroses. Després de la guerra molts dels seus jugadors s’exiliaren; el Consejo Superior de Deportes espanyol imposà una nova directiva al club, totalment addicta al nou règim, presidida per Enrique Piñeiro Queralt, marquès de la Mesa de Asta.

El fantasma de la desaparició del club va planar sobre el F.C. Barcelona aquells anys, però el fet que les masses trobessin en la identificació amb el Barça una vàlvula d’escapament als seus sentiments de llibertat i catalanitat reprimits féu ressorgir el club. El fitxatge de Kubala, l’equip de les cinc copes i la construcció del Camp Nou els anys 50 feren la resta. Després d’una dècada fluixa esportivament parlant, la dels 60, el fitxatge de Johann Cruyff el 1973 donà un nou alè al Barça, que era a punt de celebrar el seu 75è aniversari, el 1974, un preludi de la fi de la Dictadura de Franco.


La final de Basilea de 1979, amb la gran presència de banderes catalanes al costat de banderes blaugrana, fou el primer moment en què es visualitzà fora de la nostra nació la desacomplexada i moderna catalanitat del Barça. Ara això és d’allò més normal. A cada desplaçament del Barça per Europa (i evidentment, també, al Camp Nou) es mostra amb extraordinària profusió i normalitat la bandera nacional catalana i la bandera independentista estelada com a símbol de la lluita per la independència nacional.

No és gens agosarat d’afirmar que la grandesa espiritual i en massa social que ha adquirit el Barça en aquests 110 anys d’història rau en la seva rotunda i desacomplexada catalanitat. Ja els anys 20, i durant la dictadura de Primo de Rivera, l’art (representat per l’Orfeó Català) i l’esport (representat pel F.C. Barcelona) eren considerats “dues columnes bessones que aixequen cel amunt la bandera invisible de la Pàtria”. Hem vist com el 1925, ja en fa d’això 84 anys, tot el públic blaugrana xiulà l’himne espanyol. Per tant, no sé pas de què s’estranyen certs opinadors espanyols en veure com l’afecció blaugrana (i la basca de l’Athletic de Bilbao) aplegada al camp valencià de Mestalla, unànimement (sí, unànimement, això ho va veure tothom, no pas una “minoria sorollosa” com diuen els professionals de la mentida), xiulava l’himne d’Espanya, símbol de l’opressió nacional exercida sobre els ciutadans i ciutadanes catalans. No creuran pas que els catalans (i els seguidors del Barça, en aquest cas) restarem impassibles davant l’execució d’un himne que representa, per exemple, la negació de les nostres seleccions esportives internacionalitzades al mateix nivell que les de les altres nacions.

És per tot això que el Barça és un club que exerceix i exercirà sense complexos de club català i mundial, sense intermediaris espanyols, fins que la nostra Nació no torni a ser lliure.